Escriure sense saber com serà res la setmana vinent a nivell de ciutat és un exercici poc freqüent en la nostra generació. Tanmateix, aquells que fem política institucional i la volem comunicar no podem practicar el silenci permanent. Hem de parlar, reflexionar i compartir amb companys i companyes, però també amb el conjunt de la població. Els portaveus dels grups municipals de l’Ajuntament de Girona ho fem gairebé cada dia en reunions telemàtiques. En clau constructiva hem generat un espai de confiança i treball que és necessari pel context que vivim. Vull aprofitar per agrair-ho públicament a en Dani, en Quim, la Sílvia i la Marta: el treball que hem començat a gestar, el to, la voluntat i la força que hi posem. També hem fet un exercici similar amb l’equip de Guanyem Girona que, des del moment que vam començar a veure l’envergadura de la crisi del Coronavirus, ens hem posat a remar.

Així, en només cinc dies, des de Guanyem hem parit un primer plec de 15 propostes per a la ciutat que basculen entre aquelles que són d’aplicació immediata com ara la fragmentació i exoneració d’impostos, la reducció del preu del tanatori i del transport públic, el manteniment de tots els llocs de treball vinculats a serveis municipals o l’impuls de continguts culturals, pedagògics o medi ambientals a través de les xarxes socials i les que són a curt i mitjà termini, una vegada hagi passat la fase d’emergència sanitària. I sempre exigint que els treballdors i treballadores gaudieixin de les mesures de seguretat imprescindibles. En aquestes altres hi trobareu elements de promoció del consum de quilòmetre zero, els ajuts en matèria de lloguer ja que l’Estat no n’ha previst, el suport a la petita empresa i els autònoms, la promoció d’una economia social i cooperativa que sigui més sòlida i justa o l’impuls d’una tardor més cultural que mai per suplir una primavera com la que tindrem.
Rellegint-me les propostes em sonen bé i necessàries però el cert és que des del primer parell de setmanes de confinament em venen molts aprenentatges que són segurament igual d’importants. Escoltar el silenci i els ocells, fixar-nos en detalls que abans ni tan sols intuíem, l’autocontenció que fem totes i tots, la vida als balcons, a les 8 pels sanitaris i a les 9 contra la monarquia borbònica, la visualització de la pobresa i el sense llarisme i la manca de solucions per a les persones més vulnerables quan venen encara més mal dades, la solitud de tanta gent i la ràpida reacció de la comunitat, la por i l’ànsia compartides per xarxes i rebatudes amb somriures, art i companyia o observar com les decisions polítiques es continuen prenent sense pensar en els infants. No pas com a Noruega on, per posar un exemple, els polítics han fet rodes de premsa on els infants eren aquells qui preguntaven.

Reflexions compartides que sempre és bo deixar-les per escrit. I, enmig de tot això, pensar, en positiu, en els sanitaris i sanitàries que cada dia van a treballar sabent que la seva vida està en risc, com ho fan també caixeres, netejadores, educadores o escombriaires. Fixeu-vos-hi bé, oficis essencials on les dones predominen. I tot, justament després del 8 de març. Paradoxes d’un sistema desigual que aquests dies també ens fa pensar, en negatiu, en els Borbons, la seva corrupció i en tots aquells que durant anys ens han venut que la sanitat havia de ser copada pel mercat. Perquè la història ens ha donat la raó: a l’hora de la veritat la resposta sempre és en allò que compartim, en el comú, en allò públic, en allò que situa en primer lloc a les persones. Posar la vida al centre és això.