Plaça d’Espanya: una porta cap a la vergonya

Hi ha dates que recordarem sempre. Algunes de curioses. En el meu cas, per exemple, tinc guardat al disc dur que les obres de l’Alta Velocitat a Girona van començar el 18 d’agost de 2008. El motiu d’aquesta precisió memorística és que aquell dia era el primer aniversari que el meu pare no va poder celebrar amb nosaltres. Havia mort uns mesos abans i, per tant, la data que es van iniciar les obres del TAV és assenyalada, com a mínim, a casa meva. De tot allò d’aquí no res en farà quinze anys. Quinze anys sense el pare i quinze anys sense que Girona hagi acabat  les obres vinculades a l’alta velocitat de la ciutat.

Cert és que el TAV funciona, com també ho fa l’estació d’autobusos, però de tot l’enrenou vinculat als grans canvis que havia d’aportar l’alta velocitat a la ciutat tenim tres carpetes pendents que des de fa temps no en sabem gaire res. I això que fa deu anys que tenim el mateix color polític governant. De Puigdemont a Madrenas. De 2011 a 2021. Les excuses que “tot això ve d’abans” ja no serveixen i ara el govern prefereix el silenci, tapar la qüestió. Ara bé, què és el que falta acabar? En primer lloc, l’Ajuntament de Girona encara no ha lliurat tota la documentació necessària perquè puguem exigir el valor de les expropiacions que l’Estat va fer per construir la línia ferroviària d’alta velocitat. Aquesta inoperància pot significar que el dret a la compensació prescrigui i l’Ajuntament es quedi sense uns diners que eren formalment nostres. Estem parlant, doncs, que hi ha un risc que haguem regalat patrimoni de la ciutat gratuïtament per manca d’eficiència del govern gironí i per les martingales legals de l’Estat espanyol, que no ha volgut pagar. Ni quan manava el PSOE, al principi, ni quan ho feia el PP, al mig, ni quan ho ha tornat a fer el PSOE, al final.

En segon lloc, tenim les obres per enllestir el Parc Central. Després que l’Ajuntament assumís una part del cost i l’Estat una altra, queden encara per fer la part Sud del parc, aquella que enllaça amb la Plaça Europa, i la famosa marquesina que hauria d’unir els dos edificis ferroviaris i que era una de les propostes estrella de Madrenas. La part Sud, responsabilitat d’ADIF, encara no s’ha licitat malgrat el 2018 es va donar per inaugurat el Parc i la mateixa empresa va anunciar que abans d’acabar el 2021 les obres estarien acabades. N’heu sentit a parlar més vosaltres? Nosaltres, tampoc. I com bé sabeu, ja hem estrenat any 22.

El cas de la marquesina és similar. En aquest cas, el govern Madrenas es va comprometre que la marquesina seria una realitat a principis del 2018, just fa quatre anys. La realitat és que a hores d’ara encara no hi ha calendari perquè aquesta obra sigui una realitat. És a dir, camí de cinc anys de retard en un compromís electoral, públic i reiterat i aquí ningú ha assumit cap responsabilitat. Mentrestant, el parc continua a mig fer i amb un aparcament fantasma soterrat de més de mil places del qual ningú en sap el futur.

El Parc Central ha quedat a mig fer a l’espera que es facin obres pendents / Foto: Aniol Resclosa

Finalment, tenim la Plaça d’Espanya, forma oficial d’anomenar l’espai erm que existeix des de fa temps entre l’estació de tren de rodalies i la carretera Barcelona. Un espai que és porta d’entrada de la ciutat i que avui presenta un estat totalment deplorable. L’any 2018 no només es va inaugurar el Parc Central i es va dir que tindríem la marquesina. Uns mesos abans de les eleccions, com va passar amb Vista Alegre, Madrenas i el seu equip van presentar una proposta de reforma de la Plaça d’Espanya assegurant que era qüestió de temps fer-la realitat. Que s’hi posarien aviat. L’única certesa, però, és que al 2022 aquest projecte ni té pressupost ni té calendari. I tot malgrat que l’estiu passat el govern Madrenas deia “confiar que les obres començarien a la tardor”Per això, Guanyem Girona proposarem al proper ple que l’Ajuntament agafi el compromís d’engegar aquestes obres abans que acabi l’any i que, en el cas de la pacificació del carrer Bailén, previst en el projecte, es liciti fins i tot abans ja que es tracta d’una obra independent de la mateixa Plaça.

I és que la mobilitat i la necessitat de garantir espais més pacificats a l’Eixample és ja una urgència de ciutat. Al 2020 Guanyem vam aconseguir que Junts es comprometés a tallar un carrer central de l’Eixample un dissabte al mes per provar com podia millorar la situació al barri a nivell de salut, economia i amabilitat. Tot en clau també de lluita contra el canvi climàtic. De tot aquell acord, Madrenas se n’ha rentat les mans. No l’ha complert, vaja. Una “noble” manera de governar i teixir aliances, trobo. En tot cas, aquests dos anys han servit per veure clarament – i més en èpoques com les festes de Nadal – que la proposta de Guanyem es quedava fins i tot curta. Per això, caldria fer un estudi clar i específic sobre els carres de l’Eixample perquè Girona faci un pas endavant com han fet París, Amsterdam o Pontevedra i aposti pel vianant, els vehicles no motoritzats i el transport públic en la zona adjacent al centre de la ciutat. Us imagineu, per exemple, la plaça d’Espanya reformada, un carrer Bisbe Lorenzana pensat en la gent i un Garatge Forné sense que estigui en estat de desús?  Això sí que seria un canvi positiu i transformador per a la ciutat.

I abans d’acabar aquest recordatori-proposta d’avui sobre les reformes de la Plaça Espanya, l’acabament del Parc Central, la marquesina entre edificis, la pacificació del carrer Bailèn i el replantejament de la mobilitat de l’Eixample, deixeu-me fer un “bonus track”: la màquina de tren del carrilet. Sí, aquella que durant tant de temps va recordar a la Plaça Espanya i a l’Avinguda Jaume I altres vies ferroviàries que havia tingut la ciutat. Aquelles que molts ens agradaria no haver perdut i, com a mal menor, recuperar tant aviat com sigui possible. D’aquella màquina, peça de memòria històrica, avui només en sabem que es troba mal endreçada al magatzem de les Brigades Municipals des de fa gairebé set anys. El govern Madrenas n’ha fet silenci. Com si no anés amb la ciutat. Com si de petites i de petits aquella màquina no ens hagués explicat tantes coses i no ens hagués fet volar la imaginació. Com si les places no fossin espais on col·leccionar milions d’històries personals i col·lectives i fer-les present amb objectes, escultures i records. A totes les places? A gairebé totes. Bé, a la Plaça d’Espanya, erma, formigonada i antipatia personificada, avui en dia segurament no. I és que tots aquests retards i mal endreços només serien comprensibles com una enorme obra d’art contemporani entesa com una metàfora per definir l’Estat i les promeses incomplertes dels de sempre.  

La locomotora del carrilet, guardada a l’aire lliure en un magatzem municipal des de fa gairebé set anys

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s