El fons invisible

Fa poc més d’un mes, el suplement dominical del diari Ara oferia un reportatge dedicat als vincles de Federico Garcia Lorca amb Catalunya. Al text, de Salvador Giné, s’hi reivindicava, de manera documentada i donant veu a experts en la màteria, la relació estreta que el poeta granadí va mantenir amb el nostre país, que coneixia gràcies a Salvador Dalí i que als seus ulls era sinònim d’avantguarda. L’article es tancava amb exemples de l’actual desmemòria catalana amb Lorca, i amb el següent apunt del periodista especialitzat Víctor Fernàndez: “Les autoritats gironines [referint-se al nostre ajuntament], per vergonya de tots, sembla que no tenen gaire interès a mostrar al públic una de les obres mestres del Lorca dibuixant”. Fernàndez feia referència a “El viento este”, homenatge de l’artista a la tramuntana i petita joia del fons Santos-Torroella que, com la resta de la col·lecció, continua sense exhibir-se al públic, malgrat els esforços que el Museu d’Història i l’Arxiu Municipal han fet per intentar difondre-la amb l’ajut de les noves tecnologies.

El viento ese, l’única obra de Federico García-Lorca en mans de l’Ajuntament de Girona



I és que som a l’estiu de 2021, i d’aquell projecte de Museu d’Art Modern i Contemporani i futura seu del fons adquirit per l’Ajuntament no se’n sap gairebé res, anys després de la controvertida compra. A hores d’ara, no ha arribat a compartir-se mai un projecte sobre el nou museu, ni tan sols ha arribat a veure la llum el pla d’ordenació dels museus de Girona, redactat el 2018 i des d’on, en teoria, explicàvem a la ciutadania el rol clau d’aquest nou equipament en el sistema cultural gironí. Nul·la informació que, per contra, ha anat acompanyada de l’anunci d’inversions majúscules per part de totes les administracions per tal que, sense un debat previ amb el sector i amb experts, sense cap projecte museístic o museològic conegut sobre la taula i sense haver determinat amb rigor si aquell era l’emplaçament adequat per a una iniciativa com aquesta, la Casa Pastors, davant de la Catedral, esdevingués la seu d’aquest futur museu. 2 milions d’euros de les arques municipals, més els 2 milions de la Diputació de Girona, més els 800.000 de la Generalitat, durant el que probablement haurà estat, en perspectiva, una de les èpoques més dures per a tot el sector cultural des de la recuperació de la democràcia.


Però, com dèiem, la garantia econòmica per sufragar l’operació de la Casa Pastors tampoc no ha ajudat les gironines i gironins a saber on són. D’entrada, no ha servit d’empenta per tal que el govern de la ciutat s’hagi decidit a explicar-nos què és allò que anem a fer, i per què ho volem fer allà. Després, l’operació ha acabat topant amb la interrupció de les extraordinàries excavacions arqueològiques en aquell espai, obligant a haver de fer, en el millor dels casos, plans a mig termini. I per acabar-ho d’adobar, el grup municipal socialista proposava fa pocs dies un nou emplaçament per al projecte, el garatge Forné (antiga SEAT), tot descartant definitivament la Casa Pastors i buscant, de ben segur amb la millor de les voluntats, fer-se seu el propòsit d’eixamplar el centre urbà i no continuar ubicant totes les propostes culturals en un sol barri.


En un ciutat que no té rumb, tot plegat succeeix d’una manera natural. Ni tan sols cal del soroll de l’oposició. Si qui dia passa, any empeny, un projecte d’aquesta magnitud evidentment té problemes per aixecar el vol. Les veïnes i veïns no comprenen l’operació, ni la justificació de la inversió en un moment com l’actual. No albiren amb claredat els guanys i els beneficiaris. I en conseqüència, no hi intueixen cap lideratge, indispensable per mantenir la confiança amb els moviments del consistori. I si aquesta pot ser la percepció de la ciutadania, imaginem-nos la del sector artístic i cultural, en especial els col·lectius més precaritzats, siguin de l’àmbit de la formació, de la creació o de l’exhibició en qualsevol disciplina. A Girona, a la demarcació i més enllà. 


I mentrestant, la col·lecció Santos Torroella resta invisible i el seu fons documental, inaccessible. Deia Sèneca que cap vent no és favorable a qui no sap on va. I és així com “el viento este” romandrà quiet i a l’ombra, amb ànsia de bufar un temps nou a la ciutat.