Categoria: – Lluc Salellas

Aigua pública, per fi

per sisiguanyem, posted in - Lluc Salellas

Article conjunt entre en Lluc Salellas, cap de l’oposició a l’Ajuntament de Girona i portaveu de Guanyem Girona, Cris Sibina, portaveu d’Independents per Salt i Diputada per la CUP a la Diputació de Girona i Edgar Castellanos, portaveu de Poble Actiu de Sarrià de Ter.

Divendres, al bell mig de Fires, un 4 de novembre. Aquest va ser el dia en què els Ajuntaments de Girona, Salt i Sarrià de Ter van aprovar definitivament la gestió pública de l’aigua als seus respectius municipis a través d’una empresa pública de nom CATSA. La decisió va passar sense gaire rebombori malgrat que la transcendència de la mateixa és indubtable. Després de més de 40 anys de gestió externalitzada de l’aigua a través de l’empresa GIRONA SA, i diverses fórmules administratives, que havien portat aquesta empresa a tenir el control del timó i també dels beneficis, les inversions i del coneixement associat al cicle de l’aigua, tot queda en mans públiques a través d’una gestió plenament democràtica.  És doncs, una notícia a celebrar, especialment per aquells qui, encapçalats per entitats com l’Ateneu Naturalista de Girona que van van ser els primers a aixecar la bandera de la municipalització o la Plataforma Aigua És Vida, portem més d’una dècada reclamant la gestió pública d’un bé universal com és l’aigua. Aigua pública, per fi. 

Ara bé, aquest canvi que iniciem aquesta tardor ens ha de servir també per mirar com hem arribat fins aquí, els objectius assolits i també aquells que han quedat pel camí. En primer lloc,  des d’aquelles primeres alertes que la gestió de l’aigua pivotada per GIRONA SA no era la més adequada i que podia tenir indicis d’irregularitats fins avui han passat moltes coses. De la negació per part dels governs municipals (PSC o CiU) al principi a la validació fefaent que les advertències populars eren ben fonamentades. Cal recordar, en aquest sentit, que l’Ajuntament de Girona ha passat de menystenir les acusacions de mala gestió a reclamar, finalment, 13 milions d’euors a Girona SA per incompliments contractuals i manca d’inversions compromeses. I, alerta, aquesta xifra és la que s’ha pogut certificar; les sospites van més enllà. 

Una xifra que mostra com, per exemple, la pròrroga que es va fer amb l’empresa privada l’any 2012 va ser un error. La gestió era nefasta i el governs de CiU (a Girona i Salt) i d’ERC (a Sarrià) van donar vuit anys més de concessió a Girona SA en el marc de l’empresa mixta (AGISSA) i només van executar parcialment les noves mesures de control previstes. Així, es van començar a fer auditories, que han sigut claus per conèixer el que passava en la gestió de l’aigua, però, en canvi, no es va contractar mai la persona prevista per fer un control públic i permanent de la gestió que es feia del servei d’aigua per part de l’actor privat. El motiu d’aquesta no contractació no va quedar mai clar. Però el tema no es va accelarar fins que al 2015 la CUP va presentar una denúncia contra Girona SA. Es van veure indicis de delicte i al 2017 la justícia va decidir que Girona SA no podia ser més la responsable de la gestió de l’aigua als tres municipis i va obligar l’Ajuntament de Girona a liderar una gestió pública malgrat que el contracte marcava que fins a 31 de desembre de 2020 aquesta depenia d’AGISSA. 

Aquest és el punt de partida de la municipalització que hem viscut cinc anys després. Cinc anys que podrien haver estat menys. Sens dubte. Cinc anys que podrien haver inclòs un procés participatiu de debò perquè la municipalització impliqués també un canvi en la governança d’un bé com és el de l’aigua. Cinc anys que podrien haver servit per actualitzar les tarifes i fer-les més progressives d’acord, per exemple, amb la quantitat de persones que viuen en cada llar. Cinc anys que podrien haver servit per incorporar d’una manera més clara el dret universal a l’accés a l’aigua amb temes com l’accés a aquest bé en situacions de vulnerabilitat. Cinc anys que podrien haver servit per tenir un diàleg més clar i transparent amb els treballadors del servei. Cinc anys doncs, que podrien haver donat per molt i per més. 

Però s’ha arribat fins aquí, i malgrat que valorem que s’han perdut algunes oportunitats, avui, aquells que fa anys que vam posar la necessitat de municipalitzar l’aigua als nostres municipis, hem de reivindicar que ho hem aconseguit. Perquè no guanyem cada dia i perquè és també un exemple per a molts altres municipis que ens envolten. Un exemple que, si ho creus, ho pots arribar a aconseguir. Una demostració que en temps convulsos, de crisi i de desigualtats, l’esperança i la perseverança són valors a preservar. Perquè es pot guanyar a favor d’allò que necessita i afavoreix les majories.  

Acabem. A partir d’ara, ens queden, com a mínim, dues coses més a fer. Per un costat, fer les coses de forma excel·lent per liderar els propers governs als nostres municipis i avançar en tot allò que no hem avançat en la gestió de l’aigua, com és per exemple, el de garantir el dret de l’accés a l’aigua a les persones més vulnerables. Per l’altre, esperar que si arriba el dia del judici, si hi ha qui va gestionar l’aigua a Girona, Salt i Sarrià amb l’objectiu de treure’n beneficis personals en pagui les conseqüències. Perquè l’aigua és un patrimoni de totes i tots i perquè amb l’aigua no s’hi juga.  D’això ha d’anar la nova empresa pública. De fer les coses amb sentit comú i benefici general. D’això i de resoldre, una vegada per totes, qui i com és responsable la potabilitzadora de Montfullà. Comença un nou capítol.

Guanyem Girona: de la irrupció a governar la ciutat

per sisiguanyem, posted in - Lluc Salellas

Dissabte passat va fer quatre anys que Guanyem Girona es presentava en societat. Ho feia en un Saló de Descans del Teatre Municipal ple i amb l’aval de 50 referents dels moviments socials, institucions i entitats de la ciutat i el suport de diverses organitzacions polítiques. La proposta era clara: una candidatura de ciutat i per a la ciutat que partís d’uns principis transformadors, progressistes i republicans i que tingués opcions de guanyar la ciutat per a la seva gent. En només 8 mesos, la candidatura va irrompre amb força i a les eleccions municipals del 2019 va aconseguir esdevenir la primera força a l’oposició amb uns resultats electorals que a la ciutat i fins aquell moment només havien aconseguit el PSC o CiU. Vam trencar un primer sostre de vidre.

Alguns dels signants del manifest fundacional de Guanyem Girona després de la presentació al saló de descans del Teatre Municipal de Girona el 22 d’octubre de 2018

Des de llavors, el projecte s’ha consolidat. A nivell institucional hem impulsat iniciatives necessàries en habitatge, medi ambient, equipaments per als barris, educació i, evidentment, economia. Quan Guanyem hi ha sigut, perquè el govern ha obert la negociació i no ha apostat per acords amb C’s, el pressupost i les polítiques públiques s’han acostat molt més a les necessitats de la majoria de gironins i les gironines. Alhora, el projecte de Guanyem s’ha consolidat: 300 persones adherides, actes multitudinaris, comissions de treball, presència als barris i a les mobilitzacions socials i polítiques de la ciutat i, també i no menys important, l’elaboració d’un pla de treball estratègic per a Girona que la doti d’un model, un horitzó, que doni sentit a l’acció política de cada dia. Tenim projecte.

El 26 de maig de 2019 Guanyem Girona va esdevenir el primer partit que no fos CiU o el PSC a superar el sostre de 8.000 vots i es va convertir en la segona força a la ciutat

Una proposta de govern que pensa en els veïns i veïnes que hi fan vida 365 dies a l’any, que afronta el repte energètic, la situació de la cultura i la preservació de la llengua catalana, que promou l’economia des de la industrialització, l’agricultura, el comerç, la recerca, la salut o la cultura. Que pensa en educació quan les escoles tanquen les portes, que es creu la ciutat universitària i no abandona la gent jove, que fa una aposta per l’habitatge perquè la gent pugui continuar vivint a Girona si així ho desitja, que vegi en la comunitat, els seus equipaments i els barris una aposta de present i de futur, que sigui activa i deixi enrere la deixadesa en què es troba Girona avui en dia, que vegi en els espais naturals una oportunitat, que entomi els nous models de mobilitat sense por i que es plantegi en clau d’àrea urbana. Girona, mai més sola.

De tot això parla la proposta de govern que Guanyem anirà presentant en els propers mesos. La feina d’aquests quatre anys ha sigut conscient i perseverant pel present però també per preparar-nos pel deure de governar a partir del maig de l’any vinent. I, per això, també us proposarem les properes setmanes i mesos un equip de govern: persones preparades, diverses i amb capacitat per gestionar el futur de Girona. Persones, que amb nosaltres, la Cristina i en Lluc, estem conscientment a punt per exercir el relleu polític que necessita la ciutat. Des del coneixement, des de la implicació a la vida econòmica, social, cultural i política de la nostra ciutat. Tenim la clara voluntat de transformar la ciutat per millorar-ne la vida. Des de Girona cap un país que el volem lliure, sense dependències, sobirà. Ara és l’hora de fer-ho possible, guanyem Girona, transformem la ciutat, millorem la vida de la gent.  

Modern i Casa Pastors, el llegat cultural de Junts

per sisiguanyem, posted in - Lluc Salellas

Era febrer de 2019. Quedaven poc més de tres mesos per les eleccions municipals i Marta Madrenas anunciava que Girona engegava les dues grans obres d’equipaments culturals de futur, el Museu d’Art Modern i Contemporani a la Casa Pastors i l’adequació de l’antic Cinema Modern per fer-hi un espai de foment i creació de les arts que comptaria també amb les dues sales del Cinema Truffaut i un caixa escènica per assajar i exhibir espectacles. Ara, gairebé quatre anys després d’aquell anunci amb olor de campanya és moment d’agafar perspectiva, revisar i veure què ha quedat de tot allò que l’equip de govern que ha liderat la ciutat durant 10 anys, els últims dos conjuntament amb ERC, deia que passaria.

Del Museu d’Art Modern i Contemporani, de fet, poca cosa en podem dir. Anunci rere anunci, coet rere coet, el projecte continua encallat. Gairebé nou anys després que el govern de Junts (llavors CiU) decidís fer efectiva la compra del Fons Santos Torroella per més de 3 milions d’euros, les obres encara no han començat i no hi ha un calendari clar sobre quan ho podrien fer. Hi van començar les prospeccions arqueològiques però com és sabut la Casa Pastors està situada a sobre del que segurament és un dels punts amb més història de la ciutat i, per tant, es necessiten més recursos i més temps. Tot i aquests retards (la inauguració estava prevista al 2019), la manca de concreció sobre el projecte museogràfic continua. Hi ha proposta de continent però no de contingut, una estranya tradició que arrossega la ciutat als últims anys i que porta mals presagis per un projecte que, tot i que fa de mal dir, ara mateix sembla difícil que surti del calaix a curt termini.

I si parlem del nou Modern, el panorama és millor però no pas per fer gaire festes. Per què ho dic? Bé, perquè si bé és cert que la primera fase de les obres han conclòs i l’equipament ha estat inaugurat el juliol de 2021, les condicions d’aquesta obertura han estat més aviat precàries. I ho han estat perquè un any després d’obrir les portes, el Nou Modern continua amb el sistema elèctric que hi havia per executar les obres, fet que ha comportat un perill pel veïnat (mireu-ne la fotografia), problemes en les projecció de pel·lícules del Truffaut quan ha arribat l’estiu i el consum energètic ha pujat i, finalment, ha afectat les activitats que s’hi poden programar. Tenim un Modern precari. A més a més, cal recordar que, en el millor dels casos, la segona sala de cinema, una de les grans novetats de la primera fase del nou Modern, no es podrà posar en funcionament fins a la tardor, quinze mesos després de la inauguració. Si tot va bé, és clar.

El nou Modern, a mig fer i amb problemes elèctrics

Tot això si parlem del continent però, com si dèiem abans, ho fem del contingut ens trobem que la bona feina que durant aquests últims anys pels tècnics contractats pels fons europeus no sabem encara com continuarà. Si més no, no s’ha explicat públicament. Fa uns mesos, quan es parlava del pressupost de la ciutat es parlava també de com consolidar les places de treballadores i treballadors per fer anar el Modern a tot drap. Malauradament, des de llavors, hi ha hagut poques notícies al respecte i, a més a més, queda pendent també explicar com es vol potenciar l’ecosistema d’equipaments culturals que representa tenir La Mercè, el Modern, el Municipal (la triple M) i, fins i tot, l’antiga UNED, en un espai tan concentrat geogràficament com és el sud de la part històrica de la ciutat. Un tema estratègic de primer nivell.   

Estem convençuts que el Modern té potencialitats. L’equipament i el seu entorn, amb la Plaça del Pallol i els equipaments esmentats. Malgrat les deficiències que té – alguna estructural i alguna altra que ve d’aquesta inauguració a mitges – hem d’apostar per un Modern central en la creació, la formació i la xarxa cultural vinculada a les arts audiovisuals. I per fer-ho, calen recursos, esmenar els problemes que portem mesos arrossegant i projectar també quan i com es farà la segona fase, la de la capsa escènica, que el govern de Junts i Esquerra havia promès per aquest mandat. “Finalitzarem el projecte de l’edifici del Modern i avançarem en el projecte de Casa Pastors com a seu del Museu d’Art Modern i Contemporani de Girona”, assegurava el document amb els compromisos del mandat del pacte entre Junts i ERC. Una promesa que, com d’altres, no es complirà perquè a l’estiu del 2022 no hi ha ni calendari ni tampoc previsió pressupostària per fer les obres que s’han de fer.   

Quatre anys després, doncs, les grans apostes d’equipaments culturals que va fer el govern actual queden lluny de tot allò que s’explicava. En l’àmbit de cultura, com en molts altres, ens cal projecte, model i apostes clares per la formació, la creació, l’educació i uns equipaments que s’obrin i siguin útil pels i les artistes de la ciutat. Més enllà dels anuncis que es fan i es faran per un govern que ha estat incapaç de gestionar i liderar Girona com pertocaria, ens mereixem un govern que posi prioritats, que expliqui com ha de ser la ciutat ara i d’aquí 10 anys, que aporti un model i que, sobretot, gestioni el dia a dia i compleixi amb els seus compromisos. En aquest cas, amb la cultura, els i les artistes i els equipaments que tenim. 

L’Hospital Trueta: un silenci que fa patir

per sisiguanyem, posted in - Lluc Salellas

La setmana passada es van produir tres fets que hauríem de poder llegir de forma conjunta. En primer lloc, el dilluns 11 el Ple de l’Ajuntament de Girona va aprovar una moció perquè el futur Campus de la Salut, que inclou el nou i esperat Hospital Trueta que s’ha de construir entre Girona i Salt es faci a la millor ubicació possible. La moció, presentada pel PSC, reclamava celeritat en tancar la ubicació definitiva així com garantir que els barris de Santa Eugènia i Can Gibert no perdin les ja minvades zones verdes, va rebre el vot contrari del govern de Junts i ERC. El motiu real d’aquesta oposició a una proposta de sentit comú encara no se sap.

En segon lloc, el dimarts 12, Dia Mundial de l’Atenció Primària, es va inaugurar la nova Clínica Girona a la carretera Barcelona, un projecte sanitari privat que, gràcies a la diligència, en aquest cas sí, de l’Ajuntament de Girona ha pogut inaugurar set anys després que s’aprovés la reurbanització del sector sense les zones verdes pertinents a prop de l’àrea afectada.

Finalment, el dimecres 13, l’edifici que actualment acull l’Hospital Josep Trueta, principal equipament sanitari públic de la demarcació de Girona, commemorava el 66è aniversari de la seva inauguració. Un hospital que cal recordar que porta com a mínim quinze anys reivindicant la urgència de la seva ampliació. Un apunt de context: l’any 1970, quan l’Hospital Trueta, llavors Álvarez de Castro, ja estava en funcionament al barri de Sant Ponç, la demarcació de Girona tenia 414.000 habitants. Avui en té prop de 772.000. Aviat és dit.

Les comarques gironines fa dècades que esperen el nou Trueta

Tres fets consecutius que ens situen en una història, un context, una desigualtat evident i també en una gran incapacitat que afecta, com sempre, a qui menys té i qui més ho necessita. I faig referència, específicament, a les dificultats reals que estan posant els actuals governs de les administracions públiques per posar fil a l’agulla al nou Campus de Salut i, per tant, al nou Hospital Trueta, acompanyat dels necessaris espais de formació i recerca. Des que fa un any i mig – el juliol del 2020 – es va signar l’acord perquè el Trueta anés a la zona sud-oest de la ciutat, hi ha hagut silenci i més aviat poques concrecions. Per comparar-ho amb un tema d’actualitat i agafar perspectiva: els Jocs Olímpics del Pirineu, que gairebé ni s’havien esmentat seriosament en aquell moment, sembla que ja són un fet malgrat que convindrem que estratègicament són molt menys importants pel país que la construcció del Campus de Salut per a les Comarques Gironines.   

El doctor Brugada ha alertat dels riscos de continuar enderrerint el nou Trueta

I aquí, cal parlar específicament del paper que ha desenvolupat el govern de la ciutat de Girona, amb Junts per Catalunya i Marta Madrenas al capdavant. Primer, durant 5 anys (2015-2020), el govern municipal va frenar l’opció tècnica que generava més consens, la de l’Hospital al sud de la ciutat. Ho va fer per raons simplement localistes, de segle XX i mentalitat “imperial”: l’hospital s’ha de fer a Girona. I punt. Repesqueu aquest vídeo de desembre de 2019 i entendreu moltes coses.

Fa més de tres anys que Guanyem Girona alerta sobre les traves que el propi govern de Girona posa a la concreció del futur Trueta

Cinc anys de discussions després, i havent acceptat amb la boca petita que hi havia opcions millors que les seves, veiem que l’equip de Madrenas, ara amb Esquerra al govern, tampoc se n’acaba de sortir. Tornem a estar al fangar. De fet, la proposta inicial que han presentat genera controvèrsia, amenaces i dificultats i sembla que no és l’òptima. Altre cop el motiu és “la creu de terme”. Incomprensible perquè tot plegat posa dificultats i retrassa els calendaris del necessari futur Trueta. I a tot això, cal sumar-hi que de les contrapartides per a Girona anunciades fa 20 mesos per l’alcaldessa Madrenas tampoc no en sabem res. Em refereixo a un futur CAP per l’Eixample, a la millora dels CAPs de Taialà, Can Gibert i Santa Clara o al nou CUAP d’altra complexitat, amb urgències obertes tot l’any, que s’havia de desenvolupar al nord de la ciutat en paral·lel a la construcció del nou Trueta.  Anuncis, tots ells, que resten pendents de pressupost, acord, tramitacions urbanístiques, etc.

Guanyem sempre hem sigut clars amb el tema del Trueta. El volem al millor lloc perquè sigui el el millor projecte tècnic, mèdic, de recerca i de formació possible i que es pugui construir ràpid i sense sobrecostos sobrevinguts.  I en aquesta idea hem treballat des del principi. Des que vam presentar el manifest “El millor Trueta possible” ja fa més de dos anys, i que va recollir gairebé 300 signatures, la majoria provinents de la comunitat sanitària, passant per les gestions fetes aquest hivern amb el govern de Madrenas, desateses de moment, per mirar de reconduir la proposta actual del Trueta i agilitzar-ne en el seu desenvolupament. Ho hem fet sempre parlant amb els sectors implicats i amb ganes de sumar i fer avançar el principal equipament públic sanitari de la nostra demarcació. Perquè nosaltres només farem grans proclames i felicitacions públiques quan l’hospital i els equipaments de tots, els públics, siguin una realitat. 

Tens 90 anys i et fan fora de casa

per sisiguanyem, posted in - Lluc Salellas

Aquest article està basat en fets reals malgrat que els noms i els indrets que s’hi citen poden no ser els de debò per preservar la privacitat dels protagonistes. La història que hi relato està tenint lloc aquests dies de 2022.

La Maria fa setanta anys que viu al Mas. Primer com a masovera amb el seu marit, després, formalment, com a llogatera a través d’un contracte fet i pensat perquè perdés qualsevol possibilitat de tenir els drets d’un “lloguer antic”. Sigui de la manera que sigui, la Maria fa  setanta anys que viu i cuida el Mas. Ella, la seva família, el gos, les gallines i els conills. Havia arribat a tenir tres vaques, com era propi de les petites cases de pagès. Ara, la Maria ja n’ha fet noranta, d’anys. Amb vint va arribar a Girona de la terra alta. Venia d’una altra casa de pagès on aquella època ni tan sols hi havia arribat la llum encara. Era poc després de Guerra. Encara que ara pugui semblar mentida, a Girona també s’estilava la vida al camp i l’hivern era bàsicament època de carxofes, pèsols, faves i, també, d’alguna matança de porc. No només a Campdorà, a Sant Daniel o a Palau Sacosta, on avui la vida a pagès ens podria semblar una realitat possible, sinó també en molts altres punts de la ciutat. En parlava, per exemple, ara fa uns dies en un article en Jordi Grau fent referència a les Hortes de Santa Eugènia. La Maria s’ha dedicat molts anys al camp.  Gairebé tants com els que té. A això i a fer feines a les cases dels “senyors”. Ara, jubilada i vídua amb una pensió no contributiva – misèria i companyia – va fent dia a dia al Mas.

En alguns masos de Girona encara s’hi practica la ramaderia, molt menys estesa ara que quan la Maria s’hi dedicava

Dona treballadora, valenta, oberta i carinyosa amb el veïnat, la Maria agraeix la gent que es preocupa per ella. Cada dia els seus veïns es fixen que tanqui la llum a la nit, senyal que s’ha posat a dormir, i que aixequi la persiana i obri la porta als matins, evidència que s’ha despertat. Rep els infants de l’escola per ensenyar-los l’aviram i els conills i ho fa sempre amb la mateixa il·lusió que tenen els infants per descobrir de prop els animals. No estic parlant pas de Madremanya ni de Sant Andreu Salou sinó de Girona a l’any 2022. La Maria és sàvia, estimada i un pou de records. Dins i fora del Mas. Ella, que fa setanta anys que viu al Mas, s’ha despertat aquest gener glaçat amb la notícia que el propietari la vol fora. Després de setanta anys. El motiu és que el Senyor, amb majúscula per allò que se n’ha de venir de mena, que té aquesta i moltes altres finques i un representant legal que li fa la feina bruta, ha decidit vendre aquest mas històric a la nova classe adinerada dels països avançats. La quantitat de diners de l’operació fa caure de culs a terra. No és ni el primer ni l’últim cas al barri. Ni aquell ni a tants d’altres, que l’arribada de grans fortunes de l’altra punta del món impossibilita l’accés a l’habitatge d’aquells que no tenen habitatge en propietat. És a dir de la gent corrent.

El procés d’expulsió de la gent treballadora és constant a la ciutat. A mi m’ho ha explicat gent jove, gent de mitjana edat i de tot tipus de feina. Educadors, mestres, metges residents, estudiants, operaris… Els preus, l’especulació i el negoci amb l’habitatge corre desfermat a Girona. Ho explica bé aquest reportatge a Crític. I t’emprenya. Però clar, quan la història és la de la Maria que, als seus més de noranta anys, rep una freda trucada un matí de gener informant-la que ha de marxar del lloc on ha viscut els darrers setanta anys abans que s’acabi el mes de març, directament t’envaeix la indignació. La indignació cap un món injust, sense rostre humà, amb el dòlar com a valor per mesurar les coses que s’han o no s’han de fer. Mercadeig amb l’habitatge, la llum, l’aigua o el gas. Preus que pugen i que sempre repercuteixen en els mateixos mentre CaixaBank, Endesa o Gas Natural s’inflen a repartir dividends. Allò que hauria de ser de tots, en mans de l’Ibex i mentrestant a Girona el govern encara no ha sigut capaç de municipalitzar l’aigua, ha privatitzat per 8 anys la gestió dels residus a una multinacional i ha deixat de comprar i promoure habitatge públic aquest 2022.

La masia fortificada de la Torre de Taialà, un exemple d’un estil de vida que s’ha anat perdent

Per sort, quan casos com els de la Maria passen, sempre hi ha una comunitat, petita o grossa, on la gent damnificada es pot sostenir. En aquest cas, també. Veïnes i veïns seus estan oferint assessorament a la Maria i a la seva família. Fan suport, l’acompanyen en aquest procés dolorós i procuren que tot això acabi tant bé com sigui possible. És una quimera, sens dubte. La llei no és pas agraïda per a casos com aquest. Tampoc en molts altres. Però només d’imaginar-me la Maria, que ha cuidat i vetllat el Mas durant setmana anys, havent de fer les maletes perquè l’especulació guanya la partida se’m trenca el cor. Les persones per sobre del capital. És així de simple. La política que ens cal.  

Plaça d’Espanya: una porta cap a la vergonya

per sisiguanyem, posted in - Lluc Salellas

Hi ha dates que recordarem sempre. Algunes de curioses. En el meu cas, per exemple, tinc guardat al disc dur que les obres de l’Alta Velocitat a Girona van començar el 18 d’agost de 2008. El motiu d’aquesta precisió memorística és que aquell dia era el primer aniversari que el meu pare no va poder celebrar amb nosaltres. Havia mort uns mesos abans i, per tant, la data que es van iniciar les obres del TAV és assenyalada, com a mínim, a casa meva. De tot allò d’aquí no res en farà quinze anys. Quinze anys sense el pare i quinze anys sense que Girona hagi acabat  les obres vinculades a l’alta velocitat de la ciutat.

Plaça d’Espanya ocupada per l’estació de busos de 2009 a 2017 / Foto: Manel Lladó
L’estat actual de la plaça des de l’enderrocament de l’estació l’any 2017 a l’espera d’un projecte

Cert és que el TAV funciona, com també ho fa l’estació d’autobusos, però de tot l’enrenou vinculat als grans canvis que havia d’aportar l’alta velocitat a la ciutat tenim tres carpetes pendents que des de fa temps no en sabem gaire res. I això que fa deu anys que tenim el mateix color polític governant. De Puigdemont a Madrenas. De 2011 a 2021. Les excuses que “tot això ve d’abans” ja no serveixen i ara el govern prefereix el silenci, tapar la qüestió. Ara bé, què és el que falta acabar? En primer lloc, l’Ajuntament de Girona encara no ha lliurat tota la documentació necessària perquè puguem exigir el valor de les expropiacions que l’Estat va fer per construir la línia ferroviària d’alta velocitat. Aquesta inoperància pot significar que el dret a la compensació prescrigui i l’Ajuntament es quedi sense uns diners que eren formalment nostres. Estem parlant, doncs, que hi ha un risc que haguem regalat patrimoni de la ciutat gratuïtament per manca d’eficiència del govern gironí i per les martingales legals de l’Estat espanyol, que no ha volgut pagar. Ni quan manava el PSOE, al principi, ni quan ho feia el PP, al mig, ni quan ho ha tornat a fer el PSOE, al final.

En segon lloc, tenim les obres per enllestir el Parc Central. Després que l’Ajuntament assumís una part del cost i l’Estat una altra, queden encara per fer la part Sud del parc, aquella que enllaça amb la Plaça Europa, i la famosa marquesina que hauria d’unir els dos edificis ferroviaris i que era una de les propostes estrella de Madrenas. La part Sud, responsabilitat d’ADIF, encara no s’ha licitat malgrat el 2018 es va donar per inaugurat el Parc i la mateixa empresa va anunciar que abans d’acabar el 2021 les obres estarien acabades. N’heu sentit a parlar més vosaltres? Nosaltres, tampoc. I com bé sabeu, ja hem estrenat any 22.

El cas de la marquesina és similar. En aquest cas, el govern Madrenas es va comprometre que la marquesina seria una realitat a principis del 2018, just fa quatre anys. La realitat és que a hores d’ara encara no hi ha calendari perquè aquesta obra sigui una realitat. És a dir, camí de cinc anys de retard en un compromís electoral, públic i reiterat i aquí ningú ha assumit cap responsabilitat. Mentrestant, el parc continua a mig fer i amb un aparcament fantasma soterrat de més de mil places del qual ningú en sap el futur.

El Parc Central ha quedat a mig fer a l’espera que es facin obres pendents / Foto: Aniol Resclosa

Finalment, tenim la Plaça d’Espanya, forma oficial d’anomenar l’espai erm que existeix des de fa temps entre l’estació de tren de rodalies i la carretera Barcelona. Un espai que és porta d’entrada de la ciutat i que avui presenta un estat totalment deplorable. L’any 2018 no només es va inaugurar el Parc Central i es va dir que tindríem la marquesina. Uns mesos abans de les eleccions, com va passar amb Vista Alegre, Madrenas i el seu equip van presentar una proposta de reforma de la Plaça d’Espanya assegurant que era qüestió de temps fer-la realitat. Que s’hi posarien aviat. L’única certesa, però, és que al 2022 aquest projecte ni té pressupost ni té calendari. I tot malgrat que l’estiu passat el govern Madrenas deia “confiar que les obres començarien a la tardor”. Per això, Guanyem Girona proposarem al proper ple que l’Ajuntament agafi el compromís d’engegar aquestes obres abans que acabi l’any i que, en el cas de la pacificació del carrer Bailén, previst en el projecte, es liciti fins i tot abans ja que es tracta d’una obra independent de la mateixa Plaça.

I és que la mobilitat i la necessitat de garantir espais més pacificats a l’Eixample és ja una urgència de ciutat. Al 2020 Guanyem vam aconseguir que Junts es comprometés a tallar un carrer central de l’Eixample un dissabte al mes per provar com podia millorar la situació al barri a nivell de salut, economia i amabilitat. Tot en clau també de lluita contra el canvi climàtic. De tot aquell acord, Madrenas se n’ha rentat les mans. No l’ha complert, vaja. Una “noble” manera de governar i teixir aliances, trobo. En tot cas, aquests dos anys han servit per veure clarament – i més en èpoques com les festes de Nadal – que la proposta de Guanyem es quedava fins i tot curta. Per això, caldria fer un estudi clar i específic sobre els carres de l’Eixample perquè Girona faci un pas endavant com han fet París, Amsterdam o Pontevedra i aposti pel vianant, els vehicles no motoritzats i el transport públic en la zona adjacent al centre de la ciutat. Us imagineu, per exemple, la plaça d’Espanya reformada, un carrer Bisbe Lorenzana pensat en la gent i un Garatge Forné sense que estigui en estat de desús?  Això sí que seria un canvi positiu i transformador per a la ciutat.

I abans d’acabar aquest recordatori-proposta d’avui sobre les reformes de la Plaça Espanya, l’acabament del Parc Central, la marquesina entre edificis, la pacificació del carrer Bailèn i el replantejament de la mobilitat de l’Eixample, deixeu-me fer un “bonus track”: la màquina de tren del carrilet. Sí, aquella que durant tant de temps va recordar a la Plaça Espanya i a l’Avinguda Jaume I altres vies ferroviàries que havia tingut la ciutat. Aquelles que molts ens agradaria no haver perdut i, com a mal menor, recuperar tant aviat com sigui possible. D’aquella màquina, peça de memòria històrica, avui només en sabem que es troba mal endreçada al magatzem de les Brigades Municipals des de fa gairebé set anys. El govern Madrenas n’ha fet silenci. Com si no anés amb la ciutat. Com si de petites i de petits aquella màquina no ens hagués explicat tantes coses i no ens hagués fet volar la imaginació. Com si les places no fossin espais on col·leccionar milions d’històries personals i col·lectives i fer-les present amb objectes, escultures i records. A totes les places? A gairebé totes. Bé, a la Plaça d’Espanya, erma, formigonada i antipatia personificada, avui en dia segurament no. I és que tots aquests retards i mal endreços només serien comprensibles com una enorme obra d’art contemporani entesa com una metàfora per definir l’Estat i les promeses incomplertes dels de sempre.  

La locomotora del carrilet, guardada a l’aire lliure en un magatzem municipal des de fa gairebé set anys

Girona: de la singularitat a l’estranyesa

per sisiguanyem, posted in - Lluc Salellas

Aquest desembre ha sigut el de la Covid a casa. Havíem resistit gairebé dos anys però era qüestió de temps que el virus entrés per la porta i ens alterés la rutina d’escola, feina i activitats. Han estat 15 dies, pont inclòs, de restriccions i de passejar per les mateixes parets. Sortida al balcó a estendre roba, mòbil en mà, ordinador a la taula quan la gestió de casa i la mainada ho ha permès i anar-hi posant imaginació. Enmig d’aquesta voràgine, la descoberta que el Bòlit, Centre d’Art Contemporani de Girona, engega un treball sobre persones singulars dels nostres pobles i viles, dirigit per en Julià Guillamon i l’Adrià Pujol, m’ha generat un somriure, com aquells que et venen quan recordes els moments agradables que són formigó armat a la teva vida. 

És cert que, a primera volta, només m’han vingut homes al cap. De singulars, vull dir. També en això hi ha una explicació al voltant del gènere i del poder que, de ben segur, en algun moment de tot aquest treball se’n parlarà. Qui es podia “permetre” ser singular o ser entès com a tal fa uns anys? Els homes. Qui s’ho pot permetre ara? Encara, els homes més que les dones. En la conversa de Twitter que va generar el Bòlit i la seva directora proposant que aportéssim noms, la companya Laia Pèlach va fer referència al “noi del telèfon” que passejava per tot Girona amb un telèfon fixe a la mà. Era un d’aquells que havies de girar els números perquè quedessin marcats (menors de trenta anys ho podeu googlejar, si voleu). De tant en tant, el noi, l’home, es podia aturar i demanar-te que parlessis per aquell telèfon i depenia de la teva benvolença seguir o no el joc proposat. Era comú topar amb en amb ell i comentar-ho a casa quan arribaves. A Girona, tothom ha dit sempre que, d’alguna manera, ell havia sigut l’inventor del telèfon mòbil. A la viquipèdia popular gironina, el mantindrem sempre com “el nostre” inventor del mòbil. Necessito, això sí, que algú en recordi el nom.

El noi del telèfon Foto: Autor desconegut

Tot seguit, a mi em va venir al cap l’home que tot el dia cantava “La Gavina” pels carrers de Girona. Cantava a la Marina Rossell, però estèticament era més un “Pavarotti” o un “Chanquete” de Verano Azul. Primer, amb el cartró de vi a la mà, anys després sobri i més afable. Va ser en Jordi Gran qui em va fer avinent el nom del cantant. Per allò d’humanitzar les persones, que sempre hauria de ser una guia a les nostres vides. Es deia José Cuenca i va viure molts anys a La Sopa mentre de dia es passejava pels carrers del centre de la ciutat cantant cançons populars i d’òpera amb una veu profunda i ressonant que, com a infant i adolescent, t’impactava de ple. El meu record és de veure’l moltes vegades assegut a la Plaça Salvador Espriu, a prop del Mercat, centre de vida i referència de les matinals de Girona i, on, a l’hivern escalfa com a poques bandes de la ciutat.

En aquesta repassada mental ràpida que vaig fer a partir d’aquest sobre el treball del Bòlit, hi va aparèixer també en Cèlio. En Cèlio era un gran personatge de les mobilitzacions polítiques gironines del tomant de segle. Durant una època va anar passant les hores dels seus dies entre les cases okupes de la ciutat, els Casals Independentistes i la Plaça del Vi on sempre hi havia manifestacions i, sinó, ell se les buscava per poder reivindicar alguna qüestió. Va passar èpoques més comunistes i d’altres més anarquistes. Èpoques més lúcides i d’altres en què la malaltia mental li feia passar males estones. Massa. Fos com fos, però, ell sempre volia ser al peu del canó de la lluita social pels drets de totes les persones. I es feia sentir. I més, en una època en què el règim del 78 encara gaudia de prestigi a la nostra ciutat. La ruptura no era “mainstream” i menys si eres un “singular”.

Vist en perspectiva aquests tres casos “singulars” comparteixen una situació clara de problema de salut mental i també d’exclusió social. L’home del telèfon, en José i en Cèlio són exemples perfectes per parlar de singularitat, salut mental i exclusió social. L’Íngrid Guardiola, en Julià Guillamon i l’Adrià Pujol ja ens ajudaran a reflexionar sobre el rerefons de la “singularitat”, però, a mi, ara que estem al mes dels desitjos, sí que m’agradaria apuntar que Girona té camí a fer per ser més inclusiva amb totes les persones que surten de la “normativitat” establerta. Hem avançat i molt com a societat en alguns aspectes. Ja no som, sempre, una ciutat grisa i tancada, que es mirar i remira a si mateixa, però situats allà on som, ens queda molt de camí per oferir un recorregut de vida digne a tothom qui viu a la nostra ciutat.

Ho hem vist aquests últims dies amb el retard de vint dies en l’obertura de l’espai de l’antiga UNED per acollir 35 persones sense llar en plena fred hivernal. El govern de Madrenas no ha estat a l’alçada de les necessitats de les persones sense llar.  Ho hem vist amb el pressupost municipal pensat per al 2022 la ciutat no creix en temes clau com ara els programes i projectes lligats a les cures, l’atenció, la salut mental i la inclusivitat. De fet, fins i tot, s’ha reduït el pressupost destinat a obres per adaptar la ciutat per a persones amb mobilitat reduïda. Ho hem vist en molts detalls. 

Ara, al 2022, no sé si la singularitat és entesa de la mateixa manera que fa trenta anys, quan els singulars eren també part del “nosaltres” i formaven part de la identitat compartida. El neoliberalisme, l’individiualisme i també la pandèmia ens ha fet perdre també bona part d’aquesta xarxa. Ara més que persones singulars, percebem les persones com a estranyes. Ja no formen part del “nosaltres”. Per això, quan penso en un desig per a la ciutat del 2022, inevitablement acabo sempre en fer tot el que estigui a les nostres mans per revertir-ho, perquè la comunitat sigui més comunitat i la nostra vida no depengui únicament de les herències privades rebudes. De la injustícia, vaja. Dels cognoms que tinguis. Perquè sols som més dèbils i, en canvi, junts, fent barri, fent ciutat, amb allò públic pivotant les nostres vides, som forts

Diuen que les alberedes tornaran a obrir camí.

Confiem-hi.

Bon any!

Vista Alegre, molta fressa i poca endreça

per sisiguanyem, posted in - Lluc Salellas

Fa anys que el govern Madrenas, ara amb el suport d’ERC, va agafant compromisos amb el barri del Carme-Vista Alegre. Compromisos, benvinguts tots, però que malauradament es queden al tinter. Fem una repassada ràpida a tots ells i, finalment, centrem-nos en la reconversió de l’església de Vista Alegre en un espai cívic i comunitari per al barri, promesa feta fa un any i mig. Una anàlisi factual de la situació que permet extrapol·lar una manera de governar, la dels últims anys, basada en molta comunicació i anuncis i poca concreció a final d’any. 

Comencem pel principi. A finals del 2018, mesos abans de les eleccions, el govern Madrenas presentava al barri la reforma del Pont de l’Areny. La reforma, altament reclamada al barri com inici d’un procés de pacificació del Carrer del Carme, ha quedat en això, en una proposta preelectoral per atraure vots i segueix sense concretar-se en res. Tant és així que de moment el pressupost del 2022 aprovat per Junts, Esquerra i Ciutadans, no inclou cap partida per aquesta reforma. No seria d’estranyar que d’aquí un any, mesos abans de les noves eleccions, visquéssim una nova operació de propaganda sobre la necessària reforma del Pont de l’Areny.

La reforma del pont de l’Areny que incloïa la pacificació del carrer del Carme, un projecte de 2018 que mai s’ha arribat a concretar.

Una situació similar viu el reclamat pont entre el carrer del Carme i Montilivi. Després d’una bona campanya de conscienciació ciutadana, Madrenas es va comprometre a tenir el projecte de pont fet per a finals del 2019. Un compromís que arribava just abans de les eleccions municipals. Altra vegada, la mateixa història. Tres anys després, el pont del Carme-Montilivi que ha de servir per reteixir barris de la nostra ciutat i facilitar l’accés a serveis del veïns de l’est del carrer del Carme, no té prevista cap partida d’execució al pressupost del 2022.

La promesa de començar a construir el pont Carme-Montilivi arrivava pocs mesos abans de les eleccions municipals de 2019. Tres anys després no se’n sap res.

Si parlem dels ponts sobre l’Onyar, cal sumar-hi que, des de fa més d’un any, l’Ajuntament ha tancat per motius de seguretat la passera de la Font del Rei, ideada per a la circulació de vianants. No tenim calendari de quan es realitzaran les reparacions necessàries i per tant no sabem quan es recuperarà aquesta passera que uneix els barris de Vista Alegre i de l’Eixample. Mentrestant, el pas alternatiu pel Pont de la Font del Rei s’ha complicat i molt perquè vianants, ciclistes, patinets i persones amb mobilitat reduïda han de conviure en un espai de vorera molt i molt estret. Tercer pont al barri, doncs, que ni té calendari ni té proposta.

La passera per a vianants de la Font del Rei, tancada des de fa més d’un any. Foto: Marc Martí / Diari de Girona

A tot això, cal sumar-hi que a principis del tots els grups municipals vam votar a favor de la pacificació de la Plaça Catalunya, amb els seus conseqüents efectes pel Carme-Vista Alegre. Una iniciativa que tampoc ha tirat endavant malgrat hi ha un consens que seria un avenç per a la ciutat i segurament permetria idear un projecte de futur i suport per als comerciants del carrer del Carme que ara mateix viuen el carrer com una mena d’autovia dins la ciutat. Ni la Passera de del Font del Rei ni la reforma de Plaça Catalunya compten amb partides al pressupost 2022.

Arribats fins aquí, cal parlar finalment de l’afer de l’església de Vista Alegre. Al juny del 2020, en un acord de totes les forces municipals, vam decidir destinar 400.000 euros per l’adquisició a l’església de Vista Alegre, en desús. Aquesta adquisició havia de servir per solucionar un problema d’espai existent al barri per les activitats que realitzen l’Associació de Veïns del barri l’Agrupament Escolta. Una vegada més, un nou compromís fet pel govern Madrenas. En aquest cas sí amb una assignació per adquirir l’edifici que només necessitava d’una segona partida per adequar-lo. Un any i mig després, però, el que sabem és que tota l’operació està aturada. No hi ha previsió que l’adquisició i l’adequació d’aquesta finca es desencalli a curt termini. De fet, el govern parla ja que la conversió de l’església en un equipament pel barri es podria produir d’aquí a 10 anys i que cal buscar altres locals de lloguer per al mentrestant. Pilota endavant i un nou compromís que s’anuncia sense un calendari clar.

I en aquest cas la situació és encara més preocupant perquè tenim una partida de 400.000 euros aturada. És a dir, tenim uns diners previstos per una operació que a hores d’ara no sembla que s’hagi de fer per la incapacitat de trobar una fórmula d’entesa amb el Bisbat que estan guardats en un calaix. Els equipaments pel barri de Vista Alegre són necessaris. És una mancança de fa temps. Ara bé, si en aquest mentrestant l’Ajuntament és incapaç de tirar endavant l’operació caldrà exigir que aquests diners, els 400.000 euros, els puguem utilitzar per inversions ara i aquí, per ajudar en la sortida de la crisi, per posar els barris al centre, per dinamitzar una ciutat que fa massa que no té cap projecte. No podem permetre’ns el luxe de desaprofitar oportunitats. Ni a Vista Alegre ni a cap altre barri de la ciutat. I sobretot, el que ens cal, és un horitzó i un projecte per a la ciutat. Una estratègia d’on volem ser d’aquí a 10 anys. I dur-la a terme, complint els compromisos que s’adquireixin. Aquest és l’Ajuntament que volem. El futur que necessita la ciutat. 

Girona, ciutat de ‘toppings’

per sisiguanyem, posted in - Lluc Salellas

Ara fa uns dies voltant pel carrer Ballesteries vaig veure que la mítica merceria “Novetats Paquita” ha liquidat. La botiga, creada l’any 1958, referent de barri i de moda al seu temps ha tancat per jubilació. El fet que estigués inclosa en el Catàleg de Comerç Emblemàtic i Tradicional de la ciutat -una llista confeccionada fa només un any- no ha comportat ni tan sols un agraïment públic de l’Ajuntament a la trajectòria d’una botiga que resistia dins la desaparició continuada del comerç de proximitat al Barri Vell. Aquest gest de reconeixement tampoc ha passat amb la fusteria Armand Lladó, la Pensió Bellmirall (dels estimats Anna Pasqual i Isidre Vicenç), l’Armeria Girona, regentada pel que ha sigut durant anys President de l’Associació de Comerciants del Centre, o Moby Disc, tots ells reconeguts com a comerços que formaven part del segell, de la “identitat”, de la ciutat i que han abaixat la persiana els últims mesos. Nosaltres enteníem – i entenem encara- que una Guia del Comerç Emblemàtic i Tradicional també havia de servir per això, i perquè l’Ajuntament garantís que temàtiques de comerç com les que trobaven en alguns d’aquests establiments no deixessin d’existir a la ciutat. Bé comú i projecte de ciutat.

Més enllà d’aquesta consideració, el que és segurament més preocupant és com s’està fent la transició de comerç al Barri Vell i voltants. Lliure mercat pur i dur. No hi trobem cap interès públic i estratègic en potenciar un sector o un altre, ni tan sols després que la pandèmia ens hagi ensenyat que l’economia no es pot basar únicament en el monocultiu del viatjant. Sí que veiem, en canvi, que bars arrelats a la ciutat, que potencien el productes de proximitat i la cervesa artesana com el + Cub a la Plaça Catalunya – gràcies Jordi per tant- han hagut de plegar per deixar pas a la ciutat de “l’Eat, Sleep and Cycle”. La mutació comercial del barri cada vegada fa que aquesta part de la ciutat agafi un aire més evident de passeig de Lloret de Mar al mes d’agost. Just el contrari del que s’havia dit que es volia procurar, la ciutat de la cultura, l’art i la profunditat .

Tanmateix, el cert és que el centre de Girona és ja avui una ciutat de toppings. És a dir, una ciutat on bàsicament s’hi obren botigues de gelats, iogurts, tes glaçats i crêpes on pots escollir entre dos i tres ingredients perquè la dolçor sigui, això sí, personalitzada mentre es tanquen els comerços estructurals, de 365 dies l’any. Una realitat que contradiu cada dia la campanya comunicativa de l’alcaldessa, Marta Madrenas, que fa dos mesos va començar a penjar fotografies de “locals llogats” per crear la sensació que tot ja havia tornat a la normalitat. La realitat és però que si fa un any explicàvem que hi havia 52 locals tancats entre la Plaça Catalunya i la Plaça Sant Pere, a finals de juliol d’enguany la xifra se situa en 50. Cert és que el barri ha acollit l’arribada d’un projecte com el Foment i algun altre proposta gastronòmica que revitalitzen la zona, però el valor afegit ha deixat de ser clau pel que fa al nou comerç de la zona. I tot, mentre molts comerciants continuen sense entendre ni rebre les ajudes que l’Ajuntament va prometre en plena pandèmia. De fet, partides com les d’Aixequem Persianes o la de Foment de l’activitat econòmica i l’ocupació han quedat gairebé sense gastar. Dit d’una altra manera, diners que l’Ajuntament havia previst en el suport al petit comerç han quedat en un calaix en un dels moments més importants per al sector dels últims anys.

Girona, que havia sigut capdavantera en el comerç ha perdut pistonada. La conjuntura de la pandèmia ha posat davant d’un mirall les mancances del model de l’equip de Madrenas. Per això, cal un nou impuls, definir polítiques de suport, enfortir els projectes comercials que donen una vida de barri i estructural al centre de la ciutat i també reforçar propostes com la de la pacificació de carrers als barris perquè els vianants siguin el centre de la mobilitat i facilitin que els comerços puguin seguir existint Aquesta és una política econòmica però ho és també de seguretat. Com més comerços, més vida, més comunitat i, per tant, més seguretat, calma i alegria als nostres barris.

Parlem, doncs, d’un àmbit estratègic, com ho és també el de diversificar mercats a nivell temàtic i territorial a la ciutat o la de descentralitzar el turisme i fomentar-ne un de més proper i sostenible. Dues propostes que Guanyem va recollir i que el govern de Madrenas va desestimar. Com ja és massa habitual en ells. Quan ens imaginem la Girona del futur, Guanyem projecta una ciutat que sap articular-se més enllà d’Amazon i del capitalisme de plataforma. O, si més no tot i aquesta voràgine que s’ha endut bous i esquelles. Recuperar l’economia de proximitat, potenciar la circular, mirar a prop i a les necessitats del dia a dia del veïnat. Situar l’alimentació, la roba i les necessitats que tenim tots al centre de les polítiques comercials i posar en valor la creativitat, la innovació i també els oficis, tallers i artesans. Més enllà dels toppings, hi ha d’haver estratègia i comerç. Més enllà que Jeff Bezos voli a l’espai, hi ha institucions públiques que tenen deures i polítiques a fer perquè aquest senyor no decideixi sol què passa a les nostre vides. Fem-les i deixem enrere la ciutat anunci per recuperar la ciutat que combina la productivitat i la cura i atenció de les necessitats de les famílies de la ciutat. 

Frenar la segregació a Girona: tenim les eines

per sisiguanyem, posted in - Lluc Salellas

El govern de la Generalitat ha aprovat fa un parell de mesos el llargament esperat Decret d’Admissió. El decret no és allò que alguns hauríem volgut, sobretot perquè manté la lògica del dret a elecció de centre de les famílies i amb ella la idea que el sistema educatiu és una mena mercat on els centres competeixen i no afronta d’arrel el debat sobre la doble xarxa, pública i concertada, inevitablement vinculats a la problemàtica de la segregació escolar. Al mateix temps, obliga a poc, deixant tot el pes de les mesures a desenvolupar a la voluntat dels ajuntaments i els agents del departament al territori, alhora que oblida els Consells Escolars Municipals (CEM), òrgans ja consolidats i reconeguts com a espais de participació en matèria educativa a nivell local. A més, presenta com a destacables principis ja suposadament garantits des de fa temps, com la transparència i el dret a la informació o com la gratuïtat de l’educació, sense donar noves eines, però, per fer-la efectiva, com si no depengués del mateix Departament d’Educació augmentar el finançament de les escoles i exigir aquesta gratuïtat acabant amb les quotes, reconegudes o encobertes. 

I tot això és tan cert com que el nou decret obre també un munt de portes que fins ara estaven tancades o només entreobertes per poder lluitar contra la segregació escolar des dels municipis o com a mínim les concreta i orienta en la lògica d’aquest objectiu i ho fa en la línia que des de Guanyem Girona, seguint les demandes del Síndic de Greuges, venim apuntant des de fa temps. D’entrada obre els supòsits per determinar les Necessitats Educatives Específiques (NESES o NEE) facilitant les eines per la seva detecció des d’un concepte ampli que faciliti una distribució real de la diversitat i concreta procediments i possibilitats en la reserva de places per aquest alumnat. També dóna eines per la limitació de ràtios i per establir proporcions màximes d’alumnat amb NESES i posa les Oficines Municipals d’Escolarització com a eina clau per la gestió conjunta de l’admissió d’alumnat concretant possibilitats. I en definitiva ve a dir que totes aquestes eines vinculades a la programació de l’oferta educativa i al procediment d’admissió s’han de posar al servei de la lluita contra la segregació escolar. Finalment, també incorpora la necessitat de retre comptes i fer un seguiment de les mesures preses i de l’evolució de la segregació escolar al municipi. 

El decret, però, ja és vigent arreu i a Girona de moment s’ha canviat una zonificació, està per veure amb quins resultats, i s’ha tancat un grup a la zona on hi havia menys oferta en relació a la demanda. També s’ha obert encara més les adscripcions de primària a secundària, saltant-nos els criteris de proximitat, relació entre centres i escolarització equilibrada de l’alumnat que preveu el decret, i no s’ha volgut limitar l’oferta de grups a un institut de secundària per evitar que s’hi acumuli alumnat d’incorporació tardana com ha vingut passant ens els darrers anys. Cap a on anem doncs?

Alguns portem anys de treball incansable des dels centres, des del CEM o als plens municipals per avançar cap a una composició equilibrada en els nostres centres educatius on la diversitat de tot tipus sigui vista com un reflex del món que vivim i una font de riquesa irrenunciable. Sovint ens hem topat amb arguments derrotistes que impedien avançar en aquesta lluita, ara tenim noves eines i és hora de posar-les sobre la taula, arremangar-se i treure’ls el màxim profit per revertir la dinàmica segregadora que des de fa uns anys arrosseguem a Girona. Lluitar contra la segregació és ja només qüestió de voluntat política.