Girona, a través dels parcs infantils

No vinc a inventar la sopa d’all: quan un passa a ser mare o pare d’un infant es comença a fixar en elements que abans no eren centrals en la seva vida. Un d’evident són els parcs infantils. Un dels últims diumenges de llibertat, per exemple, vam anar amb la família a passar el migdia al Parc Domènec Fita de Montjuïc. Un dels més complerts, diversos i amples de la ciutat. Amb estructures de fusta, la zona compta amb gronxadors i mobiliari per diverses edats i un entorn magnífic, el del Castell de Montjuïc, pendent, això sí, de les inversions que l’Ajuntament anunciades abans de les eleccions. Una pràctica massa habitual, la d’anuncis que no arriben a port. Una mancança a la qual cal afegir aquella que m’ha advertit l’Associació de Veïns del barri: inversions pendents acordades en el marc dels pressupostos participats per facilitar l’ús del parc quan es fa fosc.

Fet l’apunt crític, tornem als tobogans, gronxadors, casetes, tirolines i pneumàtics. A Girona hi ha parcs infantils com aquest, el del Parc de Vistalegre o el Parc d’en Pitus, a Domeny, que són propostes ben pensades i que ofereixen oportunitats interessants a la infància de la ciutat. D’altres, en canvi, requereixen una actualització urgent a partir de models com els que un pot trobar en ciutats properes com Bilbao, on a l’Arenal mateix hi ha una proposta que inclou gronxadors adaptats, al nou Parc de les Glòries a Barcelona o més llunyanes, com a les capitals del nord d’Europa que compten amb parcs urbans i integrats a la ciutat que inclouen parcs infantils. Uns parcs que quan hi pares i penses en la allò que podria ser La Devesa, per exemple, t’entra aquella impotència, petita però necessària, de dir: quina llàstima no governar per poder avançar en una Devesa de futur que pugui recuperar la seva centralitat en l’oci familiar i educatiu gironí que tenia no fa pas tants anys.

El parc infantil de les Glòries, a Barcelona

Tornem als parcs infantils strictu senso, però. Em semblen una expressió clara de la ciutat que volem. De la seva qualitat de vida. I més a Girona que, com molts altres ciutats grans i mitjanes no han estat concebudes a partir de les necessitats dels infants sinó de la dels homes de mitjana edat amb professions liberals com bé han demostrat des de l’urbanisme feminista o teòrics com l’italià Francesco Tonucci. Ciutats que, a més a més, en els últims anys han aprovat ordenances del civisme per dificultar el joc lliure a places i carrers sense tenir en compte la importància del joc col·lectiu per al creixement educatiu dels nostres infants i joves. Un fet al qual cal sumar-hi la dinàmica basada en les extraescolars lluny de les escoles i la individualització de les estones lliures com a proposta poc cohesionadora que s’imposa a nivell social.

I aquí és on els parcs infantils tenen un paper rellevant. Perquè trenquen aquest dogma. I ho fan com a espai de joc públic on hi coincidim famílies de totes les procedències i classes socials, on es trenquen barreres i es poden generar vincles, espais de seguretat i d’imaginació, zones de vida i de refugi. Dimarts farà un mes que les nostres criatures romanen tancades a casa, sense poder ni anar a fer la compra setmanal o a passejar el gos. Privilegis d’adults. En temps de pandèmia no hi ha parcs infantils ni la seva funció igualitària. S’accentuen, això sí, les diferències socials i de classe. Hi ha mainada que, afortunadament, pot saltar, jugar i córrer al jardí de casa. Hi ha mainada que pot estirar les cames a la terrassa o al balcó durant les hores calculades que hi toca el sol. I, malauradament, hi ha mainada que només pot prendre l’aire quan treu el cap per la finestra.

Per això, quan la pandèmia passi, crec que serà necessari repensar els espais públics -els espais comuns- de la nostra ciutat. Cal fer una aposta més clara pels parcs infantils de Girona. Molts tenen problemes greus de neteja i de mobiliari, alhora que caldria elaborar un pla a cinc o deus anys vista que garanteixi una actualització de la proposta de parcs a la ciutat i doni compliment al que ja preveia el pressupost de 2019 i que el govern JxCAT no havia estat capaç d’executar. Una iniciativa que ha de preveure la incorporació d’elements inclusius per a persones amb mobilitat reduïda ja sigui en l’accessibilitat o en els propis gronxadors. I ja que hi som pel tros, una pregunta: quines gestions ha fet l’Ajuntament per garantir que les Fires 2020 tindran atraccions inclusives també? Veurem si responen a la pregunta aviat perquè en aquest cas el silenci no és esperançador i el problema ve de lluny. Do it better please, diuen els de Multicapacitats a les xarxes socials i prou raó tenen.

El parc infantil de l’Arenal, a Bilbao

I acabo: ara fa un any i mig tots els grups municipals vam acordar prioritzar la creació de zones d’ombra a tots els parcs infantils per garantir que quan arriba l’estiu aquests no quedin inutilitzats. El canvi climàtic empeny, les temperatures aniran a més però al govern sembla que ni li preocupa ni ho prioritza. Estem igual. Ja ho deien les nostres àvies: Pel juliol, pobres dels que estan al sol.