Vacances 3.0: aprenentatges per a Girona

Poc més de dues setmanes. Temps suficient per gaudir d’un dret que malauradament avui en dia no tots els treballadors i treballadores tenen: les vacances. El pare sempre deia que esperar les vacances com un element alliberador era pensament «petit burgès» però el cert és que les vacances són un dret fins i tot per Ada Colau. Clar que sí. Ara bé, un altre debat és el de què fem durant les vacances. En temps de canvi climàtic i impacte ambiental dels 30.000 viatges diaris en avió, d’Instagram i de model cultural atomitzat i individualitzant, alguns hem recuperat la bella (ciao) aposta de fer les vacances a partir de la xarxa més propera d’amics i familiars que porten inevitablement a tres escenaris: Empordà, la Vera Alta del Guadiana i el Gran Bilbo. Tres indrets diferents en tots els sentits i amb tots els sentits: ja sigui a nivell urbà, cultural, lingüístic, polític o ambiental, però que ens ajuden a aprendre també pel futur de les ciutats de la gent que guanyarem. Sense intenció de fotre gaire la murga, deixeu-me compartir un parell o tres d’aprenentatges que crec útils per a Girona. De més detallat i concret a més conceptual.

“Tres indrets diferents en tots els sentits i amb tots els sentits: ja sigui a nivell urbà, cultural, lingüístic, polític o ambiental, però que ens ajuden a aprendre també pel futur de les ciutats de la gent que guanyarem”

Parcs infantils: Deixant de banda el pop de Barcelona, si mai passegeu per Bilbao us encomano a fixar-vos en el disseny i l’aposta pels parcs infantils que ha fet aquesta ciutat i les que l’envolten. Sense pensar que són els millors del món, ja sabeu que ja ho diuen ells, la versatilitat, originalitat, dimensió i materials que trobareu en els parcs infantils de la capital biscaïna són clarament envejables. Una aposta a la qual cal sumar-hi l’adaptabilitat i, per tant, inclusió d’aquests espais de joc per a infants amb mobilitat reduïda. Un luxe que brilla enmig de l’antiga capital industrial que es terciaritza a marxes forçades. Transformació que fa, com una vegada més els seus pobles veïns també fan, amb una altra premissa que a Girona falla: cuidar el carrer com a espai públic: neteja, jardineria, material urbà… Perquè una aposta com aquesta no és només estètica sinó que també ajuda (i molt) en aquest debat tendenciós que tenim aquest estiu i que han titulat amb el substantiu seguretat. Un debat que no hauria de ser de mantes sinó de qualitat de vida.

El Parc infantil de Zorrotza, a Bilbao.

Cultura i festa major: Ja sigui a Viladamat o a Bilbao hi trobem festes majors enteses des de la perspectiva comunitària on el més important és entendre l’ocasió com una aposta cultural única que engreixa lligams entre la gent. La festa no va d’estrelles i més enllà de «tanganes» és bo de destacar com el feminisme ha penetrat aquests espais lúdics i com es fa ús de tots els carrers, tots, per diversificar les activitats i, si cal, incloure-hi reivindicacions socials elementals. La festa es fa recuperant tradicions i innovant en espais icònics com són les txosnes en el cas de Bilbo o la plaça del poble en el cas empordanès. Amb llibertat d’expressió i pels presos polítics malgrat les alteracions de l’Estat. Tot plegat atrau visitants, també, però aquests sempre queden inclosos dins una proposta que no està pensada en clau turística sinó en clau d’enfortir la perspectiva de poble, barri o ciutat. A Girona tenim base per fer un pas més i després d’anys de mantenir una mateixa aposta innovar per traçar una proposta que enxarxi més gent i cultura per Sant Narcís.

Comunitat: Viure les vacances mentre els governs europeus decideixen que rescatar persones al mar -si no es tracta d’un iot a la illa de Mallorca– és il·legal et produeix un regust agredolç. Per això potser es fa més necessari que mai reivindicar la idea de col·lectivitat i família que tenen encara avui en dia en societats com l’extremenya a l’alçada del Guadiana. Amb d’altres crítiques possibles en els rols existents en aquestes comunitats, la capacitat que tenen de teixir complicitats i suport mutu entre famílies i amistats són una lliçó més que interessant en època de deshumanització. Per això, la dèria d’hores de conducció ha sigut pensar també com des de les institucions podem ser força motriu d’aquest «modus vivendi». Si ens imaginem una ciutat que cuida, ens hem d’imaginar una ciutat on ningú es troba sol fent camí. Una comunitat enxarxada, uns barris vius i uns drets garantits. Allò públic, allò comunitari, allò que ha de moure l’acció de l’Ajuntament i tenim una legislatura per fer-ne via.

Si ens imaginem una ciutat que cuida, ens hem d’imaginar una ciutat on ningú es troba sol fent camí

De pensaments i reflexions les vacances sempre en van plenes. Ja ho veieu i ja ho sabeu. Exemples n’hi ha per parar un tren (digne com el que es mereix Extremadura). Motius pels quals el discurs errejonista té més futur que el d’Iglesias en zones rurals de l’Estat en la competència que vindrà amb l’extrema dreta, de la desinformació imperant sobre què passa i què ha passat els últims anys a Catalunya, l’estranyesa que provoca que parlem la nostra llengua materna, el català, o la dificultat existent al País Basc per qualsevol projecte emancipador observant la qualitat de vida existent. I això que, una vegada més, han liderat una lluita com era la presència del G7 al País Basc Nord. Titulars per debats de fons que es poden fer qualsevol nit d’estiu sense pressa i amb una taula, cadires, refrigeri i, perquè no, algun Cuba Libre. I que podem abordar, a partir d’ara, a qualsevol cantonada de la ciutat dels quatre rius. Bon inici de curs.