Tsunami i tramuntana

En aquesta època instantània, una acció històrica de desobediència civil no violenta com és la del “Tsunami”, tallant durant 48 hores les principals artèries de comunicació entre els Estats espanyol i francès en la seva vessant mediterrània, ha quedat ja quasi oblidada per les inundacions de Venècia, el debat sobre el pacte entre Podemos i PSOE o l’enèsima resolució judicial. I han passat només pocs dies. Ben diferent, per exemple, del tractament de les escenes amb contenidors cremats a Barcelona. Els motius que expliquen aquesta desigualtat informativa donen per debatre molt –llegiu-vos, per exemple, la Montsanto, que va molt enllà i sempre afina-.

En tot cas, em ve de gust esmenar aquesta realitat. Inconformisme en el millor sentit de la paraula. Perquè les milers de persones que han participat en una acció d’aquestes dimensions en un dels novembres més freds dels últims anys s’ho mereixen. Perquè només cal haver estat unes hores al Pertús, dilluns, o a la Jonquera (sempre amb O) i Salt, dimarts, per saber que la mobilització va ser bastant més potent que quan ens reunim una vegada a l’any a Barcelona per manifestar-nos-hi per la Diada. Us ho diu un dels que va viure en directe com un camioner intentava atropellar-nos. Estem parlant de manifestants que, sabent-se units, són capaços de passar nits senceres al ras, d’improvisar concerts a peu de carretera, de portar aliments i aigua per alimentar-se, ells i les persones que es veuen afectades pel tall, que caminen quilòmetres, que aguanten amenaces i violència policial amb una resistència no violenta digna de qui ha decidit posar el seu cos. En definitiva, persones dignes que no volen que tot continuï igual. Com els vaguistes d’ensenyament, taxistes, transportistes o estibadors, que també han fet talls i han fet sentir la seva veu però que, en canvi, no han rebut mai tanta crítica per part d’un determinat status quo, a l’esquerra dels palaus. Perquè el problema no és la forma sinó el contingut.

Tota societat ha crescut i s’ha fet millor a partir de les mobilitzacions i la perseverança en la voluntat del canvi. I, a davant, sempre hi hagut els mateixos, aquells que més privilegis tenen i que tan sols busquen deslegitimar a partir de malvestir el llenguatge i la foscor de l’Estat. Per això, enmig del debat pervertit, cal recuperar la humanitat de la protesta, reivindicar el Tsunami sense embuts. Que hi posin les paraules i els insults que vulguin, però nosaltres no perdem el nord de vista: la gent que va fer centenars de quilòmetres per ser al Pertús, els Txarango apareixent a mitjanit a l’AP7, el suport mutu en tots els sentits, els detalls, la gent recuperant els camins de Terrades a Agullana, de Cantallops i fins i tot la pista de Recasens, les cadenes humanes per portar troncs i tanques per enfortir els talls, el brou a l’hora de sopar, els somriures quan surt el Sol, la son a les orelles, els diàlegs i la política en primera persona.

Política de risc molt més enllà del que sovint fem els que avui som al front institucional. I cal reconèixer-ho i fer autocrítica. Especialment, aquells que ni tan sols han ajudat a difondre la iniciativa. Perquè si un aprenentatge hem fet d’aquests anys és que l’autodeterminació no la guanyarem presentant mocions al Parlament sinó fent que la nostra paraula, la nostra reivindicació, just i digna, sigui al centre del debat polític i vagi acumulant suports. A tota hora. I, per això, el primer que hem de fer és agrair el Tsunami les mobilitzacions i la perseverança i, la segona, ser-hi i no decebre. Exigiu-nos. Hi teniu tot el dret. Tot. I exigim-nos. Que només així serem més a prop de la llibertat. Aquesta exigència, de ben segur, mai serà tant dura com una nit de tramuntana a cavall de la Catalunya Nord i Sud. Ens veiem on calgui i sempre que calgui.