Sant Narcís, un barri en procés de transformació

Els darrers anys el barri de Sant Narcís ha vist com la seva població creixia acceleradament i com les seves veïnes i veïns envellien. Un de cada quatre habitants de Sant Narcís té més de 65 anys. Aquest increment de la població, però, no ha anat acompanyat d’un augment dels equipaments, ni de serveis que assegurin la correcte atenció de les veïnes i veïns, ni que permetin enfortir els vincles comunitaris i  de cohesió social per assegurar un bon nivell de convivència.

Podríem posar diversos exemples d’aquestes desatencions. A Sant Narcís veiem dia a dia com incrementa la gent gran que viu sola, amb nivells de dependència elevats, sense que això s’hagi traduït amb un increment de serveis d’acompanyament, de dinamització social d’aquest col·lectiu. Moltes d’aquestes persones tenen, al mateix temps, dificultats de mobilitat pel barri donat l’estat de deteriorament de moltes voreres  o  perquè no es compleixen els criteris d’accessibilitat. I això que MIFAS hi té una seu!

La manca d’il·luminació d’alguns carrers dificulta també la mobilitat al barri de les persones grans i fins i tot genera sensació d’inseguretat entre el veïnat. Per tant, l’atenció a les persones grans del barri passa per millorar els serveis d’acompanyament, però també un urbanisme amable que faciliti la seva autonomia i qualitat de vida.

Si parlem d’infants i joves, el barri de Sant Narcís no té cap equipament municipal destinat a aquests col·lectius. En aquest moment no disposa ni d’un local per al Centre Obert d’Infants i Adolescents, com preveu el conveni marc de serveis socials, ni tampoc hi ha cap Espai Jove.

D’altra banda, la pràctica de l’esport, un element clau per treballar amb els joves hàbits i activitats saludables i educatives, tampoc es pot assegurar a nivell municipal perquè no té cap pavelló públic on practicar esport. I això que al barri s’hi celebra la Copa del Món de Bèlit i disposa d’una activa associació pròpia d’aquest esport genuïnament santnarcisenc.

En termes d’activitats socioculturals municipals només es pot comptar amb l’oferta del Centre Cívic, que és força escassa per als més petits i sense gaires activitats per als adolescents i joves o un projecte ben interessant com Menja’t Sant Narcís. Tampoc disposa de cap biblioteca, tot i que hi ha un petit punt de lectura, dinamitzat per l’associacionisme veïnal.

El barri té, afortunadament, un teixit associatiu i un dinamisme cultural que assegura una programació d’activitats socioculturals que donen dinamisme i generen espais de relació. Així veiem propostes de Festes Major, el grup de teatre, els Pastorets, de campionats de Bèlit, etc. Els darrers anys s’ha ampliat l’oferta cultural gràcies a l’arribada del col·lectiu La Volta, que promou moltes activitats de promoció de la cultura a través de potenciar joves artistes, mostres culturals innovadores o d’espais lúdics pels més petits.

Aquest teixit, però, fa anys que reivindica dues coses fonamentals: per un costat,  un nou equipament per poder atendre i fer activitats per als col·lectius més desatesos (gent gran, joves, etc.) i  per a les pròpies entitats veïnals. Per un altre costat, el disseny d’un Pla Integral que permeti fer una diagnosi i una proposta de treball de millora del barri a curt, mig i llarg termini.

Un altre aspecte que preocupa la població, cada cop més sensibilitzada sobre la sostenibilitat, és la mobilitat al barri. Les grans demandes de millora es centren en punts molt concrets d la zona, com són l’Avinguda Sant Narcís i algunes altres punts que demanen reduir el trànsit i, fins i tot, pacificar carrers, per millorar la seguretat i autonomia, sobretot dels més vulnerables, i millorar la qualitat de l’aire. Aquest mes l’Ajuntament per fi ha complert amb un compromís amb Guanyem Girona signat el 2019! També en aquesta línia, cada cop més apareixen demandes per promoure l’ús de la bicicleta, del tricicle elèctric, com a noves formes sostenibles de moure’ns pel barri i per la ciutat. També s’ha iniciat un estudi per reformular l’Avinguda Sant Narcís, un compromís del govern adquirit amb Guanyem.

Any rere any totes aquestes demandes van quedant al calaix. I és d’aquest calaix que any rere any des de Guanyem Girona, anem traient propostes i les anem fent viables, a partir d’arribar a acords de pressupost, d’inversions amb el govern que, malauradament, acostumen a arribar amb retard.

També hem pogut veure el que segurament serà el futur espai comunitari que Guanyem va aconseguir al paquet de 10 milions d’inversions aprovat al març.

➡️200.000€ per un espai que ha de ser referencial per a la gent del barri i que ha de servir per revifar #SantNarcís. pic.twitter.com/DGLxJdTDLQ

— Guanyem Girona (@GuanyemGirona) March 1, 2022

Així, per exemple, ara fa un any vam aconseguir la compra d’un local per transformar en equipament sociocomunitari per fer activitats per als col·lectius i per a les entitats del barri. Gràcies a la nostra negociació vam introduir una partida de 200.000€ a les inversions per adquirir un local. Una partida que abans no existia. Esperem que sigui realitat ben aviat. En aquest punt també hem insistit reiteradament en la necessitat que la Generalitat doni sortida al Xalet de l’Avinguda, un espai que podria exercir de pol comunitari i que actualment es troba en estat d’abandonament.

Alhora, hem seguit reclamant el Pla Integral com a instrument de planificació de les actuacions que necessita el barri, amb la participació de la ciutadania. També hem reclamat la revisió del Pla Especial per tal d’adaptar el planejament i la disciplina urbanística, a les necessitats actuals.

Cal treballar per un barri ple de vida i de creativitat que veu com, dia a dia, les condicions de vida de moltes persones empitjora sense poder-hi fer front ni des dels serveis, ni des dels equipaments. Des de Guanyem Girona creiem que la via per revifar Sant Narcís és a través de les polítiques que permetin estrènyer els llaços comunitaris.

De la Girona de postal a la Girona resilient

Fa anys que la imatge que s’ha volgut projectar de la ciutat de Girona és la d’una ciutat de belles pedres, de facultats universitàries i de quatre rius que fan florir la ciutat. En els darrers anys s’havia incorporat a aquesta imatge un nou element: la ciutat dels grans festivals i dels esdeveniments.

Tot i això, ja fa temps que un grup creixent de gironines i gironins alerten que aquesta Girona és només una il·lusió. És la Girona de postal. Poc a poc, els efectes perversos d’aquest model s’han anat fent evidents a la ciutat i en la seva gent. La ciutat bolcada cap al turisme ha relegat a un pla secundari d’altres sectors productius de la ciutat. La pandèmia, d’una revolada, s’ha endut els llocs de treball precaris creats i amb ells la vida a molts carrers. La ciutat dels grans esdeveniments ara no sap cap on dirigir un model cultural que ha abandonat les productores locals i els petits artistes i creadors que aporten valor afegit. La ciutat que no ha construït habitatge públic ni ha invertit en pisos d’ús social en anys ara s’adona que hi ha una crisi habitacional, una bombolla del lloguer i una gentrificació galopant al Barri Vell.

El dret a l’habitatge, defensat pel teixit veïnal de Girona

La il·lusió, feta bocins per la pandèmia, destapa la crua realitat: Girona és avui una ciutat amb més pobresa, desigualtats i segregació. És una ciutat on el jovent ho té més difícil que mai per emancipar-se, on la seguretat laboral s’ha convertit en un privilegi i on els drets bàsics com el de l’energia es vulneren dia a dia davant la passivitat del govern municipal.

Segurament, des del paradigma de desenvolupament de Marta Madrenas, mentre la caixa fos plena a final del dia, les coses anaven bé. La tragèdia de la Covid ens ha portat cap a una situació crítica, que ens ha de permetre posar en pràctica nous paradigmes que ens facin més capaços d’afrontar aquestes situacions sense deixar a la cuneta aquells sectors econòmics i socials més vulnerables.

Des de Guanyem Girona entenem que en aquest moment, més enllà de revisar les propostes polítiques per a la ciutat dels propers anys, hem de posar sobre la taula un canvi de model. No podem caure en el parany de centrar-nos  en pactar petiteses, no és el moment d’acordar increments en aquest o aquell altre projecte. Cal un exercici de  política en majúscules. Ara és un moment de fer un bon diagnòstic que ens permeti afrontar els grans reptes que es plantejaran a la ciutat en un futur que de ben segur serà complex.

En definitiva, estem posant sobre la taula un replantejament total de la direcció de la política municipal que avanci cap un canvi de model econòmic i social, emmarcat en  paradigmes més ecològics i sostenibles, que plantegen el decreixement o el concepte de la ciutat resilient.

Veïnes i veïns de Font de la Pólvora, així com els regidors de Guanyem, van caminar fins a la plaça del Vi per exigir el seu dret a l’energia

La resiliència fa referència a la capacitat d’un territori (ciutat, barri, comunitat) per fer front a una amenaça externa. Les catàstrofes naturals o l’esgotament de recursos naturals són potser els casos més significatius on es fa palesa la resiliència d’una determinada comunitat. Però, recentment, el terme s’ha relacionat també amb les conseqüències de la crisi econòmica. Les ciutats, pobles i barris resilients són aquells que millor han resistit els embats de la crisi, o els que han sabut adaptar-se al nou escenari. Una ciutat resilient ha de ser capaç d’anticipar-se a les futures pertorbacions (climàtiques, financeres, etc.).

Una ciutat resilient, en aquest moment, és la que és més capaç d’afrontar la Pandèmia i les seves derivades socioeconòmiques.

Quins són els factors fonamentals que té en compte un paradigma d’aquest tipus:

1.   Un territori resilient ha de comptar amb capacitat de planificar i gestionar de manera eficient els seus recursos, fet que comporta una gran complexitat a causa dels múltiples agents que intervenen en el procés.

2.   Es caracteritza per poder-se adaptar davant amenaces externes i per tant té una estructura econòmica diversificada.

3.   L’elevat desenvolupament en termes de formació i creació de coneixement permet una bona i ràpida capacitat d’adaptació.

4.   El foment de la participació ciutadana i accions comunitàries, així com una bona integració social, són claus per poder respondre a les situacions de crisi generant el desenvolupament de la comunitat, una gestió constructiva dels conflictes i l’optimització dels recursos propis de la comunitat.

Malauradament a dia d’avui Girona és una ciutat amb poca capacitat resilient. Com deia al principi de l’article, les polítiques econòmiques, culturals i socials dels últims anys no han servit per crear una xarxa sòlida. Tanmateix, Girona sí que té el potencial per reconstruir tot allò que la pandèmia s’ha endut d’una bufada, aquesta vegada apostant per una estructura més consistent arrelada als barris i a les comunitats organitzades del teixit associatiu de la ciutat. Abandonem la ciutat de postal i comencem a treballar per la ciutat resilient.

Pisos buits i conflictivitat i polítiques d’habitatge

Hem llegit aquesta setmana que l’alcaldessa Marta Madrenas té un pla per combatre les ocupacións d’habitatge d’origen delinqüencial. En primer lloc, cal tenir molt clar a què ens referim quan utilitzem aquest terme perquè hi ha un risc de generalitzar una acció, la de les ocupacions, que té moltes arestes i casuístiques. I en això, Madrenas corre el risc de posar a tothom al mateix sac. Dit això, encara sobta més que la senyora alcaldessa faci un anunci d’aquesta envergadura – un pla – sense un suport de la fiscalia ni un acord amb la resta de forces de seguretat i, sobretot, sense totes les competències en matèria de seguretat que demana una acció en contra de les bandes o màfies de delinqüents. La intenció de Madrenas pot ser lloable, però l’anunci sembla més un titular d’estiu que una política real i concreta.  

No ho dic per dir. Des de Guanyem, entenem la seguretat com un eix fonamental en la vida dels gironins i gironines i per això ens preocupa. En aquest sentit, fa mesos que sentim les queixes veïnals en relació a la manca d’efectius de la policia municipal per poder atendre el que sí son competències municipals en matèria de seguretat a la ciutat, als barris. Aquesta és una realitat palpable si es passeja pels carrers gironins com ho és també la manca d’iniciativa política pels projectes comunitaris i de transformació econòmica que reduirien part de les causes que porten les persones a delinquir.   Tanmateix,  sembla que ara sí que disposem de dispositius i recursos per endegar un pla, del qual no puc entendre que se’n donin detalls a la premsa, però que no ha estat ni compartit ni consensuat amb l’oposició, per intervenir en un àmbit tant complex. Deixi’m doncs que mostri la meva perplexitat davant d’aquest anunci: amb quins dispositius? amb quins mitjans jurídics i/o administratius? amb quin pressupost? I més quan dies abans de les eleccions Marta Madrenas va anunciar un aplicatiu municipal, pagat per a totes i tots, sobre aquest tema que ha estat un fracàs i que ha quedat en l’oblit. 

Però és que a més a més, que existeixin pisos buits que s’ocupen per delinquir es deu no només a la manca de polítiques de seguretat, sinó sobretot a la manca de polítiques públiques d’habitatge que han sigut les grans absents de l’última dècada a la ciutat. Això ha portat a que hi hagi prop de 1000 habitatges buits a la ciutat, que l’increment del preu de lloguer sigui una constant inassumible per la majoria de gironines i gironins i que el parc públic d’habitatge no creixi i, per tant, impossibiliti fer front a les necessitats socials que existeixen en una ciutat com Girona.  

En aquest sentit, Guanyem Girona fa mesos que exigim que es desenvolupin plenament les competències en matèria d’habitatge, que aquestes sí ens són pròpies, per poder desenvolupar accions per a la intermediació.  En definitiva, el que hem proposat és  mediar amb els fons d’inversió propietaris de bona part d’aquests habitatges que són ocupats i que es troben immersos en un mercat immobiliari il.legal i, en alguns casos, delinqüencial. En altres municipis s’estan tancant convenis entre fons d’inversió  i ajuntaments, per poder posar habitatges buits o ocupats de forma anómala a disposició de les borses municipals de mediació per al lloguer social. A Girona, no. 

Des de l’Ajuntament també es poden iniciar procediments d’expropiació d’aquests habitatges buits donada la clara demanda acreditada d’habitatge de lloguer assequible a la zona. Tot i l’alta demanda, Girona només disposa d’un 3% d’habitatge de lloguer social. Aquestes dues mesures són de caràcter immediat, però ni ha d’altres a mig i llarg termini derivades dels acords  que vam assolir Guanyem Girona amb el govern de la ciutat per a l’aprovació del pressupost 2020. Aquests acords se centraven en l’adquisició d’habitatge i la promoció d’habitatge de lloguer social. Mesures, ambdues, que el que pretenen és reequilibrar l’escassa oferta d’habitatge de lloguer assequible que té la ciutat. Aquestes propostes poden permetre disposar d’uns 100 habitatges en els propers 3 anys.

D’altra banda, amb la notícia de la implantació del nou Hospital Josep Trueta a Salt i Can Gibert queda alliberada la suspensió de llicències dels terrenys de Domeny que s’havien reservat per a aquest equipament. Cal doncs que l’ajuntament acceleri i promogui el desenvolupament del sector a través de la cooperació amb iniciatives públiques, público-privades i privades,  ja que  representa la gran oportunitat per disposar d’habitatge de lloguer assequible per als veïns i veïnes de Girona. Una oportunitat perquè la gent de Girona no es vegi obligada a marxar de la ciutat en els propers anys com anticipava la diagnosi sobre habitatge elaborada pel propi ajuntament a través de la Unitat Municipal d’Anàlisi Territorial.

Finalment, espero també que l’actual redacció del nou pla d’habitatge de la ciutat permeti poder afinar i prioritzar en tots aquests objectius a mig i llarg termini, imprescindibles per poder assegurar el dret a un habitatge digne a qualsevol gironí i gironina. Un dret que és la millor de les polítiques públiques contra les usurpacions d’habitatges amb finalitats delictives. 

Polítiques d’urbanisme i d’habitatge post-Covid

Durant aquests dies moltes de les reflexions i debats que hi ha a les nostres llars i a les llars de gairebé tothom, tenen l’habitatge com a protagonista. Des de qüestions fonamentals com preguntar-se si podrem seguir pagant la quota de la hipoteca o el rebut de lloguer, fins a com n’és d’important el paper de la comunitat de veïns i veïnes per fer front a les necessitats més bàsiques, especialment dels més vulnerables. I moltes d’aquestes qüestions que ens fem i farem durant els propers mesos, posen en relleu el model urbanístic i constructiu de les nostres ciutats, més basat en un model “desarrollista” primer i especulatiu en els darrers 20 anys, que en un model pensat en les persones i en el seu benestar. Un model que no ha aportat millores sociològiques com alguns esperaven, en termes de contribuir a nous models de ciutat i de convivència.

La Borda, un projecte d’habitatge cooperatiu a Barcelona (Foto: Ajuntament de Barcelona)

No hem millorat massa en relació als models i processos constructius dels anys 70 i 80, seguim amb edificis poc pensats per a contribuir a resoldre les necessitats col·lectives de les persones que hi viuen, sense espais comuns per compartir i conviure, ni espais mínims per facilitar  l’emmagatzematge de tot allò que ja no cap als habitatges, ni per l’aparcament de les bicicletes o els novedosos vehicles de mobilitat personal ni pels imprescindibles cotxets d’infants. Un model que, per la pressió de l’especulació, ha anat reduint els metres quadrats útils, reduint les terrasses i balcons. Unes mancances d’espais col.lectius, de metres quadrats dels habitatges, de manca de sortides que, aquests dies de confinament, hem trobat a faltar moltíssim i que cada cop més tothom veu com a imprescindibles per assegurar un mínim de confort i de benestar a les llars i a les comunitats veïnals.

Segueixo amb molt d'interès aquest projecte de @balma_la. A Girona estem vetllant perquè se'n faci realitat un en aquest mandat.Així ho vam aconseguir des de @GuanyemGirona amb els acords de pressupost 2020.Per nosaltres és un tema central, d'altres sembla que se n'adonen ara… https://t.co/1D6uUsUam6

— Cristina Andreu Displas (@CristinaDisplas) June 13, 2020

Afortunadament, des de fa un anys, han aparegut les propostes innovadores com les del cohabitatge, l’habitatge cooperatiu, que venen a donar un tomb a aquesta realitat. Un nova manera d’entendre les formes de viure i conviure que donen resposta a moltes d’aquestes necessitats que l’habitatge tradicional no ha sabut resoldre.

D’altra banda, la manca de polítiques públiques de promoció d’habitatge de lloguer assequible ha provocat la pitjor crisi habitacional de la història d’aquest país i de molts d’altres. Sense instruments per regular o “neutralitzar” els efectes perversos del mercat lliure, hem vist com el preu de l’habitatge creix de forma exponencial, mentre que els salaris es redueixen o congelen en els darrers anys. A Girona això ha estat especialment dur.

Aquesta situació, que ha portat a l’exclusió residencial, per múltiples motius, a una de cada quatre famílies a Catalunya, ha generat també, l’expulsió i substitució de col.lectius, la sobreocupació, el creixement de l’infrahabitatge etc. La crisi de la COVID19 ha agreujat aquesta situació. I, de moment, les propostes del govern de l’estat per fer front a la crisi no sembla que vagin adreçades a canviar aquesta dinàmica. Tampoc les del govern de la Generalitat, ni la de la majoria de municipis. Per tant, preveiem, un escenari Post-COVID19 molt difícil per a moltes famílies pel que fa a l’accés i manteniment d’un habitatge digne.

Un edifici a La Creueta, Girona

En un altre ordre de coses, també observem que en el si de les comunitats de veïns tampoc s’ha innovat en gestió energètica, no hi ha experiències de centralització de subministraments, no s’han incorporat les energies renovables en les construccions estàndards, fent-nos així més dependents d’un model energètic gestionat per grans oligopolis. Un model que no ha tingut en compte els criteris de sostenibilitat, buscant la reducció del consum i de l’impacte ambiental. Queda molt per poder disposar d’habitatges sostenibles, de cases passives en termes energètics que, a més, generin grans avantatges per als consumidors en termes ecològics, però també amb una reducció de la despesa en subministraments, evitant així la situació de pobresa energètica que pateixen moltes llars. Hem de tenir present que, en moments de crisi, és vital poder assegurar els subministraments per a tothom. Cal doncs seguir treballant en nous models constructius que no solament incorporin les energies renovables sinó també la gestió de proximitat, anant a models que potenciïn l’autoproducció.

A Girona est, una de les zones més abandonades de la ciutat s’hi iniciarà un projecte d’habitatge públic per a joves gràcies a la negociació de Guanyem Girona

I al costat d’aquest model de producció d’habitatge, tampoc s’ha millorat el disseny urbanístic de barris i ciutats. Quan parlem de model urbanístic, parlem de concepte de ciutat i intrínsecament, de concepció de ciutadà i de l’exercici de la ciutadania. Per tant, amb l’urbanisme es dissenya molt més que carrers, vials, zones verdes… Es dissenya la distribució dels equipaments i, per tant, l’accés a béns socials, culturals, esportius… Es dissenya la distribució de la població, evitant o potenciant processos de guetització o aïllament social, amb les conseqüències en termes de segregació.  Es dissenya la concentració o la distribució del capital històric, econòmic i social d’un territori. Amb l’urbanisme es dissenya la comunicació en el si de la ciutat i de la ciutat cap a la seva àrea urbana.

Amb l’urbanisme es defineix si una persona podrà caminar per la ciutat en itineraris de proximitat, podent així resoldre totes les seves necessitats, o es veurà obligada a grans desplaçaments per fer-ho, amb necessitats d’ús de transport. I això està totalment imbricat a qüestions de salut, per tant, l’urbanisme és salut, és justícia social, és equitat, és sostenibilitat i ecologia o, desgraciadament, és tot el contrari.Si analitzem com ha afectat el COVID19 a alguns sectors de la població, en barris concrets, ens n’adonem com n’és d’important l’urbanisme en la qualitat de vida de les persones. 

Cal doncs repensar com es projecten les ciutats, els barris, els habitatges incorporant tots aquests aspectes socials, de salut, demogràfics, econòmics i  ambientals, que en l’actual crisi de la COVID19 s’han acabat de fer evidents. I cal, per sobre de tot, fer del dret a un habitatge digne, la prioritat política imprescindible per entomar un dels problemes capitals que la COVID19 ens posa i posarà sobre la taula. Fem de la crisi una oportunitat de millora!

Com posem Girona a punt pel desconfinament?

Tard o d’hora el desconfinament, escalat o general, serà una realitat a les nostres vides. Més enllà de decisions on pesa més l’economia que la vida, com la que el passat dimarts milers de treballadors haguessin de tornar als centres de producció mentre el risc del virus és ben present, les ciutats, i els seus gestors, han de seguir treballant en una doble estratègia: com sortir satisfactòriament de l’emergència sanitària i com afrontar el desconfinament i els mesos posteriors. Aquestes dues estratègies obliguen al govern de la ciutat a redefinir les prioritats polítiques, avalades per uns pressupostos que tenien l’acord de Guanyem Girona, però també la manera de fer política i  l’organització del propi ajuntament per poder desenvolupar les noves prioritats de forma efectiva. En les últimes setmanes hem tingut una primera prova d’aquesta nova manera de fer en les trobades telemàtiques d’informació i debat a la Junta de Portaveus i també amb el Comitè d’Empresa. Tanmateix, queda molt de camí per fer perquè la cultura política de la unilateralitat governamental malgrat ser minoria política està molt arrelada al nostre país. 

Com ja venen dient molts experts de múltiples àmbits, no estem davant d’una crisi conjuntural, estem davant d’una crisi que afecta al moll de l’òs del sistema econòmic i social, que interpel·la  tots els àmbits de la nostra societat i, de retruc, qualsevol de les polítiques públiques a desenvolupar. Qui cregui que amb accions de pura emergència podrà en uns mesos recuperar la “normalitat”, segurament no ha estat capaç de fer l’anàlisi rigorosa que aquesta crisi ens obligar a fer. Una “normalitat”, que com bé explicava Naomi Klein fa uns dies, no era res més que una altra crisi, la de la desigualtat i la pobresa estructural a la qual encara no havíem posat fi després de l’esclat del 2008.

Però, lluny de voler reproduir un discurs purament teòric, volem fer un exercici molt pràctic del que, des de la perspectiva d’una candidatura com Guanyem Girona, a l’oposició, considerem que seran els reptes que haurem d’afrontar els propers mesos des de l’Ajuntament de Girona. En primer lloc, cal ser conscients que ens emmarcarem en escenaris canviants i delimitats per altres administracions. Això implica que caldrà exigir un traspàs d’informació el més àgil possible, sigui el color que sigui qui governi, i donar-hi forma amb rapidesa a nivell municipal. Aquest primer punt ens obliga a tenir una capacitat d’elaborar escenaris per part d’un Ajuntament com el de Girona i, per tant, a no esperar a l’últim moment per treballar.

En segon lloc, caldrà arribar a consensos polítics de forma recurrent i àgil per fer front a decisions polítiques que es derivaran d’aquesta definició canviant d’escenaris. Això implica, com dèiem abans, un canvi important en la cultura política instal·lada en aquest país i en aquesta ciutat. Un canvi en l’oposició però especialment en el govern que li permeti entendre que és el moment de gestionar des del consens i, per tant, que tot s’ha de poder debatre tenint en compte les majories existents al consistori, nacionalment republicanes i socialment d’esquerres. En tercer lloc, caldrà disposar d’una estructura tècnico-estratègica transversal, interdisciplinar, que es posi a treballar des d’un context nou, de crisi. Una estructura que sigui capaç de definir objectius operatius, proposar accions i dissenyar noves metodologies de treball. Per entendre’ns un equip ad hoc que tingui com a única responsabilitat treballar des d’ara mateix en aquest tema. Que pugui deslliurar-se de gestionar el present més immediat, ple d’elements urgents com s’ha pogut veure, i centrar-se en un mig termini que, passada la pandèmia, serà el que determinarà si una ciutat se’n surt més o menys bé. Finalment, caldrà dissenyar mecanismes de comunicació eficaç i àgil amb la ciutadania per poder informar a la població dels escenaris i totes les repercussions que tenen en tots els àmbits de la seva vida quotidiana. En aquest sentit, l’Ajuntament de Girona ha fet avenços interessants des de la crisi del Gloria a la del Covid d’aquests dies.

És evident que aquesta estratègia de govern de ciutat, de canvis i d’adaptacions a la situació que ens ha vingut donada, es pot fer des de perspectives polítiques molt diverses. Des de Guanyem pensem que totes aquestes estratègies s’hauran de desenvolupar tenint clar que el marc conceptual no podrà ser el que hi havia abans del COVID19. Cal emmarcar aquesta sortida de la crisi en enfocaments que ens permetin millorar, que ens facilitin reconduir els reptes socials, econòmics i ambientals que venim arrossegant des de fa anys, més els que la crisi del COVID19 ens imposarà. I això passa, sens dubte, per un reforçament del sector públic, per una garantia per a tothom de tot allò que recull el bell lema de “Pa, sostre i treball”, per la redistribució i la igualtat, per les polítiques econòmiques que diversifiquin sectors, presència als barris i distribueixin més equitativament els beneficis, perquè ningú quedi enrere, tampoc el sector cultural, i perquè de l’aturada en surti una ciutat que no sigui agressiva amb el medi ambient. Per això, Guanyem, com la resta d’actors de la ciutat, estem treballant propostes per desenvolupar en els propers mesos. Per nosaltres, la màxima és la de sempre, una ciutat justa, social i democràtica.

Creiem que és l’oportunitat per posar les persones i la seva salut al centre de les polítiques públiques: la vida al centre. Això ens comportarà canvis en la gestió dels espais públics, dels transports públics, de l’organització dels serveis adreçats a les persones, etc… i ens portarà també a redefinir nous paradigmes organitzatius, més flexibles i interdisciplinars per abordar la complexitat dels reptes. L’Ajuntament, com la resta d’institucions, ha d’evolucionar cap a organitzacions més centrades en la vocació de servei i en la qualitat d’aquest que en l’excessiva fiscalització i burocratització que l’administració ha patit els darrers anys. Una administració modernitzada, centrada en donar resposta ràpida i de qualitat i, sobretot, una administració democràtica, que es fiscalitzi des de la pròpia ciutadania perquè un Ajuntament només té sentit si compleix la seva finalitat última: el servei a la ciutadania.

Coronavirus i decreixement

Dilluns dia 16 de març, quart dia de confinament a la granja familiar amb 10 persones, un gos, 20 gallines,  500 vaques i vedelles, quatre o cinc gats i una euga.  Agafo el cotxe, porto mascareta i guants, per anar cap al centre del poble de Riudellots per abastir-me de verdures i fruites al mercat setmanal i productes varis al supermercat. La idea és abastir la família per tota la semana, a fi d’evitar trasllats i possibles situacions de contagi. No us podeu imarginar la meva sorpresa quan, passant pel mig del polígon industrial POLINGESA, l’activitat era l’habitual de cada dia: camions descarregant material, parelles de treballadors xerrant sense cap protecció, operaris fent obres sense mantenir la distància de seguretat… I quan passo davant de l’escorxador Costa Brava, sorpresa: el pàrquing ple de cotxes, com cada dia. Cotxes dels treballadors i treballadores que provenen dels municipis propers i no tan propers. Però que no era un confinament total? Però que no anava d’evitar contagis? Però que no va, en definitiva,  de la vida de totes plegades?

Conversant amb els meus familiars, a la tornada, a part de l’esglai de veure que no es segueixen cap de les recomanacions, comencen a aparèixer les preguntes: si es tanquen per uns dies els escorxadors del municipi, què passaria amb els aproximadament 20.000 porcs que es maten a diari? Què suposaria cada dia d’increment de purins? tenim lloc per un parell de mesos, si calgués, per seguir-los criant? I, tenim menjar suficient per donar-los? I és a partir d’aquí, que el coronavirus ens ha portat a un debat més profund sobre el model productiu. Si agafem el cas dels porcs, cal dir que la major part d’aquesta producció és per a exportar cap a Xina, Rússia i altres paisos d’Europa. Molts d’aquests animals no es consumiran a Catalunya. El creixement exponencial del sector càrnic no es deu  a l’increment del consum interior, que també caldria revisar. L’increment es deu a la globalització del consum de porcí. Aquest increment de producció ha generat uns canvis espectacultars que, lluny d’anar en benefici de les explotacions tradicionals, de les millores de les condicions dels treballadors, de la millora de la qualitat, han suposat, en moltes ocasions, una devallada de drets, de qualitat i anar cap a un model intensiu molt fagocitador de recursos naturals.

A partir d’aquí ens endinsem en una reflexió tan bàsica com la que ens proposen els grans inspiradors de la ideologia del decreixement, com el francés Latouche, que ens recordava que “no és possible el creixement econòmic continu en un planeta limitat. Com que ja hem superat molts dels límits ambientals i estem a prop de superar-ne molts més, l’única estratègia que sembla viable a mitjà i llarg termini és la del decreixement”. O si revisem les aportacions del politòleg i escriptor francés Paul Aries que afirma que “la inesgotable inèrcia social de produir i consumir sempre més ens ha portat a perdre la capacitat per posar límits, tot creant una gran desigualtat social, humana i un esgotament dels recursos naturals”.

En definitiva, cal treballar per un nou model de producció i de consum. Un model productiu que aposti per la producció integrada, ecològica, de proximitat i a escala sostenible en termes ecològics i socials. Un model de consum respectuós amb les persones i el planeta, que identifiqui necessitats bàsiques i ens alliberi de les necessitats creades per un sistema capitalista-consumista. Un model que asseguri una distribució equitativa de recursos i que permeti fer un tomb definitiu a la situació d’emergència climática i social.

Posant llum als talls de llum

Aquests darrers dies, com malauradament ja és habitual quan la calor o la fred apreten, continuen apareixent notícies sobre els talls de llum al barri de Font de la Pólvora. I, com també és habitual, a aquesta qüestió l’acompanyen comentaris sobre l’ús fraudulent del subministrament elèctric o la possible instal·lació de comptadors blindats. El relat, però, sempre és parcial i poc sovint s’aprofundeix en les causes i conseqüències de fons. És per això que crec que cal una exposició clara dels fets, que ordeni els diferents problemes segons la seva naturalesa, que posi llum a aquesta situació i que comenci a plantejar alternatives a un model energètic clarament desgastat.

El barri de Font de la Pólvora va ser construït entre els anys 60 i 70 per l’administració franquista amb l’objectiu de concentrar les famílies arribades de diversos punts de l’estat espanyol que (mal)vivien en barraques a Montjuïc. El barri partia d’un model arquitectònic pretesament funcional i d’unes instal·lacions de poca qualitat. A diferència d’altres indrets gironins, Font de la Pólvora es va construir dependent d’una sola font energètica: l’elèctrica. Sense gas natural, els veïns i veïnes del barri s’han hagut de servir des de sempre únicament de l’electricitat i, de retruc, han depengut de la multinacional que els hi ha de facilitar, Endesa.

Barraques al castell de Montjuïc, 1967-1968. Foto: Narcís Sans

Quan el barri va néixer les necessitats energètiques de la llar consistien en un parell d’electrodomèstics: neveres, teles i algun rentaplats. A dia d’avui a casa hi tenim tot d’aparells endollats: microones, cafeteres, videoconsoles, routers… i, quan la calor o la fred augmenten, engeguem ventiladors, aires condicionats o calefactors. A bona part de Girona la xarxa elèctrica s’ha anat actualitzant per estar al dia de les necessitats de la vida moderna però a barris com Font de la Pólvora, Vila-roja, Germans Sàbat o Torre Gironella aquest excés de demanda comporta una sobrecarrega inevitable d’unes instal·lacions que s’han quedat al segle passat.

I, sí, és sabut que, que en alguns casos a la problemàtica se li ha d’afegir un tema d’ús fraudulent de l’energia per activitats delictives. Davant d’aquestes situacions cal actuar i no deixar impunes uns actes  que, a part de generar un frau econòmic, sobretot  posen en risc la seguretat dels veïns i veïnes. És fonamental que Endesa assumeixi la responsabilitat de denunciar el frau. I és fonamental també que, des de l’Ajuntament i les altres administracions competents, es combati aquesta situació que fins ara s’ha estat donant com a conseqüència d’una dinàmica excessivament permissiva i de deixadesa cap al mateix barri.

Ara bé, que mai paguin justos per pecadors. Davant dels talls de subministrament, cal plantejar compliments d’obligacions a totes les parts i cal plantejar alternatives al càstig col·lectiu que suposa tallar la llum a tot un bloc sencer perquè se sospita que algun veí punxa la llum. Des de la perspectiva de Guanyem Girona aquestes alternatives no poden defugir els imprescindibles criteris de justícia social i ambiental que han de regir tots els aspectes de la política municipal.

El mal estat dels equipaments elèctrics ha provocat petits incendis a Germans Sàbat, Torre Gironella i Font de la Pólvora.

És per això que proposem que l’Ajuntament, com a beneficiari del subministrament, insti a la companyia a complir amb l’obligació d’assegurar el subministrament i el correcte estat de la xarxa, tenint en compte les necessitats energètiques bàsiques d’avui en dia. També és imprescindible que l’Ajuntament reforci el seu paper de suport i acompanyament a aquestes famílies per poder presentar les demandes contra l’empresa quan aquesta no compleixi amb els seus deures. A d’altres indrets de Catalunya els Ajuntaments ja han començat a sortir en defensa de les seves veïnes i veïns davant dels abusos d’Endesa. Aquestes demandes, per altra banda,  s’han de fer tant per la via administrativa com la civil.

A l’espera d’un pas endavant del govern gironí, des de Guanyem plantegem mesures concretes i factibles consensuades amb persones expertes:

Més enllà de la mesura de blindatge de comptadors, proposem la possibilitat de posar comptadors en espais públics com escoles o centres cívics que, a més, suposaria un treball amb la comunitat sense alterar el dret que tot titular té a accedir al seu comptador. Passar del blindatge a propostes d’ubicació en equipaments públics significa també escapar del paradigma estigmatitzador del barri, empoderant a les veïnes i veïns en les solucions i implicant als i les professionals en un projecte compartit de millora de la vida en comú. Això ens permetria engegar una procés de formació comunitària per al consum energètic potenciant alternatives a l’actual model: conscienciar sobre l’eficiència energètica, implementar l’ús d’energies renovables, difondre els drets i deures dels consumidors… tot generant unes dinàmiques de desenvolupament comunitari imprescindible en qualsevol procés real de millora del barri.  

D’altra banda,  a fi d’assegurar l’eficiència energètica, proposem també començar a plantejar sistemes de producció pròpia d’energia amb fórmules d’Autoconsum Compartit que, en breu, a través de la transposició d’una directiva Europea, es podran començar a implementar. Poder generar energia per a ús del propi barri asseguraria el subministrament a preus d’acord amb les possibilitats econòmiques de les famílies, aplicant barems socials, crearia ocupació i, no menys important, podria posar al capdavant d’un nou model energètic un barri al qual poques vegades se li permet liderar processos d’avantguarda.

La plaça Llimoner, a Font de la Pólvora

I tot això, a més, s’ha d’emmarcar en una estratègia integral en el barri, que impliqui als diferents departaments de Territori, d’Interior, de Benestar Social, que sigui liderada per l’Ajuntament i que doni veu als veïns i veïnes i a professionals i entitats dels sectors implicats. No podem oblidar un fet tant important com que aproximadament un 40% de l’habitatge del barri és de titularitat pública i és l’Agència Catalana de l’Habitatge la responsable de la seva gestió i manteniment.

Font de la Pólvora, així com d’altres barris de la nostra ciutat, pateixen des del seu origen en un planejament franquista una situació d’aïllament geogràfic i de desatenció en al manteniment que malauradament ha degenerat en la constitució de barris segregats. Ara, l’única manera de resoldre definitivament el problema dels talls de llum i avançar cap a una integració de tots els barris de la ciutat passa pel desenvolupament de polítiques d’habitatge social inclusives i transformadores.

Els pisos que vindran

 “L’habitatge és un pilar clau de l’Estat del Benestar com ho són també l’educació, les pensions, la sanitat o els serveis socials”

            -Pla territorial sectorial d’Habitatge

• 

Els darrers 30 anys hem assolit una educació i sanitat públiques que avui ens seria molt difícil imaginar privatitzades -tot i els esforços en aquest sentit de bona part del sector financer i d’una part de l’espectre polític-. En canvi, quan es reivindica el dret a un habitatge digne a través de polítiques públiques, es titlla de proposta fora de to, excessivament radical. És a dir, veure una persona malalta sense atenció mèdica causaria estupor mentre que veure una família amb les maletes al carrer o que és expulsada reiteradament per l’augment del preu del lloguer fruit de l’especulació o que sobreviu en un habitatge sobreocupat no ens desperta la mateixa empatia ni aixeca la mateixa indignació. És des d’aquesta reivindicació de la condició de l’habitatge com un dret que a Guanyem Girona demanarem a la primera moció del mandat un calendari per assolir el Pla Local d’Habitatge. Unes bases per encarar el problema i començar a trobar solucions.

Aquest últims anys hem viscut un augment de la denúncia social a aquesta situació de vulneració d’un dret fonamental com és l’habitatge. Només cal veure com s’han estès els moviments socials com la PAH, els Sindicat de Llogateres, Més Barri etc. Però aquesta activitat militant que ha ajudat a augmentar la conscienciació sobre la crisi habitacional no s’ha traduït en un increment significatiu de polítiques socials d’habitatge: ni pel que fa a la promoció d’habitatge públic, ni a l’augment de polítiques de foment de cessió d’habitatges, ni a l’ampliació dels ajuts econòmics en proporció a l’increment de preus de lloguer i a l’estancament salarial dels darrers anys.

Obviar la crisi de l’habitatge és obviar el deteriorament de l’Estat del Benestar i l’augment de les desigualtats. El Pla territorial Sectorial d’Habitatge subratlla:

“unes bones condicions residencials es relacionen positivament  amb majors nivells de benestar físic i psicològic, i de forma inversa, l’habitatge inadequat s’associa amb baixos nivells de salut […]. Les condicions residencials també són un element crític que determinen per elles mateixes en bona part l’evolució escolar i acadèmica dels membres més joves de la llar […].”

És evident que l’habitatge és el continent de la vida de les persones i de les famílies. La fragilitat, la vulnerabilitat en l’accés i el manteniment de l’habitatge fa a les persones i a les famílies vulnerables en molts altres àmbits de la seva vida. Com podem demanar a un estudiant d’ESO que es concentri a classe si no sap si el mes que ve tindrà casa? Com podem demanar un entorn familiar amb relacions saludables quan allò més fonamental com disposar d’una llar penja d’un fil durant setmanes, mesos i fins i tot anys?

Girona, hi coincidirem totes i tots, la volem inclusiva, moderna, sostenible i culturalment activa. Però també la volem digna. La clau de volta d’aquest mandat ha de ser fer front la crisi de l’habitatge per recuperar aquesta dignitat. L’habitatge el gran problema que afecta la nostra ciutat de manera socialment transversal. Arremanguem-nos tots plegats -govern, oposició i societat civil- i treballem per trobar solucions. Que el Pla Local d’Habitatge sigui el punt de partida d’aquesta transformació.

La Pauleca: èxit veïnal sense compromís institucional

Recordo, quan vaig entrar a treballar als Serveis Bàsics d’Atenció Social de Palau com a educadora social  l’any 2013, que una de les primeres coses de què em va parlar el meu antecessor va ser de La Pauleca, juntament amb el Centre Obert d’Adolescents i l’espai Jove “Els Químics”. Em va fer sentir molt privilegiada d’entrar a treballar en un moment dolç com a educadora del barri. Després de molts anys de reivindicacions dels diferents professionals de l’àmbit de l’educació social i la formal, però també del propi moviment veïnal, el barri ja disposava de més serveis per atendre les necessitats socioeducatives d’infants, adolescents i joves.

Però ja des del primer moment vam alertar de la fragilitat de la proposta de La Pauleca, pel fet de ser un servei educatiu finançat per pressupostos participats. Per sobre de tot ens preocupava la sostenibilitat dels projectes educatius, perquè és sabut que els processos educatius són llargs i que no es poden veure tallats i reiniciats sistemàticament per qüestions pressupostàries, i menys, quan els compromisos de finançament són anuals.

Per un costat, doncs, teníem la bona notícia d’un servei socioeducatiu per a infants i joves, sorgit de la iniciativa ciutadana, per tant amb valor afegit, i amb el suport dels i les professionals de l’àmbit de l’educació. Per un altre costat, la preocupació de que un servei d’atenció a infants i joves, es vegi encotillat per uns pressupostos que depenen de processos participats que cal confirmar any rera any, sense més compromís per part de ningú.

Aquesta situació ens posa davant dues qüestions fonamentals:

1. Com assegurem la proporcionalitat de serveis socioeducatius a tots els barris de la ciutat per promoure la igualtat d’oportunitats en l’accés a l’educació? En aquest sentit, el barri del Pla de Palau – Sant Pau, un dels més poblats de la ciutat no pot ser que disposi de menys places de Centre Obert d’infants i adolescents, que d’altres barris amb característiques similars.

El projecte de la Pauleca ha funcionat molt bé per visualitzar la necessitat que des de l’administració pública cal assegurar. Per tant, ara és el moment que la ludoteca, sorgida de la iniciativa ciutadana, com gairebé tot en la història dels serveis adreçats a persones, passi gradualment i amb la complicitat de l’Associació de Veïns cap a qui n’ha de ser el responsable i de qui n’ha d’assegurar la viabilitat econòmica i la qualitat educativa: l’Ajuntament.

Som una ciutat de 100.000 habitants i això ens planteja nous reptes, i un d’imprescindible és l’educació dels infants i els joves de la nostra ciutat. Calen serveis socioeducatius bàsics pel correcte desenvolupament educatiu i psicosocial dels nostres futurs ciutadans i ciutadanes des de la primera infància fins a la joventut.

2. Per què serveixen o han de servir els pressupostos participats? Cal revisar un model de participació de la ciutadania que ha generat situacions com la de la Pauleca, deixant sense recursos un servei de primera necessitat i que desenvolupava una tasca de qualitat. 

Disposem d’un model de pressupostos participats en el què només uns pocs es senten representats per decidir en què es gasten els diners de tots. Aquest fet ha generat i genera conflictes entre els mateixos moviments veïnals i que, lluny de promoure la cohesió i el desenvolupament dels barris, ha acabat generat desencís i competència.

Des d’aquí vull aprofitar per agrair la feina de La Pauleca, a totes les persones que des de l’associació veïnal s’hi han implicat i als i les professionals per la bona feina feta.

Per últim crec que és important entomar el cas de La Pauleca com una oportunitat de millora de la dotació de serveis municipals per a infants i joves a la ciutat de Girona, i, en definitiva, una ocasió per repensar el model de pressupostos participats actual.