Tens 90 anys i et fan fora de casa

Aquest article està basat en fets reals malgrat que els noms i els indrets que s’hi citen poden no ser els de debò per preservar la privacitat dels protagonistes. La història que hi relato està tenint lloc aquests dies de 2022.

La Maria fa setanta anys que viu al Mas. Primer com a masovera amb el seu marit, després, formalment, com a llogatera a través d’un contracte fet i pensat perquè perdés qualsevol possibilitat de tenir els drets d’un “lloguer antic”. Sigui de la manera que sigui, la Maria fa  setanta anys que viu i cuida el Mas. Ella, la seva família, el gos, les gallines i els conills. Havia arribat a tenir tres vaques, com era propi de les petites cases de pagès. Ara, la Maria ja n’ha fet noranta, d’anys. Amb vint va arribar a Girona de la terra alta. Venia d’una altra casa de pagès on aquella època ni tan sols hi havia arribat la llum encara. Era poc després de Guerra. Encara que ara pugui semblar mentida, a Girona també s’estilava la vida al camp i l’hivern era bàsicament època de carxofes, pèsols, faves i, també, d’alguna matança de porc. No només a Campdorà, a Sant Daniel o a Palau Sacosta, on avui la vida a pagès ens podria semblar una realitat possible, sinó també en molts altres punts de la ciutat. En parlava, per exemple, ara fa uns dies en un article en Jordi Grau fent referència a les Hortes de Santa Eugènia. La Maria s’ha dedicat molts anys al camp.  Gairebé tants com els que té. A això i a fer feines a les cases dels “senyors”. Ara, jubilada i vídua amb una pensió no contributiva – misèria i companyia – va fent dia a dia al Mas.

En alguns masos de Girona encara s’hi practica la ramaderia, molt menys estesa ara que quan la Maria s’hi dedicava

Dona treballadora, valenta, oberta i carinyosa amb el veïnat, la Maria agraeix la gent que es preocupa per ella. Cada dia els seus veïns es fixen que tanqui la llum a la nit, senyal que s’ha posat a dormir, i que aixequi la persiana i obri la porta als matins, evidència que s’ha despertat. Rep els infants de l’escola per ensenyar-los l’aviram i els conills i ho fa sempre amb la mateixa il·lusió que tenen els infants per descobrir de prop els animals. No estic parlant pas de Madremanya ni de Sant Andreu Salou sinó de Girona a l’any 2022. La Maria és sàvia, estimada i un pou de records. Dins i fora del Mas. Ella, que fa setanta anys que viu al Mas, s’ha despertat aquest gener glaçat amb la notícia que el propietari la vol fora. Després de setanta anys. El motiu és que el Senyor, amb majúscula per allò que se n’ha de venir de mena, que té aquesta i moltes altres finques i un representant legal que li fa la feina bruta, ha decidit vendre aquest mas històric a la nova classe adinerada dels països avançats. La quantitat de diners de l’operació fa caure de culs a terra. No és ni el primer ni l’últim cas al barri. Ni aquell ni a tants d’altres, que l’arribada de grans fortunes de l’altra punta del món impossibilita l’accés a l’habitatge d’aquells que no tenen habitatge en propietat. És a dir de la gent corrent.

El procés d’expulsió de la gent treballadora és constant a la ciutat. A mi m’ho ha explicat gent jove, gent de mitjana edat i de tot tipus de feina. Educadors, mestres, metges residents, estudiants, operaris… Els preus, l’especulació i el negoci amb l’habitatge corre desfermat a Girona. Ho explica bé aquest reportatge a Crític. I t’emprenya. Però clar, quan la història és la de la Maria que, als seus més de noranta anys, rep una freda trucada un matí de gener informant-la que ha de marxar del lloc on ha viscut els darrers setanta anys abans que s’acabi el mes de març, directament t’envaeix la indignació. La indignació cap un món injust, sense rostre humà, amb el dòlar com a valor per mesurar les coses que s’han o no s’han de fer. Mercadeig amb l’habitatge, la llum, l’aigua o el gas. Preus que pugen i que sempre repercuteixen en els mateixos mentre CaixaBank, Endesa o Gas Natural s’inflen a repartir dividends. Allò que hauria de ser de tots, en mans de l’Ibex i mentrestant a Girona el govern encara no ha sigut capaç de municipalitzar l’aigua, ha privatitzat per 8 anys la gestió dels residus a una multinacional i ha deixat de comprar i promoure habitatge públic aquest 2022.

La masia fortificada de la Torre de Taialà, un exemple d’un estil de vida que s’ha anat perdent

Per sort, quan casos com els de la Maria passen, sempre hi ha una comunitat, petita o grossa, on la gent damnificada es pot sostenir. En aquest cas, també. Veïnes i veïns seus estan oferint assessorament a la Maria i a la seva família. Fan suport, l’acompanyen en aquest procés dolorós i procuren que tot això acabi tant bé com sigui possible. És una quimera, sens dubte. La llei no és pas agraïda per a casos com aquest. Tampoc en molts altres. Però només d’imaginar-me la Maria, que ha cuidat i vetllat el Mas durant setmana anys, havent de fer les maletes perquè l’especulació guanya la partida se’m trenca el cor. Les persones per sobre del capital. És així de simple. La política que ens cal.