Biblioteques: la xarxa del tresor

Just ara fa un any, Hèlsinki inaugurava la seva nova biblioteca central, l’emblemàtica Oodi. L’equipament, colossal i situat davant del parlament finès, és en part fruit d’un procés participatiu amb la ciutadania. El seu interior compta amb estudis de gravació i espais per a celebrar-hi concerts, una cuina, tallers i impressores 3D, una sala de videojocs, una habitació per a projeccions artístiques i espais perquè empreses i emprenedors s’hi trobin i puguin presentar-hi projectes. A la planta baixa, un restaurant, un cinema i un centre d’informació sobre la Unió Europea. I finalment, és clar, accés a un gran assortiment de llibres, documents, coneixement. Es tracta d’un nou emblema nacional de pressupost mastodòntic, però probablement el més interessant no és el ‘confeti’ sinó el seu concepte i plantejament. L’estudi d’arquitectura guanyador del concurs explicava, en la seva inauguració, com tot l’edifici està plantejat com un espai flexible, diàfan i reversible per a necessitats culturals canviants, en un temps de grans transformacions. Per la seva banda, el responsable de Cultura de la ciutat afirmava a la premsa: “no pots basar una comunitat només en l’amistat, o en la idea abstracta de viure tots junts. Necessitem infraestructures socials perquè les comunitats puguin trobar-se, construir i treballar plegades”.

La biblioteca Oodi, de Finlàndia, un equipament que va més enllà del punt de lectura

La setmana passada vaig tenir l’oportunitat de visitar les biblioteques municipals de la ciutat i poder conversar amb l’equip humà que aixeca el(s) projecte(s) cada dia. De Pont Major (Just M. Casero) a l’esquerra del Ter (Antònia Adroher), passant per Santa Eugènia (Salvador Allende) i acabant a Girona sud (Ernest Lluch). Reptes diferents, contextos veïnals particulars, la confirmació que el servei que s’hi presta és de gran qualitat i, sobretot, que el rol del bibliotecari i del propi espai i servei és avui ben lluny de resumir-se en el préstec llibreter. Els tràngols quotidians de les dones i homes que hi treballen ens parlen de la increïble lentitud municipal a l’hora de reparar-los un ordinador de la sala; d’una plantilla curta i precaritzada que, a més, reclama d’una aposta per a la incorporació de nous perfils que ajudin en l’atenció de necessitats socials noves; d’una llei de contractes que avui no els permet aprofitar la diversitat de llibreries gironines a l’hora de fer tria, i haver-ho de fiar tot a un sol proveïdor; de goteres que no es resolen i de mampares que haurien de separar usos diferents. I un llarg etcètera. Però acompanyant el repte immediat, en totes les converses hi plana un futur que ja és present i que passa per sobre d’uns espais municipals on el barri, amb tot el seu mosaic de reptes, necessitats i urgències, entra i surt sense parar, s’endugui o no llibres de préstec. Per això les biblioteques i els centres cívics–avui, potser, se’n dilueixen les fronteres– són equipaments estratègics en la construcció de vida, comunitat, creació i compartició de cultura i coneixement. I si són estratègics, cal que tracem un pla que els faci centrals en un projecte de ciutat que situa la gent en el centre. Més centrals que el confeti pel confeti. Que projectar nous i continents de contingut ben incert. Que lapidar fortunes en projectes que s’improvisen sobre la marxa, amb al vista posada en inauguracions, en els mitjans, en la vaguetat de consum ràpid. 

La biblioteca Ernest Lluch

Vam acabar la visita a Pla de Palau-Sant Pau, a la Lluch, comprovant que el seu equip treballa al dia, any a any, sense poder dissenyar futur (que ja és present), perquè el moment de fer el trasllat a la Casa de Cultura no arriba mai, mantenint desemparat el centre i els seus barris que l’envolten. I vaig pensar en la versalititat de l’Oodi finès, en la seva voluntat perpètua de reproduïr-hi el millor encontre possible entre creadors i usuaris, entre inquietuds i coneixements, a partir d’espais porosos, carregats d’eines per a tota mena de produccions, tot fent un ús intel·ligent de la tecnologia. Tocaria preguntar-se si els metres quadrats que han d’hostatjar la biblioteca del centre, a la Casa de Cultura, entre excavacions arqueològiques i el munt d’anades i vingudes que van empetitint i limitant el projecte, és l’espai idoni i pensat per a d’aquí a 10, 20 i 30 anys, en els termes de l’Oodi. Inevitablement, imagino plànols i un projecte ideat fa molt temps, per a un món que ja no hi és. 

La xarxa de biblioteques, com la de centres cívics, és un mapa del millor tresor de la ciutat. Nodes valuosíssims sobre els quals teixir amb bons projectes i ambició la vida en comú a Girona. Invertir-hi és guanyar futur. I potser, pel camí, perdre alguna comissaria.