Un any després, persistim

Guanyem una ciutat. Governem per a la gent. Aquests són els dos pilars que van moure el naixement, la formació i els resultats de la candidatura Guanyem Girona avui fa un any en les eleccions municipals que van conformar el consistori més repartit políticament des de l’any 1979. Guanyem Girona i la seva segona posició va ser, sens dubte, la força amb més impacte de la nit tenint en compte que era la primera vegada que ens presentàvem i que havíem nascut només vuit mesos abans d’aquell  26 de maig. L’espai neoconvergent perdia pes en treure només 9 dels 27 regidors (acostumats a tenir-ne 10 de 25), ERC mantenia resultats i no seguia l’ascens que van viure a gairebé totes les capitals i el PSC recuperava posicions després de la immensa desfeta del 2015, quan va quedar en quarta posició.

Xifres a banda, els més de 8000 vots i regidors de Guanyem Girona han significat un pas endavant en la capacitat de posar iniciatives sobre la taula per fer la ciutat justa, sostenible, que genera alternatives a les desigualtats econòmiques, culturalment activa i que no deixa ningú enrere. En aquest any, de sacsejades per les sentències del Procés, el Glòria i la Covid-19, regidores i regidores i les desenes de persones que formem Guanyem hem pencat cada dia en base a aquest municipalisme transformador i republicà que ens va fer néixer per poder aspirar a tot.

Han sigut 12 mesos on  hem sigut capaços d’arribar a acords amb el govern quan ha calgut per aconseguir més elements de democràcia com ara les reformes del reglament de participança o que es facin plens municipals als barris –ambdues pendents que les executi el govern de Madrenas- que s’apugessin els impostos a aquells que més tenen– com ara a les grans superfícies comercials – o arribar a pactar millores substancials en un pressupost. En aquest darrer cas, per exemple, cal ser conscients que sense Guanyem Girona avui l’Ajuntament no estaria comprant habitatges per poder millorar-ne l’oferta pública ni estaria fent dues promocions públiques d’habitatge protegit, una d’elles en forma de cooperativa. Tampoc no es plantejaria la creació d’una Oficina sobre el Canvi Climàtic ni tallar carrers de la nostra ciutat per millorar la mobilitat (tot i que ho fa a mitges) ni s’haurien destinat molts més diners a projectes educatius i de barri ni s’hauria impulsat un menjador social per a gent gran a l’Esquerra del Ter per reduir les desigualtats socials existents. Perquè quan Guanyem hi és passen coses.  

Així mateix, Guanyem també ha sabut exercir un lideratge des de l’oposició en dos sentits. Per un costat, presentant mocions clau per al futur d’aquesta ciutat com la de la creació d’un tanatori públic o la de redactar un Pla Local d’Habitatge que tan necessita la nostra ciutat. Per l’altre, proposant espais de treballar a forces progressistes al consistori en temes com la mobilitat, els residus i la neteja mentre seguim amatents a una municipalització de l’aigua que es continua gestionant amb massa opacitat. I és que en només un any al consistori Guanyem Girona ha mostrat la centralitat política exercint una oposició clara i constructiva que ha permès avançar en polítiques que havien estat sempre abandonades per JxCAT alhora que es posaven les bases per un canvi polític que la ciutat mereix més aviat que tard.  Un canvi que també té a veure en el com fem política i en la idea que aquesta s’ha de fer al costat de veïns i veïns i entitats i associacions, política a peu de carrer i que vagi més enllà de la dinàmica de “despatxos”.

Avui fa un any d’un dia inoblidable, dels nervis, de les visites als col·legis electorals, de les apoderades arreu, de somriures i d’alegries, de milers de persones que feien confiança en el nostre equip, una confiança que volem seguir regant amb el convenciment que allò va ser només el principi d’un viatge per dignificar la política i la ciutat, per posar la vida i els barris al centre, perquè aquells a qui mai s’ha escoltat tinguin els mateixos drets que aquells que sempre han parlat. Per una Girona que miri el futur i que sigui valenta quan pren les decisions polítiques perquè malauradament avui la sensació és que l’equip de govern Madrenas ni pot ni vol. Canta i balla, sí, però no governa com els gironins i les gironines reclamen. Per això, per la confiança, pel convenciment que sabem i volem gestionar políticament la ciutat,  un any després, persistim. I persistirem. 

Desconfinem la Devesa

El dia en què la mainada va poder sortir per primera vegada després d’un mes i mig tancada a casa, moltes famílies vam fer l’exercici de pensar quin espai xulo per passejar teníem en el radi d’un quilòmetre. I sabeu on vam anar a parar molts gironins i gironines, oi? A la Devesa, és clar. Un espai gran on podem anar a caminar, jugar a pilota o córrer en bicicleta sense topar-nos uns amb els altres, on veure i respirar verd després de tants dies.

Llàstima que després d’anys de debats, processos participatius, promeses electorals incomplertes, estudis tècnics, il·lusions, reunions, mocions, molta feina i fins i tot l’aprovació inicial d’un pla especial, el que s’han trobat les famílies que hi han fet cap és una Devesa deixada. Una parc urbà amb una gestió de mínims per poder mantenir-hi les activitats que s’hi mantenen i la malmeten, principalment un mercat descontrolat i unes fires molt més grans del que pot assumir. Grava aquí i allà, sots (i aquests dies basses) arreu, bancs on com diu sovint la gent de Defensem la Devesa quan t’hi asseus els genolls et toquen al pit, un espai per a gossos petit i mal equipat, una il·luminació més que deficient, estructures velles encara pendents de retirar, brutícia i destrosses als arbres acumulades amb anys de descontrol de firaires, marxants i altres activitats que els diversos governs han permès.

Quin greu! Quantes vegades hem somniat què podia ser aquest espai, quanta feina per fer-ho possible! Tanmateix, potser ha arribat l’hora de donar-li la vida que es mereix. Potser les exigències de distància social i espais oberts que requeriran el desconfinament del COVID19 ens donarà l’oportunitat de portar-hi vida i cuidar-la. Aquests dos primer dies de desconfinament ja s’ha omplert d’esportistes que gràcies als amples passadissos poden anar amunt i avall protegits del sol i amb la seguretat que ofereix d’un espai a l’aire obert i ben obert gràcies a les copes altíssimes dels plàtans.

Però mirem més enllà de l’activitat esportiva. Si resulta que no ens podem tancar en teatres, ni en sales de concerts, ni en gimnasos, ni tan sols en sales per fer conferències, ben bé podríem fer algunes d’aquestes coses a la Devesa, un espai gran i obert que ens ajudaria sens dubte a evitar els contagis. Parlo d’activitats de petit format com les que fa temps que entitats, ciutadania i alguns partits polítics reclamem per tal que portin gent i donin vida en aquest parc que ens identifica.Ja hi ha algunes partides previstes per invertir a la Devesa d’anys anteriors que en l’acord de pressupostos el govern va garantir que s’executarien enguany. Es tracta de garantir que les inversions acompanyin aquest procés de reconciliació que els gironins i gironines hem iniciat amb la Devesa en aquest desconfinament progressiu. No sembla difícil, oi? Desconfinem la Devesa? 

Què fa un regidor com jo aquests dies?

Fa unes setmanes l’economista neoliberal Xavier Sala i Martin feia saltar la polèmica a les xarxes socials després d’insinuar que els milers de regidors i regidores ens gratàvem la panxa durant el confinament.

Molts electes vam respondre-li directament però segurament la seva afirmació amagava un rerefons social sobre què carai estem fent aquests dies la gent que posem hores a la política municipal. La desconfiança és una conseqüència de la cultura antipolítica que va instaurar el Franquisme alhora que té a veure també amb actituds i actes que han comès desenes de polítics vinculats especialment al PP, CiU i el PSOE en els últims quaranta anys i que han allunyat encara més la política de la gent. El darrers exemples han sigut el de l’alcalde de Badalona (PSC) saltant-se el confinament i conduint amb símptomes d’embriaguesa o la imputació de quatre exconsellers convergents pel cas del 3%. Per això, crec que és important que expliquem què fem aquests dies les regidores i regidors, com ho fem i, sobretot, amb quina voluntat ho fem. Aquí hi trobareu l’exemple del cap de l’oposició de l’Ajuntament de Girona.

A casa ens hem tret el despertador perquè les nits s’allarguen més. Són l’única estona sense mainada en un pis de 60 metres quadrats i les mirem d’aprofitar. La mainada ja fa de despertador natural i, de fet, algun dia m’he anticipat al seu bon dia per avançar feina, especialment aquella que té a veure amb propostes de fons, de densitat i complexitat política. La Terribas acompanya de fons. Però el més habitual aquests dies és mirar de fer l’esmorzar en família, repartir les tasques de la llar, anar a comprar un parell de cops a la setmana, destinar el matí a gestionar el funcionament de la unitat familiar, dinar amb horari dels avis de pagès i, si es pot, fer una becaina curta però necessària. Enmig d’aquesta organització estricta, el mòbil permet posar-me al dia de les novetats informatives, especialment les locals que tenen menys impacte mediàtic, mirar a la distància els comandaments militars fent rodes de premsa persecutòries de la llibertat d’expressió i aprofitar la dutxa per endreçar les idees que han anat bullint les vint-i-quatre hores anteriors. A la nostra llar, ens hem acostumat a definir l’estona de dutxa i preparació com les “vacances” dins el confinament. Així estem.

Les tardes, en canvi, són d’execució de feina. Això significa fer vídeotrucades amb l’equip institucional de Guanyem o les comissions temàtiques de base per compartir quines idees plantejarem a les Juntes de Portaveu, als mitjans o als plens telemàtics que fem mensualment.

Reunió de la coordinadora de Guanyem Girona

Durant aquestes 7 setmanes, Guanyem ja hem fet més de 20 propostes de mesures per a la ciutat en àmbits com el cultural, sanitari, de mobilitat, o l’econòmic i hem escrit 8 articles de reflexió del nostre equip de regidores i regidors. Una feina que estem combinant amb el seguiment de temes que estan endarrerits a nivell de ciutat: com la gestió de l’aigua, les obres de la incineradora, o l’estat de les concessions dels aparcaments públics de la ciutat – els informes que consten als expedients són com llargs com llibres de Sant Jordi- així com la preparació d’un dossier de propostes per la sortida de la crisi a nivell de ciutat. Plantejar propostes de futur i fiscalitzar la gestió són part clau de la nostra feina, també durant la pandèmia.

Ara bé, en aquestes tardes plujoses que ens ofereix aquesta primavera confinada, també contactem amb entitats i persones representants del teixit associatiu i veïnal de la ciutat. Els escoltem i hi debatem. Ara que tenim vetat el carrer i la política de la conversa en directe, allò que més ens agrada fer a regidors i regidores, ens toca buscar alternatives per copsar l’estat d’opinió i les necessitats de sectors econòmics, socials, esportius o veïnals. I us ben asseguro que d’hores ens en falten.

Perquè a totes aquestes tasques de preparació i de treball, hi hem de sumar les hores de les Juntes de Portaveus que fem de forma recorrent cada setmana, la preparació de la primera revista de Guanyem Girona que traurem en format digital, les conferències via xarxes socials i el treball cooperatiu amb d’altres candidatures del municipalisme republicà i transformador. Guanyem i els seus regidors sempre hem reivindicat la vida social, els actes, les trobades, la xarxa veïnal i, és cert que el món de la distància física no és el nostre fort. Ens agrada la presència en directe deia l’altre dia un company. I tenia tota la raó.

Tanmateix, formiguetes com som hem adaptat la nostra rutina a aquest confinament. Com un experiment polític mantenint el que és més important allò que ens mou a fer política: guanyar una Girona per a la seva gent, una Girona justa, democràtica, republicana i ecologista. I mentre procurem concentrar-nos en això i dedicar-hi hores i més hores ja arriba l’hora de dutxes, sopars i contes d’anar a dormir. Improvisar històries dels barrufets on les barrufetes són les protagonistes i la força col·lectiva sempre guanya l’autoritarisme malvat d’en Gargamel. Com el món que seguim somniant, el que creix de les arrels i de la comunitat, dels aprenentatges i de la utopia. El bell socialisme que, si queden forces, miro de revisar amb lectures a darrera hora del dia tot i que sovint, ho reconec, acabem la nit a la plataforma de sèries i documentals de torn buscant la calma en els moments de companyia plena. I “només” portem 45 dies.

Com posem Girona a punt pel desconfinament?

Tard o d’hora el desconfinament, escalat o general, serà una realitat a les nostres vides. Més enllà de decisions on pesa més l’economia que la vida, com la que el passat dimarts milers de treballadors haguessin de tornar als centres de producció mentre el risc del virus és ben present, les ciutats, i els seus gestors, han de seguir treballant en una doble estratègia: com sortir satisfactòriament de l’emergència sanitària i com afrontar el desconfinament i els mesos posteriors. Aquestes dues estratègies obliguen al govern de la ciutat a redefinir les prioritats polítiques, avalades per uns pressupostos que tenien l’acord de Guanyem Girona, però també la manera de fer política i  l’organització del propi ajuntament per poder desenvolupar les noves prioritats de forma efectiva. En les últimes setmanes hem tingut una primera prova d’aquesta nova manera de fer en les trobades telemàtiques d’informació i debat a la Junta de Portaveus i també amb el Comitè d’Empresa. Tanmateix, queda molt de camí per fer perquè la cultura política de la unilateralitat governamental malgrat ser minoria política està molt arrelada al nostre país. 

Com ja venen dient molts experts de múltiples àmbits, no estem davant d’una crisi conjuntural, estem davant d’una crisi que afecta al moll de l’òs del sistema econòmic i social, que interpel·la  tots els àmbits de la nostra societat i, de retruc, qualsevol de les polítiques públiques a desenvolupar. Qui cregui que amb accions de pura emergència podrà en uns mesos recuperar la “normalitat”, segurament no ha estat capaç de fer l’anàlisi rigorosa que aquesta crisi ens obligar a fer. Una “normalitat”, que com bé explicava Naomi Klein fa uns dies, no era res més que una altra crisi, la de la desigualtat i la pobresa estructural a la qual encara no havíem posat fi després de l’esclat del 2008.

Però, lluny de voler reproduir un discurs purament teòric, volem fer un exercici molt pràctic del que, des de la perspectiva d’una candidatura com Guanyem Girona, a l’oposició, considerem que seran els reptes que haurem d’afrontar els propers mesos des de l’Ajuntament de Girona. En primer lloc, cal ser conscients que ens emmarcarem en escenaris canviants i delimitats per altres administracions. Això implica que caldrà exigir un traspàs d’informació el més àgil possible, sigui el color que sigui qui governi, i donar-hi forma amb rapidesa a nivell municipal. Aquest primer punt ens obliga a tenir una capacitat d’elaborar escenaris per part d’un Ajuntament com el de Girona i, per tant, a no esperar a l’últim moment per treballar.

En segon lloc, caldrà arribar a consensos polítics de forma recurrent i àgil per fer front a decisions polítiques que es derivaran d’aquesta definició canviant d’escenaris. Això implica, com dèiem abans, un canvi important en la cultura política instal·lada en aquest país i en aquesta ciutat. Un canvi en l’oposició però especialment en el govern que li permeti entendre que és el moment de gestionar des del consens i, per tant, que tot s’ha de poder debatre tenint en compte les majories existents al consistori, nacionalment republicanes i socialment d’esquerres. En tercer lloc, caldrà disposar d’una estructura tècnico-estratègica transversal, interdisciplinar, que es posi a treballar des d’un context nou, de crisi. Una estructura que sigui capaç de definir objectius operatius, proposar accions i dissenyar noves metodologies de treball. Per entendre’ns un equip ad hoc que tingui com a única responsabilitat treballar des d’ara mateix en aquest tema. Que pugui deslliurar-se de gestionar el present més immediat, ple d’elements urgents com s’ha pogut veure, i centrar-se en un mig termini que, passada la pandèmia, serà el que determinarà si una ciutat se’n surt més o menys bé. Finalment, caldrà dissenyar mecanismes de comunicació eficaç i àgil amb la ciutadania per poder informar a la població dels escenaris i totes les repercussions que tenen en tots els àmbits de la seva vida quotidiana. En aquest sentit, l’Ajuntament de Girona ha fet avenços interessants des de la crisi del Gloria a la del Covid d’aquests dies.

És evident que aquesta estratègia de govern de ciutat, de canvis i d’adaptacions a la situació que ens ha vingut donada, es pot fer des de perspectives polítiques molt diverses. Des de Guanyem pensem que totes aquestes estratègies s’hauran de desenvolupar tenint clar que el marc conceptual no podrà ser el que hi havia abans del COVID19. Cal emmarcar aquesta sortida de la crisi en enfocaments que ens permetin millorar, que ens facilitin reconduir els reptes socials, econòmics i ambientals que venim arrossegant des de fa anys, més els que la crisi del COVID19 ens imposarà. I això passa, sens dubte, per un reforçament del sector públic, per una garantia per a tothom de tot allò que recull el bell lema de “Pa, sostre i treball”, per la redistribució i la igualtat, per les polítiques econòmiques que diversifiquin sectors, presència als barris i distribueixin més equitativament els beneficis, perquè ningú quedi enrere, tampoc el sector cultural, i perquè de l’aturada en surti una ciutat que no sigui agressiva amb el medi ambient. Per això, Guanyem, com la resta d’actors de la ciutat, estem treballant propostes per desenvolupar en els propers mesos. Per nosaltres, la màxima és la de sempre, una ciutat justa, social i democràtica.

Creiem que és l’oportunitat per posar les persones i la seva salut al centre de les polítiques públiques: la vida al centre. Això ens comportarà canvis en la gestió dels espais públics, dels transports públics, de l’organització dels serveis adreçats a les persones, etc… i ens portarà també a redefinir nous paradigmes organitzatius, més flexibles i interdisciplinars per abordar la complexitat dels reptes. L’Ajuntament, com la resta d’institucions, ha d’evolucionar cap a organitzacions més centrades en la vocació de servei i en la qualitat d’aquest que en l’excessiva fiscalització i burocratització que l’administració ha patit els darrers anys. Una administració modernitzada, centrada en donar resposta ràpida i de qualitat i, sobretot, una administració democràtica, que es fiscalitzi des de la pròpia ciutadania perquè un Ajuntament només té sentit si compleix la seva finalitat última: el servei a la ciutadania.

Girona, ciutat educadora davant la pandèmia

Una de les primeres mesures dràstiques per afrontar la pandèmia va ser el tancament dels centres educatius. D’això ja en fa pràcticament un mes, generant un desgavell important a les famílies i al funcionament dels centres educatius. En aquest temps el Departament d’Educació ha anat donant indicacions a cada escola i institut i que cada mestra ha aplicat una mica com ha pogut, de la mateixa manera que cada família s’ha organitzat com millor ha sabut per donar una certa continuïtat als aprenentatges que fins ara la mainada feia a l’escola. Això ha inclòs situacions molt diferents segons la realitat de cada família, sobretot en funció de la disponibilitat de temps, els coneixements, capacitats i habilitats dels adults i dels materials i eines disponibles a cada llar (les tecnològiques però també moltes altres: llibres, jocs educatius, material d’oficina, material per fer manualitats…) o fins i tot de les característiques de l’habitatge on s’està confinat. En definitiva, ens podem trobar des de mainada que està poden convertir aquestes setmanes en un espai ric en aprenentatges positius fins a d’altres per qui el confinament pot ser una espai de mancances de tot tipus, negligències i fins i tot maltractaments. Cal, doncs, entendre que també a nivell emocional trobem realitats molt diferents i la situació emocional dels infants i adolescents són claus per a l’aprenentatge.

En aquest context que el Departament d’Educació ha anunciat que a la tornada de Setmana Santa vol donar continuïtat a l’activitat formativa per ajudar a mantenir els hàbits i el procés d’aprenentatge amb propostes educatives que arribin a tot l’alumnat, assumeix que la docència haurà de ser virtual i manté que caldrà preveure una avaluació qualificadora i personalitzada per aquest tercer trimestre escolar. Per això ha posat en marxa l’anomenat Pla d’acció de Centres Educatius en Línia que vol proporcionar als centres educatius els recursos i eines digitals necessàries que puguin donar continuïtat a l’aprenentatge en termes d’equitat i qualitat.

Tanmateix, quan posem el focus en el tema de les eines digitals estem oblidant tots els altres elements del context que comentàvem i, per tant, estem reforçant les desigualtats existents entre l’alumnat. No podem resoldre les mancances de tot tipus de moltes famílies simplement proporcionant tablets o portàtils a l’alumnat que no en tingui. Cal al anar molt més enllà i no sembla que ni la Generalitat ni l’Ajuntament gironí ho estiguin preveient. De fet, a Girona, l’Ajuntament ha aturat l’activitat dels centres oberts que atenien bona part d’aquest alumnat amb més mancances educatives en horari extraescolar quan podria, simplement, haver reconduit la seva tasca per continuar donant una atenció educativa a aquest alumnat que facilités la realització de les propostes que arriben des de les escoles o les complementés. A través d’aquests professionals que, en coordinació amb els serveis socials de la zona, atenen diàriament infants i adolescents i es relacionen amb les seves famílies, es podria estar oferint, com habitualment, una intervenció socioeducativa molt més àmplia i detectar situacions de possible risc social, especialment dels més vulnerables: maltractament infantil, sobrecàrrega emocional dels adults amb afectació a infants i joves, violència intrafamiliar, etc. Alhora s’ha anat molt tard per assegurar necessitats bàsiques com l’alimentació a tota aquesta mainada i encara avui molts tenen pendent de rebre suports econòmics que la garanteixin, per no parlar dels qui no tenen garantit ni el subministrament elèctric.

Per això des de Guanyem Girona ja hem posat una sèrie de propostes sobre la taula i seguim treballant pensant en possibles escenaris de futur que inclouen l’oferta educativa durant el període de vacances d’estiu. En aquest sentit hem demanat que des de l’àrea d’educació s’impulsi un equip de treball amb implicació d’altres àrees municipals com cultura, joventut, serveis socials o esports. En aquestes àrees hi ha treballadors que actualment no poden realitzar la seva tasca habitual i que podrien reconduir-la per pensar una estratègia que permeti reforçar i complementar l’oferta educativa que prové d’escoles i instituts per la mainada amb menys recursos i suports educatius, tant fins a final de curs com durant el període estival.

Aquesta estratègia ha de comptar amb la implicació del Departament que ostenta les competències d’educació i que per tant a més de garantir les eines digitals necessàries ha de preveure suport econòmic a aquestes iniciatives i garantir altres materials necessaris (llibres, material escolar…) i la implicació dels equips educatius dels centres. Cal doncs, planificar conjuntament i assegurar una bona coordinació entre el departament d’educació i l’Ajuntament i alhora que cadascú assumeixi la seva responsabilitat comptant els seus propis professionals. No es pot repetir el retard en termes de gestió de les targetes moneder que han substituït les beques menjador.

Veus com les d’Educació 360 ja apunten en aquesta línia de buscar fòrmules de complementar l’oferta escolar, posen èmfasi en la necessitat d’oferir ecosistemes educatius rics en oportunitats educatives i afirmen que “ajuntaments, entitats i centres educatius, veuen en el proper estiu l’oportunitat de treballar per tancar l’escletxa de les desigualtats que la crisi del coronavirus ha ampliat” (molt recomanable l’article de Miquel Àngel Alegre en aquest sentit). Caldrà, doncs, també, replantejar l’oferta de lleure educatiu que es proposa cada any des de l’Ajuntament de Girona tenint en compte els diversos escenaris possibles de desconfinament i posant especial èmfasi en facilitar-hi la participació dels infants i adolescents procedents d’entorns més desafavorits.

Cal que Girona, ara més que mai, demostri tot el seu potencial com a Ciutat Educadora i posi tota la ciutat a treballar per evitar o mitigar aquesta escletxa de desigualtats que la crisi de la pandèmia correr el risc de provocar. I alhora cal que mirem més enllà i fem de la crisi una oportunitat, per això no podem tardar a iniciar, a partir dels aprenentatges fets aquests dies i de reflexions com les d’Educació 360, les reformes de documents que han de ser claus en les polítiques educatives municipals com el Projecte Educatiu de Ciutat i el Pla Local d’Infancia i Adolescència.

Girona, a través dels parcs infantils

No vinc a inventar la sopa d’all: quan un passa a ser mare o pare d’un infant es comença a fixar en elements que abans no eren centrals en la seva vida. Un d’evident són els parcs infantils. Un dels últims diumenges de llibertat, per exemple, vam anar amb la família a passar el migdia al Parc Domènec Fita de Montjuïc. Un dels més complerts, diversos i amples de la ciutat. Amb estructures de fusta, la zona compta amb gronxadors i mobiliari per diverses edats i un entorn magnífic, el del Castell de Montjuïc, pendent, això sí, de les inversions que l’Ajuntament anunciades abans de les eleccions. Una pràctica massa habitual, la d’anuncis que no arriben a port. Una mancança a la qual cal afegir aquella que m’ha advertit l’Associació de Veïns del barri: inversions pendents acordades en el marc dels pressupostos participats per facilitar l’ús del parc quan es fa fosc.

Fet l’apunt crític, tornem als tobogans, gronxadors, casetes, tirolines i pneumàtics. A Girona hi ha parcs infantils com aquest, el del Parc de Vistalegre o el Parc d’en Pitus, a Domeny, que són propostes ben pensades i que ofereixen oportunitats interessants a la infància de la ciutat. D’altres, en canvi, requereixen una actualització urgent a partir de models com els que un pot trobar en ciutats properes com Bilbao, on a l’Arenal mateix hi ha una proposta que inclou gronxadors adaptats, al nou Parc de les Glòries a Barcelona o més llunyanes, com a les capitals del nord d’Europa que compten amb parcs urbans i integrats a la ciutat que inclouen parcs infantils. Uns parcs que quan hi pares i penses en la allò que podria ser La Devesa, per exemple, t’entra aquella impotència, petita però necessària, de dir: quina llàstima no governar per poder avançar en una Devesa de futur que pugui recuperar la seva centralitat en l’oci familiar i educatiu gironí que tenia no fa pas tants anys.

El parc infantil de les Glòries, a Barcelona

Tornem als parcs infantils strictu senso, però. Em semblen una expressió clara de la ciutat que volem. De la seva qualitat de vida. I més a Girona que, com molts altres ciutats grans i mitjanes no han estat concebudes a partir de les necessitats dels infants sinó de la dels homes de mitjana edat amb professions liberals com bé han demostrat des de l’urbanisme feminista o teòrics com l’italià Francesco Tonucci. Ciutats que, a més a més, en els últims anys han aprovat ordenances del civisme per dificultar el joc lliure a places i carrers sense tenir en compte la importància del joc col·lectiu per al creixement educatiu dels nostres infants i joves. Un fet al qual cal sumar-hi la dinàmica basada en les extraescolars lluny de les escoles i la individualització de les estones lliures com a proposta poc cohesionadora que s’imposa a nivell social.

I aquí és on els parcs infantils tenen un paper rellevant. Perquè trenquen aquest dogma. I ho fan com a espai de joc públic on hi coincidim famílies de totes les procedències i classes socials, on es trenquen barreres i es poden generar vincles, espais de seguretat i d’imaginació, zones de vida i de refugi. Dimarts farà un mes que les nostres criatures romanen tancades a casa, sense poder ni anar a fer la compra setmanal o a passejar el gos. Privilegis d’adults. En temps de pandèmia no hi ha parcs infantils ni la seva funció igualitària. S’accentuen, això sí, les diferències socials i de classe. Hi ha mainada que, afortunadament, pot saltar, jugar i córrer al jardí de casa. Hi ha mainada que pot estirar les cames a la terrassa o al balcó durant les hores calculades que hi toca el sol. I, malauradament, hi ha mainada que només pot prendre l’aire quan treu el cap per la finestra.

Per això, quan la pandèmia passi, crec que serà necessari repensar els espais públics -els espais comuns- de la nostra ciutat. Cal fer una aposta més clara pels parcs infantils de Girona. Molts tenen problemes greus de neteja i de mobiliari, alhora que caldria elaborar un pla a cinc o deus anys vista que garanteixi una actualització de la proposta de parcs a la ciutat i doni compliment al que ja preveia el pressupost de 2019 i que el govern JxCAT no havia estat capaç d’executar. Una iniciativa que ha de preveure la incorporació d’elements inclusius per a persones amb mobilitat reduïda ja sigui en l’accessibilitat o en els propis gronxadors. I ja que hi som pel tros, una pregunta: quines gestions ha fet l’Ajuntament per garantir que les Fires 2020 tindran atraccions inclusives també? Veurem si responen a la pregunta aviat perquè en aquest cas el silenci no és esperançador i el problema ve de lluny. Do it better please, diuen els de Multicapacitats a les xarxes socials i prou raó tenen.

El parc infantil de l’Arenal, a Bilbao

I acabo: ara fa un any i mig tots els grups municipals vam acordar prioritzar la creació de zones d’ombra a tots els parcs infantils per garantir que quan arriba l’estiu aquests no quedin inutilitzats. El canvi climàtic empeny, les temperatures aniran a més però al govern sembla que ni li preocupa ni ho prioritza. Estem igual. Ja ho deien les nostres àvies: Pel juliol, pobres dels que estan al sol.

Pandèmia, gent gran i sanitat pública

Qui ens hagués dit fa tots just uns mesos que viuríem -que patiríem- una pandèmia global. Fins fa ben poc quan parlàvem de pandèmies ens imaginàvem càstigs bíblics, pel·lícules de ciència ficció apocalíptiques o catàstrofes de l’Edat Mitjana fruit de la insalubritat i la manca de coneixement científic. I ara resulta que dels EUA al Japó, i de Noruega a Sud-àfrica estem tots tancats a casa per culpa d’un virus del qual encara no en coneixem massa cosa.

Però com podem combatre aquesta pandèmia si, a hores d’ara, no hi ha medicaments que curin el virus ni cap vacuna efectiva? Sembla que l’única opció que han suggerit els experts és aïllar-nos els uns dels altres, quedar-nos a casa tancats evitant el contacte amb altres persones. El virus també resisteix alguns dies en les superfícies, així que a més cal prendre importants mesures de desinfecció de l’entorn. Estem acostumats que en temes de salut, quan tenim alguna malaltia hi puguem posar remei d’alguna manera, per això el COVID-19 ens deixa amb una sensació d’indefensió: estar-nos quiets és la nostra única resposta.

Hem patit 909 persones mortes en residències i més de la meitat dels centres de gent gran afectats

Però aquesta situació, que afecta tothom, l’està patint de forma especialment virulenta la gent gran. D’una banda, el virus s’està acarnissant en residències de gent gran on hi conviuen les persones més febles i vulnerables que fan que esdevinguin espais d’un risc enorme i més quan no sempre els professionals disposen dels equips de protecció i protocols necessaris. De l’altra, l’aïllament és especialment dur per les persones grans que viuen soles i que en una situació de confinament sovint tenen poques eines per mantenir-se en contacte amb l’exterior.  

Pel que fa a les residències, a Catalunya a dia d’avui tenim coneixement d’un total de 909 defuncions per coronavirus en les residències per gent gran d’un total de 64.093 persones que viuen en residències al territori català. Això, però, només és la punta de l’iceberg: el 56% de les residències ja tenen algun cas diagnosticat.

Manifestació contra les retallades en Salut del Govern d’Artur Mas l’any 2012

Pel que fa a les persones grans que viuen soles a casa seva, des de les Associacions de Veïnes i Veïns s’han creat circuits d’ajuda i també l’Ajuntament i algunes entitats com els Amics de la Gent Gran fan un seguiment telefònic. Treballen conjuntament amb  Càrites i la Creu Roja, de manera que s’ha establert una xarxa important perquè aquestes persones no es trobin totalment abandonades. Tanmateix és evident que l’aïllament fa que aquestes persones restin molt més soles que habitualment, sense poder veure als seus familiars i amics i sovint amb molt poques eines i coneixements per poder mantenir un contacte encara que sigui virtual amb el seu entorn més proper. 

Una bona iniciativa de Càrites per alleujar situacions de solitud entre la gent gran

Tant en un cas com l’altre és preocupant i trist pensar que la mort els pot agafar en aquest context. Al llarg de la vida de cada persona de ben segur, que el que vols és el poder estar acompanyat/da dels ésser estimats al final de la vida. En la situació que estem vivint, però, ens podem trobar que aquestes persones acabin morint soles a casa, a la residència o a l’hospital. I en tots els casos segurament no ho podran fer acompanyades de les persones més estimades. En aquest sentit cal agrair les iniciatives del personal que els atén per facilitar la comunicació amb les famílies i oferir-los acompanyament en el moment de la mort, posant també la seva salut en joc. Professionals a qui vull aprofitar per agrair l’esforç per seguir oferint un excel·lent servei aquests dies tot i les condicions precàries tant pel que fa a la manca de material com de sobrecàrrega de feina que pateixen. Una d’aquestes iniciatives és la que ha permès al Trueta recollir desenes de tauletes i activar un sistema perquè les persones que estan aïllades puguin comunicar-se amb familiars i amics.

M’agradaria posar la mirada també amb les persones que han elaborat el Document de Voluntats Anticipades (DVA), el dret dels pacients que tenen reconeguts a la llei catalana 21/2000, a la llei espanyola 41/2002 i a l’article 20 de l’Estatut de Catalunya, que porta per títol precisament “Dret a Viure amb Dignitat el procés de la Mort”. A aquestes persones se’ls ha de respectar el dret a una informació clínica, veraç i comprensible, el dret al consentiment informat, l’obligatorietat de complir les indicacions que recull el DVA i el dret a rebre un tractament adequat del dolor i cures pal·liatives al lloc on siguin. Des de l’Associació Dret a Morir Dignament s’han fet diverses recomanacions sobre com cal actuar en aquests moments que convé tenir en compte. 

No puc acabar sense recordar que la previsió és l’eina més poderosa per combatre situacions com aquesta i són els governs els que han de vetllar per estar preparats per afrontar qualsevol context en condicions òptimes. La pandèmia del COVID-19 no és ni una pel·lícula distòpica, ni un relat de l’Antic Testament per atemorir-nos, ni una crònica històrica de quan no teníem clavegueram. És una realitat de Girona, Catalunya i el món d’aquest 2020. La població envelleix cada vegada més i l’aposta ha de ser clara per una sanitat pública amb tots els recursos necessaris. És aquí on, dels EUA al Japó i de Noruega a Sud-àfrica, es veuran les diferències entre aquells països que han apostat per una resposta pública i comunitària i aquelles que ho hauran fet per una privada i individualista on la gent més vulnerable serà la més afectada. Els  pressupostos de totes les administracions hauran de reflectir aquesta prioritat si volem encarar el futur en les millors condicions possibles i que no ens torni a agafar desprevinguts.

Coronavirus i el monopoli de la mort

Després de 15 dies de confinament i prop de 1.672 morts per Coronavirus a Catalunya volem posar el focus tant en com arriben aquestes morts i en com fem els dols i els comiats. Fa dies que penso que una de les cares més dures d’aquest context és la solitud amb què es produeixen aquestes morts i la impossibilitat de les famílies i amics d’agrupar-se i fer un comiat com voldrien. En aquest marc, les pràctiques abusives d’algunes funeràries s’han fet virals a les xarxes. No és un fet nou, el 2016 des de la CUP a Girona ja vam posar el focus en els abusos de les funeràries que es produïen a la nostra ciutat. Aleshores vam presentar una moció que no va rebre prou suports al ple municipal, però veient el suport que ens arribava des de la ciutadania per aquest tema no vam voler rendir-nos i vam aconseguir recollir més de 1.500 firmes en un mes. Tot plegat no va permetre aconseguir el que volíem: avançar cap a uns serveis funeraris públics mancomunats amb altres municipis que garantissin qualitat a preus justos. Tanmateix, la pressió ciutadana i mediàtica va obligar el govern a moure fitxa, es va aprovar una nova ordenança, ara es publiquen els preus a la web municipal i el govern va pactar amb Mémora (l’única funerària amb tanatori a la nostra ciutat) un pack bàsic de 1966´18€ que incloïa, a més de tots els tractaments i elements necessaris, la cerimònia, 200 recordatoris i un ram de flors. 

Reuters / Flavio Lo Scalzo

Posteriorment hem denunciat en diverses ocasions que els abusos no s’han resolt: el preu mitjà dels enterraments a Mémora continua estant per sobre dels 4.000€ i el pack bàsic s’aplica en ben poques ocasions, sobretot perquè no es publicita ni s’informa. No tan sols això sinó que, sense que el govern hi digués res, ha passat d’anomenar-se “Servei Bàsic” a “Servei Social” ja no inclou la cerimònia al tanatori, ha baixat a 100 recordatoris i en canvi ha pujat a 2.041’58€. Ara hi ha un nou “Servei Base” que puja a 4.067’92€. En el món de la publicitat això deu tenir algun nom específic, a casa meva en diem enganyar a la gent.

Aquest 2020 Mémora ha canviat el nom de l’antic “Servei Bàsic” de 2.000€ a “Servei Social” i ha creat un nou “Servei Base” per més de 4.000€ per confondre els usuaris

També s’enganya a la gent quan es continua cobrant encara que sigui en el marc d’aquests packs serveis que aquests dies no es donen: cerimònies, recordatoris, sales de vetlla… I no, no és igual a tot arreu, només cal que feu un cop d’ull a la web de la funerària municipal de Terrassa i veureu les diferències, fins i tot podreu consultar-ne els preus online (fixats públicament, és clar), cosa que no pots fer en la web de Mèmora. 

Després de les diverses denúncies que han aparegut els darrers dies a les xarxes socials per les elevades factures en enterraments que s’han hagut de contractar per telèfon i en els quals no s’ha fet ni vetlla ni cerimònia ni res, el govern català va anunciar divendres que mentre es mantingui la pandèmia, els serveis funeraris es podran considerar de prestació forçosa. Això ha de permetre la determinació d’un preu màxim que abasti la prestació bàsica imposada legalment i que es preveu fixar conjuntament amb els governs municipals. 

Em diuen que el govern gironí ja hi està treballant. Es veu que és possible que el volum de morts obligui a habilitar un espai al cementiri municipal com a dipòsit i sembla que en breu es fixarà el preu bàsic. També em consta, però, que aquest preu rondarà els 2.000€, quedant-ne a part les despeses d’incineració o inhumació. És a dir, exactament el que ja s’oferia ara (i més que tot just fa uns mesos) i encara s’estalviaran uns recordatoris que potser no arribaran ni a dissenyar ni a imprimir. Mèmora ens torna a prendre el pèl i ho torna a fer amb el beneplàcit d’un govern postconvergent que tampoc ara vol reconèixer aquests abusos i fer-hi front i que potser ni els cobrarà el lloguer de l’espai municipal com a dipòsit. Vergonya. 

La crisi actual ens torna a evidenciar la manca d’escrúpols de les grans multinacionals funeràries i torna a demostrar-nos que necessitem uns serveis funeraris públics, que ens permetin acomiadar els nostres morts amb dignitat sense que això suposi un sotrac econòmic. Prou d’aquells que abusen fent de la mort negoci. 

Coronavirus des de l’Onyar 2

Escriure sense saber com serà res la setmana vinent a nivell de ciutat és un exercici poc freqüent en la nostra generació. Tanmateix, aquells que fem política institucional i la volem comunicar no podem practicar el silenci permanent. Hem de parlar, reflexionar i compartir amb companys i companyes, però també amb el conjunt de la població. Els portaveus dels grups municipals de l’Ajuntament de Girona ho fem gairebé cada dia en reunions telemàtiques. En clau constructiva hem generat un espai de confiança i treball que és necessari pel context que vivim. Vull aprofitar per agrair-ho públicament a en Dani, en Quim, la Sílvia i la Marta: el treball que hem començat a gestar, el to, la voluntat i la força que hi posem. També hem fet un exercici similar amb l’equip de Guanyem Girona que, des del moment que vam començar a veure l’envergadura de la crisi del Coronavirus, ens hem posat a remar.

Així, en només cinc dies, des de Guanyem hem parit un primer plec de 15 propostes per a la ciutat que basculen entre aquelles que són d’aplicació immediata com ara la fragmentació i exoneració d’impostos, la reducció del preu del tanatori i del transport públic, el manteniment de tots els llocs de treball vinculats a serveis municipals o l’impuls de continguts culturals, pedagògics o medi ambientals a través de les xarxes socials i les que són a curt i mitjà termini, una vegada hagi passat la fase d’emergència sanitària. I sempre exigint que els treballdors i treballadores gaudieixin de les mesures de seguretat imprescindibles. En aquestes altres hi trobareu elements de promoció del consum de quilòmetre zero, els ajuts en matèria de lloguer ja que l’Estat no n’ha previst, el suport a la petita empresa i els autònoms, la promoció d’una economia social i cooperativa que sigui més sòlida i justa o l’impuls d’una tardor més cultural que mai per suplir una primavera com la que tindrem.

Rellegint-me les propostes em sonen bé i necessàries però el cert és que des del primer parell de setmanes de confinament em venen molts aprenentatges que són segurament igual d’importants. Escoltar el silenci i els ocells, fixar-nos en detalls que abans ni tan sols intuíem, l’autocontenció que fem totes i tots, la vida als balcons, a les 8 pels sanitaris i a les 9 contra la monarquia borbònica, la visualització de la pobresa i el sense llarisme i la manca de solucions per a les persones més vulnerables quan venen encara més mal dades, la solitud de tanta gent i la ràpida reacció de la comunitat, la por i l’ànsia compartides per xarxes i rebatudes amb somriures, art i companyia o observar com les decisions polítiques es continuen prenent sense pensar en els infants. No pas com a Noruega on, per posar un exemple, els polítics han fet rodes de premsa on els infants eren aquells qui preguntaven.

L’equip institucional de Guanyem es continua reunint telemàticament per pensar solucions per a l’emergència sanitària que patim i per la crisi social que patirem l’endemà

Reflexions compartides que sempre és bo deixar-les per escrit. I, enmig de tot això, pensar, en positiu, en els sanitaris i sanitàries que cada dia van a treballar sabent que la seva vida està en risc, com ho fan també caixeres, netejadores, educadores o escombriaires. Fixeu-vos-hi bé, oficis essencials on les dones predominen. I tot, justament després del 8 de març. Paradoxes d’un sistema desigual que aquests dies també ens fa pensar, en negatiu, en els Borbons, la seva corrupció i en tots aquells que durant anys ens han venut que la sanitat havia de ser copada pel mercat. Perquè la història ens ha donat la raó: a l’hora de la veritat la resposta sempre és en allò que compartim, en el comú, en allò públic, en allò que situa en primer lloc a les persones. Posar la vida al centre és això.

El Modern, com a símptoma

Aprofitem els primers dies de confinament per posar en pràctica una planificació familiar (amb dues criatures petites), laboral i personal que ens funcioni a tots prou bé, a casa. Si fem cas al soroll de mitjans i xarxes, són dies per a la cerca d’un munt de passatemps (sessions teatrals on-line, classes telemàtiques de ioga…) però el cert és que, de moment, amb prou feines acabo el dia amb sensació d’haver fet el que tocava. Ho haurem d’anar trobant!

De moment, poso hores del matí a ordenar apunts presos durant aquesta primera etapa de regidor. Força d’ells, lligats al munt de visites que, amb en Lluc, hem anat fent a equipaments culturals i també a dins l’àrea de promoció econòmica de la ciutat. Una de les darreres, a l’equip que gestiona el PECT, el Projecte d’Especialització i Competitivitat Territorial que es finança amb fons europeus, amb una interessantíssima trobada amb la Laia Alzueta, la seva directora, i en Josep Quer, cap de Promoció Econòmica. El projecte s’aixopluga a l’àrea de Promoció, perquè el seu repte essencial és motivar la creació de teixit empresarial i econòmic per al sector de la cultura a l’àrea de Girona. I, per aquesta mateixa raó, parlar del PECT també és parlar de cultura a la ciutat i el seu entorn d’influència i, alhora, d’un nou equipament d’envergadura, en metres quadrats i inversió, l’antic cinema Modern, que hi quedarà vinculat perquè el projecte europeu s’hi acabarà instal·lant.

Estat de les obres del Modern

L’equip de la Laia, jove i molt solvent, treballa de valent sota 3 eixos fonamentals que són una síntesi de tots els objectius que Europa ens marca: es tracta d’ajudar a articular, coordinar i professionalitzar el sector de la cultura, a reforçar la creació i captació de públics i a treballar en la idea d’un banc consolidat d’equipaments culturals per al nostre territori (parlem, fonamentalment, de 9 municipis amb equipaments coordinables). Quan desgrana les iniciatives que s’impulsen per tal d’assolir objectius, la directora traspua entusiasme i convenciment d’estar fent una feina que ha de transcendir el propi PECT i acabar llegant a l’administració i als agents culturals un munt d’eines i processos per a l’enfortiment professional. Una treball que, amb l’ajut dels fons europeus, ha d’esdevenir canònic per a tot el sector.

Però, així mateix, l’equip ens fa un aclariment important: no hi ha un encàrrec, per part del PECT, de definir un projecte global per a la seu de l’antic Modern, un espai de grans dimensions que el govern local ha vinculat a aquest projecte els darrers anys, per tal de farcir un continent buit i alhora assegurar-se’n el finançament per a la seva rehabilitació. En tot cas, s’hi han definit les eines que aquest equip tècnic vol que aplegui la 3a planta de l’espai, on s’hi traslladaran quan quedi inaugurada la 1a fase del projecte i des d’on buscaran esdevenir aquest “hub” de treball per objectius en matèria de cultura. I és aquí on, irremediablement, li vam compartir una certa desesperació per trobar-nos, de nou a Girona, amb un continent de molta envergadura que acabarà sent dibuixat sobre la marxa, sense haver comptat, en cap moment, amb un projecte general definit clarament i de bon inici. Què serà, exactament, el nou Modern? On és el document que ens n’explica el propòsit i objectius globals? Quina és la idea, que hauríem de poder explicar de manera senzilla i entenedora a la ciutadania?

Més enllà d’usos i necessitats del PECT, el Modern allotjarà de nou el cinema Truffaut, que a més comptarà amb una nova sala, més petita. Bé per al cinema en versió original i la tasca del Col·lectiu de Crítics. Però una vegada més: en quin calaix d’una casa tan gran quedarà ubicat el futur Truffaut? A la planta baixa ens expliquen que hi haurà un bar. Altres espais a inaugurar en aquesta primera fase (veurem per a quan, a causa del Coronavirus) seran algunes sales polivalents per a exposicions i activitats diverses. I finalment, en una segona etapa, es reprendran les obres per rehabilitar l’antic teatre, que s’adaptarà a les necessitats del present. Per separat, hom convindrà que els usos són més o menys interessants o necessaris, però el Modern segueix sense ànima ni concepte. Parlem d’un projecte global en el qual s’hi hauran invertit vora 4 milions d’euros. Els tècnics del PECT tenen una feina precisa i calendaritzada, saben on van i ens entusiasma, però la política els corre al darrera en comptes de liderar. I això no ens sembla acceptable.

A l’espera que l’emergència sanitària amaini, potser aquesta pausa forçosa pot ajudar algú a prendre’n les regnes i evitar que s’inauguri un gran equipament de ciutat abans de saber exactament què volem que hi passi.