El Modern, com a símptoma

Aprofitem els primers dies de confinament per posar en pràctica una planificació familiar (amb dues criatures petites), laboral i personal que ens funcioni a tots prou bé, a casa. Si fem cas al soroll de mitjans i xarxes, són dies per a la cerca d’un munt de passatemps (sessions teatrals on-line, classes telemàtiques de ioga…) però el cert és que, de moment, amb prou feines acabo el dia amb sensació d’haver fet el que tocava. Ho haurem d’anar trobant!

De moment, poso hores del matí a ordenar apunts presos durant aquesta primera etapa de regidor. Força d’ells, lligats al munt de visites que, amb en Lluc, hem anat fent a equipaments culturals i també a dins l’àrea de promoció econòmica de la ciutat. Una de les darreres, a l’equip que gestiona el PECT, el Projecte d’Especialització i Competitivitat Territorial que es finança amb fons europeus, amb una interessantíssima trobada amb la Laia Alzueta, la seva directora, i en Josep Quer, cap de Promoció Econòmica. El projecte s’aixopluga a l’àrea de Promoció, perquè el seu repte essencial és motivar la creació de teixit empresarial i econòmic per al sector de la cultura a l’àrea de Girona. I, per aquesta mateixa raó, parlar del PECT també és parlar de cultura a la ciutat i el seu entorn d’influència i, alhora, d’un nou equipament d’envergadura, en metres quadrats i inversió, l’antic cinema Modern, que hi quedarà vinculat perquè el projecte europeu s’hi acabarà instal·lant.

Estat de les obres del Modern

L’equip de la Laia, jove i molt solvent, treballa de valent sota 3 eixos fonamentals que són una síntesi de tots els objectius que Europa ens marca: es tracta d’ajudar a articular, coordinar i professionalitzar el sector de la cultura, a reforçar la creació i captació de públics i a treballar en la idea d’un banc consolidat d’equipaments culturals per al nostre territori (parlem, fonamentalment, de 9 municipis amb equipaments coordinables). Quan desgrana les iniciatives que s’impulsen per tal d’assolir objectius, la directora traspua entusiasme i convenciment d’estar fent una feina que ha de transcendir el propi PECT i acabar llegant a l’administració i als agents culturals un munt d’eines i processos per a l’enfortiment professional. Una treball que, amb l’ajut dels fons europeus, ha d’esdevenir canònic per a tot el sector.

Però, així mateix, l’equip ens fa un aclariment important: no hi ha un encàrrec, per part del PECT, de definir un projecte global per a la seu de l’antic Modern, un espai de grans dimensions que el govern local ha vinculat a aquest projecte els darrers anys, per tal de farcir un continent buit i alhora assegurar-se’n el finançament per a la seva rehabilitació. En tot cas, s’hi han definit les eines que aquest equip tècnic vol que aplegui la 3a planta de l’espai, on s’hi traslladaran quan quedi inaugurada la 1a fase del projecte i des d’on buscaran esdevenir aquest “hub” de treball per objectius en matèria de cultura. I és aquí on, irremediablement, li vam compartir una certa desesperació per trobar-nos, de nou a Girona, amb un continent de molta envergadura que acabarà sent dibuixat sobre la marxa, sense haver comptat, en cap moment, amb un projecte general definit clarament i de bon inici. Què serà, exactament, el nou Modern? On és el document que ens n’explica el propòsit i objectius globals? Quina és la idea, que hauríem de poder explicar de manera senzilla i entenedora a la ciutadania?

Més enllà d’usos i necessitats del PECT, el Modern allotjarà de nou el cinema Truffaut, que a més comptarà amb una nova sala, més petita. Bé per al cinema en versió original i la tasca del Col·lectiu de Crítics. Però una vegada més: en quin calaix d’una casa tan gran quedarà ubicat el futur Truffaut? A la planta baixa ens expliquen que hi haurà un bar. Altres espais a inaugurar en aquesta primera fase (veurem per a quan, a causa del Coronavirus) seran algunes sales polivalents per a exposicions i activitats diverses. I finalment, en una segona etapa, es reprendran les obres per rehabilitar l’antic teatre, que s’adaptarà a les necessitats del present. Per separat, hom convindrà que els usos són més o menys interessants o necessaris, però el Modern segueix sense ànima ni concepte. Parlem d’un projecte global en el qual s’hi hauran invertit vora 4 milions d’euros. Els tècnics del PECT tenen una feina precisa i calendaritzada, saben on van i ens entusiasma, però la política els corre al darrera en comptes de liderar. I això no ens sembla acceptable.

A l’espera que l’emergència sanitària amaini, potser aquesta pausa forçosa pot ajudar algú a prendre’n les regnes i evitar que s’inauguri un gran equipament de ciutat abans de saber exactament què volem que hi passi.

Biblioteques: la xarxa del tresor

Just ara fa un any, Hèlsinki inaugurava la seva nova biblioteca central, l’emblemàtica Oodi. L’equipament, colossal i situat davant del parlament finès, és en part fruit d’un procés participatiu amb la ciutadania. El seu interior compta amb estudis de gravació i espais per a celebrar-hi concerts, una cuina, tallers i impressores 3D, una sala de videojocs, una habitació per a projeccions artístiques i espais perquè empreses i emprenedors s’hi trobin i puguin presentar-hi projectes. A la planta baixa, un restaurant, un cinema i un centre d’informació sobre la Unió Europea. I finalment, és clar, accés a un gran assortiment de llibres, documents, coneixement. Es tracta d’un nou emblema nacional de pressupost mastodòntic, però probablement el més interessant no és el ‘confeti’ sinó el seu concepte i plantejament. L’estudi d’arquitectura guanyador del concurs explicava, en la seva inauguració, com tot l’edifici està plantejat com un espai flexible, diàfan i reversible per a necessitats culturals canviants, en un temps de grans transformacions. Per la seva banda, el responsable de Cultura de la ciutat afirmava a la premsa: “no pots basar una comunitat només en l’amistat, o en la idea abstracta de viure tots junts. Necessitem infraestructures socials perquè les comunitats puguin trobar-se, construir i treballar plegades”.

La biblioteca Oodi, de Finlàndia, un equipament que va més enllà del punt de lectura

La setmana passada vaig tenir l’oportunitat de visitar les biblioteques municipals de la ciutat i poder conversar amb l’equip humà que aixeca el(s) projecte(s) cada dia. De Pont Major (Just M. Casero) a l’esquerra del Ter (Antònia Adroher), passant per Santa Eugènia (Salvador Allende) i acabant a Girona sud (Ernest Lluch). Reptes diferents, contextos veïnals particulars, la confirmació que el servei que s’hi presta és de gran qualitat i, sobretot, que el rol del bibliotecari i del propi espai i servei és avui ben lluny de resumir-se en el préstec llibreter. Els tràngols quotidians de les dones i homes que hi treballen ens parlen de la increïble lentitud municipal a l’hora de reparar-los un ordinador de la sala; d’una plantilla curta i precaritzada que, a més, reclama d’una aposta per a la incorporació de nous perfils que ajudin en l’atenció de necessitats socials noves; d’una llei de contractes que avui no els permet aprofitar la diversitat de llibreries gironines a l’hora de fer tria, i haver-ho de fiar tot a un sol proveïdor; de goteres que no es resolen i de mampares que haurien de separar usos diferents. I un llarg etcètera. Però acompanyant el repte immediat, en totes les converses hi plana un futur que ja és present i que passa per sobre d’uns espais municipals on el barri, amb tot el seu mosaic de reptes, necessitats i urgències, entra i surt sense parar, s’endugui o no llibres de préstec. Per això les biblioteques i els centres cívics–avui, potser, se’n dilueixen les fronteres– són equipaments estratègics en la construcció de vida, comunitat, creació i compartició de cultura i coneixement. I si són estratègics, cal que tracem un pla que els faci centrals en un projecte de ciutat que situa la gent en el centre. Més centrals que el confeti pel confeti. Que projectar nous i continents de contingut ben incert. Que lapidar fortunes en projectes que s’improvisen sobre la marxa, amb al vista posada en inauguracions, en els mitjans, en la vaguetat de consum ràpid. 

La biblioteca Ernest Lluch

Vam acabar la visita a Pla de Palau-Sant Pau, a la Lluch, comprovant que el seu equip treballa al dia, any a any, sense poder dissenyar futur (que ja és present), perquè el moment de fer el trasllat a la Casa de Cultura no arriba mai, mantenint desemparat el centre i els seus barris que l’envolten. I vaig pensar en la versalititat de l’Oodi finès, en la seva voluntat perpètua de reproduïr-hi el millor encontre possible entre creadors i usuaris, entre inquietuds i coneixements, a partir d’espais porosos, carregats d’eines per a tota mena de produccions, tot fent un ús intel·ligent de la tecnologia. Tocaria preguntar-se si els metres quadrats que han d’hostatjar la biblioteca del centre, a la Casa de Cultura, entre excavacions arqueològiques i el munt d’anades i vingudes que van empetitint i limitant el projecte, és l’espai idoni i pensat per a d’aquí a 10, 20 i 30 anys, en els termes de l’Oodi. Inevitablement, imagino plànols i un projecte ideat fa molt temps, per a un món que ja no hi és. 

La xarxa de biblioteques, com la de centres cívics, és un mapa del millor tresor de la ciutat. Nodes valuosíssims sobre els quals teixir amb bons projectes i ambició la vida en comú a Girona. Invertir-hi és guanyar futur. I potser, pel camí, perdre alguna comissaria. 

La precarietat també du motxilla

L’estiu enfila el darrer tram i d’aquí a no massa dies la ciutat recuperarà, d’una revolada, la vitalitat habitual. A hores d’ara, però, l’únic bullici és turístic i molt concentrat geogràficament; més enllà, calma i, a molt estirar, alguns preparatius de festa major en algun racó del mapa (amb Sant Daniel a la vista!). Poques novetats. O potser n’hi ha una: la presència de joves, veïnes i veïns, muntats en bicicleta i carregats amb una motxilla voluminosa que, de manera discreta però creixent, es desplacen amunt i avall repartint a domicili. Logotips impresos: Uber Eats, Glovo. 

Qui per gust o per necessitat passa temps a Barcelona o a qualsevol altra gran ciutat, s’haurà acostumat a la presència habitual d’aquests nous usuaris de la via pública, que en un inici hom va voler identificar amb la irrupció de “l’economia col·laborativa”. Però a Girona tot plegat és nou, té pocs mesos, i tot apunta que es consolidarà al llarg de 2020. Els veïns de la ciutat conviurem amb els “riders” i, malgrat que el marge per a les polítiques municipals pot ser reduït, un fenomen nou a casa nostra, que alhora és global, ens pot animar a rumiar-hi de cap i de nou, ara que els dies encara són lents. 

Perquè hi ha tendències que ens expliquen el present –i, en aquest cas, la crisi en el món del treball– millor que molts altres indicadors. La mal anomenada economia col·laborativa ens anima a posar el nostre “temps mort” a treballar. Podem fer de “riders” per a Uber Eats, de majordoms per a Glovo (encarregar-nos de la compra o bugada d’un client), o bé llogar una habitació a Airbnb per fer front a la pujada del lloguer (en part, probablement causada per Airbnb) o costejar-nos les compres nadalenques venent articles i andròmines a Wallapop. Tal com ens explica el sociòleg madrileny Jorge Moruno, alguna cosa semblant a un sistema de treball cel·lularitzat i fora d’horaris, on tot el nostre temps pot estar disponible per guanyar diners; diners que, alhora, haurien de permetre’ns guanyar temps. 

I és clar, els primers a fer el pas d’explotar-se a si mateixos (en termes de l’aclamat Byung-Chul Han), aquest cop amb pàtina de llibertat i d’autorrealització, no acostumen a ser aquells qui ho tenen tot fet: part del món del treball que ve, del tipus de feines que ja són aquí i veiem córrer per primer cop per Girona, animen aquells que van més justos a sotmetre tot el temps possible al temps de la competitivitat. Si comptes amb hores (lliures?), tens opció de fer diners i així completar els ingressos. 

Aquestes plataformes, de base digital, presenten els seus treballados com a freelances, com un model contractual nou i flexible, tot i que els fets i les primeres sentències judicials apunten, més aviat, a falsos autònoms amb jornades laborals llarguíssimes i una manca total de protecció. Servitud i inseguretat presentades com una aventura alliberadora, smartphone en mà. Els veureu Santa Clara amunt i avall, o Migdia avall i amunt, recollint comandes de restaurant o del súper. Són les nostres veïnes i veïns. I aquests darrers dies d’agost, quan  per a molts les hores poden prendre un altre ritme, les seves són posades a pedalar, a ser més rendibles. Per pensar-hi. Si teniu temps…

I un altre dia parlem d’economia col·laborativa (de debò). D’aquella que innova, que val la pena impulsar des de Girona Emprèn. D’aquella que neix a les aules de la UdG i creix a les oficines del Parc científic i tecnològic. Economia col·laborativa que, en definitiva, crea treball de qualitat i que millora vides.