Ramats de foc a les Gavarres

Malauradament aquest estiu de 2021 està sent molt prolífic en la declaració d’incendis forestals. A Girona, afortunadament només vam tenir un ensurt a l’est de la ciutat, tot i que el nostre entorn natural més immediat, les Gavarres, ens ha tingut amb l’ai al cor a causa de la sequera extrema.

El projecte Ramats de Foc es dedica a la gestió de risc d’incendis mitjançant pastures alhora que promou una marca pòpia basada en el producte Km.0 | Foto: Ramats de Foc

Molts factors influeixen en aquesta situació. La manca de pluges i un juliol extremadament calorós, sens dubte un dels efectes del canvi climàtic que ens faran patir episodis extrems cada cop més sovint, en són els més rellevants. Però també cal considerar l’estat del bosc, poc cuidat en general. No fa massa anys, on ara veiem massa forestal s’hi observava conreu de vinya, olivera i cases de pagès, on els ramats contribuïen al manteniment del sotabosc, a banda de que s’explotava la fusta, el bruc i altres productes silvícoles. De fet, encara podem trobar restes de parets seques que delimitaven les feixes a molts indrets propers de Girona.

Ara tot això és història. L’arbrat ha colonitzat allò que abans eren petits camps conreats, ja no es treu rendiment de la fusta i altres productes, els ramats ja no pasturen en aquests indrets, i moltes de les cases ara són runa. Una dada: en 80 anys Catalunya ha doblat la seva massa forestal.

Un dia d’aquests escoltava la consellera Teresa Jordà declarar, en relació al foc de Llançà, que “sense franges ni pastures, en lloc de 400 hectàrees se n’haurien cremat més de  3.000”. A això hi hem de sumar aquella vella màxima que diu que els focs s’apaguen a l’hivern amb la gestió forestal.

Els incendis a tocar de Girona no són una novetat però el canvi d’usos del sòl i el canvi climàtic n’accentua la freqüència. Portada d’El Punt Avui de 1984

Per tant ens trobem que els principals motius de l’augment i de la intensitat dels focs són el canvi climàtic, el canvi d’usos del sòl i la manca de gestió forestal, que propicia grans extensions de territori amb boscos molt densos i continus, idonis per desenvolupar grans incendis forestals.

Dit això, com a representant polític gironí, la pregunta que em ronda pel cap és: què podem fer des de Girona per a la prevenció dels incendis?

I crec que la resposta passa sobretot per al manteniment d’un sotabosc net. Per tal de fer-ho no cal enviar-hi les brigades de jardineria de l’Ajuntament ni inventar res nou! L’aposta, penso, passa per recuperar els ramats que pasturen pel massís de les Gavarres, és a dir, fomentar els anomenats ramats de foc.

El cert és que veure ramats de cabres i ovelles als voltants de Girona no seria cap fet fora del comú. L’any 2008 la ciutat ja disposava d’un grup d’ovelles a Sant Daniel destinat a la neteja del sotabosc, liderades per un pastor municipal. Per desgràcia aquesta experiència va ser poc reeixida i per problemàtiques diverses es va acabar.


Aquesta va ser l’última iniciativa pública en matèria de ramats de foc, però el cert és que la privada tampoc va reeixir. L’any passat, prop de Puig Estela, uns pastors varen establir-se amb un ramat de foc que netejava el sotabosc al nord-oest de les Gavarres. Les traves administratives per establir un punt d’aigua per al bestiar i la impossibilitat de bastir una mínima infraestructura per guardar-hi el material van impedir que el projecte arribés fins a dia d’avui. Els pastors i el seu bestiar van marxar de Girona.

Però la història de la nostra ciutat amb la pastura del seu entorn més immediat encara ve de més lluny. Fa uns anys la Revista de Girona publicava un molt bon article signat per l’Anna Sànchez on es rememorava la història de la Francesca Planas, una pastora que durant més de 40 anys va tenir cura del seu ramat i en conseqüència dels nostres boscos des de la masia de la Torre Gironella, que arribaria a adoptar el nom de Casa de la Pastora.

Constatada la tradició ramadera a les Gavarres gironines i sabent del cert que els períodes de sequera i de calor intensa augmentaran els propers anys el risc d’incendi, crec que toca fer una aposta seriosa per la prevenció mitjançant els ramats de foc.

Francesca Planas amb el seu ramat. D’El llibre del Corpus, de Josep Tarrés, Diputació de
Girona, 1990.

Des del meu punt de vista, els diversos nivells administratius han d’exercir de facilitadors de projectes de ramaderia extensiva als seus territoris. Sabem que hi ha gent disposada a establir-se a espais per desenvolupar-hi aquests projectes i que a les pròpies Gavarres n’hi ha d’altres que ja ho fan per compte propi. Cal, doncs, suport institucional per fer-los viables econòmicament al nostre entorn natural. Oferir facilitats administratives, ajudar en la cerca d’un espai hàbil per guardar el ramat o posar a disposició dels pastors possibles habitatges són vies des d’on els municipis podrien donar un cop de mà.

Així mateix, crec que la via de la col·laboració entre municipis també seria un gran encert. De la mateixa manera que els pobles que envolten les Gavarres s’estan mobilitzant per impulsar el tren-tram de la Costa Brava, també ho podrien fer per desenvolupar una política forestal comuna i prevenir incendis al pulmó verd que comparteixen. Diversos ramats de foc amb el suport institucional de la Diputació de Girona, de la Generalitat o dels ajuntaments que rodegen el massís i amb la coordinació del Consorci de les Gavarres permetria compartir els recursos i fer viables aquests projectes alhora que potenciaria una marca comuna amb l’epicentre a les Gavarres.

Segurament aquest article no ha descobert la sopa d’all ja que aquests dies són moltes les veus -també aquelles amb recursos i poder per decidir on es destinen els diners- que reivindiquen la ramaderia extensiva com a tallafoc. Ara bé, com passa sovint al nostre país, falta que el discurs polític ben sonant es tradueixi en acció política concreta. Ens hi posem?