Marquès de Camps, un nom a reivindicar?

Ara fa uns dies i coincidint amb l’aniversari de la mort de Dídac Tarradell a mans d’un escamot carlista a la Guerra Civil vaig descobrir que durant aquella època el govern republicà havia decidit canviar el nom de la Plaça Marquès de Camps pel del militant del POUM i company de l’Antònia Adroher. De la mateixa manera que la Plaça del Carril, avui Plaça Poeta Marquina, autor franquista amb cap vinculació a la ciutat, va passar a dir-se Avel·lí Llorente, militant de la CNT també afusellat. Uns canvis que van perdurar fins l’arribada de les tropes feixistes a la ciutat. De fet, durant la dècada dels trenta del segle passat la ciutat va veure com el nomenclàtor dels carrers de la ciutat patien una lleugera transformació amb criteris de laïcització i reivindicació de valors universals així com de persones, com el mateix Tarradell, que havien defensat la causa republicana. Un canvi, que com molts altres, la victòria feixista va aniquilar d’arrel.

La plaça Dídac Tarradell -ara Marquès de Camps-, bombardejada al gener de 1939.

Tot plegat em va portar a plantejar-me on podia trobar el mapa del nomenclàtor de la ciutat d’inicis de 1939. Vaig preguntar a l’arxiu municipal, on fan una feina extraordinària, i vam constatar que existien plànols i dades de carrers del 31 al 36 però que, a priori, no hi ha encara una compilació pública feta per poder explicar un element interessant i prou recent de Girona com és el nom dels espais que existia en aquella època de trets i revolucions. De fet, em sembla un exercici interessant que la ciutat hauria de fer en algun moment. Per això, i per començar a treballar l’àmbit de la memòria història i la nomenclatura, dijous passat demanava a l’alcaldessa que fes alguna cosa tan senzilla com nomenar els membres la comissió de nomenclàtor de la ciutat, encarregada de definir els noms de places, carrers i espais públics.

Una comissió que té molts de deures pendents tenint en compte que l’últim govern Madrenas hi va donar molt poc recorregut i que, si no s’afanya, haurem perdut ja el compromís de incorporar, per exemple, cada any noms de dones als espais on hi fem vida. Sé que aquest és un tema sobre el qual hi tinc una certa dèria, però penso que allà on ens passen les millors i, perquè no, les pitjors coses es mereixen ser pensats i repensats, que cal reflexionar sobre què transmetem a nivell de valors a cada espai públic i que tinguem una Girona que es projecti també a partir de com anomena les coses. I ho dic perquè aquests dies que recuperem temps, he descobert, per exemple, que el Marquesat de Camps és un títol ben viu. I el regenta un senyor, Jorge de Camps i Galobart, a qui honorem, ens agradi o no, amb una de les places centrals de la ciutat malgrat ell representi els valors antagònics a la Girona democràtica i somniadora d’avui.

Una entrevista recent a Jorge de Camps, actual Marquès de Camps.

Soc conscient que la plaça no es diu així per aquest noble sinó per un avantpassat seu del qual es considera que va fer molt per la ciutat, bàsicament ser un gran propietari que va defensar els interessos de les classes més adinerades i de l’església, que va ser qui va donar-li el marquesat. Tanmateix, en comptes de posar-hi el seu nom, hi tenim el nom del títol nobiliari que homenatja un llinatge de grans terratinents vinculats sempre al projecte més reaccionari de país així com al caciquisme o a la defensa d’atacs contra la llibertat de premsa com el que hi hagué al setmanari “El CU-CUT”.

Un llinatge que també inclou un regidor al primer Ajuntament de Barcelona franquista, constitutït l’endemà mateix de la caiguda de la ciutat davant les tropes feixistes tal i com demostra la primera Gaseta Municipal de Barcelona encapçalada per un “¡Saludo a Franco!”

Així, si es vol mantenir l’homenatge al precursor de la història d’èxit d’una família patrícia, posem a la plaça el nom de Pelagi de Camps, per exemple, o potser millor, posem-hi el nom d’una dona, oblidades en el nomenclàtor de la ciutat. 

El que em sembla un exercici de poc sentit és que “honorem” títols nobiliaris en ple segle XXI i més quan defensen per tots els mitjans actuacions com les de l’1 d’octubre i són dels que més activament es mouen contra el dret a l’autodeterminació del poble català. Canviar noms sempre és un maldecap, de ben segur, però no fer-ho, per més còmode que sigui, implica també un posicionament de la comunitat. Un tansemenfotisme sobre el nostre passat i els homenatges a cacics i franquistes que diu molt de nosaltres.