El futur Trueta més enllà de la subhasta

En els últims dies hem vist com el govern de JxCAT de Girona replicava una vegada més l’estratègia “olímpica” de convertir el futur i necessari hospital públic Josep Trueta en una competició sobre terrenys i “seus”. Al pur estil de a la ville du… i el gens enyorat Samaranch, Madrenas argumenta que el Trueta ha d’anar a Domeny perquè el projecte és el mateix a tot arreu però a Girona els terrenys són més barats i la construcció més ràpida. I ja hi tornem a ser: Girona i Salt d’esquenes i competint per un equipament de demarcació que hauria de servir per garantir la sanitat pública i de qualitat del proper segle, per augmentar la recerca i la formació sanitària a la regió i -perquè no– ser un primer exemple del treball cooperatiu entre els municipis de l’àrea urbana. Com pot ser que Madrenas digui que el projecte sanitari serà el mateix a un lloc o a l’altre si encara ningú ha presentat mai el que tothom espera: un estudi comparatiu entre Domeny i Salt sobre el futur Trueta. O com pot ser que el debat sobre un equipament que ha de tenir 100 anys de vida es basi a partir del preu del sòl?

Sé que això que dic pot semblar de sentit comú. De fet, quan parles amb associacions, organitzacions, gent vinculada al món de la Salut i partits polítics de l’àrea urbana de Girona, tothom coincideix que el procés per decidir la ubicació del nou Trueta hauria de partir, en primer lloc, de la definició de quin hospital públic volem per ara i també amb les perspectives de creixement a 50 anys vista. En clau de garantir el màxim de serveis i operacions així com de possibilitats de fer créixer instituts de recerca i la Universitat de Girona. Feta aquesta feina, caldria compartir l’anàlisi amb els municipis afectats i buscar solucions i complicitats entre els governs municipals i treballadors i treballadores sanitaris. Traçar consensos a partir del què i no a partir de l’on, un debat que ahir, avui i demà tot ho enrareix. Cada vegada més, als gironins i gironines els preocupa que el futur Trueta sigui una realitat i, sobretot, que sigui el millor projecte possible.

Avui, aquells que fem política institucional tenim un repte que no és pas menor. Deixar de fer campanyes de promoció i posar-nos a treballar pels millors serveis públics possibles. Des de la discreció, des de la cooperació i des d’entendre que la política no és una competició entre municipis veïns sinó una espai des d’on una suma pot multiplicar. Per això, des de Guanyem i altres espais municipalistes proposem una trobada de treball amb la Conselleria de Salut on puguem debatre, mirar i apuntar. Compartir per avançar i pactar que si el Trueta va a Domeny caldrà que s’expliqui com es farà el futur creixement de l’hospital, per exemple, o on es farà l’habitatge protegit que deixarem de tenir a la ciutat de Girona. Per altra banda, si el Trueta va a Salt caldrà exigir al Govern de la Generalitat, conjuntament, una inversió sociosanitària al nord de la ciutat.

Política en majúscules, posant en valor l’empenta de municipis i governs units per un doble objectiu: el millor Trueta possible per al futur i que ningú perdi pel camí. Així s’exerceix capitalitat. Així es garanteix la millor sanitat pública possible.

Biblioteques: la xarxa del tresor

Just ara fa un any, Hèlsinki inaugurava la seva nova biblioteca central, l’emblemàtica Oodi. L’equipament, colossal i situat davant del parlament finès, és en part fruit d’un procés participatiu amb la ciutadania. El seu interior compta amb estudis de gravació i espais per a celebrar-hi concerts, una cuina, tallers i impressores 3D, una sala de videojocs, una habitació per a projeccions artístiques i espais perquè empreses i emprenedors s’hi trobin i puguin presentar-hi projectes. A la planta baixa, un restaurant, un cinema i un centre d’informació sobre la Unió Europea. I finalment, és clar, accés a un gran assortiment de llibres, documents, coneixement. Es tracta d’un nou emblema nacional de pressupost mastodòntic, però probablement el més interessant no és el ‘confeti’ sinó el seu concepte i plantejament. L’estudi d’arquitectura guanyador del concurs explicava, en la seva inauguració, com tot l’edifici està plantejat com un espai flexible, diàfan i reversible per a necessitats culturals canviants, en un temps de grans transformacions. Per la seva banda, el responsable de Cultura de la ciutat afirmava a la premsa: “no pots basar una comunitat només en l’amistat, o en la idea abstracta de viure tots junts. Necessitem infraestructures socials perquè les comunitats puguin trobar-se, construir i treballar plegades”.

La biblioteca Oodi, de Finlàndia, un equipament que va més enllà del punt de lectura

La setmana passada vaig tenir l’oportunitat de visitar les biblioteques municipals de la ciutat i poder conversar amb l’equip humà que aixeca el(s) projecte(s) cada dia. De Pont Major (Just M. Casero) a l’esquerra del Ter (Antònia Adroher), passant per Santa Eugènia (Salvador Allende) i acabant a Girona sud (Ernest Lluch). Reptes diferents, contextos veïnals particulars, la confirmació que el servei que s’hi presta és de gran qualitat i, sobretot, que el rol del bibliotecari i del propi espai i servei és avui ben lluny de resumir-se en el préstec llibreter. Els tràngols quotidians de les dones i homes que hi treballen ens parlen de la increïble lentitud municipal a l’hora de reparar-los un ordinador de la sala; d’una plantilla curta i precaritzada que, a més, reclama d’una aposta per a la incorporació de nous perfils que ajudin en l’atenció de necessitats socials noves; d’una llei de contractes que avui no els permet aprofitar la diversitat de llibreries gironines a l’hora de fer tria, i haver-ho de fiar tot a un sol proveïdor; de goteres que no es resolen i de mampares que haurien de separar usos diferents. I un llarg etcètera. Però acompanyant el repte immediat, en totes les converses hi plana un futur que ja és present i que passa per sobre d’uns espais municipals on el barri, amb tot el seu mosaic de reptes, necessitats i urgències, entra i surt sense parar, s’endugui o no llibres de préstec. Per això les biblioteques i els centres cívics–avui, potser, se’n dilueixen les fronteres– són equipaments estratègics en la construcció de vida, comunitat, creació i compartició de cultura i coneixement. I si són estratègics, cal que tracem un pla que els faci centrals en un projecte de ciutat que situa la gent en el centre. Més centrals que el confeti pel confeti. Que projectar nous i continents de contingut ben incert. Que lapidar fortunes en projectes que s’improvisen sobre la marxa, amb al vista posada en inauguracions, en els mitjans, en la vaguetat de consum ràpid. 

La biblioteca Ernest Lluch

Vam acabar la visita a Pla de Palau-Sant Pau, a la Lluch, comprovant que el seu equip treballa al dia, any a any, sense poder dissenyar futur (que ja és present), perquè el moment de fer el trasllat a la Casa de Cultura no arriba mai, mantenint desemparat el centre i els seus barris que l’envolten. I vaig pensar en la versalititat de l’Oodi finès, en la seva voluntat perpètua de reproduïr-hi el millor encontre possible entre creadors i usuaris, entre inquietuds i coneixements, a partir d’espais porosos, carregats d’eines per a tota mena de produccions, tot fent un ús intel·ligent de la tecnologia. Tocaria preguntar-se si els metres quadrats que han d’hostatjar la biblioteca del centre, a la Casa de Cultura, entre excavacions arqueològiques i el munt d’anades i vingudes que van empetitint i limitant el projecte, és l’espai idoni i pensat per a d’aquí a 10, 20 i 30 anys, en els termes de l’Oodi. Inevitablement, imagino plànols i un projecte ideat fa molt temps, per a un món que ja no hi és. 

La xarxa de biblioteques, com la de centres cívics, és un mapa del millor tresor de la ciutat. Nodes valuosíssims sobre els quals teixir amb bons projectes i ambició la vida en comú a Girona. Invertir-hi és guanyar futur. I potser, pel camí, perdre alguna comissaria. 

Girona, Ciutat Educadora?

Aquesta setmana celebrem a Girona la 4a setmana de la Ciutat Educadora. Una setmana farcida d’actes que giren al voltant del lema “Escoltar la ciutat per transformar-la”.

No podem estar més d’acord amb el lema. Evidentment l’educació ha de ser una de les principals, potser fins i tot la principal, preocupació de tota ciutat. Hi ha en joc, en definitiva, el futur. Ara bé, el que no compartim en aquestes jornades és el seu format. La ciutat educadora és aquella que pensa que l’educació és el principal motor de canvi social, que fomenta de la cohesió social i que és la principal mesura de prevenció i resolució de conflictes, i que per tant tots els dies de l’any i a totes hores cal pensar en mesures educatives. Sobretot aquestes iniciatives i mesures cal aplicar-les no únicament en els espais d’educació formal -les escoles i instituts- sinó en tots els espais de la ciutat, en places i carrers, i en les entitats de lleure, esportives, i a totes les franges d’edat.

Per tant, el primer que ens hauríem de replantejar com a ciutat educadora és el mateix concepte d’educació, ara molt lligada a aspectes d’educació formal, i pensar en una mirada molt més oberta: l’educació es produeix a totes hores i a tots els llocs.

Si analitzem els actes, alguns dels quals molt interessants i recomanables, trobem a faltar aquesta mirada educativa més àmplia. Com per exemple el paper de les entitats esportives, entitats de lleure, l’educació dels adults, és a dir, amb una mirada lligada a l’educació 360 o l’educació en totes les franges d’edat .

Es tracta d’una problemàtica que ens trobem sovint amb l’actual govern de la ciutat, que es limita a potenciar una setmana Educadora en aquest cas, o de la Mobilitat fa uns mesos, amb petits actes però mai les acompanya de polítiques concretes i valentes que permetin arribar a uns objectius ambiciosos. Maquillatge per la manca de mirada llarga.

És per això que reclamem repensar el format. Cada setmana de l’any caldria que fos la setmana de la ciutat educadora. Perquè els reptes educatius no es resolen en set dies i amb unes quantes activitats. Potenciar espais com el Consell Municipal d’Educació amb noves mirades cap a l’educació d’adults, educació musical i artística i educació en el lleure podria ser una de les iniciatives a explorar. En aquesta línia anava anava les nostres mocions, aprovadesal ple, per fer de Girona una ciutat autènticament educadora (també des del feminisme). Continuarem construint alternatives al model del qui dia passa any empeny i oferint una visió més global a un repte tan cabdal com és el de l’educació.

Remoure consciències (Gran Recapte d’aliments)

Ens trobem a finals de novembre i això vol dir que el Nadal s’apropa, les consciències es remouen i despunta la bona voluntat de la ciutadania. És per això que en aquest temps hi ha la campanya del “Gran Recapte d’aliments”, una iniciativa amb la finalitat de recollir aliments bàsics per les persones més necessitades i, de passada, visibilitzar una situació de precarietat de milions de persones que va a l’alça com a conseqüència de la gran bretxa salarial.

El perquè d’aquesta situació és un fet que sempre em fa reflexionar i ho faig a partir de les dades; segons estudis fets per Intermón Oxfam, només 8 persones tenen tant com la meitat del món, 3.600 milions. Una desigualtat que creix any rere any. Amb aquesta realitat, és fàcil arribar a la conclusió que el sistema actual no funciona. En una societat capitalista on el consum és la màxima priorització, la recollida d’aliments no fa reduir necessitats tant bàsiques com l’alimentació, sinó que és un pedaç per a uns dies, una farsa que tapa l’incompliment sistemàtic de drets bàsics per part de les institucions. Unes institucions a qui col·lectivament els hem donat la responsabilitat de posar fi a les misèries a què ens aboca l’actual sistema econòmic, però que no estan reaccionant com pertocaria.  

Si ens fixem, doncs, i destacant i agraint l’enorme voluntat dels voluntaris i voluntàries, tendim a la caritat en lloc del repartiment equitatiu i just per a tothom. Ens hauríem de fixar com a objectiu que els grans poders econòmics, en el terreny de l’alimentació, no siguin qui dirigeixen l’operació, sinó que siguem totes i tots qui decidim. Potser així podríem ser més a prop de la solució. I sinó, fixem-nos que, mentre hi ha el “Gran Recapte”, existeix una apropiació per part de les grans multinacionals de terrenys agrícoles arreu del món. En els darrers anys, a Catalunya han desaparegut 52.739 explotacions i només un 2 per cent de la població es dedica a la pagesia.

Tornant al “Gran Recapte”, ple de bones voluntats i de bona gent a qui cal agrair la tasca, ens hem de fer una pregunta: qui se’n beneficia, en realitat? Fixem-nos-hi atentament:  les cadenes d’aliments que hi participen cedeixen un petit racó per acumular les aportacions dels clients – és la seva aportació -, però alhora, al final del dia, la caixa registradora ha incrementat els ingressos significativament. Qui més hi guanya torna a ser el poder econòmic d’uns quants en detriment d’altres, mentre les institucions públiques, responsables de la situació, ho analitzen amb cofoisme i sense autocrítica. Cas a banda és la col·laboració de la multinacional elèctrica Endesa, responsable de la pobresa energètica de moltes famílies, que aprofita l’esdeveniment per netejar la seva imatge. 

I l’església què hi diu, a tot això? És una bona obra de caritat, ajudar qui ho necessita…Totalment d’acord. Però si es fa, que sigui per defensar el repartiment de la riquesa, la igualtat entre persones amb tots els seus drets, i no permetre tapar les grans desigualtats que existeixen a dia d’avui i perpetuar la injustícia social. Calen iniciatives que permetin que tothom tingui l’oportunitat de guanyar-se la vida i que les necessitats més bàsiques estiguin cobertes. 

25N cada dia

Tornem a ser 25 de novembre, dia internacional contra la violència masclista. Fa dies que es palpa en l’ambient, als mitjans de comunicació es parla més de l’habitual d’aquesta xacra, es fan actes a tota la ciutat que des de diverses perspectives i enfocant en un o altre aspecte ens situen l’abast d’aquesta violència patriarcal i es van acabant d’organitzar les mobilitzacions previstes per aquesta data. S’agraeix que durant unes setmanes es faci un especial èmfasi a donar a conèixer i analitzar tot el que comporten les violències masclistes, però tothom sap que la violència contra les dones es produeix tot l’any. Us recomano aquesta pàgina de La Directa on actualitzen els feminicidis produïts als Països Catalans.

També sabem que la violència té moltes cares i va molt més enllà dels assassinats que en són la seva expressió més dràstica. Tot just fa un mes coneixíem algunes estadístiques recents a nivell de comarques gironines: l’augment d’un 15% de denúncies i de víctimes, l’augment d’un 18% de les denúncies per violència en l’àmbit familiar (violència envers la dona però no produïda per la parella ni exparella), l’augment d’un 25% dels casos de les dones ateses des de les Unitats d’Atenció a la Víctima o les  645 dones i 252 infants el servei d’intervenció especialitzada en violència masclista (SIE) en el que va d’any en són alguns exemples, que ens obliguen no tans sols a no baixar a la guàrdia sinó a replantejar-nos permanenment si estem fent l’adequat i suficient per resoldre aquest drama. 

Des de Guanyem Girona estem convençudes que cal fer més i millor i per això recentment hem presentat una moció per una Girona Lliure de Sexisme que es va aprovar amb la unanimitat de tot el ple gironí. La moció recull inquietuds, idees i propostes compartides de fa temps amb gent diversa i que van prendre forma en el programa electoral i que a més, recentment hem pogut contrastar amb visites i xerrades tant al SIAD com amb la tècnica de gènere. Parteix de la feina feta per uns i altres a Girona des de fa anys però vol anar un pas més enllà i ser ambiciosa amb la idea d’anar a l’arrel del problema de la violència masclista, els rols patriarcals desiguals. L’objectiu de la moció, doncs, no és altre que el d’avançar en la transformació dels models de masculinitat i feminitat cap a models basats en l’equitat i el respecte i cap a una societat on es pugui viure la diversitat sexual i afectiva en plena llibertat.

Per això, amb la moció, l’Ajuntament gironí s’ha compromés a dissenyar una proposta àmplia i ambiciosa de prevenció de les violències masclistes en totes les etapes de la vida que tingui per objectiu una Girona lliure de sexisme i lgtbifòbia i a començar amb una prova pilot en un o més centres educatius de la ciutat amb un projecte al llarg de tot el curs escolar i que inclogui tota la comunitat educativa. Tot plegat garantint el treball transversal de la tècnica de gènere amb professionals del SIAD, de l’EMPSA i/o el Centre Jove de Salut i de l’Àrea d’Educació per a la seva elaboració i execució, entenent que aquest treball interdisciplinar és clau per donar l’enfocament complet que requereix la lluita contra el masclisme. 

Tanmateix, som conscients que acabar amb el patriarcat i lliurar-nos de la violència masclista requereix molt més que això, cal treballar des de i en tots els fronts, per això a més de la moció aquests dies i sempre serem als carrers denunciant totes les formes de violència contra les dones i us animem a totes i tots a fer el mateix.

Tsunami i tramuntana

En aquesta època instantània, una acció històrica de desobediència civil no violenta com és la del “Tsunami”, tallant durant 48 hores les principals artèries de comunicació entre els Estats espanyol i francès en la seva vessant mediterrània, ha quedat ja quasi oblidada per les inundacions de Venècia, el debat sobre el pacte entre Podemos i PSOE o l’enèsima resolució judicial. I han passat només pocs dies. Ben diferent, per exemple, del tractament de les escenes amb contenidors cremats a Barcelona. Els motius que expliquen aquesta desigualtat informativa donen per debatre molt –llegiu-vos, per exemple, la Montsanto, que va molt enllà i sempre afina-.

En tot cas, em ve de gust esmenar aquesta realitat. Inconformisme en el millor sentit de la paraula. Perquè les milers de persones que han participat en una acció d’aquestes dimensions en un dels novembres més freds dels últims anys s’ho mereixen. Perquè només cal haver estat unes hores al Pertús, dilluns, o a la Jonquera (sempre amb O) i Salt, dimarts, per saber que la mobilització va ser bastant més potent que quan ens reunim una vegada a l’any a Barcelona per manifestar-nos-hi per la Diada. Us ho diu un dels que va viure en directe com un camioner intentava atropellar-nos. Estem parlant de manifestants que, sabent-se units, són capaços de passar nits senceres al ras, d’improvisar concerts a peu de carretera, de portar aliments i aigua per alimentar-se, ells i les persones que es veuen afectades pel tall, que caminen quilòmetres, que aguanten amenaces i violència policial amb una resistència no violenta digna de qui ha decidit posar el seu cos. En definitiva, persones dignes que no volen que tot continuï igual. Com els vaguistes d’ensenyament, taxistes, transportistes o estibadors, que també han fet talls i han fet sentir la seva veu però que, en canvi, no han rebut mai tanta crítica per part d’un determinat status quo, a l’esquerra dels palaus. Perquè el problema no és la forma sinó el contingut.

Tota societat ha crescut i s’ha fet millor a partir de les mobilitzacions i la perseverança en la voluntat del canvi. I, a davant, sempre hi hagut els mateixos, aquells que més privilegis tenen i que tan sols busquen deslegitimar a partir de malvestir el llenguatge i la foscor de l’Estat. Per això, enmig del debat pervertit, cal recuperar la humanitat de la protesta, reivindicar el Tsunami sense embuts. Que hi posin les paraules i els insults que vulguin, però nosaltres no perdem el nord de vista: la gent que va fer centenars de quilòmetres per ser al Pertús, els Txarango apareixent a mitjanit a l’AP7, el suport mutu en tots els sentits, els detalls, la gent recuperant els camins de Terrades a Agullana, de Cantallops i fins i tot la pista de Recasens, les cadenes humanes per portar troncs i tanques per enfortir els talls, el brou a l’hora de sopar, els somriures quan surt el Sol, la son a les orelles, els diàlegs i la política en primera persona.

Política de risc molt més enllà del que sovint fem els que avui som al front institucional. I cal reconèixer-ho i fer autocrítica. Especialment, aquells que ni tan sols han ajudat a difondre la iniciativa. Perquè si un aprenentatge hem fet d’aquests anys és que l’autodeterminació no la guanyarem presentant mocions al Parlament sinó fent que la nostra paraula, la nostra reivindicació, just i digna, sigui al centre del debat polític i vagi acumulant suports. A tota hora. I, per això, el primer que hem de fer és agrair el Tsunami les mobilitzacions i la perseverança i, la segona, ser-hi i no decebre. Exigiu-nos. Hi teniu tot el dret. Tot. I exigim-nos. Que només així serem més a prop de la llibertat. Aquesta exigència, de ben segur, mai serà tant dura com una nit de tramuntana a cavall de la Catalunya Nord i Sud. Ens veiem on calgui i sempre que calgui.  

L’aposta ‘fast food’ del Girona FC

Divendres, com sempre, seré a Montilivi animant al meu equip. Divendres, com sempre, cantaré eufòric els gols del meu equip. Divendres, però, la resta d’aficionats em trobaran molest, fins i tot abans que comenci a rodar la pilota, per culpa del meu equip.

Per què, es preguntarà molta gent que sap que soc un orgullós seguidor del Girona. Doncs perquè ahir l’equip de la nostra ciutat -el meu equip- va anunciar un acord de patrocini amb la multinacional de menjar escombraries McDonald’s. Però la cosa va més enllà, McDonald’s es convertirà en el patrocinador exclusiu del Futbol Formatiu del Girona! Segons el comunicat emès, l’aliança entre el club de futbol i la cadena de menjar ràpid es fonamenta en els valors comuns de “la companyonia, la perseverança i el treball en equip”.

Desenganyem-nos, “companyonia, perseverança i treball en equip” són paraules buides. Encara ho són més quan surten de la boca d’una empresa que fomenta hàbits alimentaris gens saludables i antagònics amb l’esport, que posa en perill el delicat equilibri mediambiental del món arrasant-ne el seu principal pulmó o que cronifica el treball més precari tot i els ingents beneficis. Com deia, paraules buides que no encaixen amb els valors que defensava, i que hauria de seguir defensant, el Girona FC.

Però això no és tot. Aprofito també que m’he animat a escriure aquestes línies per denunciar un altre comportament tòxic del club que tant m’estimo: el Girona FC envia publicitat de cases d’apostes als socis per correu electrònic. Però el que encara és més greu, entre aquests socis també hi ha aquells que són menors d’edat! Com tothom sap, al club el patrocina Marathon Bet, una empresa d’apostes. També és àmpliament conegut el perill que suposen aquest tipus d’activitats pel seu caràcter addictiu. Dia sí dia també coneixem històries de vides arruïnades per culpa del joc online.

Fragment d’un dels correus electrònics fomentant el joc online als socis del Girona FC

Que al meu club el patrocini una casa d’apostes em sembla execrable. Que aquest mateix club enviï publicitat a menors animant a adoptar un hàbit sabudament perillós com és el joc és intolerable.

Com a educador sempre he entès l’esport com una eina magnífica per introduir valors positius entre el nostre jovent. Valors que en un futur col·laboraran a fer una ciutat i un país millors. És per això que em preocupa que el Girona FC, el meu equip, hagi abdicat de fomentar-los i que per contra s’aliï amb empreses multimilionàries que representen tot allò diametralment contrari als valors de l’esport. Per uns patrocinis sucosos no s’hi val tot.

Divendres, com sempre, seré a Montilivi animant al meu equip. Divendres, com sempre, cantaré eufòric els gols del meu equip. Divendres, però, el meu equip em representarà una mica menys a mi i a la meva ciutat.

Un any de Guanyem: de la llavor a l’escorça

8.311 vots i 6 regidores i regidors amb només set mesos de vida

És curiós però gairebé tots els grans dies de Guanyem Girona coincideixen amb llevantades. En vam tenir a l’acte de presentació de la candidatura en un Teatre Municipal ple de gom a gom, en vam tenir l’últim acte de campanya a la Plaça Independència i, l’altre dia, que feia un any del naixement de Guanyem els carrers tornaven a ser plens de bassals i botes d’aigua. Potser una de les poques excepcions va ser precisament el 22 d’octubre de 2018, la data en què desenes de persones vinculades a espais socials, polítics, veïnals i culturals de la ciutat vam fer públic un manifest al Saló de Descans del Teatre Municipal on reclamàvem l’impuls d’una candidatura municipalista, aglutinadora, d’esquerres, republicana i transformadora. Reclamàvem guanyar Girona per a la seva gent.

L’aparició de Guanyem, com la d’una llevantada, no va deixar res exactament al mateix lloc. Amb tota l’empenta de desenes de persones que esperaven el projecte com l’aigua a la primavera, Guanyem es va posar a treballar en assemblees, comissions i coordinadora i va anar engreixant un projecte que avui compta ja amb prop de 250 persones adherides a la ciutat i d’un manifest fundacional amb més de 700 signatures. Guanyem va servir com a espai per crear una llista electoral que és qui lidera l’oposició després de quedar en segona posició als comicis amb un suport de més de 8.000 vots. Una fita que a la ciutat només havien aconseguit «convergents» i «socialistes» demostrant que és possible que una tercera mirada política, transformadora, participativa i ecologista alhora que arrelada al dret a l’autodeterminació de Catalunya, pugui arribar a liderar un govern a la ciutat.

Tanmateix, Guanyem Girona és moltes coses més. És un projecte d’organització que va més enllà del que passa al ple municipal. Són els somriures, la complicitat, les postreunions picant alguna cosa, el voluntariat per organitzar assemblees i dinars populars a les places i escoles dels barris de la ciutat, són les tonelades de propostes per fer una Girona de la gent, són els nervis, la passió i les ganes, la política en majúscula, aquella que es vincula a les persones i al territori, són les llàgrimes de saber que tenim veïnes i veïns a la presó i a l’exili per com pensen, és la indignació per unes Fires que exclouen tothom qui s’estima la Copa, és l’alegria d’una nit de maig al carrer Santa Eugènia quan toquen les dues de la matinada, és la ressaca de tot plegat i del que vindrà, és tota aquella gent amb qui encara ens hem de conèixer, les portes obertes amb el veïnat i les converses sobre detalls i polítiques de ciutat. Són manifestacions, suport mutu i abraçades, imprescindibles si ens volem cuidar. 

Guanyem és tot i pot ser més, tot allò que nosaltres vulguem. Com una llevantada, sabem que hi és, que vindrà i que ens portarà l’aigua que la terra necessita. Sense terrabastall, però amb convicció que el món que portem als nostres cors podrem fer-lo realitat. I no ho dubteu: ja hem començat a guanyar.

Per molts anys, Guanyem. 

Girona, una capitalitat en llista d’espera

Una capital de demarcació com Girona no ho és només perquè ho digui administrativament un Estat. Com l’autoritat, la capitalitat és un concepte que una ciutat ha de guanyar-se i saber mantenir. La capitalitat va lligada a conceptes com lideratge, respecte, influència, cooperació i generositat. En aquest sentit, en els últims vuit anys Girona ha excel·lit en la capitalitat “independentista”. Crec que és un reconeixement fet per molts, d’aquí i d’allà, que Girona ha tingut un lideratge nítid per assolir la República Catalana. I això és de destacar.

Ara bé, en el dia a dia de la ciutat el lideratge que es pressuposa a una alcaldia i a un govern hauria d’abraçar moltes coses més de les que hem viscut darrerament. Hi he pensat a partir de dos debats que s’han generat a les xarxes socials aquest cap de setmana però que venen de lluny: el futur hospital públic Josep Trueta i la precarietat de personal i de recursos amb què conviu el cos de Bombers a la zona de Girona els cap de setmana i festius. Són dos temes que afecten necessitats centrals en la vida de totes i tots, la salut i la seguretat, que són competència de la Generalitat i sobre els quals l’Ajuntament hi té a dir.  

Una capitalitat que creu en si mateixa es preocupa per temes com la sanitat pública i la salut del Parc dels Bombers. Com ho fa del cabal de l’aigua del Ter, que es troba en mínims històrics, o de les línies educatives que la Generalitat tanca any rere any amb arguments dubtosos a l’escola pública gironina. Els últims dos exemples d’aquest curs: l’Institut Narcís Xifra i l’escola Dalmau Carles, situats en barris amb més índexs de pobresa de la ciutat. Crec que tots aquests temes es mereixen una alcaldia que no basi el seu lideratge en ser diputada al Parlament de Catalunya, amb poca incidència i zero visibilitat, sinó en sortir públicament a reclamar millores en aquests serveis bàsics i públics a la nostra ciutat. Fer-ho inexcusablement alhora que es visiten polítics i tècnics del govern català de forma continuada per posar fil a l’agulla a solucionar els problemes que de ciutat.  Aquesta setmana, per exemple, Marta Madrenas haurà estat dilluns, dimecres i dijous (més de la meitat dels dies) al Parlament debatent temes de país, sí, però sense abordar les necessitats de la ciutat. 

L’exemple del Trueta fa feredat. L’acció del govern municipal ha sigut únicament justificar que Domeny és un bon emplaçament, amb bona part del sector professional i d’usuaris en contra, sense que s’hagi pogut aconseguir forçar un calendari que concreti el termini i el pressupost de les obres ni tampoc una taula de municipis que faci un seguiment del projecte. A Can Gibert moltes famílies han hagut d’enviar la mainada a altres escoles malgrat a l’hora de la veritat el Dalmau Carles hagués tingut infants suficient per mantenir les dues línies d’escolarització pública i, al Parc de Bombers, malgrat les promeses de la Conselleria de JxCAT, la situació continua precària. A hom li queda el dubte de si aquest desinterès és manca de lideratge o, el que seria pitjor, un interès relatiu en els serveis públics més bàsics com són l’educació, la sanitat o l’accés de l’aigua.  

Ens cal una  nova manera de governar i de liderar, una que pensi que a les institucions supramunicipals no només se la justifica sinó que se’ls demana respostes.  He posat exemples i això que no he esmentat fins ara la no finalització del Parc Central, la remodelació de la Plaça Espanya i els canvis pendents de la Plaça Poeta Marquina, on fa 18 anys que les llicències de bar van caducar.  La ciutat és plena de reptes, de necessitats i de reivindicacions. Malauradament, però, el govern de la ciutat milita en el silenci i en una gestió francament millorable. 

La Devesa, un repte que cal afrontar d’arrel

Una de les àrees de gestió municipals de les quals he assumit fer el seguiment és la de Sostenibilitat. La situació d’emergència climàtica fa que aquesta hagi de ser una àrea clau en el proper mandat. Avançar cap a la sobirania energètica, el repte de la municipalització de l’aigua o la gestió dels residus seran sens dubtes línies de treball claus en el mandat que hem començat. Entre les meves prioritats, però també m’he fixat la de treballar perquè la Devesa esdevingui realment allò que volem que sigui: un parc urbà per gaudir-ne des del respecte.

Pel que fa a la Devesa el govern ja ha mogut fitxa o, més ben dit, ha dit clarament que no vol que la fitxa es mogui. No vol tirar endavant definitivament un pla especial que ja està aprovat inicialment i no sembla que tingui cap interès en avançar per eliminar els usos que més impacte negatiu tenen sobre la Devesa. Per això, amb un govern en minoria entenc que és fent front des de l’oposició que avançarem. És per això que a l’estiu vam posar fil a l’agulla i vaig proposar a ERC i PSC treballar conjuntament una proposta per la Devesa.

Per començar tenim les eines de planificació i gestió que ens ajuden a dibuixar el parc que volem, planificar-ne el desenvolupament i organitzar-ne la gestió, garantint una coherència en tot plegat. El pla especial, malgrat els seus defectes i sense tenir clar si era o no la millor opció, pretenia ser aquest dibuix de futur i ens donava una guia per arribar-hi. El reglament d’usos (l’actual o el que calia vincular al pla especial), ens hauria de permetre regular què hi ha de passar i què no al parc tenint en compte què volem que sigui en el present i el futur. Les eines, doncs, poden ser aquestes o unes altres però està clar que necessitem saber què i com volem que sigui la Devesa en el futur i com l’hem de gestionar per aconseguir-ho. I en aquest punt, el debat dels usos és clau i ha estat i és el pal de paller de totes les reflexions, processos, debats i discussions a l’entorn del parc, malgrat que els governs sovint han volgut evitar-ho. Anem-hi, doncs.

Comencem per parlar del mercat que dimarts i dissabte té lloc a la Devesa. És un mercat defensat per uns i qüestionat per altres, un mercat que tal i com ja hem apuntat moltes vegades cal repensar. Una bona opció podria ser mantenir-lo a la Devesa només un dia a la setmana, reduint-ne el nombre de parades i essent més exigents amb l’impacte d’aquestes (neteja, presència de cotxes i camions…). Alhora es podria combinar amb altres mercats més reduïts a altres punts de la ciutat (Montilivi, Sant Narcís, Eixample?), seguint l’experiència exitosa del Mercat de Can Gibert.

Seguim per tot el que suposen les Fires de Girona a la Devesa. D’entrada hi ha el compromís adquirit pel govern -que ja ha incomplert una vegada-: l’allotjament dels firaires i acompanyants al parc durant tot el període de fires. La solució no és tan difícil com ens volen fer creure. A la majoria de fires del país els firaires no s’instal·len a viure en l’espai on es fan les fires. Només cal la valentia d’informar d’aquest fet als firaires i la persistència per fer-ho complir. Tanmateix, ens sembla bona idea oferir alternatives gratuïtes com l’aparcament de caravanes habilitat a Domeny i el seu entorn o de pagament amb acords amb els allotjaments de la ciutat o l’entorn. En segon lloc, cal plantejar alternatives a la ubicació de les Fires per reduir l’impacte negatiu que tenen sobre el parc: utilitzar els aparcaments a l’entorn del parc, reduir el nombre d’atraccions, mantenir dins el parc en determinats espais només les atraccions de menys volum, evitar la coincidència amb la Fira Comercial o tancar el trànsit en alguns carrers propers per disposar de més espai. Aquestes són algunes de les opcions que des de Guanyem Girona hem posat sobre la taula. 

Finalment, també cal abordar l’ús que Fira de Girona fa habitualment -i ocasionalment també l’Auditori- fan del parc, així com la resta d’activitats que s’hi realitzen de manera puntual. En aquest sentit, el que cal sobretot és planificar quina és aquesta ocupació, limitant tant el nombre d’esdeveniments i l’espai que utilitzen i establint una programació anual més o menys estable que en faciliti la gestió i doni seguretat i tranquil·litat al veïnat. Per això, cal tenir en compte l’impacte que tenen tant pel parc en sí com a nivell de sorolls, trànsit… Entenem que té sobretot sentit realitzar activitats que donin vida al parc respectant el que és i que, per tant, generen una interacció positiva amb l’entorn que dóna sentit al fet de fer-los a la Devesa i no a qualsevol altre lloc. Recordem a més la demanda que es portava a ple aquest estiu per part de les entitats veïnals de la ciutat, cal repartir les activitats culturals, esportives i de tot tipus per tota la ciutat. 

En tot cas, a més d’abordar i posar fil a l’agulla a tots aquests debats, el que cal a la Devesa són actuacions immediates, solucions temporals que no van a l’arrel del problema però que són igualment necessàries. Aquí és on sembla que el govern està disposat a treballar i per tant hem d’exigir concrecions i els recursos necessaris per tirar-les endavant. Una il·luminació adequada i la renovació i adequació de bancs i altre mobiliari són urgents, però també cal concretar la proposta d’un espai per gossos (i fer efectiu l’altre compromís incomplert en relació a l’Agility, encara instal·lat a la Devesa); una zona de pícnic ben adequada i estructures per l’oci infantil inclusives que donin joc al parc o que promoguin l’esport, juntament amb itineraris saludables que esdevinguin un bon complement al parc de salut que els veïns hi van fer instal·lar a través dels pressupostos participats. Són algunes de les actuacions que es poden fer de manera immediata i ajudaran a recuperar la Devesa com un espai de passeig, de lleure i esport, un espai agradable per gaudir-ne des del que és, un enorme parc urbà amb una llarga història que, potser també, caldria fer conèixer i recordar.

PD: Des de Guanyem creiem que els temes de ciutat han de comptar amb la cooperació, coordinació i consens de tots els agents polítics i socials per tal de trobar les solucions òptimes.