Plaça d’Espanya: una porta cap a la vergonya

Hi ha dates que recordarem sempre. Algunes de curioses. En el meu cas, per exemple, tinc guardat al disc dur que les obres de l’Alta Velocitat a Girona van començar el 18 d’agost de 2008. El motiu d’aquesta precisió memorística és que aquell dia era el primer aniversari que el meu pare no va poder celebrar amb nosaltres. Havia mort uns mesos abans i, per tant, la data que es van iniciar les obres del TAV és assenyalada, com a mínim, a casa meva. De tot allò d’aquí no res en farà quinze anys. Quinze anys sense el pare i quinze anys sense que Girona hagi acabat  les obres vinculades a l’alta velocitat de la ciutat.

Cert és que el TAV funciona, com també ho fa l’estació d’autobusos, però de tot l’enrenou vinculat als grans canvis que havia d’aportar l’alta velocitat a la ciutat tenim tres carpetes pendents que des de fa temps no en sabem gaire res. I això que fa deu anys que tenim el mateix color polític governant. De Puigdemont a Madrenas. De 2011 a 2021. Les excuses que “tot això ve d’abans” ja no serveixen i ara el govern prefereix el silenci, tapar la qüestió. Ara bé, què és el que falta acabar? En primer lloc, l’Ajuntament de Girona encara no ha lliurat tota la documentació necessària perquè puguem exigir el valor de les expropiacions que l’Estat va fer per construir la línia ferroviària d’alta velocitat. Aquesta inoperància pot significar que el dret a la compensació prescrigui i l’Ajuntament es quedi sense uns diners que eren formalment nostres. Estem parlant, doncs, que hi ha un risc que haguem regalat patrimoni de la ciutat gratuïtament per manca d’eficiència del govern gironí i per les martingales legals de l’Estat espanyol, que no ha volgut pagar. Ni quan manava el PSOE, al principi, ni quan ho feia el PP, al mig, ni quan ho ha tornat a fer el PSOE, al final.

En segon lloc, tenim les obres per enllestir el Parc Central. Després que l’Ajuntament assumís una part del cost i l’Estat una altra, queden encara per fer la part Sud del parc, aquella que enllaça amb la Plaça Europa, i la famosa marquesina que hauria d’unir els dos edificis ferroviaris i que era una de les propostes estrella de Madrenas. La part Sud, responsabilitat d’ADIF, encara no s’ha licitat malgrat el 2018 es va donar per inaugurat el Parc i la mateixa empresa va anunciar que abans d’acabar el 2021 les obres estarien acabades. N’heu sentit a parlar més vosaltres? Nosaltres, tampoc. I com bé sabeu, ja hem estrenat any 22.

El cas de la marquesina és similar. En aquest cas, el govern Madrenas es va comprometre que la marquesina seria una realitat a principis del 2018, just fa quatre anys. La realitat és que a hores d’ara encara no hi ha calendari perquè aquesta obra sigui una realitat. És a dir, camí de cinc anys de retard en un compromís electoral, públic i reiterat i aquí ningú ha assumit cap responsabilitat. Mentrestant, el parc continua a mig fer i amb un aparcament fantasma soterrat de més de mil places del qual ningú en sap el futur.

El Parc Central ha quedat a mig fer a l’espera que es facin obres pendents / Foto: Aniol Resclosa

Finalment, tenim la Plaça d’Espanya, forma oficial d’anomenar l’espai erm que existeix des de fa temps entre l’estació de tren de rodalies i la carretera Barcelona. Un espai que és porta d’entrada de la ciutat i que avui presenta un estat totalment deplorable. L’any 2018 no només es va inaugurar el Parc Central i es va dir que tindríem la marquesina. Uns mesos abans de les eleccions, com va passar amb Vista Alegre, Madrenas i el seu equip van presentar una proposta de reforma de la Plaça d’Espanya assegurant que era qüestió de temps fer-la realitat. Que s’hi posarien aviat. L’única certesa, però, és que al 2022 aquest projecte ni té pressupost ni té calendari. I tot malgrat que l’estiu passat el govern Madrenas deia “confiar que les obres començarien a la tardor”Per això, Guanyem Girona proposarem al proper ple que l’Ajuntament agafi el compromís d’engegar aquestes obres abans que acabi l’any i que, en el cas de la pacificació del carrer Bailén, previst en el projecte, es liciti fins i tot abans ja que es tracta d’una obra independent de la mateixa Plaça.

I és que la mobilitat i la necessitat de garantir espais més pacificats a l’Eixample és ja una urgència de ciutat. Al 2020 Guanyem vam aconseguir que Junts es comprometés a tallar un carrer central de l’Eixample un dissabte al mes per provar com podia millorar la situació al barri a nivell de salut, economia i amabilitat. Tot en clau també de lluita contra el canvi climàtic. De tot aquell acord, Madrenas se n’ha rentat les mans. No l’ha complert, vaja. Una “noble” manera de governar i teixir aliances, trobo. En tot cas, aquests dos anys han servit per veure clarament – i més en èpoques com les festes de Nadal – que la proposta de Guanyem es quedava fins i tot curta. Per això, caldria fer un estudi clar i específic sobre els carres de l’Eixample perquè Girona faci un pas endavant com han fet París, Amsterdam o Pontevedra i aposti pel vianant, els vehicles no motoritzats i el transport públic en la zona adjacent al centre de la ciutat. Us imagineu, per exemple, la plaça d’Espanya reformada, un carrer Bisbe Lorenzana pensat en la gent i un Garatge Forné sense que estigui en estat de desús?  Això sí que seria un canvi positiu i transformador per a la ciutat.

I abans d’acabar aquest recordatori-proposta d’avui sobre les reformes de la Plaça Espanya, l’acabament del Parc Central, la marquesina entre edificis, la pacificació del carrer Bailèn i el replantejament de la mobilitat de l’Eixample, deixeu-me fer un “bonus track”: la màquina de tren del carrilet. Sí, aquella que durant tant de temps va recordar a la Plaça Espanya i a l’Avinguda Jaume I altres vies ferroviàries que havia tingut la ciutat. Aquelles que molts ens agradaria no haver perdut i, com a mal menor, recuperar tant aviat com sigui possible. D’aquella màquina, peça de memòria històrica, avui només en sabem que es troba mal endreçada al magatzem de les Brigades Municipals des de fa gairebé set anys. El govern Madrenas n’ha fet silenci. Com si no anés amb la ciutat. Com si de petites i de petits aquella màquina no ens hagués explicat tantes coses i no ens hagués fet volar la imaginació. Com si les places no fossin espais on col·leccionar milions d’històries personals i col·lectives i fer-les present amb objectes, escultures i records. A totes les places? A gairebé totes. Bé, a la Plaça d’Espanya, erma, formigonada i antipatia personificada, avui en dia segurament no. I és que tots aquests retards i mal endreços només serien comprensibles com una enorme obra d’art contemporani entesa com una metàfora per definir l’Estat i les promeses incomplertes dels de sempre.  

La locomotora del carrilet, guardada a l’aire lliure en un magatzem municipal des de fa gairebé set anys

Girona: de la singularitat a l’estranyesa

Aquest desembre ha sigut el de la Covid a casa. Havíem resistit gairebé dos anys però era qüestió de temps que el virus entrés per la porta i ens alterés la rutina d’escola, feina i activitats. Han estat 15 dies, pont inclòs, de restriccions i de passejar per les mateixes parets. Sortida al balcó a estendre roba, mòbil en mà, ordinador a la taula quan la gestió de casa i la mainada ho ha permès i anar-hi posant imaginació. Enmig d’aquesta voràgine, la descoberta que el Bòlit, Centre d’Art Contemporani de Girona, engega un treball sobre persones singulars dels nostres pobles i viles, dirigit per en Julià Guillamon i l’Adrià Pujol, m’ha generat un somriure, com aquells que et venen quan recordes els moments agradables que són formigó armat a la teva vida. 

És cert que, a primera volta, només m’han vingut homes al cap. De singulars, vull dir. També en això hi ha una explicació al voltant del gènere i del poder que, de ben segur, en algun moment de tot aquest treball se’n parlarà. Qui es podia “permetre” ser singular o ser entès com a tal fa uns anys? Els homes. Qui s’ho pot permetre ara? Encara, els homes més que les dones. En la conversa de Twitter que va generar el Bòlit i la seva directora proposant que aportéssim noms, la companya Laia Pèlach va fer referència al “noi del telèfon” que passejava per tot Girona amb un telèfon fixe a la mà. Era un d’aquells que havies de girar els números perquè quedessin marcats (menors de trenta anys ho podeu googlejar, si voleu). De tant en tant, el noi, l’home, es podia aturar i demanar-te que parlessis per aquell telèfon i depenia de la teva benvolença seguir o no el joc proposat. Era comú topar amb en amb ell i comentar-ho a casa quan arribaves. A Girona, tothom ha dit sempre que, d’alguna manera, ell havia sigut l’inventor del telèfon mòbil. A la viquipèdia popular gironina, el mantindrem sempre com “el nostre” inventor del mòbil. Necessito, això sí, que algú en recordi el nom.

El noi del telèfon Foto: Autor desconegut

Tot seguit, a mi em va venir al cap l’home que tot el dia cantava “La Gavina” pels carrers de Girona. Cantava a la Marina Rossell, però estèticament era més un “Pavarotti” o un “Chanquete” de Verano Azul. Primer, amb el cartró de vi a la mà, anys després sobri i més afable. Va ser en Jordi Gran qui em va fer avinent el nom del cantant. Per allò d’humanitzar les persones, que sempre hauria de ser una guia a les nostres vides. Es deia José Cuenca i va viure molts anys a La Sopa mentre de dia es passejava pels carrers del centre de la ciutat cantant cançons populars i d’òpera amb una veu profunda i ressonant que, com a infant i adolescent, t’impactava de ple. El meu record és de veure’l moltes vegades assegut a la Plaça Salvador Espriu, a prop del Mercat, centre de vida i referència de les matinals de Girona i, on, a l’hivern escalfa com a poques bandes de la ciutat.

En aquesta repassada mental ràpida que vaig fer a partir d’aquest sobre el treball del Bòlit, hi va aparèixer també en Cèlio. En Cèlio era un gran personatge de les mobilitzacions polítiques gironines del tomant de segle. Durant una època va anar passant les hores dels seus dies entre les cases okupes de la ciutat, els Casals Independentistes i la Plaça del Vi on sempre hi havia manifestacions i, sinó, ell se les buscava per poder reivindicar alguna qüestió. Va passar èpoques més comunistes i d’altres més anarquistes. Èpoques més lúcides i d’altres en què la malaltia mental li feia passar males estones. Massa. Fos com fos, però, ell sempre volia ser al peu del canó de la lluita social pels drets de totes les persones. I es feia sentir. I més, en una època en què el règim del 78 encara gaudia de prestigi a la nostra ciutat. La ruptura no era “mainstream” i menys si eres un “singular”.

Vist en perspectiva aquests tres casos “singulars” comparteixen una situació clara de problema de salut mental i també d’exclusió social. L’home del telèfon, en José i en Cèlio són exemples perfectes per parlar de singularitat, salut mental i exclusió social. L’Íngrid Guardiola, en Julià Guillamon i l’Adrià Pujol ja ens ajudaran a reflexionar sobre el rerefons de la “singularitat”, però, a mi, ara que estem al mes dels desitjos, sí que m’agradaria apuntar que Girona té camí a fer per ser més inclusiva amb totes les persones que surten de la “normativitat” establerta. Hem avançat i molt com a societat en alguns aspectes. Ja no som, sempre, una ciutat grisa i tancada, que es mirar i remira a si mateixa, però situats allà on som, ens queda molt de camí per oferir un recorregut de vida digne a tothom qui viu a la nostra ciutat.

Ho hem vist aquests últims dies amb el retard de vint dies en l’obertura de l’espai de l’antiga UNED per acollir 35 persones sense llar en plena fred hivernal. El govern de Madrenas no ha estat a l’alçada de les necessitats de les persones sense llar.  Ho hem vist amb el pressupost municipal pensat per al 2022 la ciutat no creix en temes clau com ara els programes i projectes lligats a les cures, l’atenció, la salut mental i la inclusivitat. De fet, fins i tot, s’ha reduït el pressupost destinat a obres per adaptar la ciutat per a persones amb mobilitat reduïda. Ho hem vist en molts detalls. 

Ara, al 2022, no sé si la singularitat és entesa de la mateixa manera que fa trenta anys, quan els singulars eren també part del “nosaltres” i formaven part de la identitat compartida. El neoliberalisme, l’individiualisme i també la pandèmia ens ha fet perdre també bona part d’aquesta xarxa. Ara més que persones singulars, percebem les persones com a estranyes. Ja no formen part del “nosaltres”. Per això, quan penso en un desig per a la ciutat del 2022, inevitablement acabo sempre en fer tot el que estigui a les nostres mans per revertir-ho, perquè la comunitat sigui més comunitat i la nostra vida no depengui únicament de les herències privades rebudes. De la injustícia, vaja. Dels cognoms que tinguis. Perquè sols som més dèbils i, en canvi, junts, fent barri, fent ciutat, amb allò públic pivotant les nostres vides, som forts

Diuen que les alberedes tornaran a obrir camí.

Confiem-hi.

Bon any!

Vista Alegre, molta fressa i poca endreça

Fa anys que el govern Madrenas, ara amb el suport d’ERC, va agafant compromisos amb el barri del Carme-Vista Alegre. Compromisos, benvinguts tots, però que malauradament es queden al tinter. Fem una repassada ràpida a tots ells i, finalment, centrem-nos en la reconversió de l’església de Vista Alegre en un espai cívic i comunitari per al barri, promesa feta fa un any i mig. Una anàlisi factual de la situació que permet extrapol·lar una manera de governar, la dels últims anys, basada en molta comunicació i anuncis i poca concreció a final d’any. 

Comencem pel principi. A finals del 2018, mesos abans de les eleccions, el govern Madrenas presentava al barri la reforma del Pont de l’Areny. La reforma, altament reclamada al barri com inici d’un procés de pacificació del Carrer del Carme, ha quedat en això, en una proposta preelectoral per atraure vots i segueix sense concretar-se en res. Tant és així que de moment el pressupost del 2022 aprovat per Junts, Esquerra i Ciutadans, no inclou cap partida per aquesta reforma. No seria d’estranyar que d’aquí un any, mesos abans de les noves eleccions, visquéssim una nova operació de propaganda sobre la necessària reforma del Pont de l’Areny.

La reforma del pont de l’Areny que incloïa la pacificació del carrer del Carme, un projecte de 2018 que mai s’ha arribat a concretar.

Una situació similar viu el reclamat pont entre el carrer del Carme i Montilivi. Després d’una bona campanya de conscienciació ciutadana, Madrenas es va comprometre a tenir el projecte de pont fet per a finals del 2019. Un compromís que arribava just abans de les eleccions municipals. Altra vegada, la mateixa història. Tres anys després, el pont del Carme-Montilivi que ha de servir per reteixir barris de la nostra ciutat i facilitar l’accés a serveis del veïns de l’est del carrer del Carme, no té prevista cap partida d’execució al pressupost del 2022.

Si parlem dels ponts sobre l’Onyar, cal sumar-hi que, des de fa més d’un any, l’Ajuntament ha tancat per motius de seguretat la passera de la Font del Rei, ideada per a la circulació de vianants. No tenim calendari de quan es realitzaran les reparacions necessàries i per tant no sabem quan es recuperarà aquesta passera que uneix els barris de Vista Alegre i de l’Eixample. Mentrestant, el pas alternatiu pel Pont de la Font del Rei s’ha complicat i molt perquè vianants, ciclistes, patinets i persones amb mobilitat reduïda han de conviure en un espai de vorera molt i molt estret. Tercer pont al barri, doncs, que ni té calendari ni té proposta.

La passera per a vianants de la Font del Rei, tancada des de fa més d’un any. Foto: Marc Martí / Diari de Girona

A tot això, cal sumar-hi que a principis del tots els grups municipals vam votar a favor de la pacificació de la Plaça Catalunya, amb els seus conseqüents efectes pel Carme-Vista Alegre. Una iniciativa que tampoc ha tirat endavant malgrat hi ha un consens que seria un avenç per a la ciutat i segurament permetria idear un projecte de futur i suport per als comerciants del carrer del Carme que ara mateix viuen el carrer com una mena d’autovia dins la ciutat. Ni la Passera de del Font del Rei ni la reforma de Plaça Catalunya compten amb partides al pressupost 2022.

Arribats fins aquí, cal parlar finalment de l’afer de l’església de Vista Alegre. Al juny del 2020, en un acord de totes les forces municipals, vam decidir destinar 400.000 euros per l’adquisició a l’església de Vista Alegre, en desús. Aquesta adquisició havia de servir per solucionar un problema d’espai existent al barri per les activitats que realitzen l’Associació de Veïns del barri l’Agrupament Escolta. Una vegada més, un nou compromís fet pel govern Madrenas. En aquest cas sí amb una assignació per adquirir l’edifici que només necessitava d’una segona partida per adequar-lo. Un any i mig després, però, el que sabem és que tota l’operació està aturada. No hi ha previsió que l’adquisició i l’adequació d’aquesta finca es desencalli a curt termini. De fet, el govern parla ja que la conversió de l’església en un equipament pel barri es podria produir d’aquí a 10 anys i que cal buscar altres locals de lloguer per al mentrestant. Pilota endavant i un nou compromís que s’anuncia sense un calendari clar.

I en aquest cas la situació és encara més preocupant perquè tenim una partida de 400.000 euros aturada. És a dir, tenim uns diners previstos per una operació que a hores d’ara no sembla que s’hagi de fer per la incapacitat de trobar una fórmula d’entesa amb el Bisbat que estan guardats en un calaix. Els equipaments pel barri de Vista Alegre són necessaris. És una mancança de fa temps. Ara bé, si en aquest mentrestant l’Ajuntament és incapaç de tirar endavant l’operació caldrà exigir que aquests diners, els 400.000 euros, els puguem utilitzar per inversions ara i aquí, per ajudar en la sortida de la crisi, per posar els barris al centre, per dinamitzar una ciutat que fa massa que no té cap projecte. No podem permetre’ns el luxe de desaprofitar oportunitats. Ni a Vista Alegre ni a cap altre barri de la ciutat. I sobretot, el que ens cal, és un horitzó i un projecte per a la ciutat. Una estratègia d’on volem ser d’aquí a 10 anys. I dur-la a terme, complint els compromisos que s’adquireixin. Aquest és l’Ajuntament que volem. El futur que necessita la ciutat. 

Girona, ciutat de ‘toppings’

Ara fa uns dies voltant pel carrer Ballesteries vaig veure que la mítica merceria “Novetats Paquita” ha liquidat. La botiga, creada l’any 1958, referent de barri i de moda al seu temps ha tancat per jubilació. El fet que estigués inclosa en el Catàleg de Comerç Emblemàtic i Tradicional de la ciutat -una llista confeccionada fa només un any- no ha comportat ni tan sols un agraïment públic de l’Ajuntament a la trajectòria d’una botiga que resistia dins la desaparició continuada del comerç de proximitat al Barri Vell. Aquest gest de reconeixement tampoc ha passat amb la fusteria Armand Lladó, la Pensió Bellmirall (dels estimats Anna Pasqual i Isidre Vicenç), l’Armeria Girona, regentada pel que ha sigut durant anys President de l’Associació de Comerciants del Centre, o Moby Disc, tots ells reconeguts com a comerços que formaven part del segell, de la “identitat”, de la ciutat i que han abaixat la persiana els últims mesos. Nosaltres enteníem – i entenem encara- que una Guia del Comerç Emblemàtic i Tradicional també havia de servir per això, i perquè l’Ajuntament garantís que temàtiques de comerç com les que trobaven en alguns d’aquests establiments no deixessin d’existir a la ciutat. Bé comú i projecte de ciutat.

Més enllà d’aquesta consideració, el que és segurament més preocupant és com s’està fent la transició de comerç al Barri Vell i voltants. Lliure mercat pur i dur. No hi trobem cap interès públic i estratègic en potenciar un sector o un altre, ni tan sols després que la pandèmia ens hagi ensenyat que l’economia no es pot basar únicament en el monocultiu del viatjant. Sí que veiem, en canvi, que bars arrelats a la ciutat, que potencien el productes de proximitat i la cervesa artesana com el + Cub a la Plaça Catalunya – gràcies Jordi per tant- han hagut de plegar per deixar pas a la ciutat de “l’Eat, Sleep and Cycle”. La mutació comercial del barri cada vegada fa que aquesta part de la ciutat agafi un aire més evident de passeig de Lloret de Mar al mes d’agost. Just el contrari del que s’havia dit que es volia procurar, la ciutat de la cultura, l’art i la profunditat .

Tanmateix, el cert és que el centre de Girona és ja avui una ciutat de toppings. És a dir, una ciutat on bàsicament s’hi obren botigues de gelats, iogurts, tes glaçats i crêpes on pots escollir entre dos i tres ingredients perquè la dolçor sigui, això sí, personalitzada mentre es tanquen els comerços estructurals, de 365 dies l’any. Una realitat que contradiu cada dia la campanya comunicativa de l’alcaldessa, Marta Madrenas, que fa dos mesos va començar a penjar fotografies de “locals llogats” per crear la sensació que tot ja havia tornat a la normalitat. La realitat és però que si fa un any explicàvem que hi havia 52 locals tancats entre la Plaça Catalunya i la Plaça Sant Pere, a finals de juliol d’enguany la xifra se situa en 50. Cert és que el barri ha acollit l’arribada d’un projecte com el Foment i algun altre proposta gastronòmica que revitalitzen la zona, però el valor afegit ha deixat de ser clau pel que fa al nou comerç de la zona. I tot, mentre molts comerciants continuen sense entendre ni rebre les ajudes que l’Ajuntament va prometre en plena pandèmia. De fet, partides com les d’Aixequem Persianes o la de Foment de l’activitat econòmica i l’ocupació han quedat gairebé sense gastar. Dit d’una altra manera, diners que l’Ajuntament havia previst en el suport al petit comerç han quedat en un calaix en un dels moments més importants per al sector dels últims anys.

Girona, que havia sigut capdavantera en el comerç ha perdut pistonada. La conjuntura de la pandèmia ha posat davant d’un mirall les mancances del model de l’equip de Madrenas. Per això, cal un nou impuls, definir polítiques de suport, enfortir els projectes comercials que donen una vida de barri i estructural al centre de la ciutat i també reforçar propostes com la de la pacificació de carrers als barris perquè els vianants siguin el centre de la mobilitat i facilitin que els comerços puguin seguir existint Aquesta és una política econòmica però ho és també de seguretat. Com més comerços, més vida, més comunitat i, per tant, més seguretat, calma i alegria als nostres barris.

Parlem, doncs, d’un àmbit estratègic, com ho és també el de diversificar mercats a nivell temàtic i territorial a la ciutat o la de descentralitzar el turisme i fomentar-ne un de més proper i sostenible. Dues propostes que Guanyem va recollir i que el govern de Madrenas va desestimar. Com ja és massa habitual en ells. Quan ens imaginem la Girona del futur, Guanyem projecta una ciutat que sap articular-se més enllà d’Amazon i del capitalisme de plataforma. O, si més no tot i aquesta voràgine que s’ha endut bous i esquelles. Recuperar l’economia de proximitat, potenciar la circular, mirar a prop i a les necessitats del dia a dia del veïnat. Situar l’alimentació, la roba i les necessitats que tenim tots al centre de les polítiques comercials i posar en valor la creativitat, la innovació i també els oficis, tallers i artesans. Més enllà dels toppings, hi ha d’haver estratègia i comerç. Més enllà que Jeff Bezos voli a l’espai, hi ha institucions públiques que tenen deures i polítiques a fer perquè aquest senyor no decideixi sol què passa a les nostre vides. Fem-les i deixem enrere la ciutat anunci per recuperar la ciutat que combina la productivitat i la cura i atenció de les necessitats de les famílies de la ciutat

Frenar la segregació a Girona: tenim les eines

El govern de la Generalitat ha aprovat fa un parell de mesos el llargament esperat Decret d’Admissió. El decret no és allò que alguns hauríem volgut, sobretot perquè manté la lògica del dret a elecció de centre de les famílies i amb ella la idea que el sistema educatiu és una mena mercat on els centres competeixen i no afronta d’arrel el debat sobre la doble xarxa, pública i concertada, inevitablement vinculats a la problemàtica de la segregació escolar. Al mateix temps, obliga a poc, deixant tot el pes de les mesures a desenvolupar a la voluntat dels ajuntaments i els agents del departament al territori, alhora que oblida els Consells Escolars Municipals (CEM), òrgans ja consolidats i reconeguts com a espais de participació en matèria educativa a nivell local. A més, presenta com a destacables principis ja suposadament garantits des de fa temps, com la transparència i el dret a la informació o com la gratuïtat de l’educació, sense donar noves eines, però, per fer-la efectiva, com si no depengués del mateix Departament d’Educació augmentar el finançament de les escoles i exigir aquesta gratuïtat acabant amb les quotes, reconegudes o encobertes

I tot això és tan cert com que el nou decret obre també un munt de portes que fins ara estaven tancades o només entreobertes per poder lluitar contra la segregació escolar des dels municipis o com a mínim les concreta i orienta en la lògica d’aquest objectiu i ho fa en la línia que des de Guanyem Girona, seguint les demandes del Síndic de Greuges, venim apuntant des de fa temps. D’entrada obre els supòsits per determinar les Necessitats Educatives Específiques (NESES o NEE) facilitant les eines per la seva detecció des d’un concepte ampli que faciliti una distribució real de la diversitat i concreta procediments i possibilitats en la reserva de places per aquest alumnat. També dóna eines per la limitació de ràtios i per establir proporcions màximes d’alumnat amb NESES i posa les Oficines Municipals d’Escolarització com a eina clau per la gestió conjunta de l’admissió d’alumnat concretant possibilitats. I en definitiva ve a dir que totes aquestes eines vinculades a la programació de l’oferta educativa i al procediment d’admissió s’han de posar al servei de la lluita contra la segregació escolar. Finalment, també incorpora la necessitat de retre comptes i fer un seguiment de les mesures preses i de l’evolució de la segregació escolar al municipi. 

El decret, però, ja és vigent arreu i a Girona de moment s’ha canviat una zonificació, està per veure amb quins resultats, i s’ha tancat un grup a la zona on hi havia menys oferta en relació a la demanda. També s’ha obert encara més les adscripcions de primària a secundària, saltant-nos els criteris de proximitat, relació entre centres i escolarització equilibrada de l’alumnat que preveu el decret, i no s’ha volgut limitar l’oferta de grups a un institut de secundària per evitar que s’hi acumuli alumnat d’incorporació tardana com ha vingut passant ens els darrers anys. Cap a on anem doncs?

Alguns portem anys de treball incansable des dels centres, des del CEM o als plens municipals per avançar cap a una composició equilibrada en els nostres centres educatius on la diversitat de tot tipus sigui vista com un reflex del món que vivim i una font de riquesa irrenunciable. Sovint ens hem topat amb arguments derrotistes que impedien avançar en aquesta lluita, ara tenim noves eines i és hora de posar-les sobre la taula, arremangar-se i treure’ls el màxim profit per revertir la dinàmica segregadora que des de fa uns anys arrosseguem a Girona. Lluitar contra la segregació és ja només qüestió de voluntat política.

L’Eixample i la Clínica Girona

Fa unes setmanes, l’exalcalde de Girona Quim Nadal publicava un article al Diari de Girona amb el títol “La Clínica Girona”. En l’article, Nadal aprofitava per lloar l’equipament, les oportunitats que dona que el seu futur sigui a l’entrada sud de la ciutat i, el més important des del meu punt de vista, interpel·lava a aprofitar l’espai que deixarà l’actual Clínica al barri de l’Eixample per fer-ne una transformació que beneficiï el veïnat del barri i a la ciutat. L’article és un bon punt de partida per explicar l’abandó que ha patit l’Eixample des de fa anys.

La plaça Miquel Santaló, davant per davant de la ubicació actual de la Clínica Girona

De fet, l’operació de la qual parla Quim Nadal ja va ser plantejada per la CUP-Crida per Girona l’any 2015 quan el ple va aprovar que la Clínica Girona anés a la carretera Barcelona però la formació es va quedar sola en l’intent. I és que el ple de l’Ajuntament, amb Madrenas com a regidora d’Urbanisme, va validar una operació on de l’actual Clínica Girona la ciutat només en guanyava una petita part que anirà destinada a ampliar el petit patit del Col·legi Verd. La resta es mantenia en mans de la propietat de la Clínica perquè pugui destinar-ho a la venda d’habitatge i grans locals comercials amb la mateixa edificabilitat i espai que quan es va pensar com a equipament sanitari.

Amb tot això vull dir que la primera oportunitat per imaginar-nos un nou Joan Maragall que impulsi l’espai de gaudi i col·lectiu que avui ja representa la Plaça Miquel Santaló es va perdre fa sis anys. I que, per tant, aquesta opció que planteja en Quim Nadal és complicada que tiri endavant a aquestes alçades de la pel·lícula. Malauradament, però, hi ha hagut altres propostes que també s’han quedat al tinter. Per exemple, fa un any Guanyem va plantejar al Govern que pacifiqui els dissabtes el carrer Joan Maragall per facilitar la mobilitat peatonal i en bicicleta, millorar la salut del veïnat i afavorir el comerç del barri. Aquesta proposta sortia d’un acord de pressupost que s’havia signat al 2020. Tanmateix, i una vegada més, ha quedat al calaix de la Madrenas.  

La necessària pacificació els caps de setmana del carrer Joan Maragall per dinamitzar el barri, un dels projectes al calaix de Marta Madrenas

Si a aquesta realitat hi sumes la incapacitat del govern per trobar una sortida al Garatge Forné, el nyap del Carrer de la Creu, el tancament del pont de vianants de la Font del Rei sense que tinguem data de reobertura o la manca de la calendarització del retorn d’un CAP al barri, ens adonem que l’Eixample ha sigut un barri ben poc pensat i aprofitat els últims anys. És com si el fet que tothom hi passi camí del Centre el fes un espai oblidat per l’Ajuntament i les institucions.

Per això és important l’acord arrancat per Guanyem permetrà començar a posar la primera pedra d’un nou Centre Cívic de la ciutat al barri de l’Eixample, el més poblat de la ciutat. Una reivindicació històrica del veïnat que pren forma gràcies a les demandes de Guanyem en una negociació d’inversions que havia començat embarrancada per la incapacitat del Govern municipal d’entendre que governa sense una majoria en el plenari. Madrenas ha rectificat i Guanyem hi ha posat ganes i coneixement per situar l’Eixample al centre del debat.

La reforma urbanística del barri és cert que queda pendent, l’oportunitat de la marxa de la Clínica ja va ser desaprofitada en el seu moment i ara, a través de la pacificació de carrers, l’impuls d’equipaments i la preservació d’habitatge a un preu que no sigui de luxe hem de permetre que l’Eixample gironí respiri, es miri amb orgull a si mateix i es transformi cap un espai comunitari de qualitat, amb comerç i vida social. En aquesta darrera part, el Centre Cívic aconseguit per Guanyem segur que hi jugarà un paper fonamental.  

Que el jovent prengui la paraula

L’atur juvenil a Catalunya ha crescut un 43% en l’últim any i ja afecta a gairebé el 40 per cent de joves menors de 25 anys. Una autèntica barbaritat. La Covid i la crisi econòmica que afecten el país ha allunyat encara més una perspectiva de futur digne per al jovent gironí. La impossibilitat de trobar feina, d’independitzar-se de l’habitatge familiar, la prohibició dels espais de socialització formals i informals més enllà de les xarxes socials, els problemes de salut mental i el suïcidi com a primera causa de mortalitat són a l’ordre del dia d’un jovent a qui les institucions els hi havia promès l’èxit si complien l’equació d’estudiar, consumir i ser persones d’ordre. Era fals i la pandèmia ho ha evidenciat.

TV3

Conseqüentment, el malestar i la desafecció guanyen pes entre el jovent al nostre país. Alguns s’organitzen i es manifesten als carrers, d’altres cauen en el nihilisme i, la majoria, es preocupen bàsicament per sobreviure perquè la segregació per classes socials és més present entre la joventut. Per ells, no és que el sistema sigui precari sinó que la precarietat és el sistema. Per això, sorprèn que durant aquest any de pandèmia el govern Madrenas no hagi innovat ni plantejat una proposta integral per treballar el present i futur juvenil a Girona. La inacció no pot ser mai la solució: o ens hi posem o el mercat seleccionarà qui té futur i qui no i aquí, ja hem après, que sempre guanyen els de sempre.

Per això, Guanyem Girona hem pres la iniciativa i hem posat la celebració d’un ple extraordinari sobre les problemàtiques juvenils on els i les joves de la ciutat hi tinguin veu. Un format innovador en què els representants polítics escoltem i tot seguit proposem polítiques públiques que abordin les problemàtiques del jovent, aquelles que, per entendre’ns, els afecten més directament. Posant solucions aquí, però, abordarem temes que van molt més enllà i que són també estructurals a nivell de ciutat. Beneït “win-win”. El que cal, doncs, és començar, posar la ciutat i les seves institucions al servei també del jovent i sortir dels debats morals que aprofundeixen en les bretxes generacionals i allunyen el poder municipal dels seus habitants més joves.

I això passa, per començar, per aquest ple on el jovent tingui la visibilitat que es mereix. On tothom parli honestament i es desencallin projectes indispensables en clau d’habitatge, de mobilitat, d’atenció a la salut, de canvi de model econòmic per superar la ciutat que viu bàsicament del turisme que ja no ofereix sortides professionals al jovent. Ni tan sols les precàries que oferia fins ara. Sabem que Girona no pot fer aquest camí sola, però sí que és necessari que no esperi més a començar-lo. En aquest sentit, ja hem emplaçat a l’alcaldessa, al govern i a la resta de l’oposició a convocar aquest ple i situar propostes immediates a desenvolupar per l’Ajuntament.

Veurem quina resposta ens donen però en el mentrestant dues referències interessants en clau gironina: Joaquim Nadal va ser nomenat alcalde quan acabava de complir 31 anys. Va ser una actualització generacional, filosòfica i política de primer ordre després del Franquisme que no ha tornat a passar ja que, des de llavors, les persones que han ocupat el càrrec sempre han tingut uns 50 anys. Josep Sala i Cullell, mestre i gironí, ha publicat aquest curs un llibre sobre les diferències generacionals i les conseqüències de la invisibilització de les generacions joves en la política i el poder català. Molt recomanable també el seu “Generació Tap” (ARA, 2020). A les millors llibreries de la ciutat.

Parlar obertament de problemes generacionals no s’estila a casa nostra. Tanmateix, aquests desequilibris existeixen i hi ha problemàtiques que afecten amb més intensitat a uns grups d’edat que a d’altres. Això no ho podem obviar i ara toca capgirar aquesta manera de fer que genera desenganys i frustració entre el jovent, donar-los el protagonisme que mereixen i dissenyar unes polítiques que vagin a l’arrel del malestar.

Girona perd la Casa Malagrida

Poca gent deu tenir al cap la “Casa Malagrida” a Girona. Ni en deu haver sentit a parlar. Però el cert és que fa vint anys, quan es va aprovar el Pla General de Girona – sí, encara estem amb un document urbanístic fet en ple creixement del totxo i abans de la doble crisi econòmica – aquesta casa, situada al número 25 del carrer de la Força, es va determinar com a futur equipament per al Barri Vell. Una decisió que fa uns mesos un jutjat va canviar després que els propietaris de la finca reclamessin passos concrets a l’Ajuntament i aquest practiqués el silenci administratiu. “Casa Malagrida” ja no és més un futur equipament, que el pla preveia com una manera d’ampliar el Museu d’Història de la ciutat, tan mancat de recursos i actualitzacions, sinó una finca que passarà a ser destinada definitivament a habitatge privat o, qui sap, a habitatges d’ús turístic.

A l’esquerra, la façana de la Casa Malagrida que dona al carrer Ballesteries

Casa Malagrida és un cas il·lustratiu en molts sentits. En primer lloc, visualitza la incapacitat dels darrers governs d’aquesta ciutat per tenir una política clara i transparent sobre el patrimoni gironí i marcar les prioritats que hem de tenir en aquest àmbit. De fet, avui en dia tenim buit més d’un espai antigament destinat a causes religioses al Barri Vell i és un tema del qual s’evita debatre’n malgrat aquests edificis són i podrien ser puntals per al futur de la ciutat. I no només al centre ja que l’antic convent “Montilivi” ha estat enderrocat amb el risc que el projecte que s’hi farà no tingui cap ús social ni comunitari, només especulatiu. Un fet que seria especialment greu per al barri i per les necessitats que tenim i més després de la pandèmia. Així mateix, l’anar i venir pel que fa Casa Malagrida mentre el Museu d’Història fa anys que no sap com i quan ampliarà el seu projecte ens posa davant del mirall de la política a cop de titular que oblida les infraestructures ja consolidades.

I és que després de la iniciativa del regidor Carles Ribas per fer un Pla de Museus, avui pendent d’aplicació, ens cal avançar en un debat sobre els equipaments culturals i el futur estratègic dels mateixos a Girona. Entre d’altres coses, perquè sense que els gironins i gironines ho sàpiguen s’ha perdut un possible equipament, previst en el Pla Urbanístic de fa 20 anys, i ni tan sols hem plantejat una alternativa per als usos que estaven previst fer-hi. La ciutat gasta centenars de milers d’euros anuals en pagar lloguers per equipaments i en manteniment d’aquells que ja són públics i ningú ha plantejat si aquest és el model o decidim agafar un altre camí, potser més econòmic, i tenir un plantejament més estratègic de la cultura i els equipaments en general.

Un debat que va lligat al necessari nou Pla Especial per al Barri Vell que fa anys que reclama el veïnat i la ciutat. Tenim un Barri Vell a actualitzar, a repensar i gairebé quaranta anys després que s’aprovés l’eina que va permetre transformar el Barri en allò que és avui. Amb uns quants excessos, lligats al monocultiu turístic, sí, però una transformació que, en general, va calar i agradar entre gironines i gironins. Tenim la sort de comptar amb la Ítziar González, arquitecte de prestigi reconegut en el desenvolupament de propostes urbanístiques implicant a la ciutadania, per empènyer en aquest nou Pla Especial, gràcies a un procés que ha fet l’Associació de Veïns del barri. L’Ajuntament de Girona faria bé de no perdre’n l’oportunitat. Per això, sorprèn que en el Pla de Govern presentat per Madrenas fa unes setmanes s’oblidi aquest Pla Especial. Un pla que no esmenta ni el pla Especial, ni un pla estratègic d’equipaments i cultura ni tampoc una aposta de futur per al Museu d’Història de la ciutat. Ni rumb ni lideratge.

Parcs infantils, un espai a recuperar

Girona té cap a 10.000 infants d’entre 0 a 12 anys.  Les dades surten de la suma entre les xifres d’infants escolaritzats del Consell Escolar Municipal i les de natalitat del 2018 i 2019. És a dir, una mica menys d’un 10 per cent de la població de la ciutat s’ha vist afectada pel tancament dels parcs infantils des de fa prop d’un mes en una decisió presa des del govern gironí, i no pas des del Departament de Salut. Diumenge mateix el secretari de Salut Pública de la Generalitat, Josep Maria Argimon, va anunciar mesures més estrictes per frenar la pandèmia però va excloure’n el tancament dels parcs infantils.

Els parcs infantils s’han de mantenir, però hi ha altres elements on es pot incidir, com llocs públics on fer esport, que demanarem que no s’utilitzin. Perquè s’hi congrega gent, es fan partidets, i s’ha d’evitar”
Josep Maria Argimon, secretari de Salut Pública  

Les criatures són un segment de la població que ni vota, ni paga ni té veu en les societats d’avui en dia. Tampoc a la ciutat de Girona on el Consell d’Infants, un projecte interessant per la mainada, ha quedat malauradament com un simple element simbòlic sense incidència en les polítiques públiques del govern Madrenas.  A Girona, avui en dia, fem i desfem sense tenir gaire en compte l’opinió dels més petits. I això que ens diguem a nosaltres mateixos, ciutat educadora

Per això, mentre ja ens estem plantejant reobrir les discoteques, una ciutat com Girona pot tenir tancats 30, 40 o 50 dies els parcs infantils, principal espai de joc dels infants després de l’escola, i ningú diu gaire res. L’únic espai, conjuntament amb les places i carrers, majoritàriament motoritzats per cert, que no hi entén de classes socials. Siguis d’on siguis i visquis en el context que visquis – amb la tasca pendent de l’adaptabilitat – als Parcs Infantils sempre hi trobaràs una porta oberta. En aquest sentit, cal recordar que com bé expliquen tots els experts, els parcs infantils tenen moltes menys probabilitats de ser node de transmissió de la Covid pel fet d’estar a l’aire lliure.

Els parcs infantils, tancats a Girona per ordre de l’Ajuntament

He estat revisant documents i investigacions fetes als últims mesos i no consta enlloc que els Parcs Infantils hagin generat brots, com si que han fet, per exemple, determinats entorns laborals que no compten amb inspeccions ni sancionar i se’ls permet continuar oberts per motius econòmics. De fet, els últims documents publicats per la Generalitat i pel BOE, en aquest cas derivat de l’acord de la setmana passada, no situen els parcs infantils en el focus de la lluita contra la propagació de la Covid. Fins i tot, en entorns on la pandèmia està desbocada com és el cas de la Comunitat de Madrid, els parcs infantils es mantenen oberts ja que són espais a l’aire lliure. Mentrestant, però, sí que sabem que els parcs infantils són, en canvi, una eina clau en el creixement amb salut de la mainada en entorns urbans com el nostre cas. I més per aquells que no es poden permetre activitats extraescolars de pagament que, en aquest cas, sí que es mantenen amb algunes limitacions.

Tothom sap que  és una responsabilitat col·lectiva fer front a aquesta pandèmia. Que hem tingut i tindrem limitacions durant molt de temps. I els que som responsables públics som els primers que hem de tenir cura de l’entorn i de la situació. Alhora, però, és feina nostra també que ningú quedi enrere en l’exercici dels seus drets. Especialment, aquells que tenen menys presència en el debat públic i que més han patit els efectes de la pandèmia com és el cas de la mainada. Per això, i precisament sabent que l’economia no depèn dels parcs però sí la salut i la qualitat de vida dels infants gironins, farem bé de no eternitzar la situació si, a més a més, les xifres milloren a nivell de ciutat. Fet que ha passat els últims dies.

El que havia de ser un tancament de quinze dies és avui un tancament sine die sense que haguem posat cap altra alternativa de joc infantil gratuït i de qualitat sobre la taula de la ciutat.  Enteneu aquest escrit com el que és: una reflexió per les decisions que s’hauran de prendre i un recordatori que tota prohibició sempre té conseqüències. Que el joc i la mainada són imprescindibles per la salut i qualitat de les ciutats. Valorem-ho i posem-ho tot en una balança empatitzant sempre amb qui està prenent les decisions. Entre tots i totes vam convenir que la cultura i les escoles eren un pilar massa important com per no deixar-les de banda. Potser, si la pandèmia ha de durar molts mesos, caldrà que ampliem, amb totes mesures de seguretat necessàries, aquesta llista amb els parcs infantils. 

Girona, cafès d’estiu

Aquest estiu la política gironina ha estat en boca de tothom. La proposta de Guanyem Girona de reclamar una alcaldia dedicada al 100 per cent a la ciutat i, per tant, no centrada en el Parlament o la fundació d’un nou partit, va generar un debat necessari: ha de ser un govern dèbil sense model i mancat d’un lideratge dedicat a la ciutat qui impulsi la sortida a la crisi? Aquest era el rum-rum –expressió feta moda fa uns anys- que corria per Girona durant els mesos de juliol i agost. Precisament per això em vaig proposar conversar amb diverses persones reconegudes a la ciutat, amb trajectòria professional i associativa que coneixen bé el que hi passa i que tenen una opinió contrastada sobre la política i les necessitats gironines. Gent diversa, d’un ampli ventall ideològic i que saben del que parlen. Converses d’estiu amb un cafè. De calma i profunditat. Sense pressa ni embuts i amb les idees clares.

La conclusió era unànime: la ciutat viu una dinàmica de pèrdua de qualitat de vida, de deteriorament progressiu. Aquesta dinàmica, coincidíem, s’origina molt abans de la pandèmia, i és que aquest govern sense idees no sembla preparat per poder impulsar les polítiques que necessita Girona. Entre d’altres coses, perquè des de l’arribada de Madrenas, la ciutat ha anat a menys per a les gironines i gironins. Aquesta percepció, de deixadesa, de desgovern, arriba des dels punts més diversos de la ciutat. Mentre a l’Eixample maleeixen la reforma del carrer de la Creu, a Santa Eugènia lamenten el desgavell de la plaça del Barco. Mentre a Pla de Palau-Sant Pau reclamen més equipaments, a Girona est continuen a les fosques. Des de realitats diverses, un mateix diagnòstic: Girona no funciona.

Si volem una ciutat dinàmica i engrescadora, qui governi ha de tenir una estratègia, una proposta global i a mitjà termini a la ciutat, com tenien Nadal, Pagans o Puigdemont, agradessin més o menys. Condició que l’actual govern tampoc compleix. No he tornat a parlar amb totes aquestes persones ara que ERC ha pujat amb bona voluntat al vaixell del govern Madrenas sense incorporar ni una proposta de canvi en la dinàmica de govern. Tanmateix, escoltant-los durant aquells matins i tardes d’agost estic prou convençut que l’absorció d’ERC per part de l’alcaldessa no haurà canviat gaire la percepció que tenien del que necessita la ciutat.

Conversar amb gent dels barris i de la ciutat és una dels aspectes més agraïts que et dona la responsabilitat de ser regidor i, en el meu cas, de cap de l’oposició. I sap greu que l’aposta per una ciutat pensada per a totes i tots, que miri barris per igual i que posi l’equitat, l’economia de proximitat, l’ecologia, l’habitatge, l’educació i la al centre de les polítiques públiques hagi d’esperar. Guanyem segueix disposat a liderar una proposta que encari els reptes que tenim des d’un equip nou, que entén la política com una transformació constant i que no es mou a cop de tuits i titulars, sinó de projectes a mitjà i llarg termini. Seguirem treballant perquè així sigui.

De reptes acumulats, a Girona no n’hi falten. El que sí que es troba faltar és un govern implicat a fons perquè no s’arribin a tancar 19 establiments només entre la Rambla i Argenteria, com ja ha passat. Que si una moció ciutadana per la moratòria de pisos turístics s’aprova, aquesta tiri endavant. Que no es retalli en cultura, com s’ha fet, sense cap argumentació de fons sinó per simple tisorada automàtica. Que entengui que quan es municipalitza un servei com l’aigua s’ha de lligar a un procés de transparència. Que remodeli la plaça Pallach, la Central del Molí, la pista del CREC de Sant Daniel abans que s’acabi el mandat. Que alhora reconnecti el barri de Vista Alegre amb la resta de la ciutat. Que s’arrisqui en la nova proposta de gestió d’escombraries i neteja per canviar la dinàmica de brutícia i de reciclatge més aviat just que viu la ciutat de fa temps. Que faci una proposta integral de com ha de ser l’entrada Sud més enllà de les operacions privades de Clínica Girona i el Corte Inglés. Tot això, però, queda pendent.