Pandèmia, gent gran i sanitat pública

Qui ens hagués dit fa tots just uns mesos que viuríem -que patiríem- una pandèmia global. Fins fa ben poc quan parlàvem de pandèmies ens imaginàvem càstigs bíblics, pel·lícules de ciència ficció apocalíptiques o catàstrofes de l’Edat Mitjana fruit de la insalubritat i la manca de coneixement científic. I ara resulta que dels EUA al Japó, i de Noruega a Sud-àfrica estem tots tancats a casa per culpa d’un virus del qual encara no en coneixem massa cosa.

Però com podem combatre aquesta pandèmia si, a hores d’ara, no hi ha medicaments que curin el virus ni cap vacuna efectiva? Sembla que l’única opció que han suggerit els experts és aïllar-nos els uns dels altres, quedar-nos a casa tancats evitant el contacte amb altres persones. El virus també resisteix alguns dies en les superfícies, així que a més cal prendre importants mesures de desinfecció de l’entorn. Estem acostumats que en temes de salut, quan tenim alguna malaltia hi puguem posar remei d’alguna manera, per això el COVID-19 ens deixa amb una sensació d’indefensió: estar-nos quiets és la nostra única resposta.

Hem patit 909 persones mortes en residències i més de la meitat dels centres de gent gran afectats

Però aquesta situació, que afecta tothom, l’està patint de forma especialment virulenta la gent gran. D’una banda, el virus s’està acarnissant en residències de gent gran on hi conviuen les persones més febles i vulnerables que fan que esdevinguin espais d’un risc enorme i més quan no sempre els professionals disposen dels equips de protecció i protocols necessaris. De l’altra, l’aïllament és especialment dur per les persones grans que viuen soles i que en una situació de confinament sovint tenen poques eines per mantenir-se en contacte amb l’exterior.  

Pel que fa a les residències, a Catalunya a dia d’avui tenim coneixement d’un total de 909 defuncions per coronavirus en les residències per gent gran d’un total de 64.093 persones que viuen en residències al territori català. Això, però, només és la punta de l’iceberg: el 56% de les residències ja tenen algun cas diagnosticat.

Manifestació contra les retallades en Salut del Govern d’Artur Mas l’any 2012

Pel que fa a les persones grans que viuen soles a casa seva, des de les Associacions de Veïnes i Veïns s’han creat circuits d’ajuda i també l’Ajuntament i algunes entitats com els Amics de la Gent Gran fan un seguiment telefònic. Treballen conjuntament amb  Càrites i la Creu Roja, de manera que s’ha establert una xarxa important perquè aquestes persones no es trobin totalment abandonades. Tanmateix és evident que l’aïllament fa que aquestes persones restin molt més soles que habitualment, sense poder veure als seus familiars i amics i sovint amb molt poques eines i coneixements per poder mantenir un contacte encara que sigui virtual amb el seu entorn més proper. 

Una bona iniciativa de Càrites per alleujar situacions de solitud entre la gent gran

Tant en un cas com l’altre és preocupant i trist pensar que la mort els pot agafar en aquest context. Al llarg de la vida de cada persona de ben segur, que el que vols és el poder estar acompanyat/da dels ésser estimats al final de la vida. En la situació que estem vivint, però, ens podem trobar que aquestes persones acabin morint soles a casa, a la residència o a l’hospital. I en tots els casos segurament no ho podran fer acompanyades de les persones més estimades. En aquest sentit cal agrair les iniciatives del personal que els atén per facilitar la comunicació amb les famílies i oferir-los acompanyament en el moment de la mort, posant també la seva salut en joc. Professionals a qui vull aprofitar per agrair l’esforç per seguir oferint un excel·lent servei aquests dies tot i les condicions precàries tant pel que fa a la manca de material com de sobrecàrrega de feina que pateixen. Una d’aquestes iniciatives és la que ha permès al Trueta recollir desenes de tauletes i activar un sistema perquè les persones que estan aïllades puguin comunicar-se amb familiars i amics.

M’agradaria posar la mirada també amb les persones que han elaborat el Document de Voluntats Anticipades (DVA), el dret dels pacients que tenen reconeguts a la llei catalana 21/2000, a la llei espanyola 41/2002 i a l’article 20 de l’Estatut de Catalunya, que porta per títol precisament “Dret a Viure amb Dignitat el procés de la Mort”. A aquestes persones se’ls ha de respectar el dret a una informació clínica, veraç i comprensible, el dret al consentiment informat, l’obligatorietat de complir les indicacions que recull el DVA i el dret a rebre un tractament adequat del dolor i cures pal·liatives al lloc on siguin. Des de l’Associació Dret a Morir Dignament s’han fet diverses recomanacions sobre com cal actuar en aquests moments que convé tenir en compte. 

No puc acabar sense recordar que la previsió és l’eina més poderosa per combatre situacions com aquesta i són els governs els que han de vetllar per estar preparats per afrontar qualsevol context en condicions òptimes. La pandèmia del COVID-19 no és ni una pel·lícula distòpica, ni un relat de l’Antic Testament per atemorir-nos, ni una crònica històrica de quan no teníem clavegueram. És una realitat de Girona, Catalunya i el món d’aquest 2020. La població envelleix cada vegada més i l’aposta ha de ser clara per una sanitat pública amb tots els recursos necessaris. És aquí on, dels EUA al Japó i de Noruega a Sud-àfrica, es veuran les diferències entre aquells països que han apostat per una resposta pública i comunitària i aquelles que ho hauran fet per una privada i individualista on la gent més vulnerable serà la més afectada. Els  pressupostos de totes les administracions hauran de reflectir aquesta prioritat si volem encarar el futur en les millors condicions possibles i que no ens torni a agafar desprevinguts.

Coronavirus i el monopoli de la mort

Després de 15 dies de confinament i prop de 1.672 morts per Coronavirus a Catalunya volem posar el focus tant en com arriben aquestes morts i en com fem els dols i els comiats. Fa dies que penso que una de les cares més dures d’aquest context és la solitud amb què es produeixen aquestes morts i la impossibilitat de les famílies i amics d’agrupar-se i fer un comiat com voldrien. En aquest marc, les pràctiques abusives d’algunes funeràries s’han fet virals a les xarxes. No és un fet nou, el 2016 des de la CUP a Girona ja vam posar el focus en els abusos de les funeràries que es produïen a la nostra ciutat. Aleshores vam presentar una moció que no va rebre prou suports al ple municipal, però veient el suport que ens arribava des de la ciutadania per aquest tema no vam voler rendir-nos i vam aconseguir recollir més de 1.500 firmes en un mes. Tot plegat no va permetre aconseguir el que volíem: avançar cap a uns serveis funeraris públics mancomunats amb altres municipis que garantissin qualitat a preus justos. Tanmateix, la pressió ciutadana i mediàtica va obligar el govern a moure fitxa, es va aprovar una nova ordenança, ara es publiquen els preus a la web municipal i el govern va pactar amb Mémora (l’única funerària amb tanatori a la nostra ciutat) un pack bàsic de 1966´18€ que incloïa, a més de tots els tractaments i elements necessaris, la cerimònia, 200 recordatoris i un ram de flors. 

Reuters / Flavio Lo Scalzo

Posteriorment hem denunciat en diverses ocasions que els abusos no s’han resolt: el preu mitjà dels enterraments a Mémora continua estant per sobre dels 4.000€ i el pack bàsic s’aplica en ben poques ocasions, sobretot perquè no es publicita ni s’informa. No tan sols això sinó que, sense que el govern hi digués res, ha passat d’anomenar-se “Servei Bàsic” a “Servei Social” ja no inclou la cerimònia al tanatori, ha baixat a 100 recordatoris i en canvi ha pujat a 2.041’58€. Ara hi ha un nou “Servei Base” que puja a 4.067’92€. En el món de la publicitat això deu tenir algun nom específic, a casa meva en diem enganyar a la gent.

Aquest 2020 Mémora ha canviat el nom de l’antic “Servei Bàsic” de 2.000€ a “Servei Social” i ha creat un nou “Servei Base” per més de 4.000€ per confondre els usuaris

També s’enganya a la gent quan es continua cobrant encara que sigui en el marc d’aquests packs serveis que aquests dies no es donen: cerimònies, recordatoris, sales de vetlla… I no, no és igual a tot arreu, només cal que feu un cop d’ull a la web de la funerària municipal de Terrassa i veureu les diferències, fins i tot podreu consultar-ne els preus online (fixats públicament, és clar), cosa que no pots fer en la web de Mèmora. 

Després de les diverses denúncies que han aparegut els darrers dies a les xarxes socials per les elevades factures en enterraments que s’han hagut de contractar per telèfon i en els quals no s’ha fet ni vetlla ni cerimònia ni res, el govern català va anunciar divendres que mentre es mantingui la pandèmia, els serveis funeraris es podran considerar de prestació forçosa. Això ha de permetre la determinació d’un preu màxim que abasti la prestació bàsica imposada legalment i que es preveu fixar conjuntament amb els governs municipals. 

Em diuen que el govern gironí ja hi està treballant. Es veu que és possible que el volum de morts obligui a habilitar un espai al cementiri municipal com a dipòsit i sembla que en breu es fixarà el preu bàsic. També em consta, però, que aquest preu rondarà els 2.000€, quedant-ne a part les despeses d’incineració o inhumació. És a dir, exactament el que ja s’oferia ara (i més que tot just fa uns mesos) i encara s’estalviaran uns recordatoris que potser no arribaran ni a dissenyar ni a imprimir. Mèmora ens torna a prendre el pèl i ho torna a fer amb el beneplàcit d’un govern postconvergent que tampoc ara vol reconèixer aquests abusos i fer-hi front i que potser ni els cobrarà el lloguer de l’espai municipal com a dipòsit. Vergonya. 

La crisi actual ens torna a evidenciar la manca d’escrúpols de les grans multinacionals funeràries i torna a demostrar-nos que necessitem uns serveis funeraris públics, que ens permetin acomiadar els nostres morts amb dignitat sense que això suposi un sotrac econòmic. Prou d’aquells que abusen fent de la mort negoci. 

Coronavirus des de l’Onyar 2

Escriure sense saber com serà res la setmana vinent a nivell de ciutat és un exercici poc freqüent en la nostra generació. Tanmateix, aquells que fem política institucional i la volem comunicar no podem practicar el silenci permanent. Hem de parlar, reflexionar i compartir amb companys i companyes, però també amb el conjunt de la població. Els portaveus dels grups municipals de l’Ajuntament de Girona ho fem gairebé cada dia en reunions telemàtiques. En clau constructiva hem generat un espai de confiança i treball que és necessari pel context que vivim. Vull aprofitar per agrair-ho públicament a en Dani, en Quim, la Sílvia i la Marta: el treball que hem començat a gestar, el to, la voluntat i la força que hi posem. També hem fet un exercici similar amb l’equip de Guanyem Girona que, des del moment que vam començar a veure l’envergadura de la crisi del Coronavirus, ens hem posat a remar.

Així, en només cinc dies, des de Guanyem hem parit un primer plec de 15 propostes per a la ciutat que basculen entre aquelles que són d’aplicació immediata com ara la fragmentació i exoneració d’impostos, la reducció del preu del tanatori i del transport públic, el manteniment de tots els llocs de treball vinculats a serveis municipals o l’impuls de continguts culturals, pedagògics o medi ambientals a través de les xarxes socials i les que són a curt i mitjà termini, una vegada hagi passat la fase d’emergència sanitària. I sempre exigint que els treballdors i treballadores gaudieixin de les mesures de seguretat imprescindibles. En aquestes altres hi trobareu elements de promoció del consum de quilòmetre zero, els ajuts en matèria de lloguer ja que l’Estat no n’ha previst, el suport a la petita empresa i els autònoms, la promoció d’una economia social i cooperativa que sigui més sòlida i justa o l’impuls d’una tardor més cultural que mai per suplir una primavera com la que tindrem.

Rellegint-me les propostes em sonen bé i necessàries però el cert és que des del primer parell de setmanes de confinament em venen molts aprenentatges que són segurament igual d’importants. Escoltar el silenci i els ocells, fixar-nos en detalls que abans ni tan sols intuíem, l’autocontenció que fem totes i tots, la vida als balcons, a les 8 pels sanitaris i a les 9 contra la monarquia borbònica, la visualització de la pobresa i el sense llarisme i la manca de solucions per a les persones més vulnerables quan venen encara més mal dades, la solitud de tanta gent i la ràpida reacció de la comunitat, la por i l’ànsia compartides per xarxes i rebatudes amb somriures, art i companyia o observar com les decisions polítiques es continuen prenent sense pensar en els infants. No pas com a Noruega on, per posar un exemple, els polítics han fet rodes de premsa on els infants eren aquells qui preguntaven.

L’equip institucional de Guanyem es continua reunint telemàticament per pensar solucions per a l’emergència sanitària que patim i per la crisi social que patirem l’endemà

Reflexions compartides que sempre és bo deixar-les per escrit. I, enmig de tot això, pensar, en positiu, en els sanitaris i sanitàries que cada dia van a treballar sabent que la seva vida està en risc, com ho fan també caixeres, netejadores, educadores o escombriaires. Fixeu-vos-hi bé, oficis essencials on les dones predominen. I tot, justament després del 8 de març. Paradoxes d’un sistema desigual que aquests dies també ens fa pensar, en negatiu, en els Borbons, la seva corrupció i en tots aquells que durant anys ens han venut que la sanitat havia de ser copada pel mercat. Perquè la història ens ha donat la raó: a l’hora de la veritat la resposta sempre és en allò que compartim, en el comú, en allò públic, en allò que situa en primer lloc a les persones. Posar la vida al centre és això.

El Modern, com a símptoma

Aprofitem els primers dies de confinament per posar en pràctica una planificació familiar (amb dues criatures petites), laboral i personal que ens funcioni a tots prou bé, a casa. Si fem cas al soroll de mitjans i xarxes, són dies per a la cerca d’un munt de passatemps (sessions teatrals on-line, classes telemàtiques de ioga…) però el cert és que, de moment, amb prou feines acabo el dia amb sensació d’haver fet el que tocava. Ho haurem d’anar trobant!

De moment, poso hores del matí a ordenar apunts presos durant aquesta primera etapa de regidor. Força d’ells, lligats al munt de visites que, amb en Lluc, hem anat fent a equipaments culturals i també a dins l’àrea de promoció econòmica de la ciutat. Una de les darreres, a l’equip que gestiona el PECT, el Projecte d’Especialització i Competitivitat Territorial que es finança amb fons europeus, amb una interessantíssima trobada amb la Laia Alzueta, la seva directora, i en Josep Quer, cap de Promoció Econòmica. El projecte s’aixopluga a l’àrea de Promoció, perquè el seu repte essencial és motivar la creació de teixit empresarial i econòmic per al sector de la cultura a l’àrea de Girona. I, per aquesta mateixa raó, parlar del PECT també és parlar de cultura a la ciutat i el seu entorn d’influència i, alhora, d’un nou equipament d’envergadura, en metres quadrats i inversió, l’antic cinema Modern, que hi quedarà vinculat perquè el projecte europeu s’hi acabarà instal·lant.

Estat de les obres del Modern

L’equip de la Laia, jove i molt solvent, treballa de valent sota 3 eixos fonamentals que són una síntesi de tots els objectius que Europa ens marca: es tracta d’ajudar a articular, coordinar i professionalitzar el sector de la cultura, a reforçar la creació i captació de públics i a treballar en la idea d’un banc consolidat d’equipaments culturals per al nostre territori (parlem, fonamentalment, de 9 municipis amb equipaments coordinables). Quan desgrana les iniciatives que s’impulsen per tal d’assolir objectius, la directora traspua entusiasme i convenciment d’estar fent una feina que ha de transcendir el propi PECT i acabar llegant a l’administració i als agents culturals un munt d’eines i processos per a l’enfortiment professional. Una treball que, amb l’ajut dels fons europeus, ha d’esdevenir canònic per a tot el sector.

Però, així mateix, l’equip ens fa un aclariment important: no hi ha un encàrrec, per part del PECT, de definir un projecte global per a la seu de l’antic Modern, un espai de grans dimensions que el govern local ha vinculat a aquest projecte els darrers anys, per tal de farcir un continent buit i alhora assegurar-se’n el finançament per a la seva rehabilitació. En tot cas, s’hi han definit les eines que aquest equip tècnic vol que aplegui la 3a planta de l’espai, on s’hi traslladaran quan quedi inaugurada la 1a fase del projecte i des d’on buscaran esdevenir aquest “hub” de treball per objectius en matèria de cultura. I és aquí on, irremediablement, li vam compartir una certa desesperació per trobar-nos, de nou a Girona, amb un continent de molta envergadura que acabarà sent dibuixat sobre la marxa, sense haver comptat, en cap moment, amb un projecte general definit clarament i de bon inici. Què serà, exactament, el nou Modern? On és el document que ens n’explica el propòsit i objectius globals? Quina és la idea, que hauríem de poder explicar de manera senzilla i entenedora a la ciutadania?

Més enllà d’usos i necessitats del PECT, el Modern allotjarà de nou el cinema Truffaut, que a més comptarà amb una nova sala, més petita. Bé per al cinema en versió original i la tasca del Col·lectiu de Crítics. Però una vegada més: en quin calaix d’una casa tan gran quedarà ubicat el futur Truffaut? A la planta baixa ens expliquen que hi haurà un bar. Altres espais a inaugurar en aquesta primera fase (veurem per a quan, a causa del Coronavirus) seran algunes sales polivalents per a exposicions i activitats diverses. I finalment, en una segona etapa, es reprendran les obres per rehabilitar l’antic teatre, que s’adaptarà a les necessitats del present. Per separat, hom convindrà que els usos són més o menys interessants o necessaris, però el Modern segueix sense ànima ni concepte. Parlem d’un projecte global en el qual s’hi hauran invertit vora 4 milions d’euros. Els tècnics del PECT tenen una feina precisa i calendaritzada, saben on van i ens entusiasma, però la política els corre al darrera en comptes de liderar. I això no ens sembla acceptable.

A l’espera que l’emergència sanitària amaini, potser aquesta pausa forçosa pot ajudar algú a prendre’n les regnes i evitar que s’inauguri un gran equipament de ciutat abans de saber exactament què volem que hi passi.

Coronavirus i decreixement

Dilluns dia 16 de març, quart dia de confinament a la granja familiar amb 10 persones, un gos, 20 gallines,  500 vaques i vedelles, quatre o cinc gats i una euga.  Agafo el cotxe, porto mascareta i guants, per anar cap al centre del poble de Riudellots per abastir-me de verdures i fruites al mercat setmanal i productes varis al supermercat. La idea és abastir la família per tota la semana, a fi d’evitar trasllats i possibles situacions de contagi. No us podeu imarginar la meva sorpresa quan, passant pel mig del polígon industrial POLINGESA, l’activitat era l’habitual de cada dia: camions descarregant material, parelles de treballadors xerrant sense cap protecció, operaris fent obres sense mantenir la distància de seguretat… I quan passo davant de l’escorxador Costa Brava, sorpresa: el pàrquing ple de cotxes, com cada dia. Cotxes dels treballadors i treballadores que provenen dels municipis propers i no tan propers. Però que no era un confinament total? Però que no anava d’evitar contagis? Però que no va, en definitiva,  de la vida de totes plegades?

Conversant amb els meus familiars, a la tornada, a part de l’esglai de veure que no es segueixen cap de les recomanacions, comencen a aparèixer les preguntes: si es tanquen per uns dies els escorxadors del municipi, què passaria amb els aproximadament 20.000 porcs que es maten a diari? Què suposaria cada dia d’increment de purins? tenim lloc per un parell de mesos, si calgués, per seguir-los criant? I, tenim menjar suficient per donar-los? I és a partir d’aquí, que el coronavirus ens ha portat a un debat més profund sobre el model productiu. Si agafem el cas dels porcs, cal dir que la major part d’aquesta producció és per a exportar cap a Xina, Rússia i altres paisos d’Europa. Molts d’aquests animals no es consumiran a Catalunya. El creixement exponencial del sector càrnic no es deu  a l’increment del consum interior, que també caldria revisar. L’increment es deu a la globalització del consum de porcí. Aquest increment de producció ha generat uns canvis espectacultars que, lluny d’anar en benefici de les explotacions tradicionals, de les millores de les condicions dels treballadors, de la millora de la qualitat, han suposat, en moltes ocasions, una devallada de drets, de qualitat i anar cap a un model intensiu molt fagocitador de recursos naturals.

A partir d’aquí ens endinsem en una reflexió tan bàsica com la que ens proposen els grans inspiradors de la ideologia del decreixement, com el francés Latouche, que ens recordava que “no és possible el creixement econòmic continu en un planeta limitat. Com que ja hem superat molts dels límits ambientals i estem a prop de superar-ne molts més, l’única estratègia que sembla viable a mitjà i llarg termini és la del decreixement”. O si revisem les aportacions del politòleg i escriptor francés Paul Aries que afirma que “la inesgotable inèrcia social de produir i consumir sempre més ens ha portat a perdre la capacitat per posar límits, tot creant una gran desigualtat social, humana i un esgotament dels recursos naturals”.

En definitiva, cal treballar per un nou model de producció i de consum. Un model productiu que aposti per la producció integrada, ecològica, de proximitat i a escala sostenible en termes ecològics i socials. Un model de consum respectuós amb les persones i el planeta, que identifiqui necessitats bàsiques i ens alliberi de les necessitats creades per un sistema capitalista-consumista. Un model que asseguri una distribució equitativa de recursos i que permeti fer un tomb definitiu a la situació d’emergència climática i social.

Coronavirus des de l’Onyar

Visc amb aquella sensació estranya de pensar que sobre el Coronavirus ja s’ha dit tot el que es podia dir fins a dia d’avui però que alhora necessito escriure. Defecte personal i, per això, ja demano disculpes. Potser perquè hom s’imagina que ens ve un confinament sever necessito articular paraules, sensacions, expressions i un etcètera infinit. Penso en els igualadins i igualadines que des d’ahir viuen en una situació inimaginable fa quinze dies. En totes les persones excloses per sistema del sistema que esdevenen més invisibles que els de Galeano mentre les notícies són les infeccions de les “celebrities”. Em preocupa que sindicats i patronal aprofitin el moment per facilitar que milers de persones, ja precàries, es quedin sense feina i que la proposta estrella sigui abolir la taxa turística fins al setembre. M’horroritzen els sous que cobren les persones que estan netejant edificis, trens, autobusos i metros, exposats com els que més. Expresso la impotència de ser un electe públic, cap de l’oposició a Girona, que, conjuntament amb el grup municipal, s’ha ofert des de fa una setmana a l’equip de govern per dedicar hores i hores a gestionar la crisi i només ha rebut silencis i portes tancades mentre ciutadans i treballadors ens exigeixen celeritat, unitat i respostes. Llegeixo articles bons, boníssims. El de l’Íngrid Guardiola, a l’Ara, els d’en Fono a El Periódico, en David Trueba a El País, la sèrie de Catàrsi,  sempre disposats a l’anàlisi, i tants altres que segur que em podríeu recomanar. Decideixo passar per la 22 a comprar llibres, de distòpia i història, com si estiguéssim a mig camí de les dues, comprar al super a proveir amb normalitat i he escrit a amics i amigues sanitàries que viuen aquests moments amb tensió.

Escric el divendres al migdia. Des de l’Ajuntament tot esperant una notícia que tothom sap que ha de venir però ben pocs saben el moment. Com aquell avió que va perdent gasolina i sap que tocarà aterrar d’emergència però la torre no li indica ni pista ni horari. Mentre, una vegada més, el sistema ha enviat la mainada a casa sense preveure solucions per a pares i mares. Catalunya va a remolc. Malauradament mirant més a Madrid que a Oslo o Copenhagen. Pedro Sánchez desaparegut i Quim Torra sense lideratge. L’economia financera entra en pànic. Si els miratges desapareixen, les borses s’ensorren i els beneficis que abans es repartien entre tots ara voldran que els assumim entre totes i tots. I mentrestant, de SIDA, de càncers i altres malalties n’hem deixat a parlar. Per cert, algú obligarà la sanitat privada a moure’s perquè després de rebre any rere any milions d’euros públics assumeixi la seva responsabilitat en una pandèmia com la que vivim? Ai, la privatització de la salut, suplici i engany que han justificat durant anys de la mà de les concertacions d’Artur Mas i Boi Ruiz i les renovacions del govern català actual.

Sí, el cap se me’n va cap a la política. Defecte personal com el de voler escriure ara que ja tothom ho ha dit tot sense ser capaç de dir gaire res més. Totes i tots tenim una manera de passar moments excepcionals. La meva és la tranquil·litat d’un teclat per sentir-me lliure. Una lleugeresa que no tenen els 25 joves migrants que continuen tancats a la Universitat de Girona esperant una solució que els garanteixi una vida digna. La mateixa que volem per al nostre entorn. Per avis i àvies que viuen preocupats un virus que sintetitza la maldat del sistema, ataca els més febles mentre deixa indemne aquells que encara podem ser força de treball. Casualitats pertorbadores. Idees pels que podem escriure i, suposadament, no estem infectats. Privilegiats de la vida al mateix temps que sanitaris i sanitàries s’esforcen més que mai per evitar un col·lapse. Jo, fill d’infermera, que sap dels sacrificis de l’ofici, em surt un agraïment del cor a totes elles, i als metges i metgesses, bo i sabent que no hi ha més bon agraïment que millorar-los les seves condicions laborals. Marta Masó, dixit. Llevadora que va veure néixer la meva filla. La família i l’ordre, refugis d’aquests dies i de sempre dels quals l’esquerra mai en parla. Error garrafal. I sinó, llegiu Rendueles. Ara sí, acabo: ho he dit tot i no he dit res. Molt contemporani, trobo. Ve l’aïllament i només em queda dir que n’aprendrem molt de tot això. Que sigui a fi de bé. És a dir, dels que normalment no som els guanyadors de la història. A casa o on sigui, seguirem teixint el fil roig de la història. Que el virus no ens tapi l’horitzó. Ni la corrupció dels Borbons. Ni la necessitat de treure la borsa del centre de les nostres vides. Cuidem-nos.  

Reunions, neteja i residus

Finalment l’alcaldessa ens va convocar dijous per parlar del futur contracte de la neteja. Ens convoquen a tres reunions de tres hores cadascuna en relació al futur dels serveis de neteja i gestió de residus: una divendres passat, l’altra dilluns i la darrera dimecres. Ens desperten dubtes de si realment hi ha una voluntat sincera de treballar conjuntament i amb la calma que es mereix el futur d’aquests serveis prou importants per la ciutat. Al cap i a la fi representa una bona queixalada del pastís pressupostari de l’Ajuntament.

Tot i la convocatòria sobtada, a Guanyem ens agafa preparades. Fa mesos que hi tenim l’ull posat i que treballem en el futur contracte de la neteja i de gestió de residus. Reunions amb el govern, amb altres grups municipals, amb persones expertes, amb representants dels treballadors i treballadors, visites a les instal·lacions amb el gerent de l’empresa… tot plegat treballat en el marc de la nostra comissió de Medi Ambient i Territori, que suma un bon grapat de persones que treballen conjuntament per polir les propostes i respostes de Guanyem en temes de sostenibilitat. Hem revisat els documents que fa encara no dues setmanes ens va entregar el govern en una reunió que va anar centrada en el servei de neteja. Nosaltres hem volgut treballat en la línia de definir un model propi tant en el servei de neteja com en el de gestió de residus tot i que aquí ens centrarem en el primer.

És evident que cal replantejar el servei actual de neteja en molts sentits. El contracte actual té moltes deficiències que cal adequar a la Girona dels 100.000 habitants i això passa per parlar de màquines, sistemes de neteja, personal, organització, intensitats, recorreguts, control de qualitat i una colla de coses més. Per nosaltres també passa per parlar de coresponsabilitat i civisme. Exigir permanentment més neteja no és gratuït i no volem destinar cada any una part més gran del pressupost a aquest servei perquè això (elemental estimat Watson) sempre vol dir fer renúncies en altres àmbits. Qui proposi aquest augment hauria de dir també a què pensa renunciar: a educació? A cultura? A habitatge?

També, evidentment, cal anar a temes de fons com el model de gestió previst per aquest servei. A Guanyem tenim clar que el model d’empresa mixta no ha funcionat i que l’externalització, entre d’altres, dificulta enormement el control del servei i dona molt poc marge de maniobra a l’hora de realitzar modificacions generant uns sobrecostos importants per exercir aquest control i les adaptacions que se’n deriven.

Potser és, doncs, el moment, de plantejar-nos la gestió directa o a través d’una empresa pública 100%. Aquests són aspectes que no es resolen amb una revisió de documents i un correu de resposta i és en aquest sentit que demanem voluntat sincera del govern per parlar-ne. Aquests són els temes que volem posar a debat en aquestes reunions.

Com que el tema és molt extens aquí, doncs, ens centrem en els elements que ens fan dubtar del contracte de la neteja, aquells que nosaltres creiem que s’han de millorar:

  • Recorreguts excessivament llargs. Va ser un debat clau en el mandat passat que va acabar amb la incorporació de quatre nous treballadors a Girona més Neta.
  • L’ús de l’aigua com a novetat. Segons ens diu el personal actual això no és cap novetat. L’aigua fa temps que es fa servir i disposem de maquinària i sistemes diversos per aquesta.
  • Pes excessiu de la presència de turisme per determinar la intensitat de neteja. De debò que el carrer de les Ferreries Velles mereix més intensitat de neteja que l’entorn de la plaça del Barco? Per què, en canvi, no s’han tingut en compte criteris com l’ús diferent que la població diversa a cada barri fa de l’espai públic? O, per exemple, que hi ha comerços com gelateries que utilitzen envasos d’un sol ús que tenen un gran impacte amb la brutícia al seu entorn? O també que hi ha espais de la ciutat com el parc de Domeny  que tenen un ús molt centrat en el cap de setmana? Topem un cop més amb la ciutat de postal. Els veïns del Barri Vell i els de Santa Eugènia es mereixen per igual tenir nets els carrers no perquè hi hagi turistes sinó perquè són ciutadans de Girona.
  • Plantejament insuficient de la neteja en l’oci nocturn. Sí que s’ha previst, en canvi, una neteja especial per la zona d’oci nocturn. Però, pot ser que aquesta hagi deixat fora carrers especialment conflictius en aquest sentit com el carrer Figuerola? O no hagi previst els usos nocturns que sovint es donen també a parcs i espais arraconats de la ciutat amb un gran impacte?

D’altra banda, ens queden molts dubtes no resolts i que no tenim clar si s’han previst al document que serà l’esquelet del nou contracte que proposa el govern de JxCat. Com es realitzarà un control efectiu del compliment del servei i de la qualitat del mateix? Quines necessitats de renovació i nova maquinària es requereix? Com es garantirà una bona gestió econòmica que eviti sobrecostos inesperats? Com s’incorporarà tot el tema de drets laborals i especialment salut laboral? Fins i tot com s’inclouran en la prestació del servei mesures d’igualtat de gènere o de conciliació familiar? De tot plegat comptem parlar-ne a fons aquesta tarda, esperem trobar la receptivitat necessària.

I el de la neteja és el primer front, però encara no hem obert tot el que té a veure amb la recollida i gestió de residus, un altre tema importantíssim on cal que comencem a treballar. Serà en un proper article.

Aprenentatges del Glòria

Glòria, que va arribar per Sant Sebastià, ha sigut un episodi meteorològic històric a mig Principat. La situació del Delta de l’Ebre és, sens dubte, una catàstrofe natural, humana i econòmica. Els aiguats i el desbordament de la Tordera, el Fluvià i el Ter han portat hores de confinament, patiments compartits, escoles tancades, pantans sobreeixits, talls d’aigua i de llum, fins ara quatre morts i mil i una afectacions que tardarem dies a conèixer-ne les magnituds exactes. La Setmana dels Barbuts, doncs, ha acabat aspra i dura. No ha sigut freda, com preveu la tradició oral catalana, però sí devastadora. Sens dubte, els efectes del canvi climàtic es fan notar cada vegada més i la Glòria ha sigut un mirall perfecte del conservadorisme en les polítiques ambientals que fem com a país on, encara, seguim lluny d’abordar la Crisi Climàtica amb atreviment i transformació. Ho deia ahir en un article el periodista Jordi Barbeta“Certament els governants han d’estar propers al patiment de la gent, però la seva funció principal no és compartir el dolor, sinó fer tot el que calgui per evitar-lo.”

Més enllà d’això, però, per sobre de tot cal destacar la tasca dels treballadors i treballadores públics de l’Ajuntament de Girona i d’altres administracions, ja sigui de mobilitat o de serveis socials o, evidentment, de la policia municipal i brigades. La situació ha estat excepcional, com feia dècades que no era, i la gent ha reaccionat de deu. També la ciutadania que ha actuat amb responsabilitat davant les crides que feien les institucions públiques del país. Moltes gràcies a tothom. Tanmateix, sí que hi ha un parell d’assumptes que m’han sorprès i no pas en el bon sentit de la paraula. D’aquestes primeres reflexions ara que van baixant els cabals dels rius en podem extreure alguns aprenentatges per, la propera vegada, fer-ho una mica millor.

En primer lloc, que mentre el President de Catalunya sortia a les 21h de dimecres a la televisió pública del país per dir que tots els gironins havíem d’anar a casa i quedar-nos-hi per passar la nit sense riscos, es permetés, sense que ningú en faci ni tan sols tema de debat, un partit de futbol en un Estadi de propietat municipal com és Montilivi.

Comunicat del govern demant que tothom es quedi a casa fet uns minuts després que s’iniciés el partit a l’estadi municipal de Montilivi

En segon lloc, els motius que van portar precisament a aquest confinament, la crescuda del riu Ter i el perill de desbordament, es van acabar produint ahir al matí després que explícitament la Generalitat aixequés el vet a sortir de casa de forma, honestament, incomprensible. I no parlem ja, per exemple, del món del transport, de la missatgeria o dels riders que han hagut de continuar repartint menjar sumant el risc de la pluja i el vent a la precarietat amb què ja viuen.

La Glòria ens ha mostrat com de vulnerables som i de la importància d’actuar conjuntament, de fer equip i de remar, mai millor dit, junts. Per això, el dimarts al matí ens vam posar a disposició de l’alcaldessa de la ciutat, en vocació de servei públic, per actuar a partir de les seves directrius i dels serveis d’emergència. Vam reiterar-li vint-i-quatre hores més tard però la resposta sempre ha sigut que no feia falta. Ens ha informat via missatges de veu al mateix temps que es feien les compareixences de premsa. Amb això vull dir que ens hem trobat amb una situació poc útil com a representants de la ciutat que és que la gent del carrer ens aturava per preguntar-nos coses i la nostra resposta era sempre un «no tinc més informació, em sap greu». La Glòria era un problema de ciutat i hagués sigut interessant afrontar-lo amb una imatge unitària dels representants públics on tothom pogués aportar-hi mans, hores i perspectiva. I sí, vist amb perspectiva tot sembla sempre més fàcil.

Arribats aquí, ara comença el moment de recomptar desperfectes. De mirar com recuperar el pavelló de Fontajau el més ràpid possible, de poder oferir suport al GEiEG, de calcular els desperfectes a barris com ara Pedret, Pont Major, Sant Ponç i de l’Hospital Josep Trueta i, evidentment, treure a la llum el problema estructural que tenim amb el servei d’energia i Endesa a la ciutat. Cal recordar que l’Eixample, Fontajau, Sant Ponç, Vila-roja, Font de la Pòlvora, Campdorà i Germans Sàbat han tingut talls reiterats i de moltes hores sense que la multinacional hagi donat cap explicació a cap veí. Això es mereix una resposta col·lectiva de l’Ajuntament i un estudi d’una reclamació jurídica a la multinacional per part de l’Oficina Municipal del Consumidor.

Hores després del temporal alguns veïns segueixen sense tenir ni llum ni informació de quan tornarà

Avui som divendres i tothom mira al cap de setmana. Ben fet. Hora de reposar i reflexionar sobre tot el que ha anat passant perquè si torna a venir un episodi com aquest en puguem sortir encara més bé. I, sobretot, hora de reclamar que les polítiques de govern siguin atrevides per fer front a un canvi climàtic que hem de minimitzar tant com sigui possible. Per nosaltres, per la fauna i per la flora. La biodiversitat que ens estimem i l’economia arrelada al territori que desitgem. La Glòria ha sigut un mirall. La imatge ens ha agafat desprevinguts. Actuem-hi. 

El Balandrau i l’escola pública a Girona

Mares i pares d’alumnes de l’escola Balandrau, protestant durant el ple a l’Ajuntament

Una altre cop! L’any passat  a Girona es varen tancar dues línies de P3, al Dalmau Carles i a l’escola de Font de la Pólvora. Aquesta decisió del departament d’Educació es va prendre sense atendre els treballs que es duien a terme en el marc del Consell Municipal d’Educació, i concretament en la comissió de planificació escolar. En aquella ocasió els membres del Consell van mostrar el seu enuig amb un punt d’acord que es va aprovar al plenari del consell de juny de 2019, on es demanava “la petició de no tancar cap grup públic abans de la preinscripció i que els ajustaments, si són necessaris, es realitzin després de la preinscripció entre tots els centres sostinguts amb fons públics” afegint que el curs 2019-20 es va donar el cas del tancament d’un grup de P3 públic a l’escola Cassià Costal, tot i tenir una important preinscripció i per contra es va mantenir les línies al centre concertat Bell-lloc, tot i la baixa demanda.

El novembre d’aquest any, en sessió plenària, s’aprovava “manifestar la inquietud pel paper i el curs que tenen els acords i les resolucions aprovades pel plenari del CME”. I aquí rau el problema: la comissió de planificació i la del procés deliberatiu entorn de la planificació educativa a la ciutat, porten molt temps i sessions treballant per cercar solucions a la problemàtica de la segregació escolar amb una millor distribució de l’alumnat i la defensa d’una escola pública, de qualitat i equitat.

Doncs bé, el divendres 20 de desembre, sorprenentment ens assabentem per la premsa que es pensa tancar el P3 de l’escola Balandrau i, a posterioritat, tancar l’escola, que seria absorvida per l’escola de Taialà. Amb el pas de les es hores ens n’assabentem també que perilla una línia de P3 de l’escola Montfalgars i un altre del Marta Mata.

Quines raons dona el departament? Única i exclusivament la baixa de natalitat. Raons pedagògiques? Cap.

L’escola Balandrau ha impulsat un projecte pedagògic innovador que l’ha fet atractiu a una munió de famílies. Ara els hi diuen que no pateixin, que aquest projecte tindrà continuïtat a l’escola de Taialà. Doncs bé, això no és cert, i els responsables del departament ho saben bé. Amb el decret d’autonomia de centre, cada escola implementa un projecte pedagògic propi, que difícilment és semblant a d’un altre escola, encara que sigui propera.

Com a ciutadans de Girona, ciutat que s’autoproclama educadora, no podem restar impassibles a aquesta situació i hem de presentar batalla.

Per acabar vull desitjar-vos a totes i tots unes bones festes i reivindicar un cop més l’escola pública i de qualitat a la nostra ciutat.

El futur Trueta més enllà de la subhasta

En els últims dies hem vist com el govern de JxCAT de Girona replicava una vegada més l’estratègia “olímpica” de convertir el futur i necessari hospital públic Josep Trueta en una competició sobre terrenys i “seus”. Al pur estil de a la ville du… i el gens enyorat Samaranch, Madrenas argumenta que el Trueta ha d’anar a Domeny perquè el projecte és el mateix a tot arreu però a Girona els terrenys són més barats i la construcció més ràpida. I ja hi tornem a ser: Girona i Salt d’esquenes i competint per un equipament de demarcació que hauria de servir per garantir la sanitat pública i de qualitat del proper segle, per augmentar la recerca i la formació sanitària a la regió i -perquè no– ser un primer exemple del treball cooperatiu entre els municipis de l’àrea urbana. Com pot ser que Madrenas digui que el projecte sanitari serà el mateix a un lloc o a l’altre si encara ningú ha presentat mai el que tothom espera: un estudi comparatiu entre Domeny i Salt sobre el futur Trueta. O com pot ser que el debat sobre un equipament que ha de tenir 100 anys de vida es basi a partir del preu del sòl?

Sé que això que dic pot semblar de sentit comú. De fet, quan parles amb associacions, organitzacions, gent vinculada al món de la Salut i partits polítics de l’àrea urbana de Girona, tothom coincideix que el procés per decidir la ubicació del nou Trueta hauria de partir, en primer lloc, de la definició de quin hospital públic volem per ara i també amb les perspectives de creixement a 50 anys vista. En clau de garantir el màxim de serveis i operacions així com de possibilitats de fer créixer instituts de recerca i la Universitat de Girona. Feta aquesta feina, caldria compartir l’anàlisi amb els municipis afectats i buscar solucions i complicitats entre els governs municipals i treballadors i treballadores sanitaris. Traçar consensos a partir del què i no a partir de l’on, un debat que ahir, avui i demà tot ho enrareix. Cada vegada més, als gironins i gironines els preocupa que el futur Trueta sigui una realitat i, sobretot, que sigui el millor projecte possible.

Avui, aquells que fem política institucional tenim un repte que no és pas menor. Deixar de fer campanyes de promoció i posar-nos a treballar pels millors serveis públics possibles. Des de la discreció, des de la cooperació i des d’entendre que la política no és una competició entre municipis veïns sinó una espai des d’on una suma pot multiplicar. Per això, des de Guanyem i altres espais municipalistes proposem una trobada de treball amb la Conselleria de Salut on puguem debatre, mirar i apuntar. Compartir per avançar i pactar que si el Trueta va a Domeny caldrà que s’expliqui com es farà el futur creixement de l’hospital, per exemple, o on es farà l’habitatge protegit que deixarem de tenir a la ciutat de Girona. Per altra banda, si el Trueta va a Salt caldrà exigir al Govern de la Generalitat, conjuntament, una inversió sociosanitària al nord de la ciutat.

Política en majúscules, posant en valor l’empenta de municipis i governs units per un doble objectiu: el millor Trueta possible per al futur i que ningú perdi pel camí. Així s’exerceix capitalitat. Així es garanteix la millor sanitat pública possible.