El desgavell educatiu de Girona

Per Laia Pèlach i Pere Albertí

Enmig del procés electoral de les municipals ha tingut lloc també el procés de preinscripció i matrícula a escoles i instituts. La planificació educativa i la lluita contra la segregació escolar són temes que es van treballar intensament en el mandat anterior. És per això que la setmana passada vam assistir al plenari del Consell Municipal d’Educació amb ganes de passar comptes amb el Departament d’Educació i demanar explicacions pels nyaps que han sorgit a la ciutat arrel d’accions força desencertades.

D’una banda, la decisió d’obrir l’IES de Sarrià ha deixat el Narcís Xifra en una situació complexa. La preinscripció ha demostrat allò que moltes ja vam advertir al Departament d’Educació: la demanda per aquest centre ha caigut en picat i caldrà omplir-lo amb aquells i aquelles que no han obtingut plaça entre les seves opcions escollides. Un mal punt de partida que al mateix temps ha creat un malestar al claustre de professors, que des de fa anys treballen amb un projecte educatiu potent que es posa en perill amb el nou context.

D’altra banda, el tancament altern d’un grup de P3 entre el Cassià Costal i el Dalmau Carles (un any cadascun) ha provocat que a la zona 2 (Can Gibert, Santa Eugènia de Ter i l’Esquerra del Ter) s’hagi generat un important dèficit de places que s’ha concretat bàsicament en una vintena de famílies que han quedat fora del Balandrau i una onzena de famílies que han quedat fora del Dalmau Carles. Es tracta de famílies que no tenen oferta educativa alternativa a la seva zona i a qui s’està derivant o bé en escoles molt allunyades de la seva residència o bé a la concertada.

Per això vam aprofitar l’assistència del director del Departament d’Educació a Girona al CEM per expressar-li la nostra disconformitat i decepció per aquestes polítiques que perjudiquen la nostra ciutat. No vam ser els únics. Representants de les famílies, del Moviment de Renovació Pedagògica, del professorat o la mateixa Comissió de Planificació Escolar van fer palès el seu desacord i van sol·licitar al Departament que reconsiderés la seva acció política.

També va demanar una solució una de les famílies afectades, que veu que es queden fora del Dalmau Carles i sense cap alternativa amb cara i ulls: “hem optat per l’escola del barri perquè és on han anat els nostres familiars i amistats i està molt ben valorada, tots dos treballem i no podem portar la nostra filla a una escola a l’altra punta de la ciutat”. El testimoni d’aquesta família posa sobre la taula tot el que pot comportar una mala planificació. En aquella reunió el director territorial d’Educació, Martí Fonalleras, va ser incapaç d’articular una resposta convincent més enllà de repetir que el procés no està acabat.

Avui, setmanes després, sabem que no hi haurà solucions convincents, que les famílies hauran d’aguantar-se i enviar els fills a la concertada (amb el cost afegit que suposa això) o agafar el cotxe cada matí per portar la mainada a l’escola d’un barri allunyat dificultant-ne no només l’assistència sinó sobretot la vinculació amb la mateixa, un element que entenem clau no només per l’èxit educatiu i per la cohesió social. 

I finalment no volem oblidar el tema de la supressió de la línia de P3 a l’escola de Font de la Pólvora, que ha representat una forta patacada per aquest barri que ja pateix una situació social complexa. Som conscients de la baixa demanda que tenia aquesta escola, però estem fermament convençuts que en alguns casos cal fer una discriminació positiva de la norma, a fi de permetre que els alumnes d’aquestes zones puguin escolaritzar-se tan a prop del seu domicili com sigui possible si més no en etapes educatives primerenques. En tot cas cal acompanyar decisions com aquesta d’un procés previ de treball al barri que no s’ha produït.

Girona suma un reguitzell de decisions errònies preses pel Departament. El que és especialment preocupant és el fet que aquestes polítiques s’hagin tirat endavant sense comptar en cap cas amb la comunitat educativa ni amb els professionals de referència als barris corresponents. Per acabar, ens preocupa també la poca oposició que ha trobat en el govern municipal que, lluny de defensar els interessos de les famílies gironines, ha abdicat de la seva funció, reconeguda per la llei d’educació, de participar en la configuració de l’oferta educativa del municipi. 

La Pauleca: èxit veïnal sense compromís institucional

Recordo, quan vaig entrar a treballar als Serveis Bàsics d’Atenció Social de Palau com a educadora social  l’any 2013, que una de les primeres coses de què em va parlar el meu antecessor va ser de La Pauleca, juntament amb el Centre Obert d’Adolescents i l’espai Jove “Els Químics”. Em va fer sentir molt privilegiada d’entrar a treballar en un moment dolç com a educadora del barri. Després de molts anys de reivindicacions dels diferents professionals de l’àmbit de l’educació social i la formal, però també del propi moviment veïnal, el barri ja disposava de més serveis per atendre les necessitats socioeducatives d’infants, adolescents i joves.

Però ja des del primer moment vam alertar de la fragilitat de la proposta de La Pauleca, pel fet de ser un servei educatiu finançat per pressupostos participats. Per sobre de tot ens preocupava la sostenibilitat dels projectes educatius, perquè és sabut que els processos educatius són llargs i que no es poden veure tallats i reiniciats sistemàticament per qüestions pressupostàries, i menys, quan els compromisos de finançament són anuals.

Per un costat, doncs, teníem la bona notícia d’un servei socioeducatiu per a infants i joves, sorgit de la iniciativa ciutadana, per tant amb valor afegit, i amb el suport dels i les professionals de l’àmbit de l’educació. Per un altre costat, la preocupació de que un servei d’atenció a infants i joves, es vegi encotillat per uns pressupostos que depenen de processos participats que cal confirmar any rera any, sense més compromís per part de ningú.

Aquesta situació ens posa davant dues qüestions fonamentals:

1. Com assegurem la proporcionalitat de serveis socioeducatius a tots els barris de la ciutat per promoure la igualtat d’oportunitats en l’accés a l’educació? En aquest sentit, el barri del Pla de Palau – Sant Pau, un dels més poblats de la ciutat no pot ser que disposi de menys places de Centre Obert d’infants i adolescents, que d’altres barris amb característiques similars.

El projecte de la Pauleca ha funcionat molt bé per visualitzar la necessitat que des de l’administració pública cal assegurar. Per tant, ara és el moment que la ludoteca, sorgida de la iniciativa ciutadana, com gairebé tot en la història dels serveis adreçats a persones, passi gradualment i amb la complicitat de l’Associació de Veïns cap a qui n’ha de ser el responsable i de qui n’ha d’assegurar la viabilitat econòmica i la qualitat educativa: l’Ajuntament.

Som una ciutat de 100.000 habitants i això ens planteja nous reptes, i un d’imprescindible és l’educació dels infants i els joves de la nostra ciutat. Calen serveis socioeducatius bàsics pel correcte desenvolupament educatiu i psicosocial dels nostres futurs ciutadans i ciutadanes des de la primera infància fins a la joventut.

2. Per què serveixen o han de servir els pressupostos participats? Cal revisar un model de participació de la ciutadania que ha generat situacions com la de la Pauleca, deixant sense recursos un servei de primera necessitat i que desenvolupava una tasca de qualitat. 

Disposem d’un model de pressupostos participats en el què només uns pocs es senten representats per decidir en què es gasten els diners de tots. Aquest fet ha generat i genera conflictes entre els mateixos moviments veïnals i que, lluny de promoure la cohesió i el desenvolupament dels barris, ha acabat generat desencís i competència.

Des d’aquí vull aprofitar per agrair la feina de La Pauleca, a totes les persones que des de l’associació veïnal s’hi han implicat i als i les professionals per la bona feina feta.

Per últim crec que és important entomar el cas de La Pauleca com una oportunitat de millora de la dotació de serveis municipals per a infants i joves a la ciutat de Girona, i, en definitiva, una ocasió per repensar el model de pressupostos participats actual.

Una oposició perquè Girona hi guanyi

 

Tot fa pensar que Marta Madrenas començarà la legislatura amb un govern en solitari de nou regidors. Un govern, doncs, que neix més dèbil que el de relleu entre Guanyem i ERC. Un govern, el d’esquerres i independentista, proposat per Guanyem i predisposat a treballar consensos i amb capacitat per teixir aliances en l’eix nacional amb JxCAT i en l’eix de l’esquerra amb el PSC. Una proposta sincera que a hores d’ara no ha fructificat per la poca predisposició d’ERC a intentar-ho. 

Per tant, Guanyem començarà la legislatura exercint el lideratge des de l’oposició. Una oposició que plantejarem en clau de fer que Girona hi guanyi sempre. Per un costat, serem crítics i no avalarem propostes maldestres de JxCAT com ara la de col·locar persones per la porta del darrere com Eduard Berloso, que no ha estat validat explícitament a les urnes, ni tampoc l’increment dels assessors dels partits amb finançament municipal. Així mateix, a nivell programàtic, denunciarem l’enduriment de la criminalització de la pobresa, la desatenció de projectes com la Pauleca al barri de Sant Pau o el seguir mirant a un altre costat davant del problema de l’accés de l’habitatge. I ho farem sempre que calgui.

La lògica és senzilla: hem nascut per fer una ciutat que no es deixi ningú pel camí i que trenqui, per tant, la idea d’afavorir els que sempre han tingut privilegis. Una ciutat de totes i per a tothom que implica també que Guanyem posi en valor els seus 6 regidors i busqui acords de ciutat amb el Govern de Madrenas. Amb generositat i en clau de futur. Per això, hem traslladat a l’alcaldessa la voluntat de negociar en espais bilaterals i multilaterals propostes que lliguin amb la idea d’una ciutat viva, de drets, que cuidi la seva gent, que cooperi amb l’entorn i que sigui sostenible en el camí cap a la República catalana. En aquest sentit, des del primer moment vam plantejar 22 projectes essencials pels anys que venen. De l’emergència climàtica a la participació real de la ciutadania. De l’aposta pels barris a la cultura, l’educació i l’esport com a pilars de la Girona del 2030. De com reduïm les desigualtats i la pobresa creixent a les grans ciutats a la diversificació econòmica.

Hi ha camí per l’entesa si tothom comprèn que no està en predisposició d’imposar res a ningú. Aquesta aritmètica variable i les polítiques d’esquerres i republicanes són el que van validar majoritàriament gironines i gironins. Hem d’assumir el repte, des de la discreció i sobretot parlant de propostes concretes. Cridar a la “unitat” és comunicativament senzill, fins i tot còmode, però cal anar més enllà i centrar-se en el “per fer què?”. Aquest és el moll de l’os i quan abans ens hi posem abans veurem quin peu calcem tots plegats. Les gironines i els gironins es mereixen que juguem de forma valenta. Guanyem ho farà. No ho dubteu. En clau de majoria, de la gent corrent, de la ciutat que afronta sense por els reptes que té.