Passat, present i futur de la Vall de Sant Daniel

No fa pas massa anys, l’absis del monestir de Sant Pere de Galligants formava part de l’antiga muralla de Girona. Un petit portal permetia sortir de la ciutat i resseguir el riu Galligants per endinsar-se a la feréstega Vall de Sant Daniel. Fa poques dècades que aquest tram de muralla es va tirar a terra: Sant Pere de Galligants ja no és part de la fortificació de la ciutat i la vall és menys salvatge perquè hi ha nascut un veïnat que creix dia a dia.

CRDI – Ajuntament de Girona

Ara, cotxes, motos, bicicletes i les persones a peu hi poden accedir-hi i quasi sense voreres (aquesta és una demanda històrica dels veïns i veïnes de la Vall) s’arriba a la botigueta de queviures, punt de trobada dels veïns per fer petar una estona la xerrada i fer barri. Més enllà ens trobem el monestir de Sant Daniel, el cementiri, accessos per pujar als Àngels o al castell de Sant Miquel o fer el recorregut de les fonts: la d’en Pericot, d’en Fita, la dels Lleons, la del Bisbe, la del Ferro…

El monestir, sense la muralla, a dia d’avui (©Kite_rin – ShutterStoc)

A Torre Gironella, barri que vigila la Vall des del seu vessant sud, hi trobem el camí de les Creus, la Mina d’aigua del Calvari, la muntanya de la O, masies que han aguantat el pas dels segles com el Mas de la Torre, datat del segle XVI, o bé Mas Miralles construït l’any 1710.

Envoltat tot d’una vegetació típicament mediterrània de muntanya baixa, boscos com del massís silici de les Gavarres, les bosquines, turons calcaris com el de Montjuïc, Torre Gironella i de les Pedreres. Sense oblidar  la fauna de les rieres de invertebrats: curull de peixos i amfibis. Si us explico tot això es per situar-vos en l’entorn perquè com molt bé diuen els veïns i veïnes, la Vall de Sant Daniel és poble.

D’un temps ençà s’ha anat incrementat el veïnat, un fet que ha promogut tot un seguit d’activitats i trobades de tots els seus veïns, amb més canalla corrent pels carrers i més activitats organitzades des d’una Associació de Veïns i Veïnes ben activa. Ara, a més, amb el desconfinament molta gent de la resta de Girona ha redescobert la vall.

Però  aquest espai privilegiat no s’escapa d’alguns dels problemes que afecten la resta de la ciutat. Un d’ells és l’excés d’apartaments turístics. Hi ha famílies que, per la seva vinculació amb la vall o perquè hi tenen família, voldrien venir-hi a viure, però l’especulació en l’habitatge i la seva derivació cap a un model turístic massificat frena aquesta oportunitat. L’habitatge és, però, un problema de ciutat, que afecta la gran majoria de famílies per les quals comprar un pis o una casa s’ha convertit en un somni impossible o pagar un lloguer s’endú bona part dels sous.

La moratòria de pisos turístics aprovada recentment al ple ha de servir per recuperar habitatges per a les veïnes i veïns, a Sant Daniel i a la resta de ciutat.

Sant Daniel no es vol fortificar, no es vol tancar en si mateix, però si que existeix una preocupació sobre la preservació de l’entorn. Les veïnes i veïns volen evitar la massificació i que es mantingui com un espai de gaudi per totes les veïnes i veïns de Girona que vulguin gaudir dels beneficis de la natura.

Alguns governs sovint obliden que la feina principal de la política és la de millorar la vida de la gent. Si s’explota el territori i no es pensa en el dia a dia da la ciutadania (ja sigui oferint espais públics adequats o lluitant per reduir l’augment dels preus de l’habitatge) es perden veïnats, es perden ciutats. Sant Daniel és un espai privilegiat: gaudim-lo entre tots i preservem-lo per al futur.

Repensem la Fira de Girona, repensem el futur

A Girona hi ha silencis que es deuen pactar en algun indret secret de la ciutat. L’altre dia, d’aquests silencis i opacitats, la periodista Celia Castellano en feia referència – amb èxit – a Twitter.

Només així puc entendre que el tancament sine die d’un agent econòmic on les institucions públiques destinen pressupost i recursos com és la Fira de Girona hagi passat tan desapercebut. Honestament, un espai i un projecte com aquest es mereix més mirades i més proposta que un simple ERTO fet amb nocturnitat i traïdora amb els treballadors i treballadores de l’espai sense presentar cap document numèric ni justificatiu al Patronat de la Fundació. Perquè la realitat és que jo, essent Patró de la Fundació Fira de Girona, no he vist ni un sol document que acrediti la necessitat de l’ERTO o el tancament del Firal ara ja fa dos mesos. És a dir, no és que no ho hagi vist la ciutadania que paga bona part del projecte, és que ni tan sols ho hem vist els membres del Patronat. I més, en una Fira que fa temps que té alguns problemes per tancar els comptes amb números positius, vinculats també a la incapacitat del govern municipal de trobar fórmules per fer-hi arribar finançament.

Foto: Fira de Girona

Tot això que explico aquí em sembla important, a mi i a Guanyem Girona, primera força de l’oposició. I ho és més quan, la setmana passada, escoltava les declaracions del Director General de Fira de Barcelona, Constantí Serrallonga que explicava a Mònica Terribas que han estat treballant totes aquestes setmanes per fer possible que en aquest context la Fira torni a funcionar a tot drap a partir del setembre. És a dir, a diferència de Girona, no han aturat les màquines, sinó que han posat bous i esquelles perquè el projecte surti amb força just quan acabi l’agost. I ho poso d’exemple malgrat que a vegades he discrepat i discrepo de l’estratègia de Fira de Barcelona. Aquí, però, parlo de tenir estratègia i objectius a assolir. I, de fet, que JxCat, que va heretar el discurs «del govern dels millors» i de la gestió, estigui liderant d’aquesta manera la gestió de Fira de Girona mostra que sovint actua justament al revés.

Sobre Fires i Congressos sabeu que, des de Guanyem Girona creiem en una economia diversa, que explori sortides a la crisi més enllà de les receptes tradicionals dels últims 10 anys que no han servit per redistribuir riquesa ni treball, i, per això, ens agradaria tenir un debat general i sobre què hauria de ser la Fira de Girona a mitjà termini. Per nosaltres, que tenim la responsabilitat política d’aportar solucions, i també per a la gent i els agents econòmics de la ciutat i la demarcació, que necessiten impuls. Ara que ja estem en fase de represa, hauríem, per exemple, de presentar una programació d’estiu amb esdeveniments diversos que ajudin a millorar l’economia de la Fira. Tanmateix, amb aquesta aturada incomprensible, la Fira no té la capacitat per assumir-ho i a hores d’ara no sabem ni quina planificació hi ha pels mesos que vindran.

Exercici de transparència i de retre comptes el que fem aquí. Necessari per situar-nos i per encarar els debats que tenim com a ciutat i com a societat després de la pandèmia. Sortides diferents a les viscudes i propostes que posin el treball i l’economia, diversa i justa, al servei de les necessitats socials. En aquest sentit ja vam presentar una proposta de xarxa de mercats municipals que ha estat desestimada pel Govern on la Fira també podria tenir un paper important. Una Fira de Girona que ha de seguir la idea d’obrir-se al Parc de la Devesa per establir-hi sinergies i propostes com un primer pas d’obertura a la ciutat. La Fira té un projecte que no interpel·la prou a la majoria social i econòmica de la ciutat i, per tant, cal replantejar-ho. Amb totes les ganes, que nosaltres tenim, i les idees, que entre totes podem definir. Fer-ho per revitalitzar un projecte, que lligat a l’Auditori, pot ser un puntal del futur que ha de venir, cooperatiu, de petits productors, autoocupació digna i superació del turisme com a única beta que té l’economia per estirar. Repensem la Fira, repensem el futur. 

Polítiques d’urbanisme i d’habitatge post-Covid

Durant aquests dies moltes de les reflexions i debats que hi ha a les nostres llars i a les llars de gairebé tothom, tenen l’habitatge com a protagonista. Des de qüestions fonamentals com preguntar-se si podrem seguir pagant la quota de la hipoteca o el rebut de lloguer, fins a com n’és d’important el paper de la comunitat de veïns i veïnes per fer front a les necessitats més bàsiques, especialment dels més vulnerables. I moltes d’aquestes qüestions que ens fem i farem durant els propers mesos, posen en relleu el model urbanístic i constructiu de les nostres ciutats, més basat en un model “desarrollista” primer i especulatiu en els darrers 20 anys, que en un model pensat en les persones i en el seu benestar. Un model que no ha aportat millores sociològiques com alguns esperaven, en termes de contribuir a nous models de ciutat i de convivència.

La Borda, un projecte d’habitatge cooperatiu a Barcelona (Foto: Ajuntament de Barcelona)

No hem millorat massa en relació als models i processos constructius dels anys 70 i 80, seguim amb edificis poc pensats per a contribuir a resoldre les necessitats col·lectives de les persones que hi viuen, sense espais comuns per compartir i conviure, ni espais mínims per facilitar  l’emmagatzematge de tot allò que ja no cap als habitatges, ni per l’aparcament de les bicicletes o els novedosos vehicles de mobilitat personal ni pels imprescindibles cotxets d’infants. Un model que, per la pressió de l’especulació, ha anat reduint els metres quadrats útils, reduint les terrasses i balcons. Unes mancances d’espais col.lectius, de metres quadrats dels habitatges, de manca de sortides que, aquests dies de confinament, hem trobat a faltar moltíssim i que cada cop més tothom veu com a imprescindibles per assegurar un mínim de confort i de benestar a les llars i a les comunitats veïnals.

Afortunadament, des de fa un anys, han aparegut les propostes innovadores com les del cohabitatge, l’habitatge cooperatiu, que venen a donar un tomb a aquesta realitat. Un nova manera d’entendre les formes de viure i conviure que donen resposta a moltes d’aquestes necessitats que l’habitatge tradicional no ha sabut resoldre.

D’altra banda, la manca de polítiques públiques de promoció d’habitatge de lloguer assequible ha provocat la pitjor crisi habitacional de la història d’aquest país i de molts d’altres. Sense instruments per regular o “neutralitzar” els efectes perversos del mercat lliure, hem vist com el preu de l’habitatge creix de forma exponencial, mentre que els salaris es redueixen o congelen en els darrers anys. A Girona això ha estat especialment dur.

Aquesta situació, que ha portat a l’exclusió residencial, per múltiples motius, a una de cada quatre famílies a Catalunya, ha generat també, l’expulsió i substitució de col.lectius, la sobreocupació, el creixement de l’infrahabitatge etc. La crisi de la COVID19 ha agreujat aquesta situació. I, de moment, les propostes del govern de l’estat per fer front a la crisi no sembla que vagin adreçades a canviar aquesta dinàmica. Tampoc les del govern de la Generalitat, ni la de la majoria de municipis. Per tant, preveiem, un escenari Post-COVID19 molt difícil per a moltes famílies pel que fa a l’accés i manteniment d’un habitatge digne.

Un edifici a La Creueta, Girona

En un altre ordre de coses, també observem que en el si de les comunitats de veïns tampoc s’ha innovat en gestió energètica, no hi ha experiències de centralització de subministraments, no s’han incorporat les energies renovables en les construccions estàndards, fent-nos així més dependents d’un model energètic gestionat per grans oligopolis. Un model que no ha tingut en compte els criteris de sostenibilitat, buscant la reducció del consum i de l’impacte ambiental. Queda molt per poder disposar d’habitatges sostenibles, de cases passives en termes energètics que, a més, generin grans avantatges per als consumidors en termes ecològics, però també amb una reducció de la despesa en subministraments, evitant així la situació de pobresa energètica que pateixen moltes llars. Hem de tenir present que, en moments de crisi, és vital poder assegurar els subministraments per a tothom. Cal doncs seguir treballant en nous models constructius que no solament incorporin les energies renovables sinó també la gestió de proximitat, anant a models que potenciïn l’autoproducció.

A Girona est, una de les zones més abandonades de la ciutat s’hi iniciarà un projecte d’habitatge públic per a joves gràcies a la negociació de Guanyem Girona

I al costat d’aquest model de producció d’habitatge, tampoc s’ha millorat el disseny urbanístic de barris i ciutats. Quan parlem de model urbanístic, parlem de concepte de ciutat i intrínsecament, de concepció de ciutadà i de l’exercici de la ciutadania. Per tant, amb l’urbanisme es dissenya molt més que carrers, vials, zones verdes… Es dissenya la distribució dels equipaments i, per tant, l’accés a béns socials, culturals, esportius… Es dissenya la distribució de la població, evitant o potenciant processos de guetització o aïllament social, amb les conseqüències en termes de segregació.  Es dissenya la concentració o la distribució del capital històric, econòmic i social d’un territori. Amb l’urbanisme es dissenya la comunicació en el si de la ciutat i de la ciutat cap a la seva àrea urbana.

Amb l’urbanisme es defineix si una persona podrà caminar per la ciutat en itineraris de proximitat, podent així resoldre totes les seves necessitats, o es veurà obligada a grans desplaçaments per fer-ho, amb necessitats d’ús de transport. I això està totalment imbricat a qüestions de salut, per tant, l’urbanisme és salut, és justícia social, és equitat, és sostenibilitat i ecologia o, desgraciadament, és tot el contrari.Si analitzem com ha afectat el COVID19 a alguns sectors de la població, en barris concrets, ens n’adonem com n’és d’important l’urbanisme en la qualitat de vida de les persones. 

Cal doncs repensar com es projecten les ciutats, els barris, els habitatges incorporant tots aquests aspectes socials, de salut, demogràfics, econòmics i  ambientals, que en l’actual crisi de la COVID19 s’han acabat de fer evidents. I cal, per sobre de tot, fer del dret a un habitatge digne, la prioritat política imprescindible per entomar un dels problemes capitals que la COVID19 ens posa i posarà sobre la taula. Fem de la crisi una oportunitat de millora!

Dubtes i propostes sobre les pistoles de gas pebre de la Policia Municipal

En els contextos de crisis econòmiques i de sotracs importants és sabut que moltes administracions apliquen allò que Naomi Klein va definir com a la “Doctrina del Xoc” i que té a veure en fer passos cap a posicions més autoritàries aprofitant la desorientació general perquè siguin implícitament acceptades per la majoria de la població. Durant el període de la pandèmia, el govern municipal de Junts per Catalunya ha decidit comprar diverses pistoles de gas pebre per a ús de la Policia Municipal després que es produïssin alguns casos, molt excepcionals però reals, en què alguns agents havien sigut amenaçats amb arma blanca per persones durant la fase més dura del confinament.

Foto: ACN

Des de Guanyem Girona ens preocupa la seguretat dels gironins i les gironines i, per tant, també dels agents de la Policia Municipal. Tanmateix, ens sembla que aquesta decisió contradiu el discurs de la “policia de proximitat” i posa les bases de la construcció d’un cos policial pensat més per l’ordre públic, una funció que tenen assignada els cossos ARRO i BRIMO dels Mossos d’Esquadra, que pel servei de suport ciutadà a peu de carrer. Ens preocupa la decisió presa per precipitada i per les conseqüències que podria tenir la normalització de l’ús d’aquestes pistoles per part de la Policia Municipal aprofitant l’Estat d’Alarma i les pors socials generades durant aquests mesos. I és que un Ajuntament ha d’estar molt alerta per garantir en tot moment que no hi ha excessos policials, una pràctica de la qual cap municipi se’n lliura i, sobretot, ha de procurar constituir un cos de seguretat ciutadana basat en la proximitat i en la diferenciació qualitativa d’altres cossos pensats en clau més “repressiva”. La resposta a aquest desacord de Guanyem ha estat resposta per part de l’alcaldessa amb  un protocol d’actuació dels agents amb pistoles de gas pebre, que com sabem no són letals però causen dolor important i transitori.

En aquest sentit, des de Guanyem Girona, més enllà de no compartir la precipitació i la justificació puntual de la compra de les pistoles de gas pebre, hem volgut endinsar-nos en el protocol i plantejar alguns elements que considerem que caldria millorar substancialment.

En primer lloc, ens preocupa que es parli que els agents poden utilitzar la pistola quan la persona faci “resistència activa” ja que aquest concepte pot anar clarament associat a comportaments que es produeixen en contextos de mobilitzacions i manifestacions  i, per tant, escrit així es podria legitimar el seu ús en situacions on, de cap manera, armes de projecció i menys per part d’una Policia Municipal, haurien de ser usades. Un cas ben diferent és el d’una situació en què sigui la integritat d’un agent la que corri risc i, per tant, se’n faci un ús estrictament d’autodefensa. En aquest supòsit, recollit també pel protocol, tindria més sentit. Per això, ens sorprèn també que es parli com un supòsit d’utilització del gas pebre quan “es posi en greu risc la seguretat ciutadana” ja que és una condició tan general i subjectiva que s’hi poden incloure molts casos generant una laxitud que no és acceptable.

Així mateix, hi ha més elements sobre el protocol que ens generen massa incertes. El document no inclou res sobre els eventuals mals usos que es puguin donar i quines conseqüències hi haurà quan aquests es produeixin si és que mai es produeixen. No es parla doncs ni d’expedients ni de sancions per al possible mal ús. Tampoc concreta quants agents en podran fer ús ni fa una explicació detallada del que hauran de fer els agents una vegada l’hagin fet servir per apaivagar els efectes del gas pebre a les persones tal i com seria oportú ja que l’objectiu és “la reducció” de la persona i mai que aquesta pateixi dolor per se. Igualment, seria bo que el protocol millorés la distància d’actuació que hi ha d’haver entre l’agent i la persona a dos metres i que en la necessària informació prèvia de l’agent a la persona preguntés també si aquesta pateix algun tipus de malaltia respiratòria o ocular.

Finalment, és bo de saber que en un Estat com és el Regne Unit, que compta amb una tradició més extensa d’ús d’aquestes armes per part d’alguns cossos policials, es recomanen algunes accions (Assotiation of Chief Police Officers in England, Wales and Norther Ireland Guidance on the us of the incapacitant spray (2012) que tampoc queden recollides en aquest protocol com ara que per poder utilitzar les pistoles de gas pebre s’hagin de fer cursos de formació obligatoris amb exàmens inclosos, que si la persona a qui es vol reduir té una malaltia mental primer s’hauria d’interar parlar amb les persones que l’atenen normalment, els amics o els familiars per consensuar si convé o no l’ús d’aquests dispositius i, sobretot, ser molt clar en què tan important és l’ús quan sigui estrictament necessari com ara l’acció de cures que han de fer els agents una vegada utilitzat el gas que ha de derivar, en el cas que aquesta persona sigui detinguda, en oferir-li informació en paper sobre el gas pebre i les seves conseqüències.

Tot plegat ens porta a fer una última petició: la creació d’un mecanisme clar, públic i transparent que supervisi l’ús acurat d’aquestes pistoles en el cas que es comenci a utilitzar. En aquest sentit, una comissió formada per la direcció del cos policial, representants dels grups municipals i membres d’entitats vinculades als drets humans com ara podria ser la Comissió de Drets Humans del Col·legi d’Advocats així com  d’especialistes en criminologia de la Facultat de Dret de la UdG. Aquesta comissió podria ser l’encarregada de fer un seguiment estricte sobre els usos que han tingut les pistoles en un any i valorar quins efectes han generat. Una activitat que permetria anar revisant any a any el sentit i la necessitat d’ús d’aquesta arma per part del cos de la Policia Municipal de Girona.

Una Ordenança de Circulació sense Pla de Mobilitat?

Fa temps que la mobilitat a Girona està a l’ordre del dia. En els darrers anys han estat moltes les mocions i propostes plantejades tant pels grups municipals com per entitats. Peatonalitzacions, noves línies d’autobús, canvis en les tarifes de bus urbà o mesures per promoure la bicicleta, entre d’altres, han estat objecte de debat i en molts casos de consens per part de tots els grups. D’altres actuacions han estat més qüestionades. Tanmateix, hi ha un aspecte que ha esdevingut constant en tots els debats, la necessitat de treballar totes aquestes mesures a la Taula de Mobilitat i d’anar replantejant el nou pla de mobilitat per donar-hi cabuda.  

També el govern ha acordat i tirat endavant algunes accions, recentment hem conegut una nova línia de bus, però sempre ho ha volgut fer tirant pel dret. Aquest govern sempre ha entès la Taula de Mobilitat com un espai on explicar les seves propostes i no pas per generar-hi debat o escoltar alternatives. Aquest ha estat el cas de la línia de bus que comentava, però també de l’ordenança de circulació que finalment el govern porta a votació al proper ple. Per això, en les darrers taules de mobilitat, han estat incapaços de passar-nos prèviament la documentació a treballar i s’han limitat a passar-nos una presentació explicativa que és quan mires amb detall que et venen tots els dubtes i reflexions. Certament, en el cas de l’ordenança fa molt temps que s’hi treballa, ja amb el regidor Alcalà en el mandat passat i s’havia deixat a l’espera de l’aprovació d’una regulació superior. Per això no entenem les presses per aprovar-la ara, sense haver pogut fer un bon procés participatiu, sense haver consultat organitzacions clau a la ciutat quan parlem de bicicleta o altres tipus d’aparells de mobilitat elèctrica o manual. Aquesta és la petició que vam fer des del primer moment des de Guanyem Girona secundada per tots els grups a l’oposició i que ara, l’excusa del Coronavirus ha servit per obviar.

Tanmateix, amb la documentació a la mà, nosaltres sí que vam voler examinar-la bé i reflexionar-hi críticament, compartint-ho amb referents com Mou-te en Bici o Tribici. I vam voler fer arribar al govern les nostres reflexions que anaven des d’allò més concret com la manca d’inclusió d’aspectes de seguretat i autoprotecció rellevants fins allò més ampli: aquesta ordenança és inaplicable en la ciutat que tenim ara mateix.

Tirar-la endavant impossibilita de facto moure’s amb una colla de ginys com patinets, monopatins o VMP (Vehices de Mobilitat Personal) com els segways per bona part de la ciutat. Si no poden circular per la vorera i tampoc per la calçada com indica l’ordenança proposada, com ho fan per moure’s per una ciutat amb 514km de xarxa viària i només 36km de xarxa pedalable (inclosos carrils bici en calçada)?

Llegia la setmana passada al Diari de Girona el titular “Girona aprova dilluns la normativa que prohibeix anar en patinet per la vorera” i em venia al cap una notícia del mateix mitjà de fa cinc anys: “Girona multarà les infraccions dels ciclistes a partir de dilluns vinent. Se sancionarà saltar-se un semàfor, anar en direcció contrària, anar per la vorera o amb excés de velocitat en espais amb prioritat per a vianants“. Han desaparegut les bicis de les voreres? Diria que no. Com tampoc desapareixeran els patinets amb la nova ordenança. El problema és el mateix: el govern ha volgut obtenir el titular mediàtic i restrictiu que la gent demana però no soluciona l’arrel del problema (tenir una ciutat preparada per la mobilitat sostenible) i aquest persistirà.

Per tant, veiem difícil avançar en l’aplicació d’aquesta ordenança sense no només algunes modificacions a la mateixa, sinó un replantejament a nivell de mobilitat a la nostra ciutat que faci viable moure’s en les condicions que exigeixi la nova ordenança en la línia del proposat. En el fons, la qüestió és si l’ordenança pretén ser un mer tràmit per regular els vehicles de mobilitat personal que proliferen a la nostra ciutat o una oportunitat per incorporar aquests nous aparells en nous plantejaments generals de mobilitat sostenible. La nostra opció és clara i per això defensem que cal emmarcar aquesta nova regulació en la necessària i cada vegada més urgent revisió del Pla de Mobilitat Urbana.

Un cop fetes les nostres aportacions a una ordenança que ens vam mirar a fons, la resposta de JxCat va ser absolutament decebadora. Centrada exclusivament en criteris tècnics, accepta alguns errors i modificacions necessàries, però en descarta la majoria i ignora absolutament la reflexió de fons. Així, per exemple, tot i que manté la classificació d’un gran nombre de carrers de la ciutat com a zona 20 o zona 30 i per tant, amb prioritat per vianants, al·lega motius de seguretat per evitar permetre-hi la circulació tant de joguines com de patinets, monopatins o patins. Pot ser una via segura per vianants si no ho és per aquests vehicles?

Tanmateix, certament, us atreviríeu a travessar pel mig de carrers com la Rutlla a l’Eixample, Bernat Boades a la Devesa o St. Isidre a Pla de Palau-St Pau (per posar alguns exemples de carrers teòricament classificats com a zona 30) fent esperar un cotxe o l’autobús urbà? A mi només d’imaginar-me la possible reacció del conductor/a del vehicle em ve cangueli. O també per motius de seguretat justifica que els cotxes puguin circular a 20km per hora en les calçades de zona 20 però en canvi els diversos aparells no hi puguin superar els 6km/hora. Tot plegat per mostrar-vos les dificultats que tindran per moure’s molts d’aquest vehicles de mobilitat personal per la ciutat així que s’aprovi l’ordenança i la impossibilitat de fer-la complir.

A les zones 30, legalment els vianants poden passar pel mig de la calçada i tenen prioritat respecte els vehicles. Qui s’hi atreveix? Rambla Catalunya. Sant Narcís.

Precisament per això hem treballat per fer un front de progrés i plantar-nos davant d’aquest nou pas enrere a la mobilitat sostenible a Girona. Confiem que PSC i ERC, a qui hem fet notar el retrocés que suposa l’ordenança, evitaran que s’aprovi el text. La nova ordenança ha de venir de la mà d’un nou Pla de Mobilitat que replantegi la mobilitat i per tant transformi la xarxa viària de la nostra ciutat apostant de debó i de manera valenta per la mobilitat sostenible.  

El govern, Eulen i el dia de la marmota

Aquest mes de juny sembla que tornarem a debatre al ple sobre el servei de neteja d’edificis i instal·lacions municipals. Com si ho veiés: l’oposició criticant el govern per la seva incapacitat de complir amb els compromisos, de treballar les coses amb temps per trobar consensos i el govern fent-se la víctima dient que han fet tot el que estava a les seves mans i que no aprovar el nou contracte vol dir seguir amb Eulen i donant-nos la culpa a l’oposició. Res de nou, talment el dia de la marmota.

Bé, com sempre amb algunes diferències. El PSC va negociar una nova externalització  d’aquest servei quan estava al govern amb CiU i ERC va negociar-ne la pròrroga quan el PSC ja tornava a ser a l’oposició. Des d’aleshores, uns i altres denuncien incompliment dels acords sempre que en tenen la possibilitat i anuncien que no es prestaran a nous acords que apostin per l’externalització. Ni la CUP al seu moment, ni ara Guanyem Girona, però, ens hem prestat mai a aquest joc, no entrarem en el seu marc pervertit per uns apriorismes que no compartim.

És per això que en la reunió convocada pel govern dilluns passat vam deixar clar que la nostra aposta no era en cap cas l’externalització, que no compartíem ni reconeixíem com a vàlid l’informe de CIASCOM encarregat pel govern per decidir la forma de gestió (que, de fet, ja estava decidida) pel servei de netja d’edificis i instal·lacions municipals.

Un informe encarregat a dit a una empresa que fa 20 anys que beu de l’Ajuntament de Girona al costat d’Eulen. Un informe que s’ha fet sense tenir en compte la veu de les treballadores i que es limita a comparar l’externalització i la internalització absoluta obviant alternatives intermitges com, per exemple, una empresa pública com les que ja funcionen perfectament a altres municipis i també al nostre consistori en altres serveis com el del transport municipal. Un informe que el govern va encarregar perquè els diés allò que volien i no amb cap voluntat d’avançar cap a una contractació més responsable en aquest servei.

No entrarem al seu joc perquè aquest punt de partida no ens serveix, perquè sabem que el marc que ens ofereix la llei de contractes actual és molt limitat, però alhora el govern tampoc està disposat a explorar totes les possibilitats que té. Bona mostra és el fet que ni tans sols s’han plantejat modificar-ne l’apartat de control del servei que, de fet és la clau per garantir el compliment de totes les clàusules ambientals, socials, laborals… i en definitiva de totes les mesures de contractació responsable que s’hi puguin incloure. Perquè en el fons sabem que a elles el model actual ja els està bé i les denúncies d’incompliments de drets laborals que fan les treballadores els preocupen ben poc. Nosaltres, en canvi, ja hem dit prou, portem molt de temps denunciant aquesta realitat al costat de les treballadores i no permetrem que, de nou, Eulen o alguna altra multinacional precaritzadora assumeixi aquest servei i vulneri els drets de les treballadores. Fins aquí hem arribat.

Un any després, persistim

Guanyem una ciutat. Governem per a la gent. Aquests són els dos pilars que van moure el naixement, la formació i els resultats de la candidatura Guanyem Girona avui fa un any en les eleccions municipals que van conformar el consistori més repartit políticament des de l’any 1979. Guanyem Girona i la seva segona posició va ser, sens dubte, la força amb més impacte de la nit tenint en compte que era la primera vegada que ens presentàvem i que havíem nascut només vuit mesos abans d’aquell  26 de maig. L’espai neoconvergent perdia pes en treure només 9 dels 27 regidors (acostumats a tenir-ne 10 de 25), ERC mantenia resultats i no seguia l’ascens que van viure a gairebé totes les capitals i el PSC recuperava posicions després de la immensa desfeta del 2015, quan va quedar en quarta posició.

Xifres a banda, els més de 8000 vots i regidors de Guanyem Girona han significat un pas endavant en la capacitat de posar iniciatives sobre la taula per fer la ciutat justa, sostenible, que genera alternatives a les desigualtats econòmiques, culturalment activa i que no deixa ningú enrere. En aquest any, de sacsejades per les sentències del Procés, el Glòria i la Covid-19, regidores i regidores i les desenes de persones que formem Guanyem hem pencat cada dia en base a aquest municipalisme transformador i republicà que ens va fer néixer per poder aspirar a tot.

Han sigut 12 mesos on  hem sigut capaços d’arribar a acords amb el govern quan ha calgut per aconseguir més elements de democràcia com ara les reformes del reglament de participança o que es facin plens municipals als barris –ambdues pendents que les executi el govern de Madrenas- que s’apugessin els impostos a aquells que més tenen– com ara a les grans superfícies comercials – o arribar a pactar millores substancials en un pressupost. En aquest darrer cas, per exemple, cal ser conscients que sense Guanyem Girona avui l’Ajuntament no estaria comprant habitatges per poder millorar-ne l’oferta pública ni estaria fent dues promocions públiques d’habitatge protegit, una d’elles en forma de cooperativa. Tampoc no es plantejaria la creació d’una Oficina sobre el Canvi Climàtic ni tallar carrers de la nostra ciutat per millorar la mobilitat (tot i que ho fa a mitges) ni s’haurien destinat molts més diners a projectes educatius i de barri ni s’hauria impulsat un menjador social per a gent gran a l’Esquerra del Ter per reduir les desigualtats socials existents. Perquè quan Guanyem hi és passen coses.  

Així mateix, Guanyem també ha sabut exercir un lideratge des de l’oposició en dos sentits. Per un costat, presentant mocions clau per al futur d’aquesta ciutat com la de la creació d’un tanatori públic o la de redactar un Pla Local d’Habitatge que tan necessita la nostra ciutat. Per l’altre, proposant espais de treballar a forces progressistes al consistori en temes com la mobilitat, els residus i la neteja mentre seguim amatents a una municipalització de l’aigua que es continua gestionant amb massa opacitat. I és que en només un any al consistori Guanyem Girona ha mostrat la centralitat política exercint una oposició clara i constructiva que ha permès avançar en polítiques que havien estat sempre abandonades per JxCAT alhora que es posaven les bases per un canvi polític que la ciutat mereix més aviat que tard.  Un canvi que també té a veure en el com fem política i en la idea que aquesta s’ha de fer al costat de veïns i veïns i entitats i associacions, política a peu de carrer i que vagi més enllà de la dinàmica de “despatxos”.

Avui fa un any d’un dia inoblidable, dels nervis, de les visites als col·legis electorals, de les apoderades arreu, de somriures i d’alegries, de milers de persones que feien confiança en el nostre equip, una confiança que volem seguir regant amb el convenciment que allò va ser només el principi d’un viatge per dignificar la política i la ciutat, per posar la vida i els barris al centre, perquè aquells a qui mai s’ha escoltat tinguin els mateixos drets que aquells que sempre han parlat. Per una Girona que miri el futur i que sigui valenta quan pren les decisions polítiques perquè malauradament avui la sensació és que l’equip de govern Madrenas ni pot ni vol. Canta i balla, sí, però no governa com els gironins i les gironines reclamen. Per això, per la confiança, pel convenciment que sabem i volem gestionar políticament la ciutat,  un any després, persistim. I persistirem. 

Desconfinem la Devesa

El dia en què la mainada va poder sortir per primera vegada després d’un mes i mig tancada a casa, moltes famílies vam fer l’exercici de pensar quin espai xulo per passejar teníem en el radi d’un quilòmetre. I sabeu on vam anar a parar molts gironins i gironines, oi? A la Devesa, és clar. Un espai gran on podem anar a caminar, jugar a pilota o córrer en bicicleta sense topar-nos uns amb els altres, on veure i respirar verd després de tants dies.

Llàstima que després d’anys de debats, processos participatius, promeses electorals incomplertes, estudis tècnics, il·lusions, reunions, mocions, molta feina i fins i tot l’aprovació inicial d’un pla especial, el que s’han trobat les famílies que hi han fet cap és una Devesa deixada. Una parc urbà amb una gestió de mínims per poder mantenir-hi les activitats que s’hi mantenen i la malmeten, principalment un mercat descontrolat i unes fires molt més grans del que pot assumir. Grava aquí i allà, sots (i aquests dies basses) arreu, bancs on com diu sovint la gent de Defensem la Devesa quan t’hi asseus els genolls et toquen al pit, un espai per a gossos petit i mal equipat, una il·luminació més que deficient, estructures velles encara pendents de retirar, brutícia i destrosses als arbres acumulades amb anys de descontrol de firaires, marxants i altres activitats que els diversos governs han permès.

Quin greu! Quantes vegades hem somniat què podia ser aquest espai, quanta feina per fer-ho possible! Tanmateix, potser ha arribat l’hora de donar-li la vida que es mereix. Potser les exigències de distància social i espais oberts que requeriran el desconfinament del COVID19 ens donarà l’oportunitat de portar-hi vida i cuidar-la. Aquests dos primer dies de desconfinament ja s’ha omplert d’esportistes que gràcies als amples passadissos poden anar amunt i avall protegits del sol i amb la seguretat que ofereix d’un espai a l’aire obert i ben obert gràcies a les copes altíssimes dels plàtans.

Però mirem més enllà de l’activitat esportiva. Si resulta que no ens podem tancar en teatres, ni en sales de concerts, ni en gimnasos, ni tan sols en sales per fer conferències, ben bé podríem fer algunes d’aquestes coses a la Devesa, un espai gran i obert que ens ajudaria sens dubte a evitar els contagis. Parlo d’activitats de petit format com les que fa temps que entitats, ciutadania i alguns partits polítics reclamem per tal que portin gent i donin vida en aquest parc que ens identifica.Ja hi ha algunes partides previstes per invertir a la Devesa d’anys anteriors que en l’acord de pressupostos el govern va garantir que s’executarien enguany. Es tracta de garantir que les inversions acompanyin aquest procés de reconciliació que els gironins i gironines hem iniciat amb la Devesa en aquest desconfinament progressiu. No sembla difícil, oi? Desconfinem la Devesa? 

Què fa un regidor com jo aquests dies?

Fa unes setmanes l’economista neoliberal Xavier Sala i Martin feia saltar la polèmica a les xarxes socials després d’insinuar que els milers de regidors i regidores ens gratàvem la panxa durant el confinament.

Molts electes vam respondre-li directament però segurament la seva afirmació amagava un rerefons social sobre què carai estem fent aquests dies la gent que posem hores a la política municipal. La desconfiança és una conseqüència de la cultura antipolítica que va instaurar el Franquisme alhora que té a veure també amb actituds i actes que han comès desenes de polítics vinculats especialment al PP, CiU i el PSOE en els últims quaranta anys i que han allunyat encara més la política de la gent. El darrers exemples han sigut el de l’alcalde de Badalona (PSC) saltant-se el confinament i conduint amb símptomes d’embriaguesa o la imputació de quatre exconsellers convergents pel cas del 3%. Per això, crec que és important que expliquem què fem aquests dies les regidores i regidors, com ho fem i, sobretot, amb quina voluntat ho fem. Aquí hi trobareu l’exemple del cap de l’oposició de l’Ajuntament de Girona.

A casa ens hem tret el despertador perquè les nits s’allarguen més. Són l’única estona sense mainada en un pis de 60 metres quadrats i les mirem d’aprofitar. La mainada ja fa de despertador natural i, de fet, algun dia m’he anticipat al seu bon dia per avançar feina, especialment aquella que té a veure amb propostes de fons, de densitat i complexitat política. La Terribas acompanya de fons. Però el més habitual aquests dies és mirar de fer l’esmorzar en família, repartir les tasques de la llar, anar a comprar un parell de cops a la setmana, destinar el matí a gestionar el funcionament de la unitat familiar, dinar amb horari dels avis de pagès i, si es pot, fer una becaina curta però necessària. Enmig d’aquesta organització estricta, el mòbil permet posar-me al dia de les novetats informatives, especialment les locals que tenen menys impacte mediàtic, mirar a la distància els comandaments militars fent rodes de premsa persecutòries de la llibertat d’expressió i aprofitar la dutxa per endreçar les idees que han anat bullint les vint-i-quatre hores anteriors. A la nostra llar, ens hem acostumat a definir l’estona de dutxa i preparació com les “vacances” dins el confinament. Així estem.

Les tardes, en canvi, són d’execució de feina. Això significa fer vídeotrucades amb l’equip institucional de Guanyem o les comissions temàtiques de base per compartir quines idees plantejarem a les Juntes de Portaveu, als mitjans o als plens telemàtics que fem mensualment.

Reunió de la coordinadora de Guanyem Girona

Durant aquestes 7 setmanes, Guanyem ja hem fet més de 20 propostes de mesures per a la ciutat en àmbits com el cultural, sanitari, de mobilitat, o l’econòmic i hem escrit 8 articles de reflexió del nostre equip de regidores i regidors. Una feina que estem combinant amb el seguiment de temes que estan endarrerits a nivell de ciutat: com la gestió de l’aigua, les obres de la incineradora, o l’estat de les concessions dels aparcaments públics de la ciutat – els informes que consten als expedients són com llargs com llibres de Sant Jordi- així com la preparació d’un dossier de propostes per la sortida de la crisi a nivell de ciutat. Plantejar propostes de futur i fiscalitzar la gestió són part clau de la nostra feina, també durant la pandèmia.

Ara bé, en aquestes tardes plujoses que ens ofereix aquesta primavera confinada, també contactem amb entitats i persones representants del teixit associatiu i veïnal de la ciutat. Els escoltem i hi debatem. Ara que tenim vetat el carrer i la política de la conversa en directe, allò que més ens agrada fer a regidors i regidores, ens toca buscar alternatives per copsar l’estat d’opinió i les necessitats de sectors econòmics, socials, esportius o veïnals. I us ben asseguro que d’hores ens en falten.

Perquè a totes aquestes tasques de preparació i de treball, hi hem de sumar les hores de les Juntes de Portaveus que fem de forma recorrent cada setmana, la preparació de la primera revista de Guanyem Girona que traurem en format digital, les conferències via xarxes socials i el treball cooperatiu amb d’altres candidatures del municipalisme republicà i transformador. Guanyem i els seus regidors sempre hem reivindicat la vida social, els actes, les trobades, la xarxa veïnal i, és cert que el món de la distància física no és el nostre fort. Ens agrada la presència en directe deia l’altre dia un company. I tenia tota la raó.

Tanmateix, formiguetes com som hem adaptat la nostra rutina a aquest confinament. Com un experiment polític mantenint el que és més important allò que ens mou a fer política: guanyar una Girona per a la seva gent, una Girona justa, democràtica, republicana i ecologista. I mentre procurem concentrar-nos en això i dedicar-hi hores i més hores ja arriba l’hora de dutxes, sopars i contes d’anar a dormir. Improvisar històries dels barrufets on les barrufetes són les protagonistes i la força col·lectiva sempre guanya l’autoritarisme malvat d’en Gargamel. Com el món que seguim somniant, el que creix de les arrels i de la comunitat, dels aprenentatges i de la utopia. El bell socialisme que, si queden forces, miro de revisar amb lectures a darrera hora del dia tot i que sovint, ho reconec, acabem la nit a la plataforma de sèries i documentals de torn buscant la calma en els moments de companyia plena. I “només” portem 45 dies.

Com posem Girona a punt pel desconfinament?

Tard o d’hora el desconfinament, escalat o general, serà una realitat a les nostres vides. Més enllà de decisions on pesa més l’economia que la vida, com la que el passat dimarts milers de treballadors haguessin de tornar als centres de producció mentre el risc del virus és ben present, les ciutats, i els seus gestors, han de seguir treballant en una doble estratègia: com sortir satisfactòriament de l’emergència sanitària i com afrontar el desconfinament i els mesos posteriors. Aquestes dues estratègies obliguen al govern de la ciutat a redefinir les prioritats polítiques, avalades per uns pressupostos que tenien l’acord de Guanyem Girona, però també la manera de fer política i  l’organització del propi ajuntament per poder desenvolupar les noves prioritats de forma efectiva. En les últimes setmanes hem tingut una primera prova d’aquesta nova manera de fer en les trobades telemàtiques d’informació i debat a la Junta de Portaveus i també amb el Comitè d’Empresa. Tanmateix, queda molt de camí per fer perquè la cultura política de la unilateralitat governamental malgrat ser minoria política està molt arrelada al nostre país. 

Com ja venen dient molts experts de múltiples àmbits, no estem davant d’una crisi conjuntural, estem davant d’una crisi que afecta al moll de l’òs del sistema econòmic i social, que interpel·la  tots els àmbits de la nostra societat i, de retruc, qualsevol de les polítiques públiques a desenvolupar. Qui cregui que amb accions de pura emergència podrà en uns mesos recuperar la “normalitat”, segurament no ha estat capaç de fer l’anàlisi rigorosa que aquesta crisi ens obligar a fer. Una “normalitat”, que com bé explicava Naomi Klein fa uns dies, no era res més que una altra crisi, la de la desigualtat i la pobresa estructural a la qual encara no havíem posat fi després de l’esclat del 2008.

Però, lluny de voler reproduir un discurs purament teòric, volem fer un exercici molt pràctic del que, des de la perspectiva d’una candidatura com Guanyem Girona, a l’oposició, considerem que seran els reptes que haurem d’afrontar els propers mesos des de l’Ajuntament de Girona. En primer lloc, cal ser conscients que ens emmarcarem en escenaris canviants i delimitats per altres administracions. Això implica que caldrà exigir un traspàs d’informació el més àgil possible, sigui el color que sigui qui governi, i donar-hi forma amb rapidesa a nivell municipal. Aquest primer punt ens obliga a tenir una capacitat d’elaborar escenaris per part d’un Ajuntament com el de Girona i, per tant, a no esperar a l’últim moment per treballar.

En segon lloc, caldrà arribar a consensos polítics de forma recurrent i àgil per fer front a decisions polítiques que es derivaran d’aquesta definició canviant d’escenaris. Això implica, com dèiem abans, un canvi important en la cultura política instal·lada en aquest país i en aquesta ciutat. Un canvi en l’oposició però especialment en el govern que li permeti entendre que és el moment de gestionar des del consens i, per tant, que tot s’ha de poder debatre tenint en compte les majories existents al consistori, nacionalment republicanes i socialment d’esquerres. En tercer lloc, caldrà disposar d’una estructura tècnico-estratègica transversal, interdisciplinar, que es posi a treballar des d’un context nou, de crisi. Una estructura que sigui capaç de definir objectius operatius, proposar accions i dissenyar noves metodologies de treball. Per entendre’ns un equip ad hoc que tingui com a única responsabilitat treballar des d’ara mateix en aquest tema. Que pugui deslliurar-se de gestionar el present més immediat, ple d’elements urgents com s’ha pogut veure, i centrar-se en un mig termini que, passada la pandèmia, serà el que determinarà si una ciutat se’n surt més o menys bé. Finalment, caldrà dissenyar mecanismes de comunicació eficaç i àgil amb la ciutadania per poder informar a la població dels escenaris i totes les repercussions que tenen en tots els àmbits de la seva vida quotidiana. En aquest sentit, l’Ajuntament de Girona ha fet avenços interessants des de la crisi del Gloria a la del Covid d’aquests dies.

És evident que aquesta estratègia de govern de ciutat, de canvis i d’adaptacions a la situació que ens ha vingut donada, es pot fer des de perspectives polítiques molt diverses. Des de Guanyem pensem que totes aquestes estratègies s’hauran de desenvolupar tenint clar que el marc conceptual no podrà ser el que hi havia abans del COVID19. Cal emmarcar aquesta sortida de la crisi en enfocaments que ens permetin millorar, que ens facilitin reconduir els reptes socials, econòmics i ambientals que venim arrossegant des de fa anys, més els que la crisi del COVID19 ens imposarà. I això passa, sens dubte, per un reforçament del sector públic, per una garantia per a tothom de tot allò que recull el bell lema de “Pa, sostre i treball”, per la redistribució i la igualtat, per les polítiques econòmiques que diversifiquin sectors, presència als barris i distribueixin més equitativament els beneficis, perquè ningú quedi enrere, tampoc el sector cultural, i perquè de l’aturada en surti una ciutat que no sigui agressiva amb el medi ambient. Per això, Guanyem, com la resta d’actors de la ciutat, estem treballant propostes per desenvolupar en els propers mesos. Per nosaltres, la màxima és la de sempre, una ciutat justa, social i democràtica.

Creiem que és l’oportunitat per posar les persones i la seva salut al centre de les polítiques públiques: la vida al centre. Això ens comportarà canvis en la gestió dels espais públics, dels transports públics, de l’organització dels serveis adreçats a les persones, etc… i ens portarà també a redefinir nous paradigmes organitzatius, més flexibles i interdisciplinars per abordar la complexitat dels reptes. L’Ajuntament, com la resta d’institucions, ha d’evolucionar cap a organitzacions més centrades en la vocació de servei i en la qualitat d’aquest que en l’excessiva fiscalització i burocratització que l’administració ha patit els darrers anys. Una administració modernitzada, centrada en donar resposta ràpida i de qualitat i, sobretot, una administració democràtica, que es fiscalitzi des de la pròpia ciutadania perquè un Ajuntament només té sentit si compleix la seva finalitat última: el servei a la ciutadania.