Frenar la segregació a Girona: tenim les eines

El govern de la Generalitat ha aprovat fa un parell de mesos el llargament esperat Decret d’Admissió. El decret no és allò que alguns hauríem volgut, sobretot perquè manté la lògica del dret a elecció de centre de les famílies i amb ella la idea que el sistema educatiu és una mena mercat on els centres competeixen i no afronta d’arrel el debat sobre la doble xarxa, pública i concertada, inevitablement vinculats a la problemàtica de la segregació escolar. Al mateix temps, obliga a poc, deixant tot el pes de les mesures a desenvolupar a la voluntat dels ajuntaments i els agents del departament al territori, alhora que oblida els Consells Escolars Municipals (CEM), òrgans ja consolidats i reconeguts com a espais de participació en matèria educativa a nivell local. A més, presenta com a destacables principis ja suposadament garantits des de fa temps, com la transparència i el dret a la informació o com la gratuïtat de l’educació, sense donar noves eines, però, per fer-la efectiva, com si no depengués del mateix Departament d’Educació augmentar el finançament de les escoles i exigir aquesta gratuïtat acabant amb les quotes, reconegudes o encobertes

I tot això és tan cert com que el nou decret obre també un munt de portes que fins ara estaven tancades o només entreobertes per poder lluitar contra la segregació escolar des dels municipis o com a mínim les concreta i orienta en la lògica d’aquest objectiu i ho fa en la línia que des de Guanyem Girona, seguint les demandes del Síndic de Greuges, venim apuntant des de fa temps. D’entrada obre els supòsits per determinar les Necessitats Educatives Específiques (NESES o NEE) facilitant les eines per la seva detecció des d’un concepte ampli que faciliti una distribució real de la diversitat i concreta procediments i possibilitats en la reserva de places per aquest alumnat. També dóna eines per la limitació de ràtios i per establir proporcions màximes d’alumnat amb NESES i posa les Oficines Municipals d’Escolarització com a eina clau per la gestió conjunta de l’admissió d’alumnat concretant possibilitats. I en definitiva ve a dir que totes aquestes eines vinculades a la programació de l’oferta educativa i al procediment d’admissió s’han de posar al servei de la lluita contra la segregació escolar. Finalment, també incorpora la necessitat de retre comptes i fer un seguiment de les mesures preses i de l’evolució de la segregació escolar al municipi. 

El decret, però, ja és vigent arreu i a Girona de moment s’ha canviat una zonificació, està per veure amb quins resultats, i s’ha tancat un grup a la zona on hi havia menys oferta en relació a la demanda. També s’ha obert encara més les adscripcions de primària a secundària, saltant-nos els criteris de proximitat, relació entre centres i escolarització equilibrada de l’alumnat que preveu el decret, i no s’ha volgut limitar l’oferta de grups a un institut de secundària per evitar que s’hi acumuli alumnat d’incorporació tardana com ha vingut passant ens els darrers anys. Cap a on anem doncs?

Alguns portem anys de treball incansable des dels centres, des del CEM o als plens municipals per avançar cap a una composició equilibrada en els nostres centres educatius on la diversitat de tot tipus sigui vista com un reflex del món que vivim i una font de riquesa irrenunciable. Sovint ens hem topat amb arguments derrotistes que impedien avançar en aquesta lluita, ara tenim noves eines i és hora de posar-les sobre la taula, arremangar-se i treure’ls el màxim profit per revertir la dinàmica segregadora que des de fa uns anys arrosseguem a Girona. Lluitar contra la segregació és ja només qüestió de voluntat política.

L’Eixample i la Clínica Girona

Fa unes setmanes, l’exalcalde de Girona Quim Nadal publicava un article al Diari de Girona amb el títol “La Clínica Girona”. En l’article, Nadal aprofitava per lloar l’equipament, les oportunitats que dona que el seu futur sigui a l’entrada sud de la ciutat i, el més important des del meu punt de vista, interpel·lava a aprofitar l’espai que deixarà l’actual Clínica al barri de l’Eixample per fer-ne una transformació que beneficiï el veïnat del barri i a la ciutat. L’article és un bon punt de partida per explicar l’abandó que ha patit l’Eixample des de fa anys.

La plaça Miquel Santaló, davant per davant de la ubicació actual de la Clínica Girona

De fet, l’operació de la qual parla Quim Nadal ja va ser plantejada per la CUP-Crida per Girona l’any 2015 quan el ple va aprovar que la Clínica Girona anés a la carretera Barcelona però la formació es va quedar sola en l’intent. I és que el ple de l’Ajuntament, amb Madrenas com a regidora d’Urbanisme, va validar una operació on de l’actual Clínica Girona la ciutat només en guanyava una petita part que anirà destinada a ampliar el petit patit del Col·legi Verd. La resta es mantenia en mans de la propietat de la Clínica perquè pugui destinar-ho a la venda d’habitatge i grans locals comercials amb la mateixa edificabilitat i espai que quan es va pensar com a equipament sanitari.

Amb tot això vull dir que la primera oportunitat per imaginar-nos un nou Joan Maragall que impulsi l’espai de gaudi i col·lectiu que avui ja representa la Plaça Miquel Santaló es va perdre fa sis anys. I que, per tant, aquesta opció que planteja en Quim Nadal és complicada que tiri endavant a aquestes alçades de la pel·lícula. Malauradament, però, hi ha hagut altres propostes que també s’han quedat al tinter. Per exemple, fa un any Guanyem va plantejar al Govern que pacifiqui els dissabtes el carrer Joan Maragall per facilitar la mobilitat peatonal i en bicicleta, millorar la salut del veïnat i afavorir el comerç del barri. Aquesta proposta sortia d’un acord de pressupost que s’havia signat al 2020. Tanmateix, i una vegada més, ha quedat al calaix de la Madrenas.  

La necessària pacificació els caps de setmana del carrer Joan Maragall per dinamitzar el barri, un dels projectes al calaix de Marta Madrenas

Si a aquesta realitat hi sumes la incapacitat del govern per trobar una sortida al Garatge Forné, el nyap del Carrer de la Creu, el tancament del pont de vianants de la Font del Rei sense que tinguem data de reobertura o la manca de la calendarització del retorn d’un CAP al barri, ens adonem que l’Eixample ha sigut un barri ben poc pensat i aprofitat els últims anys. És com si el fet que tothom hi passi camí del Centre el fes un espai oblidat per l’Ajuntament i les institucions.

Per això és important l’acord arrancat per Guanyem permetrà començar a posar la primera pedra d’un nou Centre Cívic de la ciutat al barri de l’Eixample, el més poblat de la ciutat. Una reivindicació històrica del veïnat que pren forma gràcies a les demandes de Guanyem en una negociació d’inversions que havia començat embarrancada per la incapacitat del Govern municipal d’entendre que governa sense una majoria en el plenari. Madrenas ha rectificat i Guanyem hi ha posat ganes i coneixement per situar l’Eixample al centre del debat.

La reforma urbanística del barri és cert que queda pendent, l’oportunitat de la marxa de la Clínica ja va ser desaprofitada en el seu moment i ara, a través de la pacificació de carrers, l’impuls d’equipaments i la preservació d’habitatge a un preu que no sigui de luxe hem de permetre que l’Eixample gironí respiri, es miri amb orgull a si mateix i es transformi cap un espai comunitari de qualitat, amb comerç i vida social. En aquesta darrera part, el Centre Cívic aconseguit per Guanyem segur que hi jugarà un paper fonamental.  

Que el jovent prengui la paraula

L’atur juvenil a Catalunya ha crescut un 43% en l’últim any i ja afecta a gairebé el 40 per cent de joves menors de 25 anys. Una autèntica barbaritat. La Covid i la crisi econòmica que afecten el país ha allunyat encara més una perspectiva de futur digne per al jovent gironí. La impossibilitat de trobar feina, d’independitzar-se de l’habitatge familiar, la prohibició dels espais de socialització formals i informals més enllà de les xarxes socials, els problemes de salut mental i el suïcidi com a primera causa de mortalitat són a l’ordre del dia d’un jovent a qui les institucions els hi havia promès l’èxit si complien l’equació d’estudiar, consumir i ser persones d’ordre. Era fals i la pandèmia ho ha evidenciat.

TV3

Conseqüentment, el malestar i la desafecció guanyen pes entre el jovent al nostre país. Alguns s’organitzen i es manifesten als carrers, d’altres cauen en el nihilisme i, la majoria, es preocupen bàsicament per sobreviure perquè la segregació per classes socials és més present entre la joventut. Per ells, no és que el sistema sigui precari sinó que la precarietat és el sistema. Per això, sorprèn que durant aquest any de pandèmia el govern Madrenas no hagi innovat ni plantejat una proposta integral per treballar el present i futur juvenil a Girona. La inacció no pot ser mai la solució: o ens hi posem o el mercat seleccionarà qui té futur i qui no i aquí, ja hem après, que sempre guanyen els de sempre.

Per això, Guanyem Girona hem pres la iniciativa i hem posat la celebració d’un ple extraordinari sobre les problemàtiques juvenils on els i les joves de la ciutat hi tinguin veu. Un format innovador en què els representants polítics escoltem i tot seguit proposem polítiques públiques que abordin les problemàtiques del jovent, aquelles que, per entendre’ns, els afecten més directament. Posant solucions aquí, però, abordarem temes que van molt més enllà i que són també estructurals a nivell de ciutat. Beneït “win-win”. El que cal, doncs, és començar, posar la ciutat i les seves institucions al servei també del jovent i sortir dels debats morals que aprofundeixen en les bretxes generacionals i allunyen el poder municipal dels seus habitants més joves.

I això passa, per començar, per aquest ple on el jovent tingui la visibilitat que es mereix. On tothom parli honestament i es desencallin projectes indispensables en clau d’habitatge, de mobilitat, d’atenció a la salut, de canvi de model econòmic per superar la ciutat que viu bàsicament del turisme que ja no ofereix sortides professionals al jovent. Ni tan sols les precàries que oferia fins ara. Sabem que Girona no pot fer aquest camí sola, però sí que és necessari que no esperi més a començar-lo. En aquest sentit, ja hem emplaçat a l’alcaldessa, al govern i a la resta de l’oposició a convocar aquest ple i situar propostes immediates a desenvolupar per l’Ajuntament.

Veurem quina resposta ens donen però en el mentrestant dues referències interessants en clau gironina: Joaquim Nadal va ser nomenat alcalde quan acabava de complir 31 anys. Va ser una actualització generacional, filosòfica i política de primer ordre després del Franquisme que no ha tornat a passar ja que, des de llavors, les persones que han ocupat el càrrec sempre han tingut uns 50 anys. Josep Sala i Cullell, mestre i gironí, ha publicat aquest curs un llibre sobre les diferències generacionals i les conseqüències de la invisibilització de les generacions joves en la política i el poder català. Molt recomanable també el seu “Generació Tap” (ARA, 2020). A les millors llibreries de la ciutat.

Parlar obertament de problemes generacionals no s’estila a casa nostra. Tanmateix, aquests desequilibris existeixen i hi ha problemàtiques que afecten amb més intensitat a uns grups d’edat que a d’altres. Això no ho podem obviar i ara toca capgirar aquesta manera de fer que genera desenganys i frustració entre el jovent, donar-los el protagonisme que mereixen i dissenyar unes polítiques que vagin a l’arrel del malestar.

Girona perd la Casa Malagrida

Poca gent deu tenir al cap la “Casa Malagrida” a Girona. Ni en deu haver sentit a parlar. Però el cert és que fa vint anys, quan es va aprovar el Pla General de Girona – sí, encara estem amb un document urbanístic fet en ple creixement del totxo i abans de la doble crisi econòmica – aquesta casa, situada al número 25 del carrer de la Força, es va determinar com a futur equipament per al Barri Vell. Una decisió que fa uns mesos un jutjat va canviar després que els propietaris de la finca reclamessin passos concrets a l’Ajuntament i aquest practiqués el silenci administratiu. “Casa Malagrida” ja no és més un futur equipament, que el pla preveia com una manera d’ampliar el Museu d’Història de la ciutat, tan mancat de recursos i actualitzacions, sinó una finca que passarà a ser destinada definitivament a habitatge privat o, qui sap, a habitatges d’ús turístic.

A l’esquerra, la façana de la Casa Malagrida que dona al carrer Ballesteries

Casa Malagrida és un cas il·lustratiu en molts sentits. En primer lloc, visualitza la incapacitat dels darrers governs d’aquesta ciutat per tenir una política clara i transparent sobre el patrimoni gironí i marcar les prioritats que hem de tenir en aquest àmbit. De fet, avui en dia tenim buit més d’un espai antigament destinat a causes religioses al Barri Vell i és un tema del qual s’evita debatre’n malgrat aquests edificis són i podrien ser puntals per al futur de la ciutat. I no només al centre ja que l’antic convent “Montilivi” ha estat enderrocat amb el risc que el projecte que s’hi farà no tingui cap ús social ni comunitari, només especulatiu. Un fet que seria especialment greu per al barri i per les necessitats que tenim i més després de la pandèmia. Així mateix, l’anar i venir pel que fa Casa Malagrida mentre el Museu d’Història fa anys que no sap com i quan ampliarà el seu projecte ens posa davant del mirall de la política a cop de titular que oblida les infraestructures ja consolidades.

I és que després de la iniciativa del regidor Carles Ribas per fer un Pla de Museus, avui pendent d’aplicació, ens cal avançar en un debat sobre els equipaments culturals i el futur estratègic dels mateixos a Girona. Entre d’altres coses, perquè sense que els gironins i gironines ho sàpiguen s’ha perdut un possible equipament, previst en el Pla Urbanístic de fa 20 anys, i ni tan sols hem plantejat una alternativa per als usos que estaven previst fer-hi. La ciutat gasta centenars de milers d’euros anuals en pagar lloguers per equipaments i en manteniment d’aquells que ja són públics i ningú ha plantejat si aquest és el model o decidim agafar un altre camí, potser més econòmic, i tenir un plantejament més estratègic de la cultura i els equipaments en general.

Un debat que va lligat al necessari nou Pla Especial per al Barri Vell que fa anys que reclama el veïnat i la ciutat. Tenim un Barri Vell a actualitzar, a repensar i gairebé quaranta anys després que s’aprovés l’eina que va permetre transformar el Barri en allò que és avui. Amb uns quants excessos, lligats al monocultiu turístic, sí, però una transformació que, en general, va calar i agradar entre gironines i gironins. Tenim la sort de comptar amb la Ítziar González, arquitecte de prestigi reconegut en el desenvolupament de propostes urbanístiques implicant a la ciutadania, per empènyer en aquest nou Pla Especial, gràcies a un procés que ha fet l’Associació de Veïns del barri. L’Ajuntament de Girona faria bé de no perdre’n l’oportunitat. Per això, sorprèn que en el Pla de Govern presentat per Madrenas fa unes setmanes s’oblidi aquest Pla Especial. Un pla que no esmenta ni el pla Especial, ni un pla estratègic d’equipaments i cultura ni tampoc una aposta de futur per al Museu d’Història de la ciutat. Ni rumb ni lideratge.

Parcs infantils, un espai a recuperar

Girona té cap a 10.000 infants d’entre 0 a 12 anys.  Les dades surten de la suma entre les xifres d’infants escolaritzats del Consell Escolar Municipal i les de natalitat del 2018 i 2019. És a dir, una mica menys d’un 10 per cent de la població de la ciutat s’ha vist afectada pel tancament dels parcs infantils des de fa prop d’un mes en una decisió presa des del govern gironí, i no pas des del Departament de Salut. Diumenge mateix el secretari de Salut Pública de la Generalitat, Josep Maria Argimon, va anunciar mesures més estrictes per frenar la pandèmia però va excloure’n el tancament dels parcs infantils.

Els parcs infantils s’han de mantenir, però hi ha altres elements on es pot incidir, com llocs públics on fer esport, que demanarem que no s’utilitzin. Perquè s’hi congrega gent, es fan partidets, i s’ha d’evitar”
Josep Maria Argimon, secretari de Salut Pública  

Les criatures són un segment de la població que ni vota, ni paga ni té veu en les societats d’avui en dia. Tampoc a la ciutat de Girona on el Consell d’Infants, un projecte interessant per la mainada, ha quedat malauradament com un simple element simbòlic sense incidència en les polítiques públiques del govern Madrenas.  A Girona, avui en dia, fem i desfem sense tenir gaire en compte l’opinió dels més petits. I això que ens diguem a nosaltres mateixos, ciutat educadora

Per això, mentre ja ens estem plantejant reobrir les discoteques, una ciutat com Girona pot tenir tancats 30, 40 o 50 dies els parcs infantils, principal espai de joc dels infants després de l’escola, i ningú diu gaire res. L’únic espai, conjuntament amb les places i carrers, majoritàriament motoritzats per cert, que no hi entén de classes socials. Siguis d’on siguis i visquis en el context que visquis – amb la tasca pendent de l’adaptabilitat – als Parcs Infantils sempre hi trobaràs una porta oberta. En aquest sentit, cal recordar que com bé expliquen tots els experts, els parcs infantils tenen moltes menys probabilitats de ser node de transmissió de la Covid pel fet d’estar a l’aire lliure.

Els parcs infantils, tancats a Girona per ordre de l’Ajuntament

He estat revisant documents i investigacions fetes als últims mesos i no consta enlloc que els Parcs Infantils hagin generat brots, com si que han fet, per exemple, determinats entorns laborals que no compten amb inspeccions ni sancionar i se’ls permet continuar oberts per motius econòmics. De fet, els últims documents publicats per la Generalitat i pel BOE, en aquest cas derivat de l’acord de la setmana passada, no situen els parcs infantils en el focus de la lluita contra la propagació de la Covid. Fins i tot, en entorns on la pandèmia està desbocada com és el cas de la Comunitat de Madrid, els parcs infantils es mantenen oberts ja que són espais a l’aire lliure. Mentrestant, però, sí que sabem que els parcs infantils són, en canvi, una eina clau en el creixement amb salut de la mainada en entorns urbans com el nostre cas. I més per aquells que no es poden permetre activitats extraescolars de pagament que, en aquest cas, sí que es mantenen amb algunes limitacions.

Tothom sap que  és una responsabilitat col·lectiva fer front a aquesta pandèmia. Que hem tingut i tindrem limitacions durant molt de temps. I els que som responsables públics som els primers que hem de tenir cura de l’entorn i de la situació. Alhora, però, és feina nostra també que ningú quedi enrere en l’exercici dels seus drets. Especialment, aquells que tenen menys presència en el debat públic i que més han patit els efectes de la pandèmia com és el cas de la mainada. Per això, i precisament sabent que l’economia no depèn dels parcs però sí la salut i la qualitat de vida dels infants gironins, farem bé de no eternitzar la situació si, a més a més, les xifres milloren a nivell de ciutat. Fet que ha passat els últims dies.

El que havia de ser un tancament de quinze dies és avui un tancament sine die sense que haguem posat cap altra alternativa de joc infantil gratuït i de qualitat sobre la taula de la ciutat.  Enteneu aquest escrit com el que és: una reflexió per les decisions que s’hauran de prendre i un recordatori que tota prohibició sempre té conseqüències. Que el joc i la mainada són imprescindibles per la salut i qualitat de les ciutats. Valorem-ho i posem-ho tot en una balança empatitzant sempre amb qui està prenent les decisions. Entre tots i totes vam convenir que la cultura i les escoles eren un pilar massa important com per no deixar-les de banda. Potser, si la pandèmia ha de durar molts mesos, caldrà que ampliem, amb totes mesures de seguretat necessàries, aquesta llista amb els parcs infantils. 

Girona, cafès d’estiu

Aquest estiu la política gironina ha estat en boca de tothom. La proposta de Guanyem Girona de reclamar una alcaldia dedicada al 100 per cent a la ciutat i, per tant, no centrada en el Parlament o la fundació d’un nou partit, va generar un debat necessari: ha de ser un govern dèbil sense model i mancat d’un lideratge dedicat a la ciutat qui impulsi la sortida a la crisi? Aquest era el rum-rum –expressió feta moda fa uns anys- que corria per Girona durant els mesos de juliol i agost. Precisament per això em vaig proposar conversar amb diverses persones reconegudes a la ciutat, amb trajectòria professional i associativa que coneixen bé el que hi passa i que tenen una opinió contrastada sobre la política i les necessitats gironines. Gent diversa, d’un ampli ventall ideològic i que saben del que parlen. Converses d’estiu amb un cafè. De calma i profunditat. Sense pressa ni embuts i amb les idees clares.

La conclusió era unànime: la ciutat viu una dinàmica de pèrdua de qualitat de vida, de deteriorament progressiu. Aquesta dinàmica, coincidíem, s’origina molt abans de la pandèmia, i és que aquest govern sense idees no sembla preparat per poder impulsar les polítiques que necessita Girona. Entre d’altres coses, perquè des de l’arribada de Madrenas, la ciutat ha anat a menys per a les gironines i gironins. Aquesta percepció, de deixadesa, de desgovern, arriba des dels punts més diversos de la ciutat. Mentre a l’Eixample maleeixen la reforma del carrer de la Creu, a Santa Eugènia lamenten el desgavell de la plaça del Barco. Mentre a Pla de Palau-Sant Pau reclamen més equipaments, a Girona est continuen a les fosques. Des de realitats diverses, un mateix diagnòstic: Girona no funciona.

Si volem una ciutat dinàmica i engrescadora, qui governi ha de tenir una estratègia, una proposta global i a mitjà termini a la ciutat, com tenien Nadal, Pagans o Puigdemont, agradessin més o menys. Condició que l’actual govern tampoc compleix. No he tornat a parlar amb totes aquestes persones ara que ERC ha pujat amb bona voluntat al vaixell del govern Madrenas sense incorporar ni una proposta de canvi en la dinàmica de govern. Tanmateix, escoltant-los durant aquells matins i tardes d’agost estic prou convençut que l’absorció d’ERC per part de l’alcaldessa no haurà canviat gaire la percepció que tenien del que necessita la ciutat.

Conversar amb gent dels barris i de la ciutat és una dels aspectes més agraïts que et dona la responsabilitat de ser regidor i, en el meu cas, de cap de l’oposició. I sap greu que l’aposta per una ciutat pensada per a totes i tots, que miri barris per igual i que posi l’equitat, l’economia de proximitat, l’ecologia, l’habitatge, l’educació i la al centre de les polítiques públiques hagi d’esperar. Guanyem segueix disposat a liderar una proposta que encari els reptes que tenim des d’un equip nou, que entén la política com una transformació constant i que no es mou a cop de tuits i titulars, sinó de projectes a mitjà i llarg termini. Seguirem treballant perquè així sigui.

De reptes acumulats, a Girona no n’hi falten. El que sí que es troba faltar és un govern implicat a fons perquè no s’arribin a tancar 19 establiments només entre la Rambla i Argenteria, com ja ha passat. Que si una moció ciutadana per la moratòria de pisos turístics s’aprova, aquesta tiri endavant. Que no es retalli en cultura, com s’ha fet, sense cap argumentació de fons sinó per simple tisorada automàtica. Que entengui que quan es municipalitza un servei com l’aigua s’ha de lligar a un procés de transparència. Que remodeli la plaça Pallach, la Central del Molí, la pista del CREC de Sant Daniel abans que s’acabi el mandat. Que alhora reconnecti el barri de Vista Alegre amb la resta de la ciutat. Que s’arrisqui en la nova proposta de gestió d’escombraries i neteja per canviar la dinàmica de brutícia i de reciclatge més aviat just que viu la ciutat de fa temps. Que faci una proposta integral de com ha de ser l’entrada Sud més enllà de les operacions privades de Clínica Girona i el Corte Inglés. Tot això, però, queda pendent.

Marquès Caldes de Montbui, un nom a reivindicar?

Ara fa un any, i aprofitant la calma de l’agost, vaig publicar un primer article sobre noms d’espais centrals dels carrers i places de Girona que semblen inqüestionables però que són d’un honor dubtós. Llavors em referia a la Plaça Marquès de Camps, també coneguda com l’Havana Petita, i aquest estiu m’he desplaçat més sud, al carrer Marquès Caldes de Montbui, un eix vital amb moltes necessitats de dinamització social i comercial al barri de Sant Pau i Pla de Palau on, entre d’altres, hi té el local l’Associació de Veïnes i Veïns. Marquès Caldes de Montbui és un carrer que pels que hem anat a l’institut Santiago Sobrequés i, per tant, hem tingut molta xarxa d’amistats al Sud de Girona, ha sigut sempre un espai on hi passen coses, hi viuen amics i coneguts, les voreres en molts punts són estretes i on, perquè no recordar-ho, cal vigilar amb el trànsit.

Aquest carrer, però, existeix des de fa dècades. Molt abans de l’institut, de les escoles Migdia i Cassià Costal i, evidentment, del Parc de les Casernes. De fet era l’Avinguada Generalísimo Franco del municipi històric de Palau, annexionat a Girona ara fa més de 50 anys. L’any 1965, com a resultat de l’annexió i tenint en compte que Girona ja comptava amb una Avinguda amb el nom del dictador (l’actual Rambla de la Llibertat), el ple de l’Ajuntament va aprovar canviar el nom del carrer pel de Marquès Caldes de Montbui. És a dir, la nomenclatura del carrer té arrels en el franquisme gironí: es líders de la dictadura a la ciutat són quin van decidir el nom del carrer. Ara bé, qui era aquest marquès? I, sobretot, d’on prové i què significa aquest marquesat que avui, com gairebé tot títol nobiliari, depèn de la monarquia espanyola? Repassem-ho per reflexionar sobre si té sentit que el nom segueixi marcant un carrer tan important a la ciutat.

El títol del marquesat de Caldes de Montbui el va crear el rei espanyol Alfons XIII, besavi de l’actual monarca, ara fa poc més d’un segle per atorgar-lo a Anna Girona Vidal, vídua de Domènec Sanllehy, qui havia sigut alcalde de Barcelona pels liberal-conservadors, la formació dels terratinents i grans burgesos  que tenia el catolicisme, la monarquia, el sufragi masculí i l’ordre social com a bases del programa. Sanllehy també va ser promotor de la Caixa de Pensions i president del Cercle del Liceu en aquell tombant de segle on les classes socials i els seus interessos eren evidents i imposats per tots els mitjans a les classes populars. Posteriorment, el títol nobiliari passà a mans del seu fill Carles Sanllehy, que va ser un dels dirigents de la Caixa de Pensions de Barcelona durant el Franquisme transformant l’entitat de la vessant més social cap a la inversió a l’estranger. En un exercici de matrimoni de classe (social), Carles Sanllehy es va casar amb la llavors comtessa de Solterra, Clotilde de Sarriera.

Paral·lelament, el seu germà Manuel Sanllehy era un dels escollits per formar part del primer govern municipal feixista a la ciutat de Barcelona comandat per Miquel Mateu i Pla, conegut a Peralada i ministre de Franco. Aquell primer ajuntament aprovà declaracions com la que tot seguit reprodueixo: «El Ayuntamiento actual, respondiendo al lema de la ‘España Una’, ha acabado con los problemas que creaba la dualidad de lenguas. En la Casa hoy no se habla ni se emplea más que el idioma español por antonomasia (…) la nueva España que se forja, la España Grande, precisamente por serlo, no podía continuar convertida oficialmente en sucursal de la Torre de Babel“.» (Sàpiens, març de 2010, reportatge de Jordi Finestres).

Nomenament de Manuel Sanllehy, comte de Caldes de Montbui i germà del marquès de Caldes de Montbui, al primer ajuntament franquista de Barcelona (La Vanguardia, 17 de febrer de 1939)

Aquests són els orígens i les “aportacions” del Marquesat de Caldes de Montbui al país. Com podem observar, la seva és una vinculació amb el poder de la dictadura franquista i l’oligarquia econòmica i els lligams amb la nostra ciutat brillen per la seva absència.

No és un cas únic, ho sabem, n’hi ha d’altres com, per exemple, el de Poeta Marquina, del qual se n’ha parlat més. Per això, ara que Girona ja té un protocol de com es poden canviar noms de carrers i places de la ciutat estaria bé plantejar-nos si aquest eix veïnal al Sud de la ciutat podria canviar de nom. O bé, des d’una posició més conservadora posant-li “Caldes de Montbui” a seques en honor a la bonica població vallesana o, apostant, perquè aquest sigui el primer gran carrer de la ciutat que porti un nom de dona.

Fa cosa d’un any vam reivindicar que la supervivent dels camps de concentració nazis Neus Català entrés al nomenclàtor gironí dedicant-li un carrer important i el plenari va aprovar una declaració institucional perquè fos així. Canviar el nom d’una avinguda gironina que honora un títol nobiliari anacrònic i lligat al franquisme pel d’una lluitadora antifeixista seria una lliçó de memòria històrica. Ara que tenim les eines ha arribat el moment de fer-les servir.  

El Wellness: de gimnàs de pocs a un equipament de ciutat

El barri de Pla de Palau-Sant Pau de Girona compta amb un equipament esportiu de primer ordre, el gimnàs O2 Wellness. El que poca gent sap, més enllà que el web només és en llengua castellana, és que aquest gimnàs és una concessió pública. És a dir: es va cedir a una empresa la seva construcció i explotació però el terreny i el que hi ha, així com el projecte que s’hi desenvolupa, és o, millor dit, podria ser si qui governa s’ho cregués, de l’Ajuntament de Girona. De totes i tots. Per entendre’ns: el que avui és un gimnàs d’elit, amb unes tarifes de les més altes de la ciutat, podria arribar a ser un equipament per un barri i una zona, el Sud de la ciutat, mancada d’equipaments municipals i sense una proposta integral més enllà de la construcció de Clínica Girona i l’ampliació de l’Hipercor. Un projecte de ciutat.

Explico tot això perquè aquesta setmana s’han fet públics dos informes, del secretari i de l’interventor, on s’assenyalen moltes irregularitats en la concessió d’aquest gimnàs a l’empresa Metropolis i també en la gestió posterior. És a dir, en surten esquitxats tant el govern del PSC del moment, per no haver fet un seguit de passos que garantissin fixar un retorn per a la ciutat i un benefici clar del que es podia dur l’empresa en la gestió del gimnàs, com el de CiU i el seus hereus ja que durant 9 anys han permès que la situació fos de descontrol absolut pel que fa a una concessió pública tant important. De fet, l’any 2016 s’acabava l’únic document que havia presentat l’empresa com a pla de negoci i el govern de Madrenas ni tan sols en va demanar un de nou. I tot, malgrat que en el seu moment, l’any 2007, el grup de Convergència i Unió, els de Madrenas, van denunciar al jutjat la situació per improcedent i delictiva. És allò d’arribar al poder i oblidar el que havies predicat.

“L’empresa ha agafat diners d’una concessió pública que el govern no ha volgut i/o sabut controlar per salvar un holding de gimnasos deficitaris arreu de l’Estat”

Mentrestant, l’empresa gestionadora del gimnàs ha fet i desfet com ha volgut. Imagineu-vos fins on ha arribat el descontrol que l’empresa ha estat utilitzant els beneficis industrials de la gestió del gimnàs, segurament molt per sobre dels que li pertocarien, per finançar altres gimnasos que té a l’Estat i que van més curts de diners. Dit d’una altra manera, ha agafat diners d’una concessió pública que el govern no ha volgut i/o sabut controlar per salvar un holding de gimnasos deficitaris arreu de l’Estat. Tot això que explico surt en els informes que s’han anat comunicant als grups en els últims dies i que ha publicat aquest dimarts El Punt. Per això, des de Guanyem Girona, que no tenim compromisos ni herències amb aquest model de gestió del 78, proposem que l’Ajuntament recuperi el control de l’equipament amb una visió de ciutat i de barri.

El sud de Girona és una de les zones més poblades i que creix més però pateix un dèficit d’equipaments municipals

Amb fermesa i valentia. Per la ciutat de la gent i dels seus barris ens hem de posar les piles. I en aquest sentit urgeix que el ple de l’Ajuntament abordi la regularització de la situació, faci un control immediat de la concessió i organitzi un acte i un espai de transparència públic on es doni compte del que ha passat i s’expliqui el pla de treball pel futur de l’equipament. Una proposta que hauria de comportar la presentació d’un document abans de finalitzar l’any amb l’estat de l’equipament, els beneficis exactes que ha obtingut l’empresa i l’obligació immediata d’oferir programes socials i esportius que constaven en el plec de clàusules i que la concessionària no ha tirat endavant. 

Assemblea de Guanyem Girona al Centre Cívic Pla de Palau, un dels pocs equipaments municipals dels quals gaudeix el barri, annex al complex del Wellness

Tot plegat, ha de servir per plantejar si és possible a curt termini la reversió de l’actual concessió i, sobretot, per plantejar com més aviat millor que el gimnàs deixi de ser un projecte de pocs per a passar a ser un equipament de barri i de ciutat. Aquesta i només aquest, pot ser l’objectiu d’aquells que defensem el bé comú, allò públic, posar la vida al centre. I més, en un moment, en què sabem com d’important n’és la salut i el cuidar-se. A nivell personal i també a nivell col·lectiu. 

Repensem la Fira de Girona, repensem el futur

A Girona hi ha silencis que es deuen pactar en algun indret secret de la ciutat. L’altre dia, d’aquests silencis i opacitats, la periodista Celia Castellano en feia referència – amb èxit – a Twitter.

Només així puc entendre que el tancament sine die d’un agent econòmic on les institucions públiques destinen pressupost i recursos com és la Fira de Girona hagi passat tan desapercebut. Honestament, un espai i un projecte com aquest es mereix més mirades i més proposta que un simple ERTO fet amb nocturnitat i traïdora amb els treballadors i treballadores de l’espai sense presentar cap document numèric ni justificatiu al Patronat de la Fundació. Perquè la realitat és que jo, essent Patró de la Fundació Fira de Girona, no he vist ni un sol document que acrediti la necessitat de l’ERTO o el tancament del Firal ara ja fa dos mesos. És a dir, no és que no ho hagi vist la ciutadania que paga bona part del projecte, és que ni tan sols ho hem vist els membres del Patronat. I més, en una Fira que fa temps que té alguns problemes per tancar els comptes amb números positius, vinculats també a la incapacitat del govern municipal de trobar fórmules per fer-hi arribar finançament.

Foto: Fira de Girona

Tot això que explico aquí em sembla important, a mi i a Guanyem Girona, primera força de l’oposició. I ho és més quan, la setmana passada, escoltava les declaracions del Director General de Fira de Barcelona, Constantí Serrallonga que explicava a Mònica Terribas que han estat treballant totes aquestes setmanes per fer possible que en aquest context la Fira torni a funcionar a tot drap a partir del setembre. És a dir, a diferència de Girona, no han aturat les màquines, sinó que han posat bous i esquelles perquè el projecte surti amb força just quan acabi l’agost. I ho poso d’exemple malgrat que a vegades he discrepat i discrepo de l’estratègia de Fira de Barcelona. Aquí, però, parlo de tenir estratègia i objectius a assolir. I, de fet, que JxCat, que va heretar el discurs «del govern dels millors» i de la gestió, estigui liderant d’aquesta manera la gestió de Fira de Girona mostra que sovint actua justament al revés.

Sobre Fires i Congressos sabeu que, des de Guanyem Girona creiem en una economia diversa, que explori sortides a la crisi més enllà de les receptes tradicionals dels últims 10 anys que no han servit per redistribuir riquesa ni treball, i, per això, ens agradaria tenir un debat general i sobre què hauria de ser la Fira de Girona a mitjà termini. Per nosaltres, que tenim la responsabilitat política d’aportar solucions, i també per a la gent i els agents econòmics de la ciutat i la demarcació, que necessiten impuls. Ara que ja estem en fase de represa, hauríem, per exemple, de presentar una programació d’estiu amb esdeveniments diversos que ajudin a millorar l’economia de la Fira. Tanmateix, amb aquesta aturada incomprensible, la Fira no té la capacitat per assumir-ho i a hores d’ara no sabem ni quina planificació hi ha pels mesos que vindran.

Exercici de transparència i de retre comptes el que fem aquí. Necessari per situar-nos i per encarar els debats que tenim com a ciutat i com a societat després de la pandèmia. Sortides diferents a les viscudes i propostes que posin el treball i l’economia, diversa i justa, al servei de les necessitats socials. En aquest sentit ja vam presentar una proposta de xarxa de mercats municipals que ha estat desestimada pel Govern on la Fira també podria tenir un paper important. Una Fira de Girona que ha de seguir la idea d’obrir-se al Parc de la Devesa per establir-hi sinergies i propostes com un primer pas d’obertura a la ciutat. La Fira té un projecte que no interpel·la prou a la majoria social i econòmica de la ciutat i, per tant, cal replantejar-ho. Amb totes les ganes, que nosaltres tenim, i les idees, que entre totes podem definir. Fer-ho per revitalitzar un projecte, que lligat a l’Auditori, pot ser un puntal del futur que ha de venir, cooperatiu, de petits productors, autoocupació digna i superació del turisme com a única beta que té l’economia per estirar. Repensem la Fira, repensem el futur. 

Dubtes i propostes sobre les pistoles de gas pebre de la Policia Municipal

En els contextos de crisis econòmiques i de sotracs importants és sabut que moltes administracions apliquen allò que Naomi Klein va definir com a la “Doctrina del Xoc” i que té a veure en fer passos cap a posicions més autoritàries aprofitant la desorientació general perquè siguin implícitament acceptades per la majoria de la població. Durant el període de la pandèmia, el govern municipal de Junts per Catalunya ha decidit comprar diverses pistoles de gas pebre per a ús de la Policia Municipal després que es produïssin alguns casos, molt excepcionals però reals, en què alguns agents havien sigut amenaçats amb arma blanca per persones durant la fase més dura del confinament.

Foto: ACN

Des de Guanyem Girona ens preocupa la seguretat dels gironins i les gironines i, per tant, també dels agents de la Policia Municipal. Tanmateix, ens sembla que aquesta decisió contradiu el discurs de la “policia de proximitat” i posa les bases de la construcció d’un cos policial pensat més per l’ordre públic, una funció que tenen assignada els cossos ARRO i BRIMO dels Mossos d’Esquadra, que pel servei de suport ciutadà a peu de carrer. Ens preocupa la decisió presa per precipitada i per les conseqüències que podria tenir la normalització de l’ús d’aquestes pistoles per part de la Policia Municipal aprofitant l’Estat d’Alarma i les pors socials generades durant aquests mesos. I és que un Ajuntament ha d’estar molt alerta per garantir en tot moment que no hi ha excessos policials, una pràctica de la qual cap municipi se’n lliura i, sobretot, ha de procurar constituir un cos de seguretat ciutadana basat en la proximitat i en la diferenciació qualitativa d’altres cossos pensats en clau més “repressiva”. La resposta a aquest desacord de Guanyem ha estat resposta per part de l’alcaldessa amb  un protocol d’actuació dels agents amb pistoles de gas pebre, que com sabem no són letals però causen dolor important i transitori.

En aquest sentit, des de Guanyem Girona, més enllà de no compartir la precipitació i la justificació puntual de la compra de les pistoles de gas pebre, hem volgut endinsar-nos en el protocol i plantejar alguns elements que considerem que caldria millorar substancialment.

En primer lloc, ens preocupa que es parli que els agents poden utilitzar la pistola quan la persona faci “resistència activa” ja que aquest concepte pot anar clarament associat a comportaments que es produeixen en contextos de mobilitzacions i manifestacions  i, per tant, escrit així es podria legitimar el seu ús en situacions on, de cap manera, armes de projecció i menys per part d’una Policia Municipal, haurien de ser usades. Un cas ben diferent és el d’una situació en què sigui la integritat d’un agent la que corri risc i, per tant, se’n faci un ús estrictament d’autodefensa. En aquest supòsit, recollit també pel protocol, tindria més sentit. Per això, ens sorprèn també que es parli com un supòsit d’utilització del gas pebre quan “es posi en greu risc la seguretat ciutadana” ja que és una condició tan general i subjectiva que s’hi poden incloure molts casos generant una laxitud que no és acceptable.

Així mateix, hi ha més elements sobre el protocol que ens generen massa incertes. El document no inclou res sobre els eventuals mals usos que es puguin donar i quines conseqüències hi haurà quan aquests es produeixin si és que mai es produeixen. No es parla doncs ni d’expedients ni de sancions per al possible mal ús. Tampoc concreta quants agents en podran fer ús ni fa una explicació detallada del que hauran de fer els agents una vegada l’hagin fet servir per apaivagar els efectes del gas pebre a les persones tal i com seria oportú ja que l’objectiu és “la reducció” de la persona i mai que aquesta pateixi dolor per se. Igualment, seria bo que el protocol millorés la distància d’actuació que hi ha d’haver entre l’agent i la persona a dos metres i que en la necessària informació prèvia de l’agent a la persona preguntés també si aquesta pateix algun tipus de malaltia respiratòria o ocular.

Finalment, és bo de saber que en un Estat com és el Regne Unit, que compta amb una tradició més extensa d’ús d’aquestes armes per part d’alguns cossos policials, es recomanen algunes accions (Assotiation of Chief Police Officers in England, Wales and Norther Ireland Guidance on the us of the incapacitant spray (2012) que tampoc queden recollides en aquest protocol com ara que per poder utilitzar les pistoles de gas pebre s’hagin de fer cursos de formació obligatoris amb exàmens inclosos, que si la persona a qui es vol reduir té una malaltia mental primer s’hauria d’interar parlar amb les persones que l’atenen normalment, els amics o els familiars per consensuar si convé o no l’ús d’aquests dispositius i, sobretot, ser molt clar en què tan important és l’ús quan sigui estrictament necessari com ara l’acció de cures que han de fer els agents una vegada utilitzat el gas que ha de derivar, en el cas que aquesta persona sigui detinguda, en oferir-li informació en paper sobre el gas pebre i les seves conseqüències.

Tot plegat ens porta a fer una última petició: la creació d’un mecanisme clar, públic i transparent que supervisi l’ús acurat d’aquestes pistoles en el cas que es comenci a utilitzar. En aquest sentit, una comissió formada per la direcció del cos policial, representants dels grups municipals i membres d’entitats vinculades als drets humans com ara podria ser la Comissió de Drets Humans del Col·legi d’Advocats així com  d’especialistes en criminologia de la Facultat de Dret de la UdG. Aquesta comissió podria ser l’encarregada de fer un seguiment estricte sobre els usos que han tingut les pistoles en un any i valorar quins efectes han generat. Una activitat que permetria anar revisant any a any el sentit i la necessitat d’ús d’aquesta arma per part del cos de la Policia Municipal de Girona.