Girona, cafès d’estiu

Aquest estiu la política gironina ha estat en boca de tothom. La proposta de Guanyem Girona de reclamar una alcaldia dedicada al 100 per cent a la ciutat i, per tant, no centrada en el Parlament o la fundació d’un nou partit, va generar un debat necessari: ha de ser un govern dèbil sense model i mancat d’un lideratge dedicat a la ciutat qui impulsi la sortida a la crisi? Aquest era el rum-rum –expressió feta moda fa uns anys- que corria per Girona durant els mesos de juliol i agost. Precisament per això em vaig proposar conversar amb diverses persones reconegudes a la ciutat, amb trajectòria professional i associativa que coneixen bé el que hi passa i que tenen una opinió contrastada sobre la política i les necessitats gironines. Gent diversa, d’un ampli ventall ideològic i que saben del que parlen. Converses d’estiu amb un cafè. De calma i profunditat. Sense pressa ni embuts i amb les idees clares.

La conclusió era unànime: la ciutat viu una dinàmica de pèrdua de qualitat de vida, de deteriorament progressiu. Aquesta dinàmica, coincidíem, s’origina molt abans de la pandèmia, i és que aquest govern sense idees no sembla preparat per poder impulsar les polítiques que necessita Girona. Entre d’altres coses, perquè des de l’arribada de Madrenas, la ciutat ha anat a menys per a les gironines i gironins. Aquesta percepció, de deixadesa, de desgovern, arriba des dels punts més diversos de la ciutat. Mentre a l’Eixample maleeixen la reforma del carrer de la Creu, a Santa Eugènia lamenten el desgavell de la plaça del Barco. Mentre a Pla de Palau-Sant Pau reclamen més equipaments, a Girona est continuen a les fosques. Des de realitats diverses, un mateix diagnòstic: Girona no funciona.

Si volem una ciutat dinàmica i engrescadora, qui governi ha de tenir una estratègia, una proposta global i a mitjà termini a la ciutat, com tenien Nadal, Pagans o Puigdemont, agradessin més o menys. Condició que l’actual govern tampoc compleix. No he tornat a parlar amb totes aquestes persones ara que ERC ha pujat amb bona voluntat al vaixell del govern Madrenas sense incorporar ni una proposta de canvi en la dinàmica de govern. Tanmateix, escoltant-los durant aquells matins i tardes d’agost estic prou convençut que l’absorció d’ERC per part de l’alcaldessa no haurà canviat gaire la percepció que tenien del que necessita la ciutat.

Conversar amb gent dels barris i de la ciutat és una dels aspectes més agraïts que et dona la responsabilitat de ser regidor i, en el meu cas, de cap de l’oposició. I sap greu que l’aposta per una ciutat pensada per a totes i tots, que miri barris per igual i que posi l’equitat, l’economia de proximitat, l’ecologia, l’habitatge, l’educació i la al centre de les polítiques públiques hagi d’esperar. Guanyem segueix disposat a liderar una proposta que encari els reptes que tenim des d’un equip nou, que entén la política com una transformació constant i que no es mou a cop de tuits i titulars, sinó de projectes a mitjà i llarg termini. Seguirem treballant perquè així sigui.

De reptes acumulats, a Girona no n’hi falten. El que sí que es troba faltar és un govern implicat a fons perquè no s’arribin a tancar 19 establiments només entre la Rambla i Argenteria, com ja ha passat. Que si una moció ciutadana per la moratòria de pisos turístics s’aprova, aquesta tiri endavant. Que no es retalli en cultura, com s’ha fet, sense cap argumentació de fons sinó per simple tisorada automàtica. Que entengui que quan es municipalitza un servei com l’aigua s’ha de lligar a un procés de transparència. Que remodeli la plaça Pallach, la Central del Molí, la pista del CREC de Sant Daniel abans que s’acabi el mandat. Que alhora reconnecti el barri de Vista Alegre amb la resta de la ciutat. Que s’arrisqui en la nova proposta de gestió d’escombraries i neteja per canviar la dinàmica de brutícia i de reciclatge més aviat just que viu la ciutat de fa temps. Que faci una proposta integral de com ha de ser l’entrada Sud més enllà de les operacions privades de Clínica Girona i el Corte Inglés. Tot això, però, queda pendent.

Marquès Caldes de Montbui, un nom a reivindicar?

Ara fa un any, i aprofitant la calma de l’agost, vaig publicar un primer article sobre noms d’espais centrals dels carrers i places de Girona que semblen inqüestionables però que són d’un honor dubtós. Llavors em referia a la Plaça Marquès de Camps, també coneguda com l’Havana Petita, i aquest estiu m’he desplaçat més sud, al carrer Marquès Caldes de Montbui, un eix vital amb moltes necessitats de dinamització social i comercial al barri de Sant Pau i Pla de Palau on, entre d’altres, hi té el local l’Associació de Veïnes i Veïns. Marquès Caldes de Montbui és un carrer que pels que hem anat a l’institut Santiago Sobrequés i, per tant, hem tingut molta xarxa d’amistats al Sud de Girona, ha sigut sempre un espai on hi passen coses, hi viuen amics i coneguts, les voreres en molts punts són estretes i on, perquè no recordar-ho, cal vigilar amb el trànsit.

Aquest carrer, però, existeix des de fa dècades. Molt abans de l’institut, de les escoles Migdia i Cassià Costal i, evidentment, del Parc de les Casernes. De fet era l’Avinguada Generalísimo Franco del municipi històric de Palau, annexionat a Girona ara fa més de 50 anys. L’any 1965, com a resultat de l’annexió i tenint en compte que Girona ja comptava amb una Avinguda amb el nom del dictador (l’actual Rambla de la Llibertat), el ple de l’Ajuntament va aprovar canviar el nom del carrer pel de Marquès Caldes de Montbui. És a dir, la nomenclatura del carrer té arrels en el franquisme gironí: es líders de la dictadura a la ciutat són quin van decidir el nom del carrer. Ara bé, qui era aquest marquès? I, sobretot, d’on prové i què significa aquest marquesat que avui, com gairebé tot títol nobiliari, depèn de la monarquia espanyola? Repassem-ho per reflexionar sobre si té sentit que el nom segueixi marcant un carrer tan important a la ciutat.

El títol del marquesat de Caldes de Montbui el va crear el rei espanyol Alfons XIII, besavi de l’actual monarca, ara fa poc més d’un segle per atorgar-lo a Anna Girona Vidal, vídua de Domènec Sanllehy, qui havia sigut alcalde de Barcelona pels liberal-conservadors, la formació dels terratinents i grans burgesos  que tenia el catolicisme, la monarquia, el sufragi masculí i l’ordre social com a bases del programa. Sanllehy també va ser promotor de la Caixa de Pensions i president del Cercle del Liceu en aquell tombant de segle on les classes socials i els seus interessos eren evidents i imposats per tots els mitjans a les classes populars. Posteriorment, el títol nobiliari passà a mans del seu fill Carles Sanllehy, que va ser un dels dirigents de la Caixa de Pensions de Barcelona durant el Franquisme transformant l’entitat de la vessant més social cap a la inversió a l’estranger. En un exercici de matrimoni de classe (social), Carles Sanllehy es va casar amb la llavors comtessa de Solterra, Clotilde de Sarriera.

Paral·lelament, el seu germà Manuel Sanllehy era un dels escollits per formar part del primer govern municipal feixista a la ciutat de Barcelona comandat per Miquel Mateu i Pla, conegut a Peralada i ministre de Franco. Aquell primer ajuntament aprovà declaracions com la que tot seguit reprodueixo: «El Ayuntamiento actual, respondiendo al lema de la ‘España Una’, ha acabado con los problemas que creaba la dualidad de lenguas. En la Casa hoy no se habla ni se emplea más que el idioma español por antonomasia (…) la nueva España que se forja, la España Grande, precisamente por serlo, no podía continuar convertida oficialmente en sucursal de la Torre de Babel“.» (Sàpiens, març de 2010, reportatge de Jordi Finestres).

Nomenament de Manuel Sanllehy, comte de Caldes de Montbui i germà del marquès de Caldes de Montbui, al primer ajuntament franquista de Barcelona (La Vanguardia, 17 de febrer de 1939)

Aquests són els orígens i les “aportacions” del Marquesat de Caldes de Montbui al país. Com podem observar, la seva és una vinculació amb el poder de la dictadura franquista i l’oligarquia econòmica i els lligams amb la nostra ciutat brillen per la seva absència.

No és un cas únic, ho sabem, n’hi ha d’altres com, per exemple, el de Poeta Marquina, del qual se n’ha parlat més. Per això, ara que Girona ja té un protocol de com es poden canviar noms de carrers i places de la ciutat estaria bé plantejar-nos si aquest eix veïnal al Sud de la ciutat podria canviar de nom. O bé, des d’una posició més conservadora posant-li “Caldes de Montbui” a seques en honor a la bonica població vallesana o, apostant, perquè aquest sigui el primer gran carrer de la ciutat que porti un nom de dona.

Fa cosa d’un any vam reivindicar que la supervivent dels camps de concentració nazis Neus Català entrés al nomenclàtor gironí dedicant-li un carrer important i el plenari va aprovar una declaració institucional perquè fos així. Canviar el nom d’una avinguda gironina que honora un títol nobiliari anacrònic i lligat al franquisme pel d’una lluitadora antifeixista seria una lliçó de memòria històrica. Ara que tenim les eines ha arribat el moment de fer-les servir.  

Pisos buits i conflictivitat i polítiques d’habitatge

Hem llegit aquesta setmana que l’alcaldessa Marta Madrenas té un pla per combatre les ocupacións d’habitatge d’origen delinqüencial. En primer lloc, cal tenir molt clar a què ens referim quan utilitzem aquest terme perquè hi ha un risc de generalitzar una acció, la de les ocupacions, que té moltes arestes i casuístiques. I en això, Madrenas corre el risc de posar a tothom al mateix sac. Dit això, encara sobta més que la senyora alcaldessa faci un anunci d’aquesta envergadura – un pla – sense un suport de la fiscalia ni un acord amb la resta de forces de seguretat i, sobretot, sense totes les competències en matèria de seguretat que demana una acció en contra de les bandes o màfies de delinqüents. La intenció de Madrenas pot ser lloable, però l’anunci sembla més un titular d’estiu que una política real i concreta.  

No ho dic per dir. Des de Guanyem, entenem la seguretat com un eix fonamental en la vida dels gironins i gironines i per això ens preocupa. En aquest sentit, fa mesos que sentim les queixes veïnals en relació a la manca d’efectius de la policia municipal per poder atendre el que sí son competències municipals en matèria de seguretat a la ciutat, als barris. Aquesta és una realitat palpable si es passeja pels carrers gironins com ho és també la manca d’iniciativa política pels projectes comunitaris i de transformació econòmica que reduirien part de les causes que porten les persones a delinquir.   Tanmateix,  sembla que ara sí que disposem de dispositius i recursos per endegar un pla, del qual no puc entendre que se’n donin detalls a la premsa, però que no ha estat ni compartit ni consensuat amb l’oposició, per intervenir en un àmbit tant complex. Deixi’m doncs que mostri la meva perplexitat davant d’aquest anunci: amb quins dispositius? amb quins mitjans jurídics i/o administratius? amb quin pressupost? I més quan dies abans de les eleccions Marta Madrenas va anunciar un aplicatiu municipal, pagat per a totes i tots, sobre aquest tema que ha estat un fracàs i que ha quedat en l’oblit. 

Però és que a més a més, que existeixin pisos buits que s’ocupen per delinquir es deu no només a la manca de polítiques de seguretat, sinó sobretot a la manca de polítiques públiques d’habitatge que han sigut les grans absents de l’última dècada a la ciutat. Això ha portat a que hi hagi prop de 1000 habitatges buits a la ciutat, que l’increment del preu de lloguer sigui una constant inassumible per la majoria de gironines i gironins i que el parc públic d’habitatge no creixi i, per tant, impossibiliti fer front a les necessitats socials que existeixen en una ciutat com Girona.  

En aquest sentit, Guanyem Girona fa mesos que exigim que es desenvolupin plenament les competències en matèria d’habitatge, que aquestes sí ens són pròpies, per poder desenvolupar accions per a la intermediació.  En definitiva, el que hem proposat és  mediar amb els fons d’inversió propietaris de bona part d’aquests habitatges que són ocupats i que es troben immersos en un mercat immobiliari il.legal i, en alguns casos, delinqüencial. En altres municipis s’estan tancant convenis entre fons d’inversió  i ajuntaments, per poder posar habitatges buits o ocupats de forma anómala a disposició de les borses municipals de mediació per al lloguer social. A Girona, no. 

Des de l’Ajuntament també es poden iniciar procediments d’expropiació d’aquests habitatges buits donada la clara demanda acreditada d’habitatge de lloguer assequible a la zona. Tot i l’alta demanda, Girona només disposa d’un 3% d’habitatge de lloguer social. Aquestes dues mesures són de caràcter immediat, però ni ha d’altres a mig i llarg termini derivades dels acords  que vam assolir Guanyem Girona amb el govern de la ciutat per a l’aprovació del pressupost 2020. Aquests acords se centraven en l’adquisició d’habitatge i la promoció d’habitatge de lloguer social. Mesures, ambdues, que el que pretenen és reequilibrar l’escassa oferta d’habitatge de lloguer assequible que té la ciutat. Aquestes propostes poden permetre disposar d’uns 100 habitatges en els propers 3 anys.

D’altra banda, amb la notícia de la implantació del nou Hospital Josep Trueta a Salt i Can Gibert queda alliberada la suspensió de llicències dels terrenys de Domeny que s’havien reservat per a aquest equipament. Cal doncs que l’ajuntament acceleri i promogui el desenvolupament del sector a través de la cooperació amb iniciatives públiques, público-privades i privades,  ja que  representa la gran oportunitat per disposar d’habitatge de lloguer assequible per als veïns i veïnes de Girona. Una oportunitat perquè la gent de Girona no es vegi obligada a marxar de la ciutat en els propers anys com anticipava la diagnosi sobre habitatge elaborada pel propi ajuntament a través de la Unitat Municipal d’Anàlisi Territorial.

Finalment, espero també que l’actual redacció del nou pla d’habitatge de la ciutat permeti poder afinar i prioritzar en tots aquests objectius a mig i llarg termini, imprescindibles per poder assegurar el dret a un habitatge digne a qualsevol gironí i gironina. Un dret que és la millor de les polítiques públiques contra les usurpacions d’habitatges amb finalitats delictives. 

Municipalitzar l’aigua, per què?

Malgrat no era l’aposta del govern de CiU (ara Junts per Catalunya) en el seu moment fa temps que tenim coll avall que la municipalització del servei d’aigua a Girona es farà realitat més aviat que tard. La denúncia de la CUP al 2015 va donar la possibilitat als Ajuntaments de prendre el timó del servei al 2017, sota mandat judicial i això ens ha permès encaminar la municipalització amb unes facilitats que ja haurien volgut altres, com la gent de la Taula de l’Aigua de Terrassa que, en canvi, ara han esdevingut els nostres referents. 

Foto: Jordi Nadal (El Punt Avui)

Així doncs, amb la mà al timó i amb un contracte que s’acaba amb el 2020 el govern va apostar per iniciar un procés de rescissió del contracte. Malgrat això difícilment ens permetrà avançar gaire la data de posar fi a la nefasta gestió d’AGISSA amb Girona SA al capdavant, sí que ens està permetent visualitzar i deixar constància de tots els incompliments i irregularitats que ens han portat a dir prou en aquesta gestió. Un darrer exemple és l’informe de finals de mes elaborat per la Comissió Jurídica Assessora on es diu literalment: “En aquest cas, tant si es té en compte la importància de les obligacions incomplertes, com si es pren en consideració la reiteració de l’incompliment d’aquestes obligacions, cal considerar que els incompliments tenen el caràcter de culpable”, fent referència a la gestió de la part privada, Girona SA, avui imputada als jutjats de Girona.  

Malgrat això, l’escenari és d’incertesa ja que el govern municipal s’ha negat reiteradament a explicar públicament tot aquest procés amb tots els detalls necessaris i ha endarrerit fins tot just fa un mes la convocatòria d’una Taula de l’Aigua, un espai participat per entitats i persones expertes que hauria hagut de ser el motor i guia d’aquest procés de canvi. Tot just fa un mes, doncs, que vam conèixer el calendari i els “detalls” del futur d’aigua i vam poder veure les mancances dels mateixos. Perquè resulta que de tot allò que hauria de fer que el nou servei fos ben diferent de l’actual en els documents sobre el nou servei se’n parla poc. 

El cas és que si Guanyem Girona fa una aposta per una gestió de l’aigua pública ho fa, sobretot, perquè entén que és la via per avançar en quatre principis bàsics i compartits en l’anomenada nova cultura de l’aigua: el control ciutadà, l’aigua com a Dret Humà, la sostenibilitat i el servei públic. No es tracta, però, de quedar-se en el marc teòric sinó que cal aterrar aquests principis a la realitat del nou servei i aquí és on el govern actual no està fent la feina o, si més no, no la comparteix amb la resta d’actors polítics, socials i ciutadà.

Quan parlem de control ciutadà, per exemple, ens estem referint a donar garanties d’informació i transparència i per això no cal ni tan sols esperar el nou servei. Després de 2 anys de gestionar l’aigua des de l’Ajuntament ja hauríem de tenir una web accessible amb tota la informació i documentació relacionada amb el servei, el procés judicial (sempre que sigui possible, és clar) i els passos que es fan cap a la municipalització. Però no només cal una web exemplar en termes de transparència, en el futur del servei d’aigua caldrà també unes factures clares i sintètiques que ens mostrin demanera fàcil quina és la nostra despesa i quin el cost i com es relacionen l’una amb l’altra, on no s’hi barregin altres conceptes i amb informacions que incentivin un ús responsable de l’aigua. A més, és clar, d’eines de fiscalització i auditories que facilitin el control del servei. Control ciutadà també vol dir garantir espais i estratègies de participació ciutadana, ens cal un Observatori Ciutadà del Cicle de l’Aigua que incorpori l’expertesa científica i la visió de la ciutadania i que disposi de les eines necessàries per poder desenvolupar la seva feina propositiva i de seguiment i ens cal la veu de l’Observatori dins del mateix òrgan de govern del nou servei. També això hauria de ser ja una realitat i la Taula de l’Aigua hauria hagut de ser des de fa temps el precursor d’aquest observatori.

Parlem també de l’aigua com a Dret Humà. Volem una gestió pública per poder decidir públicament quina ha de ser la taxa pública del servei, per garantir que l’aigua tingui un preu just i progressiu i que alhora promogui l’estalvi. I també per evitar que es produeixin talls d’aigua per impagament, cal fer front a la morositat per altres vies, l’aigua és un Dret Humà i tothom hi ha de tenir accés. Tot un sistema de tarificació, doncs, que cal conèixer però que a menys de sis mesos de municipalitzar el servei ningú sap encara com es formularà.

Volem aigua pública per garantir que es gestiona amb criteris de sostenibilitat al llarg de tot el cicle integral de l’aigua, des de que l’agafem als rius fins quan l’hi tornem: estalvi, eficiència energètica, qualitat de l’aigua, cura dels rius i els recursos hídrics en general i els seus ecosistemes, reutilització d’aigües depurades i aigües pluvials, educació i sensibilització… la sostenibilitat ha de ser un eix transversal en tota la gestió. 

Finalment servei públic ha de ser sinònim de gestió sostenible, eficaç i eficient. Un bon servei que tingui en compte la ciutadania i amb una política de gestió dels recursos humans equitativa i justa, que incorpori el coneixement científic i tecnològic en la seva gestió i que sigui sostenible financerament i econòmica, assumint tots els costos de la gestió, també els ambientals. En aquest sentit, és important veure quines sinèrgies podem explorar amb la universitat i el món de la recerca perquè l’aigua, un dels nostres recursos més preuats, sigui també font de coneixement i de futur en el millor sentit dels termes.

Així doncs, volem municipalitzar l’aigua, sí, però volem fer-ho per transformar de dalt a baix el servei i fer-ne un model a seguir en base a tots aquests principis de l’anomenada nova cultura de l’aigua. Aquest és el repte de debò en la municipalització i és on a pocs mesos de fer el pas, queda massa per fer. 

Pacte contra la segregació escolar: passem a l’acció?

En el darrer plenari del Consell Municipal d’Educació (CEM) de Girona s’aprovava el Pacte de ciutat per combatre la segregació escolar. Aquest dilluns 27 de juliol finalment es va aprovar al ple.

Això és sense cap mena de dubte una bona notícia. Tot el que sigui lluitar contra aquesta xacra serà poc. Ja l’any 2008 el Síndic de Greuges feia públic el seu primer informes sobre la situació de la segregació escolar a Catalunya, on la situació a Girona era preocupant. En aquells moment la regidora d’educació, Núria Terés i dins el Consell Municipal d’Educació (CEM), va elaborar un document titulat “Mesures educatives per a la millora de l’èxit escolar i la cohesió social a la ciutat” perquè fos valorat i acordat per tots els sectors de la comunitat educativa de la ciutat. El plenari del CEM del 28 de gener de 2009 va aprovar el document de mesures a proposta de la Comissió de Planificació del mateix Consell. Aquell document pretenia reforçar la cohesió social i evitar la segregació escolar; afavorir la igualtat d’oportunitats i l’equitat educativa; assolir una educació de qualitat per a tot l’alumnat: facilitar l’elecció de centre, i reduir els desequilibris educatius.

A l’informe del Síndic de Greuges de l’any 2016 Girona era la vuitena ciutat amb més segregació escolar d’un llistat de 50

Però a partir del 2011 moltes d’aquelles mesures proposades restaren dins un calaix, i la situació, lluny de millorar, va empitjorar. Tan és així, que en el segon informe del Síndic de Greuges de l’any 2016, Girona tenia el dubtós mèrit d’estar entre les ciutats catalanes amb més segregació escolar.

Ara, amb aquesta proposta es pensa revertir la situació. Les intencions són bones, però cal recordar que el paper ho aguanta tot, que el que és realment important no és el document en sí, sinó desenvolupar degudament els diferents eixos i línies d’actuació que s’hi han previst. El document inclou mesures entorn a la planificació i la gestió de l’oferta de places escolars, propostes en relació al projectes de centre educatiu, d’altres sobre l’organització i els projectes dels centres educatius i també en relació a les oportunitats educatives i d’aprenentatge més enllà de l’horari lectiu. Tot plegat amb l’objectiu de “combatre la segregació escolar en els propers anys a través de la coresponsabilitat de centre, entitats, comunitat educativa, famílies i institucions”. Aquesta coresponsabilitat però, requereix d’un lideratge clar de la regidoria d’Educació que faci possible tirar endavant tot aquesta colla de reptes a còpia de treballar conjuntament amb tots aquests actors i especialment amb el Departament d’Educació exigint-li compromisos concrets. Cal que les administracions hi posin recursos, humans i econòmics, i la valentia de canviar dinàmiques i interesssos posant per davant l’equitat i la cohesió social per sobre d’altres lògiques individualistes. Això és el que farà possible avançar realment en aquest combat a la segregació escolar o seguir escalant en aquesta llista de les ciutats amb més segregació.  

Ho dic, perquè de propostes que han quedat en no res en tenim els calaixos plens. En aquest sentit voldria recordar que en els darrers anys, des de l’oposició s’han presentat moltes propostes en aquesta línia, algunes aprovades per unanimitat, i que lamentablement no s’han dut a terme com pertocaria. Per posar alguns exemples, la moció que demanava replantejar l’adjudicació de beques i subvencions als centres escolars pretenia que aquestes esdevinguéssin veritables eines de reequilibri de situacions de desigualtat existents entre escoles i alumnat i que, per tant, revertíssin sobretot en aquelles escoles amb més mancances. La petició per l’ampliació de les Unitats d’Escolarització Compartida (UEC) posava el focus en la necessitat de garantir una oferta suficient de places en aquestes vies alternatives d’escolarització. I la moció sobre l’educació a temps complert (360) feia evident la necessitat d’anar més enllà de les parets i horaris dels centres educatius i pensar l’estratègia educativa de ciutat des d’un marc més ampli entenent que les oportunitats educatives venen condicionades també per tot allò que passa fora de les escoles. 

Per tant celebrem l’aprovació del document, però estarem amatents que aquest cop no quedi en el bagul dels oblits i es comenci ja a treballar en mesures concretes. Tenim poc temps per revertir una situació dramàtica.

El Wellness: de gimnàs de pocs a un equipament de ciutat

El barri de Pla de Palau-Sant Pau de Girona compta amb un equipament esportiu de primer ordre, el gimnàs O2 Wellness. El que poca gent sap, més enllà que el web només és en llengua castellana, és que aquest gimnàs és una concessió pública. És a dir: es va cedir a una empresa la seva construcció i explotació però el terreny i el que hi ha, així com el projecte que s’hi desenvolupa, és o, millor dit, podria ser si qui governa s’ho cregués, de l’Ajuntament de Girona. De totes i tots. Per entendre’ns: el que avui és un gimnàs d’elit, amb unes tarifes de les més altes de la ciutat, podria arribar a ser un equipament per un barri i una zona, el Sud de la ciutat, mancada d’equipaments municipals i sense una proposta integral més enllà de la construcció de Clínica Girona i l’ampliació de l’Hipercor. Un projecte de ciutat.

Explico tot això perquè aquesta setmana s’han fet públics dos informes, del secretari i de l’interventor, on s’assenyalen moltes irregularitats en la concessió d’aquest gimnàs a l’empresa Metropolis i també en la gestió posterior. És a dir, en surten esquitxats tant el govern del PSC del moment, per no haver fet un seguit de passos que garantissin fixar un retorn per a la ciutat i un benefici clar del que es podia dur l’empresa en la gestió del gimnàs, com el de CiU i el seus hereus ja que durant 9 anys han permès que la situació fos de descontrol absolut pel que fa a una concessió pública tant important. De fet, l’any 2016 s’acabava l’únic document que havia presentat l’empresa com a pla de negoci i el govern de Madrenas ni tan sols en va demanar un de nou. I tot, malgrat que en el seu moment, l’any 2007, el grup de Convergència i Unió, els de Madrenas, van denunciar al jutjat la situació per improcedent i delictiva. És allò d’arribar al poder i oblidar el que havies predicat.

“L’empresa ha agafat diners d’una concessió pública que el govern no ha volgut i/o sabut controlar per salvar un holding de gimnasos deficitaris arreu de l’Estat”

Mentrestant, l’empresa gestionadora del gimnàs ha fet i desfet com ha volgut. Imagineu-vos fins on ha arribat el descontrol que l’empresa ha estat utilitzant els beneficis industrials de la gestió del gimnàs, segurament molt per sobre dels que li pertocarien, per finançar altres gimnasos que té a l’Estat i que van més curts de diners. Dit d’una altra manera, ha agafat diners d’una concessió pública que el govern no ha volgut i/o sabut controlar per salvar un holding de gimnasos deficitaris arreu de l’Estat. Tot això que explico surt en els informes que s’han anat comunicant als grups en els últims dies i que ha publicat aquest dimarts El Punt. Per això, des de Guanyem Girona, que no tenim compromisos ni herències amb aquest model de gestió del 78, proposem que l’Ajuntament recuperi el control de l’equipament amb una visió de ciutat i de barri.

El sud de Girona és una de les zones més poblades i que creix més però pateix un dèficit d’equipaments municipals

Amb fermesa i valentia. Per la ciutat de la gent i dels seus barris ens hem de posar les piles. I en aquest sentit urgeix que el ple de l’Ajuntament abordi la regularització de la situació, faci un control immediat de la concessió i organitzi un acte i un espai de transparència públic on es doni compte del que ha passat i s’expliqui el pla de treball pel futur de l’equipament. Una proposta que hauria de comportar la presentació d’un document abans de finalitzar l’any amb l’estat de l’equipament, els beneficis exactes que ha obtingut l’empresa i l’obligació immediata d’oferir programes socials i esportius que constaven en el plec de clàusules i que la concessionària no ha tirat endavant. 

Assemblea de Guanyem Girona al Centre Cívic Pla de Palau, un dels pocs equipaments municipals dels quals gaudeix el barri, annex al complex del Wellness

Tot plegat, ha de servir per plantejar si és possible a curt termini la reversió de l’actual concessió i, sobretot, per plantejar com més aviat millor que el gimnàs deixi de ser un projecte de pocs per a passar a ser un equipament de barri i de ciutat. Aquesta i només aquest, pot ser l’objectiu d’aquells que defensem el bé comú, allò públic, posar la vida al centre. I més, en un moment, en què sabem com d’important n’és la salut i el cuidar-se. A nivell personal i també a nivell col·lectiu. 

Passat, present i futur de la Vall de Sant Daniel

No fa pas massa anys, l’absis del monestir de Sant Pere de Galligants formava part de l’antiga muralla de Girona. Un petit portal permetia sortir de la ciutat i resseguir el riu Galligants per endinsar-se a la feréstega Vall de Sant Daniel. Fa poques dècades que aquest tram de muralla es va tirar a terra: Sant Pere de Galligants ja no és part de la fortificació de la ciutat i la vall és menys salvatge perquè hi ha nascut un veïnat que creix dia a dia.

CRDI – Ajuntament de Girona

Ara, cotxes, motos, bicicletes i les persones a peu hi poden accedir-hi i quasi sense voreres (aquesta és una demanda històrica dels veïns i veïnes de la Vall) s’arriba a la botigueta de queviures, punt de trobada dels veïns per fer petar una estona la xerrada i fer barri. Més enllà ens trobem el monestir de Sant Daniel, el cementiri, accessos per pujar als Àngels o al castell de Sant Miquel o fer el recorregut de les fonts: la d’en Pericot, d’en Fita, la dels Lleons, la del Bisbe, la del Ferro…

El monestir, sense la muralla, a dia d’avui (©Kite_rin – ShutterStoc)

A Torre Gironella, barri que vigila la Vall des del seu vessant sud, hi trobem el camí de les Creus, la Mina d’aigua del Calvari, la muntanya de la O, masies que han aguantat el pas dels segles com el Mas de la Torre, datat del segle XVI, o bé Mas Miralles construït l’any 1710.

Envoltat tot d’una vegetació típicament mediterrània de muntanya baixa, boscos com del massís silici de les Gavarres, les bosquines, turons calcaris com el de Montjuïc, Torre Gironella i de les Pedreres. Sense oblidar  la fauna de les rieres de invertebrats: curull de peixos i amfibis. Si us explico tot això es per situar-vos en l’entorn perquè com molt bé diuen els veïns i veïnes, la Vall de Sant Daniel és poble.

D’un temps ençà s’ha anat incrementat el veïnat, un fet que ha promogut tot un seguit d’activitats i trobades de tots els seus veïns, amb més canalla corrent pels carrers i més activitats organitzades des d’una Associació de Veïns i Veïnes ben activa. Ara, a més, amb el desconfinament molta gent de la resta de Girona ha redescobert la vall.

Però  aquest espai privilegiat no s’escapa d’alguns dels problemes que afecten la resta de la ciutat. Un d’ells és l’excés d’apartaments turístics. Hi ha famílies que, per la seva vinculació amb la vall o perquè hi tenen família, voldrien venir-hi a viure, però l’especulació en l’habitatge i la seva derivació cap a un model turístic massificat frena aquesta oportunitat. L’habitatge és, però, un problema de ciutat, que afecta la gran majoria de famílies per les quals comprar un pis o una casa s’ha convertit en un somni impossible o pagar un lloguer s’endú bona part dels sous.

La moratòria de pisos turístics aprovada recentment al ple ha de servir per recuperar habitatges per a les veïnes i veïns, a Sant Daniel i a la resta de ciutat.

Sant Daniel no es vol fortificar, no es vol tancar en si mateix, però si que existeix una preocupació sobre la preservació de l’entorn. Les veïnes i veïns volen evitar la massificació i que es mantingui com un espai de gaudi per totes les veïnes i veïns de Girona que vulguin gaudir dels beneficis de la natura.

Alguns governs sovint obliden que la feina principal de la política és la de millorar la vida de la gent. Si s’explota el territori i no es pensa en el dia a dia da la ciutadania (ja sigui oferint espais públics adequats o lluitant per reduir l’augment dels preus de l’habitatge) es perden veïnats, es perden ciutats. Sant Daniel és un espai privilegiat: gaudim-lo entre tots i preservem-lo per al futur.

Repensem la Fira de Girona, repensem el futur

A Girona hi ha silencis que es deuen pactar en algun indret secret de la ciutat. L’altre dia, d’aquests silencis i opacitats, la periodista Celia Castellano en feia referència – amb èxit – a Twitter.

Només així puc entendre que el tancament sine die d’un agent econòmic on les institucions públiques destinen pressupost i recursos com és la Fira de Girona hagi passat tan desapercebut. Honestament, un espai i un projecte com aquest es mereix més mirades i més proposta que un simple ERTO fet amb nocturnitat i traïdora amb els treballadors i treballadores de l’espai sense presentar cap document numèric ni justificatiu al Patronat de la Fundació. Perquè la realitat és que jo, essent Patró de la Fundació Fira de Girona, no he vist ni un sol document que acrediti la necessitat de l’ERTO o el tancament del Firal ara ja fa dos mesos. És a dir, no és que no ho hagi vist la ciutadania que paga bona part del projecte, és que ni tan sols ho hem vist els membres del Patronat. I més, en una Fira que fa temps que té alguns problemes per tancar els comptes amb números positius, vinculats també a la incapacitat del govern municipal de trobar fórmules per fer-hi arribar finançament.

Foto: Fira de Girona

Tot això que explico aquí em sembla important, a mi i a Guanyem Girona, primera força de l’oposició. I ho és més quan, la setmana passada, escoltava les declaracions del Director General de Fira de Barcelona, Constantí Serrallonga que explicava a Mònica Terribas que han estat treballant totes aquestes setmanes per fer possible que en aquest context la Fira torni a funcionar a tot drap a partir del setembre. És a dir, a diferència de Girona, no han aturat les màquines, sinó que han posat bous i esquelles perquè el projecte surti amb força just quan acabi l’agost. I ho poso d’exemple malgrat que a vegades he discrepat i discrepo de l’estratègia de Fira de Barcelona. Aquí, però, parlo de tenir estratègia i objectius a assolir. I, de fet, que JxCat, que va heretar el discurs «del govern dels millors» i de la gestió, estigui liderant d’aquesta manera la gestió de Fira de Girona mostra que sovint actua justament al revés.

Sobre Fires i Congressos sabeu que, des de Guanyem Girona creiem en una economia diversa, que explori sortides a la crisi més enllà de les receptes tradicionals dels últims 10 anys que no han servit per redistribuir riquesa ni treball, i, per això, ens agradaria tenir un debat general i sobre què hauria de ser la Fira de Girona a mitjà termini. Per nosaltres, que tenim la responsabilitat política d’aportar solucions, i també per a la gent i els agents econòmics de la ciutat i la demarcació, que necessiten impuls. Ara que ja estem en fase de represa, hauríem, per exemple, de presentar una programació d’estiu amb esdeveniments diversos que ajudin a millorar l’economia de la Fira. Tanmateix, amb aquesta aturada incomprensible, la Fira no té la capacitat per assumir-ho i a hores d’ara no sabem ni quina planificació hi ha pels mesos que vindran.

Exercici de transparència i de retre comptes el que fem aquí. Necessari per situar-nos i per encarar els debats que tenim com a ciutat i com a societat després de la pandèmia. Sortides diferents a les viscudes i propostes que posin el treball i l’economia, diversa i justa, al servei de les necessitats socials. En aquest sentit ja vam presentar una proposta de xarxa de mercats municipals que ha estat desestimada pel Govern on la Fira també podria tenir un paper important. Una Fira de Girona que ha de seguir la idea d’obrir-se al Parc de la Devesa per establir-hi sinergies i propostes com un primer pas d’obertura a la ciutat. La Fira té un projecte que no interpel·la prou a la majoria social i econòmica de la ciutat i, per tant, cal replantejar-ho. Amb totes les ganes, que nosaltres tenim, i les idees, que entre totes podem definir. Fer-ho per revitalitzar un projecte, que lligat a l’Auditori, pot ser un puntal del futur que ha de venir, cooperatiu, de petits productors, autoocupació digna i superació del turisme com a única beta que té l’economia per estirar. Repensem la Fira, repensem el futur. 

Polítiques d’urbanisme i d’habitatge post-Covid

Durant aquests dies moltes de les reflexions i debats que hi ha a les nostres llars i a les llars de gairebé tothom, tenen l’habitatge com a protagonista. Des de qüestions fonamentals com preguntar-se si podrem seguir pagant la quota de la hipoteca o el rebut de lloguer, fins a com n’és d’important el paper de la comunitat de veïns i veïnes per fer front a les necessitats més bàsiques, especialment dels més vulnerables. I moltes d’aquestes qüestions que ens fem i farem durant els propers mesos, posen en relleu el model urbanístic i constructiu de les nostres ciutats, més basat en un model “desarrollista” primer i especulatiu en els darrers 20 anys, que en un model pensat en les persones i en el seu benestar. Un model que no ha aportat millores sociològiques com alguns esperaven, en termes de contribuir a nous models de ciutat i de convivència.

La Borda, un projecte d’habitatge cooperatiu a Barcelona (Foto: Ajuntament de Barcelona)

No hem millorat massa en relació als models i processos constructius dels anys 70 i 80, seguim amb edificis poc pensats per a contribuir a resoldre les necessitats col·lectives de les persones que hi viuen, sense espais comuns per compartir i conviure, ni espais mínims per facilitar  l’emmagatzematge de tot allò que ja no cap als habitatges, ni per l’aparcament de les bicicletes o els novedosos vehicles de mobilitat personal ni pels imprescindibles cotxets d’infants. Un model que, per la pressió de l’especulació, ha anat reduint els metres quadrats útils, reduint les terrasses i balcons. Unes mancances d’espais col.lectius, de metres quadrats dels habitatges, de manca de sortides que, aquests dies de confinament, hem trobat a faltar moltíssim i que cada cop més tothom veu com a imprescindibles per assegurar un mínim de confort i de benestar a les llars i a les comunitats veïnals.

Afortunadament, des de fa un anys, han aparegut les propostes innovadores com les del cohabitatge, l’habitatge cooperatiu, que venen a donar un tomb a aquesta realitat. Un nova manera d’entendre les formes de viure i conviure que donen resposta a moltes d’aquestes necessitats que l’habitatge tradicional no ha sabut resoldre.

D’altra banda, la manca de polítiques públiques de promoció d’habitatge de lloguer assequible ha provocat la pitjor crisi habitacional de la història d’aquest país i de molts d’altres. Sense instruments per regular o “neutralitzar” els efectes perversos del mercat lliure, hem vist com el preu de l’habitatge creix de forma exponencial, mentre que els salaris es redueixen o congelen en els darrers anys. A Girona això ha estat especialment dur.

Aquesta situació, que ha portat a l’exclusió residencial, per múltiples motius, a una de cada quatre famílies a Catalunya, ha generat també, l’expulsió i substitució de col.lectius, la sobreocupació, el creixement de l’infrahabitatge etc. La crisi de la COVID19 ha agreujat aquesta situació. I, de moment, les propostes del govern de l’estat per fer front a la crisi no sembla que vagin adreçades a canviar aquesta dinàmica. Tampoc les del govern de la Generalitat, ni la de la majoria de municipis. Per tant, preveiem, un escenari Post-COVID19 molt difícil per a moltes famílies pel que fa a l’accés i manteniment d’un habitatge digne.

Un edifici a La Creueta, Girona

En un altre ordre de coses, també observem que en el si de les comunitats de veïns tampoc s’ha innovat en gestió energètica, no hi ha experiències de centralització de subministraments, no s’han incorporat les energies renovables en les construccions estàndards, fent-nos així més dependents d’un model energètic gestionat per grans oligopolis. Un model que no ha tingut en compte els criteris de sostenibilitat, buscant la reducció del consum i de l’impacte ambiental. Queda molt per poder disposar d’habitatges sostenibles, de cases passives en termes energètics que, a més, generin grans avantatges per als consumidors en termes ecològics, però també amb una reducció de la despesa en subministraments, evitant així la situació de pobresa energètica que pateixen moltes llars. Hem de tenir present que, en moments de crisi, és vital poder assegurar els subministraments per a tothom. Cal doncs seguir treballant en nous models constructius que no solament incorporin les energies renovables sinó també la gestió de proximitat, anant a models que potenciïn l’autoproducció.

A Girona est, una de les zones més abandonades de la ciutat s’hi iniciarà un projecte d’habitatge públic per a joves gràcies a la negociació de Guanyem Girona

I al costat d’aquest model de producció d’habitatge, tampoc s’ha millorat el disseny urbanístic de barris i ciutats. Quan parlem de model urbanístic, parlem de concepte de ciutat i intrínsecament, de concepció de ciutadà i de l’exercici de la ciutadania. Per tant, amb l’urbanisme es dissenya molt més que carrers, vials, zones verdes… Es dissenya la distribució dels equipaments i, per tant, l’accés a béns socials, culturals, esportius… Es dissenya la distribució de la població, evitant o potenciant processos de guetització o aïllament social, amb les conseqüències en termes de segregació.  Es dissenya la concentració o la distribució del capital històric, econòmic i social d’un territori. Amb l’urbanisme es dissenya la comunicació en el si de la ciutat i de la ciutat cap a la seva àrea urbana.

Amb l’urbanisme es defineix si una persona podrà caminar per la ciutat en itineraris de proximitat, podent així resoldre totes les seves necessitats, o es veurà obligada a grans desplaçaments per fer-ho, amb necessitats d’ús de transport. I això està totalment imbricat a qüestions de salut, per tant, l’urbanisme és salut, és justícia social, és equitat, és sostenibilitat i ecologia o, desgraciadament, és tot el contrari.Si analitzem com ha afectat el COVID19 a alguns sectors de la població, en barris concrets, ens n’adonem com n’és d’important l’urbanisme en la qualitat de vida de les persones. 

Cal doncs repensar com es projecten les ciutats, els barris, els habitatges incorporant tots aquests aspectes socials, de salut, demogràfics, econòmics i  ambientals, que en l’actual crisi de la COVID19 s’han acabat de fer evidents. I cal, per sobre de tot, fer del dret a un habitatge digne, la prioritat política imprescindible per entomar un dels problemes capitals que la COVID19 ens posa i posarà sobre la taula. Fem de la crisi una oportunitat de millora!

Dubtes i propostes sobre les pistoles de gas pebre de la Policia Municipal

En els contextos de crisis econòmiques i de sotracs importants és sabut que moltes administracions apliquen allò que Naomi Klein va definir com a la “Doctrina del Xoc” i que té a veure en fer passos cap a posicions més autoritàries aprofitant la desorientació general perquè siguin implícitament acceptades per la majoria de la població. Durant el període de la pandèmia, el govern municipal de Junts per Catalunya ha decidit comprar diverses pistoles de gas pebre per a ús de la Policia Municipal després que es produïssin alguns casos, molt excepcionals però reals, en què alguns agents havien sigut amenaçats amb arma blanca per persones durant la fase més dura del confinament.

Foto: ACN

Des de Guanyem Girona ens preocupa la seguretat dels gironins i les gironines i, per tant, també dels agents de la Policia Municipal. Tanmateix, ens sembla que aquesta decisió contradiu el discurs de la “policia de proximitat” i posa les bases de la construcció d’un cos policial pensat més per l’ordre públic, una funció que tenen assignada els cossos ARRO i BRIMO dels Mossos d’Esquadra, que pel servei de suport ciutadà a peu de carrer. Ens preocupa la decisió presa per precipitada i per les conseqüències que podria tenir la normalització de l’ús d’aquestes pistoles per part de la Policia Municipal aprofitant l’Estat d’Alarma i les pors socials generades durant aquests mesos. I és que un Ajuntament ha d’estar molt alerta per garantir en tot moment que no hi ha excessos policials, una pràctica de la qual cap municipi se’n lliura i, sobretot, ha de procurar constituir un cos de seguretat ciutadana basat en la proximitat i en la diferenciació qualitativa d’altres cossos pensats en clau més “repressiva”. La resposta a aquest desacord de Guanyem ha estat resposta per part de l’alcaldessa amb  un protocol d’actuació dels agents amb pistoles de gas pebre, que com sabem no són letals però causen dolor important i transitori.

En aquest sentit, des de Guanyem Girona, més enllà de no compartir la precipitació i la justificació puntual de la compra de les pistoles de gas pebre, hem volgut endinsar-nos en el protocol i plantejar alguns elements que considerem que caldria millorar substancialment.

En primer lloc, ens preocupa que es parli que els agents poden utilitzar la pistola quan la persona faci “resistència activa” ja que aquest concepte pot anar clarament associat a comportaments que es produeixen en contextos de mobilitzacions i manifestacions  i, per tant, escrit així es podria legitimar el seu ús en situacions on, de cap manera, armes de projecció i menys per part d’una Policia Municipal, haurien de ser usades. Un cas ben diferent és el d’una situació en què sigui la integritat d’un agent la que corri risc i, per tant, se’n faci un ús estrictament d’autodefensa. En aquest supòsit, recollit també pel protocol, tindria més sentit. Per això, ens sorprèn també que es parli com un supòsit d’utilització del gas pebre quan “es posi en greu risc la seguretat ciutadana” ja que és una condició tan general i subjectiva que s’hi poden incloure molts casos generant una laxitud que no és acceptable.

Així mateix, hi ha més elements sobre el protocol que ens generen massa incertes. El document no inclou res sobre els eventuals mals usos que es puguin donar i quines conseqüències hi haurà quan aquests es produeixin si és que mai es produeixen. No es parla doncs ni d’expedients ni de sancions per al possible mal ús. Tampoc concreta quants agents en podran fer ús ni fa una explicació detallada del que hauran de fer els agents una vegada l’hagin fet servir per apaivagar els efectes del gas pebre a les persones tal i com seria oportú ja que l’objectiu és “la reducció” de la persona i mai que aquesta pateixi dolor per se. Igualment, seria bo que el protocol millorés la distància d’actuació que hi ha d’haver entre l’agent i la persona a dos metres i que en la necessària informació prèvia de l’agent a la persona preguntés també si aquesta pateix algun tipus de malaltia respiratòria o ocular.

Finalment, és bo de saber que en un Estat com és el Regne Unit, que compta amb una tradició més extensa d’ús d’aquestes armes per part d’alguns cossos policials, es recomanen algunes accions (Assotiation of Chief Police Officers in England, Wales and Norther Ireland Guidance on the us of the incapacitant spray (2012) que tampoc queden recollides en aquest protocol com ara que per poder utilitzar les pistoles de gas pebre s’hagin de fer cursos de formació obligatoris amb exàmens inclosos, que si la persona a qui es vol reduir té una malaltia mental primer s’hauria d’interar parlar amb les persones que l’atenen normalment, els amics o els familiars per consensuar si convé o no l’ús d’aquests dispositius i, sobretot, ser molt clar en què tan important és l’ús quan sigui estrictament necessari com ara l’acció de cures que han de fer els agents una vegada utilitzat el gas que ha de derivar, en el cas que aquesta persona sigui detinguda, en oferir-li informació en paper sobre el gas pebre i les seves conseqüències.

Tot plegat ens porta a fer una última petició: la creació d’un mecanisme clar, públic i transparent que supervisi l’ús acurat d’aquestes pistoles en el cas que es comenci a utilitzar. En aquest sentit, una comissió formada per la direcció del cos policial, representants dels grups municipals i membres d’entitats vinculades als drets humans com ara podria ser la Comissió de Drets Humans del Col·legi d’Advocats així com  d’especialistes en criminologia de la Facultat de Dret de la UdG. Aquesta comissió podria ser l’encarregada de fer un seguiment estricte sobre els usos que han tingut les pistoles en un any i valorar quins efectes han generat. Una activitat que permetria anar revisant any a any el sentit i la necessitat d’ús d’aquesta arma per part del cos de la Policia Municipal de Girona.