Marquès Caldes de Montbui, un nom a reivindicar?

Ara fa un any, i aprofitant la calma de l’agost, vaig publicar un primer article sobre noms d’espais centrals dels carrers i places de Girona que semblen inqüestionables però que són d’un honor dubtós. Llavors em referia a la Plaça Marquès de Camps, també coneguda com l’Havana Petita, i aquest estiu m’he desplaçat més sud, al carrer Marquès Caldes de Montbui, un eix vital amb moltes necessitats de dinamització social i comercial al barri de Sant Pau i Pla de Palau on, entre d’altres, hi té el local l’Associació de Veïnes i Veïns. Marquès Caldes de Montbui és un carrer que pels que hem anat a l’institut Santiago Sobrequés i, per tant, hem tingut molta xarxa d’amistats al Sud de Girona, ha sigut sempre un espai on hi passen coses, hi viuen amics i coneguts, les voreres en molts punts són estretes i on, perquè no recordar-ho, cal vigilar amb el trànsit.

Aquest carrer, però, existeix des de fa dècades. Molt abans de l’institut, de les escoles Migdia i Cassià Costal i, evidentment, del Parc de les Casernes. De fet era l’Avinguada Generalísimo Franco del municipi històric de Palau, annexionat a Girona ara fa més de 50 anys. L’any 1965, com a resultat de l’annexió i tenint en compte que Girona ja comptava amb una Avinguda amb el nom del dictador (l’actual Rambla de la Llibertat), el ple de l’Ajuntament va aprovar canviar el nom del carrer pel de Marquès Caldes de Montbui. És a dir, la nomenclatura del carrer té arrels en el franquisme gironí: es líders de la dictadura a la ciutat són quin van decidir el nom del carrer. Ara bé, qui era aquest marquès? I, sobretot, d’on prové i què significa aquest marquesat que avui, com gairebé tot títol nobiliari, depèn de la monarquia espanyola? Repassem-ho per reflexionar sobre si té sentit que el nom segueixi marcant un carrer tan important a la ciutat.

El títol del marquesat de Caldes de Montbui el va crear el rei espanyol Alfons XIII, besavi de l’actual monarca, ara fa poc més d’un segle per atorgar-lo a Anna Girona Vidal, vídua de Domènec Sanllehy, qui havia sigut alcalde de Barcelona pels liberal-conservadors, la formació dels terratinents i grans burgesos  que tenia el catolicisme, la monarquia, el sufragi masculí i l’ordre social com a bases del programa. Sanllehy també va ser promotor de la Caixa de Pensions i president del Cercle del Liceu en aquell tombant de segle on les classes socials i els seus interessos eren evidents i imposats per tots els mitjans a les classes populars. Posteriorment, el títol nobiliari passà a mans del seu fill Carles Sanllehy, que va ser un dels dirigents de la Caixa de Pensions de Barcelona durant el Franquisme transformant l’entitat de la vessant més social cap a la inversió a l’estranger. En un exercici de matrimoni de classe (social), Carles Sanllehy es va casar amb la llavors comtessa de Solterra, Clotilde de Sarriera.

Paral·lelament, el seu germà Manuel Sanllehy era un dels escollits per formar part del primer govern municipal feixista a la ciutat de Barcelona comandat per Miquel Mateu i Pla, conegut a Peralada i ministre de Franco. Aquell primer ajuntament aprovà declaracions com la que tot seguit reprodueixo: «El Ayuntamiento actual, respondiendo al lema de la ‘España Una’, ha acabado con los problemas que creaba la dualidad de lenguas. En la Casa hoy no se habla ni se emplea más que el idioma español por antonomasia (…) la nueva España que se forja, la España Grande, precisamente por serlo, no podía continuar convertida oficialmente en sucursal de la Torre de Babel“.» (Sàpiens, març de 2010, reportatge de Jordi Finestres).

Nomenament de Manuel Sanllehy, comte de Caldes de Montbui i germà del marquès de Caldes de Montbui, al primer ajuntament franquista de Barcelona (La Vanguardia, 17 de febrer de 1939)

Aquests són els orígens i les “aportacions” del Marquesat de Caldes de Montbui al país. Com podem observar, la seva és una vinculació amb el poder de la dictadura franquista i l’oligarquia econòmica i els lligams amb la nostra ciutat brillen per la seva absència.

No és un cas únic, ho sabem, n’hi ha d’altres com, per exemple, el de Poeta Marquina, del qual se n’ha parlat més. Per això, ara que Girona ja té un protocol de com es poden canviar noms de carrers i places de la ciutat estaria bé plantejar-nos si aquest eix veïnal al Sud de la ciutat podria canviar de nom. O bé, des d’una posició més conservadora posant-li “Caldes de Montbui” a seques en honor a la bonica població vallesana o, apostant, perquè aquest sigui el primer gran carrer de la ciutat que porti un nom de dona.

Fa cosa d’un any vam reivindicar que la supervivent dels camps de concentració nazis Neus Català entrés al nomenclàtor gironí dedicant-li un carrer important i el plenari va aprovar una declaració institucional perquè fos així. Canviar el nom d’una avinguda gironina que honora un títol nobiliari anacrònic i lligat al franquisme pel d’una lluitadora antifeixista seria una lliçó de memòria històrica. Ara que tenim les eines ha arribat el moment de fer-les servir.