Dubtes i propostes sobre les pistoles de gas pebre de la Policia Municipal

En els contextos de crisis econòmiques i de sotracs importants és sabut que moltes administracions apliquen allò que Naomi Klein va definir com a la “Doctrina del Xoc” i que té a veure en fer passos cap a posicions més autoritàries aprofitant la desorientació general perquè siguin implícitament acceptades per la majoria de la població. Durant el període de la pandèmia, el govern municipal de Junts per Catalunya ha decidit comprar diverses pistoles de gas pebre per a ús de la Policia Municipal després que es produïssin alguns casos, molt excepcionals però reals, en què alguns agents havien sigut amenaçats amb arma blanca per persones durant la fase més dura del confinament.

Foto: ACN

Des de Guanyem Girona ens preocupa la seguretat dels gironins i les gironines i, per tant, també dels agents de la Policia Municipal. Tanmateix, ens sembla que aquesta decisió contradiu el discurs de la “policia de proximitat” i posa les bases de la construcció d’un cos policial pensat més per l’ordre públic, una funció que tenen assignada els cossos ARRO i BRIMO dels Mossos d’Esquadra, que pel servei de suport ciutadà a peu de carrer. Ens preocupa la decisió presa per precipitada i per les conseqüències que podria tenir la normalització de l’ús d’aquestes pistoles per part de la Policia Municipal aprofitant l’Estat d’Alarma i les pors socials generades durant aquests mesos. I és que un Ajuntament ha d’estar molt alerta per garantir en tot moment que no hi ha excessos policials, una pràctica de la qual cap municipi se’n lliura i, sobretot, ha de procurar constituir un cos de seguretat ciutadana basat en la proximitat i en la diferenciació qualitativa d’altres cossos pensats en clau més “repressiva”. La resposta a aquest desacord de Guanyem ha estat resposta per part de l’alcaldessa amb  un protocol d’actuació dels agents amb pistoles de gas pebre, que com sabem no són letals però causen dolor important i transitori.

En aquest sentit, des de Guanyem Girona, més enllà de no compartir la precipitació i la justificació puntual de la compra de les pistoles de gas pebre, hem volgut endinsar-nos en el protocol i plantejar alguns elements que considerem que caldria millorar substancialment.

En primer lloc, ens preocupa que es parli que els agents poden utilitzar la pistola quan la persona faci “resistència activa” ja que aquest concepte pot anar clarament associat a comportaments que es produeixen en contextos de mobilitzacions i manifestacions  i, per tant, escrit així es podria legitimar el seu ús en situacions on, de cap manera, armes de projecció i menys per part d’una Policia Municipal, haurien de ser usades. Un cas ben diferent és el d’una situació en què sigui la integritat d’un agent la que corri risc i, per tant, se’n faci un ús estrictament d’autodefensa. En aquest supòsit, recollit també pel protocol, tindria més sentit. Per això, ens sorprèn també que es parli com un supòsit d’utilització del gas pebre quan “es posi en greu risc la seguretat ciutadana” ja que és una condició tan general i subjectiva que s’hi poden incloure molts casos generant una laxitud que no és acceptable.

Així mateix, hi ha més elements sobre el protocol que ens generen massa incertes. El document no inclou res sobre els eventuals mals usos que es puguin donar i quines conseqüències hi haurà quan aquests es produeixin si és que mai es produeixen. No es parla doncs ni d’expedients ni de sancions per al possible mal ús. Tampoc concreta quants agents en podran fer ús ni fa una explicació detallada del que hauran de fer els agents una vegada l’hagin fet servir per apaivagar els efectes del gas pebre a les persones tal i com seria oportú ja que l’objectiu és “la reducció” de la persona i mai que aquesta pateixi dolor per se. Igualment, seria bo que el protocol millorés la distància d’actuació que hi ha d’haver entre l’agent i la persona a dos metres i que en la necessària informació prèvia de l’agent a la persona preguntés també si aquesta pateix algun tipus de malaltia respiratòria o ocular.

Finalment, és bo de saber que en un Estat com és el Regne Unit, que compta amb una tradició més extensa d’ús d’aquestes armes per part d’alguns cossos policials, es recomanen algunes accions (Assotiation of Chief Police Officers in England, Wales and Norther Ireland Guidance on the us of the incapacitant spray (2012) que tampoc queden recollides en aquest protocol com ara que per poder utilitzar les pistoles de gas pebre s’hagin de fer cursos de formació obligatoris amb exàmens inclosos, que si la persona a qui es vol reduir té una malaltia mental primer s’hauria d’interar parlar amb les persones que l’atenen normalment, els amics o els familiars per consensuar si convé o no l’ús d’aquests dispositius i, sobretot, ser molt clar en què tan important és l’ús quan sigui estrictament necessari com ara l’acció de cures que han de fer els agents una vegada utilitzat el gas que ha de derivar, en el cas que aquesta persona sigui detinguda, en oferir-li informació en paper sobre el gas pebre i les seves conseqüències.

Tot plegat ens porta a fer una última petició: la creació d’un mecanisme clar, públic i transparent que supervisi l’ús acurat d’aquestes pistoles en el cas que es comenci a utilitzar. En aquest sentit, una comissió formada per la direcció del cos policial, representants dels grups municipals i membres d’entitats vinculades als drets humans com ara podria ser la Comissió de Drets Humans del Col·legi d’Advocats així com  d’especialistes en criminologia de la Facultat de Dret de la UdG. Aquesta comissió podria ser l’encarregada de fer un seguiment estricte sobre els usos que han tingut les pistoles en un any i valorar quins efectes han generat. Una activitat que permetria anar revisant any a any el sentit i la necessitat d’ús d’aquesta arma per part del cos de la Policia Municipal de Girona.