Qui ens hagués dit fa tots just uns mesos que viuríem -que patiríem- una pandèmia global. Fins fa ben poc quan parlàvem de pandèmies ens imaginàvem càstigs bíblics, pel·lícules de ciència ficció apocalíptiques o catàstrofes de l’Edat Mitjana fruit de la insalubritat i la manca de coneixement científic. I ara resulta que dels EUA al Japó, i de Noruega a Sud-àfrica estem tots tancats a casa per culpa d’un virus del qual encara no en coneixem massa cosa.
Però com podem combatre aquesta pandèmia si, a hores d’ara, no hi ha medicaments que curin el virus ni cap vacuna efectiva? Sembla que l’única opció que han suggerit els experts és aïllar-nos els uns dels altres, quedar-nos a casa tancats evitant el contacte amb altres persones. El virus també resisteix alguns dies en les superfícies, així que a més cal prendre importants mesures de desinfecció de l’entorn. Estem acostumats que en temes de salut, quan tenim alguna malaltia hi puguem posar remei d’alguna manera, per això el COVID-19 ens deixa amb una sensació d’indefensió: estar-nos quiets és la nostra única resposta.
Però aquesta situació, que afecta tothom, l’està patint de forma especialment virulenta la gent gran. D’una banda, el virus s’està acarnissant en residències de gent gran on hi conviuen les persones més febles i vulnerables que fan que esdevinguin espais d’un risc enorme i més quan no sempre els professionals disposen dels equips de protecció i protocols necessaris. De l’altra, l’aïllament és especialment dur per les persones grans que viuen soles i que en una situació de confinament sovint tenen poques eines per mantenir-se en contacte amb l’exterior.
Pel que fa a les residències, a Catalunya a dia d’avui tenim coneixement d’un total de 909 defuncions per coronavirus en les residències per gent gran d’un total de 64.093 persones que viuen en residències al territori català. Això, però, només és la punta de l’iceberg: el 56% de les residències ja tenen algun cas diagnosticat.
Pel que fa a les persones grans que viuen soles a casa seva, des de les Associacions de Veïnes i Veïns s’han creat circuits d’ajuda i també l’Ajuntament i algunes entitats com els Amics de la Gent Gran fan un seguiment telefònic. Treballen conjuntament amb Càrites i la Creu Roja, de manera que s’ha establert una xarxa important perquè aquestes persones no es trobin totalment abandonades. Tanmateix és evident que l’aïllament fa que aquestes persones restin molt més soles que habitualment, sense poder veure als seus familiars i amics i sovint amb molt poques eines i coneixements per poder mantenir un contacte encara que sigui virtual amb el seu entorn més proper.
Tant en un cas com l’altre és preocupant i trist pensar que la mort els pot agafar en aquest context. Al llarg de la vida de cada persona de ben segur, que el que vols és el poder estar acompanyat/da dels ésser estimats al final de la vida. En la situació que estem vivint, però, ens podem trobar que aquestes persones acabin morint soles a casa, a la residència o a l’hospital. I en tots els casos segurament no ho podran fer acompanyades de les persones més estimades. En aquest sentit cal agrair les iniciatives del personal que els atén per facilitar la comunicació amb les famílies i oferir-los acompanyament en el moment de la mort, posant també la seva salut en joc. Professionals a qui vull aprofitar per agrair l’esforç per seguir oferint un excel·lent servei aquests dies tot i les condicions precàries tant pel que fa a la manca de material com de sobrecàrrega de feina que pateixen. Una d’aquestes iniciatives és la que ha permès al Trueta recollir desenes de tauletes i activar un sistema perquè les persones que estan aïllades puguin comunicar-se amb familiars i amics.
M’agradaria posar la mirada també amb les persones que han elaborat el Document de Voluntats Anticipades (DVA), el dret dels pacients que tenen reconeguts a la llei catalana 21/2000, a la llei espanyola 41/2002 i a l’article 20 de l’Estatut de Catalunya, que porta per títol precisament “Dret a Viure amb Dignitat el procés de la Mort”. A aquestes persones se’ls ha de respectar el dret a una informació clínica, veraç i comprensible, el dret al consentiment informat, l’obligatorietat de complir les indicacions que recull el DVA i el dret a rebre un tractament adequat del dolor i cures pal·liatives al lloc on siguin. Des de l’Associació Dret a Morir Dignament s’han fet diverses recomanacions sobre com cal actuar en aquests moments que convé tenir en compte.
No puc acabar sense recordar que la previsió és l’eina més poderosa per combatre situacions com aquesta i són els governs els que han de vetllar per estar preparats per afrontar qualsevol context en condicions òptimes. La pandèmia del COVID-19 no és ni una pel·lícula distòpica, ni un relat de l’Antic Testament per atemorir-nos, ni una crònica històrica de quan no teníem clavegueram. És una realitat de Girona, Catalunya i el món d’aquest 2020. La població envelleix cada vegada més i l’aposta ha de ser clara per una sanitat pública amb tots els recursos necessaris. És aquí on, dels EUA al Japó i de Noruega a Sud-àfrica, es veuran les diferències entre aquells països que han apostat per una resposta pública i comunitària i aquelles que ho hauran fet per una privada i individualista on la gent més vulnerable serà la més afectada. Els pressupostos de totes les administracions hauran de reflectir aquesta prioritat si volem encarar el futur en les millors condicions possibles i que no ens torni a agafar desprevinguts.
6iguanyem.wordpress.com 