Camins gironins que ara s’esvaeixen

A dia d’avui la connexió entre els barris de Girona es pot fer de manera prou flexible: hi accedim a peu, en bus, en cotxe, en bicicleta i ara cada cop més també en patinet. Però si rebobinem una mica més d’un segle ens n’adonarem que la gent abans feia servir majoritàriament circuits. Senders, camins o corriols que s’utilitzaven per agilitzar els desplaçaments perquè no hi havia una planificació de carrers a la ciutat pensada per anar d’un barri a l’altre.

Tot i el creixement urbà i la pavimentació conseqüent, aquests caminois s’han continuat utilitzant lliurement. Però aquesta naturalesa feréstega dels passos que els ha salvat del ciment també ha significat que sovint quedin fora dels plànols i a dia d’avui ens trobem que de cop i volta alguna persona ha decidit apropiar-se’n i privatitzar un camí utilitzat pels nostres pares, avis i besavis. Són camins que han adquirit un dret de pas històric però que estan desapareixent perquè hi ha propietats adjacents que en mouen les fites o es construeixen tanques per tallar-ne el pas.

Un ramat passa pel corriol que uneix Montjuïc, la Pujada de la Torrassa i La Vall de Sant Daniel. Actualment un particular n’ha barrat el pas a les veïnes i veïns. Foto: Josep Jou Parés, 1920-1936

Malauradament aquests fets provoquen que la connexió tradicional entre barri feta pas a pas, dia a dia, pels propis veïns i veïnes durant generacions queda interrompuda. A Girona  normalment es tracta de senders curts, però de gran importància per enllaçar més fàcilment algunes de les zones més abruptes de la ciutat com ara la Vall de Sant Daniel, La Pujada de la Torrassa, Montjuïc o Torre Gironella.

És important que des de la institució més propera a la ciutadania, l’Ajuntament, es confeccioni un catàleg de camins d’ús públic per garantir que es preservin i que els nostres fills i néts també els puguin trepitjar d’aquí dècades. L’immobilisme de la institució i la manca d’un document que deixi per escrit que aquests corriols ens pertanyen a totes i tots pot provocar que la política de fets consumats que representa un reixat o una tanca ens acabi portant a la pèrdua irremeiable d’un patrimoni cultural i històric de la nostra ciutat.

Al camí de la Font d’en Pericot, que connecta La Vall de Sant Daniel amb Torre Gironella també hi ha conflicte entre la construcció d’un particular i el lloc de pas històric.

La Llei municipal i de règim local preveu els inventaris municipals de corriols com a instrument fonamental per a la defensa dels camins públics. Per això des de Guanyem Girona vam reclamar al plenari municipal del passat 9 de setembre que l’Ajuntament actuï de manera decidida i urgent, confeccionant aquest catàleg. Preservar la connexió tradicional entre barris és preservar un bocinet de la nostra història en comú.

Anuncis

Una tornada a l’escola plena de reptes

Comença un nou curs. Sempre, abans d’iniciar-lo, cal reflexionar sobre els temes pendents de l’any anterior, marcar-se objectius pel següent i definir estratègies per aconseguir que es compleixin.

I aquest any, a Girona ens en queden molts, de temes educatius pendents. El curs anterior es va iniciar un treball sobre la segregació escolar en el marc del Consell Municipal d’Educació, esbossant estratègies de treball, però aquest any amb prou feines hem avançat per resoldre-ho. I aquest no és un problema que pugui esperar. És indispensable que aquest curs fem mans i mànigues per trobar mecanismes que permetin millorar la situació en algunes escoles amb una alta concentració d’alumnat nouvingut i necessitats educatives específiques.   

En els dos cursos anteriors vam assistir a la pèrdua de línies escolars de P3 en escoles públiques de la ciutat. No podem restar impassibles davant aquesta situació, que, a més, afecta escoles amb un alt índex de complexitat socioeducativa. Des del Consell Municipal d’Educació caldrà que es vetlli perquè aquesta situació no es pugui tornar a repetir, i instar a la regidoria d’educació que sigui especialment bel·ligerant en aquest punt amb les administracions superiors.

Els regidors de Guanyem Cristina Andreu i Pere Albertí han visitat les escoles de Girona en aquest inici de curs

Cal també que comencem a treballar els temes educatius en aquells espais no formals, als barris i als espais de lleure. Perquè el procés educatiu no s’acaba quan les criatures deixen el centre escolar. En aquest espais l’Ajuntament té plenes competències i per tant es pot crear i aplicar un programa per tal d’incentivar que totes les noies i nois de la nostra ciutat tinguin les mateixes oportunitats educatives i de lleure. A més, estem convençuts que la solució a molts dels temes que preocupen a la ciutadania actualment, cal que es treballin des d’un punt de vista educatiu quan encara som petits.

És per això que, una vegada més, des de Guanyem remarquem la importància cabdal de les escoles bressol en el procés educatiu. L’Ajuntament té plenes competències en l’etapa més esponjosa de la infantesa i per això reiterem que cal que hi fem una aposta ferma, augmentant els recursos personals i materials. L’etapa 0 a 3 anys és primordial en l’adquisició d’hàbits que ens definiran en el futur com a ciutadans i ciutadanes i és també on les diferències socials comencen a repercutir en el desenvolupament dels infants.

Finalment, creiem que cal donar una sacsejada als recursos educatius municipals per tal que esdevinguin una eina útil i assequible per a totes les escoles de Girona.

Girona: la revolució dels detalls

Hi ha una certa visió política que atorga a l’esquerra la capacitat per assenyalar i plantejar els canvis estructurals i a la dreta i/o al liberalisme la capacitat de gestionar el dia a dia i els detalls d’una ciutat. És una mena de teoria mai corroborada que algunes tribunes, del poder i amb poder, procuren fer anar per mitjans de comunicació. Tanmateix, si passem a la realitat i agafem d’exemple Girona veurem que la teoria queda invalidada i és que des que Convergència, primer, i els seus hereus Junts per Catalunya, tot seguit, han ocupat el govern municipal els drets més bàsics com ara l’accés a la llum, la gestió del dia a dia de carrers, jardineria, les escombraries i la seguretat ha empitjorat.  

I aquesta no és una visió apriorística, sinó que el naixement de col·lectius com Més Barri i menys pisos turístics al Barri Vell, el Sinidcat de Llogaters a la ciutat o la Plataforma per la Dignitat a Font de la Pòlvora, l’increment de queixes reiterades a les xarxes socials referents a l’estat de conservació de l’espai públic com demostra l’èxit de perfils com @gironajanomola o la bústia de queixes del mateix Ajuntament i la incapacitat per reduir els índexs de pobresa i desigualtat a la ciutat així ens ho ratifiquen.  Avui, malgrat el relat de “la ciutat dels 100.000″, la deixadesa de la ciutat va in crescendo. Així, per posar un exemple més, només un 30% de les inversions pressupostades pel 2018 es van acabar executant l’any passat.

Avui, malgrat el relat de “la ciutat dels 100.000″, la deixadesa de la ciutat va in crescendo

No diré res de nou si explico que alguns aspirem, amb els aprenentatges del gran sociòleg Immanuel Wallerstein, mort aquesta setmana, a canviar l’estructura dels sistemes que ens dominen. Tanmateix, aquest canvi ve des de molts fronts i, poc a poc, hem entès que ens cal també una revolució en els detalls. Als pobles i ciutats, al nostre dia a dia. Amb l’experiència de regidor que tinc estic convençut que les opcions republicanes i transformadores com ara Guanyem Girona són les que tenen més capacitat per excel·lir no només en els “grans canvis” sinó també en els detalls. Per la passió que hi posem però també per les idees que produïm.

Per exemple: ens cal explicar com farem de les places llocs més agradables davant la desatenció de l’actual equip de govern, com recuperarem una ciutat més neta, amb menys trànsit motoritzat i il·luminada que sigui, per tant, més segura. Una Girona que cregui realment en una nova gestió de residus que no deixi contenidors desbordats cada vespre a la majoria de barris o on la gent no pateixi per accedir a un dret com són la llum o l’habitatge. Tenim idees (mireu el programa) i referents d’on aprendre (Celrà, Viladamat, Badalona i Sabadell el passat mandat…). Ple rere ple i reunió rere reunió plantegem aquestes propostes. Ho fem convençuts que governi qui governi ens cal recuperar la política que no en deixa passar ni una. La política del dia a dia, que és capaç d’elaborar un Pla Estratègic a 10 anys vista però que no per això no s’aixeca excel·lint cada dia.

“Cal explicar com farem de les places llocs més agradables davant la desatenció de l’actual equip de govern, com recuperarem una ciutat més neta, amb menys trànsit motoritzat i il·luminada que sigui, per tant, més segura

La revolució que desitgem, la que posa la vida al centre, passa, doncs, per redistribuir la riquesa i polítiques de canvi estructural però també per fer una ciutat on la “deixadesa” deixi de ser el substantiu que més fa servir el veïnat quan t’allunyes de les tanques publicitàries i les rodes de premsa. Una ciutat a un sol ritme. Com una roca, com un cor que batega a ritme a constant, que mou el cos, que ens fa estar orgullosos de la nostra ciutat.  Si nosaltres no liderem els detalls, algú altre farà veure que ho fa, encara que a l’hora de veritat governi per a pocs i no per a molts

Vacances 3.0: aprenentatges per a Girona

Poc més de dues setmanes. Temps suficient per gaudir d’un dret que malauradament avui en dia no tots els treballadors i treballadores tenen: les vacances. El pare sempre deia que esperar les vacances com un element alliberador era pensament «petit burgès» però el cert és que les vacances són un dret fins i tot per Ada Colau. Clar que sí. Ara bé, un altre debat és el de què fem durant les vacances. En temps de canvi climàtic i impacte ambiental dels 30.000 viatges diaris en avió, d’Instagram i de model cultural atomitzat i individualitzant, alguns hem recuperat la bella (ciao) aposta de fer les vacances a partir de la xarxa més propera d’amics i familiars que porten inevitablement a tres escenaris: Empordà, la Vera Alta del Guadiana i el Gran Bilbo. Tres indrets diferents en tots els sentits i amb tots els sentits: ja sigui a nivell urbà, cultural, lingüístic, polític o ambiental, però que ens ajuden a aprendre també pel futur de les ciutats de la gent que guanyarem. Sense intenció de fotre gaire la murga, deixeu-me compartir un parell o tres d’aprenentatges que crec útils per a Girona. De més detallat i concret a més conceptual.

“Tres indrets diferents en tots els sentits i amb tots els sentits: ja sigui a nivell urbà, cultural, lingüístic, polític o ambiental, però que ens ajuden a aprendre també pel futur de les ciutats de la gent que guanyarem”

Parcs infantils: Deixant de banda el pop de Barcelona, si mai passegeu per Bilbao us encomano a fixar-vos en el disseny i l’aposta pels parcs infantils que ha fet aquesta ciutat i les que l’envolten. Sense pensar que són els millors del món, ja sabeu que ja ho diuen ells, la versatilitat, originalitat, dimensió i materials que trobareu en els parcs infantils de la capital biscaïna són clarament envejables. Una aposta a la qual cal sumar-hi l’adaptabilitat i, per tant, inclusió d’aquests espais de joc per a infants amb mobilitat reduïda. Un luxe que brilla enmig de l’antiga capital industrial que es terciaritza a marxes forçades. Transformació que fa, com una vegada més els seus pobles veïns també fan, amb una altra premissa que a Girona falla: cuidar el carrer com a espai públic: neteja, jardineria, material urbà… Perquè una aposta com aquesta no és només estètica sinó que també ajuda (i molt) en aquest debat tendenciós que tenim aquest estiu i que han titulat amb el substantiu seguretat. Un debat que no hauria de ser de mantes sinó de qualitat de vida.

El Parc infantil de Zorrotza, a Bilbao.

Cultura i festa major: Ja sigui a Viladamat o a Bilbao hi trobem festes majors enteses des de la perspectiva comunitària on el més important és entendre l’ocasió com una aposta cultural única que engreixa lligams entre la gent. La festa no va d’estrelles i més enllà de «tanganes» és bo de destacar com el feminisme ha penetrat aquests espais lúdics i com es fa ús de tots els carrers, tots, per diversificar les activitats i, si cal, incloure-hi reivindicacions socials elementals. La festa es fa recuperant tradicions i innovant en espais icònics com són les txosnes en el cas de Bilbo o la plaça del poble en el cas empordanès. Amb llibertat d’expressió i pels presos polítics malgrat les alteracions de l’Estat. Tot plegat atrau visitants, també, però aquests sempre queden inclosos dins una proposta que no està pensada en clau turística sinó en clau d’enfortir la perspectiva de poble, barri o ciutat. A Girona tenim base per fer un pas més i després d’anys de mantenir una mateixa aposta innovar per traçar una proposta que enxarxi més gent i cultura per Sant Narcís.

Comunitat: Viure les vacances mentre els governs europeus decideixen que rescatar persones al mar -si no es tracta d’un iot a la illa de Mallorca– és il·legal et produeix un regust agredolç. Per això potser es fa més necessari que mai reivindicar la idea de col·lectivitat i família que tenen encara avui en dia en societats com l’extremenya a l’alçada del Guadiana. Amb d’altres crítiques possibles en els rols existents en aquestes comunitats, la capacitat que tenen de teixir complicitats i suport mutu entre famílies i amistats són una lliçó més que interessant en època de deshumanització. Per això, la dèria d’hores de conducció ha sigut pensar també com des de les institucions podem ser força motriu d’aquest «modus vivendi». Si ens imaginem una ciutat que cuida, ens hem d’imaginar una ciutat on ningú es troba sol fent camí. Una comunitat enxarxada, uns barris vius i uns drets garantits. Allò públic, allò comunitari, allò que ha de moure l’acció de l’Ajuntament i tenim una legislatura per fer-ne via.

Si ens imaginem una ciutat que cuida, ens hem d’imaginar una ciutat on ningú es troba sol fent camí

De pensaments i reflexions les vacances sempre en van plenes. Ja ho veieu i ja ho sabeu. Exemples n’hi ha per parar un tren (digne com el que es mereix Extremadura). Motius pels quals el discurs errejonista té més futur que el d’Iglesias en zones rurals de l’Estat en la competència que vindrà amb l’extrema dreta, de la desinformació imperant sobre què passa i què ha passat els últims anys a Catalunya, l’estranyesa que provoca que parlem la nostra llengua materna, el català, o la dificultat existent al País Basc per qualsevol projecte emancipador observant la qualitat de vida existent. I això que, una vegada més, han liderat una lluita com era la presència del G7 al País Basc Nord. Titulars per debats de fons que es poden fer qualsevol nit d’estiu sense pressa i amb una taula, cadires, refrigeri i, perquè no, algun Cuba Libre. I que podem abordar, a partir d’ara, a qualsevol cantonada de la ciutat dels quatre rius. Bon inici de curs.

La precarietat també du motxilla

L’estiu enfila el darrer tram i d’aquí a no massa dies la ciutat recuperarà, d’una revolada, la vitalitat habitual. A hores d’ara, però, l’únic bullici és turístic i molt concentrat geogràficament; més enllà, calma i, a molt estirar, alguns preparatius de festa major en algun racó del mapa (amb Sant Daniel a la vista!). Poques novetats. O potser n’hi ha una: la presència de joves, veïnes i veïns, muntats en bicicleta i carregats amb una motxilla voluminosa que, de manera discreta però creixent, es desplacen amunt i avall repartint a domicili. Logotips impresos: Uber Eats, Glovo. 

Qui per gust o per necessitat passa temps a Barcelona o a qualsevol altra gran ciutat, s’haurà acostumat a la presència habitual d’aquests nous usuaris de la via pública, que en un inici hom va voler identificar amb la irrupció de “l’economia col·laborativa”. Però a Girona tot plegat és nou, té pocs mesos, i tot apunta que es consolidarà al llarg de 2020. Els veïns de la ciutat conviurem amb els “riders” i, malgrat que el marge per a les polítiques municipals pot ser reduït, un fenomen nou a casa nostra, que alhora és global, ens pot animar a rumiar-hi de cap i de nou, ara que els dies encara són lents. 

Perquè hi ha tendències que ens expliquen el present –i, en aquest cas, la crisi en el món del treball– millor que molts altres indicadors. La mal anomenada economia col·laborativa ens anima a posar el nostre “temps mort” a treballar. Podem fer de “riders” per a Uber Eats, de majordoms per a Glovo (encarregar-nos de la compra o bugada d’un client), o bé llogar una habitació a Airbnb per fer front a la pujada del lloguer (en part, probablement causada per Airbnb) o costejar-nos les compres nadalenques venent articles i andròmines a Wallapop. Tal com ens explica el sociòleg madrileny Jorge Moruno, alguna cosa semblant a un sistema de treball cel·lularitzat i fora d’horaris, on tot el nostre temps pot estar disponible per guanyar diners; diners que, alhora, haurien de permetre’ns guanyar temps. 

I és clar, els primers a fer el pas d’explotar-se a si mateixos (en termes de l’aclamat Byung-Chul Han), aquest cop amb pàtina de llibertat i d’autorrealització, no acostumen a ser aquells qui ho tenen tot fet: part del món del treball que ve, del tipus de feines que ja són aquí i veiem córrer per primer cop per Girona, animen aquells que van més justos a sotmetre tot el temps possible al temps de la competitivitat. Si comptes amb hores (lliures?), tens opció de fer diners i així completar els ingressos. 

Aquestes plataformes, de base digital, presenten els seus treballados com a freelances, com un model contractual nou i flexible, tot i que els fets i les primeres sentències judicials apunten, més aviat, a falsos autònoms amb jornades laborals llarguíssimes i una manca total de protecció. Servitud i inseguretat presentades com una aventura alliberadora, smartphone en mà. Els veureu Santa Clara amunt i avall, o Migdia avall i amunt, recollint comandes de restaurant o del súper. Són les nostres veïnes i veïns. I aquests darrers dies d’agost, quan  per a molts les hores poden prendre un altre ritme, les seves són posades a pedalar, a ser més rendibles. Per pensar-hi. Si teniu temps…

I un altre dia parlem d’economia col·laborativa (de debò). D’aquella que innova, que val la pena impulsar des de Girona Emprèn. D’aquella que neix a les aules de la UdG i creix a les oficines del Parc científic i tecnològic. Economia col·laborativa que, en definitiva, crea treball de qualitat i que millora vides.

Posant llum als talls de llum

Aquests darrers dies, com malauradament ja és habitual quan la calor o la fred apreten, continuen apareixent notícies sobre els talls de llum al barri de Font de la Pólvora. I, com també és habitual, a aquesta qüestió l’acompanyen comentaris sobre l’ús fraudulent del subministrament elèctric o la possible instal·lació de comptadors blindats. El relat, però, sempre és parcial i poc sovint s’aprofundeix en les causes i conseqüències de fons. És per això que crec que cal una exposició clara dels fets, que ordeni els diferents problemes segons la seva naturalesa, que posi llum a aquesta situació i que comenci a plantejar alternatives a un model energètic clarament desgastat.

El barri de Font de la Pólvora va ser construït entre els anys 60 i 70 per l’administració franquista amb l’objectiu de concentrar les famílies arribades de diversos punts de l’estat espanyol que (mal)vivien en barraques a Montjuïc. El barri partia d’un model arquitectònic pretesament funcional i d’unes instal·lacions de poca qualitat. A diferència d’altres indrets gironins, Font de la Pólvora es va construir dependent d’una sola font energètica: l’elèctrica. Sense gas natural, els veïns i veïnes del barri s’han hagut de servir des de sempre únicament de l’electricitat i, de retruc, han depengut de la multinacional que els hi ha de facilitar, Endesa.

Barraques al castell de Montjuïc, 1967-1968. Foto: Narcís Sans

Quan el barri va néixer les necessitats energètiques de la llar consistien en un parell d’electrodomèstics: neveres, teles i algun rentaplats. A dia d’avui a casa hi tenim tot d’aparells endollats: microones, cafeteres, videoconsoles, routers… i, quan la calor o la fred augmenten, engeguem ventiladors, aires condicionats o calefactors. A bona part de Girona la xarxa elèctrica s’ha anat actualitzant per estar al dia de les necessitats de la vida moderna però a barris com Font de la Pólvora, Vila-roja, Germans Sàbat o Torre Gironella aquest excés de demanda comporta una sobrecarrega inevitable d’unes instal·lacions que s’han quedat al segle passat.

I, sí, és sabut que, que en alguns casos a la problemàtica se li ha d’afegir un tema d’ús fraudulent de l’energia per activitats delictives. Davant d’aquestes situacions cal actuar i no deixar impunes uns actes  que, a part de generar un frau econòmic, sobretot  posen en risc la seguretat dels veïns i veïnes. És fonamental que Endesa assumeixi la responsabilitat de denunciar el frau. I és fonamental també que, des de l’Ajuntament i les altres administracions competents, es combati aquesta situació que fins ara s’ha estat donant com a conseqüència d’una dinàmica excessivament permissiva i de deixadesa cap al mateix barri.

Ara bé, que mai paguin justos per pecadors. Davant dels talls de subministrament, cal plantejar compliments d’obligacions a totes les parts i cal plantejar alternatives al càstig col·lectiu que suposa tallar la llum a tot un bloc sencer perquè se sospita que algun veí punxa la llum. Des de la perspectiva de Guanyem Girona aquestes alternatives no poden defugir els imprescindibles criteris de justícia social i ambiental que han de regir tots els aspectes de la política municipal.

El mal estat dels equipaments elèctrics ha provocat petits incendis a Germans Sàbat, Torre Gironella i Font de la Pólvora.

És per això que proposem que l’Ajuntament, com a beneficiari del subministrament, insti a la companyia a complir amb l’obligació d’assegurar el subministrament i el correcte estat de la xarxa, tenint en compte les necessitats energètiques bàsiques d’avui en dia. També és imprescindible que l’Ajuntament reforci el seu paper de suport i acompanyament a aquestes famílies per poder presentar les demandes contra l’empresa quan aquesta no compleixi amb els seus deures. A d’altres indrets de Catalunya els Ajuntaments ja han començat a sortir en defensa de les seves veïnes i veïns davant dels abusos d’Endesa. Aquestes demandes, per altra banda,  s’han de fer tant per la via administrativa com la civil.

A l’espera d’un pas endavant del govern gironí, des de Guanyem plantegem mesures concretes i factibles consensuades amb persones expertes:

Més enllà de la mesura de blindatge de comptadors, proposem la possibilitat de posar comptadors en espais públics com escoles o centres cívics que, a més, suposaria un treball amb la comunitat sense alterar el dret que tot titular té a accedir al seu comptador. Passar del blindatge a propostes d’ubicació en equipaments públics significa també escapar del paradigma estigmatitzador del barri, empoderant a les veïnes i veïns en les solucions i implicant als i les professionals en un projecte compartit de millora de la vida en comú. Això ens permetria engegar una procés de formació comunitària per al consum energètic potenciant alternatives a l’actual model: conscienciar sobre l’eficiència energètica, implementar l’ús d’energies renovables, difondre els drets i deures dels consumidors… tot generant unes dinàmiques de desenvolupament comunitari imprescindible en qualsevol procés real de millora del barri.  

D’altra banda,  a fi d’assegurar l’eficiència energètica, proposem també començar a plantejar sistemes de producció pròpia d’energia amb fórmules d’Autoconsum Compartit que, en breu, a través de la transposició d’una directiva Europea, es podran començar a implementar. Poder generar energia per a ús del propi barri asseguraria el subministrament a preus d’acord amb les possibilitats econòmiques de les famílies, aplicant barems socials, crearia ocupació i, no menys important, podria posar al capdavant d’un nou model energètic un barri al qual poques vegades se li permet liderar processos d’avantguarda.

La plaça Llimoner, a Font de la Pólvora

I tot això, a més, s’ha d’emmarcar en una estratègia integral en el barri, que impliqui als diferents departaments de Territori, d’Interior, de Benestar Social, que sigui liderada per l’Ajuntament i que doni veu als veïns i veïnes i a professionals i entitats dels sectors implicats. No podem oblidar un fet tant important com que aproximadament un 40% de l’habitatge del barri és de titularitat pública i és l’Agència Catalana de l’Habitatge la responsable de la seva gestió i manteniment.

Font de la Pólvora, així com d’altres barris de la nostra ciutat, pateixen des del seu origen en un planejament franquista una situació d’aïllament geogràfic i de desatenció en al manteniment que malauradament ha degenerat en la constitució de barris segregats. Ara, l’única manera de resoldre definitivament el problema dels talls de llum i avançar cap a una integració de tots els barris de la ciutat passa pel desenvolupament de polítiques d’habitatge social inclusives i transformadores.

Marquès de Camps, un nom a reivindicar?

Ara fa uns dies i coincidint amb l’aniversari de la mort de Dídac Tarradell a mans d’un escamot carlista a la Guerra Civil vaig descobrir que durant aquella època el govern republicà havia decidit canviar el nom de la Plaça Marquès de Camps pel del militant del POUM i company de l’Antònia Adroher. De la mateixa manera que la Plaça del Carril, avui Plaça Poeta Marquina, autor franquista amb cap vinculació a la ciutat, va passar a dir-se Avel·lí Llorente, militant de la CNT també afusellat. Uns canvis que van perdurar fins l’arribada de les tropes feixistes a la ciutat. De fet, durant la dècada dels trenta del segle passat la ciutat va veure com el nomenclàtor dels carrers de la ciutat patien una lleugera transformació amb criteris de laïcització i reivindicació de valors universals així com de persones, com el mateix Tarradell, que havien defensat la causa republicana. Un canvi, que com molts altres, la victòria feixista va aniquilar d’arrel.

La plaça Dídac Tarradell -ara Marquès de Camps-, bombardejada al gener de 1939.

Tot plegat em va portar a plantejar-me on podia trobar el mapa del nomenclàtor de la ciutat d’inicis de 1939. Vaig preguntar a l’arxiu municipal, on fan una feina extraordinària, i vam constatar que existien plànols i dades de carrers del 31 al 36 però que, a priori, no hi ha encara una compilació pública feta per poder explicar un element interessant i prou recent de Girona com és el nom dels espais que existia en aquella època de trets i revolucions. De fet, em sembla un exercici interessant que la ciutat hauria de fer en algun moment. Per això, i per començar a treballar l’àmbit de la memòria història i la nomenclatura, dijous passat demanava a l’alcaldessa que fes alguna cosa tan senzilla com nomenar els membres la comissió de nomenclàtor de la ciutat, encarregada de definir els noms de places, carrers i espais públics.

Una comissió que té molts de deures pendents tenint en compte que l’últim govern Madrenas hi va donar molt poc recorregut i que, si no s’afanya, haurem perdut ja el compromís de incorporar, per exemple, cada any noms de dones als espais on hi fem vida. Sé que aquest és un tema sobre el qual hi tinc una certa dèria, però penso que allà on ens passen les millors i, perquè no, les pitjors coses es mereixen ser pensats i repensats, que cal reflexionar sobre què transmetem a nivell de valors a cada espai públic i que tinguem una Girona que es projecti també a partir de com anomena les coses. I ho dic perquè aquests dies que recuperem temps, he descobert, per exemple, que el Marquesat de Camps és un títol ben viu. I el regenta un senyor, Jorge de Camps i Galobart, a qui honorem, ens agradi o no, amb una de les places centrals de la ciutat malgrat ell representi els valors antagònics a la Girona democràtica i somniadora d’avui.

Una entrevista recent a Jorge de Camps, actual Marquès de Camps.

Soc conscient que la plaça no es diu així per aquest noble sinó per un avantpassat seu del qual es considera que va fer molt per la ciutat, bàsicament ser un gran propietari que va defensar els interessos de les classes més adinerades i de l’església, que va ser qui va donar-li el marquesat. Tanmateix, en comptes de posar-hi el seu nom, hi tenim el nom del títol nobiliari que homenatja un llinatge de grans terratinents vinculats sempre al projecte més reaccionari de país així com al caciquisme o a la defensa d’atacs contra la llibertat de premsa com el que hi hagué al setmanari “El CU-CUT”.

Un llinatge que també inclou un regidor al primer Ajuntament de Barcelona franquista, constitutït l’endemà mateix de la caiguda de la ciutat davant les tropes feixistes tal i com demostra la primera Gaseta Municipal de Barcelona encapçalada per un “¡Saludo a Franco!”

Així, si es vol mantenir l’homenatge al precursor de la història d’èxit d’una família patrícia, posem a la plaça el nom de Pelagi de Camps, per exemple, o potser millor, posem-hi el nom d’una dona, oblidades en el nomenclàtor de la ciutat. 

El que em sembla un exercici de poc sentit és que “honorem” títols nobiliaris en ple segle XXI i més quan defensen per tots els mitjans actuacions com les de l’1 d’octubre i són dels que més activament es mouen contra el dret a l’autodeterminació del poble català. Canviar noms sempre és un maldecap, de ben segur, però no fer-ho, per més còmode que sigui, implica també un posicionament de la comunitat. Un tansemenfotisme sobre el nostre passat i els homenatges a cacics i franquistes que diu molt de nosaltres.


Girona, ciutat cooperadora?

A l’equip de govern de l’Ajuntament de Girona se li acumula la feina. Des de fa uns anys Girona va tirant per inèrcia però la ciutat s’ha anat desenvolupant en diversos àmbits sense una visió estratègica que miri a mitjà o llarg termini. Aquesta mancança de planejament s’ha fet palesa en l’acció cooperadora de l’Ajuntament, cada vegada més deteriorada. Recentment aquesta desatenció s’ha pogut comprovar en tres exemples.

El primer aspecte preocupant és que no es compleixen els terminis de les reunions del Consell Municipal de Solidaritat i Cooperació. L’útlima estava programada pel passat juny i s’havia d’aprovar el projecte cooperatiu de la ciutat per a aquest 2019. Va ser necessària una pregunta de Guanyem Girona al ple municipal per tal que el govern fixés una data: es farà al setembre.

El segon apunt negatiu és sobre la previsó de recursos humans. Actualment hi ha una persona de baixa per maternitat però no es va preveure cobrir-ne la plaça i a dia d’avui està vacant. Finalment, i també després de la nostra pregunta al plenari, se’ns ha informat que a finals d’agost s’hi incorporarà una persona.

El fet és que aquesta improvisació, aquesta visió de la solidaritat i la cooperació com una acció de govern secundària, queda plasmada en els documents que s’acaben elaborant. Per exemple, la memòria del 2018 es va presentar inacabada i plena d’errors, amb trossos sencers copiats i enganxat matusserament de memòries anteriors.

Si realment el govern creu en la necessitat de treballar en la solidaritat i la cooperació, s’ha de posar en marxa tota una estructura com fins ara no s’ha fet. S’han perdut quatre anys de pensar en un projecte cooperador engrescador a l’alçada de la ciutat. Girona no pot viure d’esquenes al món i relegar les polítiques en solidaritat i cooperació ens empetiteix. Som una ciutat, ara ja sí, de 100.000 habitants, i les accions que impulsem han d’anar en consonància amb aquest estatus.

Crònica 1: Ha arribat l’agost

En una de les cançons insignes d’Els Pets, el grup de Constantí mistifica el mes central de l’estiu amb allò de: “Que arribi l’agost, vital i enganxós, per treure’ns les presses i recuperar la tendresa del món”. En Gavaldà i els seus recorden aquells estius que molts hem viscut d’infants i que, cada any, somniem els dies previs a les vacances. Les seves paraules, però, es poden aprofitar també per definir, encara que sembli paradoxal, el ple d’ahir de l’Ajuntament de Girona. El primer on tothom semblava haver pres, ara sí, possessió del rol i paper que haurà de jugar aquest mandat sempre i quan no hi hagi canvis.  

I si dic això és perquè el ple va passar sense presses, amb calor i amb unes quantes imprecisions per part de l’equip de govern. Com aquell que viu els dies amb relaxació i entenent el plenari com un debat de tràmit. Sí, com aquelles sobretaules d’estiu en què decideixes no parar atenció perquè es repeteixen anècdotes ja sentides any rere any. En aquest cas, la més recurrent és la cantarella sobre EULEN, empresa contractada per netejar els equipaments municipals. Des de 2016, la regidora convergent Maria Àngels Planas ha assegurat que treballaven per un nou model de gestió que garanteixi la neteja dels edificis alhora que dignifiqui les condicions laborals de les treballadores. La cantarella va convèncer al PSC fa 3 anys i a ERC en fa un, però quan aquest juliol hem demanat què havia fet el govern al respecte, la resposta ha sigut que tota la feina està per fer. Conseqüència d’això, ahir el Govern va perdre, evitant fer-ho explícitament, la primera proposta d’aquest mandat: donar una pròrroga d’un any a EULEN.

Més enllà d’aquest punt, vital i enganxós, ahir vam poder recuperar la tendresa de la política. Ho vam fer a través de diverses mocions que va presentar la ciutadania a través de l’Associació de Veïns del Barri Vell i l’Associació de Naturalistes de Girona així com les que vam presentar des de Guanyem Girona, vinculada a l’Emergència Climàtica i la lluita contra els plàstics, i des d’ERC per fer front a la violència masclista. De totes, deixeu-me destacar la que es va presentar des del Barri Vell amb el suport de gairebé totes les associacions veïnals i que reclamava que la cultura, l’esport i les activitats no es concentrin únicament al centre de la ciutat a partir del criteri economicista i de promoció turística que utilitza l’actual govern. L’oposició vam votar-hi a favor en bloc mentre l’equip de Madrenas feia una abstenció “estiuenca”, sense gaire substància i zero autocrítica.  Ai l’autocrítica, preuat exercici per un govern que ha sortit afeblit de les eleccions però que, de moment, i potser perquè som a l’agost, encara no ha posat en pràctica.

En tot cas, la moció que vol una ciutat diversa, equitativa i on la cultura i l’esport siguin en si mateixos una finalitat més enllà del “negoci” que hi pugui haver a darrere va ser un encert. I un cant a la vida i, fins i tot, un retorn a l’agost que ens aboca Els Pets. Agraïments al moviment veïnal i també al moviment ecologista per facilitar la tasca per a la nova ordenança d’animals que estem preparant com a Ajuntament. En paral·lel, i gràcies a Guanyem, la ciutat ja té un compromís clar i cert sobre quan i com s’han d’acabar els envasos de plàstic a mercats municipals i, en general a la ciutat, així com una política a fer per bonificar els comerços que demostrin més compromís en fer desaparèixer aquest material altament contaminant del seu dia a dia.  Després de garantir en el ple de juliol que l’habitatge seria una política estratègica de la ciutat, ara Guanyem ha aconseguit que la ciutat faci un pas necessari en un àmbit com és l’ecologisme. És la nostra vocació, la de procurar pel bé comú, per la ciutat de totes i tots. I així, malgrat que siguem a l’agost, continuarem treballant. Els regidors i regidores buscarem recer on recuperar forces però ho farem de forma alternada perquè el compromís de Guanyem amb Girona hi sigui cada dia, fins i tot, durant aquest agost que “feixuc i mandrós, ens recorda la bellesa del temps que passa a poc a poc”.

Bon estiu.     

JxCAT no paga a l’AMI

La connexió de la política nacional i municipal ha sigut més intensa que mai en els últims tres anys. Els plens, els governs i les alcaldies han estat molts pendents de tot el que passava municipi enllà perquè el carrer així ho reclamava. Tant és així que a Girona bona part de la campanya electoral de l’alcaldessa, Marta Madrenas, ha sigut el seu compromís amb «el Procés» i amb el govern a l’exili i, especialment, Carles Puigdemont. Ha sigut la seva carta principal i li ha funcionat perquè JxCAT sigués la llista més votada tot i la pèrdua de suport. És ben cert que els discursos de Madrenas han sigut coherents en aquest sentit i l’independentisme gironí li reconeix i li ha reconegut sempre el seu compromís polític amb el referèndum. També ho hem fet des de les files de Guanyem Girona. Fins aquí, res a dir-hi.

La sorpresa, doncs, és que segons hem pogut llegir, Madrenas porta dos anys sense pagar la quota de l’Associació de Municipis per la Independència, de la qual fins abans de les eleccions municipals n’era membre de la Junta Directiva. Ni l’any 2018 ni el 2019 l’Ajuntament de Girona no ha pagat la quota de l’associació que ha liderat el municipalisme pel dret a l’autodeterminació i la independència del país. La notícia és prou xocant com perquè l’alcaldessa n’expliqui els motius i, sobretot, exposi si aquesta és una situació que ja accepta com a definitiva. És cert que a principis d’aquest 2019, un jutjat va anul·lar la quota de Girona a l’AMI, però no s’entén que el 2018, quan no hi havia cap acció judicial al respecte, Madrenas decidís no fer l’aportació. Ens cal un exercici de transparència.

Una de les autocrítiques més encertades que hem de fer respecte els últims anys és que no es pot fer política únicament des del simbolisme. Calen fets, objectius i avenços tangibles per mostrar el rigor i la solidesa d’un projecte polític i, en aquest sentit, saber que el govern de Madrenas, més enllà de les paraules, no ha complert ni tan sols amb el finançament de l’AMI ens preocupa. No pas per la xifra de diners en sí, com deia, sinó per l’exemplificació que no hi ha proposta ni pla, pel risc que tot quedi en paraules i sobretot per la urgència de marcar una estratègia conjunta sobre com fer una aposta per la República des del municipi i com fer arribar el projecte polític de l’autodeterminació a cada racó de la ciutat lligant-lo amb les necessitats de les nostres veïnes i veïns.

Aquests compromisos nosaltres els vam prendre en el programa electoral. A Guanyem creiem que cal que l’Ajuntament faci una aposta de suport a les iniciatives que busquen que els catalans i les catalanes exercim la sobirania i, per tant, liderem alternatives a l’IBEX35 alhora que impulsem, ara sí, una coordinació entre el municipalisme, liderat conjuntament amb Tarragona, Lleida i Barcelona, si ho vol, per fer un pas endavant cap a la República. Ens ve un mandat diferent a l’anterior, però no per això, el nostre compromís amb el país i les seves llibertats ha de ser menor. Cal claredat i proposta. Nosaltres les hem fet i les farem.