Girona, una capitalitat en llista d’espera

Una capital de demarcació com Girona no ho és només perquè ho digui administrativament un Estat. Com l’autoritat, la capitalitat és un concepte que una ciutat ha de guanyar-se i saber mantenir. La capitalitat va lligada a conceptes com lideratge, respecte, influència, cooperació i generositat. En aquest sentit, en els últims vuit anys Girona ha excel·lit en la capitalitat “independentista”. Crec que és un reconeixement fet per molts, d’aquí i d’allà, que Girona ha tingut un lideratge nítid per assolir la República Catalana. I això és de destacar.

Ara bé, en el dia a dia de la ciutat el lideratge que es pressuposa a una alcaldia i a un govern hauria d’abraçar moltes coses més de les que hem viscut darrerament. Hi he pensat a partir de dos debats que s’han generat a les xarxes socials aquest cap de setmana però que venen de lluny: el futur hospital públic Josep Trueta i la precarietat de personal i de recursos amb què conviu el cos de Bombers a la zona de Girona els cap de setmana i festius. Són dos temes que afecten necessitats centrals en la vida de totes i tots, la salut i la seguretat, que són competència de la Generalitat i sobre els quals l’Ajuntament hi té a dir.  

Una capitalitat que creu en si mateixa es preocupa per temes com la sanitat pública i la salut del Parc dels Bombers. Com ho fa del cabal de l’aigua del Ter, que es troba en mínims històrics, o de les línies educatives que la Generalitat tanca any rere any amb arguments dubtosos a l’escola pública gironina. Els últims dos exemples d’aquest curs: l’Institut Narcís Xifra i l’escola Dalmau Carles, situats en barris amb més índexs de pobresa de la ciutat. Crec que tots aquests temes es mereixen una alcaldia que no basi el seu lideratge en ser diputada al Parlament de Catalunya, amb poca incidència i zero visibilitat, sinó en sortir públicament a reclamar millores en aquests serveis bàsics i públics a la nostra ciutat. Fer-ho inexcusablement alhora que es visiten polítics i tècnics del govern català de forma continuada per posar fil a l’agulla a solucionar els problemes que de ciutat.  Aquesta setmana, per exemple, Marta Madrenas haurà estat dilluns, dimecres i dijous (més de la meitat dels dies) al Parlament debatent temes de país, sí, però sense abordar les necessitats de la ciutat. 

L’exemple del Trueta fa feredat. L’acció del govern municipal ha sigut únicament justificar que Domeny és un bon emplaçament, amb bona part del sector professional i d’usuaris en contra, sense que s’hagi pogut aconseguir forçar un calendari que concreti el termini i el pressupost de les obres ni tampoc una taula de municipis que faci un seguiment del projecte. A Can Gibert moltes famílies han hagut d’enviar la mainada a altres escoles malgrat a l’hora de la veritat el Dalmau Carles hagués tingut infants suficient per mantenir les dues línies d’escolarització pública i, al Parc de Bombers, malgrat les promeses de la Conselleria de JxCAT, la situació continua precària. A hom li queda el dubte de si aquest desinterès és manca de lideratge o, el que seria pitjor, un interès relatiu en els serveis públics més bàsics com són l’educació, la sanitat o l’accés de l’aigua.  

Ens cal una  nova manera de governar i de liderar, una que pensi que a les institucions supramunicipals no només se la justifica sinó que se’ls demana respostes.  He posat exemples i això que no he esmentat fins ara la no finalització del Parc Central, la remodelació de la Plaça Espanya i els canvis pendents de la Plaça Poeta Marquina, on fa 18 anys que les llicències de bar van caducar.  La ciutat és plena de reptes, de necessitats i de reivindicacions. Malauradament, però, el govern de la ciutat milita en el silenci i en una gestió francament millorable.