Municipalitzar l’aigua, per què?

Malgrat no era l’aposta del govern de CiU (ara Junts per Catalunya) en el seu moment fa temps que tenim coll avall que la municipalització del servei d’aigua a Girona es farà realitat més aviat que tard. La denúncia de la CUP al 2015 va donar la possibilitat als Ajuntaments de prendre el timó del servei al 2017, sota mandat judicial i això ens ha permès encaminar la municipalització amb unes facilitats que ja haurien volgut altres, com la gent de la Taula de l’Aigua de Terrassa que, en canvi, ara han esdevingut els nostres referents. 

Foto: Jordi Nadal (El Punt Avui)

Així doncs, amb la mà al timó i amb un contracte que s’acaba amb el 2020 el govern va apostar per iniciar un procés de rescissió del contracte. Malgrat això difícilment ens permetrà avançar gaire la data de posar fi a la nefasta gestió d’AGISSA amb Girona SA al capdavant, sí que ens està permetent visualitzar i deixar constància de tots els incompliments i irregularitats que ens han portat a dir prou en aquesta gestió. Un darrer exemple és l’informe de finals de mes elaborat per la Comissió Jurídica Assessora on es diu literalment: “En aquest cas, tant si es té en compte la importància de les obligacions incomplertes, com si es pren en consideració la reiteració de l’incompliment d’aquestes obligacions, cal considerar que els incompliments tenen el caràcter de culpable”, fent referència a la gestió de la part privada, Girona SA, avui imputada als jutjats de Girona.  

Malgrat això, l’escenari és d’incertesa ja que el govern municipal s’ha negat reiteradament a explicar públicament tot aquest procés amb tots els detalls necessaris i ha endarrerit fins tot just fa un mes la convocatòria d’una Taula de l’Aigua, un espai participat per entitats i persones expertes que hauria hagut de ser el motor i guia d’aquest procés de canvi. Tot just fa un mes, doncs, que vam conèixer el calendari i els “detalls” del futur d’aigua i vam poder veure les mancances dels mateixos. Perquè resulta que de tot allò que hauria de fer que el nou servei fos ben diferent de l’actual en els documents sobre el nou servei se’n parla poc. 

El cas és que si Guanyem Girona fa una aposta per una gestió de l’aigua pública ho fa, sobretot, perquè entén que és la via per avançar en quatre principis bàsics i compartits en l’anomenada nova cultura de l’aigua: el control ciutadà, l’aigua com a Dret Humà, la sostenibilitat i el servei públic. No es tracta, però, de quedar-se en el marc teòric sinó que cal aterrar aquests principis a la realitat del nou servei i aquí és on el govern actual no està fent la feina o, si més no, no la comparteix amb la resta d’actors polítics, socials i ciutadà.

Quan parlem de control ciutadà, per exemple, ens estem referint a donar garanties d’informació i transparència i per això no cal ni tan sols esperar el nou servei. Després de 2 anys de gestionar l’aigua des de l’Ajuntament ja hauríem de tenir una web accessible amb tota la informació i documentació relacionada amb el servei, el procés judicial (sempre que sigui possible, és clar) i els passos que es fan cap a la municipalització. Però no només cal una web exemplar en termes de transparència, en el futur del servei d’aigua caldrà també unes factures clares i sintètiques que ens mostrin demanera fàcil quina és la nostra despesa i quin el cost i com es relacionen l’una amb l’altra, on no s’hi barregin altres conceptes i amb informacions que incentivin un ús responsable de l’aigua. A més, és clar, d’eines de fiscalització i auditories que facilitin el control del servei. Control ciutadà també vol dir garantir espais i estratègies de participació ciutadana, ens cal un Observatori Ciutadà del Cicle de l’Aigua que incorpori l’expertesa científica i la visió de la ciutadania i que disposi de les eines necessàries per poder desenvolupar la seva feina propositiva i de seguiment i ens cal la veu de l’Observatori dins del mateix òrgan de govern del nou servei. També això hauria de ser ja una realitat i la Taula de l’Aigua hauria hagut de ser des de fa temps el precursor d’aquest observatori.

Parlem també de l’aigua com a Dret Humà. Volem una gestió pública per poder decidir públicament quina ha de ser la taxa pública del servei, per garantir que l’aigua tingui un preu just i progressiu i que alhora promogui l’estalvi. I també per evitar que es produeixin talls d’aigua per impagament, cal fer front a la morositat per altres vies, l’aigua és un Dret Humà i tothom hi ha de tenir accés. Tot un sistema de tarificació, doncs, que cal conèixer però que a menys de sis mesos de municipalitzar el servei ningú sap encara com es formularà.

Volem aigua pública per garantir que es gestiona amb criteris de sostenibilitat al llarg de tot el cicle integral de l’aigua, des de que l’agafem als rius fins quan l’hi tornem: estalvi, eficiència energètica, qualitat de l’aigua, cura dels rius i els recursos hídrics en general i els seus ecosistemes, reutilització d’aigües depurades i aigües pluvials, educació i sensibilització… la sostenibilitat ha de ser un eix transversal en tota la gestió. 

Finalment servei públic ha de ser sinònim de gestió sostenible, eficaç i eficient. Un bon servei que tingui en compte la ciutadania i amb una política de gestió dels recursos humans equitativa i justa, que incorpori el coneixement científic i tecnològic en la seva gestió i que sigui sostenible financerament i econòmica, assumint tots els costos de la gestió, també els ambientals. En aquest sentit, és important veure quines sinèrgies podem explorar amb la universitat i el món de la recerca perquè l’aigua, un dels nostres recursos més preuats, sigui també font de coneixement i de futur en el millor sentit dels termes.

Així doncs, volem municipalitzar l’aigua, sí, però volem fer-ho per transformar de dalt a baix el servei i fer-ne un model a seguir en base a tots aquests principis de l’anomenada nova cultura de l’aigua. Aquest és el repte de debò en la municipalització i és on a pocs mesos de fer el pas, queda massa per fer. 

Una Ordenança de Circulació sense Pla de Mobilitat?

Fa temps que la mobilitat a Girona està a l’ordre del dia. En els darrers anys han estat moltes les mocions i propostes plantejades tant pels grups municipals com per entitats. Peatonalitzacions, noves línies d’autobús, canvis en les tarifes de bus urbà o mesures per promoure la bicicleta, entre d’altres, han estat objecte de debat i en molts casos de consens per part de tots els grups. D’altres actuacions han estat més qüestionades. Tanmateix, hi ha un aspecte que ha esdevingut constant en tots els debats, la necessitat de treballar totes aquestes mesures a la Taula de Mobilitat i d’anar replantejant el nou pla de mobilitat per donar-hi cabuda.  

També el govern ha acordat i tirat endavant algunes accions, recentment hem conegut una nova línia de bus, però sempre ho ha volgut fer tirant pel dret. Aquest govern sempre ha entès la Taula de Mobilitat com un espai on explicar les seves propostes i no pas per generar-hi debat o escoltar alternatives. Aquest ha estat el cas de la línia de bus que comentava, però també de l’ordenança de circulació que finalment el govern porta a votació al proper ple. Per això, en les darrers taules de mobilitat, han estat incapaços de passar-nos prèviament la documentació a treballar i s’han limitat a passar-nos una presentació explicativa que és quan mires amb detall que et venen tots els dubtes i reflexions. Certament, en el cas de l’ordenança fa molt temps que s’hi treballa, ja amb el regidor Alcalà en el mandat passat i s’havia deixat a l’espera de l’aprovació d’una regulació superior. Per això no entenem les presses per aprovar-la ara, sense haver pogut fer un bon procés participatiu, sense haver consultat organitzacions clau a la ciutat quan parlem de bicicleta o altres tipus d’aparells de mobilitat elèctrica o manual. Aquesta és la petició que vam fer des del primer moment des de Guanyem Girona secundada per tots els grups a l’oposició i que ara, l’excusa del Coronavirus ha servit per obviar.

Tanmateix, amb la documentació a la mà, nosaltres sí que vam voler examinar-la bé i reflexionar-hi críticament, compartint-ho amb referents com Mou-te en Bici o Tribici. I vam voler fer arribar al govern les nostres reflexions que anaven des d’allò més concret com la manca d’inclusió d’aspectes de seguretat i autoprotecció rellevants fins allò més ampli: aquesta ordenança és inaplicable en la ciutat que tenim ara mateix.

Tirar-la endavant impossibilita de facto moure’s amb una colla de ginys com patinets, monopatins o VMP (Vehices de Mobilitat Personal) com els segways per bona part de la ciutat. Si no poden circular per la vorera i tampoc per la calçada com indica l’ordenança proposada, com ho fan per moure’s per una ciutat amb 514km de xarxa viària i només 36km de xarxa pedalable (inclosos carrils bici en calçada)?

Llegia la setmana passada al Diari de Girona el titular “Girona aprova dilluns la normativa que prohibeix anar en patinet per la vorera” i em venia al cap una notícia del mateix mitjà de fa cinc anys: “Girona multarà les infraccions dels ciclistes a partir de dilluns vinent. Se sancionarà saltar-se un semàfor, anar en direcció contrària, anar per la vorera o amb excés de velocitat en espais amb prioritat per a vianants“. Han desaparegut les bicis de les voreres? Diria que no. Com tampoc desapareixeran els patinets amb la nova ordenança. El problema és el mateix: el govern ha volgut obtenir el titular mediàtic i restrictiu que la gent demana però no soluciona l’arrel del problema (tenir una ciutat preparada per la mobilitat sostenible) i aquest persistirà.

Per tant, veiem difícil avançar en l’aplicació d’aquesta ordenança sense no només algunes modificacions a la mateixa, sinó un replantejament a nivell de mobilitat a la nostra ciutat que faci viable moure’s en les condicions que exigeixi la nova ordenança en la línia del proposat. En el fons, la qüestió és si l’ordenança pretén ser un mer tràmit per regular els vehicles de mobilitat personal que proliferen a la nostra ciutat o una oportunitat per incorporar aquests nous aparells en nous plantejaments generals de mobilitat sostenible. La nostra opció és clara i per això defensem que cal emmarcar aquesta nova regulació en la necessària i cada vegada més urgent revisió del Pla de Mobilitat Urbana.

Un cop fetes les nostres aportacions a una ordenança que ens vam mirar a fons, la resposta de JxCat va ser absolutament decebadora. Centrada exclusivament en criteris tècnics, accepta alguns errors i modificacions necessàries, però en descarta la majoria i ignora absolutament la reflexió de fons. Així, per exemple, tot i que manté la classificació d’un gran nombre de carrers de la ciutat com a zona 20 o zona 30 i per tant, amb prioritat per vianants, al·lega motius de seguretat per evitar permetre-hi la circulació tant de joguines com de patinets, monopatins o patins. Pot ser una via segura per vianants si no ho és per aquests vehicles?

Tanmateix, certament, us atreviríeu a travessar pel mig de carrers com la Rutlla a l’Eixample, Bernat Boades a la Devesa o St. Isidre a Pla de Palau-St Pau (per posar alguns exemples de carrers teòricament classificats com a zona 30) fent esperar un cotxe o l’autobús urbà? A mi només d’imaginar-me la possible reacció del conductor/a del vehicle em ve cangueli. O també per motius de seguretat justifica que els cotxes puguin circular a 20km per hora en les calçades de zona 20 però en canvi els diversos aparells no hi puguin superar els 6km/hora. Tot plegat per mostrar-vos les dificultats que tindran per moure’s molts d’aquest vehicles de mobilitat personal per la ciutat així que s’aprovi l’ordenança i la impossibilitat de fer-la complir.

A les zones 30, legalment els vianants poden passar pel mig de la calçada i tenen prioritat respecte els vehicles. Qui s’hi atreveix? Rambla Catalunya. Sant Narcís.

Precisament per això hem treballat per fer un front de progrés i plantar-nos davant d’aquest nou pas enrere a la mobilitat sostenible a Girona. Confiem que PSC i ERC, a qui hem fet notar el retrocés que suposa l’ordenança, evitaran que s’aprovi el text. La nova ordenança ha de venir de la mà d’un nou Pla de Mobilitat que replantegi la mobilitat i per tant transformi la xarxa viària de la nostra ciutat apostant de debó i de manera valenta per la mobilitat sostenible.  

El govern, Eulen i el dia de la marmota

Aquest mes de juny sembla que tornarem a debatre al ple sobre el servei de neteja d’edificis i instal·lacions municipals. Com si ho veiés: l’oposició criticant el govern per la seva incapacitat de complir amb els compromisos, de treballar les coses amb temps per trobar consensos i el govern fent-se la víctima dient que han fet tot el que estava a les seves mans i que no aprovar el nou contracte vol dir seguir amb Eulen i donant-nos la culpa a l’oposició. Res de nou, talment el dia de la marmota.

Bé, com sempre amb algunes diferències. El PSC va negociar una nova externalització  d’aquest servei quan estava al govern amb CiU i ERC va negociar-ne la pròrroga quan el PSC ja tornava a ser a l’oposició. Des d’aleshores, uns i altres denuncien incompliment dels acords sempre que en tenen la possibilitat i anuncien que no es prestaran a nous acords que apostin per l’externalització. Ni la CUP al seu moment, ni ara Guanyem Girona, però, ens hem prestat mai a aquest joc, no entrarem en el seu marc pervertit per uns apriorismes que no compartim.

És per això que en la reunió convocada pel govern dilluns passat vam deixar clar que la nostra aposta no era en cap cas l’externalització, que no compartíem ni reconeixíem com a vàlid l’informe de CIASCOM encarregat pel govern per decidir la forma de gestió (que, de fet, ja estava decidida) pel servei de netja d’edificis i instal·lacions municipals.

Un informe encarregat a dit a una empresa que fa 20 anys que beu de l’Ajuntament de Girona al costat d’Eulen. Un informe que s’ha fet sense tenir en compte la veu de les treballadores i que es limita a comparar l’externalització i la internalització absoluta obviant alternatives intermitges com, per exemple, una empresa pública com les que ja funcionen perfectament a altres municipis i també al nostre consistori en altres serveis com el del transport municipal. Un informe que el govern va encarregar perquè els diés allò que volien i no amb cap voluntat d’avançar cap a una contractació més responsable en aquest servei.

No entrarem al seu joc perquè aquest punt de partida no ens serveix, perquè sabem que el marc que ens ofereix la llei de contractes actual és molt limitat, però alhora el govern tampoc està disposat a explorar totes les possibilitats que té. Bona mostra és el fet que ni tans sols s’han plantejat modificar-ne l’apartat de control del servei que, de fet és la clau per garantir el compliment de totes les clàusules ambientals, socials, laborals… i en definitiva de totes les mesures de contractació responsable que s’hi puguin incloure. Perquè en el fons sabem que a elles el model actual ja els està bé i les denúncies d’incompliments de drets laborals que fan les treballadores els preocupen ben poc. Nosaltres, en canvi, ja hem dit prou, portem molt de temps denunciant aquesta realitat al costat de les treballadores i no permetrem que, de nou, Eulen o alguna altra multinacional precaritzadora assumeixi aquest servei i vulneri els drets de les treballadores. Fins aquí hem arribat.

Desconfinem la Devesa

El dia en què la mainada va poder sortir per primera vegada després d’un mes i mig tancada a casa, moltes famílies vam fer l’exercici de pensar quin espai xulo per passejar teníem en el radi d’un quilòmetre. I sabeu on vam anar a parar molts gironins i gironines, oi? A la Devesa, és clar. Un espai gran on podem anar a caminar, jugar a pilota o córrer en bicicleta sense topar-nos uns amb els altres, on veure i respirar verd després de tants dies.

Llàstima que després d’anys de debats, processos participatius, promeses electorals incomplertes, estudis tècnics, il·lusions, reunions, mocions, molta feina i fins i tot l’aprovació inicial d’un pla especial, el que s’han trobat les famílies que hi han fet cap és una Devesa deixada. Una parc urbà amb una gestió de mínims per poder mantenir-hi les activitats que s’hi mantenen i la malmeten, principalment un mercat descontrolat i unes fires molt més grans del que pot assumir. Grava aquí i allà, sots (i aquests dies basses) arreu, bancs on com diu sovint la gent de Defensem la Devesa quan t’hi asseus els genolls et toquen al pit, un espai per a gossos petit i mal equipat, una il·luminació més que deficient, estructures velles encara pendents de retirar, brutícia i destrosses als arbres acumulades amb anys de descontrol de firaires, marxants i altres activitats que els diversos governs han permès.

Quin greu! Quantes vegades hem somniat què podia ser aquest espai, quanta feina per fer-ho possible! Tanmateix, potser ha arribat l’hora de donar-li la vida que es mereix. Potser les exigències de distància social i espais oberts que requeriran el desconfinament del COVID19 ens donarà l’oportunitat de portar-hi vida i cuidar-la. Aquests dos primer dies de desconfinament ja s’ha omplert d’esportistes que gràcies als amples passadissos poden anar amunt i avall protegits del sol i amb la seguretat que ofereix d’un espai a l’aire obert i ben obert gràcies a les copes altíssimes dels plàtans.

Però mirem més enllà de l’activitat esportiva. Si resulta que no ens podem tancar en teatres, ni en sales de concerts, ni en gimnasos, ni tan sols en sales per fer conferències, ben bé podríem fer algunes d’aquestes coses a la Devesa, un espai gran i obert que ens ajudaria sens dubte a evitar els contagis. Parlo d’activitats de petit format com les que fa temps que entitats, ciutadania i alguns partits polítics reclamem per tal que portin gent i donin vida en aquest parc que ens identifica.Ja hi ha algunes partides previstes per invertir a la Devesa d’anys anteriors que en l’acord de pressupostos el govern va garantir que s’executarien enguany. Es tracta de garantir que les inversions acompanyin aquest procés de reconciliació que els gironins i gironines hem iniciat amb la Devesa en aquest desconfinament progressiu. No sembla difícil, oi? Desconfinem la Devesa? 

Girona, ciutat educadora davant la pandèmia

Una de les primeres mesures dràstiques per afrontar la pandèmia va ser el tancament dels centres educatius. D’això ja en fa pràcticament un mes, generant un desgavell important a les famílies i al funcionament dels centres educatius. En aquest temps el Departament d’Educació ha anat donant indicacions a cada escola i institut i que cada mestra ha aplicat una mica com ha pogut, de la mateixa manera que cada família s’ha organitzat com millor ha sabut per donar una certa continuïtat als aprenentatges que fins ara la mainada feia a l’escola. Això ha inclòs situacions molt diferents segons la realitat de cada família, sobretot en funció de la disponibilitat de temps, els coneixements, capacitats i habilitats dels adults i dels materials i eines disponibles a cada llar (les tecnològiques però també moltes altres: llibres, jocs educatius, material d’oficina, material per fer manualitats…) o fins i tot de les característiques de l’habitatge on s’està confinat. En definitiva, ens podem trobar des de mainada que està poden convertir aquestes setmanes en un espai ric en aprenentatges positius fins a d’altres per qui el confinament pot ser una espai de mancances de tot tipus, negligències i fins i tot maltractaments. Cal, doncs, entendre que també a nivell emocional trobem realitats molt diferents i la situació emocional dels infants i adolescents són claus per a l’aprenentatge.

En aquest context que el Departament d’Educació ha anunciat que a la tornada de Setmana Santa vol donar continuïtat a l’activitat formativa per ajudar a mantenir els hàbits i el procés d’aprenentatge amb propostes educatives que arribin a tot l’alumnat, assumeix que la docència haurà de ser virtual i manté que caldrà preveure una avaluació qualificadora i personalitzada per aquest tercer trimestre escolar. Per això ha posat en marxa l’anomenat Pla d’acció de Centres Educatius en Línia que vol proporcionar als centres educatius els recursos i eines digitals necessàries que puguin donar continuïtat a l’aprenentatge en termes d’equitat i qualitat.

Tanmateix, quan posem el focus en el tema de les eines digitals estem oblidant tots els altres elements del context que comentàvem i, per tant, estem reforçant les desigualtats existents entre l’alumnat. No podem resoldre les mancances de tot tipus de moltes famílies simplement proporcionant tablets o portàtils a l’alumnat que no en tingui. Cal al anar molt més enllà i no sembla que ni la Generalitat ni l’Ajuntament gironí ho estiguin preveient. De fet, a Girona, l’Ajuntament ha aturat l’activitat dels centres oberts que atenien bona part d’aquest alumnat amb més mancances educatives en horari extraescolar quan podria, simplement, haver reconduit la seva tasca per continuar donant una atenció educativa a aquest alumnat que facilités la realització de les propostes que arriben des de les escoles o les complementés. A través d’aquests professionals que, en coordinació amb els serveis socials de la zona, atenen diàriament infants i adolescents i es relacionen amb les seves famílies, es podria estar oferint, com habitualment, una intervenció socioeducativa molt més àmplia i detectar situacions de possible risc social, especialment dels més vulnerables: maltractament infantil, sobrecàrrega emocional dels adults amb afectació a infants i joves, violència intrafamiliar, etc. Alhora s’ha anat molt tard per assegurar necessitats bàsiques com l’alimentació a tota aquesta mainada i encara avui molts tenen pendent de rebre suports econòmics que la garanteixin, per no parlar dels qui no tenen garantit ni el subministrament elèctric.

Per això des de Guanyem Girona ja hem posat una sèrie de propostes sobre la taula i seguim treballant pensant en possibles escenaris de futur que inclouen l’oferta educativa durant el període de vacances d’estiu. En aquest sentit hem demanat que des de l’àrea d’educació s’impulsi un equip de treball amb implicació d’altres àrees municipals com cultura, joventut, serveis socials o esports. En aquestes àrees hi ha treballadors que actualment no poden realitzar la seva tasca habitual i que podrien reconduir-la per pensar una estratègia que permeti reforçar i complementar l’oferta educativa que prové d’escoles i instituts per la mainada amb menys recursos i suports educatius, tant fins a final de curs com durant el període estival.

Aquesta estratègia ha de comptar amb la implicació del Departament que ostenta les competències d’educació i que per tant a més de garantir les eines digitals necessàries ha de preveure suport econòmic a aquestes iniciatives i garantir altres materials necessaris (llibres, material escolar…) i la implicació dels equips educatius dels centres. Cal doncs, planificar conjuntament i assegurar una bona coordinació entre el departament d’educació i l’Ajuntament i alhora que cadascú assumeixi la seva responsabilitat comptant els seus propis professionals. No es pot repetir el retard en termes de gestió de les targetes moneder que han substituït les beques menjador.

Veus com les d’Educació 360 ja apunten en aquesta línia de buscar fòrmules de complementar l’oferta escolar, posen èmfasi en la necessitat d’oferir ecosistemes educatius rics en oportunitats educatives i afirmen que “ajuntaments, entitats i centres educatius, veuen en el proper estiu l’oportunitat de treballar per tancar l’escletxa de les desigualtats que la crisi del coronavirus ha ampliat” (molt recomanable l’article de Miquel Àngel Alegre en aquest sentit). Caldrà, doncs, també, replantejar l’oferta de lleure educatiu que es proposa cada any des de l’Ajuntament de Girona tenint en compte els diversos escenaris possibles de desconfinament i posant especial èmfasi en facilitar-hi la participació dels infants i adolescents procedents d’entorns més desafavorits.

Cal que Girona, ara més que mai, demostri tot el seu potencial com a Ciutat Educadora i posi tota la ciutat a treballar per evitar o mitigar aquesta escletxa de desigualtats que la crisi de la pandèmia correr el risc de provocar. I alhora cal que mirem més enllà i fem de la crisi una oportunitat, per això no podem tardar a iniciar, a partir dels aprenentatges fets aquests dies i de reflexions com les d’Educació 360, les reformes de documents que han de ser claus en les polítiques educatives municipals com el Projecte Educatiu de Ciutat i el Pla Local d’Infancia i Adolescència.

Coronavirus i el monopoli de la mort

Després de 15 dies de confinament i prop de 1.672 morts per Coronavirus a Catalunya volem posar el focus tant en com arriben aquestes morts i en com fem els dols i els comiats. Fa dies que penso que una de les cares més dures d’aquest context és la solitud amb què es produeixen aquestes morts i la impossibilitat de les famílies i amics d’agrupar-se i fer un comiat com voldrien. En aquest marc, les pràctiques abusives d’algunes funeràries s’han fet virals a les xarxes. No és un fet nou, el 2016 des de la CUP a Girona ja vam posar el focus en els abusos de les funeràries que es produïen a la nostra ciutat. Aleshores vam presentar una moció que no va rebre prou suports al ple municipal, però veient el suport que ens arribava des de la ciutadania per aquest tema no vam voler rendir-nos i vam aconseguir recollir més de 1.500 firmes en un mes. Tot plegat no va permetre aconseguir el que volíem: avançar cap a uns serveis funeraris públics mancomunats amb altres municipis que garantissin qualitat a preus justos. Tanmateix, la pressió ciutadana i mediàtica va obligar el govern a moure fitxa, es va aprovar una nova ordenança, ara es publiquen els preus a la web municipal i el govern va pactar amb Mémora (l’única funerària amb tanatori a la nostra ciutat) un pack bàsic de 1966´18€ que incloïa, a més de tots els tractaments i elements necessaris, la cerimònia, 200 recordatoris i un ram de flors. 

Reuters / Flavio Lo Scalzo

Posteriorment hem denunciat en diverses ocasions que els abusos no s’han resolt: el preu mitjà dels enterraments a Mémora continua estant per sobre dels 4.000€ i el pack bàsic s’aplica en ben poques ocasions, sobretot perquè no es publicita ni s’informa. No tan sols això sinó que, sense que el govern hi digués res, ha passat d’anomenar-se “Servei Bàsic” a “Servei Social” ja no inclou la cerimònia al tanatori, ha baixat a 100 recordatoris i en canvi ha pujat a 2.041’58€. Ara hi ha un nou “Servei Base” que puja a 4.067’92€. En el món de la publicitat això deu tenir algun nom específic, a casa meva en diem enganyar a la gent.

Aquest 2020 Mémora ha canviat el nom de l’antic “Servei Bàsic” de 2.000€ a “Servei Social” i ha creat un nou “Servei Base” per més de 4.000€ per confondre els usuaris

També s’enganya a la gent quan es continua cobrant encara que sigui en el marc d’aquests packs serveis que aquests dies no es donen: cerimònies, recordatoris, sales de vetlla… I no, no és igual a tot arreu, només cal que feu un cop d’ull a la web de la funerària municipal de Terrassa i veureu les diferències, fins i tot podreu consultar-ne els preus online (fixats públicament, és clar), cosa que no pots fer en la web de Mèmora. 

Després de les diverses denúncies que han aparegut els darrers dies a les xarxes socials per les elevades factures en enterraments que s’han hagut de contractar per telèfon i en els quals no s’ha fet ni vetlla ni cerimònia ni res, el govern català va anunciar divendres que mentre es mantingui la pandèmia, els serveis funeraris es podran considerar de prestació forçosa. Això ha de permetre la determinació d’un preu màxim que abasti la prestació bàsica imposada legalment i que es preveu fixar conjuntament amb els governs municipals. 

Em diuen que el govern gironí ja hi està treballant. Es veu que és possible que el volum de morts obligui a habilitar un espai al cementiri municipal com a dipòsit i sembla que en breu es fixarà el preu bàsic. També em consta, però, que aquest preu rondarà els 2.000€, quedant-ne a part les despeses d’incineració o inhumació. És a dir, exactament el que ja s’oferia ara (i més que tot just fa uns mesos) i encara s’estalviaran uns recordatoris que potser no arribaran ni a dissenyar ni a imprimir. Mèmora ens torna a prendre el pèl i ho torna a fer amb el beneplàcit d’un govern postconvergent que tampoc ara vol reconèixer aquests abusos i fer-hi front i que potser ni els cobrarà el lloguer de l’espai municipal com a dipòsit. Vergonya. 

La crisi actual ens torna a evidenciar la manca d’escrúpols de les grans multinacionals funeràries i torna a demostrar-nos que necessitem uns serveis funeraris públics, que ens permetin acomiadar els nostres morts amb dignitat sense que això suposi un sotrac econòmic. Prou d’aquells que abusen fent de la mort negoci. 

Reunions, neteja i residus

Finalment l’alcaldessa ens va convocar dijous per parlar del futur contracte de la neteja. Ens convoquen a tres reunions de tres hores cadascuna en relació al futur dels serveis de neteja i gestió de residus: una divendres passat, l’altra dilluns i la darrera dimecres. Ens desperten dubtes de si realment hi ha una voluntat sincera de treballar conjuntament i amb la calma que es mereix el futur d’aquests serveis prou importants per la ciutat. Al cap i a la fi representa una bona queixalada del pastís pressupostari de l’Ajuntament.

Tot i la convocatòria sobtada, a Guanyem ens agafa preparades. Fa mesos que hi tenim l’ull posat i que treballem en el futur contracte de la neteja i de gestió de residus. Reunions amb el govern, amb altres grups municipals, amb persones expertes, amb representants dels treballadors i treballadors, visites a les instal·lacions amb el gerent de l’empresa… tot plegat treballat en el marc de la nostra comissió de Medi Ambient i Territori, que suma un bon grapat de persones que treballen conjuntament per polir les propostes i respostes de Guanyem en temes de sostenibilitat. Hem revisat els documents que fa encara no dues setmanes ens va entregar el govern en una reunió que va anar centrada en el servei de neteja. Nosaltres hem volgut treballat en la línia de definir un model propi tant en el servei de neteja com en el de gestió de residus tot i que aquí ens centrarem en el primer.

És evident que cal replantejar el servei actual de neteja en molts sentits. El contracte actual té moltes deficiències que cal adequar a la Girona dels 100.000 habitants i això passa per parlar de màquines, sistemes de neteja, personal, organització, intensitats, recorreguts, control de qualitat i una colla de coses més. Per nosaltres també passa per parlar de coresponsabilitat i civisme. Exigir permanentment més neteja no és gratuït i no volem destinar cada any una part més gran del pressupost a aquest servei perquè això (elemental estimat Watson) sempre vol dir fer renúncies en altres àmbits. Qui proposi aquest augment hauria de dir també a què pensa renunciar: a educació? A cultura? A habitatge?

També, evidentment, cal anar a temes de fons com el model de gestió previst per aquest servei. A Guanyem tenim clar que el model d’empresa mixta no ha funcionat i que l’externalització, entre d’altres, dificulta enormement el control del servei i dona molt poc marge de maniobra a l’hora de realitzar modificacions generant uns sobrecostos importants per exercir aquest control i les adaptacions que se’n deriven.

Potser és, doncs, el moment, de plantejar-nos la gestió directa o a través d’una empresa pública 100%. Aquests són aspectes que no es resolen amb una revisió de documents i un correu de resposta i és en aquest sentit que demanem voluntat sincera del govern per parlar-ne. Aquests són els temes que volem posar a debat en aquestes reunions.

Com que el tema és molt extens aquí, doncs, ens centrem en els elements que ens fan dubtar del contracte de la neteja, aquells que nosaltres creiem que s’han de millorar:

  • Recorreguts excessivament llargs. Va ser un debat clau en el mandat passat que va acabar amb la incorporació de quatre nous treballadors a Girona més Neta.
  • L’ús de l’aigua com a novetat. Segons ens diu el personal actual això no és cap novetat. L’aigua fa temps que es fa servir i disposem de maquinària i sistemes diversos per aquesta.
  • Pes excessiu de la presència de turisme per determinar la intensitat de neteja. De debò que el carrer de les Ferreries Velles mereix més intensitat de neteja que l’entorn de la plaça del Barco? Per què, en canvi, no s’han tingut en compte criteris com l’ús diferent que la població diversa a cada barri fa de l’espai públic? O, per exemple, que hi ha comerços com gelateries que utilitzen envasos d’un sol ús que tenen un gran impacte amb la brutícia al seu entorn? O també que hi ha espais de la ciutat com el parc de Domeny  que tenen un ús molt centrat en el cap de setmana? Topem un cop més amb la ciutat de postal. Els veïns del Barri Vell i els de Santa Eugènia es mereixen per igual tenir nets els carrers no perquè hi hagi turistes sinó perquè són ciutadans de Girona.
  • Plantejament insuficient de la neteja en l’oci nocturn. Sí que s’ha previst, en canvi, una neteja especial per la zona d’oci nocturn. Però, pot ser que aquesta hagi deixat fora carrers especialment conflictius en aquest sentit com el carrer Figuerola? O no hagi previst els usos nocturns que sovint es donen també a parcs i espais arraconats de la ciutat amb un gran impacte?

D’altra banda, ens queden molts dubtes no resolts i que no tenim clar si s’han previst al document que serà l’esquelet del nou contracte que proposa el govern de JxCat. Com es realitzarà un control efectiu del compliment del servei i de la qualitat del mateix? Quines necessitats de renovació i nova maquinària es requereix? Com es garantirà una bona gestió econòmica que eviti sobrecostos inesperats? Com s’incorporarà tot el tema de drets laborals i especialment salut laboral? Fins i tot com s’inclouran en la prestació del servei mesures d’igualtat de gènere o de conciliació familiar? De tot plegat comptem parlar-ne a fons aquesta tarda, esperem trobar la receptivitat necessària.

I el de la neteja és el primer front, però encara no hem obert tot el que té a veure amb la recollida i gestió de residus, un altre tema importantíssim on cal que comencem a treballar. Serà en un proper article.

25N cada dia

Tornem a ser 25 de novembre, dia internacional contra la violència masclista. Fa dies que es palpa en l’ambient, als mitjans de comunicació es parla més de l’habitual d’aquesta xacra, es fan actes a tota la ciutat que des de diverses perspectives i enfocant en un o altre aspecte ens situen l’abast d’aquesta violència patriarcal i es van acabant d’organitzar les mobilitzacions previstes per aquesta data. S’agraeix que durant unes setmanes es faci un especial èmfasi a donar a conèixer i analitzar tot el que comporten les violències masclistes, però tothom sap que la violència contra les dones es produeix tot l’any. Us recomano aquesta pàgina de La Directa on actualitzen els feminicidis produïts als Països Catalans.

També sabem que la violència té moltes cares i va molt més enllà dels assassinats que en són la seva expressió més dràstica. Tot just fa un mes coneixíem algunes estadístiques recents a nivell de comarques gironines: l’augment d’un 15% de denúncies i de víctimes, l’augment d’un 18% de les denúncies per violència en l’àmbit familiar (violència envers la dona però no produïda per la parella ni exparella), l’augment d’un 25% dels casos de les dones ateses des de les Unitats d’Atenció a la Víctima o les  645 dones i 252 infants el servei d’intervenció especialitzada en violència masclista (SIE) en el que va d’any en són alguns exemples, que ens obliguen no tans sols a no baixar a la guàrdia sinó a replantejar-nos permanenment si estem fent l’adequat i suficient per resoldre aquest drama. 

Des de Guanyem Girona estem convençudes que cal fer més i millor i per això recentment hem presentat una moció per una Girona Lliure de Sexisme que es va aprovar amb la unanimitat de tot el ple gironí. La moció recull inquietuds, idees i propostes compartides de fa temps amb gent diversa i que van prendre forma en el programa electoral i que a més, recentment hem pogut contrastar amb visites i xerrades tant al SIAD com amb la tècnica de gènere. Parteix de la feina feta per uns i altres a Girona des de fa anys però vol anar un pas més enllà i ser ambiciosa amb la idea d’anar a l’arrel del problema de la violència masclista, els rols patriarcals desiguals. L’objectiu de la moció, doncs, no és altre que el d’avançar en la transformació dels models de masculinitat i feminitat cap a models basats en l’equitat i el respecte i cap a una societat on es pugui viure la diversitat sexual i afectiva en plena llibertat.

Per això, amb la moció, l’Ajuntament gironí s’ha compromés a dissenyar una proposta àmplia i ambiciosa de prevenció de les violències masclistes en totes les etapes de la vida que tingui per objectiu una Girona lliure de sexisme i lgtbifòbia i a començar amb una prova pilot en un o més centres educatius de la ciutat amb un projecte al llarg de tot el curs escolar i que inclogui tota la comunitat educativa. Tot plegat garantint el treball transversal de la tècnica de gènere amb professionals del SIAD, de l’EMPSA i/o el Centre Jove de Salut i de l’Àrea d’Educació per a la seva elaboració i execució, entenent que aquest treball interdisciplinar és clau per donar l’enfocament complet que requereix la lluita contra el masclisme. 

Tanmateix, som conscients que acabar amb el patriarcat i lliurar-nos de la violència masclista requereix molt més que això, cal treballar des de i en tots els fronts, per això a més de la moció aquests dies i sempre serem als carrers denunciant totes les formes de violència contra les dones i us animem a totes i tots a fer el mateix.

La Devesa, un repte que cal afrontar d’arrel

Una de les àrees de gestió municipals de les quals he assumit fer el seguiment és la de Sostenibilitat. La situació d’emergència climàtica fa que aquesta hagi de ser una àrea clau en el proper mandat. Avançar cap a la sobirania energètica, el repte de la municipalització de l’aigua o la gestió dels residus seran sens dubtes línies de treball claus en el mandat que hem començat. Entre les meves prioritats, però també m’he fixat la de treballar perquè la Devesa esdevingui realment allò que volem que sigui: un parc urbà per gaudir-ne des del respecte.

Pel que fa a la Devesa el govern ja ha mogut fitxa o, més ben dit, ha dit clarament que no vol que la fitxa es mogui. No vol tirar endavant definitivament un pla especial que ja està aprovat inicialment i no sembla que tingui cap interès en avançar per eliminar els usos que més impacte negatiu tenen sobre la Devesa. Per això, amb un govern en minoria entenc que és fent front des de l’oposició que avançarem. És per això que a l’estiu vam posar fil a l’agulla i vaig proposar a ERC i PSC treballar conjuntament una proposta per la Devesa.

Per començar tenim les eines de planificació i gestió que ens ajuden a dibuixar el parc que volem, planificar-ne el desenvolupament i organitzar-ne la gestió, garantint una coherència en tot plegat. El pla especial, malgrat els seus defectes i sense tenir clar si era o no la millor opció, pretenia ser aquest dibuix de futur i ens donava una guia per arribar-hi. El reglament d’usos (l’actual o el que calia vincular al pla especial), ens hauria de permetre regular què hi ha de passar i què no al parc tenint en compte què volem que sigui en el present i el futur. Les eines, doncs, poden ser aquestes o unes altres però està clar que necessitem saber què i com volem que sigui la Devesa en el futur i com l’hem de gestionar per aconseguir-ho. I en aquest punt, el debat dels usos és clau i ha estat i és el pal de paller de totes les reflexions, processos, debats i discussions a l’entorn del parc, malgrat que els governs sovint han volgut evitar-ho. Anem-hi, doncs.

Comencem per parlar del mercat que dimarts i dissabte té lloc a la Devesa. És un mercat defensat per uns i qüestionat per altres, un mercat que tal i com ja hem apuntat moltes vegades cal repensar. Una bona opció podria ser mantenir-lo a la Devesa només un dia a la setmana, reduint-ne el nombre de parades i essent més exigents amb l’impacte d’aquestes (neteja, presència de cotxes i camions…). Alhora es podria combinar amb altres mercats més reduïts a altres punts de la ciutat (Montilivi, Sant Narcís, Eixample?), seguint l’experiència exitosa del Mercat de Can Gibert.

Seguim per tot el que suposen les Fires de Girona a la Devesa. D’entrada hi ha el compromís adquirit pel govern -que ja ha incomplert una vegada-: l’allotjament dels firaires i acompanyants al parc durant tot el període de fires. La solució no és tan difícil com ens volen fer creure. A la majoria de fires del país els firaires no s’instal·len a viure en l’espai on es fan les fires. Només cal la valentia d’informar d’aquest fet als firaires i la persistència per fer-ho complir. Tanmateix, ens sembla bona idea oferir alternatives gratuïtes com l’aparcament de caravanes habilitat a Domeny i el seu entorn o de pagament amb acords amb els allotjaments de la ciutat o l’entorn. En segon lloc, cal plantejar alternatives a la ubicació de les Fires per reduir l’impacte negatiu que tenen sobre el parc: utilitzar els aparcaments a l’entorn del parc, reduir el nombre d’atraccions, mantenir dins el parc en determinats espais només les atraccions de menys volum, evitar la coincidència amb la Fira Comercial o tancar el trànsit en alguns carrers propers per disposar de més espai. Aquestes són algunes de les opcions que des de Guanyem Girona hem posat sobre la taula. 

Finalment, també cal abordar l’ús que Fira de Girona fa habitualment -i ocasionalment també l’Auditori- fan del parc, així com la resta d’activitats que s’hi realitzen de manera puntual. En aquest sentit, el que cal sobretot és planificar quina és aquesta ocupació, limitant tant el nombre d’esdeveniments i l’espai que utilitzen i establint una programació anual més o menys estable que en faciliti la gestió i doni seguretat i tranquil·litat al veïnat. Per això, cal tenir en compte l’impacte que tenen tant pel parc en sí com a nivell de sorolls, trànsit… Entenem que té sobretot sentit realitzar activitats que donin vida al parc respectant el que és i que, per tant, generen una interacció positiva amb l’entorn que dóna sentit al fet de fer-los a la Devesa i no a qualsevol altre lloc. Recordem a més la demanda que es portava a ple aquest estiu per part de les entitats veïnals de la ciutat, cal repartir les activitats culturals, esportives i de tot tipus per tota la ciutat. 

En tot cas, a més d’abordar i posar fil a l’agulla a tots aquests debats, el que cal a la Devesa són actuacions immediates, solucions temporals que no van a l’arrel del problema però que són igualment necessàries. Aquí és on sembla que el govern està disposat a treballar i per tant hem d’exigir concrecions i els recursos necessaris per tirar-les endavant. Una il·luminació adequada i la renovació i adequació de bancs i altre mobiliari són urgents, però també cal concretar la proposta d’un espai per gossos (i fer efectiu l’altre compromís incomplert en relació a l’Agility, encara instal·lat a la Devesa); una zona de pícnic ben adequada i estructures per l’oci infantil inclusives que donin joc al parc o que promoguin l’esport, juntament amb itineraris saludables que esdevinguin un bon complement al parc de salut que els veïns hi van fer instal·lar a través dels pressupostos participats. Són algunes de les actuacions que es poden fer de manera immediata i ajudaran a recuperar la Devesa com un espai de passeig, de lleure i esport, un espai agradable per gaudir-ne des del que és, un enorme parc urbà amb una llarga història que, potser també, caldria fer conèixer i recordar.

PD: Des de Guanyem creiem que els temes de ciutat han de comptar amb la cooperació, coordinació i consens de tots els agents polítics i socials per tal de trobar les solucions òptimes.

El desgavell educatiu de Girona

Per Laia Pèlach i Pere Albertí

Enmig del procés electoral de les municipals ha tingut lloc també el procés de preinscripció i matrícula a escoles i instituts. La planificació educativa i la lluita contra la segregació escolar són temes que es van treballar intensament en el mandat anterior. És per això que la setmana passada vam assistir al plenari del Consell Municipal d’Educació amb ganes de passar comptes amb el Departament d’Educació i demanar explicacions pels nyaps que han sorgit a la ciutat arrel d’accions força desencertades.

D’una banda, la decisió d’obrir l’IES de Sarrià ha deixat el Narcís Xifra en una situació complexa. La preinscripció ha demostrat allò que moltes ja vam advertir al Departament d’Educació: la demanda per aquest centre ha caigut en picat i caldrà omplir-lo amb aquells i aquelles que no han obtingut plaça entre les seves opcions escollides. Un mal punt de partida que al mateix temps ha creat un malestar al claustre de professors, que des de fa anys treballen amb un projecte educatiu potent que es posa en perill amb el nou context.

D’altra banda, el tancament altern d’un grup de P3 entre el Cassià Costal i el Dalmau Carles (un any cadascun) ha provocat que a la zona 2 (Can Gibert, Santa Eugènia de Ter i l’Esquerra del Ter) s’hagi generat un important dèficit de places que s’ha concretat bàsicament en una vintena de famílies que han quedat fora del Balandrau i una onzena de famílies que han quedat fora del Dalmau Carles. Es tracta de famílies que no tenen oferta educativa alternativa a la seva zona i a qui s’està derivant o bé en escoles molt allunyades de la seva residència o bé a la concertada.

Per això vam aprofitar l’assistència del director del Departament d’Educació a Girona al CEM per expressar-li la nostra disconformitat i decepció per aquestes polítiques que perjudiquen la nostra ciutat. No vam ser els únics. Representants de les famílies, del Moviment de Renovació Pedagògica, del professorat o la mateixa Comissió de Planificació Escolar van fer palès el seu desacord i van sol·licitar al Departament que reconsiderés la seva acció política.

També va demanar una solució una de les famílies afectades, que veu que es queden fora del Dalmau Carles i sense cap alternativa amb cara i ulls: “hem optat per l’escola del barri perquè és on han anat els nostres familiars i amistats i està molt ben valorada, tots dos treballem i no podem portar la nostra filla a una escola a l’altra punta de la ciutat”. El testimoni d’aquesta família posa sobre la taula tot el que pot comportar una mala planificació. En aquella reunió el director territorial d’Educació, Martí Fonalleras, va ser incapaç d’articular una resposta convincent més enllà de repetir que el procés no està acabat.

Avui, setmanes després, sabem que no hi haurà solucions convincents, que les famílies hauran d’aguantar-se i enviar els fills a la concertada (amb el cost afegit que suposa això) o agafar el cotxe cada matí per portar la mainada a l’escola d’un barri allunyat dificultant-ne no només l’assistència sinó sobretot la vinculació amb la mateixa, un element que entenem clau no només per l’èxit educatiu i per la cohesió social. 

I finalment no volem oblidar el tema de la supressió de la línia de P3 a l’escola de Font de la Pólvora, que ha representat una forta patacada per aquest barri que ja pateix una situació social complexa. Som conscients de la baixa demanda que tenia aquesta escola, però estem fermament convençuts que en alguns casos cal fer una discriminació positiva de la norma, a fi de permetre que els alumnes d’aquestes zones puguin escolaritzar-se tan a prop del seu domicili com sigui possible si més no en etapes educatives primerenques. En tot cas cal acompanyar decisions com aquesta d’un procés previ de treball al barri que no s’ha produït.

Girona suma un reguitzell de decisions errònies preses pel Departament. El que és especialment preocupant és el fet que aquestes polítiques s’hagin tirat endavant sense comptar en cap cas amb la comunitat educativa ni amb els professionals de referència als barris corresponents. Per acabar, ens preocupa també la poca oposició que ha trobat en el govern municipal que, lluny de defensar els interessos de les famílies gironines, ha abdicat de la seva funció, reconeguda per la llei d’educació, de participar en la configuració de l’oferta educativa del municipi.