Categoria: – Pere Albertí

(Aparcar) un dia de partit

per sisiguanyem, posted in - Pere Albertí

El Girona FC ha canviat molt i molt els darrers anys. Ha aconseguit una fita que mai cap club gironí de futbol havia aconseguit: aglutinar seguidors de totes les comarques gironines, de comarques barcelonines i fins i tot de la Catalunya del Nord. De fet, el club té 24 penyes oficials, de les quals únicament vuit són de Girona ciutat. Tenim 14 penyes de comarques gironines i dues internacionals. Paral·lelament la massa social del club ha anat augmentant al llarg d’aquests anys, acostant-se als 10.000 socis

Això crec que és un dels actius més important del club. Es podria resumir amb el lema del club, l’Orgull Gironí, visualitzar que enfront als grans clubs de la capital, hi ha un equip de comarques que competeix prou dignament a la lliga professional.

Dic tot això perquè molts seguidors del club, en dies de partit es desplacen a Girona per veure en directe el seu equip. No és gens estrany veure fins i tot vehicles amb matrícula forània, especialment francesa, a les rodalies del camp.

I és aquí on sorgeix un problema. Darrerament la Policia Municipal de Girona ha començat a multar cada dia de partit als vehicles mal aparcats. En cap cas vull que es pensi que defenso que s’aparqui de forma incorrecta. De fet soc un ferm defensor del compliment de les normatives que regulen la viabilitat i la mobilitat sostenible, per respecte a moltes persones amb mobilitat reduïda i amb l’objectiu d’avançar cap una ciutat més amable amb tothom.

Per tant aposto per anar al camp caminant o utilitzat mitjans sostenibles com el transport públic, i que els vehicles es puguin ubicar en aparcament dissuasius, com el que hi ha a l’entrada sud de la ciutat.

Ara mateix això és un problema, perquè el transport públic que existia fa dos anys ha desaparegut, i l’aparcament dissuasiu, no il·luminat i gens cuidat, situat a uns dos quilòmetres del camp no disposa de cap mitjà públic de transport que permeti traslladar els aficionats al camp. Per tant, molts d’aquests seguidors vinguts de fora que abans aparcaven allà, ara ho fan més a prop del camp, però sovint de mala manera, cosa que comporta la multa municipal i la posterior emprenyamenta de l’aficionat.

La solució passa per la cooperació entre l’Ajuntament, el club i les penyes. No es pot continuar com ara: les voreres són pels vianants, però cal cercar on ubicar els vehicles dels seguidors de comarques. Perquè, lamentablement, tots han d’utilitzar el vehicle privat, perquè els mitjans públics de transport, a partir d’una hora determinada deixen d’existir a comarques, i aquesta hora normalment és quan està jugant l’equip.

Des del meu punt de vista l’ordre de prioritats passa per:
1) Fomentar anar a peu o en transport públic al camp.
2) Potenciar la bicicleta i els patinets com a mitjà de transport sostenible, mirant d’incorporar un aparcament segur per aquests vehicles a l’estadi.
3) Recuperar el bus llançadora des de l’aparcament dissuassiu per facilitar la mobilitat dels seguidors de fora de Girona i animar a l’ús del cotxe compartit.
4) Millorar l’accessibilitat arrenjant les voreres necessàries o millorar la il·luminació per permetre que no suposi un impediment per a la gent gran o per a les persones amb mobilitat reduïda.

La ciutat, el club i els aficionats s’han de responsabilitzar de la mobilitat d’un dia de partit. L’Ajuntament ha de ser proactiu a l’hora de buscar solucions que fomentin la mobilitat sostenible, el Girona FC ha de fer els deures, arreglar els accessos que li pertoquen i fer campanyes per reduir l’ús del cotxe entre els socis i els seguidors han de fer un esforç per anar al camp a peu, en transport públic o compartint vehicles. Si cadascú fa la seva part el problema estarà sol·lucionat i Girona haurà fet un passet més per ser una ciutat més agradable.

Ens hi posem a treballar?

Ramats de foc a les Gavarres

per sisiguanyem, posted in - Pere Albertí

Malauradament aquest estiu de 2021 està sent molt prolífic en la declaració d’incendis forestals. A Girona, afortunadament només vam tenir un ensurt a l’est de la ciutat, tot i que el nostre entorn natural més immediat, les Gavarres, ens ha tingut amb l’ai al cor a causa de la sequera extrema.

El projecte Ramats de Foc es dedica a la gestió de risc d’incendis mitjançant pastures alhora que promou una marca pòpia basada en el producte Km.0 | Foto: Ramats de Foc

Molts factors influeixen en aquesta situació. La manca de pluges i un juliol extremadament calorós, sens dubte un dels efectes del canvi climàtic que ens faran patir episodis extrems cada cop més sovint, en són els més rellevants. Però també cal considerar l’estat del bosc, poc cuidat en general. No fa massa anys, on ara veiem massa forestal s’hi observava conreu de vinya, olivera i cases de pagès, on els ramats contribuïen al manteniment del sotabosc, a banda de que s’explotava la fusta, el bruc i altres productes silvícoles. De fet, encara podem trobar restes de parets seques que delimitaven les feixes a molts indrets propers de Girona.

Ara tot això és història. L’arbrat ha colonitzat allò que abans eren petits camps conreats, ja no es treu rendiment de la fusta i altres productes, els ramats ja no pasturen en aquests indrets, i moltes de les cases ara són runa. Una dada: en 80 anys Catalunya ha doblat la seva massa forestal.

Un dia d’aquests escoltava la consellera Teresa Jordà declarar, en relació al foc de Llançà, que “sense franges ni pastures, en lloc de 400 hectàrees se n’haurien cremat més de  3.000”. A això hi hem de sumar aquella vella màxima que diu que els focs s’apaguen a l’hivern amb la gestió forestal.

Els incendis a tocar de Girona no són una novetat però el canvi d’usos del sòl i el canvi climàtic n’accentua la freqüència. Portada d’El Punt Avui de 1984

Per tant ens trobem que els principals motius de l’augment i de la intensitat dels focs són el canvi climàtic, el canvi d’usos del sòl i la manca de gestió forestal, que propicia grans extensions de territori amb boscos molt densos i continus, idonis per desenvolupar grans incendis forestals.

Dit això, com a representant polític gironí, la pregunta que em ronda pel cap és: què podem fer des de Girona per a la prevenció dels incendis?

I crec que la resposta passa sobretot per al manteniment d’un sotabosc net. Per tal de fer-ho no cal enviar-hi les brigades de jardineria de l’Ajuntament ni inventar res nou! L’aposta, penso, passa per recuperar els ramats que pasturen pel massís de les Gavarres, és a dir, fomentar els anomenats ramats de foc.

El cert és que veure ramats de cabres i ovelles als voltants de Girona no seria cap fet fora del comú. L’any 2008 la ciutat ja disposava d’un grup d’ovelles a Sant Daniel destinat a la neteja del sotabosc, liderades per un pastor municipal. Per desgràcia aquesta experiència va ser poc reeixida i per problemàtiques diverses es va acabar.


Aquesta va ser l’última iniciativa pública en matèria de ramats de foc, però el cert és que la privada tampoc va reeixir. L’any passat, prop de Puig Estela, uns pastors varen establir-se amb un ramat de foc que netejava el sotabosc al nord-oest de les Gavarres. Les traves administratives per establir un punt d’aigua per al bestiar i la impossibilitat de bastir una mínima infraestructura per guardar-hi el material van impedir que el projecte arribés fins a dia d’avui. Els pastors i el seu bestiar van marxar de Girona.

Però la història de la nostra ciutat amb la pastura del seu entorn més immediat encara ve de més lluny. Fa uns anys la Revista de Girona publicava un molt bon article signat per l’Anna Sànchez on es rememorava la història de la Francesca Planas, una pastora que durant més de 40 anys va tenir cura del seu ramat i en conseqüència dels nostres boscos des de la masia de la Torre Gironella, que arribaria a adoptar el nom de Casa de la Pastora.

Constatada la tradició ramadera a les Gavarres gironines i sabent del cert que els períodes de sequera i de calor intensa augmentaran els propers anys el risc d’incendi, crec que toca fer una aposta seriosa per la prevenció mitjançant els ramats de foc.

Francesca Planas amb el seu ramat. D’El llibre del Corpus, de Josep Tarrés, Diputació de
Girona, 1990.

Des del meu punt de vista, els diversos nivells administratius han d’exercir de facilitadors de projectes de ramaderia extensiva als seus territoris. Sabem que hi ha gent disposada a establir-se a espais per desenvolupar-hi aquests projectes i que a les pròpies Gavarres n’hi ha d’altres que ja ho fan per compte propi. Cal, doncs, suport institucional per fer-los viables econòmicament al nostre entorn natural. Oferir facilitats administratives, ajudar en la cerca d’un espai hàbil per guardar el ramat o posar a disposició dels pastors possibles habitatges són vies des d’on els municipis podrien donar un cop de mà.

Així mateix, crec que la via de la col·laboració entre municipis també seria un gran encert. De la mateixa manera que els pobles que envolten les Gavarres s’estan mobilitzant per impulsar el tren-tram de la Costa Brava, també ho podrien fer per desenvolupar una política forestal comuna i prevenir incendis al pulmó verd que comparteixen. Diversos ramats de foc amb el suport institucional de la Diputació de Girona, de la Generalitat o dels ajuntaments que rodegen el massís i amb la coordinació del Consorci de les Gavarres permetria compartir els recursos i fer viables aquests projectes alhora que potenciaria una marca comuna amb l’epicentre a les Gavarres.

Segurament aquest article no ha descobert la sopa d’all ja que aquests dies són moltes les veus -també aquelles amb recursos i poder per decidir on es destinen els diners- que reivindiquen la ramaderia extensiva com a tallafoc. Ara bé, com passa sovint al nostre país, falta que el discurs polític ben sonant es tradueixi en acció política concreta. Ens hi posem?

Un pla estratègic de l’esport poc reeixit

per sisiguanyem, posted in - Pere Albertí

El mes de gener de 2018 s’aprovava al ple municipal el Pla Estratègic de l’Esport Local i el Mapa d’Instal·lacions i Equipaments Esportius del Municipi (MIEM) 2018-2028. Va ser fruit d’un treball participatiu on van ser convidats tots els clubs i entitats esportives de la ciutat. El resultat va ser, doncs, fruit d’una feinada col·lectiva i exhaustiva després de moltes reunions i un bon grapat d’aportacions per part de tots els agents. L’objectiu era definir unes fites en matèria esportiva a la ciutat i exectuar actuacions concretes per arribar-hi.

El Pla va establir un total de 43 actuacions per desenvolupar a la ciutat, que s’havien de realitzar en deu anys i que es basava en cinc línies estratègiques:

1) Redefinició i dinamització de l’esport escolar
2) Consolidació d’un parc d’equipaments esportius de qualitat
3) Optimització dels espais i recursos esportius existents
4) Adaptació i potenciació dels espais al medi natural i urbà per a la pràctica d’activitat física
5) Potenciació de la col·laboració pública i privada.

El pla és ambiciós i concret en la seva calendarització, tot i que, evidentment està subjecte en algunes de les accions a l’obtenció dels fons necessaris per la seva execució.

Ara bé, quan defineixes un pla cal que sigui realista a fi que els objectius que es plantegen siguin assolibles. Igualment, cal que les actuacions siguin avaluables. En uns períodes de temps marcats (habitualment cada any) cal fer un seguiment de les l’estat d’assoliment de les mateixes, per tal d’anar ajustant el pla a la realitat. I finalment, que la implicació dels agents que han creat el pla es mantingui durant el seu desenvolupament. En aquest cas, el motor ha de ser el Consell Municipal de l’Esport. 

Aquí comencen els problemes. Les 43 actuacions que havien d’estar realitzades en un període de deu anys es van separar en tres fases perquè els projectes s’anessin realitzant progressivament: De 2018 a 2020, de 2021 a 2025 i de 2025-2028.

A data d’avui ja s’haurien d’haver completat les 23 actuacions programades del primer període (de 2018 a 2020) i se n’hauria d’estar enllestint alguna del segon. El cert és que a juny de 2021 només se n’han realitzat tres i la resta es troben o bé a mig fer o encara no s’han començat. Així mateix, les que ens diuen que s’han realitzat són poc concretes, com ara “establir normatives bàsiques per assegurar un itinterari esportiu adaptat a l’edat”, fer una “anàlisi compartiva del dsuport que donen altres ajuntaments a l’esport escolar” o “incloure en esquemes de col·laboració público-privada l’esponsorització al sistema esportiu de la ciutat”.

Mentrestant, al calaix i acumulant pols hi tenim projectes molt necessaris i sense massa cost com identificar les demandes de la població adolescent que hauria d’haver estat fet el 2018 o redefinir la convocatòria de subvencions adreçada als centres educatius i promoure l’esport en horari extraescolar. O d’altres ben concrets que tampoc s’han fet realitat: uns nous vestidors a la pista coberta de l’escola Migdia (ens han comunicat que no es farà), un rocòdrom nou a la Devesa (2019), ampliar els vestidors de Palau (2020) o il·luminar el carril de tornada del parc de Domeny (2018).

Per tant, com veieu, no anem bé! Ara es proposa que en el marc del Consell Municipal de l’Esport es formi una comissió de seguiment del pla i és que hi ha accions que caldria que ja estiguessin  executades i més en aquesta època de pandèmia.

Reunions, comissions, grups de treball, equips de seguiment, etc. estan molt bé i són sempre necessaris, però el gruix d’aquesta feina ja està feta. Ara toca executar i oferir a la ciutadania gironina un model i uns equipaments esportius com es mereix.

Pacte contra la segregació escolar: passem a l’acció?

per sisiguanyem, posted in - Pere Albertí

En el darrer plenari del Consell Municipal d’Educació (CEM) de Girona s’aprovava el Pacte de ciutat per combatre la segregació escolar. Aquest dilluns 27 de juliol finalment es va aprovar al ple.

Això és sense cap mena de dubte una bona notícia. Tot el que sigui lluitar contra aquesta xacra serà poc. Ja l’any 2008 el Síndic de Greuges feia públic el seu primer informes sobre la situació de la segregació escolar a Catalunya, on la situació a Girona era preocupant. En aquells moment la regidora d’educació, Núria Terés i dins el Consell Municipal d’Educació (CEM), va elaborar un document titulat “Mesures educatives per a la millora de l’èxit escolar i la cohesió social a la ciutat” perquè fos valorat i acordat per tots els sectors de la comunitat educativa de la ciutat. El plenari del CEM del 28 de gener de 2009 va aprovar el document de mesures a proposta de la Comissió de Planificació del mateix Consell. Aquell document pretenia reforçar la cohesió social i evitar la segregació escolar; afavorir la igualtat d’oportunitats i l’equitat educativa; assolir una educació de qualitat per a tot l’alumnat: facilitar l’elecció de centre, i reduir els desequilibris educatius.

A l’informe del Síndic de Greuges de l’any 2016 Girona era la vuitena ciutat amb més segregació escolar d’un llistat de 50

Però a partir del 2011 moltes d’aquelles mesures proposades restaren dins un calaix, i la situació, lluny de millorar, va empitjorar. Tan és així, que en el segon informe del Síndic de Greuges de l’any 2016, Girona tenia el dubtós mèrit d’estar entre les ciutats catalanes amb més segregació escolar.

Ara, amb aquesta proposta es pensa revertir la situació. Les intencions són bones, però cal recordar que el paper ho aguanta tot, que el que és realment important no és el document en sí, sinó desenvolupar degudament els diferents eixos i línies d’actuació que s’hi han previst. El document inclou mesures entorn a la planificació i la gestió de l’oferta de places escolars, propostes en relació al projectes de centre educatiu, d’altres sobre l’organització i els projectes dels centres educatius i també en relació a les oportunitats educatives i d’aprenentatge més enllà de l’horari lectiu. Tot plegat amb l’objectiu de “combatre la segregació escolar en els propers anys a través de la coresponsabilitat de centre, entitats, comunitat educativa, famílies i institucions”. Aquesta coresponsabilitat però, requereix d’un lideratge clar de la regidoria d’Educació que faci possible tirar endavant tot aquesta colla de reptes a còpia de treballar conjuntament amb tots aquests actors i especialment amb el Departament d’Educació exigint-li compromisos concrets. Cal que les administracions hi posin recursos, humans i econòmics, i la valentia de canviar dinàmiques i interesssos posant per davant l’equitat i la cohesió social per sobre d’altres lògiques individualistes. Això és el que farà possible avançar realment en aquest combat a la segregació escolar o seguir escalant en aquesta llista de les ciutats amb més segregació.  

Ho dic, perquè de propostes que han quedat en no res en tenim els calaixos plens. En aquest sentit voldria recordar que en els darrers anys, des de l’oposició s’han presentat moltes propostes en aquesta línia, algunes aprovades per unanimitat, i que lamentablement no s’han dut a terme com pertocaria. Per posar alguns exemples, la moció que demanava replantejar l’adjudicació de beques i subvencions als centres escolars pretenia que aquestes esdevinguéssin veritables eines de reequilibri de situacions de desigualtat existents entre escoles i alumnat i que, per tant, revertíssin sobretot en aquelles escoles amb més mancances. La petició per l’ampliació de les Unitats d’Escolarització Compartida (UEC) posava el focus en la necessitat de garantir una oferta suficient de places en aquestes vies alternatives d’escolarització. I la moció sobre l’educació a temps complert (360) feia evident la necessitat d’anar més enllà de les parets i horaris dels centres educatius i pensar l’estratègia educativa de ciutat des d’un marc més ampli entenent que les oportunitats educatives venen condicionades també per tot allò que passa fora de les escoles. 

Per tant celebrem l’aprovació del document, però estarem amatents que aquest cop no quedi en el bagul dels oblits i es comenci ja a treballar en mesures concretes. Tenim poc temps per revertir una situació dramàtica.

El Balandrau i l’escola pública a Girona

per sisiguanyem, posted in - Pere Albertí
Mares i pares d’alumnes de l’escola Balandrau, protestant durant el ple a l’Ajuntament

Una altre cop! L’any passat  a Girona es varen tancar dues línies de P3, al Dalmau Carles i a l’escola de Font de la Pólvora. Aquesta decisió del departament d’Educació es va prendre sense atendre els treballs que es duien a terme en el marc del Consell Municipal d’Educació, i concretament en la comissió de planificació escolar. En aquella ocasió els membres del Consell van mostrar el seu enuig amb un punt d’acord que es va aprovar al plenari del consell de juny de 2019, on es demanava “la petició de no tancar cap grup públic abans de la preinscripció i que els ajustaments, si són necessaris, es realitzin després de la preinscripció entre tots els centres sostinguts amb fons públics” afegint que el curs 2019-20 es va donar el cas del tancament d’un grup de P3 públic a l’escola Cassià Costal, tot i tenir una important preinscripció i per contra es va mantenir les línies al centre concertat Bell-lloc, tot i la baixa demanda.

El novembre d’aquest any, en sessió plenària, s’aprovava “manifestar la inquietud pel paper i el curs que tenen els acords i les resolucions aprovades pel plenari del CME”. I aquí rau el problema: la comissió de planificació i la del procés deliberatiu entorn de la planificació educativa a la ciutat, porten molt temps i sessions treballant per cercar solucions a la problemàtica de la segregació escolar amb una millor distribució de l’alumnat i la defensa d’una escola pública, de qualitat i equitat.

Doncs bé, el divendres 20 de desembre, sorprenentment ens assabentem per la premsa que es pensa tancar el P3 de l’escola Balandrau i, a posterioritat, tancar l’escola, que seria absorvida per l’escola de Taialà. Amb el pas de les es hores ens n’assabentem també que perilla una línia de P3 de l’escola Montfalgars i un altre del Marta Mata.

Quines raons dona el departament? Única i exclusivament la baixa de natalitat. Raons pedagògiques? Cap.

L’escola Balandrau ha impulsat un projecte pedagògic innovador que l’ha fet atractiu a una munió de famílies. Ara els hi diuen que no pateixin, que aquest projecte tindrà continuïtat a l’escola de Taialà. Doncs bé, això no és cert, i els responsables del departament ho saben bé. Amb el decret d’autonomia de centre, cada escola implementa un projecte pedagògic propi, que difícilment és semblant a d’un altre escola, encara que sigui propera.

Com a ciutadans de Girona, ciutat que s’autoproclama educadora, no podem restar impassibles a aquesta situació i hem de presentar batalla.

Per acabar vull desitjar-vos a totes i tots unes bones festes i reivindicar un cop més l’escola pública i de qualitat a la nostra ciutat.

Girona, Ciutat Educadora?

per sisiguanyem, posted in - Pere Albertí

Aquesta setmana celebrem a Girona la 4a setmana de la Ciutat Educadora. Una setmana farcida d’actes que giren al voltant del lema “Escoltar la ciutat per transformar-la”.

No podem estar més d’acord amb el lema. Evidentment l’educació ha de ser una de les principals, potser fins i tot la principal, preocupació de tota ciutat. Hi ha en joc, en definitiva, el futur. Ara bé, el que no compartim en aquestes jornades és el seu format. La ciutat educadora és aquella que pensa que l’educació és el principal motor de canvi social, que fomenta de la cohesió social i que és la principal mesura de prevenció i resolució de conflictes, i que per tant tots els dies de l’any i a totes hores cal pensar en mesures educatives. Sobretot aquestes iniciatives i mesures cal aplicar-les no únicament en els espais d’educació formal -les escoles i instituts- sinó en tots els espais de la ciutat, en places i carrers, i en les entitats de lleure, esportives, i a totes les franges d’edat.

Per tant, el primer que ens hauríem de replantejar com a ciutat educadora és el mateix concepte d’educació, ara molt lligada a aspectes d’educació formal, i pensar en una mirada molt més oberta: l’educació es produeix a totes hores i a tots els llocs.

Si analitzem els actes, alguns dels quals molt interessants i recomanables, trobem a faltar aquesta mirada educativa més àmplia. Com per exemple el paper de les entitats esportives, entitats de lleure, l’educació dels adults, és a dir, amb una mirada lligada a l’educació 360 o l’educació en totes les franges d’edat .

Es tracta d’una problemàtica que ens trobem sovint amb l’actual govern de la ciutat, que es limita a potenciar una setmana Educadora en aquest cas, o de la Mobilitat fa uns mesos, amb petits actes però mai les acompanya de polítiques concretes i valentes que permetin arribar a uns objectius ambiciosos. Maquillatge per la manca de mirada llarga.

És per això que reclamem repensar el format. Cada setmana de l’any caldria que fos la setmana de la ciutat educadora. Perquè els reptes educatius no es resolen en set dies i amb unes quantes activitats. Potenciar espais com el Consell Municipal d’Educació amb noves mirades cap a l’educació d’adults, educació musical i artística i educació en el lleure podria ser una de les iniciatives a explorar. En aquesta línia anava anava les nostres mocions, aprovadesal ple, per fer de Girona una ciutat autènticament educadora (també des del feminisme). Continuarem construint alternatives al model del qui dia passa any empeny i oferint una visió més global a un repte tan cabdal com és el de l’educació.

L’aposta ‘fast food’ del Girona FC

per sisiguanyem, posted in - Pere Albertí

Divendres, com sempre, seré a Montilivi animant al meu equip. Divendres, com sempre, cantaré eufòric els gols del meu equip. Divendres, però, la resta d’aficionats em trobaran molest, fins i tot abans que comenci a rodar la pilota, per culpa del meu equip.

Per què, es preguntarà molta gent que sap que soc un orgullós seguidor del Girona. Doncs perquè ahir l’equip de la nostra ciutat -el meu equip- va anunciar un acord de patrocini amb la multinacional de menjar escombraries McDonald’s. Però la cosa va més enllà, McDonald’s es convertirà en el patrocinador exclusiu del Futbol Formatiu del Girona! Segons el comunicat emès, l’aliança entre el club de futbol i la cadena de menjar ràpid es fonamenta en els valors comuns de “la companyonia, la perseverança i el treball en equip”.

Desenganyem-nos, “companyonia, perseverança i treball en equip” són paraules buides. Encara ho són més quan surten de la boca d’una empresa que fomenta hàbits alimentaris gens saludables i antagònics amb l’esport, que posa en perill el delicat equilibri mediambiental del món arrasant-ne el seu principal pulmó o que cronifica el treball més precari tot i els ingents beneficis. Com deia, paraules buides que no encaixen amb els valors que defensava, i que hauria de seguir defensant, el Girona FC.

Però això no és tot. Aprofito també que m’he animat a escriure aquestes línies per denunciar un altre comportament tòxic del club que tant m’estimo: el Girona FC envia publicitat de cases d’apostes als socis per correu electrònic. Però el que encara és més greu, entre aquests socis també hi ha aquells que són menors d’edat! Com tothom sap, al club el patrocina Marathon Bet, una empresa d’apostes. També és àmpliament conegut el perill que suposen aquest tipus d’activitats pel seu caràcter addictiu. Dia sí dia també coneixem històries de vides arruïnades per culpa del joc online.

Fragment d’un dels correus electrònics fomentant el joc online als socis del Girona FC

Que al meu club el patrocini una casa d’apostes em sembla execrable. Que aquest mateix club enviï publicitat a menors animant a adoptar un hàbit sabudament perillós com és el joc és intolerable.

Com a educador sempre he entès l’esport com una eina magnífica per introduir valors positius entre el nostre jovent. Valors que en un futur col·laboraran a fer una ciutat i un país millors. És per això que em preocupa que el Girona FC, el meu equip, hagi abdicat de fomentar-los i que per contra s’aliï amb empreses multimilionàries que representen tot allò diametralment contrari als valors de l’esport. Per uns patrocinis sucosos no s’hi val tot.

Divendres, com sempre, seré a Montilivi animant al meu equip. Divendres, com sempre, cantaré eufòric els gols del meu equip. Divendres, però, el meu equip em representarà una mica menys a mi i a la meva ciutat.

Una tornada a l’escola plena de reptes

per sisiguanyem, posted in - Pere Albertí

Comença un nou curs. Sempre, abans d’iniciar-lo, cal reflexionar sobre els temes pendents de l’any anterior, marcar-se objectius pel següent i definir estratègies per aconseguir que es compleixin.

I aquest any, a Girona ens en queden molts, de temes educatius pendents. El curs anterior es va iniciar un treball sobre la segregació escolar en el marc del Consell Municipal d’Educació, esbossant estratègies de treball, però aquest any amb prou feines hem avançat per resoldre-ho. I aquest no és un problema que pugui esperar. És indispensable que aquest curs fem mans i mànigues per trobar mecanismes que permetin millorar la situació en algunes escoles amb una alta concentració d’alumnat nouvingut i necessitats educatives específiques.   

En els dos cursos anteriors vam assistir a la pèrdua de línies escolars de P3 en escoles públiques de la ciutat. No podem restar impassibles davant aquesta situació, que, a més, afecta escoles amb un alt índex de complexitat socioeducativa. Des del Consell Municipal d’Educació caldrà que es vetlli perquè aquesta situació no es pugui tornar a repetir, i instar a la regidoria d’educació que sigui especialment bel·ligerant en aquest punt amb les administracions superiors.

Els regidors de Guanyem Cristina Andreu i Pere Albertí han visitat les escoles de Girona en aquest inici de curs

Cal també que comencem a treballar els temes educatius en aquells espais no formals, als barris i als espais de lleure. Perquè el procés educatiu no s’acaba quan les criatures deixen el centre escolar. En aquest espais l’Ajuntament té plenes competències i per tant es pot crear i aplicar un programa per tal d’incentivar que totes les noies i nois de la nostra ciutat tinguin les mateixes oportunitats educatives i de lleure. A més, estem convençuts que la solució a molts dels temes que preocupen a la ciutadania actualment, cal que es treballin des d’un punt de vista educatiu quan encara som petits.

És per això que, una vegada més, des de Guanyem remarquem la importància cabdal de les escoles bressol en el procés educatiu. L’Ajuntament té plenes competències en l’etapa més esponjosa de la infantesa i per això reiterem que cal que hi fem una aposta ferma, augmentant els recursos personals i materials. L’etapa 0 a 3 anys és primordial en l’adquisició d’hàbits que ens definiran en el futur com a ciutadans i ciutadanes i és també on les diferències socials comencen a repercutir en el desenvolupament dels infants.

Finalment, creiem que cal donar una sacsejada als recursos educatius municipals per tal que esdevinguin una eina útil i assequible per a totes les escoles de Girona.

El desgavell educatiu de Girona

per sisiguanyem, posted in - Laia Pèlach, - Pere Albertí

Per Laia Pèlach i Pere Albertí

Enmig del procés electoral de les municipals ha tingut lloc també el procés de preinscripció i matrícula a escoles i instituts. La planificació educativa i la lluita contra la segregació escolar són temes que es van treballar intensament en el mandat anterior. És per això que la setmana passada vam assistir al plenari del Consell Municipal d’Educació amb ganes de passar comptes amb el Departament d’Educació i demanar explicacions pels nyaps que han sorgit a la ciutat arrel d’accions força desencertades.

D’una banda, la decisió d’obrir l’IES de Sarrià ha deixat el Narcís Xifra en una situació complexa. La preinscripció ha demostrat allò que moltes ja vam advertir al Departament d’Educació: la demanda per aquest centre ha caigut en picat i caldrà omplir-lo amb aquells i aquelles que no han obtingut plaça entre les seves opcions escollides. Un mal punt de partida que al mateix temps ha creat un malestar al claustre de professors, que des de fa anys treballen amb un projecte educatiu potent que es posa en perill amb el nou context.

D’altra banda, el tancament altern d’un grup de P3 entre el Cassià Costal i el Dalmau Carles (un any cadascun) ha provocat que a la zona 2 (Can Gibert, Santa Eugènia de Ter i l’Esquerra del Ter) s’hagi generat un important dèficit de places que s’ha concretat bàsicament en una vintena de famílies que han quedat fora del Balandrau i una onzena de famílies que han quedat fora del Dalmau Carles. Es tracta de famílies que no tenen oferta educativa alternativa a la seva zona i a qui s’està derivant o bé en escoles molt allunyades de la seva residència o bé a la concertada.

Per això vam aprofitar l’assistència del director del Departament d’Educació a Girona al CEM per expressar-li la nostra disconformitat i decepció per aquestes polítiques que perjudiquen la nostra ciutat. No vam ser els únics. Representants de les famílies, del Moviment de Renovació Pedagògica, del professorat o la mateixa Comissió de Planificació Escolar van fer palès el seu desacord i van sol·licitar al Departament que reconsiderés la seva acció política.

També va demanar una solució una de les famílies afectades, que veu que es queden fora del Dalmau Carles i sense cap alternativa amb cara i ulls: “hem optat per l’escola del barri perquè és on han anat els nostres familiars i amistats i està molt ben valorada, tots dos treballem i no podem portar la nostra filla a una escola a l’altra punta de la ciutat”. El testimoni d’aquesta família posa sobre la taula tot el que pot comportar una mala planificació. En aquella reunió el director territorial d’Educació, Martí Fonalleras, va ser incapaç d’articular una resposta convincent més enllà de repetir que el procés no està acabat.

Avui, setmanes després, sabem que no hi haurà solucions convincents, que les famílies hauran d’aguantar-se i enviar els fills a la concertada (amb el cost afegit que suposa això) o agafar el cotxe cada matí per portar la mainada a l’escola d’un barri allunyat dificultant-ne no només l’assistència sinó sobretot la vinculació amb la mateixa, un element que entenem clau no només per l’èxit educatiu i per la cohesió social. 

I finalment no volem oblidar el tema de la supressió de la línia de P3 a l’escola de Font de la Pólvora, que ha representat una forta patacada per aquest barri que ja pateix una situació social complexa. Som conscients de la baixa demanda que tenia aquesta escola, però estem fermament convençuts que en alguns casos cal fer una discriminació positiva de la norma, a fi de permetre que els alumnes d’aquestes zones puguin escolaritzar-se tan a prop del seu domicili com sigui possible si més no en etapes educatives primerenques. En tot cas cal acompanyar decisions com aquesta d’un procés previ de treball al barri que no s’ha produït.

Girona suma un reguitzell de decisions errònies preses pel Departament. El que és especialment preocupant és el fet que aquestes polítiques s’hagin tirat endavant sense comptar en cap cas amb la comunitat educativa ni amb els professionals de referència als barris corresponents. Per acabar, ens preocupa també la poca oposició que ha trobat en el govern municipal que, lluny de defensar els interessos de les famílies gironines, ha abdicat de la seva funció, reconeguda per la llei d’educació, de participar en la configuració de l’oferta educativa del municipi.