Visc amb aquella sensació estranya de pensar que sobre el Coronavirus ja s’ha dit tot el que es podia dir fins a dia d’avui però que alhora necessito escriure. Defecte personal i, per això, ja demano disculpes. Potser perquè hom s’imagina que ens ve un confinament sever necessito articular paraules, sensacions, expressions i un etcètera infinit. Penso en els igualadins i igualadines que des d’ahir viuen en una situació inimaginable fa quinze dies. En totes les persones excloses per sistema del sistema que esdevenen més invisibles que els de Galeano mentre les notícies són les infeccions de les “celebrities”. Em preocupa que sindicats i patronal aprofitin el moment per facilitar que milers de persones, ja precàries, es quedin sense feina i que la proposta estrella sigui abolir la taxa turística fins al setembre. M’horroritzen els sous que cobren les persones que estan netejant edificis, trens, autobusos i metros, exposats com els que més. Expresso la impotència de ser un electe públic, cap de l’oposició a Girona, que, conjuntament amb el grup municipal, s’ha ofert des de fa una setmana a l’equip de govern per dedicar hores i hores a gestionar la crisi i només ha rebut silencis i portes tancades mentre ciutadans i treballadors ens exigeixen celeritat, unitat i respostes. Llegeixo articles bons, boníssims. El de l’Íngrid Guardiola, a l’Ara, els d’en Fono a El Periódico, en David Trueba a El País, la sèrie de Catàrsi, sempre disposats a l’anàlisi, i tants altres que segur que em podríeu recomanar. Decideixo passar per la 22 a comprar llibres, de distòpia i història, com si estiguéssim a mig camí de les dues, comprar al super a proveir amb normalitat i he escrit a amics i amigues sanitàries que viuen aquests moments amb tensió.
Escric el divendres al migdia. Des de l’Ajuntament tot esperant una notícia que tothom sap que ha de venir però ben pocs saben el moment. Com aquell avió que va perdent gasolina i sap que tocarà aterrar d’emergència però la torre no li indica ni pista ni horari. Mentre, una vegada més, el sistema ha enviat la mainada a casa sense preveure solucions per a pares i mares. Catalunya va a remolc. Malauradament mirant més a Madrid que a Oslo o Copenhagen. Pedro Sánchez desaparegut i Quim Torra sense lideratge. L’economia financera entra en pànic. Si els miratges desapareixen, les borses s’ensorren i els beneficis que abans es repartien entre tots ara voldran que els assumim entre totes i tots. I mentrestant, de SIDA, de càncers i altres malalties n’hem deixat a parlar. Per cert, algú obligarà la sanitat privada a moure’s perquè després de rebre any rere any milions d’euros públics assumeixi la seva responsabilitat en una pandèmia com la que vivim? Ai, la privatització de la salut, suplici i engany que han justificat durant anys de la mà de les concertacions d’Artur Mas i Boi Ruiz i les renovacions del govern català actual.
Sí, el cap se me’n va cap a la política. Defecte personal com el de voler escriure ara que ja tothom ho ha dit tot sense ser capaç de dir gaire res més. Totes i tots tenim una manera de passar moments excepcionals. La meva és la tranquil·litat d’un teclat per sentir-me lliure. Una lleugeresa que no tenen els 25 joves migrants que continuen tancats a la Universitat de Girona esperant una solució que els garanteixi una vida digna. La mateixa que volem per al nostre entorn. Per avis i àvies que viuen preocupats un virus que sintetitza la maldat del sistema, ataca els més febles mentre deixa indemne aquells que encara podem ser força de treball. Casualitats pertorbadores. Idees pels que podem escriure i, suposadament, no estem infectats. Privilegiats de la vida al mateix temps que sanitaris i sanitàries s’esforcen més que mai per evitar un col·lapse. Jo, fill d’infermera, que sap dels sacrificis de l’ofici, em surt un agraïment del cor a totes elles, i als metges i metgesses, bo i sabent que no hi ha més bon agraïment que millorar-los les seves condicions laborals. Marta Masó, dixit. Llevadora que va veure néixer la meva filla. La família i l’ordre, refugis d’aquests dies i de sempre dels quals l’esquerra mai en parla. Error garrafal. I sinó, llegiu Rendueles. Ara sí, acabo: ho he dit tot i no he dit res. Molt contemporani, trobo. Ve l’aïllament i només em queda dir que n’aprendrem molt de tot això. Que sigui a fi de bé. És a dir, dels que normalment no som els guanyadors de la història. A casa o on sigui, seguirem teixint el fil roig de la història. Que el virus no ens tapi l’horitzó. Ni la corrupció dels Borbons. Ni la necessitat de treure la borsa del centre de les nostres vides. Cuidem-nos.
6iguanyem.wordpress.com 