Girona perd la Casa Malagrida

Poca gent deu tenir al cap la “Casa Malagrida” a Girona. Ni en deu haver sentit a parlar. Però el cert és que fa vint anys, quan es va aprovar el Pla General de Girona – sí, encara estem amb un document urbanístic fet en ple creixement del totxo i abans de la doble crisi econòmica – aquesta casa, situada al número 25 del carrer de la Força, es va determinar com a futur equipament per al Barri Vell. Una decisió que fa uns mesos un jutjat va canviar després que els propietaris de la finca reclamessin passos concrets a l’Ajuntament i aquest practiqués el silenci administratiu. “Casa Malagrida” ja no és més un futur equipament, que el pla preveia com una manera d’ampliar el Museu d’Història de la ciutat, tan mancat de recursos i actualitzacions, sinó una finca que passarà a ser destinada definitivament a habitatge privat o, qui sap, a habitatges d’ús turístic.

A l’esquerra, la façana de la Casa Malagrida que dona al carrer Ballesteries

Casa Malagrida és un cas il·lustratiu en molts sentits. En primer lloc, visualitza la incapacitat dels darrers governs d’aquesta ciutat per tenir una política clara i transparent sobre el patrimoni gironí i marcar les prioritats que hem de tenir en aquest àmbit. De fet, avui en dia tenim buit més d’un espai antigament destinat a causes religioses al Barri Vell i és un tema del qual s’evita debatre’n malgrat aquests edificis són i podrien ser puntals per al futur de la ciutat. I no només al centre ja que l’antic convent “Montilivi” ha estat enderrocat amb el risc que el projecte que s’hi farà no tingui cap ús social ni comunitari, només especulatiu. Un fet que seria especialment greu per al barri i per les necessitats que tenim i més després de la pandèmia. Així mateix, l’anar i venir pel que fa Casa Malagrida mentre el Museu d’Història fa anys que no sap com i quan ampliarà el seu projecte ens posa davant del mirall de la política a cop de titular que oblida les infraestructures ja consolidades.

I és que després de la iniciativa del regidor Carles Ribas per fer un Pla de Museus, avui pendent d’aplicació, ens cal avançar en un debat sobre els equipaments culturals i el futur estratègic dels mateixos a Girona. Entre d’altres coses, perquè sense que els gironins i gironines ho sàpiguen s’ha perdut un possible equipament, previst en el Pla Urbanístic de fa 20 anys, i ni tan sols hem plantejat una alternativa per als usos que estaven previst fer-hi. La ciutat gasta centenars de milers d’euros anuals en pagar lloguers per equipaments i en manteniment d’aquells que ja són públics i ningú ha plantejat si aquest és el model o decidim agafar un altre camí, potser més econòmic, i tenir un plantejament més estratègic de la cultura i els equipaments en general.

Un debat que va lligat al necessari nou Pla Especial per al Barri Vell que fa anys que reclama el veïnat i la ciutat. Tenim un Barri Vell a actualitzar, a repensar i gairebé quaranta anys després que s’aprovés l’eina que va permetre transformar el Barri en allò que és avui. Amb uns quants excessos, lligats al monocultiu turístic, sí, però una transformació que, en general, va calar i agradar entre gironines i gironins. Tenim la sort de comptar amb la Ítziar González, arquitecte de prestigi reconegut en el desenvolupament de propostes urbanístiques implicant a la ciutadania, per empènyer en aquest nou Pla Especial, gràcies a un procés que ha fet l’Associació de Veïns del barri. L’Ajuntament de Girona faria bé de no perdre’n l’oportunitat. Per això, sorprèn que en el Pla de Govern presentat per Madrenas fa unes setmanes s’oblidi aquest Pla Especial. Un pla que no esmenta ni el pla Especial, ni un pla estratègic d’equipaments i cultura ni tampoc una aposta de futur per al Museu d’Història de la ciutat. Ni rumb ni lideratge.