Tens 90 anys i et fan fora de casa

Aquest article està basat en fets reals malgrat que els noms i els indrets que s’hi citen poden no ser els de debò per preservar la privacitat dels protagonistes. La història que hi relato està tenint lloc aquests dies de 2022.

La Maria fa setanta anys que viu al Mas. Primer com a masovera amb el seu marit, després, formalment, com a llogatera a través d’un contracte fet i pensat perquè perdés qualsevol possibilitat de tenir els drets d’un “lloguer antic”. Sigui de la manera que sigui, la Maria fa  setanta anys que viu i cuida el Mas. Ella, la seva família, el gos, les gallines i els conills. Havia arribat a tenir tres vaques, com era propi de les petites cases de pagès. Ara, la Maria ja n’ha fet noranta, d’anys. Amb vint va arribar a Girona de la terra alta. Venia d’una altra casa de pagès on aquella època ni tan sols hi havia arribat la llum encara. Era poc després de Guerra. Encara que ara pugui semblar mentida, a Girona també s’estilava la vida al camp i l’hivern era bàsicament època de carxofes, pèsols, faves i, també, d’alguna matança de porc. No només a Campdorà, a Sant Daniel o a Palau Sacosta, on avui la vida a pagès ens podria semblar una realitat possible, sinó també en molts altres punts de la ciutat. En parlava, per exemple, ara fa uns dies en un article en Jordi Grau fent referència a les Hortes de Santa Eugènia. La Maria s’ha dedicat molts anys al camp.  Gairebé tants com els que té. A això i a fer feines a les cases dels “senyors”. Ara, jubilada i vídua amb una pensió no contributiva – misèria i companyia – va fent dia a dia al Mas.

En alguns masos de Girona encara s’hi practica la ramaderia, molt menys estesa ara que quan la Maria s’hi dedicava

Dona treballadora, valenta, oberta i carinyosa amb el veïnat, la Maria agraeix la gent que es preocupa per ella. Cada dia els seus veïns es fixen que tanqui la llum a la nit, senyal que s’ha posat a dormir, i que aixequi la persiana i obri la porta als matins, evidència que s’ha despertat. Rep els infants de l’escola per ensenyar-los l’aviram i els conills i ho fa sempre amb la mateixa il·lusió que tenen els infants per descobrir de prop els animals. No estic parlant pas de Madremanya ni de Sant Andreu Salou sinó de Girona a l’any 2022. La Maria és sàvia, estimada i un pou de records. Dins i fora del Mas. Ella, que fa setanta anys que viu al Mas, s’ha despertat aquest gener glaçat amb la notícia que el propietari la vol fora. Després de setanta anys. El motiu és que el Senyor, amb majúscula per allò que se n’ha de venir de mena, que té aquesta i moltes altres finques i un representant legal que li fa la feina bruta, ha decidit vendre aquest mas històric a la nova classe adinerada dels països avançats. La quantitat de diners de l’operació fa caure de culs a terra. No és ni el primer ni l’últim cas al barri. Ni aquell ni a tants d’altres, que l’arribada de grans fortunes de l’altra punta del món impossibilita l’accés a l’habitatge d’aquells que no tenen habitatge en propietat. És a dir de la gent corrent.

El procés d’expulsió de la gent treballadora és constant a la ciutat. A mi m’ho ha explicat gent jove, gent de mitjana edat i de tot tipus de feina. Educadors, mestres, metges residents, estudiants, operaris… Els preus, l’especulació i el negoci amb l’habitatge corre desfermat a Girona. Ho explica bé aquest reportatge a Crític. I t’emprenya. Però clar, quan la història és la de la Maria que, als seus més de noranta anys, rep una freda trucada un matí de gener informant-la que ha de marxar del lloc on ha viscut els darrers setanta anys abans que s’acabi el mes de març, directament t’envaeix la indignació. La indignació cap un món injust, sense rostre humà, amb el dòlar com a valor per mesurar les coses que s’han o no s’han de fer. Mercadeig amb l’habitatge, la llum, l’aigua o el gas. Preus que pugen i que sempre repercuteixen en els mateixos mentre CaixaBank, Endesa o Gas Natural s’inflen a repartir dividends. Allò que hauria de ser de tots, en mans de l’Ibex i mentrestant a Girona el govern encara no ha sigut capaç de municipalitzar l’aigua, ha privatitzat per 8 anys la gestió dels residus a una multinacional i ha deixat de comprar i promoure habitatge públic aquest 2022.

La masia fortificada de la Torre de Taialà, un exemple d’un estil de vida que s’ha anat perdent

Per sort, quan casos com els de la Maria passen, sempre hi ha una comunitat, petita o grossa, on la gent damnificada es pot sostenir. En aquest cas, també. Veïnes i veïns seus estan oferint assessorament a la Maria i a la seva família. Fan suport, l’acompanyen en aquest procés dolorós i procuren que tot això acabi tant bé com sigui possible. És una quimera, sens dubte. La llei no és pas agraïda per a casos com aquest. Tampoc en molts altres. Però només d’imaginar-me la Maria, que ha cuidat i vetllat el Mas durant setmana anys, havent de fer les maletes perquè l’especulació guanya la partida se’m trenca el cor. Les persones per sobre del capital. És així de simple. La política que ens cal.  

Plaça d’Espanya: una porta cap a la vergonya

Hi ha dates que recordarem sempre. Algunes de curioses. En el meu cas, per exemple, tinc guardat al disc dur que les obres de l’Alta Velocitat a Girona van començar el 18 d’agost de 2008. El motiu d’aquesta precisió memorística és que aquell dia era el primer aniversari que el meu pare no va poder celebrar amb nosaltres. Havia mort uns mesos abans i, per tant, la data que es van iniciar les obres del TAV és assenyalada, com a mínim, a casa meva. De tot allò d’aquí no res en farà quinze anys. Quinze anys sense el pare i quinze anys sense que Girona hagi acabat  les obres vinculades a l’alta velocitat de la ciutat.

Plaça d’Espanya ocupada per l’estació de busos de 2009 a 2017 / Foto: Manel Lladó

L’estat actual de la plaça des de l’enderrocament de l’estació l’any 2017 a l’espera d’un projecte

Cert és que el TAV funciona, com també ho fa l’estació d’autobusos, però de tot l’enrenou vinculat als grans canvis que havia d’aportar l’alta velocitat a la ciutat tenim tres carpetes pendents que des de fa temps no en sabem gaire res. I això que fa deu anys que tenim el mateix color polític governant. De Puigdemont a Madrenas. De 2011 a 2021. Les excuses que “tot això ve d’abans” ja no serveixen i ara el govern prefereix el silenci, tapar la qüestió. Ara bé, què és el que falta acabar? En primer lloc, l’Ajuntament de Girona encara no ha lliurat tota la documentació necessària perquè puguem exigir el valor de les expropiacions que l’Estat va fer per construir la línia ferroviària d’alta velocitat. Aquesta inoperància pot significar que el dret a la compensació prescrigui i l’Ajuntament es quedi sense uns diners que eren formalment nostres. Estem parlant, doncs, que hi ha un risc que haguem regalat patrimoni de la ciutat gratuïtament per manca d’eficiència del govern gironí i per les martingales legals de l’Estat espanyol, que no ha volgut pagar. Ni quan manava el PSOE, al principi, ni quan ho feia el PP, al mig, ni quan ho ha tornat a fer el PSOE, al final.

En segon lloc, tenim les obres per enllestir el Parc Central. Després que l’Ajuntament assumís una part del cost i l’Estat una altra, queden encara per fer la part Sud del parc, aquella que enllaça amb la Plaça Europa, i la famosa marquesina que hauria d’unir els dos edificis ferroviaris i que era una de les propostes estrella de Madrenas. La part Sud, responsabilitat d’ADIF, encara no s’ha licitat malgrat el 2018 es va donar per inaugurat el Parc i la mateixa empresa va anunciar que abans d’acabar el 2021 les obres estarien acabades. N’heu sentit a parlar més vosaltres? Nosaltres, tampoc. I com bé sabeu, ja hem estrenat any 22.

El cas de la marquesina és similar. En aquest cas, el govern Madrenas es va comprometre que la marquesina seria una realitat a principis del 2018, just fa quatre anys. La realitat és que a hores d’ara encara no hi ha calendari perquè aquesta obra sigui una realitat. És a dir, camí de cinc anys de retard en un compromís electoral, públic i reiterat i aquí ningú ha assumit cap responsabilitat. Mentrestant, el parc continua a mig fer i amb un aparcament fantasma soterrat de més de mil places del qual ningú en sap el futur.

El Parc Central ha quedat a mig fer a l’espera que es facin obres pendents / Foto: Aniol Resclosa

Finalment, tenim la Plaça d’Espanya, forma oficial d’anomenar l’espai erm que existeix des de fa temps entre l’estació de tren de rodalies i la carretera Barcelona. Un espai que és porta d’entrada de la ciutat i que avui presenta un estat totalment deplorable. L’any 2018 no només es va inaugurar el Parc Central i es va dir que tindríem la marquesina. Uns mesos abans de les eleccions, com va passar amb Vista Alegre, Madrenas i el seu equip van presentar una proposta de reforma de la Plaça d’Espanya assegurant que era qüestió de temps fer-la realitat. Que s’hi posarien aviat. L’única certesa, però, és que al 2022 aquest projecte ni té pressupost ni té calendari. I tot malgrat que l’estiu passat el govern Madrenas deia “confiar que les obres començarien a la tardor”. Per això, Guanyem Girona proposarem al proper ple que l’Ajuntament agafi el compromís d’engegar aquestes obres abans que acabi l’any i que, en el cas de la pacificació del carrer Bailén, previst en el projecte, es liciti fins i tot abans ja que es tracta d’una obra independent de la mateixa Plaça.

I és que la mobilitat i la necessitat de garantir espais més pacificats a l’Eixample és ja una urgència de ciutat. Al 2020 Guanyem vam aconseguir que Junts es comprometés a tallar un carrer central de l’Eixample un dissabte al mes per provar com podia millorar la situació al barri a nivell de salut, economia i amabilitat. Tot en clau també de lluita contra el canvi climàtic. De tot aquell acord, Madrenas se n’ha rentat les mans. No l’ha complert, vaja. Una “noble” manera de governar i teixir aliances, trobo. En tot cas, aquests dos anys han servit per veure clarament – i més en èpoques com les festes de Nadal – que la proposta de Guanyem es quedava fins i tot curta. Per això, caldria fer un estudi clar i específic sobre els carres de l’Eixample perquè Girona faci un pas endavant com han fet París, Amsterdam o Pontevedra i aposti pel vianant, els vehicles no motoritzats i el transport públic en la zona adjacent al centre de la ciutat. Us imagineu, per exemple, la plaça d’Espanya reformada, un carrer Bisbe Lorenzana pensat en la gent i un Garatge Forné sense que estigui en estat de desús?  Això sí que seria un canvi positiu i transformador per a la ciutat.

I abans d’acabar aquest recordatori-proposta d’avui sobre les reformes de la Plaça Espanya, l’acabament del Parc Central, la marquesina entre edificis, la pacificació del carrer Bailèn i el replantejament de la mobilitat de l’Eixample, deixeu-me fer un “bonus track”: la màquina de tren del carrilet. Sí, aquella que durant tant de temps va recordar a la Plaça Espanya i a l’Avinguda Jaume I altres vies ferroviàries que havia tingut la ciutat. Aquelles que molts ens agradaria no haver perdut i, com a mal menor, recuperar tant aviat com sigui possible. D’aquella màquina, peça de memòria històrica, avui només en sabem que es troba mal endreçada al magatzem de les Brigades Municipals des de fa gairebé set anys. El govern Madrenas n’ha fet silenci. Com si no anés amb la ciutat. Com si de petites i de petits aquella màquina no ens hagués explicat tantes coses i no ens hagués fet volar la imaginació. Com si les places no fossin espais on col·leccionar milions d’històries personals i col·lectives i fer-les present amb objectes, escultures i records. A totes les places? A gairebé totes. Bé, a la Plaça d’Espanya, erma, formigonada i antipatia personificada, avui en dia segurament no. I és que tots aquests retards i mal endreços només serien comprensibles com una enorme obra d’art contemporani entesa com una metàfora per definir l’Estat i les promeses incomplertes dels de sempre.  

La locomotora del carrilet, guardada a l’aire lliure en un magatzem municipal des de fa gairebé set anys

Girona: de la singularitat a l’estranyesa

Aquest desembre ha sigut el de la Covid a casa. Havíem resistit gairebé dos anys però era qüestió de temps que el virus entrés per la porta i ens alterés la rutina d’escola, feina i activitats. Han estat 15 dies, pont inclòs, de restriccions i de passejar per les mateixes parets. Sortida al balcó a estendre roba, mòbil en mà, ordinador a la taula quan la gestió de casa i la mainada ho ha permès i anar-hi posant imaginació. Enmig d’aquesta voràgine, la descoberta que el Bòlit, Centre d’Art Contemporani de Girona, engega un treball sobre persones singulars dels nostres pobles i viles, dirigit per en Julià Guillamon i l’Adrià Pujol, m’ha generat un somriure, com aquells que et venen quan recordes els moments agradables que són formigó armat a la teva vida. 

Julià Guillamon i Adrià Pujol preparen una expo entre la literatura, l'antropologia i l'art sobre els singulars anecdòtics, la gent especial que hi havia (i hi ha) a tots els pobles. Per exemple: en Jaumet de Sant Hilari. En coneixeu? pic.twitter.com/XbXKgoi7NK

— ExposicióSingulars (@s_singulars) December 14, 2021

És cert que, a primera volta, només m’han vingut homes al cap. De singulars, vull dir. També en això hi ha una explicació al voltant del gènere i del poder que, de ben segur, en algun moment de tot aquest treball se’n parlarà. Qui es podia “permetre” ser singular o ser entès com a tal fa uns anys? Els homes. Qui s’ho pot permetre ara? Encara, els homes més que les dones. En la conversa de Twitter que va generar el Bòlit i la seva directora proposant que aportéssim noms, la companya Laia Pèlach va fer referència al “noi del telèfon” que passejava per tot Girona amb un telèfon fixe a la mà. Era un d’aquells que havies de girar els números perquè quedessin marcats (menors de trenta anys ho podeu googlejar, si voleu). De tant en tant, el noi, l’home, es podia aturar i demanar-te que parlessis per aquell telèfon i depenia de la teva benvolença seguir o no el joc proposat. Era comú topar amb en amb ell i comentar-ho a casa quan arribaves. A Girona, tothom ha dit sempre que, d’alguna manera, ell havia sigut l’inventor del telèfon mòbil. A la viquipèdia popular gironina, el mantindrem sempre com “el nostre” inventor del mòbil. Necessito, això sí, que algú en recordi el nom.

El noi del telèfon Foto: Autor desconegut

Tot seguit, a mi em va venir al cap l’home que tot el dia cantava “La Gavina” pels carrers de Girona. Cantava a la Marina Rossell, però estèticament era més un “Pavarotti” o un “Chanquete” de Verano Azul. Primer, amb el cartró de vi a la mà, anys després sobri i més afable. Va ser en Jordi Gran qui em va fer avinent el nom del cantant. Per allò d’humanitzar les persones, que sempre hauria de ser una guia a les nostres vides. Es deia José Cuenca i va viure molts anys a La Sopa mentre de dia es passejava pels carrers del centre de la ciutat cantant cançons populars i d’òpera amb una veu profunda i ressonant que, com a infant i adolescent, t’impactava de ple. El meu record és de veure’l moltes vegades assegut a la Plaça Salvador Espriu, a prop del Mercat, centre de vida i referència de les matinals de Girona i, on, a l’hivern escalfa com a poques bandes de la ciutat.

En aquesta repassada mental ràpida que vaig fer a partir d’aquest sobre el treball del Bòlit, hi va aparèixer també en Cèlio. En Cèlio era un gran personatge de les mobilitzacions polítiques gironines del tomant de segle. Durant una època va anar passant les hores dels seus dies entre les cases okupes de la ciutat, els Casals Independentistes i la Plaça del Vi on sempre hi havia manifestacions i, sinó, ell se les buscava per poder reivindicar alguna qüestió. Va passar èpoques més comunistes i d’altres més anarquistes. Èpoques més lúcides i d’altres en què la malaltia mental li feia passar males estones. Massa. Fos com fos, però, ell sempre volia ser al peu del canó de la lluita social pels drets de totes les persones. I es feia sentir. I més, en una època en què el règim del 78 encara gaudia de prestigi a la nostra ciutat. La ruptura no era “mainstream” i menys si eres un “singular”.

Vist en perspectiva aquests tres casos “singulars” comparteixen una situació clara de problema de salut mental i també d’exclusió social. L’home del telèfon, en José i en Cèlio són exemples perfectes per parlar de singularitat, salut mental i exclusió social. L’Íngrid Guardiola, en Julià Guillamon i l’Adrià Pujol ja ens ajudaran a reflexionar sobre el rerefons de la “singularitat”, però, a mi, ara que estem al mes dels desitjos, sí que m’agradaria apuntar que Girona té camí a fer per ser més inclusiva amb totes les persones que surten de la “normativitat” establerta. Hem avançat i molt com a societat en alguns aspectes. Ja no som, sempre, una ciutat grisa i tancada, que es mirar i remira a si mateixa, però situats allà on som, ens queda molt de camí per oferir un recorregut de vida digne a tothom qui viu a la nostra ciutat.

Ho hem vist aquests últims dies amb el retard de vint dies en l’obertura de l’espai de l’antiga UNED per acollir 35 persones sense llar en plena fred hivernal. El govern de Madrenas no ha estat a l’alçada de les necessitats de les persones sense llar.  Ho hem vist amb el pressupost municipal pensat per al 2022 la ciutat no creix en temes clau com ara els programes i projectes lligats a les cures, l’atenció, la salut mental i la inclusivitat. De fet, fins i tot, s’ha reduït el pressupost destinat a obres per adaptar la ciutat per a persones amb mobilitat reduïda. Ho hem vist en molts detalls. 

Ara, al 2022, no sé si la singularitat és entesa de la mateixa manera que fa trenta anys, quan els singulars eren també part del “nosaltres” i formaven part de la identitat compartida. El neoliberalisme, l’individiualisme i també la pandèmia ens ha fet perdre també bona part d’aquesta xarxa. Ara més que persones singulars, percebem les persones com a estranyes. Ja no formen part del “nosaltres”. Per això, quan penso en un desig per a la ciutat del 2022, inevitablement acabo sempre en fer tot el que estigui a les nostres mans per revertir-ho, perquè la comunitat sigui més comunitat i la nostra vida no depengui únicament de les herències privades rebudes. De la injustícia, vaja. Dels cognoms que tinguis. Perquè sols som més dèbils i, en canvi, junts, fent barri, fent ciutat, amb allò públic pivotant les nostres vides, som forts

Diuen que les alberedes tornaran a obrir camí.

Confiem-hi.

Bon any!

Vista Alegre, molta fressa i poca endreça

Fa anys que el govern Madrenas, ara amb el suport d’ERC, va agafant compromisos amb el barri del Carme-Vista Alegre. Compromisos, benvinguts tots, però que malauradament es queden al tinter. Fem una repassada ràpida a tots ells i, finalment, centrem-nos en la reconversió de l’església de Vista Alegre en un espai cívic i comunitari per al barri, promesa feta fa un any i mig. Una anàlisi factual de la situació que permet extrapol·lar una manera de governar, la dels últims anys, basada en molta comunicació i anuncis i poca concreció a final d’any. 

Comencem pel principi. A finals del 2018, mesos abans de les eleccions, el govern Madrenas presentava al barri la reforma del Pont de l’Areny. La reforma, altament reclamada al barri com inici d’un procés de pacificació del Carrer del Carme, ha quedat en això, en una proposta preelectoral per atraure vots i segueix sense concretar-se en res. Tant és així que de moment el pressupost del 2022 aprovat per Junts, Esquerra i Ciutadans, no inclou cap partida per aquesta reforma. No seria d’estranyar que d’aquí un any, mesos abans de les noves eleccions, visquéssim una nova operació de propaganda sobre la necessària reforma del Pont de l’Areny.

La reforma del pont de l’Areny que incloïa la pacificació del carrer del Carme, un projecte de 2018 que mai s’ha arribat a concretar.

Una situació similar viu el reclamat pont entre el carrer del Carme i Montilivi. Després d’una bona campanya de conscienciació ciutadana, Madrenas es va comprometre a tenir el projecte de pont fet per a finals del 2019. Un compromís que arribava just abans de les eleccions municipals. Altra vegada, la mateixa història. Tres anys després, el pont del Carme-Montilivi que ha de servir per reteixir barris de la nostra ciutat i facilitar l’accés a serveis del veïns de l’est del carrer del Carme, no té prevista cap partida d’execució al pressupost del 2022.

La promesa de començar a construir el pont Carme-Montilivi arrivava pocs mesos abans de les eleccions municipals de 2019. Tres anys després no se’n sap res.

Si parlem dels ponts sobre l’Onyar, cal sumar-hi que, des de fa més d’un any, l’Ajuntament ha tancat per motius de seguretat la passera de la Font del Rei, ideada per a la circulació de vianants. No tenim calendari de quan es realitzaran les reparacions necessàries i per tant no sabem quan es recuperarà aquesta passera que uneix els barris de Vista Alegre i de l’Eixample. Mentrestant, el pas alternatiu pel Pont de la Font del Rei s’ha complicat i molt perquè vianants, ciclistes, patinets i persones amb mobilitat reduïda han de conviure en un espai de vorera molt i molt estret. Tercer pont al barri, doncs, que ni té calendari ni té proposta.

La passera per a vianants de la Font del Rei, tancada des de fa més d’un any. Foto: Marc Martí / Diari de Girona

A tot això, cal sumar-hi que a principis del tots els grups municipals vam votar a favor de la pacificació de la Plaça Catalunya, amb els seus conseqüents efectes pel Carme-Vista Alegre. Una iniciativa que tampoc ha tirat endavant malgrat hi ha un consens que seria un avenç per a la ciutat i segurament permetria idear un projecte de futur i suport per als comerciants del carrer del Carme que ara mateix viuen el carrer com una mena d’autovia dins la ciutat. Ni la Passera de del Font del Rei ni la reforma de Plaça Catalunya compten amb partides al pressupost 2022.

Arribats fins aquí, cal parlar finalment de l’afer de l’església de Vista Alegre. Al juny del 2020, en un acord de totes les forces municipals, vam decidir destinar 400.000 euros per l’adquisició a l’església de Vista Alegre, en desús. Aquesta adquisició havia de servir per solucionar un problema d’espai existent al barri per les activitats que realitzen l’Associació de Veïns del barri l’Agrupament Escolta. Una vegada més, un nou compromís fet pel govern Madrenas. En aquest cas sí amb una assignació per adquirir l’edifici que només necessitava d’una segona partida per adequar-lo. Un any i mig després, però, el que sabem és que tota l’operació està aturada. No hi ha previsió que l’adquisició i l’adequació d’aquesta finca es desencalli a curt termini. De fet, el govern parla ja que la conversió de l’església en un equipament pel barri es podria produir d’aquí a 10 anys i que cal buscar altres locals de lloguer per al mentrestant. Pilota endavant i un nou compromís que s’anuncia sense un calendari clar.

I en aquest cas la situació és encara més preocupant perquè tenim una partida de 400.000 euros aturada. És a dir, tenim uns diners previstos per una operació que a hores d’ara no sembla que s’hagi de fer per la incapacitat de trobar una fórmula d’entesa amb el Bisbat que estan guardats en un calaix. Els equipaments pel barri de Vista Alegre són necessaris. És una mancança de fa temps. Ara bé, si en aquest mentrestant l’Ajuntament és incapaç de tirar endavant l’operació caldrà exigir que aquests diners, els 400.000 euros, els puguem utilitzar per inversions ara i aquí, per ajudar en la sortida de la crisi, per posar els barris al centre, per dinamitzar una ciutat que fa massa que no té cap projecte. No podem permetre’ns el luxe de desaprofitar oportunitats. Ni a Vista Alegre ni a cap altre barri de la ciutat. I sobretot, el que ens cal, és un horitzó i un projecte per a la ciutat. Una estratègia d’on volem ser d’aquí a 10 anys. I dur-la a terme, complint els compromisos que s’adquireixin. Aquest és l’Ajuntament que volem. El futur que necessita la ciutat. 

Participació ciutadana a l’agost

Quan parlem de participació i vida associativa als nostres barris automàticament em venen al cap un munt d’activitats organitzades per les pròpies associacions: festivals, musicals, curses, concursos, activitats infantils, calçotades, festes de barri, etc.

Aquestes activitats són les que donen vida als barris i a la ciutat en general, són les que uneixen a les persones, cohesionant la ciutadania en el procés. En definitiva, aquesta participació veïnal ens fa millors. I tot això es fa gràcies a la dedicació desinteressada de molta gent.

Malauradament aquest brugit d’activitats veïnals ha quedat irremeiablement malmès per la pandèmia. Centenars d’activitats s’han vist cancel·lades i tota l’economia relacionada amb el teixit associatiu s’ha paralitzat. A conseqüència d’això correm el risc que moltes d’aquestes entitats es dissolguin perquè han perdut la seva font principal d’ingressos, en alguns casos davant de la poca flexibilitat del consistori.

Que les entitats que organitzen festes majors de barri a Girona no puguin fer ni un servei de barra per autofinançar la festa i les activitats de tot l'any mentre els festivals d'estiu, amb ànim de lucre, legítimament sí que ho poden fer diu molt del model que ens està quedant…

— lluc salellas i vilar (@llsalellasvilar) August 25, 2021

Des del meu punt de vista, això és molt preocupant. Retornar la política a la ciutadania a través de la democràcia participativa ens permet avançar com a societat cohesionada, i en bona part aquesta implicació veïnal en el dia a dia de la política de les seves ciutats s’enforteix també gràcies al teixit associatiu present i actiu la resta de dies de l’any.

Una de les propostes que des de Guanyem Girona fem és en la cogestió d’equipaments públics i facilitar l’impuls d’Ateneus i altres centres socials i populars, en benefici de l’apoderament, l’autogestió i la dinamització del teixit associatiu. Facilitar els usos d’equipaments públics  com les escoles i dels espais comuns, en favor de la dinamització dels carrers i places , la participació ciutadana, la cohesió i la socialització. En definitiva, transformar la ciutat buscant el benefici col·lectiu i inclusiu.

A la ciutat de Girona podríem dir que l‘element que simbolitza la màxima participació de la ciutadania són els pressupostos participats (excloent la presentació de mocions en els plens, tot i que a posteriori no hi hagi interès per exectuar-se). Malauradament, es tracta d’uns pressupostos amb una gran manca de voluntat política, recursos i problemes metodològics que no han permès desenvolupar-lo com un projecte ambiciós i de ciutat i per això, després de dos anys sense pressupostos participats, ara som en un procés de replantejament total.

“Només hi ha hagut una aportació per part d’un ciutadà en el procés participatiu”

I, tot i que això en un principi és ben necessari, el cert és que el govern de la ciutat ha organitzat unes sessions participatives per a la ciutadania per repensar i fer propostes sobre el nou sistema en ple mes d’agost. Quina ha estat el resultat? Doncs que només hi ha hagut una sola aportació per part d’un ciutadà en aquest procés participatiu.

❌🗳️És preocupant que s'impulsi un procés participatiu per reformular un projecte basat en la participació ciutadana en ple mes d'agost.

🏖️Quina voluntat real hi ha de donar veu i vot a les veïnes i veïns de Girona quan és el mes de més desconnexió? https://t.co/ZE2c3tNLXz

— Guanyem Girona (@GuanyemGirona) August 5, 2021

Tot això són mals auguris per al futur dels pressupostos participats a Girona i per a la participació ciutadana en general a la ciutat. S’ha perdut l’oportunitat d’apoderar la ciutadania, els barris i el seu teixit associatiu i introduir realment una vessant comunitària a la gestió municipal.

No podem permetre posar en risc un valor com aquest a nivell de comunitat, perquè la ciutat la composen tots els barris i per tant el poder de decisió també s’ha de transformar i retornar als seus veïns i veïnes.

El fons invisible

Fa poc més d’un mes, el suplement dominical del diari Ara oferia un reportatge dedicat als vincles de Federico Garcia Lorca amb Catalunya. Al text, de Salvador Giné, s’hi reivindicava, de manera documentada i donant veu a experts en la màteria, la relació estreta que el poeta granadí va mantenir amb el nostre país, que coneixia gràcies a Salvador Dalí i que als seus ulls era sinònim d’avantguarda. L’article es tancava amb exemples de l’actual desmemòria catalana amb Lorca, i amb el següent apunt del periodista especialitzat Víctor Fernàndez: “Les autoritats gironines [referint-se al nostre ajuntament], per vergonya de tots, sembla que no tenen gaire interès a mostrar al públic una de les obres mestres del Lorca dibuixant”. Fernàndez feia referència a “El viento este”, homenatge de l’artista a la tramuntana i petita joia del fons Santos-Torroella que, com la resta de la col·lecció, continua sense exhibir-se al públic, malgrat els esforços que el Museu d’Història i l’Arxiu Municipal han fet per intentar difondre-la amb l’ajut de les noves tecnologies.

El viento ese, l’única obra de Federico García-Lorca en mans de l’Ajuntament de Girona

I és que som a l’estiu de 2021, i d’aquell projecte de Museu d’Art Modern i Contemporani i futura seu del fons adquirit per l’Ajuntament no se’n sap gairebé res, anys després de la controvertida compra. A hores d’ara, no ha arribat a compartir-se mai un projecte sobre el nou museu, ni tan sols ha arribat a veure la llum el pla d’ordenació dels museus de Girona, redactat el 2018 i des d’on, en teoria, explicàvem a la ciutadania el rol clau d’aquest nou equipament en el sistema cultural gironí. Nul·la informació que, per contra, ha anat acompanyada de l’anunci d’inversions majúscules per part de totes les administracions per tal que, sense un debat previ amb el sector i amb experts, sense cap projecte museístic o museològic conegut sobre la taula i sense haver determinat amb rigor si aquell era l’emplaçament adequat per a una iniciativa com aquesta, la Casa Pastors, davant de la Catedral, esdevingués la seu d’aquest futur museu. 2 milions d’euros de les arques municipals, més els 2 milions de la Diputació de Girona, més els 800.000 de la Generalitat, durant el que probablement haurà estat, en perspectiva, una de les èpoques més dures per a tot el sector cultural des de la recuperació de la democràcia.

Però, com dèiem, la garantia econòmica per sufragar l’operació de la Casa Pastors tampoc no ha ajudat les gironines i gironins a saber on són. D’entrada, no ha servit d’empenta per tal que el govern de la ciutat s’hagi decidit a explicar-nos què és allò que anem a fer, i per què ho volem fer allà. Després, l’operació ha acabat topant amb la interrupció de les extraordinàries excavacions arqueològiques en aquell espai, obligant a haver de fer, en el millor dels casos, plans a mig termini. I per acabar-ho d’adobar, el grup municipal socialista proposava fa pocs dies un nou emplaçament per al projecte, el garatge Forné (antiga SEAT), tot descartant definitivament la Casa Pastors i buscant, de ben segur amb la millor de les voluntats, fer-se seu el propòsit d’eixamplar el centre urbà i no continuar ubicant totes les propostes culturals en un sol barri.

En un ciutat que no té rumb, tot plegat succeeix d’una manera natural. Ni tan sols cal del soroll de l’oposició. Si qui dia passa, any empeny, un projecte d’aquesta magnitud evidentment té problemes per aixecar el vol. Les veïnes i veïns no comprenen l’operació, ni la justificació de la inversió en un moment com l’actual. No albiren amb claredat els guanys i els beneficiaris. I en conseqüència, no hi intueixen cap lideratge, indispensable per mantenir la confiança amb els moviments del consistori. I si aquesta pot ser la percepció de la ciutadania, imaginem-nos la del sector artístic i cultural, en especial els col·lectius més precaritzats, siguin de l’àmbit de la formació, de la creació o de l’exhibició en qualsevol disciplina. A Girona, a la demarcació i més enllà. 

I mentrestant, la col·lecció Santos Torroella resta invisible i el seu fons documental, inaccessible. Deia Sèneca que cap vent no és favorable a qui no sap on va. I és així com “el viento este” romandrà quiet i a l’ombra, amb ànsia de bufar un temps nou a la ciutat. 

Margarida Devesa, ella tampoc era bruixa

El passat mes de març la revista Sàpiens publicava un dossier especial dedicat al fenomen de la cacera de bruixes a Catalunya i alhora engegava una campanya per “recuperar la memòria d’aquelles dones innocents sense prejudicis ni falsedats, promoure’n la reparació i dignificar-les per mitjà d’actes de desgreuge per tot el territori i reivindicar totes les dones que han estat reprimides al llarg de la història. El dossier incloïa una colla d’articles sobre la cacera de bruixes des de diferents punts de vista així com un bon recull de dades sobre l’abast d’aquest fenomen.

Gravat escocès del s.XVII on es mostra quatre dones acusades de bruixeria penjades mentre, a la dreta, el “caçador” rep la seva recompensa

Tot i que la ciutat de Girona no va er un dels centres principals d’aquesta persecució sí que destaca sobretot pel fet de ser el lloc on va néixer i va morir Nicolau Eimeric, que va ser inquisidor general de Catalunya i Aragó i que va destacar per la seva insistència i violència en la persecució i tortura de les dones considerades bruixes, així com per l’atac a les obres de Ramon Llull i els seus seguidors. No en va la seva obra més important va ser el el Directorium Inquisitorum, un manual pensat per a l’ús dels inquisidors d’arreu del Mediterrani i on defineix la bruixeria i descriu les formes de descobrir i tractar les bruixes així com d’altres formes d’heretgia. 

Nicolau Eimeric (Girona, 1320-1399), autor del Manual de l’Inquisidor

Nicolau Eimeric té dedicada una placa al convent de Sant Domènec on va formar-se en teologia i on va morir el 1399. En canvi, Girona no té cap espai de reconeixement a part de les seves víctimes, dones que al llarg dels segles XIV fins pràcticament el XVIII van ser acusades de bruixes i com a tals perseguides, torturades i sovint penjades a la forca. Tot emmarcat en un corrent misogin iniciat per l’església i aprofitat per una societat masclista que partia de la creença en la inferioritat natural de les dones envers els homes i va utilitzar les dones com a boc expiatori de les seves desgràcies. Així a través de la inquisició, els descobridors o endevinaires i la complicitat de molts que van aprofitar l’ocasió per resoldre venjances o interessos particulars, moltes dones immigrades, dones pobres, dones marginades, dones guaridores, dones “desobedients” i “conflictives”, dones vídues… van ser acusades i jutjades sovint sense cap mena de garanties  processals, empresonades, torturades com a mecanismes per forçar-les a confessar aquests crims inversemblants i acusar altres dones, i en ocasions assassinades pel sol fet de ser dones i “molestar” als poders imperants.

Una d’aquestes dones va ser la Margarida Devesa, que l’any 1427 va ser acusada pels prohoms de la ciutat d’haver «invocat dimonis, els ha adorats e fets sacrificis de carn d’infant o albat mort» provocant així un enorme terratrèmol que havia devastat la vila d’Amer, un cas que recull l’historiador Pau Castell Granados en la seva recerca. El cas va ser desestimat inicialment per l’inquisidor general Francesc Sala, però el seu lloctinent a Girona mantenia encarcerada a Margarida per les pressions dels prohoms que escrivien al rei i al Bisbat demanant l’execució de la sentència a turments. 

Una dona acusada de “bruxa y metsinera”, penjada a la forca. Es tracta de l’única imatge d’una bruixa catalana (Font: Museu d’Història de Catalunya)

Com passa amb la resta de la història, el relat que tenim d’aquests fets és esbiaixat, doncs el que ens ha arribat en forma de textos és la mirada dels perseguidors i no de les perseguides. Tanmateix a Girona recentment comptem amb la visita guiada Girona a l’esguard de les dones, un itinerari pensat i creat per Olga Taravilla basat en els seus estudis d’història i que ens dóna una visió de la ciutat a partir de les històries de dones que van deixar-hi empremta. Una d’aquestes dones és la Margarida Devesa.

El Museu d’Art de Girona conserva una de les poques imatges catalanes que diuen representar les bruixes (Finals de s.XVII)

“Reivindiquem les bruixes des del reconeixement del que van ser realment: dones perseguides pel fet de ser dones”

A Girona, doncs, tenim un deute amb aquestes dones. Per això des de Guanyem Girona hem entrat una petició per incloure Margarida Devesa al nomenclàtor de la ciutat i alhora demanem que al costat de la placa destinada a Nicolau Eimeric se n’inclogui una d’explicativa sobre la seva figura i de reconeixement a les seves víctimes. Esperem, així, que aquest gest serveixi també per fer una reparació i dignificació a totes les dones que, com la Margarida Devesa, van patir escarni, aïllament, persecució, tortura i fins i tot assassinat en la cacera de bruixes, que va ser una de les mostres més indignes dels atacs i discriminació als quals les dones hem estat sotmeses al llarg de la història. Reivindiquem les bruixes des del reconeixement del que van ser realment: dones perseguides pel fet de ser dones. 

Ramats de foc a les Gavarres

Malauradament aquest estiu de 2021 està sent molt prolífic en la declaració d’incendis forestals. A Girona, afortunadament només vam tenir un ensurt a l’est de la ciutat, tot i que el nostre entorn natural més immediat, les Gavarres, ens ha tingut amb l’ai al cor a causa de la sequera extrema.

El projecte Ramats de Foc es dedica a la gestió de risc d’incendis mitjançant pastures alhora que promou una marca pòpia basada en el producte Km.0 | Foto: Ramats de Foc

Molts factors influeixen en aquesta situació. La manca de pluges i un juliol extremadament calorós, sens dubte un dels efectes del canvi climàtic que ens faran patir episodis extrems cada cop més sovint, en són els més rellevants. Però també cal considerar l’estat del bosc, poc cuidat en general. No fa massa anys, on ara veiem massa forestal s’hi observava conreu de vinya, olivera i cases de pagès, on els ramats contribuïen al manteniment del sotabosc, a banda de que s’explotava la fusta, el bruc i altres productes silvícoles. De fet, encara podem trobar restes de parets seques que delimitaven les feixes a molts indrets propers de Girona.

Ara tot això és història. L’arbrat ha colonitzat allò que abans eren petits camps conreats, ja no es treu rendiment de la fusta i altres productes, els ramats ja no pasturen en aquests indrets, i moltes de les cases ara són runa. Una dada: en 80 anys Catalunya ha doblat la seva massa forestal.

Un dia d’aquests escoltava la consellera Teresa Jordà declarar, en relació al foc de Llançà, que “sense franges ni pastures, en lloc de 400 hectàrees se n’haurien cremat més de  3.000”. A això hi hem de sumar aquella vella màxima que diu que els focs s’apaguen a l’hivern amb la gestió forestal.

Els incendis a tocar de Girona no són una novetat però el canvi d’usos del sòl i el canvi climàtic n’accentua la freqüència. Portada d’El Punt Avui de 1984

Per tant ens trobem que els principals motius de l’augment i de la intensitat dels focs són el canvi climàtic, el canvi d’usos del sòl i la manca de gestió forestal, que propicia grans extensions de territori amb boscos molt densos i continus, idonis per desenvolupar grans incendis forestals.

Dit això, com a representant polític gironí, la pregunta que em ronda pel cap és: què podem fer des de Girona per a la prevenció dels incendis?

I crec que la resposta passa sobretot per al manteniment d’un sotabosc net. Per tal de fer-ho no cal enviar-hi les brigades de jardineria de l’Ajuntament ni inventar res nou! L’aposta, penso, passa per recuperar els ramats que pasturen pel massís de les Gavarres, és a dir, fomentar els anomenats ramats de foc.

El cert és que veure ramats de cabres i ovelles als voltants de Girona no seria cap fet fora del comú. L’any 2008 la ciutat ja disposava d’un grup d’ovelles a Sant Daniel destinat a la neteja del sotabosc, liderades per un pastor municipal. Per desgràcia aquesta experiència va ser poc reeixida i per problemàtiques diverses es va acabar.

Aquesta va ser l’última iniciativa pública en matèria de ramats de foc, però el cert és que la privada tampoc va reeixir. L’any passat, prop de Puig Estela, uns pastors varen establir-se amb un ramat de foc que netejava el sotabosc al nord-oest de les Gavarres. Les traves administratives per establir un punt d’aigua per al bestiar i la impossibilitat de bastir una mínima infraestructura per guardar-hi el material van impedir que el projecte arribés fins a dia d’avui. Els pastors i el seu bestiar van marxar de Girona.

Però la història de la nostra ciutat amb la pastura del seu entorn més immediat encara ve de més lluny. Fa uns anys la Revista de Girona publicava un molt bon article signat per l’Anna Sànchez on es rememorava la història de la Francesca Planas, una pastora que durant més de 40 anys va tenir cura del seu ramat i en conseqüència dels nostres boscos des de la masia de la Torre Gironella, que arribaria a adoptar el nom de Casa de la Pastora.

Constatada la tradició ramadera a les Gavarres gironines i sabent del cert que els períodes de sequera i de calor intensa augmentaran els propers anys el risc d’incendi, crec que toca fer una aposta seriosa per la prevenció mitjançant els ramats de foc.

Francesca Planas amb el seu ramat. D’El llibre del Corpus, de Josep Tarrés, Diputació de
Girona, 1990.

Des del meu punt de vista, els diversos nivells administratius han d’exercir de facilitadors de projectes de ramaderia extensiva als seus territoris. Sabem que hi ha gent disposada a establir-se a espais per desenvolupar-hi aquests projectes i que a les pròpies Gavarres n’hi ha d’altres que ja ho fan per compte propi. Cal, doncs, suport institucional per fer-los viables econòmicament al nostre entorn natural. Oferir facilitats administratives, ajudar en la cerca d’un espai hàbil per guardar el ramat o posar a disposició dels pastors possibles habitatges són vies des d’on els municipis podrien donar un cop de mà.

Així mateix, crec que la via de la col·laboració entre municipis també seria un gran encert. De la mateixa manera que els pobles que envolten les Gavarres s’estan mobilitzant per impulsar el tren-tram de la Costa Brava, també ho podrien fer per desenvolupar una política forestal comuna i prevenir incendis al pulmó verd que comparteixen. Diversos ramats de foc amb el suport institucional de la Diputació de Girona, de la Generalitat o dels ajuntaments que rodegen el massís i amb la coordinació del Consorci de les Gavarres permetria compartir els recursos i fer viables aquests projectes alhora que potenciaria una marca comuna amb l’epicentre a les Gavarres.

Segurament aquest article no ha descobert la sopa d’all ja que aquests dies són moltes les veus -també aquelles amb recursos i poder per decidir on es destinen els diners- que reivindiquen la ramaderia extensiva com a tallafoc. Ara bé, com passa sovint al nostre país, falta que el discurs polític ben sonant es tradueixi en acció política concreta. Ens hi posem?

Girona, ciutat de ‘toppings’

Ara fa uns dies voltant pel carrer Ballesteries vaig veure que la mítica merceria “Novetats Paquita” ha liquidat. La botiga, creada l’any 1958, referent de barri i de moda al seu temps ha tancat per jubilació. El fet que estigués inclosa en el Catàleg de Comerç Emblemàtic i Tradicional de la ciutat -una llista confeccionada fa només un any- no ha comportat ni tan sols un agraïment públic de l’Ajuntament a la trajectòria d’una botiga que resistia dins la desaparició continuada del comerç de proximitat al Barri Vell. Aquest gest de reconeixement tampoc ha passat amb la fusteria Armand Lladó, la Pensió Bellmirall (dels estimats Anna Pasqual i Isidre Vicenç), l’Armeria Girona, regentada pel que ha sigut durant anys President de l’Associació de Comerciants del Centre, o Moby Disc, tots ells reconeguts com a comerços que formaven part del segell, de la “identitat”, de la ciutat i que han abaixat la persiana els últims mesos. Nosaltres enteníem – i entenem encara- que una Guia del Comerç Emblemàtic i Tradicional també havia de servir per això, i perquè l’Ajuntament garantís que temàtiques de comerç com les que trobaven en alguns d’aquests establiments no deixessin d’existir a la ciutat. Bé comú i projecte de ciutat.

Passar per Ballesteries al Barri Vell i veure que "Novetats Paquita" (1958) ha tancat. Un referent de la botiga tradicional de roba i de barri. Una més que se'n va. Gràcies pels anys de servei.

La fitxa de "comerç emblemàtic" que en va fer @girona_cat https://t.co/ltOzxlHnck pic.twitter.com/u7ROpHO4LQ

— lluc salellas i vilar (@llsalellasvilar) July 19, 2021

Més enllà d’aquesta consideració, el que és segurament més preocupant és com s’està fent la transició de comerç al Barri Vell i voltants. Lliure mercat pur i dur. No hi trobem cap interès públic i estratègic en potenciar un sector o un altre, ni tan sols després que la pandèmia ens hagi ensenyat que l’economia no es pot basar únicament en el monocultiu del viatjant. Sí que veiem, en canvi, que bars arrelats a la ciutat, que potencien el productes de proximitat i la cervesa artesana com el + Cub a la Plaça Catalunya – gràcies Jordi per tant- han hagut de plegar per deixar pas a la ciutat de “l’Eat, Sleep and Cycle”. La mutació comercial del barri cada vegada fa que aquesta part de la ciutat agafi un aire més evident de passeig de Lloret de Mar al mes d’agost. Just el contrari del que s’havia dit que es volia procurar, la ciutat de la cultura, l’art i la profunditat .

Avui la notícia del tancament del @mescub m'ha entristit. En Jordi i tot el seu equip han format part del meu dia a dia d'aquests darrers 7 anys. Productes de proximitat i artesans, propostes culturals.. I un espai bonuc, amable i verd on esmorzar, sopar, amb amics,amb família. pic.twitter.com/yOIRPNVs8b

— Cristina Andreu Displas (@CristinaDisplas) November 24, 2020

Tanmateix, el cert és que el centre de Girona és ja avui una ciutat de toppings. És a dir, una ciutat on bàsicament s’hi obren botigues de gelats, iogurts, tes glaçats i crêpes on pots escollir entre dos i tres ingredients perquè la dolçor sigui, això sí, personalitzada mentre es tanquen els comerços estructurals, de 365 dies l’any. Una realitat que contradiu cada dia la campanya comunicativa de l’alcaldessa, Marta Madrenas, que fa dos mesos va començar a penjar fotografies de “locals llogats” per crear la sensació que tot ja havia tornat a la normalitat. La realitat és però que si fa un any explicàvem que hi havia 52 locals tancats entre la Plaça Catalunya i la Plaça Sant Pere, a finals de juliol d’enguany la xifra se situa en 50. Cert és que el barri ha acollit l’arribada d’un projecte com el Foment i algun altre proposta gastronòmica que revitalitzen la zona, però el valor afegit ha deixat de ser clau pel que fa al nou comerç de la zona. I tot, mentre molts comerciants continuen sense entendre ni rebre les ajudes que l’Ajuntament va prometre en plena pandèmia. De fet, partides com les d’Aixequem Persianes o la de Foment de l’activitat econòmica i l’ocupació han quedat gairebé sense gastar. Dit d’una altra manera, diners que l’Ajuntament havia previst en el suport al petit comerç han quedat en un calaix en un dels moments més importants per al sector dels últims anys.

Girona, que havia sigut capdavantera en el comerç ha perdut pistonada. La conjuntura de la pandèmia ha posat davant d’un mirall les mancances del model de l’equip de Madrenas. Per això, cal un nou impuls, definir polítiques de suport, enfortir els projectes comercials que donen una vida de barri i estructural al centre de la ciutat i també reforçar propostes com la de la pacificació de carrers als barris perquè els vianants siguin el centre de la mobilitat i facilitin que els comerços puguin seguir existint Aquesta és una política econòmica però ho és també de seguretat. Com més comerços, més vida, més comunitat i, per tant, més seguretat, calma i alegria als nostres barris.

Parlem, doncs, d’un àmbit estratègic, com ho és també el de diversificar mercats a nivell temàtic i territorial a la ciutat o la de descentralitzar el turisme i fomentar-ne un de més proper i sostenible. Dues propostes que Guanyem va recollir i que el govern de Madrenas va desestimar. Com ja és massa habitual en ells. Quan ens imaginem la Girona del futur, Guanyem projecta una ciutat que sap articular-se més enllà d’Amazon i del capitalisme de plataforma. O, si més no tot i aquesta voràgine que s’ha endut bous i esquelles. Recuperar l’economia de proximitat, potenciar la circular, mirar a prop i a les necessitats del dia a dia del veïnat. Situar l’alimentació, la roba i les necessitats que tenim tots al centre de les polítiques comercials i posar en valor la creativitat, la innovació i també els oficis, tallers i artesans. Més enllà dels toppings, hi ha d’haver estratègia i comerç. Més enllà que Jeff Bezos voli a l’espai, hi ha institucions públiques que tenen deures i polítiques a fer perquè aquest senyor no decideixi sol què passa a les nostre vides. Fem-les i deixem enrere la ciutat anunci per recuperar la ciutat que combina la productivitat i la cura i atenció de les necessitats de les famílies de la ciutat. 

Un pla estratègic de l’esport poc reeixit

El mes de gener de 2018 s’aprovava al ple municipal el Pla Estratègic de l’Esport Local i el Mapa d’Instal·lacions i Equipaments Esportius del Municipi (MIEM) 2018-2028. Va ser fruit d’un treball participatiu on van ser convidats tots els clubs i entitats esportives de la ciutat. El resultat va ser, doncs, fruit d’una feinada col·lectiva i exhaustiva després de moltes reunions i un bon grapat d’aportacions per part de tots els agents. L’objectiu era definir unes fites en matèria esportiva a la ciutat i exectuar actuacions concretes per arribar-hi.

El Pla va establir un total de 43 actuacions per desenvolupar a la ciutat, que s’havien de realitzar en deu anys i que es basava en cinc línies estratègiques:

1) Redefinició i dinamització de l’esport escolar
2) Consolidació d’un parc d’equipaments esportius de qualitat
3) Optimització dels espais i recursos esportius existents
4) Adaptació i potenciació dels espais al medi natural i urbà per a la pràctica d’activitat física
5) Potenciació de la col·laboració pública i privada.

El pla és ambiciós i concret en la seva calendarització, tot i que, evidentment està subjecte en algunes de les accions a l’obtenció dels fons necessaris per la seva execució.

Ara bé, quan defineixes un pla cal que sigui realista a fi que els objectius que es plantegen siguin assolibles. Igualment, cal que les actuacions siguin avaluables. En uns períodes de temps marcats (habitualment cada any) cal fer un seguiment de les l’estat d’assoliment de les mateixes, per tal d’anar ajustant el pla a la realitat. I finalment, que la implicació dels agents que han creat el pla es mantingui durant el seu desenvolupament. En aquest cas, el motor ha de ser el Consell Municipal de l’Esport. 

Aquí comencen els problemes. Les 43 actuacions que havien d’estar realitzades en un període de deu anys es van separar en tres fases perquè els projectes s’anessin realitzant progressivament: De 2018 a 2020, de 2021 a 2025 i de 2025-2028.

A data d’avui ja s’haurien d’haver completat les 23 actuacions programades del primer període (de 2018 a 2020) i se n’hauria d’estar enllestint alguna del segon. El cert és que a juny de 2021 només se n’han realitzat tres i la resta es troben o bé a mig fer o encara no s’han començat. Així mateix, les que ens diuen que s’han realitzat són poc concretes, com ara “establir normatives bàsiques per assegurar un itinterari esportiu adaptat a l’edat”, fer una “anàlisi compartiva del dsuport que donen altres ajuntaments a l’esport escolar” o “incloure en esquemes de col·laboració público-privada l’esponsorització al sistema esportiu de la ciutat”.

Mentrestant, al calaix i acumulant pols hi tenim projectes molt necessaris i sense massa cost com identificar les demandes de la població adolescent que hauria d’haver estat fet el 2018 o redefinir la convocatòria de subvencions adreçada als centres educatius i promoure l’esport en horari extraescolar. O d’altres ben concrets que tampoc s’han fet realitat: uns nous vestidors a la pista coberta de l’escola Migdia (ens han comunicat que no es farà), un rocòdrom nou a la Devesa (2019), ampliar els vestidors de Palau (2020) o il·luminar el carril de tornada del parc de Domeny (2018).

Per tant, com veieu, no anem bé! Ara es proposa que en el marc del Consell Municipal de l’Esport es formi una comissió de seguiment del pla i és que hi ha accions que caldria que ja estiguessin  executades i més en aquesta època de pandèmia.

Reunions, comissions, grups de treball, equips de seguiment, etc. estan molt bé i són sempre necessaris, però el gruix d’aquesta feina ja està feta. Ara toca executar i oferir a la ciutadania gironina un model i uns equipaments esportius com es mereix.