Polítiques d’urbanisme i d’habitatge post-Covid

Durant aquests dies moltes de les reflexions i debats que hi ha a les nostres llars i a les llars de gairebé tothom, tenen l’habitatge com a protagonista. Des de qüestions fonamentals com preguntar-se si podrem seguir pagant la quota de la hipoteca o el rebut de lloguer, fins a com n’és d’important el paper de la comunitat de veïns i veïnes per fer front a les necessitats més bàsiques, especialment dels més vulnerables. I moltes d’aquestes qüestions que ens fem i farem durant els propers mesos, posen en relleu el model urbanístic i constructiu de les nostres ciutats, més basat en un model “desarrollista” primer i especulatiu en els darrers 20 anys, que en un model pensat en les persones i en el seu benestar. Un model que no ha aportat millores sociològiques com alguns esperaven, en termes de contribuir a nous models de ciutat i de convivència.

La Borda, un projecte d’habitatge cooperatiu a Barcelona (Foto: Ajuntament de Barcelona)

No hem millorat massa en relació als models i processos constructius dels anys 70 i 80, seguim amb edificis poc pensats per a contribuir a resoldre les necessitats col·lectives de les persones que hi viuen, sense espais comuns per compartir i conviure, ni espais mínims per facilitar  l’emmagatzematge de tot allò que ja no cap als habitatges, ni per l’aparcament de les bicicletes o els novedosos vehicles de mobilitat personal ni pels imprescindibles cotxets d’infants. Un model que, per la pressió de l’especulació, ha anat reduint els metres quadrats útils, reduint les terrasses i balcons. Unes mancances d’espais col.lectius, de metres quadrats dels habitatges, de manca de sortides que, aquests dies de confinament, hem trobat a faltar moltíssim i que cada cop més tothom veu com a imprescindibles per assegurar un mínim de confort i de benestar a les llars i a les comunitats veïnals.

Afortunadament, des de fa un anys, han aparegut les propostes innovadores com les del cohabitatge, l’habitatge cooperatiu, que venen a donar un tomb a aquesta realitat. Un nova manera d’entendre les formes de viure i conviure que donen resposta a moltes d’aquestes necessitats que l’habitatge tradicional no ha sabut resoldre.

D’altra banda, la manca de polítiques públiques de promoció d’habitatge de lloguer assequible ha provocat la pitjor crisi habitacional de la història d’aquest país i de molts d’altres. Sense instruments per regular o “neutralitzar” els efectes perversos del mercat lliure, hem vist com el preu de l’habitatge creix de forma exponencial, mentre que els salaris es redueixen o congelen en els darrers anys. A Girona això ha estat especialment dur.

Aquesta situació, que ha portat a l’exclusió residencial, per múltiples motius, a una de cada quatre famílies a Catalunya, ha generat també, l’expulsió i substitució de col.lectius, la sobreocupació, el creixement de l’infrahabitatge etc. La crisi de la COVID19 ha agreujat aquesta situació. I, de moment, les propostes del govern de l’estat per fer front a la crisi no sembla que vagin adreçades a canviar aquesta dinàmica. Tampoc les del govern de la Generalitat, ni la de la majoria de municipis. Per tant, preveiem, un escenari Post-COVID19 molt difícil per a moltes famílies pel que fa a l’accés i manteniment d’un habitatge digne.

Un edifici a La Creueta, Girona

En un altre ordre de coses, també observem que en el si de les comunitats de veïns tampoc s’ha innovat en gestió energètica, no hi ha experiències de centralització de subministraments, no s’han incorporat les energies renovables en les construccions estàndards, fent-nos així més dependents d’un model energètic gestionat per grans oligopolis. Un model que no ha tingut en compte els criteris de sostenibilitat, buscant la reducció del consum i de l’impacte ambiental. Queda molt per poder disposar d’habitatges sostenibles, de cases passives en termes energètics que, a més, generin grans avantatges per als consumidors en termes ecològics, però també amb una reducció de la despesa en subministraments, evitant així la situació de pobresa energètica que pateixen moltes llars. Hem de tenir present que, en moments de crisi, és vital poder assegurar els subministraments per a tothom. Cal doncs seguir treballant en nous models constructius que no solament incorporin les energies renovables sinó també la gestió de proximitat, anant a models que potenciïn l’autoproducció.

A Girona est, una de les zones més abandonades de la ciutat s’hi iniciarà un projecte d’habitatge públic per a joves gràcies a la negociació de Guanyem Girona

I al costat d’aquest model de producció d’habitatge, tampoc s’ha millorat el disseny urbanístic de barris i ciutats. Quan parlem de model urbanístic, parlem de concepte de ciutat i intrínsecament, de concepció de ciutadà i de l’exercici de la ciutadania. Per tant, amb l’urbanisme es dissenya molt més que carrers, vials, zones verdes… Es dissenya la distribució dels equipaments i, per tant, l’accés a béns socials, culturals, esportius… Es dissenya la distribució de la població, evitant o potenciant processos de guetització o aïllament social, amb les conseqüències en termes de segregació.  Es dissenya la concentració o la distribució del capital històric, econòmic i social d’un territori. Amb l’urbanisme es dissenya la comunicació en el si de la ciutat i de la ciutat cap a la seva àrea urbana.

Amb l’urbanisme es defineix si una persona podrà caminar per la ciutat en itineraris de proximitat, podent així resoldre totes les seves necessitats, o es veurà obligada a grans desplaçaments per fer-ho, amb necessitats d’ús de transport. I això està totalment imbricat a qüestions de salut, per tant, l’urbanisme és salut, és justícia social, és equitat, és sostenibilitat i ecologia o, desgraciadament, és tot el contrari.Si analitzem com ha afectat el COVID19 a alguns sectors de la població, en barris concrets, ens n’adonem com n’és d’important l’urbanisme en la qualitat de vida de les persones. 

Cal doncs repensar com es projecten les ciutats, els barris, els habitatges incorporant tots aquests aspectes socials, de salut, demogràfics, econòmics i  ambientals, que en l’actual crisi de la COVID19 s’han acabat de fer evidents. I cal, per sobre de tot, fer del dret a un habitatge digne, la prioritat política imprescindible per entomar un dels problemes capitals que la COVID19 ens posa i posarà sobre la taula. Fem de la crisi una oportunitat de millora!