Girona, cafès d’estiu

Aquest estiu la política gironina ha estat en boca de tothom. La proposta de Guanyem Girona de reclamar una alcaldia dedicada al 100 per cent a la ciutat i, per tant, no centrada en el Parlament o la fundació d’un nou partit, va generar un debat necessari: ha de ser un govern dèbil sense model i mancat d’un lideratge dedicat a la ciutat qui impulsi la sortida a la crisi? Aquest era el rum-rum –expressió feta moda fa uns anys- que corria per Girona durant els mesos de juliol i agost. Precisament per això em vaig proposar conversar amb diverses persones reconegudes a la ciutat, amb trajectòria professional i associativa que coneixen bé el que hi passa i que tenen una opinió contrastada sobre la política i les necessitats gironines. Gent diversa, d’un ampli ventall ideològic i que saben del que parlen. Converses d’estiu amb un cafè. De calma i profunditat. Sense pressa ni embuts i amb les idees clares.

La conclusió era unànime: la ciutat viu una dinàmica de pèrdua de qualitat de vida, de deteriorament progressiu. Aquesta dinàmica, coincidíem, s’origina molt abans de la pandèmia, i és que aquest govern sense idees no sembla preparat per poder impulsar les polítiques que necessita Girona. Entre d’altres coses, perquè des de l’arribada de Madrenas, la ciutat ha anat a menys per a les gironines i gironins. Aquesta percepció, de deixadesa, de desgovern, arriba des dels punts més diversos de la ciutat. Mentre a l’Eixample maleeixen la reforma del carrer de la Creu, a Santa Eugènia lamenten el desgavell de la plaça del Barco. Mentre a Pla de Palau-Sant Pau reclamen més equipaments, a Girona est continuen a les fosques. Des de realitats diverses, un mateix diagnòstic: Girona no funciona.

Si volem una ciutat dinàmica i engrescadora, qui governi ha de tenir una estratègia, una proposta global i a mitjà termini a la ciutat, com tenien Nadal, Pagans o Puigdemont, agradessin més o menys. Condició que l’actual govern tampoc compleix. No he tornat a parlar amb totes aquestes persones ara que ERC ha pujat amb bona voluntat al vaixell del govern Madrenas sense incorporar ni una proposta de canvi en la dinàmica de govern. Tanmateix, escoltant-los durant aquells matins i tardes d’agost estic prou convençut que l’absorció d’ERC per part de l’alcaldessa no haurà canviat gaire la percepció que tenien del que necessita la ciutat.

Conversar amb gent dels barris i de la ciutat és una dels aspectes més agraïts que et dona la responsabilitat de ser regidor i, en el meu cas, de cap de l’oposició. I sap greu que l’aposta per una ciutat pensada per a totes i tots, que miri barris per igual i que posi l’equitat, l’economia de proximitat, l’ecologia, l’habitatge, l’educació i la al centre de les polítiques públiques hagi d’esperar. Guanyem segueix disposat a liderar una proposta que encari els reptes que tenim des d’un equip nou, que entén la política com una transformació constant i que no es mou a cop de tuits i titulars, sinó de projectes a mitjà i llarg termini. Seguirem treballant perquè així sigui.

De reptes acumulats, a Girona no n’hi falten. El que sí que es troba faltar és un govern implicat a fons perquè no s’arribin a tancar 19 establiments només entre la Rambla i Argenteria, com ja ha passat. Que si una moció ciutadana per la moratòria de pisos turístics s’aprova, aquesta tiri endavant. Que no es retalli en cultura, com s’ha fet, sense cap argumentació de fons sinó per simple tisorada automàtica. Que entengui que quan es municipalitza un servei com l’aigua s’ha de lligar a un procés de transparència. Que remodeli la plaça Pallach, la Central del Molí, la pista del CREC de Sant Daniel abans que s’acabi el mandat. Que alhora reconnecti el barri de Vista Alegre amb la resta de la ciutat. Que s’arrisqui en la nova proposta de gestió d’escombraries i neteja per canviar la dinàmica de brutícia i de reciclatge més aviat just que viu la ciutat de fa temps. Que faci una proposta integral de com ha de ser l’entrada Sud més enllà de les operacions privades de Clínica Girona i el Corte Inglés. Tot això, però, queda pendent.

Marquès Caldes de Montbui, un nom a reivindicar?

Ara fa un any, i aprofitant la calma de l’agost, vaig publicar un primer article sobre noms d’espais centrals dels carrers i places de Girona que semblen inqüestionables però que són d’un honor dubtós. Llavors em referia a la Plaça Marquès de Camps, també coneguda com l’Havana Petita, i aquest estiu m’he desplaçat més sud, al carrer Marquès Caldes de Montbui, un eix vital amb moltes necessitats de dinamització social i comercial al barri de Sant Pau i Pla de Palau on, entre d’altres, hi té el local l’Associació de Veïnes i Veïns. Marquès Caldes de Montbui és un carrer que pels que hem anat a l’institut Santiago Sobrequés i, per tant, hem tingut molta xarxa d’amistats al Sud de Girona, ha sigut sempre un espai on hi passen coses, hi viuen amics i coneguts, les voreres en molts punts són estretes i on, perquè no recordar-ho, cal vigilar amb el trànsit.

Aquest carrer, però, existeix des de fa dècades. Molt abans de l’institut, de les escoles Migdia i Cassià Costal i, evidentment, del Parc de les Casernes. De fet era l’Avinguada Generalísimo Franco del municipi històric de Palau, annexionat a Girona ara fa més de 50 anys. L’any 1965, com a resultat de l’annexió i tenint en compte que Girona ja comptava amb una Avinguda amb el nom del dictador (l’actual Rambla de la Llibertat), el ple de l’Ajuntament va aprovar canviar el nom del carrer pel de Marquès Caldes de Montbui. És a dir, la nomenclatura del carrer té arrels en el franquisme gironí: es líders de la dictadura a la ciutat són quin van decidir el nom del carrer. Ara bé, qui era aquest marquès? I, sobretot, d’on prové i què significa aquest marquesat que avui, com gairebé tot títol nobiliari, depèn de la monarquia espanyola? Repassem-ho per reflexionar sobre si té sentit que el nom segueixi marcant un carrer tan important a la ciutat.

El títol del marquesat de Caldes de Montbui el va crear el rei espanyol Alfons XIII, besavi de l’actual monarca, ara fa poc més d’un segle per atorgar-lo a Anna Girona Vidal, vídua de Domènec Sanllehy, qui havia sigut alcalde de Barcelona pels liberal-conservadors, la formació dels terratinents i grans burgesos  que tenia el catolicisme, la monarquia, el sufragi masculí i l’ordre social com a bases del programa. Sanllehy també va ser promotor de la Caixa de Pensions i president del Cercle del Liceu en aquell tombant de segle on les classes socials i els seus interessos eren evidents i imposats per tots els mitjans a les classes populars. Posteriorment, el títol nobiliari passà a mans del seu fill Carles Sanllehy, que va ser un dels dirigents de la Caixa de Pensions de Barcelona durant el Franquisme transformant l’entitat de la vessant més social cap a la inversió a l’estranger. En un exercici de matrimoni de classe (social), Carles Sanllehy es va casar amb la llavors comtessa de Solterra, Clotilde de Sarriera.

Paral·lelament, el seu germà Manuel Sanllehy era un dels escollits per formar part del primer govern municipal feixista a la ciutat de Barcelona comandat per Miquel Mateu i Pla, conegut a Peralada i ministre de Franco. Aquell primer ajuntament aprovà declaracions com la que tot seguit reprodueixo: «El Ayuntamiento actual, respondiendo al lema de la ‘España Una’, ha acabado con los problemas que creaba la dualidad de lenguas. En la Casa hoy no se habla ni se emplea más que el idioma español por antonomasia (…) la nueva España que se forja, la España Grande, precisamente por serlo, no podía continuar convertida oficialmente en sucursal de la Torre de Babel“.» (Sàpiens, març de 2010, reportatge de Jordi Finestres).

Nomenament de Manuel Sanllehy, comte de Caldes de Montbui i germà del marquès de Caldes de Montbui, al primer ajuntament franquista de Barcelona (La Vanguardia, 17 de febrer de 1939)

Aquests són els orígens i les “aportacions” del Marquesat de Caldes de Montbui al país. Com podem observar, la seva és una vinculació amb el poder de la dictadura franquista i l’oligarquia econòmica i els lligams amb la nostra ciutat brillen per la seva absència.

No és un cas únic, ho sabem, n’hi ha d’altres com, per exemple, el de Poeta Marquina, del qual se n’ha parlat més. Per això, ara que Girona ja té un protocol de com es poden canviar noms de carrers i places de la ciutat estaria bé plantejar-nos si aquest eix veïnal al Sud de la ciutat podria canviar de nom. O bé, des d’una posició més conservadora posant-li “Caldes de Montbui” a seques en honor a la bonica població vallesana o, apostant, perquè aquest sigui el primer gran carrer de la ciutat que porti un nom de dona.

Fa cosa d’un any vam reivindicar que la supervivent dels camps de concentració nazis Neus Català entrés al nomenclàtor gironí dedicant-li un carrer important i el plenari va aprovar una declaració institucional perquè fos així. Canviar el nom d’una avinguda gironina que honora un títol nobiliari anacrònic i lligat al franquisme pel d’una lluitadora antifeixista seria una lliçó de memòria històrica. Ara que tenim les eines ha arribat el moment de fer-les servir.  

El Wellness: de gimnàs de pocs a un equipament de ciutat

El barri de Pla de Palau-Sant Pau de Girona compta amb un equipament esportiu de primer ordre, el gimnàs O2 Wellness. El que poca gent sap, més enllà que el web només és en llengua castellana, és que aquest gimnàs és una concessió pública. És a dir: es va cedir a una empresa la seva construcció i explotació però el terreny i el que hi ha, així com el projecte que s’hi desenvolupa, és o, millor dit, podria ser si qui governa s’ho cregués, de l’Ajuntament de Girona. De totes i tots. Per entendre’ns: el que avui és un gimnàs d’elit, amb unes tarifes de les més altes de la ciutat, podria arribar a ser un equipament per un barri i una zona, el Sud de la ciutat, mancada d’equipaments municipals i sense una proposta integral més enllà de la construcció de Clínica Girona i l’ampliació de l’Hipercor. Un projecte de ciutat.

Explico tot això perquè aquesta setmana s’han fet públics dos informes, del secretari i de l’interventor, on s’assenyalen moltes irregularitats en la concessió d’aquest gimnàs a l’empresa Metropolis i també en la gestió posterior. És a dir, en surten esquitxats tant el govern del PSC del moment, per no haver fet un seguit de passos que garantissin fixar un retorn per a la ciutat i un benefici clar del que es podia dur l’empresa en la gestió del gimnàs, com el de CiU i el seus hereus ja que durant 9 anys han permès que la situació fos de descontrol absolut pel que fa a una concessió pública tant important. De fet, l’any 2016 s’acabava l’únic document que havia presentat l’empresa com a pla de negoci i el govern de Madrenas ni tan sols en va demanar un de nou. I tot, malgrat que en el seu moment, l’any 2007, el grup de Convergència i Unió, els de Madrenas, van denunciar al jutjat la situació per improcedent i delictiva. És allò d’arribar al poder i oblidar el que havies predicat.

“L’empresa ha agafat diners d’una concessió pública que el govern no ha volgut i/o sabut controlar per salvar un holding de gimnasos deficitaris arreu de l’Estat”

Mentrestant, l’empresa gestionadora del gimnàs ha fet i desfet com ha volgut. Imagineu-vos fins on ha arribat el descontrol que l’empresa ha estat utilitzant els beneficis industrials de la gestió del gimnàs, segurament molt per sobre dels que li pertocarien, per finançar altres gimnasos que té a l’Estat i que van més curts de diners. Dit d’una altra manera, ha agafat diners d’una concessió pública que el govern no ha volgut i/o sabut controlar per salvar un holding de gimnasos deficitaris arreu de l’Estat. Tot això que explico surt en els informes que s’han anat comunicant als grups en els últims dies i que ha publicat aquest dimarts El Punt. Per això, des de Guanyem Girona, que no tenim compromisos ni herències amb aquest model de gestió del 78, proposem que l’Ajuntament recuperi el control de l’equipament amb una visió de ciutat i de barri.

El sud de Girona és una de les zones més poblades i que creix més però pateix un dèficit d’equipaments municipals

Amb fermesa i valentia. Per la ciutat de la gent i dels seus barris ens hem de posar les piles. I en aquest sentit urgeix que el ple de l’Ajuntament abordi la regularització de la situació, faci un control immediat de la concessió i organitzi un acte i un espai de transparència públic on es doni compte del que ha passat i s’expliqui el pla de treball pel futur de l’equipament. Una proposta que hauria de comportar la presentació d’un document abans de finalitzar l’any amb l’estat de l’equipament, els beneficis exactes que ha obtingut l’empresa i l’obligació immediata d’oferir programes socials i esportius que constaven en el plec de clàusules i que la concessionària no ha tirat endavant. 

Assemblea de Guanyem Girona al Centre Cívic Pla de Palau, un dels pocs equipaments municipals dels quals gaudeix el barri, annex al complex del Wellness

Tot plegat, ha de servir per plantejar si és possible a curt termini la reversió de l’actual concessió i, sobretot, per plantejar com més aviat millor que el gimnàs deixi de ser un projecte de pocs per a passar a ser un equipament de barri i de ciutat. Aquesta i només aquest, pot ser l’objectiu d’aquells que defensem el bé comú, allò públic, posar la vida al centre. I més, en un moment, en què sabem com d’important n’és la salut i el cuidar-se. A nivell personal i també a nivell col·lectiu. 

Repensem la Fira de Girona, repensem el futur

A Girona hi ha silencis que es deuen pactar en algun indret secret de la ciutat. L’altre dia, d’aquests silencis i opacitats, la periodista Celia Castellano en feia referència – amb èxit – a Twitter.

Només així puc entendre que el tancament sine die d’un agent econòmic on les institucions públiques destinen pressupost i recursos com és la Fira de Girona hagi passat tan desapercebut. Honestament, un espai i un projecte com aquest es mereix més mirades i més proposta que un simple ERTO fet amb nocturnitat i traïdora amb els treballadors i treballadores de l’espai sense presentar cap document numèric ni justificatiu al Patronat de la Fundació. Perquè la realitat és que jo, essent Patró de la Fundació Fira de Girona, no he vist ni un sol document que acrediti la necessitat de l’ERTO o el tancament del Firal ara ja fa dos mesos. És a dir, no és que no ho hagi vist la ciutadania que paga bona part del projecte, és que ni tan sols ho hem vist els membres del Patronat. I més, en una Fira que fa temps que té alguns problemes per tancar els comptes amb números positius, vinculats també a la incapacitat del govern municipal de trobar fórmules per fer-hi arribar finançament.

Foto: Fira de Girona

Tot això que explico aquí em sembla important, a mi i a Guanyem Girona, primera força de l’oposició. I ho és més quan, la setmana passada, escoltava les declaracions del Director General de Fira de Barcelona, Constantí Serrallonga que explicava a Mònica Terribas que han estat treballant totes aquestes setmanes per fer possible que en aquest context la Fira torni a funcionar a tot drap a partir del setembre. És a dir, a diferència de Girona, no han aturat les màquines, sinó que han posat bous i esquelles perquè el projecte surti amb força just quan acabi l’agost. I ho poso d’exemple malgrat que a vegades he discrepat i discrepo de l’estratègia de Fira de Barcelona. Aquí, però, parlo de tenir estratègia i objectius a assolir. I, de fet, que JxCat, que va heretar el discurs «del govern dels millors» i de la gestió, estigui liderant d’aquesta manera la gestió de Fira de Girona mostra que sovint actua justament al revés.

Sobre Fires i Congressos sabeu que, des de Guanyem Girona creiem en una economia diversa, que explori sortides a la crisi més enllà de les receptes tradicionals dels últims 10 anys que no han servit per redistribuir riquesa ni treball, i, per això, ens agradaria tenir un debat general i sobre què hauria de ser la Fira de Girona a mitjà termini. Per nosaltres, que tenim la responsabilitat política d’aportar solucions, i també per a la gent i els agents econòmics de la ciutat i la demarcació, que necessiten impuls. Ara que ja estem en fase de represa, hauríem, per exemple, de presentar una programació d’estiu amb esdeveniments diversos que ajudin a millorar l’economia de la Fira. Tanmateix, amb aquesta aturada incomprensible, la Fira no té la capacitat per assumir-ho i a hores d’ara no sabem ni quina planificació hi ha pels mesos que vindran.

Exercici de transparència i de retre comptes el que fem aquí. Necessari per situar-nos i per encarar els debats que tenim com a ciutat i com a societat després de la pandèmia. Sortides diferents a les viscudes i propostes que posin el treball i l’economia, diversa i justa, al servei de les necessitats socials. En aquest sentit ja vam presentar una proposta de xarxa de mercats municipals que ha estat desestimada pel Govern on la Fira també podria tenir un paper important. Una Fira de Girona que ha de seguir la idea d’obrir-se al Parc de la Devesa per establir-hi sinergies i propostes com un primer pas d’obertura a la ciutat. La Fira té un projecte que no interpel·la prou a la majoria social i econòmica de la ciutat i, per tant, cal replantejar-ho. Amb totes les ganes, que nosaltres tenim, i les idees, que entre totes podem definir. Fer-ho per revitalitzar un projecte, que lligat a l’Auditori, pot ser un puntal del futur que ha de venir, cooperatiu, de petits productors, autoocupació digna i superació del turisme com a única beta que té l’economia per estirar. Repensem la Fira, repensem el futur. 

Dubtes i propostes sobre les pistoles de gas pebre de la Policia Municipal

En els contextos de crisis econòmiques i de sotracs importants és sabut que moltes administracions apliquen allò que Naomi Klein va definir com a la “Doctrina del Xoc” i que té a veure en fer passos cap a posicions més autoritàries aprofitant la desorientació general perquè siguin implícitament acceptades per la majoria de la població. Durant el període de la pandèmia, el govern municipal de Junts per Catalunya ha decidit comprar diverses pistoles de gas pebre per a ús de la Policia Municipal després que es produïssin alguns casos, molt excepcionals però reals, en què alguns agents havien sigut amenaçats amb arma blanca per persones durant la fase més dura del confinament.

Foto: ACN

Des de Guanyem Girona ens preocupa la seguretat dels gironins i les gironines i, per tant, també dels agents de la Policia Municipal. Tanmateix, ens sembla que aquesta decisió contradiu el discurs de la “policia de proximitat” i posa les bases de la construcció d’un cos policial pensat més per l’ordre públic, una funció que tenen assignada els cossos ARRO i BRIMO dels Mossos d’Esquadra, que pel servei de suport ciutadà a peu de carrer. Ens preocupa la decisió presa per precipitada i per les conseqüències que podria tenir la normalització de l’ús d’aquestes pistoles per part de la Policia Municipal aprofitant l’Estat d’Alarma i les pors socials generades durant aquests mesos. I és que un Ajuntament ha d’estar molt alerta per garantir en tot moment que no hi ha excessos policials, una pràctica de la qual cap municipi se’n lliura i, sobretot, ha de procurar constituir un cos de seguretat ciutadana basat en la proximitat i en la diferenciació qualitativa d’altres cossos pensats en clau més “repressiva”. La resposta a aquest desacord de Guanyem ha estat resposta per part de l’alcaldessa amb  un protocol d’actuació dels agents amb pistoles de gas pebre, que com sabem no són letals però causen dolor important i transitori.

En aquest sentit, des de Guanyem Girona, més enllà de no compartir la precipitació i la justificació puntual de la compra de les pistoles de gas pebre, hem volgut endinsar-nos en el protocol i plantejar alguns elements que considerem que caldria millorar substancialment.

En primer lloc, ens preocupa que es parli que els agents poden utilitzar la pistola quan la persona faci “resistència activa” ja que aquest concepte pot anar clarament associat a comportaments que es produeixen en contextos de mobilitzacions i manifestacions  i, per tant, escrit així es podria legitimar el seu ús en situacions on, de cap manera, armes de projecció i menys per part d’una Policia Municipal, haurien de ser usades. Un cas ben diferent és el d’una situació en què sigui la integritat d’un agent la que corri risc i, per tant, se’n faci un ús estrictament d’autodefensa. En aquest supòsit, recollit també pel protocol, tindria més sentit. Per això, ens sorprèn també que es parli com un supòsit d’utilització del gas pebre quan “es posi en greu risc la seguretat ciutadana” ja que és una condició tan general i subjectiva que s’hi poden incloure molts casos generant una laxitud que no és acceptable.

Així mateix, hi ha més elements sobre el protocol que ens generen massa incertes. El document no inclou res sobre els eventuals mals usos que es puguin donar i quines conseqüències hi haurà quan aquests es produeixin si és que mai es produeixen. No es parla doncs ni d’expedients ni de sancions per al possible mal ús. Tampoc concreta quants agents en podran fer ús ni fa una explicació detallada del que hauran de fer els agents una vegada l’hagin fet servir per apaivagar els efectes del gas pebre a les persones tal i com seria oportú ja que l’objectiu és “la reducció” de la persona i mai que aquesta pateixi dolor per se. Igualment, seria bo que el protocol millorés la distància d’actuació que hi ha d’haver entre l’agent i la persona a dos metres i que en la necessària informació prèvia de l’agent a la persona preguntés també si aquesta pateix algun tipus de malaltia respiratòria o ocular.

Finalment, és bo de saber que en un Estat com és el Regne Unit, que compta amb una tradició més extensa d’ús d’aquestes armes per part d’alguns cossos policials, es recomanen algunes accions (Assotiation of Chief Police Officers in England, Wales and Norther Ireland Guidance on the us of the incapacitant spray (2012) que tampoc queden recollides en aquest protocol com ara que per poder utilitzar les pistoles de gas pebre s’hagin de fer cursos de formació obligatoris amb exàmens inclosos, que si la persona a qui es vol reduir té una malaltia mental primer s’hauria d’interar parlar amb les persones que l’atenen normalment, els amics o els familiars per consensuar si convé o no l’ús d’aquests dispositius i, sobretot, ser molt clar en què tan important és l’ús quan sigui estrictament necessari com ara l’acció de cures que han de fer els agents una vegada utilitzat el gas que ha de derivar, en el cas que aquesta persona sigui detinguda, en oferir-li informació en paper sobre el gas pebre i les seves conseqüències.

Tot plegat ens porta a fer una última petició: la creació d’un mecanisme clar, públic i transparent que supervisi l’ús acurat d’aquestes pistoles en el cas que es comenci a utilitzar. En aquest sentit, una comissió formada per la direcció del cos policial, representants dels grups municipals i membres d’entitats vinculades als drets humans com ara podria ser la Comissió de Drets Humans del Col·legi d’Advocats així com  d’especialistes en criminologia de la Facultat de Dret de la UdG. Aquesta comissió podria ser l’encarregada de fer un seguiment estricte sobre els usos que han tingut les pistoles en un any i valorar quins efectes han generat. Una activitat que permetria anar revisant any a any el sentit i la necessitat d’ús d’aquesta arma per part del cos de la Policia Municipal de Girona.

Un any després, persistim

Guanyem una ciutat. Governem per a la gent. Aquests són els dos pilars que van moure el naixement, la formació i els resultats de la candidatura Guanyem Girona avui fa un any en les eleccions municipals que van conformar el consistori més repartit políticament des de l’any 1979. Guanyem Girona i la seva segona posició va ser, sens dubte, la força amb més impacte de la nit tenint en compte que era la primera vegada que ens presentàvem i que havíem nascut només vuit mesos abans d’aquell  26 de maig. L’espai neoconvergent perdia pes en treure només 9 dels 27 regidors (acostumats a tenir-ne 10 de 25), ERC mantenia resultats i no seguia l’ascens que van viure a gairebé totes les capitals i el PSC recuperava posicions després de la immensa desfeta del 2015, quan va quedar en quarta posició.

Xifres a banda, els més de 8000 vots i regidors de Guanyem Girona han significat un pas endavant en la capacitat de posar iniciatives sobre la taula per fer la ciutat justa, sostenible, que genera alternatives a les desigualtats econòmiques, culturalment activa i que no deixa ningú enrere. En aquest any, de sacsejades per les sentències del Procés, el Glòria i la Covid-19, regidores i regidores i les desenes de persones que formem Guanyem hem pencat cada dia en base a aquest municipalisme transformador i republicà que ens va fer néixer per poder aspirar a tot.

Han sigut 12 mesos on  hem sigut capaços d’arribar a acords amb el govern quan ha calgut per aconseguir més elements de democràcia com ara les reformes del reglament de participança o que es facin plens municipals als barris –ambdues pendents que les executi el govern de Madrenas- que s’apugessin els impostos a aquells que més tenen– com ara a les grans superfícies comercials – o arribar a pactar millores substancials en un pressupost. En aquest darrer cas, per exemple, cal ser conscients que sense Guanyem Girona avui l’Ajuntament no estaria comprant habitatges per poder millorar-ne l’oferta pública ni estaria fent dues promocions públiques d’habitatge protegit, una d’elles en forma de cooperativa. Tampoc no es plantejaria la creació d’una Oficina sobre el Canvi Climàtic ni tallar carrers de la nostra ciutat per millorar la mobilitat (tot i que ho fa a mitges) ni s’haurien destinat molts més diners a projectes educatius i de barri ni s’hauria impulsat un menjador social per a gent gran a l’Esquerra del Ter per reduir les desigualtats socials existents. Perquè quan Guanyem hi és passen coses.  

Així mateix, Guanyem també ha sabut exercir un lideratge des de l’oposició en dos sentits. Per un costat, presentant mocions clau per al futur d’aquesta ciutat com la de la creació d’un tanatori públic o la de redactar un Pla Local d’Habitatge que tan necessita la nostra ciutat. Per l’altre, proposant espais de treballar a forces progressistes al consistori en temes com la mobilitat, els residus i la neteja mentre seguim amatents a una municipalització de l’aigua que es continua gestionant amb massa opacitat. I és que en només un any al consistori Guanyem Girona ha mostrat la centralitat política exercint una oposició clara i constructiva que ha permès avançar en polítiques que havien estat sempre abandonades per JxCAT alhora que es posaven les bases per un canvi polític que la ciutat mereix més aviat que tard.  Un canvi que també té a veure en el com fem política i en la idea que aquesta s’ha de fer al costat de veïns i veïns i entitats i associacions, política a peu de carrer i que vagi més enllà de la dinàmica de “despatxos”.

Avui fa un any d’un dia inoblidable, dels nervis, de les visites als col·legis electorals, de les apoderades arreu, de somriures i d’alegries, de milers de persones que feien confiança en el nostre equip, una confiança que volem seguir regant amb el convenciment que allò va ser només el principi d’un viatge per dignificar la política i la ciutat, per posar la vida i els barris al centre, perquè aquells a qui mai s’ha escoltat tinguin els mateixos drets que aquells que sempre han parlat. Per una Girona que miri el futur i que sigui valenta quan pren les decisions polítiques perquè malauradament avui la sensació és que l’equip de govern Madrenas ni pot ni vol. Canta i balla, sí, però no governa com els gironins i les gironines reclamen. Per això, per la confiança, pel convenciment que sabem i volem gestionar políticament la ciutat,  un any després, persistim. I persistirem. 

Què fa un regidor com jo aquests dies?

Fa unes setmanes l’economista neoliberal Xavier Sala i Martin feia saltar la polèmica a les xarxes socials després d’insinuar que els milers de regidors i regidores ens gratàvem la panxa durant el confinament.

Molts electes vam respondre-li directament però segurament la seva afirmació amagava un rerefons social sobre què carai estem fent aquests dies la gent que posem hores a la política municipal. La desconfiança és una conseqüència de la cultura antipolítica que va instaurar el Franquisme alhora que té a veure també amb actituds i actes que han comès desenes de polítics vinculats especialment al PP, CiU i el PSOE en els últims quaranta anys i que han allunyat encara més la política de la gent. El darrers exemples han sigut el de l’alcalde de Badalona (PSC) saltant-se el confinament i conduint amb símptomes d’embriaguesa o la imputació de quatre exconsellers convergents pel cas del 3%. Per això, crec que és important que expliquem què fem aquests dies les regidores i regidors, com ho fem i, sobretot, amb quina voluntat ho fem. Aquí hi trobareu l’exemple del cap de l’oposició de l’Ajuntament de Girona.

A casa ens hem tret el despertador perquè les nits s’allarguen més. Són l’única estona sense mainada en un pis de 60 metres quadrats i les mirem d’aprofitar. La mainada ja fa de despertador natural i, de fet, algun dia m’he anticipat al seu bon dia per avançar feina, especialment aquella que té a veure amb propostes de fons, de densitat i complexitat política. La Terribas acompanya de fons. Però el més habitual aquests dies és mirar de fer l’esmorzar en família, repartir les tasques de la llar, anar a comprar un parell de cops a la setmana, destinar el matí a gestionar el funcionament de la unitat familiar, dinar amb horari dels avis de pagès i, si es pot, fer una becaina curta però necessària. Enmig d’aquesta organització estricta, el mòbil permet posar-me al dia de les novetats informatives, especialment les locals que tenen menys impacte mediàtic, mirar a la distància els comandaments militars fent rodes de premsa persecutòries de la llibertat d’expressió i aprofitar la dutxa per endreçar les idees que han anat bullint les vint-i-quatre hores anteriors. A la nostra llar, ens hem acostumat a definir l’estona de dutxa i preparació com les “vacances” dins el confinament. Així estem.

Les tardes, en canvi, són d’execució de feina. Això significa fer vídeotrucades amb l’equip institucional de Guanyem o les comissions temàtiques de base per compartir quines idees plantejarem a les Juntes de Portaveu, als mitjans o als plens telemàtics que fem mensualment.

Reunió de la coordinadora de Guanyem Girona

Durant aquestes 7 setmanes, Guanyem ja hem fet més de 20 propostes de mesures per a la ciutat en àmbits com el cultural, sanitari, de mobilitat, o l’econòmic i hem escrit 8 articles de reflexió del nostre equip de regidores i regidors. Una feina que estem combinant amb el seguiment de temes que estan endarrerits a nivell de ciutat: com la gestió de l’aigua, les obres de la incineradora, o l’estat de les concessions dels aparcaments públics de la ciutat – els informes que consten als expedients són com llargs com llibres de Sant Jordi- així com la preparació d’un dossier de propostes per la sortida de la crisi a nivell de ciutat. Plantejar propostes de futur i fiscalitzar la gestió són part clau de la nostra feina, també durant la pandèmia.

Ara bé, en aquestes tardes plujoses que ens ofereix aquesta primavera confinada, també contactem amb entitats i persones representants del teixit associatiu i veïnal de la ciutat. Els escoltem i hi debatem. Ara que tenim vetat el carrer i la política de la conversa en directe, allò que més ens agrada fer a regidors i regidores, ens toca buscar alternatives per copsar l’estat d’opinió i les necessitats de sectors econòmics, socials, esportius o veïnals. I us ben asseguro que d’hores ens en falten.

Perquè a totes aquestes tasques de preparació i de treball, hi hem de sumar les hores de les Juntes de Portaveus que fem de forma recorrent cada setmana, la preparació de la primera revista de Guanyem Girona que traurem en format digital, les conferències via xarxes socials i el treball cooperatiu amb d’altres candidatures del municipalisme republicà i transformador. Guanyem i els seus regidors sempre hem reivindicat la vida social, els actes, les trobades, la xarxa veïnal i, és cert que el món de la distància física no és el nostre fort. Ens agrada la presència en directe deia l’altre dia un company. I tenia tota la raó.

Tanmateix, formiguetes com som hem adaptat la nostra rutina a aquest confinament. Com un experiment polític mantenint el que és més important allò que ens mou a fer política: guanyar una Girona per a la seva gent, una Girona justa, democràtica, republicana i ecologista. I mentre procurem concentrar-nos en això i dedicar-hi hores i més hores ja arriba l’hora de dutxes, sopars i contes d’anar a dormir. Improvisar històries dels barrufets on les barrufetes són les protagonistes i la força col·lectiva sempre guanya l’autoritarisme malvat d’en Gargamel. Com el món que seguim somniant, el que creix de les arrels i de la comunitat, dels aprenentatges i de la utopia. El bell socialisme que, si queden forces, miro de revisar amb lectures a darrera hora del dia tot i que sovint, ho reconec, acabem la nit a la plataforma de sèries i documentals de torn buscant la calma en els moments de companyia plena. I “només” portem 45 dies.

Com posem Girona a punt pel desconfinament?

Tard o d’hora el desconfinament, escalat o general, serà una realitat a les nostres vides. Més enllà de decisions on pesa més l’economia que la vida, com la que el passat dimarts milers de treballadors haguessin de tornar als centres de producció mentre el risc del virus és ben present, les ciutats, i els seus gestors, han de seguir treballant en una doble estratègia: com sortir satisfactòriament de l’emergència sanitària i com afrontar el desconfinament i els mesos posteriors. Aquestes dues estratègies obliguen al govern de la ciutat a redefinir les prioritats polítiques, avalades per uns pressupostos que tenien l’acord de Guanyem Girona, però també la manera de fer política i  l’organització del propi ajuntament per poder desenvolupar les noves prioritats de forma efectiva. En les últimes setmanes hem tingut una primera prova d’aquesta nova manera de fer en les trobades telemàtiques d’informació i debat a la Junta de Portaveus i també amb el Comitè d’Empresa. Tanmateix, queda molt de camí per fer perquè la cultura política de la unilateralitat governamental malgrat ser minoria política està molt arrelada al nostre país. 

Com ja venen dient molts experts de múltiples àmbits, no estem davant d’una crisi conjuntural, estem davant d’una crisi que afecta al moll de l’òs del sistema econòmic i social, que interpel·la  tots els àmbits de la nostra societat i, de retruc, qualsevol de les polítiques públiques a desenvolupar. Qui cregui que amb accions de pura emergència podrà en uns mesos recuperar la “normalitat”, segurament no ha estat capaç de fer l’anàlisi rigorosa que aquesta crisi ens obligar a fer. Una “normalitat”, que com bé explicava Naomi Klein fa uns dies, no era res més que una altra crisi, la de la desigualtat i la pobresa estructural a la qual encara no havíem posat fi després de l’esclat del 2008.

Però, lluny de voler reproduir un discurs purament teòric, volem fer un exercici molt pràctic del que, des de la perspectiva d’una candidatura com Guanyem Girona, a l’oposició, considerem que seran els reptes que haurem d’afrontar els propers mesos des de l’Ajuntament de Girona. En primer lloc, cal ser conscients que ens emmarcarem en escenaris canviants i delimitats per altres administracions. Això implica que caldrà exigir un traspàs d’informació el més àgil possible, sigui el color que sigui qui governi, i donar-hi forma amb rapidesa a nivell municipal. Aquest primer punt ens obliga a tenir una capacitat d’elaborar escenaris per part d’un Ajuntament com el de Girona i, per tant, a no esperar a l’últim moment per treballar.

En segon lloc, caldrà arribar a consensos polítics de forma recurrent i àgil per fer front a decisions polítiques que es derivaran d’aquesta definició canviant d’escenaris. Això implica, com dèiem abans, un canvi important en la cultura política instal·lada en aquest país i en aquesta ciutat. Un canvi en l’oposició però especialment en el govern que li permeti entendre que és el moment de gestionar des del consens i, per tant, que tot s’ha de poder debatre tenint en compte les majories existents al consistori, nacionalment republicanes i socialment d’esquerres. En tercer lloc, caldrà disposar d’una estructura tècnico-estratègica transversal, interdisciplinar, que es posi a treballar des d’un context nou, de crisi. Una estructura que sigui capaç de definir objectius operatius, proposar accions i dissenyar noves metodologies de treball. Per entendre’ns un equip ad hoc que tingui com a única responsabilitat treballar des d’ara mateix en aquest tema. Que pugui deslliurar-se de gestionar el present més immediat, ple d’elements urgents com s’ha pogut veure, i centrar-se en un mig termini que, passada la pandèmia, serà el que determinarà si una ciutat se’n surt més o menys bé. Finalment, caldrà dissenyar mecanismes de comunicació eficaç i àgil amb la ciutadania per poder informar a la població dels escenaris i totes les repercussions que tenen en tots els àmbits de la seva vida quotidiana. En aquest sentit, l’Ajuntament de Girona ha fet avenços interessants des de la crisi del Gloria a la del Covid d’aquests dies.

És evident que aquesta estratègia de govern de ciutat, de canvis i d’adaptacions a la situació que ens ha vingut donada, es pot fer des de perspectives polítiques molt diverses. Des de Guanyem pensem que totes aquestes estratègies s’hauran de desenvolupar tenint clar que el marc conceptual no podrà ser el que hi havia abans del COVID19. Cal emmarcar aquesta sortida de la crisi en enfocaments que ens permetin millorar, que ens facilitin reconduir els reptes socials, econòmics i ambientals que venim arrossegant des de fa anys, més els que la crisi del COVID19 ens imposarà. I això passa, sens dubte, per un reforçament del sector públic, per una garantia per a tothom de tot allò que recull el bell lema de “Pa, sostre i treball”, per la redistribució i la igualtat, per les polítiques econòmiques que diversifiquin sectors, presència als barris i distribueixin més equitativament els beneficis, perquè ningú quedi enrere, tampoc el sector cultural, i perquè de l’aturada en surti una ciutat que no sigui agressiva amb el medi ambient. Per això, Guanyem, com la resta d’actors de la ciutat, estem treballant propostes per desenvolupar en els propers mesos. Per nosaltres, la màxima és la de sempre, una ciutat justa, social i democràtica.

Creiem que és l’oportunitat per posar les persones i la seva salut al centre de les polítiques públiques: la vida al centre. Això ens comportarà canvis en la gestió dels espais públics, dels transports públics, de l’organització dels serveis adreçats a les persones, etc… i ens portarà també a redefinir nous paradigmes organitzatius, més flexibles i interdisciplinars per abordar la complexitat dels reptes. L’Ajuntament, com la resta d’institucions, ha d’evolucionar cap a organitzacions més centrades en la vocació de servei i en la qualitat d’aquest que en l’excessiva fiscalització i burocratització que l’administració ha patit els darrers anys. Una administració modernitzada, centrada en donar resposta ràpida i de qualitat i, sobretot, una administració democràtica, que es fiscalitzi des de la pròpia ciutadania perquè un Ajuntament només té sentit si compleix la seva finalitat última: el servei a la ciutadania.

Girona, a través dels parcs infantils

No vinc a inventar la sopa d’all: quan un passa a ser mare o pare d’un infant es comença a fixar en elements que abans no eren centrals en la seva vida. Un d’evident són els parcs infantils. Un dels últims diumenges de llibertat, per exemple, vam anar amb la família a passar el migdia al Parc Domènec Fita de Montjuïc. Un dels més complerts, diversos i amples de la ciutat. Amb estructures de fusta, la zona compta amb gronxadors i mobiliari per diverses edats i un entorn magnífic, el del Castell de Montjuïc, pendent, això sí, de les inversions que l’Ajuntament anunciades abans de les eleccions. Una pràctica massa habitual, la d’anuncis que no arriben a port. Una mancança a la qual cal afegir aquella que m’ha advertit l’Associació de Veïns del barri: inversions pendents acordades en el marc dels pressupostos participats per facilitar l’ús del parc quan es fa fosc.

Fet l’apunt crític, tornem als tobogans, gronxadors, casetes, tirolines i pneumàtics. A Girona hi ha parcs infantils com aquest, el del Parc de Vistalegre o el Parc d’en Pitus, a Domeny, que són propostes ben pensades i que ofereixen oportunitats interessants a la infància de la ciutat. D’altres, en canvi, requereixen una actualització urgent a partir de models com els que un pot trobar en ciutats properes com Bilbao, on a l’Arenal mateix hi ha una proposta que inclou gronxadors adaptats, al nou Parc de les Glòries a Barcelona o més llunyanes, com a les capitals del nord d’Europa que compten amb parcs urbans i integrats a la ciutat que inclouen parcs infantils. Uns parcs que quan hi pares i penses en la allò que podria ser La Devesa, per exemple, t’entra aquella impotència, petita però necessària, de dir: quina llàstima no governar per poder avançar en una Devesa de futur que pugui recuperar la seva centralitat en l’oci familiar i educatiu gironí que tenia no fa pas tants anys.

El parc infantil de les Glòries, a Barcelona

Tornem als parcs infantils strictu senso, però. Em semblen una expressió clara de la ciutat que volem. De la seva qualitat de vida. I més a Girona que, com molts altres ciutats grans i mitjanes no han estat concebudes a partir de les necessitats dels infants sinó de la dels homes de mitjana edat amb professions liberals com bé han demostrat des de l’urbanisme feminista o teòrics com l’italià Francesco Tonucci. Ciutats que, a més a més, en els últims anys han aprovat ordenances del civisme per dificultar el joc lliure a places i carrers sense tenir en compte la importància del joc col·lectiu per al creixement educatiu dels nostres infants i joves. Un fet al qual cal sumar-hi la dinàmica basada en les extraescolars lluny de les escoles i la individualització de les estones lliures com a proposta poc cohesionadora que s’imposa a nivell social.

I aquí és on els parcs infantils tenen un paper rellevant. Perquè trenquen aquest dogma. I ho fan com a espai de joc públic on hi coincidim famílies de totes les procedències i classes socials, on es trenquen barreres i es poden generar vincles, espais de seguretat i d’imaginació, zones de vida i de refugi. Dimarts farà un mes que les nostres criatures romanen tancades a casa, sense poder ni anar a fer la compra setmanal o a passejar el gos. Privilegis d’adults. En temps de pandèmia no hi ha parcs infantils ni la seva funció igualitària. S’accentuen, això sí, les diferències socials i de classe. Hi ha mainada que, afortunadament, pot saltar, jugar i córrer al jardí de casa. Hi ha mainada que pot estirar les cames a la terrassa o al balcó durant les hores calculades que hi toca el sol. I, malauradament, hi ha mainada que només pot prendre l’aire quan treu el cap per la finestra.

Per això, quan la pandèmia passi, crec que serà necessari repensar els espais públics -els espais comuns- de la nostra ciutat. Cal fer una aposta més clara pels parcs infantils de Girona. Molts tenen problemes greus de neteja i de mobiliari, alhora que caldria elaborar un pla a cinc o deus anys vista que garanteixi una actualització de la proposta de parcs a la ciutat i doni compliment al que ja preveia el pressupost de 2019 i que el govern JxCAT no havia estat capaç d’executar. Una iniciativa que ha de preveure la incorporació d’elements inclusius per a persones amb mobilitat reduïda ja sigui en l’accessibilitat o en els propis gronxadors. I ja que hi som pel tros, una pregunta: quines gestions ha fet l’Ajuntament per garantir que les Fires 2020 tindran atraccions inclusives també? Veurem si responen a la pregunta aviat perquè en aquest cas el silenci no és esperançador i el problema ve de lluny. Do it better please, diuen els de Multicapacitats a les xarxes socials i prou raó tenen.

El parc infantil de l’Arenal, a Bilbao

I acabo: ara fa un any i mig tots els grups municipals vam acordar prioritzar la creació de zones d’ombra a tots els parcs infantils per garantir que quan arriba l’estiu aquests no quedin inutilitzats. El canvi climàtic empeny, les temperatures aniran a més però al govern sembla que ni li preocupa ni ho prioritza. Estem igual. Ja ho deien les nostres àvies: Pel juliol, pobres dels que estan al sol.

Coronavirus des de l’Onyar 2

Escriure sense saber com serà res la setmana vinent a nivell de ciutat és un exercici poc freqüent en la nostra generació. Tanmateix, aquells que fem política institucional i la volem comunicar no podem practicar el silenci permanent. Hem de parlar, reflexionar i compartir amb companys i companyes, però també amb el conjunt de la població. Els portaveus dels grups municipals de l’Ajuntament de Girona ho fem gairebé cada dia en reunions telemàtiques. En clau constructiva hem generat un espai de confiança i treball que és necessari pel context que vivim. Vull aprofitar per agrair-ho públicament a en Dani, en Quim, la Sílvia i la Marta: el treball que hem començat a gestar, el to, la voluntat i la força que hi posem. També hem fet un exercici similar amb l’equip de Guanyem Girona que, des del moment que vam començar a veure l’envergadura de la crisi del Coronavirus, ens hem posat a remar.

Així, en només cinc dies, des de Guanyem hem parit un primer plec de 15 propostes per a la ciutat que basculen entre aquelles que són d’aplicació immediata com ara la fragmentació i exoneració d’impostos, la reducció del preu del tanatori i del transport públic, el manteniment de tots els llocs de treball vinculats a serveis municipals o l’impuls de continguts culturals, pedagògics o medi ambientals a través de les xarxes socials i les que són a curt i mitjà termini, una vegada hagi passat la fase d’emergència sanitària. I sempre exigint que els treballdors i treballadores gaudieixin de les mesures de seguretat imprescindibles. En aquestes altres hi trobareu elements de promoció del consum de quilòmetre zero, els ajuts en matèria de lloguer ja que l’Estat no n’ha previst, el suport a la petita empresa i els autònoms, la promoció d’una economia social i cooperativa que sigui més sòlida i justa o l’impuls d’una tardor més cultural que mai per suplir una primavera com la que tindrem.

Rellegint-me les propostes em sonen bé i necessàries però el cert és que des del primer parell de setmanes de confinament em venen molts aprenentatges que són segurament igual d’importants. Escoltar el silenci i els ocells, fixar-nos en detalls que abans ni tan sols intuíem, l’autocontenció que fem totes i tots, la vida als balcons, a les 8 pels sanitaris i a les 9 contra la monarquia borbònica, la visualització de la pobresa i el sense llarisme i la manca de solucions per a les persones més vulnerables quan venen encara més mal dades, la solitud de tanta gent i la ràpida reacció de la comunitat, la por i l’ànsia compartides per xarxes i rebatudes amb somriures, art i companyia o observar com les decisions polítiques es continuen prenent sense pensar en els infants. No pas com a Noruega on, per posar un exemple, els polítics han fet rodes de premsa on els infants eren aquells qui preguntaven.

L’equip institucional de Guanyem es continua reunint telemàticament per pensar solucions per a l’emergència sanitària que patim i per la crisi social que patirem l’endemà

Reflexions compartides que sempre és bo deixar-les per escrit. I, enmig de tot això, pensar, en positiu, en els sanitaris i sanitàries que cada dia van a treballar sabent que la seva vida està en risc, com ho fan també caixeres, netejadores, educadores o escombriaires. Fixeu-vos-hi bé, oficis essencials on les dones predominen. I tot, justament després del 8 de març. Paradoxes d’un sistema desigual que aquests dies també ens fa pensar, en negatiu, en els Borbons, la seva corrupció i en tots aquells que durant anys ens han venut que la sanitat havia de ser copada pel mercat. Perquè la història ens ha donat la raó: a l’hora de la veritat la resposta sempre és en allò que compartim, en el comú, en allò públic, en allò que situa en primer lloc a les persones. Posar la vida al centre és això.