Girona: de la singularitat a l’estranyesa

Aquest desembre ha sigut el de la Covid a casa. Havíem resistit gairebé dos anys però era qüestió de temps que el virus entrés per la porta i ens alterés la rutina d’escola, feina i activitats. Han estat 15 dies, pont inclòs, de restriccions i de passejar per les mateixes parets. Sortida al balcó a estendre roba, mòbil en mà, ordinador a la taula quan la gestió de casa i la mainada ho ha permès i anar-hi posant imaginació. Enmig d’aquesta voràgine, la descoberta que el Bòlit, Centre d’Art Contemporani de Girona, engega un treball sobre persones singulars dels nostres pobles i viles, dirigit per en Julià Guillamon i l’Adrià Pujol, m’ha generat un somriure, com aquells que et venen quan recordes els moments agradables que són formigó armat a la teva vida. 

És cert que, a primera volta, només m’han vingut homes al cap. De singulars, vull dir. També en això hi ha una explicació al voltant del gènere i del poder que, de ben segur, en algun moment de tot aquest treball se’n parlarà. Qui es podia “permetre” ser singular o ser entès com a tal fa uns anys? Els homes. Qui s’ho pot permetre ara? Encara, els homes més que les dones. En la conversa de Twitter que va generar el Bòlit i la seva directora proposant que aportéssim noms, la companya Laia Pèlach va fer referència al “noi del telèfon” que passejava per tot Girona amb un telèfon fixe a la mà. Era un d’aquells que havies de girar els números perquè quedessin marcats (menors de trenta anys ho podeu googlejar, si voleu). De tant en tant, el noi, l’home, es podia aturar i demanar-te que parlessis per aquell telèfon i depenia de la teva benvolença seguir o no el joc proposat. Era comú topar amb en amb ell i comentar-ho a casa quan arribaves. A Girona, tothom ha dit sempre que, d’alguna manera, ell havia sigut l’inventor del telèfon mòbil. A la viquipèdia popular gironina, el mantindrem sempre com “el nostre” inventor del mòbil. Necessito, això sí, que algú en recordi el nom.

El noi del telèfon Foto: Autor desconegut

Tot seguit, a mi em va venir al cap l’home que tot el dia cantava “La Gavina” pels carrers de Girona. Cantava a la Marina Rossell, però estèticament era més un “Pavarotti” o un “Chanquete” de Verano Azul. Primer, amb el cartró de vi a la mà, anys després sobri i més afable. Va ser en Jordi Gran qui em va fer avinent el nom del cantant. Per allò d’humanitzar les persones, que sempre hauria de ser una guia a les nostres vides. Es deia José Cuenca i va viure molts anys a La Sopa mentre de dia es passejava pels carrers del centre de la ciutat cantant cançons populars i d’òpera amb una veu profunda i ressonant que, com a infant i adolescent, t’impactava de ple. El meu record és de veure’l moltes vegades assegut a la Plaça Salvador Espriu, a prop del Mercat, centre de vida i referència de les matinals de Girona i, on, a l’hivern escalfa com a poques bandes de la ciutat.

En aquesta repassada mental ràpida que vaig fer a partir d’aquest sobre el treball del Bòlit, hi va aparèixer també en Cèlio. En Cèlio era un gran personatge de les mobilitzacions polítiques gironines del tomant de segle. Durant una època va anar passant les hores dels seus dies entre les cases okupes de la ciutat, els Casals Independentistes i la Plaça del Vi on sempre hi havia manifestacions i, sinó, ell se les buscava per poder reivindicar alguna qüestió. Va passar èpoques més comunistes i d’altres més anarquistes. Èpoques més lúcides i d’altres en què la malaltia mental li feia passar males estones. Massa. Fos com fos, però, ell sempre volia ser al peu del canó de la lluita social pels drets de totes les persones. I es feia sentir. I més, en una època en què el règim del 78 encara gaudia de prestigi a la nostra ciutat. La ruptura no era “mainstream” i menys si eres un “singular”.

Vist en perspectiva aquests tres casos “singulars” comparteixen una situació clara de problema de salut mental i també d’exclusió social. L’home del telèfon, en José i en Cèlio són exemples perfectes per parlar de singularitat, salut mental i exclusió social. L’Íngrid Guardiola, en Julià Guillamon i l’Adrià Pujol ja ens ajudaran a reflexionar sobre el rerefons de la “singularitat”, però, a mi, ara que estem al mes dels desitjos, sí que m’agradaria apuntar que Girona té camí a fer per ser més inclusiva amb totes les persones que surten de la “normativitat” establerta. Hem avançat i molt com a societat en alguns aspectes. Ja no som, sempre, una ciutat grisa i tancada, que es mirar i remira a si mateixa, però situats allà on som, ens queda molt de camí per oferir un recorregut de vida digne a tothom qui viu a la nostra ciutat.

Ho hem vist aquests últims dies amb el retard de vint dies en l’obertura de l’espai de l’antiga UNED per acollir 35 persones sense llar en plena fred hivernal. El govern de Madrenas no ha estat a l’alçada de les necessitats de les persones sense llar.  Ho hem vist amb el pressupost municipal pensat per al 2022 la ciutat no creix en temes clau com ara els programes i projectes lligats a les cures, l’atenció, la salut mental i la inclusivitat. De fet, fins i tot, s’ha reduït el pressupost destinat a obres per adaptar la ciutat per a persones amb mobilitat reduïda. Ho hem vist en molts detalls. 

Ara, al 2022, no sé si la singularitat és entesa de la mateixa manera que fa trenta anys, quan els singulars eren també part del “nosaltres” i formaven part de la identitat compartida. El neoliberalisme, l’individiualisme i també la pandèmia ens ha fet perdre també bona part d’aquesta xarxa. Ara més que persones singulars, percebem les persones com a estranyes. Ja no formen part del “nosaltres”. Per això, quan penso en un desig per a la ciutat del 2022, inevitablement acabo sempre en fer tot el que estigui a les nostres mans per revertir-ho, perquè la comunitat sigui més comunitat i la nostra vida no depengui únicament de les herències privades rebudes. De la injustícia, vaja. Dels cognoms que tinguis. Perquè sols som més dèbils i, en canvi, junts, fent barri, fent ciutat, amb allò públic pivotant les nostres vides, som forts

Diuen que les alberedes tornaran a obrir camí.

Confiem-hi.

Bon any!