Modern i Casa Pastors, el llegat cultural de Junts

Era febrer de 2019. Quedaven poc més de tres mesos per les eleccions municipals i Marta Madrenas anunciava que Girona engegava les dues grans obres d’equipaments culturals de futur, el Museu d’Art Modern i Contemporani a la Casa Pastors i l’adequació de l’antic Cinema Modern per fer-hi un espai de foment i creació de les arts que comptaria també amb les dues sales del Cinema Truffaut i un caixa escènica per assajar i exhibir espectacles. Ara, gairebé quatre anys després d’aquell anunci amb olor de campanya és moment d’agafar perspectiva, revisar i veure què ha quedat de tot allò que l’equip de govern que ha liderat la ciutat durant 10 anys, els últims dos conjuntament amb ERC, deia que passaria.

Del Museu d’Art Modern i Contemporani, de fet, poca cosa en podem dir. Anunci rere anunci, coet rere coet, el projecte continua encallat. Gairebé nou anys després que el govern de Junts (llavors CiU) decidís fer efectiva la compra del Fons Santos Torroella per més de 3 milions d’euros, les obres encara no han començat i no hi ha un calendari clar sobre quan ho podrien fer. Hi van començar les prospeccions arqueològiques però com és sabut la Casa Pastors està situada a sobre del que segurament és un dels punts amb més història de la ciutat i, per tant, es necessiten més recursos i més temps. Tot i aquests retards (la inauguració estava prevista al 2019), la manca de concreció sobre el projecte museogràfic continua. Hi ha proposta de continent però no de contingut, una estranya tradició que arrossega la ciutat als últims anys i que porta mals presagis per un projecte que, tot i que fa de mal dir, ara mateix sembla difícil que surti del calaix a curt termini.

I si parlem del nou Modern, el panorama és millor però no pas per fer gaire festes. Per què ho dic? Bé, perquè si bé és cert que la primera fase de les obres han conclòs i l’equipament ha estat inaugurat el juliol de 2021, les condicions d’aquesta obertura han estat més aviat precàries. I ho han estat perquè un any després d’obrir les portes, el Nou Modern continua amb el sistema elèctric que hi havia per executar les obres, fet que ha comportat un perill pel veïnat (mireu-ne la fotografia), problemes en les projecció de pel·lícules del Truffaut quan ha arribat l’estiu i el consum energètic ha pujat i, finalment, ha afectat les activitats que s’hi poden programar. Tenim un Modern precari. A més a més, cal recordar que, en el millor dels casos, la segona sala de cinema, una de les grans novetats de la primera fase del nou Modern, no es podrà posar en funcionament fins a la tardor, quinze mesos després de la inauguració. Si tot va bé, és clar.

El nou Modern, a mig fer i amb problemes elèctrics

Tot això si parlem del continent però, com si dèiem abans, ho fem del contingut ens trobem que la bona feina que durant aquests últims anys pels tècnics contractats pels fons europeus no sabem encara com continuarà. Si més no, no s’ha explicat públicament. Fa uns mesos, quan es parlava del pressupost de la ciutat es parlava també de com consolidar les places de treballadores i treballadors per fer anar el Modern a tot drap. Malauradament, des de llavors, hi ha hagut poques notícies al respecte i, a més a més, queda pendent també explicar com es vol potenciar l’ecosistema d’equipaments culturals que representa tenir La Mercè, el Modern, el Municipal (la triple M) i, fins i tot, l’antiga UNED, en un espai tan concentrat geogràficament com és el sud de la part històrica de la ciutat. Un tema estratègic de primer nivell.   

Estem convençuts que el Modern té potencialitats. L’equipament i el seu entorn, amb la Plaça del Pallol i els equipaments esmentats. Malgrat les deficiències que té – alguna estructural i alguna altra que ve d’aquesta inauguració a mitges – hem d’apostar per un Modern central en la creació, la formació i la xarxa cultural vinculada a les arts audiovisuals. I per fer-ho, calen recursos, esmenar els problemes que portem mesos arrossegant i projectar també quan i com es farà la segona fase, la de la capsa escènica, que el govern de Junts i Esquerra havia promès per aquest mandat. “Finalitzarem el projecte de l’edifici del Modern i avançarem en el projecte de Casa Pastors com a seu del Museu d’Art Modern i Contemporani de Girona”, assegurava el document amb els compromisos del mandat del pacte entre Junts i ERC. Una promesa que, com d’altres, no es complirà perquè a l’estiu del 2022 no hi ha ni calendari ni tampoc previsió pressupostària per fer les obres que s’han de fer.   

Quatre anys després, doncs, les grans apostes d’equipaments culturals que va fer el govern actual queden lluny de tot allò que s’explicava. En l’àmbit de cultura, com en molts altres, ens cal projecte, model i apostes clares per la formació, la creació, l’educació i uns equipaments que s’obrin i siguin útil pels i les artistes de la ciutat. Més enllà dels anuncis que es fan i es faran per un govern que ha estat incapaç de gestionar i liderar Girona com pertocaria, ens mereixem un govern que posi prioritats, que expliqui com ha de ser la ciutat ara i d’aquí 10 anys, que aporti un model i que, sobretot, gestioni el dia a dia i compleixi amb els seus compromisos. En aquest cas, amb la cultura, els i les artistes i els equipaments que tenim. 

El futur Trueta més enllà de la subhasta

En els últims dies hem vist com el govern de JxCAT de Girona replicava una vegada més l’estratègia “olímpica” de convertir el futur i necessari hospital públic Josep Trueta en una competició sobre terrenys i “seus”. Al pur estil de a la ville du… i el gens enyorat Samaranch, Madrenas argumenta que el Trueta ha d’anar a Domeny perquè el projecte és el mateix a tot arreu però a Girona els terrenys són més barats i la construcció més ràpida. I ja hi tornem a ser: Girona i Salt d’esquenes i competint per un equipament de demarcació que hauria de servir per garantir la sanitat pública i de qualitat del proper segle, per augmentar la recerca i la formació sanitària a la regió i -perquè no– ser un primer exemple del treball cooperatiu entre els municipis de l’àrea urbana. Com pot ser que Madrenas digui que el projecte sanitari serà el mateix a un lloc o a l’altre si encara ningú ha presentat mai el que tothom espera: un estudi comparatiu entre Domeny i Salt sobre el futur Trueta. O com pot ser que el debat sobre un equipament que ha de tenir 100 anys de vida es basi a partir del preu del sòl?

Sé que això que dic pot semblar de sentit comú. De fet, quan parles amb associacions, organitzacions, gent vinculada al món de la Salut i partits polítics de l’àrea urbana de Girona, tothom coincideix que el procés per decidir la ubicació del nou Trueta hauria de partir, en primer lloc, de la definició de quin hospital públic volem per ara i també amb les perspectives de creixement a 50 anys vista. En clau de garantir el màxim de serveis i operacions així com de possibilitats de fer créixer instituts de recerca i la Universitat de Girona. Feta aquesta feina, caldria compartir l’anàlisi amb els municipis afectats i buscar solucions i complicitats entre els governs municipals i treballadors i treballadores sanitaris. Traçar consensos a partir del què i no a partir de l’on, un debat que ahir, avui i demà tot ho enrareix. Cada vegada més, als gironins i gironines els preocupa que el futur Trueta sigui una realitat i, sobretot, que sigui el millor projecte possible.

Avui, aquells que fem política institucional tenim un repte que no és pas menor. Deixar de fer campanyes de promoció i posar-nos a treballar pels millors serveis públics possibles. Des de la discreció, des de la cooperació i des d’entendre que la política no és una competició entre municipis veïns sinó una espai des d’on una suma pot multiplicar. Per això, des de Guanyem i altres espais municipalistes proposem una trobada de treball amb la Conselleria de Salut on puguem debatre, mirar i apuntar. Compartir per avançar i pactar que si el Trueta va a Domeny caldrà que s’expliqui com es farà el futur creixement de l’hospital, per exemple, o on es farà l’habitatge protegit que deixarem de tenir a la ciutat de Girona. Per altra banda, si el Trueta va a Salt caldrà exigir al Govern de la Generalitat, conjuntament, una inversió sociosanitària al nord de la ciutat.

Política en majúscules, posant en valor l’empenta de municipis i governs units per un doble objectiu: el millor Trueta possible per al futur i que ningú perdi pel camí. Així s’exerceix capitalitat. Així es garanteix la millor sanitat pública possible.

La precarietat també du motxilla

L’estiu enfila el darrer tram i d’aquí a no massa dies la ciutat recuperarà, d’una revolada, la vitalitat habitual. A hores d’ara, però, l’únic bullici és turístic i molt concentrat geogràficament; més enllà, calma i, a molt estirar, alguns preparatius de festa major en algun racó del mapa (amb Sant Daniel a la vista!). Poques novetats. O potser n’hi ha una: la presència de joves, veïnes i veïns, muntats en bicicleta i carregats amb una motxilla voluminosa que, de manera discreta però creixent, es desplacen amunt i avall repartint a domicili. Logotips impresos: Uber Eats, Glovo. 

Qui per gust o per necessitat passa temps a Barcelona o a qualsevol altra gran ciutat, s’haurà acostumat a la presència habitual d’aquests nous usuaris de la via pública, que en un inici hom va voler identificar amb la irrupció de “l’economia col·laborativa”. Però a Girona tot plegat és nou, té pocs mesos, i tot apunta que es consolidarà al llarg de 2020. Els veïns de la ciutat conviurem amb els “riders” i, malgrat que el marge per a les polítiques municipals pot ser reduït, un fenomen nou a casa nostra, que alhora és global, ens pot animar a rumiar-hi de cap i de nou, ara que els dies encara són lents. 

Perquè hi ha tendències que ens expliquen el present –i, en aquest cas, la crisi en el món del treball– millor que molts altres indicadors. La mal anomenada economia col·laborativa ens anima a posar el nostre “temps mort” a treballar. Podem fer de “riders” per a Uber Eats, de majordoms per a Glovo (encarregar-nos de la compra o bugada d’un client), o bé llogar una habitació a Airbnb per fer front a la pujada del lloguer (en part, probablement causada per Airbnb) o costejar-nos les compres nadalenques venent articles i andròmines a Wallapop. Tal com ens explica el sociòleg madrileny Jorge Moruno, alguna cosa semblant a un sistema de treball cel·lularitzat i fora d’horaris, on tot el nostre temps pot estar disponible per guanyar diners; diners que, alhora, haurien de permetre’ns guanyar temps. 

I és clar, els primers a fer el pas d’explotar-se a si mateixos (en termes de l’aclamat Byung-Chul Han), aquest cop amb pàtina de llibertat i d’autorrealització, no acostumen a ser aquells qui ho tenen tot fet: part del món del treball que ve, del tipus de feines que ja són aquí i veiem córrer per primer cop per Girona, animen aquells que van més justos a sotmetre tot el temps possible al temps de la competitivitat. Si comptes amb hores (lliures?), tens opció de fer diners i així completar els ingressos. 

Aquestes plataformes, de base digital, presenten els seus treballados com a freelances, com un model contractual nou i flexible, tot i que els fets i les primeres sentències judicials apunten, més aviat, a falsos autònoms amb jornades laborals llarguíssimes i una manca total de protecció. Servitud i inseguretat presentades com una aventura alliberadora, smartphone en mà. Els veureu Santa Clara amunt i avall, o Migdia avall i amunt, recollint comandes de restaurant o del súper. Són les nostres veïnes i veïns. I aquests darrers dies d’agost, quan  per a molts les hores poden prendre un altre ritme, les seves són posades a pedalar, a ser més rendibles. Per pensar-hi. Si teniu temps…

I un altre dia parlem d’economia col·laborativa (de debò). D’aquella que innova, que val la pena impulsar des de Girona Emprèn. D’aquella que neix a les aules de la UdG i creix a les oficines del Parc científic i tecnològic. Economia col·laborativa que, en definitiva, crea treball de qualitat i que millora vides.

Marquès de Camps, un nom a reivindicar?

Ara fa uns dies i coincidint amb l’aniversari de la mort de Dídac Tarradell a mans d’un escamot carlista a la Guerra Civil vaig descobrir que durant aquella època el govern republicà havia decidit canviar el nom de la Plaça Marquès de Camps pel del militant del POUM i company de l’Antònia Adroher. De la mateixa manera que la Plaça del Carril, avui Plaça Poeta Marquina, autor franquista amb cap vinculació a la ciutat, va passar a dir-se Avel·lí Llorente, militant de la CNT també afusellat. Uns canvis que van perdurar fins l’arribada de les tropes feixistes a la ciutat. De fet, durant la dècada dels trenta del segle passat la ciutat va veure com el nomenclàtor dels carrers de la ciutat patien una lleugera transformació amb criteris de laïcització i reivindicació de valors universals així com de persones, com el mateix Tarradell, que havien defensat la causa republicana. Un canvi, que com molts altres, la victòria feixista va aniquilar d’arrel.

La plaça Dídac Tarradell -ara Marquès de Camps-, bombardejada al gener de 1939.

Tot plegat em va portar a plantejar-me on podia trobar el mapa del nomenclàtor de la ciutat d’inicis de 1939. Vaig preguntar a l’arxiu municipal, on fan una feina extraordinària, i vam constatar que existien plànols i dades de carrers del 31 al 36 però que, a priori, no hi ha encara una compilació pública feta per poder explicar un element interessant i prou recent de Girona com és el nom dels espais que existia en aquella època de trets i revolucions. De fet, em sembla un exercici interessant que la ciutat hauria de fer en algun moment. Per això, i per començar a treballar l’àmbit de la memòria història i la nomenclatura, dijous passat demanava a l’alcaldessa que fes alguna cosa tan senzilla com nomenar els membres la comissió de nomenclàtor de la ciutat, encarregada de definir els noms de places, carrers i espais públics.

Una comissió que té molts de deures pendents tenint en compte que l’últim govern Madrenas hi va donar molt poc recorregut i que, si no s’afanya, haurem perdut ja el compromís de incorporar, per exemple, cada any noms de dones als espais on hi fem vida. Sé que aquest és un tema sobre el qual hi tinc una certa dèria, però penso que allà on ens passen les millors i, perquè no, les pitjors coses es mereixen ser pensats i repensats, que cal reflexionar sobre què transmetem a nivell de valors a cada espai públic i que tinguem una Girona que es projecti també a partir de com anomena les coses. I ho dic perquè aquests dies que recuperem temps, he descobert, per exemple, que el Marquesat de Camps és un títol ben viu. I el regenta un senyor, Jorge de Camps i Galobart, a qui honorem, ens agradi o no, amb una de les places centrals de la ciutat malgrat ell representi els valors antagònics a la Girona democràtica i somniadora d’avui.

Una entrevista recent a Jorge de Camps, actual Marquès de Camps.

Soc conscient que la plaça no es diu així per aquest noble sinó per un avantpassat seu del qual es considera que va fer molt per la ciutat, bàsicament ser un gran propietari que va defensar els interessos de les classes més adinerades i de l’església, que va ser qui va donar-li el marquesat. Tanmateix, en comptes de posar-hi el seu nom, hi tenim el nom del títol nobiliari que homenatja un llinatge de grans terratinents vinculats sempre al projecte més reaccionari de país així com al caciquisme o a la defensa d’atacs contra la llibertat de premsa com el que hi hagué al setmanari “El CU-CUT”.

Un llinatge que també inclou un regidor al primer Ajuntament de Barcelona franquista, constitutït l’endemà mateix de la caiguda de la ciutat davant les tropes feixistes tal i com demostra la primera Gaseta Municipal de Barcelona encapçalada per un “¡Saludo a Franco!”. 

• 

Així, si es vol mantenir l’homenatge al precursor de la història d’èxit d’una família patrícia, posem a la plaça el nom de Pelagi de Camps, per exemple, o potser millor, posem-hi el nom d’una dona, oblidades en el nomenclàtor de la ciutat. 

El que em sembla un exercici de poc sentit és que “honorem” títols nobiliaris en ple segle XXI i més quan defensen per tots els mitjans actuacions com les de l’1 d’octubre i són dels que més activament es mouen contra el dret a l’autodeterminació del poble català. Canviar noms sempre és un maldecap, de ben segur, però no fer-ho, per més còmode que sigui, implica també un posicionament de la comunitat. Un tansemenfotisme sobre el nostre passat i els homenatges a cacics i franquistes que diu molt de nosaltres.