Sensellerisme: convivència o aïllament social?

Qui ens ho havia de dir que arribaria un dia que els carrers de la ciutat quedarien buits. Que les persianes de les botigues i comerços s’abaixarien i que la ciutat quedaria pràcticament aturada. La vida ens porta sorpreses que en moltes ocasions no sabem ben bé com gestionar i arriba el moment que es busquen complicitats amb persones del nostre entorn per poder tirar endavant. La nostra xarxa.

El Barri Vell , el barri més emblemàtic de Girona, acull el centre d’acollida La Sopa, un espai que aixopluga les persones sense sostre i els proporciona un plat a la taula tot acompanyant-les en un procés d’inserció social. És, doncs, l’habitatge habitual de moltes persones.

Segons La Federació Europea d’Organitzacions Nacionals que Treballen amb Persones Sense Llar (ETHOS) l’accés a l’habitatge té tres dimensions, que són:

  1. Des del punt de vista físic, consisteix a disposar d’un espai adequat que pertany exclusivament a una persona i a la seva família
  2. Des del punt de vista social, disposar d’un espai de privacitat per gaudir de les relacions socials.
  3. Des del punt de vista jurídic, consisteix a disposar d’un títol de propietat o d’un contracte d’arrendament.

En funció de la situació residencial de la persona i les condicions d’aquest espai, ETHOS classifica a les persones sense sostre en quatre categories:

  1. Persones sense sostre: són persones que viuen en un espai públic i no disposen d’un domicili, per això alguns acaben dormint en un alberg o bé passen la nit ocupant un espai públic.

 2. Persones sense habitatge: viuen en un allotjament temporal, en centres de serveis, institucions o refugis.

3. Allotjament insegur: són persones que viuen sota amenaça d’exclusió per desnonament, arrendament precari, habitatges sense títol legal o violència domèstica.

4. Allotjament inadequat: són persones que viuen en barraques d’assentaments  il·legals i en habitatges no aptes per a la seva habitabilitat segons la normativa.

Al voltant de la Sopa hi trobem unes quantes persones que passen el dia i/o pernocten al carrer, o bé perquè al centre no hi ha prou capacitat per tothom, o bé, perquè aquesta persona s’hi apropa només per menjar. Aquest fet ha provocat la queixa d’una part del veïnat pel fet de que hi ha més sorolls, més brutícia i, fins i tot, alguns actes incívics. Aquesta tendència s’ha agreujat des de la pandèmia.

Quines són les alternatives que s’hi poden donar? Doncs jo ho enfocaria cap a la vessant de la inserció social d’aquestes persones i per arribar en aquest punt és important que els sense sostre primer tinguin un sostre.

Podríem parlar de Housing First, que es va portar a terme a Nova York cap als anys 90. El primer servei Housing First a l’Estat Espanyol, HÀBITAT, va començar a operar al maig del 2014 a les ciutats de Madrid, Barcelona i Màlaga.

A Girona s’ha portat a terme amb un acord entre la UdG i l’Ajuntament amb l’inici de 6 pisos, dels quals a l’actualitat en queden 5.  Així, tot i els bons resultats obtinguts per l’estudi que es va fer a l’any 2019 el govern municipal no ha seguit l’aposta iniciada per aquest projecte sòlid, fet que ens sobta i ens preocupa.

El primer pas, doncs, seria oferir un sostre als sense sostre,  saber que tens un habitatge facilita el treball que poden fer professionals dels serveis socials cap a aquesta persona alhora que proporciona una estabilitat que permet a la persona estar més predisposada a seguir un programa d’ajuda: problemes de drogues, d’alcohol, etc. Cal pensar que hi ha persones que es neguen a ser institucionalitzades però que al carrer tampoc es troben segures perquè les apallissen o les roben i un programa com el Housing First els dóna la seguretat que tot ser humà reivindica. La gent de Som Sostre fa molt bona feina, però les administracions no poden carregar el pes del problema en un equip de persones voluntarioses.

Per això, pensem que cal una aposta valenta en aquest sentit, cal més inversió ara en pisos, perquè està demostrat que a la llarga totes i tots hi sortim guanyant. Està demostrat que el  Housing First té potencial per produir resultats significativament millors i generant un nivell de despesa menor: menys hospitalitzacions i empresonaments associats amb el sensellarisme crònic de persones amb llarga trajectòria de sense sostre.

La convivència s’ha de facilitar amb el treball professional des de les administracions. La ciutadania ha d’entendre i conscienciar-se de la realitat de les persones sense sostre, però alhora les administracions tenen el deure d’oferir una atenció adequada a aquestes persones,  evitant que la manca de solucions generi problemes de conflictivitat i degradació de l’entorn urbà. Unes polítiques que han de poder combinar-se amb d’altres com ara, el suport a les entitats del tercer sector, la presència d’educadors de carrer, de policies de barri o de fer nous equipaments comarcals, de demarcació o de país que facilitin la gestió de l’increment de persones sense llar que ha comportat la crisi sistèmica que vivim.