Frenar la segregació a Girona: tenim les eines

El govern de la Generalitat ha aprovat fa un parell de mesos el llargament esperat Decret d’Admissió. El decret no és allò que alguns hauríem volgut, sobretot perquè manté la lògica del dret a elecció de centre de les famílies i amb ella la idea que el sistema educatiu és una mena mercat on els centres competeixen i no afronta d’arrel el debat sobre la doble xarxa, pública i concertada, inevitablement vinculats a la problemàtica de la segregació escolar. Al mateix temps, obliga a poc, deixant tot el pes de les mesures a desenvolupar a la voluntat dels ajuntaments i els agents del departament al territori, alhora que oblida els Consells Escolars Municipals (CEM), òrgans ja consolidats i reconeguts com a espais de participació en matèria educativa a nivell local. A més, presenta com a destacables principis ja suposadament garantits des de fa temps, com la transparència i el dret a la informació o com la gratuïtat de l’educació, sense donar noves eines, però, per fer-la efectiva, com si no depengués del mateix Departament d’Educació augmentar el finançament de les escoles i exigir aquesta gratuïtat acabant amb les quotes, reconegudes o encobertes

I tot això és tan cert com que el nou decret obre també un munt de portes que fins ara estaven tancades o només entreobertes per poder lluitar contra la segregació escolar des dels municipis o com a mínim les concreta i orienta en la lògica d’aquest objectiu i ho fa en la línia que des de Guanyem Girona, seguint les demandes del Síndic de Greuges, venim apuntant des de fa temps. D’entrada obre els supòsits per determinar les Necessitats Educatives Específiques (NESES o NEE) facilitant les eines per la seva detecció des d’un concepte ampli que faciliti una distribució real de la diversitat i concreta procediments i possibilitats en la reserva de places per aquest alumnat. També dóna eines per la limitació de ràtios i per establir proporcions màximes d’alumnat amb NESES i posa les Oficines Municipals d’Escolarització com a eina clau per la gestió conjunta de l’admissió d’alumnat concretant possibilitats. I en definitiva ve a dir que totes aquestes eines vinculades a la programació de l’oferta educativa i al procediment d’admissió s’han de posar al servei de la lluita contra la segregació escolar. Finalment, també incorpora la necessitat de retre comptes i fer un seguiment de les mesures preses i de l’evolució de la segregació escolar al municipi. 

El decret, però, ja és vigent arreu i a Girona de moment s’ha canviat una zonificació, està per veure amb quins resultats, i s’ha tancat un grup a la zona on hi havia menys oferta en relació a la demanda. També s’ha obert encara més les adscripcions de primària a secundària, saltant-nos els criteris de proximitat, relació entre centres i escolarització equilibrada de l’alumnat que preveu el decret, i no s’ha volgut limitar l’oferta de grups a un institut de secundària per evitar que s’hi acumuli alumnat d’incorporació tardana com ha vingut passant ens els darrers anys. Cap a on anem doncs?

Alguns portem anys de treball incansable des dels centres, des del CEM o als plens municipals per avançar cap a una composició equilibrada en els nostres centres educatius on la diversitat de tot tipus sigui vista com un reflex del món que vivim i una font de riquesa irrenunciable. Sovint ens hem topat amb arguments derrotistes que impedien avançar en aquesta lluita, ara tenim noves eines i és hora de posar-les sobre la taula, arremangar-se i treure’ls el màxim profit per revertir la dinàmica segregadora que des de fa uns anys arrosseguem a Girona. Lluitar contra la segregació és ja només qüestió de voluntat política.

L’Eixample i la Clínica Girona

Fa unes setmanes, l’exalcalde de Girona Quim Nadal publicava un article al Diari de Girona amb el títol “La Clínica Girona”. En l’article, Nadal aprofitava per lloar l’equipament, les oportunitats que dona que el seu futur sigui a l’entrada sud de la ciutat i, el més important des del meu punt de vista, interpel·lava a aprofitar l’espai que deixarà l’actual Clínica al barri de l’Eixample per fer-ne una transformació que beneficiï el veïnat del barri i a la ciutat. L’article és un bon punt de partida per explicar l’abandó que ha patit l’Eixample des de fa anys.

La plaça Miquel Santaló, davant per davant de la ubicació actual de la Clínica Girona

De fet, l’operació de la qual parla Quim Nadal ja va ser plantejada per la CUP-Crida per Girona l’any 2015 quan el ple va aprovar que la Clínica Girona anés a la carretera Barcelona però la formació es va quedar sola en l’intent. I és que el ple de l’Ajuntament, amb Madrenas com a regidora d’Urbanisme, va validar una operació on de l’actual Clínica Girona la ciutat només en guanyava una petita part que anirà destinada a ampliar el petit patit del Col·legi Verd. La resta es mantenia en mans de la propietat de la Clínica perquè pugui destinar-ho a la venda d’habitatge i grans locals comercials amb la mateixa edificabilitat i espai que quan es va pensar com a equipament sanitari.

Amb tot això vull dir que la primera oportunitat per imaginar-nos un nou Joan Maragall que impulsi l’espai de gaudi i col·lectiu que avui ja representa la Plaça Miquel Santaló es va perdre fa sis anys. I que, per tant, aquesta opció que planteja en Quim Nadal és complicada que tiri endavant a aquestes alçades de la pel·lícula. Malauradament, però, hi ha hagut altres propostes que també s’han quedat al tinter. Per exemple, fa un any Guanyem va plantejar al Govern que pacifiqui els dissabtes el carrer Joan Maragall per facilitar la mobilitat peatonal i en bicicleta, millorar la salut del veïnat i afavorir el comerç del barri. Aquesta proposta sortia d’un acord de pressupost que s’havia signat al 2020. Tanmateix, i una vegada més, ha quedat al calaix de la Madrenas.  

La necessària pacificació els caps de setmana del carrer Joan Maragall per dinamitzar el barri, un dels projectes al calaix de Marta Madrenas

Si a aquesta realitat hi sumes la incapacitat del govern per trobar una sortida al Garatge Forné, el nyap del Carrer de la Creu, el tancament del pont de vianants de la Font del Rei sense que tinguem data de reobertura o la manca de la calendarització del retorn d’un CAP al barri, ens adonem que l’Eixample ha sigut un barri ben poc pensat i aprofitat els últims anys. És com si el fet que tothom hi passi camí del Centre el fes un espai oblidat per l’Ajuntament i les institucions.

Per això és important l’acord arrancat per Guanyem permetrà començar a posar la primera pedra d’un nou Centre Cívic de la ciutat al barri de l’Eixample, el més poblat de la ciutat. Una reivindicació històrica del veïnat que pren forma gràcies a les demandes de Guanyem en una negociació d’inversions que havia començat embarrancada per la incapacitat del Govern municipal d’entendre que governa sense una majoria en el plenari. Madrenas ha rectificat i Guanyem hi ha posat ganes i coneixement per situar l’Eixample al centre del debat.

La reforma urbanística del barri és cert que queda pendent, l’oportunitat de la marxa de la Clínica ja va ser desaprofitada en el seu moment i ara, a través de la pacificació de carrers, l’impuls d’equipaments i la preservació d’habitatge a un preu que no sigui de luxe hem de permetre que l’Eixample gironí respiri, es miri amb orgull a si mateix i es transformi cap un espai comunitari de qualitat, amb comerç i vida social. En aquesta darrera part, el Centre Cívic aconseguit per Guanyem segur que hi jugarà un paper fonamental.  

Que el jovent prengui la paraula

L’atur juvenil a Catalunya ha crescut un 43% en l’últim any i ja afecta a gairebé el 40 per cent de joves menors de 25 anys. Una autèntica barbaritat. La Covid i la crisi econòmica que afecten el país ha allunyat encara més una perspectiva de futur digne per al jovent gironí. La impossibilitat de trobar feina, d’independitzar-se de l’habitatge familiar, la prohibició dels espais de socialització formals i informals més enllà de les xarxes socials, els problemes de salut mental i el suïcidi com a primera causa de mortalitat són a l’ordre del dia d’un jovent a qui les institucions els hi havia promès l’èxit si complien l’equació d’estudiar, consumir i ser persones d’ordre. Era fals i la pandèmia ho ha evidenciat.

TV3

Conseqüentment, el malestar i la desafecció guanyen pes entre el jovent al nostre país. Alguns s’organitzen i es manifesten als carrers, d’altres cauen en el nihilisme i, la majoria, es preocupen bàsicament per sobreviure perquè la segregació per classes socials és més present entre la joventut. Per ells, no és que el sistema sigui precari sinó que la precarietat és el sistema. Per això, sorprèn que durant aquest any de pandèmia el govern Madrenas no hagi innovat ni plantejat una proposta integral per treballar el present i futur juvenil a Girona. La inacció no pot ser mai la solució: o ens hi posem o el mercat seleccionarà qui té futur i qui no i aquí, ja hem après, que sempre guanyen els de sempre.

Per això, Guanyem Girona hem pres la iniciativa i hem posat la celebració d’un ple extraordinari sobre les problemàtiques juvenils on els i les joves de la ciutat hi tinguin veu. Un format innovador en què els representants polítics escoltem i tot seguit proposem polítiques públiques que abordin les problemàtiques del jovent, aquelles que, per entendre’ns, els afecten més directament. Posant solucions aquí, però, abordarem temes que van molt més enllà i que són també estructurals a nivell de ciutat. Beneït “win-win”. El que cal, doncs, és començar, posar la ciutat i les seves institucions al servei també del jovent i sortir dels debats morals que aprofundeixen en les bretxes generacionals i allunyen el poder municipal dels seus habitants més joves.

I això passa, per començar, per aquest ple on el jovent tingui la visibilitat que es mereix. On tothom parli honestament i es desencallin projectes indispensables en clau d’habitatge, de mobilitat, d’atenció a la salut, de canvi de model econòmic per superar la ciutat que viu bàsicament del turisme que ja no ofereix sortides professionals al jovent. Ni tan sols les precàries que oferia fins ara. Sabem que Girona no pot fer aquest camí sola, però sí que és necessari que no esperi més a començar-lo. En aquest sentit, ja hem emplaçat a l’alcaldessa, al govern i a la resta de l’oposició a convocar aquest ple i situar propostes immediates a desenvolupar per l’Ajuntament.

Veurem quina resposta ens donen però en el mentrestant dues referències interessants en clau gironina: Joaquim Nadal va ser nomenat alcalde quan acabava de complir 31 anys. Va ser una actualització generacional, filosòfica i política de primer ordre després del Franquisme que no ha tornat a passar ja que, des de llavors, les persones que han ocupat el càrrec sempre han tingut uns 50 anys. Josep Sala i Cullell, mestre i gironí, ha publicat aquest curs un llibre sobre les diferències generacionals i les conseqüències de la invisibilització de les generacions joves en la política i el poder català. Molt recomanable també el seu “Generació Tap” (ARA, 2020). A les millors llibreries de la ciutat.

Parlar obertament de problemes generacionals no s’estila a casa nostra. Tanmateix, aquests desequilibris existeixen i hi ha problemàtiques que afecten amb més intensitat a uns grups d’edat que a d’altres. Això no ho podem obviar i ara toca capgirar aquesta manera de fer que genera desenganys i frustració entre el jovent, donar-los el protagonisme que mereixen i dissenyar unes polítiques que vagin a l’arrel del malestar.

Girona perd la Casa Malagrida

Poca gent deu tenir al cap la “Casa Malagrida” a Girona. Ni en deu haver sentit a parlar. Però el cert és que fa vint anys, quan es va aprovar el Pla General de Girona – sí, encara estem amb un document urbanístic fet en ple creixement del totxo i abans de la doble crisi econòmica – aquesta casa, situada al número 25 del carrer de la Força, es va determinar com a futur equipament per al Barri Vell. Una decisió que fa uns mesos un jutjat va canviar després que els propietaris de la finca reclamessin passos concrets a l’Ajuntament i aquest practiqués el silenci administratiu. “Casa Malagrida” ja no és més un futur equipament, que el pla preveia com una manera d’ampliar el Museu d’Història de la ciutat, tan mancat de recursos i actualitzacions, sinó una finca que passarà a ser destinada definitivament a habitatge privat o, qui sap, a habitatges d’ús turístic.

A l’esquerra, la façana de la Casa Malagrida que dona al carrer Ballesteries

Casa Malagrida és un cas il·lustratiu en molts sentits. En primer lloc, visualitza la incapacitat dels darrers governs d’aquesta ciutat per tenir una política clara i transparent sobre el patrimoni gironí i marcar les prioritats que hem de tenir en aquest àmbit. De fet, avui en dia tenim buit més d’un espai antigament destinat a causes religioses al Barri Vell i és un tema del qual s’evita debatre’n malgrat aquests edificis són i podrien ser puntals per al futur de la ciutat. I no només al centre ja que l’antic convent “Montilivi” ha estat enderrocat amb el risc que el projecte que s’hi farà no tingui cap ús social ni comunitari, només especulatiu. Un fet que seria especialment greu per al barri i per les necessitats que tenim i més després de la pandèmia. Així mateix, l’anar i venir pel que fa Casa Malagrida mentre el Museu d’Història fa anys que no sap com i quan ampliarà el seu projecte ens posa davant del mirall de la política a cop de titular que oblida les infraestructures ja consolidades.

I és que després de la iniciativa del regidor Carles Ribas per fer un Pla de Museus, avui pendent d’aplicació, ens cal avançar en un debat sobre els equipaments culturals i el futur estratègic dels mateixos a Girona. Entre d’altres coses, perquè sense que els gironins i gironines ho sàpiguen s’ha perdut un possible equipament, previst en el Pla Urbanístic de fa 20 anys, i ni tan sols hem plantejat una alternativa per als usos que estaven previst fer-hi. La ciutat gasta centenars de milers d’euros anuals en pagar lloguers per equipaments i en manteniment d’aquells que ja són públics i ningú ha plantejat si aquest és el model o decidim agafar un altre camí, potser més econòmic, i tenir un plantejament més estratègic de la cultura i els equipaments en general.

Un debat que va lligat al necessari nou Pla Especial per al Barri Vell que fa anys que reclama el veïnat i la ciutat. Tenim un Barri Vell a actualitzar, a repensar i gairebé quaranta anys després que s’aprovés l’eina que va permetre transformar el Barri en allò que és avui. Amb uns quants excessos, lligats al monocultiu turístic, sí, però una transformació que, en general, va calar i agradar entre gironines i gironins. Tenim la sort de comptar amb la Ítziar González, arquitecte de prestigi reconegut en el desenvolupament de propostes urbanístiques implicant a la ciutadania, per empènyer en aquest nou Pla Especial, gràcies a un procés que ha fet l’Associació de Veïns del barri. L’Ajuntament de Girona faria bé de no perdre’n l’oportunitat. Per això, sorprèn que en el Pla de Govern presentat per Madrenas fa unes setmanes s’oblidi aquest Pla Especial. Un pla que no esmenta ni el pla Especial, ni un pla estratègic d’equipaments i cultura ni tampoc una aposta de futur per al Museu d’Història de la ciutat. Ni rumb ni lideratge.

De la Girona de postal a la Girona resilient

Fa anys que la imatge que s’ha volgut projectar de la ciutat de Girona és la d’una ciutat de belles pedres, de facultats universitàries i de quatre rius que fan florir la ciutat. En els darrers anys s’havia incorporat a aquesta imatge un nou element: la ciutat dels grans festivals i dels esdeveniments.

Tot i això, ja fa temps que un grup creixent de gironines i gironins alerten que aquesta Girona és només una il·lusió. És la Girona de postal. Poc a poc, els efectes perversos d’aquest model s’han anat fent evidents a la ciutat i en la seva gent. La ciutat bolcada cap al turisme ha relegat a un pla secundari d’altres sectors productius de la ciutat. La pandèmia, d’una revolada, s’ha endut els llocs de treball precaris creats i amb ells la vida a molts carrers. La ciutat dels grans esdeveniments ara no sap cap on dirigir un model cultural que ha abandonat les productores locals i els petits artistes i creadors que aporten valor afegit. La ciutat que no ha construït habitatge públic ni ha invertit en pisos d’ús social en anys ara s’adona que hi ha una crisi habitacional, una bombolla del lloguer i una gentrificació galopant al Barri Vell.

El dret a l’habitatge, defensat pel teixit veïnal de Girona

La il·lusió, feta bocins per la pandèmia, destapa la crua realitat: Girona és avui una ciutat amb més pobresa, desigualtats i segregació. És una ciutat on el jovent ho té més difícil que mai per emancipar-se, on la seguretat laboral s’ha convertit en un privilegi i on els drets bàsics com el de l’energia es vulneren dia a dia davant la passivitat del govern municipal.

Segurament, des del paradigma de desenvolupament de Marta Madrenas, mentre la caixa fos plena a final del dia, les coses anaven bé. La tragèdia de la Covid ens ha portat cap a una situació crítica, que ens ha de permetre posar en pràctica nous paradigmes que ens facin més capaços d’afrontar aquestes situacions sense deixar a la cuneta aquells sectors econòmics i socials més vulnerables.

Des de Guanyem Girona entenem que en aquest moment, més enllà de revisar les propostes polítiques per a la ciutat dels propers anys, hem de posar sobre la taula un canvi de model. No podem caure en el parany de centrar-nos  en pactar petiteses, no és el moment d’acordar increments en aquest o aquell altre projecte. Cal un exercici de  política en majúscules. Ara és un moment de fer un bon diagnòstic que ens permeti afrontar els grans reptes que es plantejaran a la ciutat en un futur que de ben segur serà complex.

En definitiva, estem posant sobre la taula un replantejament total de la direcció de la política municipal que avanci cap un canvi de model econòmic i social, emmarcat en  paradigmes més ecològics i sostenibles, que plantegen el decreixement o el concepte de la ciutat resilient.

Veïnes i veïns de Font de la Pólvora, així com els regidors de Guanyem, van caminar fins a la plaça del Vi per exigir el seu dret a l’energia

La resiliència fa referència a la capacitat d’un territori (ciutat, barri, comunitat) per fer front a una amenaça externa. Les catàstrofes naturals o l’esgotament de recursos naturals són potser els casos més significatius on es fa palesa la resiliència d’una determinada comunitat. Però, recentment, el terme s’ha relacionat també amb les conseqüències de la crisi econòmica. Les ciutats, pobles i barris resilients són aquells que millor han resistit els embats de la crisi, o els que han sabut adaptar-se al nou escenari. Una ciutat resilient ha de ser capaç d’anticipar-se a les futures pertorbacions (climàtiques, financeres, etc.).

Una ciutat resilient, en aquest moment, és la que és més capaç d’afrontar la Pandèmia i les seves derivades socioeconòmiques.

Quins són els factors fonamentals que té en compte un paradigma d’aquest tipus:

1.   Un territori resilient ha de comptar amb capacitat de planificar i gestionar de manera eficient els seus recursos, fet que comporta una gran complexitat a causa dels múltiples agents que intervenen en el procés.

2.   Es caracteritza per poder-se adaptar davant amenaces externes i per tant té una estructura econòmica diversificada.

3.   L’elevat desenvolupament en termes de formació i creació de coneixement permet una bona i ràpida capacitat d’adaptació.

4.   El foment de la participació ciutadana i accions comunitàries, així com una bona integració social, són claus per poder respondre a les situacions de crisi generant el desenvolupament de la comunitat, una gestió constructiva dels conflictes i l’optimització dels recursos propis de la comunitat.

Malauradament a dia d’avui Girona és una ciutat amb poca capacitat resilient. Com deia al principi de l’article, les polítiques econòmiques, culturals i socials dels últims anys no han servit per crear una xarxa sòlida. Tanmateix, Girona sí que té el potencial per reconstruir tot allò que la pandèmia s’ha endut d’una bufada, aquesta vegada apostant per una estructura més consistent arrelada als barris i a les comunitats organitzades del teixit associatiu de la ciutat. Abandonem la ciutat de postal i comencem a treballar per la ciutat resilient.

Sensellarisme: convivència o aïllament social?

Qui ens ho havia de dir que arribaria un dia que els carrers de la ciutat quedarien buits. Que les persianes de les botigues i comerços s’abaixarien i que la ciutat quedaria pràcticament aturada. La vida ens porta sorpreses que en moltes ocasions no sabem ben bé com gestionar i arriba el moment que es busquen complicitats amb persones del nostre entorn per poder tirar endavant. La nostra xarxa.

El Barri Vell , el barri més emblemàtic de Girona, acull el centre d’acollida La Sopa, un espai que aixopluga les persones sense sostre i els proporciona un plat a la taula tot acompanyant-les en un procés d’inserció social. És, doncs, l’habitatge habitual de moltes persones.

Segons La Federació Europea d’Organitzacions Nacionals que Treballen amb Persones Sense Llar (ETHOS) l’accés a l’habitatge té tres dimensions, que són:

  1. Des del punt de vista físic, consisteix a disposar d’un espai adequat que pertany exclusivament a una persona i a la seva família
  2. Des del punt de vista social, disposar d’un espai de privacitat per gaudir de les relacions socials.
  3. Des del punt de vista jurídic, consisteix a disposar d’un títol de propietat o d’un contracte d’arrendament.

En funció de la situació residencial de la persona i les condicions d’aquest espai, ETHOS classifica a les persones sense sostre en quatre categories:

  1. Persones sense sostre: són persones que viuen en un espai públic i no disposen d’un domicili, per això alguns acaben dormint en un alberg o bé passen la nit ocupant un espai públic.

 2. Persones sense habitatge: viuen en un allotjament temporal, en centres de serveis, institucions o refugis.

3. Allotjament insegur: són persones que viuen sota amenaça d’exclusió per desnonament, arrendament precari, habitatges sense títol legal o violència domèstica.

4. Allotjament inadequat: són persones que viuen en barraques d’assentaments  il·legals i en habitatges no aptes per a la seva habitabilitat segons la normativa.

Al voltant de la Sopa hi trobem unes quantes persones que passen el dia i/o pernocten al carrer, o bé perquè al centre no hi ha prou capacitat per tothom, o bé, perquè aquesta persona s’hi apropa només per menjar. Aquest fet ha provocat la queixa d’una part del veïnat pel fet de que hi ha més sorolls, més brutícia i, fins i tot, alguns actes incívics. Aquesta tendència s’ha agreujat des de la pandèmia.

Quines són les alternatives que s’hi poden donar? Doncs jo ho enfocaria cap a la vessant de la inserció social d’aquestes persones i per arribar en aquest punt és important que els sense sostre primer tinguin un sostre.

Podríem parlar de Housing First, que es va portar a terme a Nova York cap als anys 90. El primer servei Housing First a l’Estat Espanyol, HÀBITAT, va començar a operar al maig del 2014 a les ciutats de Madrid, Barcelona i Màlaga.

A Girona s’ha portat a terme amb un acord entre la UdG i l’Ajuntament amb l’inici de 6 pisos, dels quals a l’actualitat en queden 5.  Així, tot i els bons resultats obtinguts per l’estudi que es va fer a l’any 2019 el govern municipal no ha seguit l’aposta iniciada per aquest projecte sòlid, fet que ens sobta i ens preocupa.

El primer pas, doncs, seria oferir un sostre als sense sostre,  saber que tens un habitatge facilita el treball que poden fer professionals dels serveis socials cap a aquesta persona alhora que proporciona una estabilitat que permet a la persona estar més predisposada a seguir un programa d’ajuda: problemes de drogues, d’alcohol, etc. Cal pensar que hi ha persones que es neguen a ser institucionalitzades però que al carrer tampoc es troben segures perquè les apallissen o les roben i un programa com el Housing First els dóna la seguretat que tot ser humà reivindica. La gent de Som Sostre fa molt bona feina, però les administracions no poden carregar el pes del problema en un equip de persones voluntarioses.

Per això, pensem que cal una aposta valenta en aquest sentit, cal més inversió ara en pisos, perquè està demostrat que a la llarga totes i tots hi sortim guanyant. Està demostrat que el  Housing First té potencial per produir resultats significativament millors i generant un nivell de despesa menor: menys hospitalitzacions i empresonaments associats amb el sensellarisme crònic de persones amb llarga trajectòria de sense sostre.

La convivència s’ha de facilitar amb el treball professional des de les administracions. La ciutadania ha d’entendre i conscienciar-se de la realitat de les persones sense sostre, però alhora les administracions tenen el deure d’oferir una atenció adequada a aquestes persones,  evitant que la manca de solucions generi problemes de conflictivitat i degradació de l’entorn urbà. Unes polítiques que han de poder combinar-se amb d’altres com ara, el suport a les entitats del tercer sector, la presència d’educadors de carrer, de policies de barri o de fer nous equipaments comarcals, de demarcació o de país que facilitin la gestió de l’increment de persones sense llar que ha comportat la crisi sistèmica que vivim.  

Parcs infantils, un espai a recuperar

Girona té cap a 10.000 infants d’entre 0 a 12 anys.  Les dades surten de la suma entre les xifres d’infants escolaritzats del Consell Escolar Municipal i les de natalitat del 2018 i 2019. És a dir, una mica menys d’un 10 per cent de la població de la ciutat s’ha vist afectada pel tancament dels parcs infantils des de fa prop d’un mes en una decisió presa des del govern gironí, i no pas des del Departament de Salut. Diumenge mateix el secretari de Salut Pública de la Generalitat, Josep Maria Argimon, va anunciar mesures més estrictes per frenar la pandèmia però va excloure’n el tancament dels parcs infantils.

Els parcs infantils s’han de mantenir, però hi ha altres elements on es pot incidir, com llocs públics on fer esport, que demanarem que no s’utilitzin. Perquè s’hi congrega gent, es fan partidets, i s’ha d’evitar”
Josep Maria Argimon, secretari de Salut Pública  

Les criatures són un segment de la població que ni vota, ni paga ni té veu en les societats d’avui en dia. Tampoc a la ciutat de Girona on el Consell d’Infants, un projecte interessant per la mainada, ha quedat malauradament com un simple element simbòlic sense incidència en les polítiques públiques del govern Madrenas.  A Girona, avui en dia, fem i desfem sense tenir gaire en compte l’opinió dels més petits. I això que ens diguem a nosaltres mateixos, ciutat educadora

Per això, mentre ja ens estem plantejant reobrir les discoteques, una ciutat com Girona pot tenir tancats 30, 40 o 50 dies els parcs infantils, principal espai de joc dels infants després de l’escola, i ningú diu gaire res. L’únic espai, conjuntament amb les places i carrers, majoritàriament motoritzats per cert, que no hi entén de classes socials. Siguis d’on siguis i visquis en el context que visquis – amb la tasca pendent de l’adaptabilitat – als Parcs Infantils sempre hi trobaràs una porta oberta. En aquest sentit, cal recordar que com bé expliquen tots els experts, els parcs infantils tenen moltes menys probabilitats de ser node de transmissió de la Covid pel fet d’estar a l’aire lliure.

Els parcs infantils, tancats a Girona per ordre de l’Ajuntament

He estat revisant documents i investigacions fetes als últims mesos i no consta enlloc que els Parcs Infantils hagin generat brots, com si que han fet, per exemple, determinats entorns laborals que no compten amb inspeccions ni sancionar i se’ls permet continuar oberts per motius econòmics. De fet, els últims documents publicats per la Generalitat i pel BOE, en aquest cas derivat de l’acord de la setmana passada, no situen els parcs infantils en el focus de la lluita contra la propagació de la Covid. Fins i tot, en entorns on la pandèmia està desbocada com és el cas de la Comunitat de Madrid, els parcs infantils es mantenen oberts ja que són espais a l’aire lliure. Mentrestant, però, sí que sabem que els parcs infantils són, en canvi, una eina clau en el creixement amb salut de la mainada en entorns urbans com el nostre cas. I més per aquells que no es poden permetre activitats extraescolars de pagament que, en aquest cas, sí que es mantenen amb algunes limitacions.

Tothom sap que  és una responsabilitat col·lectiva fer front a aquesta pandèmia. Que hem tingut i tindrem limitacions durant molt de temps. I els que som responsables públics som els primers que hem de tenir cura de l’entorn i de la situació. Alhora, però, és feina nostra també que ningú quedi enrere en l’exercici dels seus drets. Especialment, aquells que tenen menys presència en el debat públic i que més han patit els efectes de la pandèmia com és el cas de la mainada. Per això, i precisament sabent que l’economia no depèn dels parcs però sí la salut i la qualitat de vida dels infants gironins, farem bé de no eternitzar la situació si, a més a més, les xifres milloren a nivell de ciutat. Fet que ha passat els últims dies.

El que havia de ser un tancament de quinze dies és avui un tancament sine die sense que haguem posat cap altra alternativa de joc infantil gratuït i de qualitat sobre la taula de la ciutat.  Enteneu aquest escrit com el que és: una reflexió per les decisions que s’hauran de prendre i un recordatori que tota prohibició sempre té conseqüències. Que el joc i la mainada són imprescindibles per la salut i qualitat de les ciutats. Valorem-ho i posem-ho tot en una balança empatitzant sempre amb qui està prenent les decisions. Entre tots i totes vam convenir que la cultura i les escoles eren un pilar massa important com per no deixar-les de banda. Potser, si la pandèmia ha de durar molts mesos, caldrà que ampliem, amb totes mesures de seguretat necessàries, aquesta llista amb els parcs infantils. 

Fires de Sant Narcís: de la resignació a l’oportunitat

Que l’Ajuntament de Girona hagi volgut mantenir les Fires en l’any de la Covid és una bona notícia. Cal aclarir, tanmateix, que la manca de planificació general del govern de Marta Madrenas ens durà una festa major sota mínims. Una proposta que es quedarà curta, comparativament parlant, amb les que han fet a altres poblacions del país també en plena pandèmia. A la Bisbal d’Empordà, on es va fer la Festa Major, la Fira del Llibre i la Fira del Circ en tres caps de setmana gairebé consecutius, hi trobem l’exemple més evident que cultura, fira, salut i excel·lència són perfectament compatibles aquest 2020. I que quan s’aposta per la cultura (avui, un sector en ‘alerta roja’), els resultats i els indicadors sempre acaben sent satisfactoris. Girona compta amb 5 vegades més recursos i població que la capital empordanesa, però tot fa pensar que malauradament ens quedarem a mig camí. 

Fixeu-vos en quatre punts clau que podem vincular a les Fires de Sant Narcís: els infants, les entitats, els barris i el comerç. En primer lloc, el govern ja ha anunciat que no hi haurà atraccions ni tan sols per als més petits, sense posar sobre la taula cap alternativa ni programació especial per un col·lectiu que pateix especialment les prohibicions Covid. I tot, malgrat que les activitats a l’aire lliure són sempre més segures la resta, segons apunten tots els experts. Una decisió que pot ser comparada amb la presa per l’Ajuntament de Molins de Rei, a poc més de cent quilòmetres d’aquí, on fa uns dies es feia amb èxit la primera prova de festa major amb atraccions infantils. De fet, durant tot l’estiu molts pobles turístics han mantingut aquestes instal·lacions de forma permanent sense cap problema ni cap constatació que fossin font de brots. Tant és així que no consta cap registre en aquest sentit. I Port Aventura, per exemple, és obert.

Igualment, la programació de la Mercè 2020, a Barcelona, ens ha mostrat com, amb temps i recursos, poden programar-se un bon nombre d’escenaris diferents als barris de la ciutat, amb una programació diversa i per a totes les edats. A Girona, sembla que tot quedarà en una programació ajustada a l’Auditori i el Parc del Migdia. Que enguany hagin hagut d’estudiar-se emplaçaments diferents és del tot raonable, però, com a Barcelona i respectant les diferències evidents, aquestes Fires eren una oportunitat per afiançar una programació més descentralitzada, que ja quedés establerta per a d’altres edicions, més enllà de les activitats que, amb qualitat i ganes, els Centres Cívics sempre programen.  

Les Fires de Girona sempre han sigut referent per la implicació de les entitats de la ciutat, especialment a la Copa i amb les Fires Populars (tot i que no només). Per segon any, aquest àmbit quedarà desatès i sense possibilitats de reeixir. És evident que enguany era complicat fer una proposta amb semblances a les activitats habituals promogudes en aquell espai. Tanmateix, no se n’ha arribat a discutir cap seriosament i, per tant, ja només ens queda reclamar que, com a mínim, les entitats no pateixin, amb tanta suspensió, un cop definitiu per al seu futur. Cal que garantim un suport institucional incondicional al nostre teixit associatiu, i que li oferim l’espai de diàleg per poder imaginar activitats adaptades a la situació.  Amb la Fal·lera s’ha fet i és d’agrair. 

Finalment, les Fires de Girona no es poden entendre, ni històricament ni avui en dia, sense la seva vessant comercial. La de Fires i firetes, per entendre’ns. Un sector que, precisament, està vivint amb cruesa els efectes de la pandèmia i al qual cal oferir també oportunitats, amb totes les mesures de seguretat necessàries. Després de suspendre la Botiga al Carrer (mentre les curses del Sea Otter o els mercats d’abastaments i de roba s’han mantingut), ens costa d’entendre que no hàgim pogut oferir cap alternativa als comerciants i artesans per parar un dia, en algun indret de la ciutat. Cap proposta. Seríem, un cop més, davant d’activitats a l’aire lliure, més segures que qualsevol activitat en espais tancats. Una idea, per exemple, podria haver estat tallar Jaume I el dissabte de Fires i omplir el carrer, amb la separació adient entre parades i mercats, com es fa setmanalment a la Devesa. Amb control d’accés, vigilància i mesures d’higiene. Amb recursos, és clar, que depenen sempre de la voluntat política que tingui el Govern. Però aquesta voluntat, en el cas del govern Madrenas, és de mínims. Malauradament, com la seva gestió.  

Cinquanta-dos locals buits

La setmana passada vaig voler fer un petit exercici: comptar quants locals comercials amb el cartell d’“Es lloga” hi ha des del Pont de Pedra fins a la plaça de Sant Pere. Una curta passejada pel Barri Vell i el seu eix comercial: la Rambla, Argenteria, Ballesteries, Calderers i la Barca. El resultat: cinquanta-dos locals amb la persiana abaixada. Cinquanta-dos locals buits en menys de 900 metres. Cinquanta-dos establiments que han tancat al cor del Barri Vell.

La transformació del comerç a peu de carrer ja havia començat, és prèvia a la Covid-19, i per factors diversos. Però les conseqüències de la pandèmia l’han dut al límit, i és per això que les darreres setmanes, des de Guanyem, vam estar treballant una moció que situés l’atenció en aquests establiments, en els seus promotors i els seus empleats. Un petit pas dels molts que caldran per donar empenta i ajudar a reflotar el teixit comercial. Dilluns passat, al ple de l’Ajuntament, aquesta moció es va aprovar. I tot i que va votar-hi en contra, ara el govern gironí té el compromís d’impulsar un servei de mediació per al lloguer de locals.

Abans de dur-la al ple, vam voler compartir el contingut de la moció amb cambres de comerç, col·legis professionals especialitzats amb mediacions i, és clar, amb els propis comerciants. Conversant a peu dret amb alguns dels botiguers de la Rambla que encara aguanten, s’insistia en la idea de desamparament. Ningú de l’Ajuntament els havia anat a veure en tots aquests mesos. Un “com us podem ajudar?”, que en temps de màxima incertesa com els que hem viscut i vivim, esdevé imperatiu, també i especialment quan les solucions no són fàcils, ni d’un dia per a l’altre.

La nostra moció entra en joc aquí. Es parla molt sobre els lloguers, i més que se’n parlarà. Que esdevinguin assequibles és un dels grans reptes que tenim com a país i com a ciutat, quan tots els estudis indiquen que cada vegada es mengen una porció més gran dels nostres ingressos. El servei que vam aprovar al plenari pot ser, doncs, una eina per salvar negocis, ajudar a preservar el teixit econòmic de la ciutat i llocs de feina. L’Ajuntament ha de poder fer de pont entre propietari i llogater. Us explico un cas per il·lustrar el paper que creiem que hauria de jugar el consistori.

L’Hugo és un noi de 29 anys, criat entre Santa Eugènia i Sant Narcís. Durant anys ha treballat com a cuiner fins que va decidir començar la seva pròpia aventura empresarial inaugurant l’Hakuk, un gastrobar a la pujada de Sant Domènech, a punt d’arribar a la plaça. No és un establiment per a turistes, els menús de migdia estan pensats per a professors i estudiants de la Universitat i als vespres s’omple de gent local. S’hi menja bé. L’Hugo va obrir la paradeta el setembre de 2019. Només cinc mesos després, i a causa de la pandèmia, va haver de tancar. Havia recuperat una ínfima part dels diners invertits. Va haver de fer un ERTO als tres treballadors.

Fa dues setmanes, l’Hakuk va poder reobrir. Preveu tenir molts menys ingressos perquè molts estudiants han marxat, les oficines fomenten el teletreball i les butxaques de molts gironins es ressenteixen de la crisi i no surten a sopar a fora. Tot i això, l’Hugo ens explicava que havia fet números i que si recuperava part de la clientela fidel podria subsistir uns mesos més, esperant temps millors. Dos dies després d’obrir, però, es va anunciar un nou imprevist: Girona endureix les mesures sanitàries i ara el seu aforament queda limitat al 50%. Els números ja no surten.

Aquest no va ser l’últim cop dur per a l’Hakuk. La setmana passada, després de tres mesos d’espera, li va arribar la resposta de l’Ajuntament a la sol·licitud de posar una petita terrassa davant del restaurant. Se li va denegar argumentant que impediria el pas dels vianants. La resposta del consistori sobta tenint en compte que el restaurant que antigament ocupava aquest local disposava de terrassa, que no es tracta d’un carrer massa transitat i és prou ample per al pas de diverses persones i que no massa lluny hi ha establiments als quals s’ha donat aquestes facilitats.

És aquí on l’Hugo ha de trobar un Ajuntament que li doni un cop de mà. “Com podem ajudar-te?”. El servei de mediació del lloguer és una oportunitat perquè algú com ell, que té empenta i s’ha arriscat a emprendre un negoci que dona activitat i també seguretat a una zona amb poc moviment nocturn, pugui sobreviure. L’Ajuntament ha d’implicar-se per un acord satisfactori entre l’Hugo i el propietari d’aquell local. Fins que la situació no millori i l’Hakuk torni a agafar el ritme, el lloguer s’hauria de reduir en concordança amb les circumstàncies que ens toca viure. Legalment, l’Hugo no hi pot fer res, però com ell molts comerciants i restauradors podrien beneficiar-se d’un govern més proactiu que demanés als propietaris un cop de mà.

Si l’Ajuntament no hi intercedeix, si l’Hugo ha de pagar la totalitat d’un lloguer quan no disposa d’ingressos, d’aquí a poques setmanes a la pujada de Sant Domènec hi haurà un cartell més de “Es lloga”, i amb ell dos cambrers i un cuiner hauran perdut la feina. Si l’Ajuntament no s’hi implica més, el Barri Vell de Girona comptarà amb un establiment menys. Hi haurà un aparador menys il·luminant el carrer. I aquesta haurà estat, probablement, la darrera aventura empresarial de l’Hugo a la seva ciutat. 

Girona, cafès d’estiu

Aquest estiu la política gironina ha estat en boca de tothom. La proposta de Guanyem Girona de reclamar una alcaldia dedicada al 100 per cent a la ciutat i, per tant, no centrada en el Parlament o la fundació d’un nou partit, va generar un debat necessari: ha de ser un govern dèbil sense model i mancat d’un lideratge dedicat a la ciutat qui impulsi la sortida a la crisi? Aquest era el rum-rum –expressió feta moda fa uns anys- que corria per Girona durant els mesos de juliol i agost. Precisament per això em vaig proposar conversar amb diverses persones reconegudes a la ciutat, amb trajectòria professional i associativa que coneixen bé el que hi passa i que tenen una opinió contrastada sobre la política i les necessitats gironines. Gent diversa, d’un ampli ventall ideològic i que saben del que parlen. Converses d’estiu amb un cafè. De calma i profunditat. Sense pressa ni embuts i amb les idees clares.

La conclusió era unànime: la ciutat viu una dinàmica de pèrdua de qualitat de vida, de deteriorament progressiu. Aquesta dinàmica, coincidíem, s’origina molt abans de la pandèmia, i és que aquest govern sense idees no sembla preparat per poder impulsar les polítiques que necessita Girona. Entre d’altres coses, perquè des de l’arribada de Madrenas, la ciutat ha anat a menys per a les gironines i gironins. Aquesta percepció, de deixadesa, de desgovern, arriba des dels punts més diversos de la ciutat. Mentre a l’Eixample maleeixen la reforma del carrer de la Creu, a Santa Eugènia lamenten el desgavell de la plaça del Barco. Mentre a Pla de Palau-Sant Pau reclamen més equipaments, a Girona est continuen a les fosques. Des de realitats diverses, un mateix diagnòstic: Girona no funciona.

Si volem una ciutat dinàmica i engrescadora, qui governi ha de tenir una estratègia, una proposta global i a mitjà termini a la ciutat, com tenien Nadal, Pagans o Puigdemont, agradessin més o menys. Condició que l’actual govern tampoc compleix. No he tornat a parlar amb totes aquestes persones ara que ERC ha pujat amb bona voluntat al vaixell del govern Madrenas sense incorporar ni una proposta de canvi en la dinàmica de govern. Tanmateix, escoltant-los durant aquells matins i tardes d’agost estic prou convençut que l’absorció d’ERC per part de l’alcaldessa no haurà canviat gaire la percepció que tenien del que necessita la ciutat.

Conversar amb gent dels barris i de la ciutat és una dels aspectes més agraïts que et dona la responsabilitat de ser regidor i, en el meu cas, de cap de l’oposició. I sap greu que l’aposta per una ciutat pensada per a totes i tots, que miri barris per igual i que posi l’equitat, l’economia de proximitat, l’ecologia, l’habitatge, l’educació i la al centre de les polítiques públiques hagi d’esperar. Guanyem segueix disposat a liderar una proposta que encari els reptes que tenim des d’un equip nou, que entén la política com una transformació constant i que no es mou a cop de tuits i titulars, sinó de projectes a mitjà i llarg termini. Seguirem treballant perquè així sigui.

De reptes acumulats, a Girona no n’hi falten. El que sí que es troba faltar és un govern implicat a fons perquè no s’arribin a tancar 19 establiments només entre la Rambla i Argenteria, com ja ha passat. Que si una moció ciutadana per la moratòria de pisos turístics s’aprova, aquesta tiri endavant. Que no es retalli en cultura, com s’ha fet, sense cap argumentació de fons sinó per simple tisorada automàtica. Que entengui que quan es municipalitza un servei com l’aigua s’ha de lligar a un procés de transparència. Que remodeli la plaça Pallach, la Central del Molí, la pista del CREC de Sant Daniel abans que s’acabi el mandat. Que alhora reconnecti el barri de Vista Alegre amb la resta de la ciutat. Que s’arrisqui en la nova proposta de gestió d’escombraries i neteja per canviar la dinàmica de brutícia i de reciclatge més aviat just que viu la ciutat de fa temps. Que faci una proposta integral de com ha de ser l’entrada Sud més enllà de les operacions privades de Clínica Girona i el Corte Inglés. Tot això, però, queda pendent.