El fons invisible

Fa poc més d’un mes, el suplement dominical del diari Ara oferia un reportatge dedicat als vincles de Federico Garcia Lorca amb Catalunya. Al text, de Salvador Giné, s’hi reivindicava, de manera documentada i donant veu a experts en la màteria, la relació estreta que el poeta granadí va mantenir amb el nostre país, que coneixia gràcies a Salvador Dalí i que als seus ulls era sinònim d’avantguarda. L’article es tancava amb exemples de l’actual desmemòria catalana amb Lorca, i amb el següent apunt del periodista especialitzat Víctor Fernàndez: “Les autoritats gironines [referint-se al nostre ajuntament], per vergonya de tots, sembla que no tenen gaire interès a mostrar al públic una de les obres mestres del Lorca dibuixant”. Fernàndez feia referència a “El viento este”, homenatge de l’artista a la tramuntana i petita joia del fons Santos-Torroella que, com la resta de la col·lecció, continua sense exhibir-se al públic, malgrat els esforços que el Museu d’Història i l’Arxiu Municipal han fet per intentar difondre-la amb l’ajut de les noves tecnologies.

El viento ese, l’única obra de Federico García-Lorca en mans de l’Ajuntament de Girona

I és que som a l’estiu de 2021, i d’aquell projecte de Museu d’Art Modern i Contemporani i futura seu del fons adquirit per l’Ajuntament no se’n sap gairebé res, anys després de la controvertida compra. A hores d’ara, no ha arribat a compartir-se mai un projecte sobre el nou museu, ni tan sols ha arribat a veure la llum el pla d’ordenació dels museus de Girona, redactat el 2018 i des d’on, en teoria, explicàvem a la ciutadania el rol clau d’aquest nou equipament en el sistema cultural gironí. Nul·la informació que, per contra, ha anat acompanyada de l’anunci d’inversions majúscules per part de totes les administracions per tal que, sense un debat previ amb el sector i amb experts, sense cap projecte museístic o museològic conegut sobre la taula i sense haver determinat amb rigor si aquell era l’emplaçament adequat per a una iniciativa com aquesta, la Casa Pastors, davant de la Catedral, esdevingués la seu d’aquest futur museu. 2 milions d’euros de les arques municipals, més els 2 milions de la Diputació de Girona, més els 800.000 de la Generalitat, durant el que probablement haurà estat, en perspectiva, una de les èpoques més dures per a tot el sector cultural des de la recuperació de la democràcia.

Però, com dèiem, la garantia econòmica per sufragar l’operació de la Casa Pastors tampoc no ha ajudat les gironines i gironins a saber on són. D’entrada, no ha servit d’empenta per tal que el govern de la ciutat s’hagi decidit a explicar-nos què és allò que anem a fer, i per què ho volem fer allà. Després, l’operació ha acabat topant amb la interrupció de les extraordinàries excavacions arqueològiques en aquell espai, obligant a haver de fer, en el millor dels casos, plans a mig termini. I per acabar-ho d’adobar, el grup municipal socialista proposava fa pocs dies un nou emplaçament per al projecte, el garatge Forné (antiga SEAT), tot descartant definitivament la Casa Pastors i buscant, de ben segur amb la millor de les voluntats, fer-se seu el propòsit d’eixamplar el centre urbà i no continuar ubicant totes les propostes culturals en un sol barri.

En un ciutat que no té rumb, tot plegat succeeix d’una manera natural. Ni tan sols cal del soroll de l’oposició. Si qui dia passa, any empeny, un projecte d’aquesta magnitud evidentment té problemes per aixecar el vol. Les veïnes i veïns no comprenen l’operació, ni la justificació de la inversió en un moment com l’actual. No albiren amb claredat els guanys i els beneficiaris. I en conseqüència, no hi intueixen cap lideratge, indispensable per mantenir la confiança amb els moviments del consistori. I si aquesta pot ser la percepció de la ciutadania, imaginem-nos la del sector artístic i cultural, en especial els col·lectius més precaritzats, siguin de l’àmbit de la formació, de la creació o de l’exhibició en qualsevol disciplina. A Girona, a la demarcació i més enllà. 

I mentrestant, la col·lecció Santos Torroella resta invisible i el seu fons documental, inaccessible. Deia Sèneca que cap vent no és favorable a qui no sap on va. I és així com “el viento este” romandrà quiet i a l’ombra, amb ànsia de bufar un temps nou a la ciutat. 

Fires de Sant Narcís: de la resignació a l’oportunitat

Que l’Ajuntament de Girona hagi volgut mantenir les Fires en l’any de la Covid és una bona notícia. Cal aclarir, tanmateix, que la manca de planificació general del govern de Marta Madrenas ens durà una festa major sota mínims. Una proposta que es quedarà curta, comparativament parlant, amb les que han fet a altres poblacions del país també en plena pandèmia. A la Bisbal d’Empordà, on es va fer la Festa Major, la Fira del Llibre i la Fira del Circ en tres caps de setmana gairebé consecutius, hi trobem l’exemple més evident que cultura, fira, salut i excel·lència són perfectament compatibles aquest 2020. I que quan s’aposta per la cultura (avui, un sector en ‘alerta roja’), els resultats i els indicadors sempre acaben sent satisfactoris. Girona compta amb 5 vegades més recursos i població que la capital empordanesa, però tot fa pensar que malauradament ens quedarem a mig camí. 

Fixeu-vos en quatre punts clau que podem vincular a les Fires de Sant Narcís: els infants, les entitats, els barris i el comerç. En primer lloc, el govern ja ha anunciat que no hi haurà atraccions ni tan sols per als més petits, sense posar sobre la taula cap alternativa ni programació especial per un col·lectiu que pateix especialment les prohibicions Covid. I tot, malgrat que les activitats a l’aire lliure són sempre més segures la resta, segons apunten tots els experts. Una decisió que pot ser comparada amb la presa per l’Ajuntament de Molins de Rei, a poc més de cent quilòmetres d’aquí, on fa uns dies es feia amb èxit la primera prova de festa major amb atraccions infantils. De fet, durant tot l’estiu molts pobles turístics han mantingut aquestes instal·lacions de forma permanent sense cap problema ni cap constatació que fossin font de brots. Tant és així que no consta cap registre en aquest sentit. I Port Aventura, per exemple, és obert.

Igualment, la programació de la Mercè 2020, a Barcelona, ens ha mostrat com, amb temps i recursos, poden programar-se un bon nombre d’escenaris diferents als barris de la ciutat, amb una programació diversa i per a totes les edats. A Girona, sembla que tot quedarà en una programació ajustada a l’Auditori i el Parc del Migdia. Que enguany hagin hagut d’estudiar-se emplaçaments diferents és del tot raonable, però, com a Barcelona i respectant les diferències evidents, aquestes Fires eren una oportunitat per afiançar una programació més descentralitzada, que ja quedés establerta per a d’altres edicions, més enllà de les activitats que, amb qualitat i ganes, els Centres Cívics sempre programen.  

Les Fires de Girona sempre han sigut referent per la implicació de les entitats de la ciutat, especialment a la Copa i amb les Fires Populars (tot i que no només). Per segon any, aquest àmbit quedarà desatès i sense possibilitats de reeixir. És evident que enguany era complicat fer una proposta amb semblances a les activitats habituals promogudes en aquell espai. Tanmateix, no se n’ha arribat a discutir cap seriosament i, per tant, ja només ens queda reclamar que, com a mínim, les entitats no pateixin, amb tanta suspensió, un cop definitiu per al seu futur. Cal que garantim un suport institucional incondicional al nostre teixit associatiu, i que li oferim l’espai de diàleg per poder imaginar activitats adaptades a la situació.  Amb la Fal·lera s’ha fet i és d’agrair. 

Finalment, les Fires de Girona no es poden entendre, ni històricament ni avui en dia, sense la seva vessant comercial. La de Fires i firetes, per entendre’ns. Un sector que, precisament, està vivint amb cruesa els efectes de la pandèmia i al qual cal oferir també oportunitats, amb totes les mesures de seguretat necessàries. Després de suspendre la Botiga al Carrer (mentre les curses del Sea Otter o els mercats d’abastaments i de roba s’han mantingut), ens costa d’entendre que no hàgim pogut oferir cap alternativa als comerciants i artesans per parar un dia, en algun indret de la ciutat. Cap proposta. Seríem, un cop més, davant d’activitats a l’aire lliure, més segures que qualsevol activitat en espais tancats. Una idea, per exemple, podria haver estat tallar Jaume I el dissabte de Fires i omplir el carrer, amb la separació adient entre parades i mercats, com es fa setmanalment a la Devesa. Amb control d’accés, vigilància i mesures d’higiene. Amb recursos, és clar, que depenen sempre de la voluntat política que tingui el Govern. Però aquesta voluntat, en el cas del govern Madrenas, és de mínims. Malauradament, com la seva gestió.  

Cinquanta-dos locals buits

La setmana passada vaig voler fer un petit exercici: comptar quants locals comercials amb el cartell d’“Es lloga” hi ha des del Pont de Pedra fins a la plaça de Sant Pere. Una curta passejada pel Barri Vell i el seu eix comercial: la Rambla, Argenteria, Ballesteries, Calderers i la Barca. El resultat: cinquanta-dos locals amb la persiana abaixada. Cinquanta-dos locals buits en menys de 900 metres. Cinquanta-dos establiments que han tancat al cor del Barri Vell.

Petit exercici: comptar quants locals amb el cartell d’”Es lloga” hi ha des del Pont de Pedra fins a la plaça de Sant Pere (resseguint Rambla, Argenteria, Ballesteries, Calderers i la Barca).

52 locals buits. En 900 metres. pic.twitter.com/wTfYAHkRbF

— Xevi Montoya (@xevimontoya) September 22, 2020

La transformació del comerç a peu de carrer ja havia començat, és prèvia a la Covid-19, i per factors diversos. Però les conseqüències de la pandèmia l’han dut al límit, i és per això que les darreres setmanes, des de Guanyem, vam estar treballant una moció que situés l’atenció en aquests establiments, en els seus promotors i els seus empleats. Un petit pas dels molts que caldran per donar empenta i ajudar a reflotar el teixit comercial. Dilluns passat, al ple de l’Ajuntament, aquesta moció es va aprovar. I tot i que va votar-hi en contra, ara el govern gironí té el compromís d’impulsar un servei de mediació per al lloguer de locals.

Abans de dur-la al ple, vam voler compartir el contingut de la moció amb cambres de comerç, col·legis professionals especialitzats amb mediacions i, és clar, amb els propis comerciants. Conversant a peu dret amb alguns dels botiguers de la Rambla que encara aguanten, s’insistia en la idea de desamparament. Ningú de l’Ajuntament els havia anat a veure en tots aquests mesos. Un “com us podem ajudar?”, que en temps de màxima incertesa com els que hem viscut i vivim, esdevé imperatiu, també i especialment quan les solucions no són fàcils, ni d’un dia per a l’altre.

👕📚🍦Seguim xerrant amb els comerciants de #Girona explicant-los que la moció per una mediació dels lloguers es va aprovar. Avui, al c/ Santa Clara.

🚀Per tenir una ciutat viva cal que un comerç actiu i en temps de crisi necessita el suport de les administracions. pic.twitter.com/zdX7TlhqaS

— GuanyemGirona (@GuanyemGirona) September 24, 2020

La nostra moció entra en joc aquí. Es parla molt sobre els lloguers, i més que se’n parlarà. Que esdevinguin assequibles és un dels grans reptes que tenim com a país i com a ciutat, quan tots els estudis indiquen que cada vegada es mengen una porció més gran dels nostres ingressos. El servei que vam aprovar al plenari pot ser, doncs, una eina per salvar negocis, ajudar a preservar el teixit econòmic de la ciutat i llocs de feina. L’Ajuntament ha de poder fer de pont entre propietari i llogater. Us explico un cas per il·lustrar el paper que creiem que hauria de jugar el consistori.

L’Hugo és un noi de 29 anys, criat entre Santa Eugènia i Sant Narcís. Durant anys ha treballat com a cuiner fins que va decidir començar la seva pròpia aventura empresarial inaugurant l’Hakuk, un gastrobar a la pujada de Sant Domènech, a punt d’arribar a la plaça. No és un establiment per a turistes, els menús de migdia estan pensats per a professors i estudiants de la Universitat i als vespres s’omple de gent local. S’hi menja bé. L’Hugo va obrir la paradeta el setembre de 2019. Només cinc mesos després, i a causa de la pandèmia, va haver de tancar. Havia recuperat una ínfima part dels diners invertits. Va haver de fer un ERTO als tres treballadors.

Fa dues setmanes, l’Hakuk va poder reobrir. Preveu tenir molts menys ingressos perquè molts estudiants han marxat, les oficines fomenten el teletreball i les butxaques de molts gironins es ressenteixen de la crisi i no surten a sopar a fora. Tot i això, l’Hugo ens explicava que havia fet números i que si recuperava part de la clientela fidel podria subsistir uns mesos més, esperant temps millors. Dos dies després d’obrir, però, es va anunciar un nou imprevist: Girona endureix les mesures sanitàries i ara el seu aforament queda limitat al 50%. Els números ja no surten.

Avui he tastat el Hakuk de la Pujada Sant Domènec, gent jove amb talent i un menú deliciós. En moments complicats, val la pena com sempre apostar per projectes de proximitat. Llarga vida al projecte. pic.twitter.com/55fdBjBaCv

— lluc salellas i vilar (@llsalellasvilar) September 23, 2020

Aquest no va ser l’últim cop dur per a l’Hakuk. La setmana passada, després de tres mesos d’espera, li va arribar la resposta de l’Ajuntament a la sol·licitud de posar una petita terrassa davant del restaurant. Se li va denegar argumentant que impediria el pas dels vianants. La resposta del consistori sobta tenint en compte que el restaurant que antigament ocupava aquest local disposava de terrassa, que no es tracta d’un carrer massa transitat i és prou ample per al pas de diverses persones i que no massa lluny hi ha establiments als quals s’ha donat aquestes facilitats.

És aquí on l’Hugo ha de trobar un Ajuntament que li doni un cop de mà. “Com podem ajudar-te?”. El servei de mediació del lloguer és una oportunitat perquè algú com ell, que té empenta i s’ha arriscat a emprendre un negoci que dona activitat i també seguretat a una zona amb poc moviment nocturn, pugui sobreviure. L’Ajuntament ha d’implicar-se per un acord satisfactori entre l’Hugo i el propietari d’aquell local. Fins que la situació no millori i l’Hakuk torni a agafar el ritme, el lloguer s’hauria de reduir en concordança amb les circumstàncies que ens toca viure. Legalment, l’Hugo no hi pot fer res, però com ell molts comerciants i restauradors podrien beneficiar-se d’un govern més proactiu que demanés als propietaris un cop de mà.

Si l’Ajuntament no hi intercedeix, si l’Hugo ha de pagar la totalitat d’un lloguer quan no disposa d’ingressos, d’aquí a poques setmanes a la pujada de Sant Domènec hi haurà un cartell més de “Es lloga”, i amb ell dos cambrers i un cuiner hauran perdut la feina. Si l’Ajuntament no s’hi implica més, el Barri Vell de Girona comptarà amb un establiment menys. Hi haurà un aparador menys il·luminant el carrer. I aquesta haurà estat, probablement, la darrera aventura empresarial de l’Hugo a la seva ciutat. 

El Modern, com a símptoma

Aprofitem els primers dies de confinament per posar en pràctica una planificació familiar (amb dues criatures petites), laboral i personal que ens funcioni a tots prou bé, a casa. Si fem cas al soroll de mitjans i xarxes, són dies per a la cerca d’un munt de passatemps (sessions teatrals on-line, classes telemàtiques de ioga…) però el cert és que, de moment, amb prou feines acabo el dia amb sensació d’haver fet el que tocava. Ho haurem d’anar trobant!

De moment, poso hores del matí a ordenar apunts presos durant aquesta primera etapa de regidor. Força d’ells, lligats al munt de visites que, amb en Lluc, hem anat fent a equipaments culturals i també a dins l’àrea de promoció econòmica de la ciutat. Una de les darreres, a l’equip que gestiona el PECT, el Projecte d’Especialització i Competitivitat Territorial que es finança amb fons europeus, amb una interessantíssima trobada amb la Laia Alzueta, la seva directora, i en Josep Quer, cap de Promoció Econòmica. El projecte s’aixopluga a l’àrea de Promoció, perquè el seu repte essencial és motivar la creació de teixit empresarial i econòmic per al sector de la cultura a l’àrea de Girona. I, per aquesta mateixa raó, parlar del PECT també és parlar de cultura a la ciutat i el seu entorn d’influència i, alhora, d’un nou equipament d’envergadura, en metres quadrats i inversió, l’antic cinema Modern, que hi quedarà vinculat perquè el projecte europeu s’hi acabarà instal·lant.

Estat de les obres del Modern

L’equip de la Laia, jove i molt solvent, treballa de valent sota 3 eixos fonamentals que són una síntesi de tots els objectius que Europa ens marca: es tracta d’ajudar a articular, coordinar i professionalitzar el sector de la cultura, a reforçar la creació i captació de públics i a treballar en la idea d’un banc consolidat d’equipaments culturals per al nostre territori (parlem, fonamentalment, de 9 municipis amb equipaments coordinables). Quan desgrana les iniciatives que s’impulsen per tal d’assolir objectius, la directora traspua entusiasme i convenciment d’estar fent una feina que ha de transcendir el propi PECT i acabar llegant a l’administració i als agents culturals un munt d’eines i processos per a l’enfortiment professional. Una treball que, amb l’ajut dels fons europeus, ha d’esdevenir canònic per a tot el sector.

Però, així mateix, l’equip ens fa un aclariment important: no hi ha un encàrrec, per part del PECT, de definir un projecte global per a la seu de l’antic Modern, un espai de grans dimensions que el govern local ha vinculat a aquest projecte els darrers anys, per tal de farcir un continent buit i alhora assegurar-se’n el finançament per a la seva rehabilitació. En tot cas, s’hi han definit les eines que aquest equip tècnic vol que aplegui la 3a planta de l’espai, on s’hi traslladaran quan quedi inaugurada la 1a fase del projecte i des d’on buscaran esdevenir aquest “hub” de treball per objectius en matèria de cultura. I és aquí on, irremediablement, li vam compartir una certa desesperació per trobar-nos, de nou a Girona, amb un continent de molta envergadura que acabarà sent dibuixat sobre la marxa, sense haver comptat, en cap moment, amb un projecte general definit clarament i de bon inici. Què serà, exactament, el nou Modern? On és el document que ens n’explica el propòsit i objectius globals? Quina és la idea, que hauríem de poder explicar de manera senzilla i entenedora a la ciutadania?

Més enllà d’usos i necessitats del PECT, el Modern allotjarà de nou el cinema Truffaut, que a més comptarà amb una nova sala, més petita. Bé per al cinema en versió original i la tasca del Col·lectiu de Crítics. Però una vegada més: en quin calaix d’una casa tan gran quedarà ubicat el futur Truffaut? A la planta baixa ens expliquen que hi haurà un bar. Altres espais a inaugurar en aquesta primera fase (veurem per a quan, a causa del Coronavirus) seran algunes sales polivalents per a exposicions i activitats diverses. I finalment, en una segona etapa, es reprendran les obres per rehabilitar l’antic teatre, que s’adaptarà a les necessitats del present. Per separat, hom convindrà que els usos són més o menys interessants o necessaris, però el Modern segueix sense ànima ni concepte. Parlem d’un projecte global en el qual s’hi hauran invertit vora 4 milions d’euros. Els tècnics del PECT tenen una feina precisa i calendaritzada, saben on van i ens entusiasma, però la política els corre al darrera en comptes de liderar. I això no ens sembla acceptable.

A l’espera que l’emergència sanitària amaini, potser aquesta pausa forçosa pot ajudar algú a prendre’n les regnes i evitar que s’inauguri un gran equipament de ciutat abans de saber exactament què volem que hi passi.

Biblioteques: la xarxa del tresor

Just ara fa un any, Hèlsinki inaugurava la seva nova biblioteca central, l’emblemàtica Oodi. L’equipament, colossal i situat davant del parlament finès, és en part fruit d’un procés participatiu amb la ciutadania. El seu interior compta amb estudis de gravació i espais per a celebrar-hi concerts, una cuina, tallers i impressores 3D, una sala de videojocs, una habitació per a projeccions artístiques i espais perquè empreses i emprenedors s’hi trobin i puguin presentar-hi projectes. A la planta baixa, un restaurant, un cinema i un centre d’informació sobre la Unió Europea. I finalment, és clar, accés a un gran assortiment de llibres, documents, coneixement. Es tracta d’un nou emblema nacional de pressupost mastodòntic, però probablement el més interessant no és el ‘confeti’ sinó el seu concepte i plantejament. L’estudi d’arquitectura guanyador del concurs explicava, en la seva inauguració, com tot l’edifici està plantejat com un espai flexible, diàfan i reversible per a necessitats culturals canviants, en un temps de grans transformacions. Per la seva banda, el responsable de Cultura de la ciutat afirmava a la premsa: “no pots basar una comunitat només en l’amistat, o en la idea abstracta de viure tots junts. Necessitem infraestructures socials perquè les comunitats puguin trobar-se, construir i treballar plegades”.

La biblioteca Oodi, de Finlàndia, un equipament que va més enllà del punt de lectura

La setmana passada vaig tenir l’oportunitat de visitar les biblioteques municipals de la ciutat i poder conversar amb l’equip humà que aixeca el(s) projecte(s) cada dia. De Pont Major (Just M. Casero) a l’esquerra del Ter (Antònia Adroher), passant per Santa Eugènia (Salvador Allende) i acabant a Girona sud (Ernest Lluch). Reptes diferents, contextos veïnals particulars, la confirmació que el servei que s’hi presta és de gran qualitat i, sobretot, que el rol del bibliotecari i del propi espai i servei és avui ben lluny de resumir-se en el préstec llibreter. Els tràngols quotidians de les dones i homes que hi treballen ens parlen de la increïble lentitud municipal a l’hora de reparar-los un ordinador de la sala; d’una plantilla curta i precaritzada que, a més, reclama d’una aposta per a la incorporació de nous perfils que ajudin en l’atenció de necessitats socials noves; d’una llei de contractes que avui no els permet aprofitar la diversitat de llibreries gironines a l’hora de fer tria, i haver-ho de fiar tot a un sol proveïdor; de goteres que no es resolen i de mampares que haurien de separar usos diferents. I un llarg etcètera. Però acompanyant el repte immediat, en totes les converses hi plana un futur que ja és present i que passa per sobre d’uns espais municipals on el barri, amb tot el seu mosaic de reptes, necessitats i urgències, entra i surt sense parar, s’endugui o no llibres de préstec. Per això les biblioteques i els centres cívics–avui, potser, se’n dilueixen les fronteres– són equipaments estratègics en la construcció de vida, comunitat, creació i compartició de cultura i coneixement. I si són estratègics, cal que tracem un pla que els faci centrals en un projecte de ciutat que situa la gent en el centre. Més centrals que el confeti pel confeti. Que projectar nous i continents de contingut ben incert. Que lapidar fortunes en projectes que s’improvisen sobre la marxa, amb al vista posada en inauguracions, en els mitjans, en la vaguetat de consum ràpid. 

La biblioteca Ernest Lluch

Vam acabar la visita a Pla de Palau-Sant Pau, a la Lluch, comprovant que el seu equip treballa al dia, any a any, sense poder dissenyar futur (que ja és present), perquè el moment de fer el trasllat a la Casa de Cultura no arriba mai, mantenint desemparat el centre i els seus barris que l’envolten. I vaig pensar en la versalititat de l’Oodi finès, en la seva voluntat perpètua de reproduïr-hi el millor encontre possible entre creadors i usuaris, entre inquietuds i coneixements, a partir d’espais porosos, carregats d’eines per a tota mena de produccions, tot fent un ús intel·ligent de la tecnologia. Tocaria preguntar-se si els metres quadrats que han d’hostatjar la biblioteca del centre, a la Casa de Cultura, entre excavacions arqueològiques i el munt d’anades i vingudes que van empetitint i limitant el projecte, és l’espai idoni i pensat per a d’aquí a 10, 20 i 30 anys, en els termes de l’Oodi. Inevitablement, imagino plànols i un projecte ideat fa molt temps, per a un món que ja no hi és. 

La xarxa de biblioteques, com la de centres cívics, és un mapa del millor tresor de la ciutat. Nodes valuosíssims sobre els quals teixir amb bons projectes i ambició la vida en comú a Girona. Invertir-hi és guanyar futur. I potser, pel camí, perdre alguna comissaria. 

La precarietat també du motxilla

L’estiu enfila el darrer tram i d’aquí a no massa dies la ciutat recuperarà, d’una revolada, la vitalitat habitual. A hores d’ara, però, l’únic bullici és turístic i molt concentrat geogràficament; més enllà, calma i, a molt estirar, alguns preparatius de festa major en algun racó del mapa (amb Sant Daniel a la vista!). Poques novetats. O potser n’hi ha una: la presència de joves, veïnes i veïns, muntats en bicicleta i carregats amb una motxilla voluminosa que, de manera discreta però creixent, es desplacen amunt i avall repartint a domicili. Logotips impresos: Uber Eats, Glovo. 

Qui per gust o per necessitat passa temps a Barcelona o a qualsevol altra gran ciutat, s’haurà acostumat a la presència habitual d’aquests nous usuaris de la via pública, que en un inici hom va voler identificar amb la irrupció de “l’economia col·laborativa”. Però a Girona tot plegat és nou, té pocs mesos, i tot apunta que es consolidarà al llarg de 2020. Els veïns de la ciutat conviurem amb els “riders” i, malgrat que el marge per a les polítiques municipals pot ser reduït, un fenomen nou a casa nostra, que alhora és global, ens pot animar a rumiar-hi de cap i de nou, ara que els dies encara són lents. 

Perquè hi ha tendències que ens expliquen el present –i, en aquest cas, la crisi en el món del treball– millor que molts altres indicadors. La mal anomenada economia col·laborativa ens anima a posar el nostre “temps mort” a treballar. Podem fer de “riders” per a Uber Eats, de majordoms per a Glovo (encarregar-nos de la compra o bugada d’un client), o bé llogar una habitació a Airbnb per fer front a la pujada del lloguer (en part, probablement causada per Airbnb) o costejar-nos les compres nadalenques venent articles i andròmines a Wallapop. Tal com ens explica el sociòleg madrileny Jorge Moruno, alguna cosa semblant a un sistema de treball cel·lularitzat i fora d’horaris, on tot el nostre temps pot estar disponible per guanyar diners; diners que, alhora, haurien de permetre’ns guanyar temps. 

I és clar, els primers a fer el pas d’explotar-se a si mateixos (en termes de l’aclamat Byung-Chul Han), aquest cop amb pàtina de llibertat i d’autorrealització, no acostumen a ser aquells qui ho tenen tot fet: part del món del treball que ve, del tipus de feines que ja són aquí i veiem córrer per primer cop per Girona, animen aquells que van més justos a sotmetre tot el temps possible al temps de la competitivitat. Si comptes amb hores (lliures?), tens opció de fer diners i així completar els ingressos. 

Aquestes plataformes, de base digital, presenten els seus treballados com a freelances, com un model contractual nou i flexible, tot i que els fets i les primeres sentències judicials apunten, més aviat, a falsos autònoms amb jornades laborals llarguíssimes i una manca total de protecció. Servitud i inseguretat presentades com una aventura alliberadora, smartphone en mà. Els veureu Santa Clara amunt i avall, o Migdia avall i amunt, recollint comandes de restaurant o del súper. Són les nostres veïnes i veïns. I aquests darrers dies d’agost, quan  per a molts les hores poden prendre un altre ritme, les seves són posades a pedalar, a ser més rendibles. Per pensar-hi. Si teniu temps…

I un altre dia parlem d’economia col·laborativa (de debò). D’aquella que innova, que val la pena impulsar des de Girona Emprèn. D’aquella que neix a les aules de la UdG i creix a les oficines del Parc científic i tecnològic. Economia col·laborativa que, en definitiva, crea treball de qualitat i que millora vides.