Cinquanta-dos locals buits

La setmana passada vaig voler fer un petit exercici: comptar quants locals comercials amb el cartell d’“Es lloga” hi ha des del Pont de Pedra fins a la plaça de Sant Pere. Una curta passejada pel Barri Vell i el seu eix comercial: la Rambla, Argenteria, Ballesteries, Calderers i la Barca. El resultat: cinquanta-dos locals amb la persiana abaixada. Cinquanta-dos locals buits en menys de 900 metres. Cinquanta-dos establiments que han tancat al cor del Barri Vell.

La transformació del comerç a peu de carrer ja havia començat, és prèvia a la Covid-19, i per factors diversos. Però les conseqüències de la pandèmia l’han dut al límit, i és per això que les darreres setmanes, des de Guanyem, vam estar treballant una moció que situés l’atenció en aquests establiments, en els seus promotors i els seus empleats. Un petit pas dels molts que caldran per donar empenta i ajudar a reflotar el teixit comercial. Dilluns passat, al ple de l’Ajuntament, aquesta moció es va aprovar. I tot i que va votar-hi en contra, ara el govern gironí té el compromís d’impulsar un servei de mediació per al lloguer de locals.

Abans de dur-la al ple, vam voler compartir el contingut de la moció amb cambres de comerç, col·legis professionals especialitzats amb mediacions i, és clar, amb els propis comerciants. Conversant a peu dret amb alguns dels botiguers de la Rambla que encara aguanten, s’insistia en la idea de desamparament. Ningú de l’Ajuntament els havia anat a veure en tots aquests mesos. Un “com us podem ajudar?”, que en temps de màxima incertesa com els que hem viscut i vivim, esdevé imperatiu, també i especialment quan les solucions no són fàcils, ni d’un dia per a l’altre.

La nostra moció entra en joc aquí. Es parla molt sobre els lloguers, i més que se’n parlarà. Que esdevinguin assequibles és un dels grans reptes que tenim com a país i com a ciutat, quan tots els estudis indiquen que cada vegada es mengen una porció més gran dels nostres ingressos. El servei que vam aprovar al plenari pot ser, doncs, una eina per salvar negocis, ajudar a preservar el teixit econòmic de la ciutat i llocs de feina. L’Ajuntament ha de poder fer de pont entre propietari i llogater. Us explico un cas per il·lustrar el paper que creiem que hauria de jugar el consistori.

L’Hugo és un noi de 29 anys, criat entre Santa Eugènia i Sant Narcís. Durant anys ha treballat com a cuiner fins que va decidir començar la seva pròpia aventura empresarial inaugurant l’Hakuk, un gastrobar a la pujada de Sant Domènech, a punt d’arribar a la plaça. No és un establiment per a turistes, els menús de migdia estan pensats per a professors i estudiants de la Universitat i als vespres s’omple de gent local. S’hi menja bé. L’Hugo va obrir la paradeta el setembre de 2019. Només cinc mesos després, i a causa de la pandèmia, va haver de tancar. Havia recuperat una ínfima part dels diners invertits. Va haver de fer un ERTO als tres treballadors.

Fa dues setmanes, l’Hakuk va poder reobrir. Preveu tenir molts menys ingressos perquè molts estudiants han marxat, les oficines fomenten el teletreball i les butxaques de molts gironins es ressenteixen de la crisi i no surten a sopar a fora. Tot i això, l’Hugo ens explicava que havia fet números i que si recuperava part de la clientela fidel podria subsistir uns mesos més, esperant temps millors. Dos dies després d’obrir, però, es va anunciar un nou imprevist: Girona endureix les mesures sanitàries i ara el seu aforament queda limitat al 50%. Els números ja no surten.

Aquest no va ser l’últim cop dur per a l’Hakuk. La setmana passada, després de tres mesos d’espera, li va arribar la resposta de l’Ajuntament a la sol·licitud de posar una petita terrassa davant del restaurant. Se li va denegar argumentant que impediria el pas dels vianants. La resposta del consistori sobta tenint en compte que el restaurant que antigament ocupava aquest local disposava de terrassa, que no es tracta d’un carrer massa transitat i és prou ample per al pas de diverses persones i que no massa lluny hi ha establiments als quals s’ha donat aquestes facilitats.

És aquí on l’Hugo ha de trobar un Ajuntament que li doni un cop de mà. “Com podem ajudar-te?”. El servei de mediació del lloguer és una oportunitat perquè algú com ell, que té empenta i s’ha arriscat a emprendre un negoci que dona activitat i també seguretat a una zona amb poc moviment nocturn, pugui sobreviure. L’Ajuntament ha d’implicar-se per un acord satisfactori entre l’Hugo i el propietari d’aquell local. Fins que la situació no millori i l’Hakuk torni a agafar el ritme, el lloguer s’hauria de reduir en concordança amb les circumstàncies que ens toca viure. Legalment, l’Hugo no hi pot fer res, però com ell molts comerciants i restauradors podrien beneficiar-se d’un govern més proactiu que demanés als propietaris un cop de mà.

Si l’Ajuntament no hi intercedeix, si l’Hugo ha de pagar la totalitat d’un lloguer quan no disposa d’ingressos, d’aquí a poques setmanes a la pujada de Sant Domènec hi haurà un cartell més de “Es lloga”, i amb ell dos cambrers i un cuiner hauran perdut la feina. Si l’Ajuntament no s’hi implica més, el Barri Vell de Girona comptarà amb un establiment menys. Hi haurà un aparador menys il·luminant el carrer. I aquesta haurà estat, probablement, la darrera aventura empresarial de l’Hugo a la seva ciutat.