Passat, present i futur de la Vall de Sant Daniel

No fa pas massa anys, l’absis del monestir de Sant Pere de Galligants formava part de l’antiga muralla de Girona. Un petit portal permetia sortir de la ciutat i resseguir el riu Galligants per endinsar-se a la feréstega Vall de Sant Daniel. Fa poques dècades que aquest tram de muralla es va tirar a terra: Sant Pere de Galligants ja no és part de la fortificació de la ciutat i la vall és menys salvatge perquè hi ha nascut un veïnat que creix dia a dia.

CRDI – Ajuntament de Girona

Ara, cotxes, motos, bicicletes i les persones a peu hi poden accedir-hi i quasi sense voreres (aquesta és una demanda històrica dels veïns i veïnes de la Vall) s’arriba a la botigueta de queviures, punt de trobada dels veïns per fer petar una estona la xerrada i fer barri. Més enllà ens trobem el monestir de Sant Daniel, el cementiri, accessos per pujar als Àngels o al castell de Sant Miquel o fer el recorregut de les fonts: la d’en Pericot, d’en Fita, la dels Lleons, la del Bisbe, la del Ferro…

El monestir, sense la muralla, a dia d’avui (©Kite_rin – ShutterStoc)

A Torre Gironella, barri que vigila la Vall des del seu vessant sud, hi trobem el camí de les Creus, la Mina d’aigua del Calvari, la muntanya de la O, masies que han aguantat el pas dels segles com el Mas de la Torre, datat del segle XVI, o bé Mas Miralles construït l’any 1710.

Envoltat tot d’una vegetació típicament mediterrània de muntanya baixa, boscos com del massís silici de les Gavarres, les bosquines, turons calcaris com el de Montjuïc, Torre Gironella i de les Pedreres. Sense oblidar  la fauna de les rieres de invertebrats: curull de peixos i amfibis. Si us explico tot això es per situar-vos en l’entorn perquè com molt bé diuen els veïns i veïnes, la Vall de Sant Daniel és poble.

D’un temps ençà s’ha anat incrementat el veïnat, un fet que ha promogut tot un seguit d’activitats i trobades de tots els seus veïns, amb més canalla corrent pels carrers i més activitats organitzades des d’una Associació de Veïns i Veïnes ben activa. Ara, a més, amb el desconfinament molta gent de la resta de Girona ha redescobert la vall.

Però  aquest espai privilegiat no s’escapa d’alguns dels problemes que afecten la resta de la ciutat. Un d’ells és l’excés d’apartaments turístics. Hi ha famílies que, per la seva vinculació amb la vall o perquè hi tenen família, voldrien venir-hi a viure, però l’especulació en l’habitatge i la seva derivació cap a un model turístic massificat frena aquesta oportunitat. L’habitatge és, però, un problema de ciutat, que afecta la gran majoria de famílies per les quals comprar un pis o una casa s’ha convertit en un somni impossible o pagar un lloguer s’endú bona part dels sous.

La moratòria de pisos turístics aprovada recentment al ple ha de servir per recuperar habitatges per a les veïnes i veïns, a Sant Daniel i a la resta de ciutat.

Sant Daniel no es vol fortificar, no es vol tancar en si mateix, però si que existeix una preocupació sobre la preservació de l’entorn. Les veïnes i veïns volen evitar la massificació i que es mantingui com un espai de gaudi per totes les veïnes i veïns de Girona que vulguin gaudir dels beneficis de la natura.

Alguns governs sovint obliden que la feina principal de la política és la de millorar la vida de la gent. Si s’explota el territori i no es pensa en el dia a dia da la ciutadania (ja sigui oferint espais públics adequats o lluitant per reduir l’augment dels preus de l’habitatge) es perden veïnats, es perden ciutats. Sant Daniel és un espai privilegiat: gaudim-lo entre tots i preservem-lo per al futur.

Pandèmia, gent gran i sanitat pública

Qui ens hagués dit fa tots just uns mesos que viuríem -que patiríem- una pandèmia global. Fins fa ben poc quan parlàvem de pandèmies ens imaginàvem càstigs bíblics, pel·lícules de ciència ficció apocalíptiques o catàstrofes de l’Edat Mitjana fruit de la insalubritat i la manca de coneixement científic. I ara resulta que dels EUA al Japó, i de Noruega a Sud-àfrica estem tots tancats a casa per culpa d’un virus del qual encara no en coneixem massa cosa.

Però com podem combatre aquesta pandèmia si, a hores d’ara, no hi ha medicaments que curin el virus ni cap vacuna efectiva? Sembla que l’única opció que han suggerit els experts és aïllar-nos els uns dels altres, quedar-nos a casa tancats evitant el contacte amb altres persones. El virus també resisteix alguns dies en les superfícies, així que a més cal prendre importants mesures de desinfecció de l’entorn. Estem acostumats que en temes de salut, quan tenim alguna malaltia hi puguem posar remei d’alguna manera, per això el COVID-19 ens deixa amb una sensació d’indefensió: estar-nos quiets és la nostra única resposta.

Hem patit 909 persones mortes en residències i més de la meitat dels centres de gent gran afectats

Però aquesta situació, que afecta tothom, l’està patint de forma especialment virulenta la gent gran. D’una banda, el virus s’està acarnissant en residències de gent gran on hi conviuen les persones més febles i vulnerables que fan que esdevinguin espais d’un risc enorme i més quan no sempre els professionals disposen dels equips de protecció i protocols necessaris. De l’altra, l’aïllament és especialment dur per les persones grans que viuen soles i que en una situació de confinament sovint tenen poques eines per mantenir-se en contacte amb l’exterior.  

Pel que fa a les residències, a Catalunya a dia d’avui tenim coneixement d’un total de 909 defuncions per coronavirus en les residències per gent gran d’un total de 64.093 persones que viuen en residències al territori català. Això, però, només és la punta de l’iceberg: el 56% de les residències ja tenen algun cas diagnosticat.

Manifestació contra les retallades en Salut del Govern d’Artur Mas l’any 2012

Pel que fa a les persones grans que viuen soles a casa seva, des de les Associacions de Veïnes i Veïns s’han creat circuits d’ajuda i també l’Ajuntament i algunes entitats com els Amics de la Gent Gran fan un seguiment telefònic. Treballen conjuntament amb  Càrites i la Creu Roja, de manera que s’ha establert una xarxa important perquè aquestes persones no es trobin totalment abandonades. Tanmateix és evident que l’aïllament fa que aquestes persones restin molt més soles que habitualment, sense poder veure als seus familiars i amics i sovint amb molt poques eines i coneixements per poder mantenir un contacte encara que sigui virtual amb el seu entorn més proper. 

Una bona iniciativa de Càrites per alleujar situacions de solitud entre la gent gran

Tant en un cas com l’altre és preocupant i trist pensar que la mort els pot agafar en aquest context. Al llarg de la vida de cada persona de ben segur, que el que vols és el poder estar acompanyat/da dels ésser estimats al final de la vida. En la situació que estem vivint, però, ens podem trobar que aquestes persones acabin morint soles a casa, a la residència o a l’hospital. I en tots els casos segurament no ho podran fer acompanyades de les persones més estimades. En aquest sentit cal agrair les iniciatives del personal que els atén per facilitar la comunicació amb les famílies i oferir-los acompanyament en el moment de la mort, posant també la seva salut en joc. Professionals a qui vull aprofitar per agrair l’esforç per seguir oferint un excel·lent servei aquests dies tot i les condicions precàries tant pel que fa a la manca de material com de sobrecàrrega de feina que pateixen. Una d’aquestes iniciatives és la que ha permès al Trueta recollir desenes de tauletes i activar un sistema perquè les persones que estan aïllades puguin comunicar-se amb familiars i amics.

M’agradaria posar la mirada també amb les persones que han elaborat el Document de Voluntats Anticipades (DVA), el dret dels pacients que tenen reconeguts a la llei catalana 21/2000, a la llei espanyola 41/2002 i a l’article 20 de l’Estatut de Catalunya, que porta per títol precisament “Dret a Viure amb Dignitat el procés de la Mort”. A aquestes persones se’ls ha de respectar el dret a una informació clínica, veraç i comprensible, el dret al consentiment informat, l’obligatorietat de complir les indicacions que recull el DVA i el dret a rebre un tractament adequat del dolor i cures pal·liatives al lloc on siguin. Des de l’Associació Dret a Morir Dignament s’han fet diverses recomanacions sobre com cal actuar en aquests moments que convé tenir en compte. 

No puc acabar sense recordar que la previsió és l’eina més poderosa per combatre situacions com aquesta i són els governs els que han de vetllar per estar preparats per afrontar qualsevol context en condicions òptimes. La pandèmia del COVID-19 no és ni una pel·lícula distòpica, ni un relat de l’Antic Testament per atemorir-nos, ni una crònica històrica de quan no teníem clavegueram. És una realitat de Girona, Catalunya i el món d’aquest 2020. La població envelleix cada vegada més i l’aposta ha de ser clara per una sanitat pública amb tots els recursos necessaris. És aquí on, dels EUA al Japó i de Noruega a Sud-àfrica, es veuran les diferències entre aquells països que han apostat per una resposta pública i comunitària i aquelles que ho hauran fet per una privada i individualista on la gent més vulnerable serà la més afectada. Els  pressupostos de totes les administracions hauran de reflectir aquesta prioritat si volem encarar el futur en les millors condicions possibles i que no ens torni a agafar desprevinguts.

Remoure consciències (Gran Recapte d’aliments)

Ens trobem a finals de novembre i això vol dir que el Nadal s’apropa, les consciències es remouen i despunta la bona voluntat de la ciutadania. És per això que en aquest temps hi ha la campanya del “Gran Recapte d’aliments”, una iniciativa amb la finalitat de recollir aliments bàsics per les persones més necessitades i, de passada, visibilitzar una situació de precarietat de milions de persones que va a l’alça com a conseqüència de la gran bretxa salarial.

El perquè d’aquesta situació és un fet que sempre em fa reflexionar i ho faig a partir de les dades; segons estudis fets per Intermón Oxfam, només 8 persones tenen tant com la meitat del món, 3.600 milions. Una desigualtat que creix any rere any. Amb aquesta realitat, és fàcil arribar a la conclusió que el sistema actual no funciona. En una societat capitalista on el consum és la màxima priorització, la recollida d’aliments no fa reduir necessitats tant bàsiques com l’alimentació, sinó que és un pedaç per a uns dies, una farsa que tapa l’incompliment sistemàtic de drets bàsics per part de les institucions. Unes institucions a qui col·lectivament els hem donat la responsabilitat de posar fi a les misèries a què ens aboca l’actual sistema econòmic, però que no estan reaccionant com pertocaria.  

Si ens fixem, doncs, i destacant i agraint l’enorme voluntat dels voluntaris i voluntàries, tendim a la caritat en lloc del repartiment equitatiu i just per a tothom. Ens hauríem de fixar com a objectiu que els grans poders econòmics, en el terreny de l’alimentació, no siguin qui dirigeixen l’operació, sinó que siguem totes i tots qui decidim. Potser així podríem ser més a prop de la solució. I sinó, fixem-nos que, mentre hi ha el “Gran Recapte”, existeix una apropiació per part de les grans multinacionals de terrenys agrícoles arreu del món. En els darrers anys, a Catalunya han desaparegut 52.739 explotacions i només un 2 per cent de la població es dedica a la pagesia.

Tornant al “Gran Recapte”, ple de bones voluntats i de bona gent a qui cal agrair la tasca, ens hem de fer una pregunta: qui se’n beneficia, en realitat? Fixem-nos-hi atentament:  les cadenes d’aliments que hi participen cedeixen un petit racó per acumular les aportacions dels clients – és la seva aportació -, però alhora, al final del dia, la caixa registradora ha incrementat els ingressos significativament. Qui més hi guanya torna a ser el poder econòmic d’uns quants en detriment d’altres, mentre les institucions públiques, responsables de la situació, ho analitzen amb cofoisme i sense autocrítica. Cas a banda és la col·laboració de la multinacional elèctrica Endesa, responsable de la pobresa energètica de moltes famílies, que aprofita l’esdeveniment per netejar la seva imatge. 

I l’església què hi diu, a tot això? És una bona obra de caritat, ajudar qui ho necessita…Totalment d’acord. Però si es fa, que sigui per defensar el repartiment de la riquesa, la igualtat entre persones amb tots els seus drets, i no permetre tapar les grans desigualtats que existeixen a dia d’avui i perpetuar la injustícia social. Calen iniciatives que permetin que tothom tingui l’oportunitat de guanyar-se la vida i que les necessitats més bàsiques estiguin cobertes. 

Camins gironins que ara s’esvaeixen

A dia d’avui la connexió entre els barris de Girona es pot fer de manera prou flexible: hi accedim a peu, en bus, en cotxe, en bicicleta i ara cada cop més també en patinet. Però si rebobinem una mica més d’un segle ens n’adonarem que la gent abans feia servir majoritàriament circuits. Senders, camins o corriols que s’utilitzaven per agilitzar els desplaçaments perquè no hi havia una planificació de carrers a la ciutat pensada per anar d’un barri a l’altre.

Tot i el creixement urbà i la pavimentació conseqüent, aquests caminois s’han continuat utilitzant lliurement. Però aquesta naturalesa feréstega dels passos que els ha salvat del ciment també ha significat que sovint quedin fora dels plànols i a dia d’avui ens trobem que de cop i volta alguna persona ha decidit apropiar-se’n i privatitzar un camí utilitzat pels nostres pares, avis i besavis. Són camins que han adquirit un dret de pas històric però que estan desapareixent perquè hi ha propietats adjacents que en mouen les fites o es construeixen tanques per tallar-ne el pas.

Un ramat passa pel corriol que uneix Montjuïc, la Pujada de la Torrassa i La Vall de Sant Daniel. Actualment un particular n’ha barrat el pas a les veïnes i veïns. Foto: Josep Jou Parés, 1920-1936

Malauradament aquests fets provoquen que la connexió tradicional entre barri feta pas a pas, dia a dia, pels propis veïns i veïnes durant generacions queda interrompuda. A Girona  normalment es tracta de senders curts, però de gran importància per enllaçar més fàcilment algunes de les zones més abruptes de la ciutat com ara la Vall de Sant Daniel, La Pujada de la Torrassa, Montjuïc o Torre Gironella.

És important que des de la institució més propera a la ciutadania, l’Ajuntament, es confeccioni un catàleg de camins d’ús públic per garantir que es preservin i que els nostres fills i néts també els puguin trepitjar d’aquí dècades. L’immobilisme de la institució i la manca d’un document que deixi per escrit que aquests corriols ens pertanyen a totes i tots pot provocar que la política de fets consumats que representa un reixat o una tanca ens acabi portant a la pèrdua irremeiable d’un patrimoni cultural i històric de la nostra ciutat.

Al camí de la Font d’en Pericot, que connecta La Vall de Sant Daniel amb Torre Gironella també hi ha conflicte entre la construcció d’un particular i el lloc de pas històric.

La Llei municipal i de règim local preveu els inventaris municipals de corriols com a instrument fonamental per a la defensa dels camins públics. Per això des de Guanyem Girona vam reclamar al plenari municipal del passat 9 de setembre que l’Ajuntament actuï de manera decidida i urgent, confeccionant aquest catàleg. Preservar la connexió tradicional entre barris és preservar un bocinet de la nostra història en comú.

Girona, ciutat cooperadora?

A l’equip de govern de l’Ajuntament de Girona se li acumula la feina. Des de fa uns anys Girona va tirant per inèrcia però la ciutat s’ha anat desenvolupant en diversos àmbits sense una visió estratègica que miri a mitjà o llarg termini. Aquesta mancança de planejament s’ha fet palesa en l’acció cooperadora de l’Ajuntament, cada vegada més deteriorada. Recentment aquesta desatenció s’ha pogut comprovar en tres exemples.

El primer aspecte preocupant és que no es compleixen els terminis de les reunions del Consell Municipal de Solidaritat i Cooperació. L’útlima estava programada pel passat juny i s’havia d’aprovar el projecte cooperatiu de la ciutat per a aquest 2019. Va ser necessària una pregunta de Guanyem Girona al ple municipal per tal que el govern fixés una data: es farà al setembre.

El segon apunt negatiu és sobre la previsó de recursos humans. Actualment hi ha una persona de baixa per maternitat però no es va preveure cobrir-ne la plaça i a dia d’avui està vacant. Finalment, i també després de la nostra pregunta al plenari, se’ns ha informat que a finals d’agost s’hi incorporarà una persona.

El fet és que aquesta improvisació, aquesta visió de la solidaritat i la cooperació com una acció de govern secundària, queda plasmada en els documents que s’acaben elaborant. Per exemple, la memòria del 2018 es va presentar inacabada i plena d’errors, amb trossos sencers copiats i enganxat matusserament de memòries anteriors.

Si realment el govern creu en la necessitat de treballar en la solidaritat i la cooperació, s’ha de posar en marxa tota una estructura com fins ara no s’ha fet. S’han perdut quatre anys de pensar en un projecte cooperador engrescador a l’alçada de la ciutat. Girona no pot viure d’esquenes al món i relegar les polítiques en solidaritat i cooperació ens empetiteix. Som una ciutat, ara ja sí, de 100.000 habitants, i les accions que impulsem han d’anar en consonància amb aquest estatus.