Coronavirus i decreixement

Dilluns dia 16 de març, quart dia de confinament a la granja familiar amb 10 persones, un gos, 20 gallines,  500 vaques i vedelles, quatre o cinc gats i una euga.  Agafo el cotxe, porto mascareta i guants, per anar cap al centre del poble de Riudellots per abastir-me de verdures i fruites al mercat setmanal i productes varis al supermercat. La idea és abastir la família per tota la semana, a fi d’evitar trasllats i possibles situacions de contagi. No us podeu imarginar la meva sorpresa quan, passant pel mig del polígon industrial POLINGESA, l’activitat era l’habitual de cada dia: camions descarregant material, parelles de treballadors xerrant sense cap protecció, operaris fent obres sense mantenir la distància de seguretat… I quan passo davant de l’escorxador Costa Brava, sorpresa: el pàrquing ple de cotxes, com cada dia. Cotxes dels treballadors i treballadores que provenen dels municipis propers i no tan propers. Però que no era un confinament total? Però que no anava d’evitar contagis? Però que no va, en definitiva,  de la vida de totes plegades?

Conversant amb els meus familiars, a la tornada, a part de l’esglai de veure que no es segueixen cap de les recomanacions, comencen a aparèixer les preguntes: si es tanquen per uns dies els escorxadors del municipi, què passaria amb els aproximadament 20.000 porcs que es maten a diari? Què suposaria cada dia d’increment de purins? tenim lloc per un parell de mesos, si calgués, per seguir-los criant? I, tenim menjar suficient per donar-los? I és a partir d’aquí, que el coronavirus ens ha portat a un debat més profund sobre el model productiu. Si agafem el cas dels porcs, cal dir que la major part d’aquesta producció és per a exportar cap a Xina, Rússia i altres paisos d’Europa. Molts d’aquests animals no es consumiran a Catalunya. El creixement exponencial del sector càrnic no es deu  a l’increment del consum interior, que també caldria revisar. L’increment es deu a la globalització del consum de porcí. Aquest increment de producció ha generat uns canvis espectacultars que, lluny d’anar en benefici de les explotacions tradicionals, de les millores de les condicions dels treballadors, de la millora de la qualitat, han suposat, en moltes ocasions, una devallada de drets, de qualitat i anar cap a un model intensiu molt fagocitador de recursos naturals.

A partir d’aquí ens endinsem en una reflexió tan bàsica com la que ens proposen els grans inspiradors de la ideologia del decreixement, com el francés Latouche, que ens recordava que “no és possible el creixement econòmic continu en un planeta limitat. Com que ja hem superat molts dels límits ambientals i estem a prop de superar-ne molts més, l’única estratègia que sembla viable a mitjà i llarg termini és la del decreixement”. O si revisem les aportacions del politòleg i escriptor francés Paul Aries que afirma que “la inesgotable inèrcia social de produir i consumir sempre més ens ha portat a perdre la capacitat per posar límits, tot creant una gran desigualtat social, humana i un esgotament dels recursos naturals”.

En definitiva, cal treballar per un nou model de producció i de consum. Un model productiu que aposti per la producció integrada, ecològica, de proximitat i a escala sostenible en termes ecològics i socials. Un model de consum respectuós amb les persones i el planeta, que identifiqui necessitats bàsiques i ens alliberi de les necessitats creades per un sistema capitalista-consumista. Un model que asseguri una distribució equitativa de recursos i que permeti fer un tomb definitiu a la situació d’emergència climática i social.