Margarida Devesa, ella tampoc era bruixa

El passat mes de març la revista Sàpiens publicava un dossier especial dedicat al fenomen de la cacera de bruixes a Catalunya i alhora engegava una campanya per “recuperar la memòria d’aquelles dones innocents sense prejudicis ni falsedats, promoure’n la reparació i dignificar-les per mitjà d’actes de desgreuge per tot el territori i reivindicar totes les dones que han estat reprimides al llarg de la història. El dossier incloïa una colla d’articles sobre la cacera de bruixes des de diferents punts de vista així com un bon recull de dades sobre l’abast d’aquest fenomen.

Gravat escocès del s.XVII on es mostra quatre dones acusades de bruixeria penjades mentre, a la dreta, el “caçador” rep la seva recompensa

Tot i que la ciutat de Girona no va er un dels centres principals d’aquesta persecució sí que destaca sobretot pel fet de ser el lloc on va néixer i va morir Nicolau Eimeric, que va ser inquisidor general de Catalunya i Aragó i que va destacar per la seva insistència i violència en la persecució i tortura de les dones considerades bruixes, així com per l’atac a les obres de Ramon Llull i els seus seguidors. No en va la seva obra més important va ser el el Directorium Inquisitorum, un manual pensat per a l’ús dels inquisidors d’arreu del Mediterrani i on defineix la bruixeria i descriu les formes de descobrir i tractar les bruixes així com d’altres formes d’heretgia. 

Nicolau Eimeric (Girona, 1320-1399), autor del Manual de l’Inquisidor

Nicolau Eimeric té dedicada una placa al convent de Sant Domènec on va formar-se en teologia i on va morir el 1399. En canvi, Girona no té cap espai de reconeixement a part de les seves víctimes, dones que al llarg dels segles XIV fins pràcticament el XVIII van ser acusades de bruixes i com a tals perseguides, torturades i sovint penjades a la forca. Tot emmarcat en un corrent misogin iniciat per l’església i aprofitat per una societat masclista que partia de la creença en la inferioritat natural de les dones envers els homes i va utilitzar les dones com a boc expiatori de les seves desgràcies. Així a través de la inquisició, els descobridors o endevinaires i la complicitat de molts que van aprofitar l’ocasió per resoldre venjances o interessos particulars, moltes dones immigrades, dones pobres, dones marginades, dones guaridores, dones “desobedients” i “conflictives”, dones vídues… van ser acusades i jutjades sovint sense cap mena de garanties  processals, empresonades, torturades com a mecanismes per forçar-les a confessar aquests crims inversemblants i acusar altres dones, i en ocasions assassinades pel sol fet de ser dones i “molestar” als poders imperants.

Una d’aquestes dones va ser la Margarida Devesa, que l’any 1427 va ser acusada pels prohoms de la ciutat d’haver «invocat dimonis, els ha adorats e fets sacrificis de carn d’infant o albat mort» provocant així un enorme terratrèmol que havia devastat la vila d’Amer, un cas que recull l’historiador Pau Castell Granados en la seva recerca. El cas va ser desestimat inicialment per l’inquisidor general Francesc Sala, però el seu lloctinent a Girona mantenia encarcerada a Margarida per les pressions dels prohoms que escrivien al rei i al Bisbat demanant l’execució de la sentència a turments. 

Una dona acusada de “bruxa y metsinera”, penjada a la forca. Es tracta de l’única imatge d’una bruixa catalana (Font: Museu d’Història de Catalunya)

Com passa amb la resta de la història, el relat que tenim d’aquests fets és esbiaixat, doncs el que ens ha arribat en forma de textos és la mirada dels perseguidors i no de les perseguides. Tanmateix a Girona recentment comptem amb la visita guiada Girona a l’esguard de les dones, un itinerari pensat i creat per Olga Taravilla basat en els seus estudis d’història i que ens dóna una visió de la ciutat a partir de les històries de dones que van deixar-hi empremta. Una d’aquestes dones és la Margarida Devesa.

El Museu d’Art de Girona conserva una de les poques imatges catalanes que diuen representar les bruixes (Finals de s.XVII)

“Reivindiquem les bruixes des del reconeixement del que van ser realment: dones perseguides pel fet de ser dones”

A Girona, doncs, tenim un deute amb aquestes dones. Per això des de Guanyem Girona hem entrat una petició per incloure Margarida Devesa al nomenclàtor de la ciutat i alhora demanem que al costat de la placa destinada a Nicolau Eimeric se n’inclogui una d’explicativa sobre la seva figura i de reconeixement a les seves víctimes. Esperem, així, que aquest gest serveixi també per fer una reparació i dignificació a totes les dones que, com la Margarida Devesa, van patir escarni, aïllament, persecució, tortura i fins i tot assassinat en la cacera de bruixes, que va ser una de les mostres més indignes dels atacs i discriminació als quals les dones hem estat sotmeses al llarg de la història. Reivindiquem les bruixes des del reconeixement del que van ser realment: dones perseguides pel fet de ser dones. 

Ramats de foc a les Gavarres

Malauradament aquest estiu de 2021 està sent molt prolífic en la declaració d’incendis forestals. A Girona, afortunadament només vam tenir un ensurt a l’est de la ciutat, tot i que el nostre entorn natural més immediat, les Gavarres, ens ha tingut amb l’ai al cor a causa de la sequera extrema.

El projecte Ramats de Foc es dedica a la gestió de risc d’incendis mitjançant pastures alhora que promou una marca pòpia basada en el producte Km.0 | Foto: Ramats de Foc

Molts factors influeixen en aquesta situació. La manca de pluges i un juliol extremadament calorós, sens dubte un dels efectes del canvi climàtic que ens faran patir episodis extrems cada cop més sovint, en són els més rellevants. Però també cal considerar l’estat del bosc, poc cuidat en general. No fa massa anys, on ara veiem massa forestal s’hi observava conreu de vinya, olivera i cases de pagès, on els ramats contribuïen al manteniment del sotabosc, a banda de que s’explotava la fusta, el bruc i altres productes silvícoles. De fet, encara podem trobar restes de parets seques que delimitaven les feixes a molts indrets propers de Girona.

Ara tot això és història. L’arbrat ha colonitzat allò que abans eren petits camps conreats, ja no es treu rendiment de la fusta i altres productes, els ramats ja no pasturen en aquests indrets, i moltes de les cases ara són runa. Una dada: en 80 anys Catalunya ha doblat la seva massa forestal.

Un dia d’aquests escoltava la consellera Teresa Jordà declarar, en relació al foc de Llançà, que “sense franges ni pastures, en lloc de 400 hectàrees se n’haurien cremat més de  3.000”. A això hi hem de sumar aquella vella màxima que diu que els focs s’apaguen a l’hivern amb la gestió forestal.

Els incendis a tocar de Girona no són una novetat però el canvi d’usos del sòl i el canvi climàtic n’accentua la freqüència. Portada d’El Punt Avui de 1984

Per tant ens trobem que els principals motius de l’augment i de la intensitat dels focs són el canvi climàtic, el canvi d’usos del sòl i la manca de gestió forestal, que propicia grans extensions de territori amb boscos molt densos i continus, idonis per desenvolupar grans incendis forestals.

Dit això, com a representant polític gironí, la pregunta que em ronda pel cap és: què podem fer des de Girona per a la prevenció dels incendis?

I crec que la resposta passa sobretot per al manteniment d’un sotabosc net. Per tal de fer-ho no cal enviar-hi les brigades de jardineria de l’Ajuntament ni inventar res nou! L’aposta, penso, passa per recuperar els ramats que pasturen pel massís de les Gavarres, és a dir, fomentar els anomenats ramats de foc.

El cert és que veure ramats de cabres i ovelles als voltants de Girona no seria cap fet fora del comú. L’any 2008 la ciutat ja disposava d’un grup d’ovelles a Sant Daniel destinat a la neteja del sotabosc, liderades per un pastor municipal. Per desgràcia aquesta experiència va ser poc reeixida i per problemàtiques diverses es va acabar.


Aquesta va ser l’última iniciativa pública en matèria de ramats de foc, però el cert és que la privada tampoc va reeixir. L’any passat, prop de Puig Estela, uns pastors varen establir-se amb un ramat de foc que netejava el sotabosc al nord-oest de les Gavarres. Les traves administratives per establir un punt d’aigua per al bestiar i la impossibilitat de bastir una mínima infraestructura per guardar-hi el material van impedir que el projecte arribés fins a dia d’avui. Els pastors i el seu bestiar van marxar de Girona.

Però la història de la nostra ciutat amb la pastura del seu entorn més immediat encara ve de més lluny. Fa uns anys la Revista de Girona publicava un molt bon article signat per l’Anna Sànchez on es rememorava la història de la Francesca Planas, una pastora que durant més de 40 anys va tenir cura del seu ramat i en conseqüència dels nostres boscos des de la masia de la Torre Gironella, que arribaria a adoptar el nom de Casa de la Pastora.

Constatada la tradició ramadera a les Gavarres gironines i sabent del cert que els períodes de sequera i de calor intensa augmentaran els propers anys el risc d’incendi, crec que toca fer una aposta seriosa per la prevenció mitjançant els ramats de foc.

Francesca Planas amb el seu ramat. D’El llibre del Corpus, de Josep Tarrés, Diputació de
Girona, 1990.

Des del meu punt de vista, els diversos nivells administratius han d’exercir de facilitadors de projectes de ramaderia extensiva als seus territoris. Sabem que hi ha gent disposada a establir-se a espais per desenvolupar-hi aquests projectes i que a les pròpies Gavarres n’hi ha d’altres que ja ho fan per compte propi. Cal, doncs, suport institucional per fer-los viables econòmicament al nostre entorn natural. Oferir facilitats administratives, ajudar en la cerca d’un espai hàbil per guardar el ramat o posar a disposició dels pastors possibles habitatges són vies des d’on els municipis podrien donar un cop de mà.

Així mateix, crec que la via de la col·laboració entre municipis també seria un gran encert. De la mateixa manera que els pobles que envolten les Gavarres s’estan mobilitzant per impulsar el tren-tram de la Costa Brava, també ho podrien fer per desenvolupar una política forestal comuna i prevenir incendis al pulmó verd que comparteixen. Diversos ramats de foc amb el suport institucional de la Diputació de Girona, de la Generalitat o dels ajuntaments que rodegen el massís i amb la coordinació del Consorci de les Gavarres permetria compartir els recursos i fer viables aquests projectes alhora que potenciaria una marca comuna amb l’epicentre a les Gavarres.

Segurament aquest article no ha descobert la sopa d’all ja que aquests dies són moltes les veus -també aquelles amb recursos i poder per decidir on es destinen els diners- que reivindiquen la ramaderia extensiva com a tallafoc. Ara bé, com passa sovint al nostre país, falta que el discurs polític ben sonant es tradueixi en acció política concreta. Ens hi posem?

Girona, ciutat de ‘toppings’

Ara fa uns dies voltant pel carrer Ballesteries vaig veure que la mítica merceria “Novetats Paquita” ha liquidat. La botiga, creada l’any 1958, referent de barri i de moda al seu temps ha tancat per jubilació. El fet que estigués inclosa en el Catàleg de Comerç Emblemàtic i Tradicional de la ciutat -una llista confeccionada fa només un any- no ha comportat ni tan sols un agraïment públic de l’Ajuntament a la trajectòria d’una botiga que resistia dins la desaparició continuada del comerç de proximitat al Barri Vell. Aquest gest de reconeixement tampoc ha passat amb la fusteria Armand Lladó, la Pensió Bellmirall (dels estimats Anna Pasqual i Isidre Vicenç), l’Armeria Girona, regentada pel que ha sigut durant anys President de l’Associació de Comerciants del Centre, o Moby Disc, tots ells reconeguts com a comerços que formaven part del segell, de la “identitat”, de la ciutat i que han abaixat la persiana els últims mesos. Nosaltres enteníem – i entenem encara- que una Guia del Comerç Emblemàtic i Tradicional també havia de servir per això, i perquè l’Ajuntament garantís que temàtiques de comerç com les que trobaven en alguns d’aquests establiments no deixessin d’existir a la ciutat. Bé comú i projecte de ciutat.

Més enllà d’aquesta consideració, el que és segurament més preocupant és com s’està fent la transició de comerç al Barri Vell i voltants. Lliure mercat pur i dur. No hi trobem cap interès públic i estratègic en potenciar un sector o un altre, ni tan sols després que la pandèmia ens hagi ensenyat que l’economia no es pot basar únicament en el monocultiu del viatjant. Sí que veiem, en canvi, que bars arrelats a la ciutat, que potencien el productes de proximitat i la cervesa artesana com el + Cub a la Plaça Catalunya – gràcies Jordi per tant- han hagut de plegar per deixar pas a la ciutat de “l’Eat, Sleep and Cycle”. La mutació comercial del barri cada vegada fa que aquesta part de la ciutat agafi un aire més evident de passeig de Lloret de Mar al mes d’agost. Just el contrari del que s’havia dit que es volia procurar, la ciutat de la cultura, l’art i la profunditat .

Tanmateix, el cert és que el centre de Girona és ja avui una ciutat de toppings. És a dir, una ciutat on bàsicament s’hi obren botigues de gelats, iogurts, tes glaçats i crêpes on pots escollir entre dos i tres ingredients perquè la dolçor sigui, això sí, personalitzada mentre es tanquen els comerços estructurals, de 365 dies l’any. Una realitat que contradiu cada dia la campanya comunicativa de l’alcaldessa, Marta Madrenas, que fa dos mesos va començar a penjar fotografies de “locals llogats” per crear la sensació que tot ja havia tornat a la normalitat. La realitat és però que si fa un any explicàvem que hi havia 52 locals tancats entre la Plaça Catalunya i la Plaça Sant Pere, a finals de juliol d’enguany la xifra se situa en 50. Cert és que el barri ha acollit l’arribada d’un projecte com el Foment i algun altre proposta gastronòmica que revitalitzen la zona, però el valor afegit ha deixat de ser clau pel que fa al nou comerç de la zona. I tot, mentre molts comerciants continuen sense entendre ni rebre les ajudes que l’Ajuntament va prometre en plena pandèmia. De fet, partides com les d’Aixequem Persianes o la de Foment de l’activitat econòmica i l’ocupació han quedat gairebé sense gastar. Dit d’una altra manera, diners que l’Ajuntament havia previst en el suport al petit comerç han quedat en un calaix en un dels moments més importants per al sector dels últims anys.

Girona, que havia sigut capdavantera en el comerç ha perdut pistonada. La conjuntura de la pandèmia ha posat davant d’un mirall les mancances del model de l’equip de Madrenas. Per això, cal un nou impuls, definir polítiques de suport, enfortir els projectes comercials que donen una vida de barri i estructural al centre de la ciutat i també reforçar propostes com la de la pacificació de carrers als barris perquè els vianants siguin el centre de la mobilitat i facilitin que els comerços puguin seguir existint Aquesta és una política econòmica però ho és també de seguretat. Com més comerços, més vida, més comunitat i, per tant, més seguretat, calma i alegria als nostres barris.

Parlem, doncs, d’un àmbit estratègic, com ho és també el de diversificar mercats a nivell temàtic i territorial a la ciutat o la de descentralitzar el turisme i fomentar-ne un de més proper i sostenible. Dues propostes que Guanyem va recollir i que el govern de Madrenas va desestimar. Com ja és massa habitual en ells. Quan ens imaginem la Girona del futur, Guanyem projecta una ciutat que sap articular-se més enllà d’Amazon i del capitalisme de plataforma. O, si més no tot i aquesta voràgine que s’ha endut bous i esquelles. Recuperar l’economia de proximitat, potenciar la circular, mirar a prop i a les necessitats del dia a dia del veïnat. Situar l’alimentació, la roba i les necessitats que tenim tots al centre de les polítiques comercials i posar en valor la creativitat, la innovació i també els oficis, tallers i artesans. Més enllà dels toppings, hi ha d’haver estratègia i comerç. Més enllà que Jeff Bezos voli a l’espai, hi ha institucions públiques que tenen deures i polítiques a fer perquè aquest senyor no decideixi sol què passa a les nostre vides. Fem-les i deixem enrere la ciutat anunci per recuperar la ciutat que combina la productivitat i la cura i atenció de les necessitats de les famílies de la ciutat

Un pla estratègic de l’esport poc reeixit

El mes de gener de 2018 s’aprovava al ple municipal el Pla Estratègic de l’Esport Local i el Mapa d’Instal·lacions i Equipaments Esportius del Municipi (MIEM) 2018-2028. Va ser fruit d’un treball participatiu on van ser convidats tots els clubs i entitats esportives de la ciutat. El resultat va ser, doncs, fruit d’una feinada col·lectiva i exhaustiva després de moltes reunions i un bon grapat d’aportacions per part de tots els agents. L’objectiu era definir unes fites en matèria esportiva a la ciutat i exectuar actuacions concretes per arribar-hi.

El Pla va establir un total de 43 actuacions per desenvolupar a la ciutat, que s’havien de realitzar en deu anys i que es basava en cinc línies estratègiques:

1) Redefinició i dinamització de l’esport escolar
2) Consolidació d’un parc d’equipaments esportius de qualitat
3) Optimització dels espais i recursos esportius existents
4) Adaptació i potenciació dels espais al medi natural i urbà per a la pràctica d’activitat física
5) Potenciació de la col·laboració pública i privada.

El pla és ambiciós i concret en la seva calendarització, tot i que, evidentment està subjecte en algunes de les accions a l’obtenció dels fons necessaris per la seva execució.

Ara bé, quan defineixes un pla cal que sigui realista a fi que els objectius que es plantegen siguin assolibles. Igualment, cal que les actuacions siguin avaluables. En uns períodes de temps marcats (habitualment cada any) cal fer un seguiment de les l’estat d’assoliment de les mateixes, per tal d’anar ajustant el pla a la realitat. I finalment, que la implicació dels agents que han creat el pla es mantingui durant el seu desenvolupament. En aquest cas, el motor ha de ser el Consell Municipal de l’Esport. 

Aquí comencen els problemes. Les 43 actuacions que havien d’estar realitzades en un període de deu anys es van separar en tres fases perquè els projectes s’anessin realitzant progressivament: De 2018 a 2020, de 2021 a 2025 i de 2025-2028.

A data d’avui ja s’haurien d’haver completat les 23 actuacions programades del primer període (de 2018 a 2020) i se n’hauria d’estar enllestint alguna del segon. El cert és que a juny de 2021 només se n’han realitzat tres i la resta es troben o bé a mig fer o encara no s’han començat. Així mateix, les que ens diuen que s’han realitzat són poc concretes, com ara “establir normatives bàsiques per assegurar un itinterari esportiu adaptat a l’edat”, fer una “anàlisi compartiva del dsuport que donen altres ajuntaments a l’esport escolar” o “incloure en esquemes de col·laboració público-privada l’esponsorització al sistema esportiu de la ciutat”.

Mentrestant, al calaix i acumulant pols hi tenim projectes molt necessaris i sense massa cost com identificar les demandes de la població adolescent que hauria d’haver estat fet el 2018 o redefinir la convocatòria de subvencions adreçada als centres educatius i promoure l’esport en horari extraescolar. O d’altres ben concrets que tampoc s’han fet realitat: uns nous vestidors a la pista coberta de l’escola Migdia (ens han comunicat que no es farà), un rocòdrom nou a la Devesa (2019), ampliar els vestidors de Palau (2020) o il·luminar el carril de tornada del parc de Domeny (2018).

Per tant, com veieu, no anem bé! Ara es proposa que en el marc del Consell Municipal de l’Esport es formi una comissió de seguiment del pla i és que hi ha accions que caldria que ja estiguessin  executades i més en aquesta època de pandèmia.

Reunions, comissions, grups de treball, equips de seguiment, etc. estan molt bé i són sempre necessaris, però el gruix d’aquesta feina ja està feta. Ara toca executar i oferir a la ciutadania gironina un model i uns equipaments esportius com es mereix.

Frenar la segregació a Girona: tenim les eines

El govern de la Generalitat ha aprovat fa un parell de mesos el llargament esperat Decret d’Admissió. El decret no és allò que alguns hauríem volgut, sobretot perquè manté la lògica del dret a elecció de centre de les famílies i amb ella la idea que el sistema educatiu és una mena mercat on els centres competeixen i no afronta d’arrel el debat sobre la doble xarxa, pública i concertada, inevitablement vinculats a la problemàtica de la segregació escolar. Al mateix temps, obliga a poc, deixant tot el pes de les mesures a desenvolupar a la voluntat dels ajuntaments i els agents del departament al territori, alhora que oblida els Consells Escolars Municipals (CEM), òrgans ja consolidats i reconeguts com a espais de participació en matèria educativa a nivell local. A més, presenta com a destacables principis ja suposadament garantits des de fa temps, com la transparència i el dret a la informació o com la gratuïtat de l’educació, sense donar noves eines, però, per fer-la efectiva, com si no depengués del mateix Departament d’Educació augmentar el finançament de les escoles i exigir aquesta gratuïtat acabant amb les quotes, reconegudes o encobertes

I tot això és tan cert com que el nou decret obre també un munt de portes que fins ara estaven tancades o només entreobertes per poder lluitar contra la segregació escolar des dels municipis o com a mínim les concreta i orienta en la lògica d’aquest objectiu i ho fa en la línia que des de Guanyem Girona, seguint les demandes del Síndic de Greuges, venim apuntant des de fa temps. D’entrada obre els supòsits per determinar les Necessitats Educatives Específiques (NESES o NEE) facilitant les eines per la seva detecció des d’un concepte ampli que faciliti una distribució real de la diversitat i concreta procediments i possibilitats en la reserva de places per aquest alumnat. També dóna eines per la limitació de ràtios i per establir proporcions màximes d’alumnat amb NESES i posa les Oficines Municipals d’Escolarització com a eina clau per la gestió conjunta de l’admissió d’alumnat concretant possibilitats. I en definitiva ve a dir que totes aquestes eines vinculades a la programació de l’oferta educativa i al procediment d’admissió s’han de posar al servei de la lluita contra la segregació escolar. Finalment, també incorpora la necessitat de retre comptes i fer un seguiment de les mesures preses i de l’evolució de la segregació escolar al municipi. 

El decret, però, ja és vigent arreu i a Girona de moment s’ha canviat una zonificació, està per veure amb quins resultats, i s’ha tancat un grup a la zona on hi havia menys oferta en relació a la demanda. També s’ha obert encara més les adscripcions de primària a secundària, saltant-nos els criteris de proximitat, relació entre centres i escolarització equilibrada de l’alumnat que preveu el decret, i no s’ha volgut limitar l’oferta de grups a un institut de secundària per evitar que s’hi acumuli alumnat d’incorporació tardana com ha vingut passant ens els darrers anys. Cap a on anem doncs?

Alguns portem anys de treball incansable des dels centres, des del CEM o als plens municipals per avançar cap a una composició equilibrada en els nostres centres educatius on la diversitat de tot tipus sigui vista com un reflex del món que vivim i una font de riquesa irrenunciable. Sovint ens hem topat amb arguments derrotistes que impedien avançar en aquesta lluita, ara tenim noves eines i és hora de posar-les sobre la taula, arremangar-se i treure’ls el màxim profit per revertir la dinàmica segregadora que des de fa uns anys arrosseguem a Girona. Lluitar contra la segregació és ja només qüestió de voluntat política.

L’Eixample i la Clínica Girona

Fa unes setmanes, l’exalcalde de Girona Quim Nadal publicava un article al Diari de Girona amb el títol “La Clínica Girona”. En l’article, Nadal aprofitava per lloar l’equipament, les oportunitats que dona que el seu futur sigui a l’entrada sud de la ciutat i, el més important des del meu punt de vista, interpel·lava a aprofitar l’espai que deixarà l’actual Clínica al barri de l’Eixample per fer-ne una transformació que beneficiï el veïnat del barri i a la ciutat. L’article és un bon punt de partida per explicar l’abandó que ha patit l’Eixample des de fa anys.

La plaça Miquel Santaló, davant per davant de la ubicació actual de la Clínica Girona

De fet, l’operació de la qual parla Quim Nadal ja va ser plantejada per la CUP-Crida per Girona l’any 2015 quan el ple va aprovar que la Clínica Girona anés a la carretera Barcelona però la formació es va quedar sola en l’intent. I és que el ple de l’Ajuntament, amb Madrenas com a regidora d’Urbanisme, va validar una operació on de l’actual Clínica Girona la ciutat només en guanyava una petita part que anirà destinada a ampliar el petit patit del Col·legi Verd. La resta es mantenia en mans de la propietat de la Clínica perquè pugui destinar-ho a la venda d’habitatge i grans locals comercials amb la mateixa edificabilitat i espai que quan es va pensar com a equipament sanitari.

Amb tot això vull dir que la primera oportunitat per imaginar-nos un nou Joan Maragall que impulsi l’espai de gaudi i col·lectiu que avui ja representa la Plaça Miquel Santaló es va perdre fa sis anys. I que, per tant, aquesta opció que planteja en Quim Nadal és complicada que tiri endavant a aquestes alçades de la pel·lícula. Malauradament, però, hi ha hagut altres propostes que també s’han quedat al tinter. Per exemple, fa un any Guanyem va plantejar al Govern que pacifiqui els dissabtes el carrer Joan Maragall per facilitar la mobilitat peatonal i en bicicleta, millorar la salut del veïnat i afavorir el comerç del barri. Aquesta proposta sortia d’un acord de pressupost que s’havia signat al 2020. Tanmateix, i una vegada més, ha quedat al calaix de la Madrenas.  

La necessària pacificació els caps de setmana del carrer Joan Maragall per dinamitzar el barri, un dels projectes al calaix de Marta Madrenas

Si a aquesta realitat hi sumes la incapacitat del govern per trobar una sortida al Garatge Forné, el nyap del Carrer de la Creu, el tancament del pont de vianants de la Font del Rei sense que tinguem data de reobertura o la manca de la calendarització del retorn d’un CAP al barri, ens adonem que l’Eixample ha sigut un barri ben poc pensat i aprofitat els últims anys. És com si el fet que tothom hi passi camí del Centre el fes un espai oblidat per l’Ajuntament i les institucions.

Per això és important l’acord arrancat per Guanyem permetrà començar a posar la primera pedra d’un nou Centre Cívic de la ciutat al barri de l’Eixample, el més poblat de la ciutat. Una reivindicació històrica del veïnat que pren forma gràcies a les demandes de Guanyem en una negociació d’inversions que havia començat embarrancada per la incapacitat del Govern municipal d’entendre que governa sense una majoria en el plenari. Madrenas ha rectificat i Guanyem hi ha posat ganes i coneixement per situar l’Eixample al centre del debat.

La reforma urbanística del barri és cert que queda pendent, l’oportunitat de la marxa de la Clínica ja va ser desaprofitada en el seu moment i ara, a través de la pacificació de carrers, l’impuls d’equipaments i la preservació d’habitatge a un preu que no sigui de luxe hem de permetre que l’Eixample gironí respiri, es miri amb orgull a si mateix i es transformi cap un espai comunitari de qualitat, amb comerç i vida social. En aquesta darrera part, el Centre Cívic aconseguit per Guanyem segur que hi jugarà un paper fonamental.  

Que el jovent prengui la paraula

L’atur juvenil a Catalunya ha crescut un 43% en l’últim any i ja afecta a gairebé el 40 per cent de joves menors de 25 anys. Una autèntica barbaritat. La Covid i la crisi econòmica que afecten el país ha allunyat encara més una perspectiva de futur digne per al jovent gironí. La impossibilitat de trobar feina, d’independitzar-se de l’habitatge familiar, la prohibició dels espais de socialització formals i informals més enllà de les xarxes socials, els problemes de salut mental i el suïcidi com a primera causa de mortalitat són a l’ordre del dia d’un jovent a qui les institucions els hi havia promès l’èxit si complien l’equació d’estudiar, consumir i ser persones d’ordre. Era fals i la pandèmia ho ha evidenciat.

TV3

Conseqüentment, el malestar i la desafecció guanyen pes entre el jovent al nostre país. Alguns s’organitzen i es manifesten als carrers, d’altres cauen en el nihilisme i, la majoria, es preocupen bàsicament per sobreviure perquè la segregació per classes socials és més present entre la joventut. Per ells, no és que el sistema sigui precari sinó que la precarietat és el sistema. Per això, sorprèn que durant aquest any de pandèmia el govern Madrenas no hagi innovat ni plantejat una proposta integral per treballar el present i futur juvenil a Girona. La inacció no pot ser mai la solució: o ens hi posem o el mercat seleccionarà qui té futur i qui no i aquí, ja hem après, que sempre guanyen els de sempre.

Per això, Guanyem Girona hem pres la iniciativa i hem posat la celebració d’un ple extraordinari sobre les problemàtiques juvenils on els i les joves de la ciutat hi tinguin veu. Un format innovador en què els representants polítics escoltem i tot seguit proposem polítiques públiques que abordin les problemàtiques del jovent, aquelles que, per entendre’ns, els afecten més directament. Posant solucions aquí, però, abordarem temes que van molt més enllà i que són també estructurals a nivell de ciutat. Beneït “win-win”. El que cal, doncs, és començar, posar la ciutat i les seves institucions al servei també del jovent i sortir dels debats morals que aprofundeixen en les bretxes generacionals i allunyen el poder municipal dels seus habitants més joves.

I això passa, per començar, per aquest ple on el jovent tingui la visibilitat que es mereix. On tothom parli honestament i es desencallin projectes indispensables en clau d’habitatge, de mobilitat, d’atenció a la salut, de canvi de model econòmic per superar la ciutat que viu bàsicament del turisme que ja no ofereix sortides professionals al jovent. Ni tan sols les precàries que oferia fins ara. Sabem que Girona no pot fer aquest camí sola, però sí que és necessari que no esperi més a començar-lo. En aquest sentit, ja hem emplaçat a l’alcaldessa, al govern i a la resta de l’oposició a convocar aquest ple i situar propostes immediates a desenvolupar per l’Ajuntament.

Veurem quina resposta ens donen però en el mentrestant dues referències interessants en clau gironina: Joaquim Nadal va ser nomenat alcalde quan acabava de complir 31 anys. Va ser una actualització generacional, filosòfica i política de primer ordre després del Franquisme que no ha tornat a passar ja que, des de llavors, les persones que han ocupat el càrrec sempre han tingut uns 50 anys. Josep Sala i Cullell, mestre i gironí, ha publicat aquest curs un llibre sobre les diferències generacionals i les conseqüències de la invisibilització de les generacions joves en la política i el poder català. Molt recomanable també el seu “Generació Tap” (ARA, 2020). A les millors llibreries de la ciutat.

Parlar obertament de problemes generacionals no s’estila a casa nostra. Tanmateix, aquests desequilibris existeixen i hi ha problemàtiques que afecten amb més intensitat a uns grups d’edat que a d’altres. Això no ho podem obviar i ara toca capgirar aquesta manera de fer que genera desenganys i frustració entre el jovent, donar-los el protagonisme que mereixen i dissenyar unes polítiques que vagin a l’arrel del malestar.

Girona perd la Casa Malagrida

Poca gent deu tenir al cap la “Casa Malagrida” a Girona. Ni en deu haver sentit a parlar. Però el cert és que fa vint anys, quan es va aprovar el Pla General de Girona – sí, encara estem amb un document urbanístic fet en ple creixement del totxo i abans de la doble crisi econòmica – aquesta casa, situada al número 25 del carrer de la Força, es va determinar com a futur equipament per al Barri Vell. Una decisió que fa uns mesos un jutjat va canviar després que els propietaris de la finca reclamessin passos concrets a l’Ajuntament i aquest practiqués el silenci administratiu. “Casa Malagrida” ja no és més un futur equipament, que el pla preveia com una manera d’ampliar el Museu d’Història de la ciutat, tan mancat de recursos i actualitzacions, sinó una finca que passarà a ser destinada definitivament a habitatge privat o, qui sap, a habitatges d’ús turístic.

A l’esquerra, la façana de la Casa Malagrida que dona al carrer Ballesteries

Casa Malagrida és un cas il·lustratiu en molts sentits. En primer lloc, visualitza la incapacitat dels darrers governs d’aquesta ciutat per tenir una política clara i transparent sobre el patrimoni gironí i marcar les prioritats que hem de tenir en aquest àmbit. De fet, avui en dia tenim buit més d’un espai antigament destinat a causes religioses al Barri Vell i és un tema del qual s’evita debatre’n malgrat aquests edificis són i podrien ser puntals per al futur de la ciutat. I no només al centre ja que l’antic convent “Montilivi” ha estat enderrocat amb el risc que el projecte que s’hi farà no tingui cap ús social ni comunitari, només especulatiu. Un fet que seria especialment greu per al barri i per les necessitats que tenim i més després de la pandèmia. Així mateix, l’anar i venir pel que fa Casa Malagrida mentre el Museu d’Història fa anys que no sap com i quan ampliarà el seu projecte ens posa davant del mirall de la política a cop de titular que oblida les infraestructures ja consolidades.

I és que després de la iniciativa del regidor Carles Ribas per fer un Pla de Museus, avui pendent d’aplicació, ens cal avançar en un debat sobre els equipaments culturals i el futur estratègic dels mateixos a Girona. Entre d’altres coses, perquè sense que els gironins i gironines ho sàpiguen s’ha perdut un possible equipament, previst en el Pla Urbanístic de fa 20 anys, i ni tan sols hem plantejat una alternativa per als usos que estaven previst fer-hi. La ciutat gasta centenars de milers d’euros anuals en pagar lloguers per equipaments i en manteniment d’aquells que ja són públics i ningú ha plantejat si aquest és el model o decidim agafar un altre camí, potser més econòmic, i tenir un plantejament més estratègic de la cultura i els equipaments en general.

Un debat que va lligat al necessari nou Pla Especial per al Barri Vell que fa anys que reclama el veïnat i la ciutat. Tenim un Barri Vell a actualitzar, a repensar i gairebé quaranta anys després que s’aprovés l’eina que va permetre transformar el Barri en allò que és avui. Amb uns quants excessos, lligats al monocultiu turístic, sí, però una transformació que, en general, va calar i agradar entre gironines i gironins. Tenim la sort de comptar amb la Ítziar González, arquitecte de prestigi reconegut en el desenvolupament de propostes urbanístiques implicant a la ciutadania, per empènyer en aquest nou Pla Especial, gràcies a un procés que ha fet l’Associació de Veïns del barri. L’Ajuntament de Girona faria bé de no perdre’n l’oportunitat. Per això, sorprèn que en el Pla de Govern presentat per Madrenas fa unes setmanes s’oblidi aquest Pla Especial. Un pla que no esmenta ni el pla Especial, ni un pla estratègic d’equipaments i cultura ni tampoc una aposta de futur per al Museu d’Història de la ciutat. Ni rumb ni lideratge.

De la Girona de postal a la Girona resilient

Fa anys que la imatge que s’ha volgut projectar de la ciutat de Girona és la d’una ciutat de belles pedres, de facultats universitàries i de quatre rius que fan florir la ciutat. En els darrers anys s’havia incorporat a aquesta imatge un nou element: la ciutat dels grans festivals i dels esdeveniments.

Tot i això, ja fa temps que un grup creixent de gironines i gironins alerten que aquesta Girona és només una il·lusió. És la Girona de postal. Poc a poc, els efectes perversos d’aquest model s’han anat fent evidents a la ciutat i en la seva gent. La ciutat bolcada cap al turisme ha relegat a un pla secundari d’altres sectors productius de la ciutat. La pandèmia, d’una revolada, s’ha endut els llocs de treball precaris creats i amb ells la vida a molts carrers. La ciutat dels grans esdeveniments ara no sap cap on dirigir un model cultural que ha abandonat les productores locals i els petits artistes i creadors que aporten valor afegit. La ciutat que no ha construït habitatge públic ni ha invertit en pisos d’ús social en anys ara s’adona que hi ha una crisi habitacional, una bombolla del lloguer i una gentrificació galopant al Barri Vell.

El dret a l’habitatge, defensat pel teixit veïnal de Girona

La il·lusió, feta bocins per la pandèmia, destapa la crua realitat: Girona és avui una ciutat amb més pobresa, desigualtats i segregació. És una ciutat on el jovent ho té més difícil que mai per emancipar-se, on la seguretat laboral s’ha convertit en un privilegi i on els drets bàsics com el de l’energia es vulneren dia a dia davant la passivitat del govern municipal.

Segurament, des del paradigma de desenvolupament de Marta Madrenas, mentre la caixa fos plena a final del dia, les coses anaven bé. La tragèdia de la Covid ens ha portat cap a una situació crítica, que ens ha de permetre posar en pràctica nous paradigmes que ens facin més capaços d’afrontar aquestes situacions sense deixar a la cuneta aquells sectors econòmics i socials més vulnerables.

Des de Guanyem Girona entenem que en aquest moment, més enllà de revisar les propostes polítiques per a la ciutat dels propers anys, hem de posar sobre la taula un canvi de model. No podem caure en el parany de centrar-nos  en pactar petiteses, no és el moment d’acordar increments en aquest o aquell altre projecte. Cal un exercici de  política en majúscules. Ara és un moment de fer un bon diagnòstic que ens permeti afrontar els grans reptes que es plantejaran a la ciutat en un futur que de ben segur serà complex.

En definitiva, estem posant sobre la taula un replantejament total de la direcció de la política municipal que avanci cap un canvi de model econòmic i social, emmarcat en  paradigmes més ecològics i sostenibles, que plantegen el decreixement o el concepte de la ciutat resilient.

Veïnes i veïns de Font de la Pólvora, així com els regidors de Guanyem, van caminar fins a la plaça del Vi per exigir el seu dret a l’energia

La resiliència fa referència a la capacitat d’un territori (ciutat, barri, comunitat) per fer front a una amenaça externa. Les catàstrofes naturals o l’esgotament de recursos naturals són potser els casos més significatius on es fa palesa la resiliència d’una determinada comunitat. Però, recentment, el terme s’ha relacionat també amb les conseqüències de la crisi econòmica. Les ciutats, pobles i barris resilients són aquells que millor han resistit els embats de la crisi, o els que han sabut adaptar-se al nou escenari. Una ciutat resilient ha de ser capaç d’anticipar-se a les futures pertorbacions (climàtiques, financeres, etc.).

Una ciutat resilient, en aquest moment, és la que és més capaç d’afrontar la Pandèmia i les seves derivades socioeconòmiques.

Quins són els factors fonamentals que té en compte un paradigma d’aquest tipus:

1.   Un territori resilient ha de comptar amb capacitat de planificar i gestionar de manera eficient els seus recursos, fet que comporta una gran complexitat a causa dels múltiples agents que intervenen en el procés.

2.   Es caracteritza per poder-se adaptar davant amenaces externes i per tant té una estructura econòmica diversificada.

3.   L’elevat desenvolupament en termes de formació i creació de coneixement permet una bona i ràpida capacitat d’adaptació.

4.   El foment de la participació ciutadana i accions comunitàries, així com una bona integració social, són claus per poder respondre a les situacions de crisi generant el desenvolupament de la comunitat, una gestió constructiva dels conflictes i l’optimització dels recursos propis de la comunitat.

Malauradament a dia d’avui Girona és una ciutat amb poca capacitat resilient. Com deia al principi de l’article, les polítiques econòmiques, culturals i socials dels últims anys no han servit per crear una xarxa sòlida. Tanmateix, Girona sí que té el potencial per reconstruir tot allò que la pandèmia s’ha endut d’una bufada, aquesta vegada apostant per una estructura més consistent arrelada als barris i a les comunitats organitzades del teixit associatiu de la ciutat. Abandonem la ciutat de postal i comencem a treballar per la ciutat resilient.

Sensellarisme: convivència o aïllament social?

Qui ens ho havia de dir que arribaria un dia que els carrers de la ciutat quedarien buits. Que les persianes de les botigues i comerços s’abaixarien i que la ciutat quedaria pràcticament aturada. La vida ens porta sorpreses que en moltes ocasions no sabem ben bé com gestionar i arriba el moment que es busquen complicitats amb persones del nostre entorn per poder tirar endavant. La nostra xarxa.

El Barri Vell , el barri més emblemàtic de Girona, acull el centre d’acollida La Sopa, un espai que aixopluga les persones sense sostre i els proporciona un plat a la taula tot acompanyant-les en un procés d’inserció social. És, doncs, l’habitatge habitual de moltes persones.

Segons La Federació Europea d’Organitzacions Nacionals que Treballen amb Persones Sense Llar (ETHOS) l’accés a l’habitatge té tres dimensions, que són:

  1. Des del punt de vista físic, consisteix a disposar d’un espai adequat que pertany exclusivament a una persona i a la seva família
  2. Des del punt de vista social, disposar d’un espai de privacitat per gaudir de les relacions socials.
  3. Des del punt de vista jurídic, consisteix a disposar d’un títol de propietat o d’un contracte d’arrendament.

En funció de la situació residencial de la persona i les condicions d’aquest espai, ETHOS classifica a les persones sense sostre en quatre categories:

  1. Persones sense sostre: són persones que viuen en un espai públic i no disposen d’un domicili, per això alguns acaben dormint en un alberg o bé passen la nit ocupant un espai públic.

 2. Persones sense habitatge: viuen en un allotjament temporal, en centres de serveis, institucions o refugis.

3. Allotjament insegur: són persones que viuen sota amenaça d’exclusió per desnonament, arrendament precari, habitatges sense títol legal o violència domèstica.

4. Allotjament inadequat: són persones que viuen en barraques d’assentaments  il·legals i en habitatges no aptes per a la seva habitabilitat segons la normativa.

Al voltant de la Sopa hi trobem unes quantes persones que passen el dia i/o pernocten al carrer, o bé perquè al centre no hi ha prou capacitat per tothom, o bé, perquè aquesta persona s’hi apropa només per menjar. Aquest fet ha provocat la queixa d’una part del veïnat pel fet de que hi ha més sorolls, més brutícia i, fins i tot, alguns actes incívics. Aquesta tendència s’ha agreujat des de la pandèmia.

Quines són les alternatives que s’hi poden donar? Doncs jo ho enfocaria cap a la vessant de la inserció social d’aquestes persones i per arribar en aquest punt és important que els sense sostre primer tinguin un sostre.

Podríem parlar de Housing First, que es va portar a terme a Nova York cap als anys 90. El primer servei Housing First a l’Estat Espanyol, HÀBITAT, va començar a operar al maig del 2014 a les ciutats de Madrid, Barcelona i Màlaga.

A Girona s’ha portat a terme amb un acord entre la UdG i l’Ajuntament amb l’inici de 6 pisos, dels quals a l’actualitat en queden 5.  Així, tot i els bons resultats obtinguts per l’estudi que es va fer a l’any 2019 el govern municipal no ha seguit l’aposta iniciada per aquest projecte sòlid, fet que ens sobta i ens preocupa.

El primer pas, doncs, seria oferir un sostre als sense sostre,  saber que tens un habitatge facilita el treball que poden fer professionals dels serveis socials cap a aquesta persona alhora que proporciona una estabilitat que permet a la persona estar més predisposada a seguir un programa d’ajuda: problemes de drogues, d’alcohol, etc. Cal pensar que hi ha persones que es neguen a ser institucionalitzades però que al carrer tampoc es troben segures perquè les apallissen o les roben i un programa com el Housing First els dóna la seguretat que tot ser humà reivindica. La gent de Som Sostre fa molt bona feina, però les administracions no poden carregar el pes del problema en un equip de persones voluntarioses.

Per això, pensem que cal una aposta valenta en aquest sentit, cal més inversió ara en pisos, perquè està demostrat que a la llarga totes i tots hi sortim guanyant. Està demostrat que el  Housing First té potencial per produir resultats significativament millors i generant un nivell de despesa menor: menys hospitalitzacions i empresonaments associats amb el sensellarisme crònic de persones amb llarga trajectòria de sense sostre.

La convivència s’ha de facilitar amb el treball professional des de les administracions. La ciutadania ha d’entendre i conscienciar-se de la realitat de les persones sense sostre, però alhora les administracions tenen el deure d’oferir una atenció adequada a aquestes persones,  evitant que la manca de solucions generi problemes de conflictivitat i degradació de l’entorn urbà. Unes polítiques que han de poder combinar-se amb d’altres com ara, el suport a les entitats del tercer sector, la presència d’educadors de carrer, de policies de barri o de fer nous equipaments comarcals, de demarcació o de país que facilitin la gestió de l’increment de persones sense llar que ha comportat la crisi sistèmica que vivim.