Un projecte de futur per Girona

Lluc Salellas, Cristina Andreu, Amy Sabaly i Sergi Font

El dimarts 31 de gener prop de 200 persones van desbordar l’Auditori Josep Irla per escoltar les línies principals del projecte que té Guanyem Girona per a la ciutat els propers anys. L’endemà, Lluís Costa, professor de la UdG, feia la següent piulada:

En la presentació de la candidatura de @GuanyemGirona s’han demostrat 2 coses: la ciutadania té interès per la cosa pública i s’ha millorat la comunicació política tradicional. @llsalellasvilar @CristinaDisplas pic.twitter.com/yW7XYmqx0K

— Lluís Costa (@costalluis) February 1, 2023

El cert és que nosaltres quatre, els encarregats de presentar la proposta en aquest acte, cercàvem precisament transmetre el nostre amor, interès i passió per a la ciutat i la possibilitat de millorar la gestió pública que ha vingut desenvolupant Junts els últims anys. Una manera de fer que compartim amb la resta d’equip de Guanyem que, a diferència d’altres opcions, ja fa mesos que treballa, a peu de carrer i on sigui, un projecte reeixit que tregui Girona de la inacció i la manca de rumb actual. I és igualment cert que amb l’acte de dimarts passat, com amb la majoria que fem, busquem també comunicar d’una manera diferent, actualitzada, propera i arriscada perquè entenem que aquesta és l’única manera de connectar amb una ciutadania cansada d’alguns tics de la política tradicional. Per això vam ser quatre, a l’escenari. Diversos i complementaris. 

Tanmateix, si fem tot això és sobretot perquè a Guanyem estem convençuts que aquest maig els gironins apostaran per un canvi de guió a la plaça del Vi. Un canvi que ha de significar l’entrada d’un projecte que busqui transformar la ciutat, posar-la al dia, per millorar la vida de la gent. I això, exactament això, és el que vam presentar dimarts passat. Un projecte que planteja polítiques valentes i decidides en eixos clau com són la mobilitat sostenible, l’educació equitativa, la cultura de qualitat, els drets per a tothom, l’habitatge accessible, la feina estable o la igualtat entre els barris de la ciutat que, malauradament encara viuen a ritmes massa diferents per l’administració local. És a dir, un projecte atractiu, de present i de futur, de ciutat que a través d’un govern eficient conduït per les 10 persones que encapçalem la llista de Guanyem Girona pugui millorar la vida de la gent. Ho diguem així perquè aquests dies, que no ens cansem de parlar i parlar amb veïns i comerciants – ho farem també quan siguem al govern – constatem que la gent té ganes d’una proposta que sigui propera, que tingui projecte i que sàpiga com fer avançar la ciutat al mateix ritme que gironins i gironines viuen més bé. 

Aquesta és la nostra premissa, a partir de la qual, portem anys construïnt una proposta que, després de liderar l’oposició aquest últim mandat ens permetrà entomar el relleu a la Plaça del Vi. Perquè estem compromesos en promoure més habitatge públic, en fer la transició energètica que cal, en transformar la mobilitat per connectar la ciutat amb l’àrea urbana més enllà del vehicle privat, en no permetre que es tanquin línies d’escoles públiques, en posar solucions a dèficits estructurals que existeixen a la Devesa, a la Plaça Catalunya i el carrer del Carme, a l’entrada Sud a través de la carretera Barcelona o a la zona de Sant Narcís i Santa Eugènia, per posar només alguns exemples. Fa massa anys que a Girona no parlem d’escoles bressol, centre cívics i equipaments esportius. Fa massa anys que la ciutat no té camí per on transitar. La ciutat necessita tornar a parlar d’allò imprescindible, d’allò que ens facilita la vida, d’allò que fa ciutat i que ens permet identificar-nos-hi. Des de la neteja a la cultura, des de com fem que les gestions pels ciutadans siguin fàcils al model econòmic, que necessita ser actualitzat per parlar també d’indústria, recerca, agricultura, salut, comerç i economia social. D’això vam parlar el 31 de gener. D’això parlarem aquests mesos. Sobre això governarem a partir del 28 de maig.

Una Girona participativa, que es construeix amb l’opinió de tothom.

Aquest desembre el ple de l’Ajuntament de Girona discutirà el nou reglament de pressupostos participats. La proposta, defensada per Junts i ERC, és un pas enrere respecte el Reglament de Participança, impulsat per Francesc Ferrer al 2005, i la mateixa normativa dels pressupostos participats aprovada ara fa gairebé 10 anys. Llavors, ja denunciàvem que el Reglament de Pressupostos Participats naixia amb unes mancances que, any rere any, han estat evidents i ens han acabat donant la raó. I ara que teníem una oportunitat d’aprendre dels errors ha estat tot el contrari. De decidir cada any, entre totes i tots,  la nova proposta diu de fer-ho una sola vegada cada quatre anys. De poder fer una interpretació oberta que permetia impulsar projectes als barris diversos pel que fa a temàtiques que es poden proposar es redueix tot a poder decidir inversions. De preveure que tot havia de tenir un retorn públic, obert i participatiu a incloure únicament “un acte presencial” sense especificar ni el com ni el quan es farà. I tot, en un mandat en què, cal recordar, no hi ha hagut cap procés de pressupostos participats, ni cap audiència pública perquè la ciutadania pugui debatre sobre el dia a dia de l’Ajuntament ni tampoc s’ha impulsat cap consulta pública en cap àmbit, malgrat tot això eren compromisos en programes i acords de govern.

La notícia, que és dolenta per aquells que creiem en una Girona participativa, que es construeix tenint en compte la veu dels gironins i gironines, significa també que si s’aprova aquest text perdem una oportunitat. Quina? Us podeu preguntar. Doncs la que té a veure en recuperar la voluntat d’incorporar propostes, espais i accions perquè el pressupost de la ciutat compti amb la veu de tothom. En aquest sentit, Guanyem Girona hem estat fent propostes durant tot el procés de redacció d’aquest nou reglament que han estat, especialment, obviades.

En primer lloc, per exemple, vam proposar que s’incorporés la veu dels infants i dels adolescents a través d’un projecte amb els centres educatius de la ciutat. Si ens creiem que som una ciutat educadora seria bo que la democràcia i la participació en el dia a dia de la ciutat fos un eix que s’inclogués en el dia a dia dels nostres centres. En segon lloc, vam plantejar la possibilitat que el procés participatiu no fos per decidir una partida a cada barri que, a més a més, fa competir els barris entre sí per veure qui arranca més diners del consistori,  sinó perquè es debati sobre les prioritats generals del pressupost. L’objectiu d’aquesta proposta és que el procés serveixi per generar debats de ciutat, sobre futur i prioritats i definir així les despeses dels propers anys amb el coneixement, les inquietuds i les idees de la ciutadania. Una idea que neix també de la necessitat de no encasellar les propostes que es poden generar en un debat ciutadà a l’àmbit de les inversions ja que el pressupost municipal, i el dia a dia de la ciutat, compta amb molts altres aspectes importants. D’altra banda, Guanyem Girona creiem que si bé el model de fer un procés d’aquesta envergadura cada any era molt complex, entenem que hem de garantir dos processos de pressupostos participatius a cada mandat, segurament durant el primer i el tercer any del mateix.

En definitiva, propostes, totes elles, que busquen fer un pas endavant, realista alhora que ambiciós, en el model d’una ciutat republicana, participativa. Una Girona que transmet i posa en pràctica que la política es fa també més enllà del que passa als despatxos de la Plaça del Vi. Una manera de governar que combina la decisió, el lideratge i el projecte d’un equip de govern, en aquest mandat tampoc hi ha sigut, amb l’opinió de les veïnes i els veïns. D’això va la governança de futur. La governança que Guanyem volem per a la nostra ciutat. Davant d’aquells que aspiren a tornar a models antics, de lideratges únics i decisions opaques, ens cal més que mai ciutats obertes, democràtiques, que tinguin la gent en compte. Això és un dels grans eixos de debat d’aquest segle. Perquè allò públic, allò comunitari, és de totes i tots. 

Aigua pública, per fi

Article conjunt entre en Lluc Salellas, cap de l’oposició a l’Ajuntament de Girona i portaveu de Guanyem Girona, Cris Sibina, portaveu d’Independents per Salt i Diputada per la CUP a la Diputació de Girona i Edgar Castellanos, portaveu de Poble Actiu de Sarrià de Ter.

Divendres, al bell mig de Fires, un 4 de novembre. Aquest va ser el dia en què els Ajuntaments de Girona, Salt i Sarrià de Ter van aprovar definitivament la gestió pública de l’aigua als seus respectius municipis a través d’una empresa pública de nom CATSA. La decisió va passar sense gaire rebombori malgrat que la transcendència de la mateixa és indubtable. Després de més de 40 anys de gestió externalitzada de l’aigua a través de l’empresa GIRONA SA, i diverses fórmules administratives, que havien portat aquesta empresa a tenir el control del timó i també dels beneficis, les inversions i del coneixement associat al cicle de l’aigua, tot queda en mans públiques a través d’una gestió plenament democràtica.  És doncs, una notícia a celebrar, especialment per aquells qui, encapçalats per entitats com l’Ateneu Naturalista de Girona que van van ser els primers a aixecar la bandera de la municipalització o la Plataforma Aigua És Vida, portem més d’una dècada reclamant la gestió pública d’un bé universal com és l’aigua. Aigua pública, per fi. 

Ara bé, aquest canvi que iniciem aquesta tardor ens ha de servir també per mirar com hem arribat fins aquí, els objectius assolits i també aquells que han quedat pel camí. En primer lloc,  des d’aquelles primeres alertes que la gestió de l’aigua pivotada per GIRONA SA no era la més adequada i que podia tenir indicis d’irregularitats fins avui han passat moltes coses. De la negació per part dels governs municipals (PSC o CiU) al principi a la validació fefaent que les advertències populars eren ben fonamentades. Cal recordar, en aquest sentit, que l’Ajuntament de Girona ha passat de menystenir les acusacions de mala gestió a reclamar, finalment, 13 milions d’euors a Girona SA per incompliments contractuals i manca d’inversions compromeses. I, alerta, aquesta xifra és la que s’ha pogut certificar; les sospites van més enllà. 

Una xifra que mostra com, per exemple, la pròrroga que es va fer amb l’empresa privada l’any 2012 va ser un error. La gestió era nefasta i el governs de CiU (a Girona i Salt) i d’ERC (a Sarrià) van donar vuit anys més de concessió a Girona SA en el marc de l’empresa mixta (AGISSA) i només van executar parcialment les noves mesures de control previstes. Així, es van començar a fer auditories, que han sigut claus per conèixer el que passava en la gestió de l’aigua, però, en canvi, no es va contractar mai la persona prevista per fer un control públic i permanent de la gestió que es feia del servei d’aigua per part de l’actor privat. El motiu d’aquesta no contractació no va quedar mai clar. Però el tema no es va accelarar fins que al 2015 la CUP va presentar una denúncia contra Girona SA. Es van veure indicis de delicte i al 2017 la justícia va decidir que Girona SA no podia ser més la responsable de la gestió de l’aigua als tres municipis i va obligar l’Ajuntament de Girona a liderar una gestió pública malgrat que el contracte marcava que fins a 31 de desembre de 2020 aquesta depenia d’AGISSA. 

Aquest és el punt de partida de la municipalització que hem viscut cinc anys després. Cinc anys que podrien haver estat menys. Sens dubte. Cinc anys que podrien haver inclòs un procés participatiu de debò perquè la municipalització impliqués també un canvi en la governança d’un bé com és el de l’aigua. Cinc anys que podrien haver servit per actualitzar les tarifes i fer-les més progressives d’acord, per exemple, amb la quantitat de persones que viuen en cada llar. Cinc anys que podrien haver servit per incorporar d’una manera més clara el dret universal a l’accés a l’aigua amb temes com l’accés a aquest bé en situacions de vulnerabilitat. Cinc anys que podrien haver servit per tenir un diàleg més clar i transparent amb els treballadors del servei. Cinc anys doncs, que podrien haver donat per molt i per més. 

Però s’ha arribat fins aquí, i malgrat que valorem que s’han perdut algunes oportunitats, avui, aquells que fa anys que vam posar la necessitat de municipalitzar l’aigua als nostres municipis, hem de reivindicar que ho hem aconseguit. Perquè no guanyem cada dia i perquè és també un exemple per a molts altres municipis que ens envolten. Un exemple que, si ho creus, ho pots arribar a aconseguir. Una demostració que en temps convulsos, de crisi i de desigualtats, l’esperança i la perseverança són valors a preservar. Perquè es pot guanyar a favor d’allò que necessita i afavoreix les majories.  

Acabem. A partir d’ara, ens queden, com a mínim, dues coses més a fer. Per un costat, fer les coses de forma excel·lent per liderar els propers governs als nostres municipis i avançar en tot allò que no hem avançat en la gestió de l’aigua, com és per exemple, el de garantir el dret de l’accés a l’aigua a les persones més vulnerables. Per l’altre, esperar que si arriba el dia del judici, si hi ha qui va gestionar l’aigua a Girona, Salt i Sarrià amb l’objectiu de treure’n beneficis personals en pagui les conseqüències. Perquè l’aigua és un patrimoni de totes i tots i perquè amb l’aigua no s’hi juga.  D’això ha d’anar la nova empresa pública. De fer les coses amb sentit comú i benefici general. D’això i de resoldre, una vegada per totes, qui i com és responsable la potabilitzadora de Montfullà. Comença un nou capítol.

Guanyem Girona: de la irrupció a governar la ciutat

Dissabte passat va fer quatre anys que Guanyem Girona es presentava en societat. Ho feia en un Saló de Descans del Teatre Municipal ple i amb l’aval de 50 referents dels moviments socials, institucions i entitats de la ciutat i el suport de diverses organitzacions polítiques. La proposta era clara: una candidatura de ciutat i per a la ciutat que partís d’uns principis transformadors, progressistes i republicans i que tingués opcions de guanyar la ciutat per a la seva gent. En només 8 mesos, la candidatura va irrompre amb força i a les eleccions municipals del 2019 va aconseguir esdevenir la primera força a l’oposició amb uns resultats electorals que a la ciutat i fins aquell moment només havien aconseguit el PSC o CiU. Vam trencar un primer sostre de vidre.

Alguns dels signants del manifest fundacional de Guanyem Girona després de la presentació al saló de descans del Teatre Municipal de Girona el 22 d’octubre de 2018

Des de llavors, el projecte s’ha consolidat. A nivell institucional hem impulsat iniciatives necessàries en habitatge, medi ambient, equipaments per als barris, educació i, evidentment, economia. Quan Guanyem hi ha sigut, perquè el govern ha obert la negociació i no ha apostat per acords amb C’s, el pressupost i les polítiques públiques s’han acostat molt més a les necessitats de la majoria de gironins i les gironines. Alhora, el projecte de Guanyem s’ha consolidat: 300 persones adherides, actes multitudinaris, comissions de treball, presència als barris i a les mobilitzacions socials i polítiques de la ciutat i, també i no menys important, l’elaboració d’un pla de treball estratègic per a Girona que la doti d’un model, un horitzó, que doni sentit a l’acció política de cada dia. Tenim projecte.

El 26 de maig de 2019 Guanyem Girona va esdevenir el primer partit que no fos CiU o el PSC a superar el sostre de 8.000 vots i es va convertir en la segona força a la ciutat

Una proposta de govern que pensa en els veïns i veïnes que hi fan vida 365 dies a l’any, que afronta el repte energètic, la situació de la cultura i la preservació de la llengua catalana, que promou l’economia des de la industrialització, l’agricultura, el comerç, la recerca, la salut o la cultura. Que pensa en educació quan les escoles tanquen les portes, que es creu la ciutat universitària i no abandona la gent jove, que fa una aposta per l’habitatge perquè la gent pugui continuar vivint a Girona si així ho desitja, que vegi en la comunitat, els seus equipaments i els barris una aposta de present i de futur, que sigui activa i deixi enrere la deixadesa en què es troba Girona avui en dia, que vegi en els espais naturals una oportunitat, que entomi els nous models de mobilitat sense por i que es plantegi en clau d’àrea urbana. Girona, mai més sola.

De tot això parla la proposta de govern que Guanyem anirà presentant en els propers mesos. La feina d’aquests quatre anys ha sigut conscient i perseverant pel present però també per preparar-nos pel deure de governar a partir del maig de l’any vinent. I, per això, també us proposarem les properes setmanes i mesos un equip de govern: persones preparades, diverses i amb capacitat per gestionar el futur de Girona. Persones, que amb nosaltres, la Cristina i en Lluc, estem conscientment a punt per exercir el relleu polític que necessita la ciutat. Des del coneixement, des de la implicació a la vida econòmica, social, cultural i política de la nostra ciutat. Tenim la clara voluntat de transformar la ciutat per millorar-ne la vida. Des de Girona cap un país que el volem lliure, sense dependències, sobirà. Ara és l’hora de fer-ho possible, guanyem Girona, transformem la ciutat, millorem la vida de la gent.  

Un mandat poc útil per a la gent

Aquest mandat hem pogut comprovar com l’Ajuntament de Girona ha posat la maquinària a tota vela per enllestir projectes encallats des de feia temps i ha tingut la iniciativa per estrenar-ne de nous.

Enguany Girona per fi ha reformat el pont de l’Areny i ha pacificat el carrer del Carme, ha reobert la passera de la Font del Rei, ha reformat la que connecta Girona est i la Creueta i ha construït l’esperat pont que enllaça Vista Alegre amb Montilivi. Ha sigut també el mandat del Pla Integral de Sant Narcís, de la Devesa i de les Pedreres, el de la racionalització dels accessos a Sant Daniel i el de la reobertura de la incineradora de Campdorà. Hem vist també la represa dels pressupostos participatius que no es feien des de la primavera del 2019 i el de la publicació d’un pla per definir com serà tota l’entrada sud de la ciutat. Hi podem afegir també que ha sigut l’any de l’adequació de l’església de Vista Alegre com a espai comunitari i de barri després que es comprés l’any 2020 així com el de la posada en funcionament del menjador social per a gent gran de l’Esquerra del Ter, l’espai per a joves en aquest sector i el de la inauguració del Centre Cívic de l’Eixample, totes tres mesures acordades gràcies a Guanyem Girona fa ja dos anys. Ha sigut l’any que s’ha consolidat la inversió en habitatge públic, que s’han desencallat les promocions municipals d’habitatge protegit a Can Gibert del Pla i que s’ha fet una prova pilot per habitatge comunitari per a gent gran.

El pont que connecta el Carme amb Montilivi

Així mateix, s’ha reobert la biblioteca de la Casa de Cultura després de gairebé deu anys tancada, s’ha consolidat un projecte per al Modern, del qual també s’ha arreglat la instal·lació elèctrica, i s’ha definit el futur de la Casa Pastors i de les Caputxines. Els clubs esportius de base ja no pateixen per si tenen espais per entrenar, practicar i jugar i s’han obert les escoles més enllà del seu horari habitual amb un programa extens d’extraescolars públiques. A principis de mandat Girona va veure com l’alumnat d’ESO estrenava el nou institut Ermessenda, tal i com estava previst, o com la Central del Molí o l’edifici de la plaça Leonor Joher acabaven les seves respectives obres després d’anys i panys degradant-se. Aquest també ha estat l’any que s’han fet realitat els projectes per a la plaça d’Espanya i la plaça Pallach dos espais que seran centrals per a les veïnes i veïns de l’Eixample. Els barris perifèrics també s’han vist beneficiats d’aquesta embranzida urbanística i la intervenció municipal ha permès frenar la degradació de l’edifici de l’Aurora, al Pont Major, i els pisos Barceló, a la Creueta, gràcies a una acció subsidiària.

En mobilitat, la Plaça Catalunya ja s’ha convertit en un símbol de l’èxit de les pacificacions de trànsit a la ciutat que s’han reproduït a cada barri gràcies a una aposta per recuperar espais per a vianants i ciclistes, fet que el comerç ha agraït. Un comerç que ha vist com després de la pandèmia, l’Ajuntament impulsava nous i grans projectes que han permès recuperar la vida i la presència de gent als carrers així com una reforma per adaptar el Mercat del Lleó a les necessitats del segle XXI. Els comerços també han agraït que Girona hagi posat la directa a l’hora d’ajudar-los adaptar-se a una digitalització que la Covid ha fet imprescindible. Tenim, sembla que ara sí, una proposta estratègica i econòmica per a la ciutat i l’àrea urbana, s’està cooperant amb els municipis veïns i l’Ajuntament de Girona ha fet les modificacions urbanístiques necessàries que permetran que el nou Trueta i el nou campus de salut siguin una realitat abans el 2027.

La plaça Catalunya, sense cotxes

Com no podia ser d’una altra manera, la ciutat s’ha adaptat a les conseqüències de l’emergència climàtica, el jovent cada cop té més fàcil aconseguir feina i habitatge dignes i compta amb més alternatives d’oci i el treball compartit entre la Universitat i l’Ajuntament és dinàmic i no para de donar resultats que ens situen a un lloc preeminent a nivell de país. Això mentre s’ha treballat amb la indústria i en un projecte econòmic que superi el monocultiu del turisme que congestionava cada vegada més el Barri Vell.

Cal destacar també que la salut mental és ara també una prioritat en clau municipal i la ciutat s’adapta a marxa forçada a necessitats dels infants i també de la gent gran. I tot, amb un gran salt endavant en temes com l’accessibilitat -el govern ha complert la seva promesa de fer accessible el pont de Ferro– la millora de voreres i de la seguretat i la neteja als barris de la ciutat. A més, com a ciutat hem ajudat que treballadores i treballadors i autònoms sentin com la ciutat els acompanya en un context econòmic tan complicat.

I per reblar-ho, enguany ha estat l’any que des de l’alcaldia s’ha deixat l’escó del Parlament i s’ha fet una dedicació 100 per cent centrada en la ciutat, sí, i en convertir Girona en el millor lloc les gironines i gironins puguin construir-hi els seus projectes de vida.

Si heu arribat fins aquí –i segurament molt abans– haureu notat que gairebé res del que he expressat ha passat a la ciutat de Girona. Aquest text és un relat fictici però no impossible del que podria haver sigut la política gironina durant aquest mandat. Malauradament, el govern de Junts i ERC ha estat molt lluny d’acomplir amb gaire res: aquest curs a Girona podrien haver passat moltes coses, moltes, podríem haver transformat la ciutat, millorat la vida però tenim un govern que ja no pot més, que no té ni capacitat de lideratge ni model de ciutat. El que aquí s’hi diu són tot coses factibles i assumibles -moltes promeses des de fa temps- i que van lligades a un model de ciutat. Propostes que Guanyem ha fet i que moltes d’elles tenen partides pressupostàries assignades però que simplement no es desenvolupen, o bé per incapacitat o bé per manca de voluntat política. 

L’edifici de l’Aurora, reformat

Esperem que aquest sigui l’últim curs que acabi amb la sensació que Girona és molt lluny d’on podria ser. Al maig vinent, tocarà que hi hagi un canvi liderat per qui fins ara ha preparat un projecte de ciutat des de l’oposició. La gent ho demana. Cap a l’esquerra, amb compromís nacional i 100 per cent dedicat a la ciutat. La ciutat se’l mereix. No ens podem permetre més cursos polítics tan poc útils pels gironins i les gironines. Perquè volem transformar la ciutat i millorar la vida de gironines i gironins, al setembre posarem la directa. 

Modern i Casa Pastors, el llegat cultural de Junts

Era febrer de 2019. Quedaven poc més de tres mesos per les eleccions municipals i Marta Madrenas anunciava que Girona engegava les dues grans obres d’equipaments culturals de futur, el Museu d’Art Modern i Contemporani a la Casa Pastors i l’adequació de l’antic Cinema Modern per fer-hi un espai de foment i creació de les arts que comptaria també amb les dues sales del Cinema Truffaut i un caixa escènica per assajar i exhibir espectacles. Ara, gairebé quatre anys després d’aquell anunci amb olor de campanya és moment d’agafar perspectiva, revisar i veure què ha quedat de tot allò que l’equip de govern que ha liderat la ciutat durant 10 anys, els últims dos conjuntament amb ERC, deia que passaria.

Del Museu d’Art Modern i Contemporani, de fet, poca cosa en podem dir. Anunci rere anunci, coet rere coet, el projecte continua encallat. Gairebé nou anys després que el govern de Junts (llavors CiU) decidís fer efectiva la compra del Fons Santos Torroella per més de 3 milions d’euros, les obres encara no han començat i no hi ha un calendari clar sobre quan ho podrien fer. Hi van començar les prospeccions arqueològiques però com és sabut la Casa Pastors està situada a sobre del que segurament és un dels punts amb més història de la ciutat i, per tant, es necessiten més recursos i més temps. Tot i aquests retards (la inauguració estava prevista al 2019), la manca de concreció sobre el projecte museogràfic continua. Hi ha proposta de continent però no de contingut, una estranya tradició que arrossega la ciutat als últims anys i que porta mals presagis per un projecte que, tot i que fa de mal dir, ara mateix sembla difícil que surti del calaix a curt termini.

I si parlem del nou Modern, el panorama és millor però no pas per fer gaire festes. Per què ho dic? Bé, perquè si bé és cert que la primera fase de les obres han conclòs i l’equipament ha estat inaugurat el juliol de 2021, les condicions d’aquesta obertura han estat més aviat precàries. I ho han estat perquè un any després d’obrir les portes, el Nou Modern continua amb el sistema elèctric que hi havia per executar les obres, fet que ha comportat un perill pel veïnat (mireu-ne la fotografia), problemes en les projecció de pel·lícules del Truffaut quan ha arribat l’estiu i el consum energètic ha pujat i, finalment, ha afectat les activitats que s’hi poden programar. Tenim un Modern precari. A més a més, cal recordar que, en el millor dels casos, la segona sala de cinema, una de les grans novetats de la primera fase del nou Modern, no es podrà posar en funcionament fins a la tardor, quinze mesos després de la inauguració. Si tot va bé, és clar.

El nou Modern, a mig fer i amb problemes elèctrics

Tot això si parlem del continent però, com si dèiem abans, ho fem del contingut ens trobem que la bona feina que durant aquests últims anys pels tècnics contractats pels fons europeus no sabem encara com continuarà. Si més no, no s’ha explicat públicament. Fa uns mesos, quan es parlava del pressupost de la ciutat es parlava també de com consolidar les places de treballadores i treballadors per fer anar el Modern a tot drap. Malauradament, des de llavors, hi ha hagut poques notícies al respecte i, a més a més, queda pendent també explicar com es vol potenciar l’ecosistema d’equipaments culturals que representa tenir La Mercè, el Modern, el Municipal (la triple M) i, fins i tot, l’antiga UNED, en un espai tan concentrat geogràficament com és el sud de la part històrica de la ciutat. Un tema estratègic de primer nivell.   

Estem convençuts que el Modern té potencialitats. L’equipament i el seu entorn, amb la Plaça del Pallol i els equipaments esmentats. Malgrat les deficiències que té – alguna estructural i alguna altra que ve d’aquesta inauguració a mitges – hem d’apostar per un Modern central en la creació, la formació i la xarxa cultural vinculada a les arts audiovisuals. I per fer-ho, calen recursos, esmenar els problemes que portem mesos arrossegant i projectar també quan i com es farà la segona fase, la de la capsa escènica, que el govern de Junts i Esquerra havia promès per aquest mandat. “Finalitzarem el projecte de l’edifici del Modern i avançarem en el projecte de Casa Pastors com a seu del Museu d’Art Modern i Contemporani de Girona”, assegurava el document amb els compromisos del mandat del pacte entre Junts i ERC. Una promesa que, com d’altres, no es complirà perquè a l’estiu del 2022 no hi ha ni calendari ni tampoc previsió pressupostària per fer les obres que s’han de fer.   

Quatre anys després, doncs, les grans apostes d’equipaments culturals que va fer el govern actual queden lluny de tot allò que s’explicava. En l’àmbit de cultura, com en molts altres, ens cal projecte, model i apostes clares per la formació, la creació, l’educació i uns equipaments que s’obrin i siguin útil pels i les artistes de la ciutat. Més enllà dels anuncis que es fan i es faran per un govern que ha estat incapaç de gestionar i liderar Girona com pertocaria, ens mereixem un govern que posi prioritats, que expliqui com ha de ser la ciutat ara i d’aquí 10 anys, que aporti un model i que, sobretot, gestioni el dia a dia i compleixi amb els seus compromisos. En aquest cas, amb la cultura, els i les artistes i els equipaments que tenim. 

L’Hospital Trueta: un silenci que fa patir

La setmana passada es van produir tres fets que hauríem de poder llegir de forma conjunta. En primer lloc, el dilluns 11 el Ple de l’Ajuntament de Girona va aprovar una moció perquè el futur Campus de la Salut, que inclou el nou i esperat Hospital Trueta que s’ha de construir entre Girona i Salt es faci a la millor ubicació possible. La moció, presentada pel PSC, reclamava celeritat en tancar la ubicació definitiva així com garantir que els barris de Santa Eugènia i Can Gibert no perdin les ja minvades zones verdes, va rebre el vot contrari del govern de Junts i ERC. El motiu real d’aquesta oposició a una proposta de sentit comú encara no se sap.

En segon lloc, el dimarts 12, Dia Mundial de l’Atenció Primària, es va inaugurar la nova Clínica Girona a la carretera Barcelona, un projecte sanitari privat que, gràcies a la diligència, en aquest cas sí, de l’Ajuntament de Girona ha pogut inaugurar set anys després que s’aprovés la reurbanització del sector sense les zones verdes pertinents a prop de l’àrea afectada.

Finalment, el dimecres 13, l’edifici que actualment acull l’Hospital Josep Trueta, principal equipament sanitari públic de la demarcació de Girona, commemorava el 66è aniversari de la seva inauguració. Un hospital que cal recordar que porta com a mínim quinze anys reivindicant la urgència de la seva ampliació. Un apunt de context: l’any 1970, quan l’Hospital Trueta, llavors Álvarez de Castro, ja estava en funcionament al barri de Sant Ponç, la demarcació de Girona tenia 414.000 habitants. Avui en té prop de 772.000. Aviat és dit.

Les comarques gironines fa dècades que esperen el nou Trueta

Tres fets consecutius que ens situen en una història, un context, una desigualtat evident i també en una gran incapacitat que afecta, com sempre, a qui menys té i qui més ho necessita. I faig referència, específicament, a les dificultats reals que estan posant els actuals governs de les administracions públiques per posar fil a l’agulla al nou Campus de Salut i, per tant, al nou Hospital Trueta, acompanyat dels necessaris espais de formació i recerca. Des que fa un any i mig – el juliol del 2020 – es va signar l’acord perquè el Trueta anés a la zona sud-oest de la ciutat, hi ha hagut silenci i més aviat poques concrecions. Per comparar-ho amb un tema d’actualitat i agafar perspectiva: els Jocs Olímpics del Pirineu, que gairebé ni s’havien esmentat seriosament en aquell moment, sembla que ja són un fet malgrat que convindrem que estratègicament són molt menys importants pel país que la construcció del Campus de Salut per a les Comarques Gironines.   

No és moment de rentar-se les mans. El primer que cal és deslligar l'aprovació del pla per part de grn de la construcció del trueta a salt.

Les consultes externes es poden posar en terrenys de salt, encara que sigui en barracons. I girona ja s'espavilarà. https://t.co/Z7pv6JdT7B

— Ramon Brugada (@rbrugada) March 23, 2022

El doctor Brugada ha alertat dels riscos de continuar enderrerint el nou Trueta

I aquí, cal parlar específicament del paper que ha desenvolupat el govern de la ciutat de Girona, amb Junts per Catalunya i Marta Madrenas al capdavant. Primer, durant 5 anys (2015-2020), el govern municipal va frenar l’opció tècnica que generava més consens, la de l’Hospital al sud de la ciutat. Ho va fer per raons simplement localistes, de segle XX i mentalitat “imperial”: l’hospital s’ha de fer a Girona. I punt. Repesqueu aquest vídeo de desembre de 2019 i entendreu moltes coses.

Fa sis mesos, per exemple, podeu veure com demanàvem treball conjunt entre les administracions pel millor projecte i Madrenas responia que no, que el tocava era un Trueta a Girona i punt. El temps li ha tret la raó, una vegada més. pic.twitter.com/RHfUeE5EZh

— lluc salellas i vilar (@llsalellasvilar) July 17, 2020

Fa més de tres anys que Guanyem Girona alerta sobre les traves que el propi govern de Girona posa a la concreció del futur Trueta

Cinc anys de discussions després, i havent acceptat amb la boca petita que hi havia opcions millors que les seves, veiem que l’equip de Madrenas, ara amb Esquerra al govern, tampoc se n’acaba de sortir. Tornem a estar al fangar. De fet, la proposta inicial que han presentat genera controvèrsia, amenaces i dificultats i sembla que no és l’òptima. Altre cop el motiu és “la creu de terme”. Incomprensible perquè tot plegat posa dificultats i retrassa els calendaris del necessari futur Trueta. I a tot això, cal sumar-hi que de les contrapartides per a Girona anunciades fa 20 mesos per l’alcaldessa Madrenas tampoc no en sabem res. Em refereixo a un futur CAP per l’Eixample, a la millora dels CAPs de Taialà, Can Gibert i Santa Clara o al nou CUAP d’altra complexitat, amb urgències obertes tot l’any, que s’havia de desenvolupar al nord de la ciutat en paral·lel a la construcció del nou Trueta.  Anuncis, tots ells, que resten pendents de pressupost, acord, tramitacions urbanístiques, etc.

Guanyem sempre hem sigut clars amb el tema del Trueta. El volem al millor lloc perquè sigui el el millor projecte tècnic, mèdic, de recerca i de formació possible i que es pugui construir ràpid i sense sobrecostos sobrevinguts.  I en aquesta idea hem treballat des del principi. Des que vam presentar el manifest “El millor Trueta possible” ja fa més de dos anys, i que va recollir gairebé 300 signatures, la majoria provinents de la comunitat sanitària, passant per les gestions fetes aquest hivern amb el govern de Madrenas, desateses de moment, per mirar de reconduir la proposta actual del Trueta i agilitzar-ne en el seu desenvolupament. Ho hem fet sempre parlant amb els sectors implicats i amb ganes de sumar i fer avançar el principal equipament públic sanitari de la nostra demarcació. Perquè nosaltres només farem grans proclames i felicitacions públiques quan l’hospital i els equipaments de tots, els públics, siguin una realitat. 

(Aparcar) un dia de partit

El Girona FC ha canviat molt i molt els darrers anys. Ha aconseguit una fita que mai cap club gironí de futbol havia aconseguit: aglutinar seguidors de totes les comarques gironines, de comarques barcelonines i fins i tot de la Catalunya del Nord. De fet, el club té 24 penyes oficials, de les quals únicament vuit són de Girona ciutat. Tenim 14 penyes de comarques gironines i dues internacionals. Paral·lelament la massa social del club ha anat augmentant al llarg d’aquests anys, acostant-se als 10.000 socis

Això crec que és un dels actius més important del club. Es podria resumir amb el lema del club, l’Orgull Gironí, visualitzar que enfront als grans clubs de la capital, hi ha un equip de comarques que competeix prou dignament a la lliga professional.

Dic tot això perquè molts seguidors del club, en dies de partit es desplacen a Girona per veure en directe el seu equip. No és gens estrany veure fins i tot vehicles amb matrícula forània, especialment francesa, a les rodalies del camp.

I és aquí on sorgeix un problema. Darrerament la Policia Municipal de Girona ha començat a multar cada dia de partit als vehicles mal aparcats. En cap cas vull que es pensi que defenso que s’aparqui de forma incorrecta. De fet soc un ferm defensor del compliment de les normatives que regulen la viabilitat i la mobilitat sostenible, per respecte a moltes persones amb mobilitat reduïda i amb l’objectiu d’avançar cap una ciutat més amable amb tothom.

Per tant aposto per anar al camp caminant o utilitzat mitjans sostenibles com el transport públic, i que els vehicles es puguin ubicar en aparcament dissuasius, com el que hi ha a l’entrada sud de la ciutat.

Ara mateix això és un problema, perquè el transport públic que existia fa dos anys ha desaparegut, i l’aparcament dissuasiu, no il·luminat i gens cuidat, situat a uns dos quilòmetres del camp no disposa de cap mitjà públic de transport que permeti traslladar els aficionats al camp. Per tant, molts d’aquests seguidors vinguts de fora que abans aparcaven allà, ara ho fan més a prop del camp, però sovint de mala manera, cosa que comporta la multa municipal i la posterior emprenyamenta de l’aficionat.

Finalment he arribat al cap del carrer, a l'aparcament dissuassori que no ha acabat mai de funcionar. En el seu moment ja vam fer saber els nostres dubtes pel futur d'aquest espai.https://t.co/TcCG2Xvh0i pic.twitter.com/9wVJqvBJIN

— Pere Albertí🎗 (@palbertiserra) January 19, 2022

La solució passa per la cooperació entre l’Ajuntament, el club i les penyes. No es pot continuar com ara: les voreres són pels vianants, però cal cercar on ubicar els vehicles dels seguidors de comarques. Perquè, lamentablement, tots han d’utilitzar el vehicle privat, perquè els mitjans públics de transport, a partir d’una hora determinada deixen d’existir a comarques, i aquesta hora normalment és quan està jugant l’equip.

Des del meu punt de vista l’ordre de prioritats passa per:
1) Fomentar anar a peu o en transport públic al camp.
2) Potenciar la bicicleta i els patinets com a mitjà de transport sostenible, mirant d’incorporar un aparcament segur per aquests vehicles a l’estadi.
3) Recuperar el bus llançadora des de l’aparcament dissuassiu per facilitar la mobilitat dels seguidors de fora de Girona i animar a l’ús del cotxe compartit.
4) Millorar l’accessibilitat arrenjant les voreres necessàries o millorar la il·luminació per permetre que no suposi un impediment per a la gent gran o per a les persones amb mobilitat reduïda.

La ciutat, el club i els aficionats s’han de responsabilitzar de la mobilitat d’un dia de partit. L’Ajuntament ha de ser proactiu a l’hora de buscar solucions que fomentin la mobilitat sostenible, el Girona FC ha de fer els deures, arreglar els accessos que li pertoquen i fer campanyes per reduir l’ús del cotxe entre els socis i els seguidors han de fer un esforç per anar al camp a peu, en transport públic o compartint vehicles. Si cadascú fa la seva part el problema estarà sol·lucionat i Girona haurà fet un passet més per ser una ciutat més agradable.

Ens hi posem a treballar?

Sant Narcís, un barri en procés de transformació

Els darrers anys el barri de Sant Narcís ha vist com la seva població creixia acceleradament i com les seves veïnes i veïns envellien. Un de cada quatre habitants de Sant Narcís té més de 65 anys. Aquest increment de la població, però, no ha anat acompanyat d’un augment dels equipaments, ni de serveis que assegurin la correcte atenció de les veïnes i veïns, ni que permetin enfortir els vincles comunitaris i  de cohesió social per assegurar un bon nivell de convivència.

Podríem posar diversos exemples d’aquestes desatencions. A Sant Narcís veiem dia a dia com incrementa la gent gran que viu sola, amb nivells de dependència elevats, sense que això s’hagi traduït amb un increment de serveis d’acompanyament, de dinamització social d’aquest col·lectiu. Moltes d’aquestes persones tenen, al mateix temps, dificultats de mobilitat pel barri donat l’estat de deteriorament de moltes voreres  o  perquè no es compleixen els criteris d’accessibilitat. I això que MIFAS hi té una seu!

La manca d’il·luminació d’alguns carrers dificulta també la mobilitat al barri de les persones grans i fins i tot genera sensació d’inseguretat entre el veïnat. Per tant, l’atenció a les persones grans del barri passa per millorar els serveis d’acompanyament, però també un urbanisme amable que faciliti la seva autonomia i qualitat de vida.

Si parlem d’infants i joves, el barri de Sant Narcís no té cap equipament municipal destinat a aquests col·lectius. En aquest moment no disposa ni d’un local per al Centre Obert d’Infants i Adolescents, com preveu el conveni marc de serveis socials, ni tampoc hi ha cap Espai Jove.

D’altra banda, la pràctica de l’esport, un element clau per treballar amb els joves hàbits i activitats saludables i educatives, tampoc es pot assegurar a nivell municipal perquè no té cap pavelló públic on practicar esport. I això que al barri s’hi celebra la Copa del Món de Bèlit i disposa d’una activa associació pròpia d’aquest esport genuïnament santnarcisenc.

En termes d’activitats socioculturals municipals només es pot comptar amb l’oferta del Centre Cívic, que és força escassa per als més petits i sense gaires activitats per als adolescents i joves o un projecte ben interessant com Menja’t Sant Narcís. Tampoc disposa de cap biblioteca, tot i que hi ha un petit punt de lectura, dinamitzat per l’associacionisme veïnal.

El barri té, afortunadament, un teixit associatiu i un dinamisme cultural que assegura una programació d’activitats socioculturals que donen dinamisme i generen espais de relació. Així veiem propostes de Festes Major, el grup de teatre, els Pastorets, de campionats de Bèlit, etc. Els darrers anys s’ha ampliat l’oferta cultural gràcies a l’arribada del col·lectiu La Volta, que promou moltes activitats de promoció de la cultura a través de potenciar joves artistes, mostres culturals innovadores o d’espais lúdics pels més petits.

Aquest teixit, però, fa anys que reivindica dues coses fonamentals: per un costat,  un nou equipament per poder atendre i fer activitats per als col·lectius més desatesos (gent gran, joves, etc.) i  per a les pròpies entitats veïnals. Per un altre costat, el disseny d’un Pla Integral que permeti fer una diagnosi i una proposta de treball de millora del barri a curt, mig i llarg termini.

Un altre aspecte que preocupa la població, cada cop més sensibilitzada sobre la sostenibilitat, és la mobilitat al barri. Les grans demandes de millora es centren en punts molt concrets d la zona, com són l’Avinguda Sant Narcís i algunes altres punts que demanen reduir el trànsit i, fins i tot, pacificar carrers, per millorar la seguretat i autonomia, sobretot dels més vulnerables, i millorar la qualitat de l’aire. Aquest mes l’Ajuntament per fi ha complert amb un compromís amb Guanyem Girona signat el 2019! També en aquesta línia, cada cop més apareixen demandes per promoure l’ús de la bicicleta, del tricicle elèctric, com a noves formes sostenibles de moure’ns pel barri i per la ciutat. També s’ha iniciat un estudi per reformular l’Avinguda Sant Narcís, un compromís del govern adquirit amb Guanyem.

Any rere any totes aquestes demandes van quedant al calaix. I és d’aquest calaix que any rere any des de Guanyem Girona, anem traient propostes i les anem fent viables, a partir d’arribar a acords de pressupost, d’inversions amb el govern que, malauradament, acostumen a arribar amb retard.

També hem pogut veure el que segurament serà el futur espai comunitari que Guanyem va aconseguir al paquet de 10 milions d’inversions aprovat al març.

➡️200.000€ per un espai que ha de ser referencial per a la gent del barri i que ha de servir per revifar #SantNarcís. pic.twitter.com/DGLxJdTDLQ

— Guanyem Girona (@GuanyemGirona) March 1, 2022

Així, per exemple, ara fa un any vam aconseguir la compra d’un local per transformar en equipament sociocomunitari per fer activitats per als col·lectius i per a les entitats del barri. Gràcies a la nostra negociació vam introduir una partida de 200.000€ a les inversions per adquirir un local. Una partida que abans no existia. Esperem que sigui realitat ben aviat. En aquest punt també hem insistit reiteradament en la necessitat que la Generalitat doni sortida al Xalet de l’Avinguda, un espai que podria exercir de pol comunitari i que actualment es troba en estat d’abandonament.

Alhora, hem seguit reclamant el Pla Integral com a instrument de planificació de les actuacions que necessita el barri, amb la participació de la ciutadania. També hem reclamat la revisió del Pla Especial per tal d’adaptar el planejament i la disciplina urbanística, a les necessitats actuals.

Cal treballar per un barri ple de vida i de creativitat que veu com, dia a dia, les condicions de vida de moltes persones empitjora sense poder-hi fer front ni des dels serveis, ni des dels equipaments. Des de Guanyem Girona creiem que la via per revifar Sant Narcís és a través de les polítiques que permetin estrènyer els llaços comunitaris.

Aprenentatges des del feminisme en temps de pandèmia

Tothom recorda que vam començar a fer-nos conscients de l’abast de la pandèmia quan van començar a tancar escoles, primer només aquelles on es detectaven brots, finalment tots els centres educatius, el 12 de març de 2020, inicialment per 14 dies que es van acabar allargant fins el curs següent. Infants i joves, i de retruc les famílies, van ser doncs, els primers a veure’s seriosament afectats per les restriccions que han marcat la dinàmica d’aquests dos anys ja. En aquell moment ningú es plantejava tancar altres centres de treball i a nivell polític tot just es recomanava el teletreball i flexibilitzar torns per evitar concentracions. La lectura era fàcil: la mainada era un perill per la facilitat de contagi habitual. No va ser fins el 31 de març que es va decretar el confinament total, les empreses van començar a activar seriosament i de manera generalitzada sistemes de teletreball i les escoles mica en mica i de manera molt desigual van anar preveient fórmules per mantenir el contacte amb les famílies i fer propostes educatives a la mainada.  

La mainada va haver de confinar-se a casa durant 43 dies, sense cap excusa per poder sortir

Certament va ser una etapa especialment complicada per les famílies: la mainada i els joves acumulaven dies sense sortir (recordem que no va ser fins el 26 d’abril que se’ls va permetre sortir de casa la mainada fins a 13 anys, mentre els adults podien fer-ho per diversos motius, des d’anar a passejar el gos fins a fer la compra) i els adults havien de fer equilibris entre la feina i les tasques de cura i encara fer de mestres. Però si una cosa va marcar tota aquesta etapa va ser les enormes desigualtats existents entre famílies, des de les condicions de la llar i l’accés a materials i recursos educatius (de qualsevol tipus) fins a les competències i possibilitats dels adults per poder acompanyar el procés educatiu i tota la sacsejada psicològica que va suposar el confinament pels infants i joves. 

A mesura que ha avançat la pandèmia hem sabut que ni els infants i joves es veien especialment afectats per la Covid19 ni són especialment transmissors de la mateixa. I tanmateix, les mesures que s’han anat previent els han seguit afectant de manera especial. A Girona recordem perfectament com es va mantenir el tancament de parcs infantils fins molt enllà mentre en canvi anaven caient tota la resta de restriccions, però aquesta discriminació es fa encara més evident quan parlament de protocols escolars. Uns protocols que es van proposar a l’inici del curs 2020-21 amb totes les prevencions i que s’han mantingut pràcticament inalterables fins avui, mentre en canvi a fora l’escola totes les restriccions han desaparegut. Uns protocols que es podien entendre el 2020, però són inacceptables avui dia, que sobrecarreguen les famílies (que no disposen de cap permís laboral ni ajut per assumir-ho), que  discriminen la mainada i que aprofundeixen en les desigualtats ja existents. Uns protocols que afortunadament sembla que es troben a la recta final de la seva vida. I és que una vegada més, tot allò que té a veure amb les tasques de cura, amb l’economia reproductiva i amb la infància és invisibilitzat, no compta, no li donem valor.

El tancament dels parcs infantils a Girona va ser una de les mesures restrictives que més es va allargar

Potser caldrà que algú hi posi números, que calculi la despesa que ha suposat també per a les famílies tota la gestió del Covid19 posant preu a les tasques de cures i que posi en relleu les conseqüències d’aquesta sobrecàrrega que, evidentment, ha recaigut una vegada més molt més sobre les dones. Necessitem una política que parteixi també de les reflexions de l’economia feminista en aquest sentit i que doni valor i presti atenció també a qui “no produeix” però reprodueix fent possible tota la resta.  

El proper 8 de març tothom s’omplirà la boca amb proclames i bones intencions feministes però la pandèmia ens ha mostrat una vegada més que estem lluny de transformar un sistema patriarcal capitalista que només dona valor a allò a que posem preu.