L’Hospital Trueta: un silenci que fa patir

La setmana passada es van produir tres fets que hauríem de poder llegir de forma conjunta. En primer lloc, el dilluns 11 el Ple de l’Ajuntament de Girona va aprovar una moció perquè el futur Campus de la Salut, que inclou el nou i esperat Hospital Trueta que s’ha de construir entre Girona i Salt es faci a la millor ubicació possible. La moció, presentada pel PSC, reclamava celeritat en tancar la ubicació definitiva així com garantir que els barris de Santa Eugènia i Can Gibert no perdin les ja minvades zones verdes, va rebre el vot contrari del govern de Junts i ERC. El motiu real d’aquesta oposició a una proposta de sentit comú encara no se sap.

En segon lloc, el dimarts 12, Dia Mundial de l’Atenció Primària, es va inaugurar la nova Clínica Girona a la carretera Barcelona, un projecte sanitari privat que, gràcies a la diligència, en aquest cas sí, de l’Ajuntament de Girona ha pogut inaugurar set anys després que s’aprovés la reurbanització del sector sense les zones verdes pertinents a prop de l’àrea afectada.

Finalment, el dimecres 13, l’edifici que actualment acull l’Hospital Josep Trueta, principal equipament sanitari públic de la demarcació de Girona, commemorava el 66è aniversari de la seva inauguració. Un hospital que cal recordar que porta com a mínim quinze anys reivindicant la urgència de la seva ampliació. Un apunt de context: l’any 1970, quan l’Hospital Trueta, llavors Álvarez de Castro, ja estava en funcionament al barri de Sant Ponç, la demarcació de Girona tenia 414.000 habitants. Avui en té prop de 772.000. Aviat és dit.

Les comarques gironines fa dècades que esperen el nou Trueta

Tres fets consecutius que ens situen en una història, un context, una desigualtat evident i també en una gran incapacitat que afecta, com sempre, a qui menys té i qui més ho necessita. I faig referència, específicament, a les dificultats reals que estan posant els actuals governs de les administracions públiques per posar fil a l’agulla al nou Campus de Salut i, per tant, al nou Hospital Trueta, acompanyat dels necessaris espais de formació i recerca. Des que fa un any i mig – el juliol del 2020 – es va signar l’acord perquè el Trueta anés a la zona sud-oest de la ciutat, hi ha hagut silenci i més aviat poques concrecions. Per comparar-ho amb un tema d’actualitat i agafar perspectiva: els Jocs Olímpics del Pirineu, que gairebé ni s’havien esmentat seriosament en aquell moment, sembla que ja són un fet malgrat que convindrem que estratègicament són molt menys importants pel país que la construcció del Campus de Salut per a les Comarques Gironines.   

El doctor Brugada ha alertat dels riscos de continuar enderrerint el nou Trueta

I aquí, cal parlar específicament del paper que ha desenvolupat el govern de la ciutat de Girona, amb Junts per Catalunya i Marta Madrenas al capdavant. Primer, durant 5 anys (2015-2020), el govern municipal va frenar l’opció tècnica que generava més consens, la de l’Hospital al sud de la ciutat. Ho va fer per raons simplement localistes, de segle XX i mentalitat “imperial”: l’hospital s’ha de fer a Girona. I punt. Repesqueu aquest vídeo de desembre de 2019 i entendreu moltes coses.

Fa més de tres anys que Guanyem Girona alerta sobre les traves que el propi govern de Girona posa a la concreció del futur Trueta

Cinc anys de discussions després, i havent acceptat amb la boca petita que hi havia opcions millors que les seves, veiem que l’equip de Madrenas, ara amb Esquerra al govern, tampoc se n’acaba de sortir. Tornem a estar al fangar. De fet, la proposta inicial que han presentat genera controvèrsia, amenaces i dificultats i sembla que no és l’òptima. Altre cop el motiu és “la creu de terme”. Incomprensible perquè tot plegat posa dificultats i retrassa els calendaris del necessari futur Trueta. I a tot això, cal sumar-hi que de les contrapartides per a Girona anunciades fa 20 mesos per l’alcaldessa Madrenas tampoc no en sabem res. Em refereixo a un futur CAP per l’Eixample, a la millora dels CAPs de Taialà, Can Gibert i Santa Clara o al nou CUAP d’altra complexitat, amb urgències obertes tot l’any, que s’havia de desenvolupar al nord de la ciutat en paral·lel a la construcció del nou Trueta.  Anuncis, tots ells, que resten pendents de pressupost, acord, tramitacions urbanístiques, etc.

Guanyem sempre hem sigut clars amb el tema del Trueta. El volem al millor lloc perquè sigui el el millor projecte tècnic, mèdic, de recerca i de formació possible i que es pugui construir ràpid i sense sobrecostos sobrevingutsI en aquesta idea hem treballat des del principi. Des que vam presentar el manifest “El millor Trueta possible” ja fa més de dos anys, i que va recollir gairebé 300 signatures, la majoria provinents de la comunitat sanitària, passant per les gestions fetes aquest hivern amb el govern de Madrenas, desateses de moment, per mirar de reconduir la proposta actual del Trueta i agilitzar-ne en el seu desenvolupament. Ho hem fet sempre parlant amb els sectors implicats i amb ganes de sumar i fer avançar el principal equipament públic sanitari de la nostra demarcació. Perquè nosaltres només farem grans proclames i felicitacions públiques quan l’hospital i els equipaments de tots, els públics, siguin una realitat. 

(Aparcar) un dia de partit

El Girona FC ha canviat molt i molt els darrers anys. Ha aconseguit una fita que mai cap club gironí de futbol havia aconseguit: aglutinar seguidors de totes les comarques gironines, de comarques barcelonines i fins i tot de la Catalunya del Nord. De fet, el club té 24 penyes oficials, de les quals únicament vuit són de Girona ciutat. Tenim 14 penyes de comarques gironines i dues internacionals. Paral·lelament la massa social del club ha anat augmentant al llarg d’aquests anys, acostant-se als 10.000 socis

Això crec que és un dels actius més important del club. Es podria resumir amb el lema del club, l’Orgull Gironí, visualitzar que enfront als grans clubs de la capital, hi ha un equip de comarques que competeix prou dignament a la lliga professional.

Dic tot això perquè molts seguidors del club, en dies de partit es desplacen a Girona per veure en directe el seu equip. No és gens estrany veure fins i tot vehicles amb matrícula forània, especialment francesa, a les rodalies del camp.

I és aquí on sorgeix un problema. Darrerament la Policia Municipal de Girona ha començat a multar cada dia de partit als vehicles mal aparcats. En cap cas vull que es pensi que defenso que s’aparqui de forma incorrecta. De fet soc un ferm defensor del compliment de les normatives que regulen la viabilitat i la mobilitat sostenible, per respecte a moltes persones amb mobilitat reduïda i amb l’objectiu d’avançar cap una ciutat més amable amb tothom.

Per tant aposto per anar al camp caminant o utilitzat mitjans sostenibles com el transport públic, i que els vehicles es puguin ubicar en aparcament dissuasius, com el que hi ha a l’entrada sud de la ciutat.

Ara mateix això és un problema, perquè el transport públic que existia fa dos anys ha desaparegut, i l’aparcament dissuasiu, no il·luminat i gens cuidat, situat a uns dos quilòmetres del camp no disposa de cap mitjà públic de transport que permeti traslladar els aficionats al camp. Per tant, molts d’aquests seguidors vinguts de fora que abans aparcaven allà, ara ho fan més a prop del camp, però sovint de mala manera, cosa que comporta la multa municipal i la posterior emprenyamenta de l’aficionat.

La solució passa per la cooperació entre l’Ajuntament, el club i les penyes. No es pot continuar com ara: les voreres són pels vianants, però cal cercar on ubicar els vehicles dels seguidors de comarques. Perquè, lamentablement, tots han d’utilitzar el vehicle privat, perquè els mitjans públics de transport, a partir d’una hora determinada deixen d’existir a comarques, i aquesta hora normalment és quan està jugant l’equip.

Des del meu punt de vista l’ordre de prioritats passa per:
1) Fomentar anar a peu o en transport públic al camp.
2) Potenciar la bicicleta i els patinets com a mitjà de transport sostenible, mirant d’incorporar un aparcament segur per aquests vehicles a l’estadi.
3) Recuperar el bus llançadora des de l’aparcament dissuassiu per facilitar la mobilitat dels seguidors de fora de Girona i animar a l’ús del cotxe compartit.
4) Millorar l’accessibilitat arrenjant les voreres necessàries o millorar la il·luminació per permetre que no suposi un impediment per a la gent gran o per a les persones amb mobilitat reduïda.

La ciutat, el club i els aficionats s’han de responsabilitzar de la mobilitat d’un dia de partit. L’Ajuntament ha de ser proactiu a l’hora de buscar solucions que fomentin la mobilitat sostenible, el Girona FC ha de fer els deures, arreglar els accessos que li pertoquen i fer campanyes per reduir l’ús del cotxe entre els socis i els seguidors han de fer un esforç per anar al camp a peu, en transport públic o compartint vehicles. Si cadascú fa la seva part el problema estarà sol·lucionat i Girona haurà fet un passet més per ser una ciutat més agradable.

Ens hi posem a treballar?

Sant Narcís, un barri en procés de transformació

Els darrers anys el barri de Sant Narcís ha vist com la seva població creixia acceleradament i com les seves veïnes i veïns envellien. Un de cada quatre habitants de Sant Narcís té més de 65 anys. Aquest increment de la població, però, no ha anat acompanyat d’un augment dels equipaments, ni de serveis que assegurin la correcte atenció de les veïnes i veïns, ni que permetin enfortir els vincles comunitaris i  de cohesió social per assegurar un bon nivell de convivència.

Podríem posar diversos exemples d’aquestes desatencions. A Sant Narcís veiem dia a dia com incrementa la gent gran que viu sola, amb nivells de dependència elevats, sense que això s’hagi traduït amb un increment de serveis d’acompanyament, de dinamització social d’aquest col·lectiu. Moltes d’aquestes persones tenen, al mateix temps, dificultats de mobilitat pel barri donat l’estat de deteriorament de moltes voreres  o  perquè no es compleixen els criteris d’accessibilitat. I això que MIFAS hi té una seu!

La manca d’il·luminació d’alguns carrers dificulta també la mobilitat al barri de les persones grans i fins i tot genera sensació d’inseguretat entre el veïnat. Per tant, l’atenció a les persones grans del barri passa per millorar els serveis d’acompanyament, però també un urbanisme amable que faciliti la seva autonomia i qualitat de vida.

Si parlem d’infants i joves, el barri de Sant Narcís no té cap equipament municipal destinat a aquests col·lectius. En aquest moment no disposa ni d’un local per al Centre Obert d’Infants i Adolescents, com preveu el conveni marc de serveis socials, ni tampoc hi ha cap Espai Jove.

D’altra banda, la pràctica de l’esport, un element clau per treballar amb els joves hàbits i activitats saludables i educatives, tampoc es pot assegurar a nivell municipal perquè no té cap pavelló públic on practicar esport. I això que al barri s’hi celebra la Copa del Món de Bèlit i disposa d’una activa associació pròpia d’aquest esport genuïnament santnarcisenc.

En termes d’activitats socioculturals municipals només es pot comptar amb l’oferta del Centre Cívic, que és força escassa per als més petits i sense gaires activitats per als adolescents i joves o un projecte ben interessant com Menja’t Sant Narcís. Tampoc disposa de cap biblioteca, tot i que hi ha un petit punt de lectura, dinamitzat per l’associacionisme veïnal.

El barri té, afortunadament, un teixit associatiu i un dinamisme cultural que assegura una programació d’activitats socioculturals que donen dinamisme i generen espais de relació. Així veiem propostes de Festes Major, el grup de teatre, els Pastorets, de campionats de Bèlit, etc. Els darrers anys s’ha ampliat l’oferta cultural gràcies a l’arribada del col·lectiu La Volta, que promou moltes activitats de promoció de la cultura a través de potenciar joves artistes, mostres culturals innovadores o d’espais lúdics pels més petits.

Aquest teixit, però, fa anys que reivindica dues coses fonamentals: per un costat,  un nou equipament per poder atendre i fer activitats per als col·lectius més desatesos (gent gran, joves, etc.) i  per a les pròpies entitats veïnals. Per un altre costat, el disseny d’un Pla Integral que permeti fer una diagnosi i una proposta de treball de millora del barri a curt, mig i llarg termini.

Un altre aspecte que preocupa la població, cada cop més sensibilitzada sobre la sostenibilitat, és la mobilitat al barri. Les grans demandes de millora es centren en punts molt concrets d la zona, com són l’Avinguda Sant Narcís i algunes altres punts que demanen reduir el trànsit i, fins i tot, pacificar carrers, per millorar la seguretat i autonomia, sobretot dels més vulnerables, i millorar la qualitat de l’aire. Aquest mes l’Ajuntament per fi ha complert amb un compromís amb Guanyem Girona signat el 2019! També en aquesta línia, cada cop més apareixen demandes per promoure l’ús de la bicicleta, del tricicle elèctric, com a noves formes sostenibles de moure’ns pel barri i per la ciutat. També s’ha iniciat un estudi per reformular l’Avinguda Sant Narcís, un compromís del govern adquirit amb Guanyem.

Any rere any totes aquestes demandes van quedant al calaix. I és d’aquest calaix que any rere any des de Guanyem Girona, anem traient propostes i les anem fent viables, a partir d’arribar a acords de pressupost, d’inversions amb el govern que, malauradament, acostumen a arribar amb retard.

Així, per exemple, ara fa un any vam aconseguir la compra d’un local per transformar en equipament sociocomunitari per fer activitats per als col·lectius i per a les entitats del barri. Gràcies a la nostra negociació vam introduir una partida de 200.000€ a les inversions per adquirir un local. Una partida que abans no existia. Esperem que sigui realitat ben aviat. En aquest punt també hem insistit reiteradament en la necessitat que la Generalitat doni sortida al Xalet de l’Avinguda, un espai que podria exercir de pol comunitari i que actualment es troba en estat d’abandonament.

Alhora, hem seguit reclamant el Pla Integral com a instrument de planificació de les actuacions que necessita el barri, amb la participació de la ciutadania. També hem reclamat la revisió del Pla Especial per tal d’adaptar el planejament i la disciplina urbanística, a les necessitats actuals.

Cal treballar per un barri ple de vida i de creativitat que veu com, dia a dia, les condicions de vida de moltes persones empitjora sense poder-hi fer front ni des dels serveis, ni des dels equipaments. Des de Guanyem Girona creiem que la via per revifar Sant Narcís és a través de les polítiques que permetin estrènyer els llaços comunitaris.

Aprenentatges des del feminisme en temps de pandèmia

Tothom recorda que vam començar a fer-nos conscients de l’abast de la pandèmia quan van començar a tancar escoles, primer només aquelles on es detectaven brots, finalment tots els centres educatius, el 12 de març de 2020, inicialment per 14 dies que es van acabar allargant fins el curs següent. Infants i joves, i de retruc les famílies, van ser doncs, els primers a veure’s seriosament afectats per les restriccions que han marcat la dinàmica d’aquests dos anys ja. En aquell moment ningú es plantejava tancar altres centres de treball i a nivell polític tot just es recomanava el teletreball i flexibilitzar torns per evitar concentracions. La lectura era fàcil: la mainada era un perill per la facilitat de contagi habitual. No va ser fins el 31 de març que es va decretar el confinament total, les empreses van començar a activar seriosament i de manera generalitzada sistemes de teletreball i les escoles mica en mica i de manera molt desigual van anar preveient fórmules per mantenir el contacte amb les famílies i fer propostes educatives a la mainada.  

La mainada va haver de confinar-se a casa durant 43 dies, sense cap excusa per poder sortir

Certament va ser una etapa especialment complicada per les famílies: la mainada i els joves acumulaven dies sense sortir (recordem que no va ser fins el 26 d’abril que se’ls va permetre sortir de casa la mainada fins a 13 anys, mentre els adults podien fer-ho per diversos motius, des d’anar a passejar el gos fins a fer la compra) i els adults havien de fer equilibris entre la feina i les tasques de cura i encara fer de mestres. Però si una cosa va marcar tota aquesta etapa va ser les enormes desigualtats existents entre famílies, des de les condicions de la llar i l’accés a materials i recursos educatius (de qualsevol tipus) fins a les competències i possibilitats dels adults per poder acompanyar el procés educatiu i tota la sacsejada psicològica que va suposar el confinament pels infants i joves. 

A mesura que ha avançat la pandèmia hem sabut que ni els infants i joves es veien especialment afectats per la Covid19 ni són especialment transmissors de la mateixa. I tanmateix, les mesures que s’han anat previent els han seguit afectant de manera especial. A Girona recordem perfectament com es va mantenir el tancament de parcs infantils fins molt enllà mentre en canvi anaven caient tota la resta de restriccions, però aquesta discriminació es fa encara més evident quan parlament de protocols escolars. Uns protocols que es van proposar a l’inici del curs 2020-21 amb totes les prevencions i que s’han mantingut pràcticament inalterables fins avui, mentre en canvi a fora l’escola totes les restriccions han desaparegut. Uns protocols que es podien entendre el 2020, però són inacceptables avui dia, que sobrecarreguen les famílies (que no disposen de cap permís laboral ni ajut per assumir-ho), que  discriminen la mainada i que aprofundeixen en les desigualtats ja existents. Uns protocols que afortunadament sembla que es troben a la recta final de la seva vida. I és que una vegada més, tot allò que té a veure amb les tasques de cura, amb l’economia reproductiva i amb la infància és invisibilitzat, no compta, no li donem valor.

El tancament dels parcs infantils a Girona va ser una de les mesures restrictives que més es va allargar

Potser caldrà que algú hi posi números, que calculi la despesa que ha suposat també per a les famílies tota la gestió del Covid19 posant preu a les tasques de cures i que posi en relleu les conseqüències d’aquesta sobrecàrrega que, evidentment, ha recaigut una vegada més molt més sobre les dones. Necessitem una política que parteixi també de les reflexions de l’economia feminista en aquest sentit i que doni valor i presti atenció també a qui “no produeix” però reprodueix fent possible tota la resta.  

El proper 8 de març tothom s’omplirà la boca amb proclames i bones intencions feministes però la pandèmia ens ha mostrat una vegada més que estem lluny de transformar un sistema patriarcal capitalista que només dona valor a allò a que posem preu.

Tens 90 anys i et fan fora de casa

Aquest article està basat en fets reals malgrat que els noms i els indrets que s’hi citen poden no ser els de debò per preservar la privacitat dels protagonistes. La història que hi relato està tenint lloc aquests dies de 2022.

La Maria fa setanta anys que viu al Mas. Primer com a masovera amb el seu marit, després, formalment, com a llogatera a través d’un contracte fet i pensat perquè perdés qualsevol possibilitat de tenir els drets d’un “lloguer antic”. Sigui de la manera que sigui, la Maria fa  setanta anys que viu i cuida el Mas. Ella, la seva família, el gos, les gallines i els conills. Havia arribat a tenir tres vaques, com era propi de les petites cases de pagès. Ara, la Maria ja n’ha fet noranta, d’anys. Amb vint va arribar a Girona de la terra alta. Venia d’una altra casa de pagès on aquella època ni tan sols hi havia arribat la llum encara. Era poc després de Guerra. Encara que ara pugui semblar mentida, a Girona també s’estilava la vida al camp i l’hivern era bàsicament època de carxofes, pèsols, faves i, també, d’alguna matança de porc. No només a Campdorà, a Sant Daniel o a Palau Sacosta, on avui la vida a pagès ens podria semblar una realitat possible, sinó també en molts altres punts de la ciutat. En parlava, per exemple, ara fa uns dies en un article en Jordi Grau fent referència a les Hortes de Santa Eugènia. La Maria s’ha dedicat molts anys al camp.  Gairebé tants com els que té. A això i a fer feines a les cases dels “senyors”. Ara, jubilada i vídua amb una pensió no contributiva – misèria i companyia – va fent dia a dia al Mas.

En alguns masos de Girona encara s’hi practica la ramaderia, molt menys estesa ara que quan la Maria s’hi dedicava

Dona treballadora, valenta, oberta i carinyosa amb el veïnat, la Maria agraeix la gent que es preocupa per ella. Cada dia els seus veïns es fixen que tanqui la llum a la nit, senyal que s’ha posat a dormir, i que aixequi la persiana i obri la porta als matins, evidència que s’ha despertat. Rep els infants de l’escola per ensenyar-los l’aviram i els conills i ho fa sempre amb la mateixa il·lusió que tenen els infants per descobrir de prop els animals. No estic parlant pas de Madremanya ni de Sant Andreu Salou sinó de Girona a l’any 2022. La Maria és sàvia, estimada i un pou de records. Dins i fora del Mas. Ella, que fa setanta anys que viu al Mas, s’ha despertat aquest gener glaçat amb la notícia que el propietari la vol fora. Després de setanta anys. El motiu és que el Senyor, amb majúscula per allò que se n’ha de venir de mena, que té aquesta i moltes altres finques i un representant legal que li fa la feina bruta, ha decidit vendre aquest mas històric a la nova classe adinerada dels països avançats. La quantitat de diners de l’operació fa caure de culs a terra. No és ni el primer ni l’últim cas al barri. Ni aquell ni a tants d’altres, que l’arribada de grans fortunes de l’altra punta del món impossibilita l’accés a l’habitatge d’aquells que no tenen habitatge en propietat. És a dir de la gent corrent.

El procés d’expulsió de la gent treballadora és constant a la ciutat. A mi m’ho ha explicat gent jove, gent de mitjana edat i de tot tipus de feina. Educadors, mestres, metges residents, estudiants, operaris… Els preus, l’especulació i el negoci amb l’habitatge corre desfermat a Girona. Ho explica bé aquest reportatge a Crític. I t’emprenya. Però clar, quan la història és la de la Maria que, als seus més de noranta anys, rep una freda trucada un matí de gener informant-la que ha de marxar del lloc on ha viscut els darrers setanta anys abans que s’acabi el mes de març, directament t’envaeix la indignació. La indignació cap un món injust, sense rostre humà, amb el dòlar com a valor per mesurar les coses que s’han o no s’han de fer. Mercadeig amb l’habitatge, la llum, l’aigua o el gas. Preus que pugen i que sempre repercuteixen en els mateixos mentre CaixaBank, Endesa o Gas Natural s’inflen a repartir dividends. Allò que hauria de ser de tots, en mans de l’Ibex i mentrestant a Girona el govern encara no ha sigut capaç de municipalitzar l’aigua, ha privatitzat per 8 anys la gestió dels residus a una multinacional i ha deixat de comprar i promoure habitatge públic aquest 2022.

La masia fortificada de la Torre de Taialà, un exemple d’un estil de vida que s’ha anat perdent

Per sort, quan casos com els de la Maria passen, sempre hi ha una comunitat, petita o grossa, on la gent damnificada es pot sostenir. En aquest cas, també. Veïnes i veïns seus estan oferint assessorament a la Maria i a la seva família. Fan suport, l’acompanyen en aquest procés dolorós i procuren que tot això acabi tant bé com sigui possible. És una quimera, sens dubte. La llei no és pas agraïda per a casos com aquest. Tampoc en molts altres. Però només d’imaginar-me la Maria, que ha cuidat i vetllat el Mas durant setmana anys, havent de fer les maletes perquè l’especulació guanya la partida se’m trenca el cor. Les persones per sobre del capital. És així de simple. La política que ens cal.  

Plaça d’Espanya: una porta cap a la vergonya

Hi ha dates que recordarem sempre. Algunes de curioses. En el meu cas, per exemple, tinc guardat al disc dur que les obres de l’Alta Velocitat a Girona van començar el 18 d’agost de 2008. El motiu d’aquesta precisió memorística és que aquell dia era el primer aniversari que el meu pare no va poder celebrar amb nosaltres. Havia mort uns mesos abans i, per tant, la data que es van iniciar les obres del TAV és assenyalada, com a mínim, a casa meva. De tot allò d’aquí no res en farà quinze anys. Quinze anys sense el pare i quinze anys sense que Girona hagi acabat  les obres vinculades a l’alta velocitat de la ciutat.

Cert és que el TAV funciona, com també ho fa l’estació d’autobusos, però de tot l’enrenou vinculat als grans canvis que havia d’aportar l’alta velocitat a la ciutat tenim tres carpetes pendents que des de fa temps no en sabem gaire res. I això que fa deu anys que tenim el mateix color polític governant. De Puigdemont a Madrenas. De 2011 a 2021. Les excuses que “tot això ve d’abans” ja no serveixen i ara el govern prefereix el silenci, tapar la qüestió. Ara bé, què és el que falta acabar? En primer lloc, l’Ajuntament de Girona encara no ha lliurat tota la documentació necessària perquè puguem exigir el valor de les expropiacions que l’Estat va fer per construir la línia ferroviària d’alta velocitat. Aquesta inoperància pot significar que el dret a la compensació prescrigui i l’Ajuntament es quedi sense uns diners que eren formalment nostres. Estem parlant, doncs, que hi ha un risc que haguem regalat patrimoni de la ciutat gratuïtament per manca d’eficiència del govern gironí i per les martingales legals de l’Estat espanyol, que no ha volgut pagar. Ni quan manava el PSOE, al principi, ni quan ho feia el PP, al mig, ni quan ho ha tornat a fer el PSOE, al final.

En segon lloc, tenim les obres per enllestir el Parc Central. Després que l’Ajuntament assumís una part del cost i l’Estat una altra, queden encara per fer la part Sud del parc, aquella que enllaça amb la Plaça Europa, i la famosa marquesina que hauria d’unir els dos edificis ferroviaris i que era una de les propostes estrella de Madrenas. La part Sud, responsabilitat d’ADIF, encara no s’ha licitat malgrat el 2018 es va donar per inaugurat el Parc i la mateixa empresa va anunciar que abans d’acabar el 2021 les obres estarien acabades. N’heu sentit a parlar més vosaltres? Nosaltres, tampoc. I com bé sabeu, ja hem estrenat any 22.

El cas de la marquesina és similar. En aquest cas, el govern Madrenas es va comprometre que la marquesina seria una realitat a principis del 2018, just fa quatre anys. La realitat és que a hores d’ara encara no hi ha calendari perquè aquesta obra sigui una realitat. És a dir, camí de cinc anys de retard en un compromís electoral, públic i reiterat i aquí ningú ha assumit cap responsabilitat. Mentrestant, el parc continua a mig fer i amb un aparcament fantasma soterrat de més de mil places del qual ningú en sap el futur.

El Parc Central ha quedat a mig fer a l’espera que es facin obres pendents / Foto: Aniol Resclosa

Finalment, tenim la Plaça d’Espanya, forma oficial d’anomenar l’espai erm que existeix des de fa temps entre l’estació de tren de rodalies i la carretera Barcelona. Un espai que és porta d’entrada de la ciutat i que avui presenta un estat totalment deplorable. L’any 2018 no només es va inaugurar el Parc Central i es va dir que tindríem la marquesina. Uns mesos abans de les eleccions, com va passar amb Vista Alegre, Madrenas i el seu equip van presentar una proposta de reforma de la Plaça d’Espanya assegurant que era qüestió de temps fer-la realitat. Que s’hi posarien aviat. L’única certesa, però, és que al 2022 aquest projecte ni té pressupost ni té calendari. I tot malgrat que l’estiu passat el govern Madrenas deia “confiar que les obres començarien a la tardor”Per això, Guanyem Girona proposarem al proper ple que l’Ajuntament agafi el compromís d’engegar aquestes obres abans que acabi l’any i que, en el cas de la pacificació del carrer Bailén, previst en el projecte, es liciti fins i tot abans ja que es tracta d’una obra independent de la mateixa Plaça.

I és que la mobilitat i la necessitat de garantir espais més pacificats a l’Eixample és ja una urgència de ciutat. Al 2020 Guanyem vam aconseguir que Junts es comprometés a tallar un carrer central de l’Eixample un dissabte al mes per provar com podia millorar la situació al barri a nivell de salut, economia i amabilitat. Tot en clau també de lluita contra el canvi climàtic. De tot aquell acord, Madrenas se n’ha rentat les mans. No l’ha complert, vaja. Una “noble” manera de governar i teixir aliances, trobo. En tot cas, aquests dos anys han servit per veure clarament – i més en èpoques com les festes de Nadal – que la proposta de Guanyem es quedava fins i tot curta. Per això, caldria fer un estudi clar i específic sobre els carres de l’Eixample perquè Girona faci un pas endavant com han fet París, Amsterdam o Pontevedra i aposti pel vianant, els vehicles no motoritzats i el transport públic en la zona adjacent al centre de la ciutat. Us imagineu, per exemple, la plaça d’Espanya reformada, un carrer Bisbe Lorenzana pensat en la gent i un Garatge Forné sense que estigui en estat de desús?  Això sí que seria un canvi positiu i transformador per a la ciutat.

I abans d’acabar aquest recordatori-proposta d’avui sobre les reformes de la Plaça Espanya, l’acabament del Parc Central, la marquesina entre edificis, la pacificació del carrer Bailèn i el replantejament de la mobilitat de l’Eixample, deixeu-me fer un “bonus track”: la màquina de tren del carrilet. Sí, aquella que durant tant de temps va recordar a la Plaça Espanya i a l’Avinguda Jaume I altres vies ferroviàries que havia tingut la ciutat. Aquelles que molts ens agradaria no haver perdut i, com a mal menor, recuperar tant aviat com sigui possible. D’aquella màquina, peça de memòria històrica, avui només en sabem que es troba mal endreçada al magatzem de les Brigades Municipals des de fa gairebé set anys. El govern Madrenas n’ha fet silenci. Com si no anés amb la ciutat. Com si de petites i de petits aquella màquina no ens hagués explicat tantes coses i no ens hagués fet volar la imaginació. Com si les places no fossin espais on col·leccionar milions d’històries personals i col·lectives i fer-les present amb objectes, escultures i records. A totes les places? A gairebé totes. Bé, a la Plaça d’Espanya, erma, formigonada i antipatia personificada, avui en dia segurament no. I és que tots aquests retards i mal endreços només serien comprensibles com una enorme obra d’art contemporani entesa com una metàfora per definir l’Estat i les promeses incomplertes dels de sempre.  

La locomotora del carrilet, guardada a l’aire lliure en un magatzem municipal des de fa gairebé set anys

Girona: de la singularitat a l’estranyesa

Aquest desembre ha sigut el de la Covid a casa. Havíem resistit gairebé dos anys però era qüestió de temps que el virus entrés per la porta i ens alterés la rutina d’escola, feina i activitats. Han estat 15 dies, pont inclòs, de restriccions i de passejar per les mateixes parets. Sortida al balcó a estendre roba, mòbil en mà, ordinador a la taula quan la gestió de casa i la mainada ho ha permès i anar-hi posant imaginació. Enmig d’aquesta voràgine, la descoberta que el Bòlit, Centre d’Art Contemporani de Girona, engega un treball sobre persones singulars dels nostres pobles i viles, dirigit per en Julià Guillamon i l’Adrià Pujol, m’ha generat un somriure, com aquells que et venen quan recordes els moments agradables que són formigó armat a la teva vida. 

És cert que, a primera volta, només m’han vingut homes al cap. De singulars, vull dir. També en això hi ha una explicació al voltant del gènere i del poder que, de ben segur, en algun moment de tot aquest treball se’n parlarà. Qui es podia “permetre” ser singular o ser entès com a tal fa uns anys? Els homes. Qui s’ho pot permetre ara? Encara, els homes més que les dones. En la conversa de Twitter que va generar el Bòlit i la seva directora proposant que aportéssim noms, la companya Laia Pèlach va fer referència al “noi del telèfon” que passejava per tot Girona amb un telèfon fixe a la mà. Era un d’aquells que havies de girar els números perquè quedessin marcats (menors de trenta anys ho podeu googlejar, si voleu). De tant en tant, el noi, l’home, es podia aturar i demanar-te que parlessis per aquell telèfon i depenia de la teva benvolença seguir o no el joc proposat. Era comú topar amb en amb ell i comentar-ho a casa quan arribaves. A Girona, tothom ha dit sempre que, d’alguna manera, ell havia sigut l’inventor del telèfon mòbil. A la viquipèdia popular gironina, el mantindrem sempre com “el nostre” inventor del mòbil. Necessito, això sí, que algú en recordi el nom.

El noi del telèfon Foto: Autor desconegut

Tot seguit, a mi em va venir al cap l’home que tot el dia cantava “La Gavina” pels carrers de Girona. Cantava a la Marina Rossell, però estèticament era més un “Pavarotti” o un “Chanquete” de Verano Azul. Primer, amb el cartró de vi a la mà, anys després sobri i més afable. Va ser en Jordi Gran qui em va fer avinent el nom del cantant. Per allò d’humanitzar les persones, que sempre hauria de ser una guia a les nostres vides. Es deia José Cuenca i va viure molts anys a La Sopa mentre de dia es passejava pels carrers del centre de la ciutat cantant cançons populars i d’òpera amb una veu profunda i ressonant que, com a infant i adolescent, t’impactava de ple. El meu record és de veure’l moltes vegades assegut a la Plaça Salvador Espriu, a prop del Mercat, centre de vida i referència de les matinals de Girona i, on, a l’hivern escalfa com a poques bandes de la ciutat.

En aquesta repassada mental ràpida que vaig fer a partir d’aquest sobre el treball del Bòlit, hi va aparèixer també en Cèlio. En Cèlio era un gran personatge de les mobilitzacions polítiques gironines del tomant de segle. Durant una època va anar passant les hores dels seus dies entre les cases okupes de la ciutat, els Casals Independentistes i la Plaça del Vi on sempre hi havia manifestacions i, sinó, ell se les buscava per poder reivindicar alguna qüestió. Va passar èpoques més comunistes i d’altres més anarquistes. Èpoques més lúcides i d’altres en què la malaltia mental li feia passar males estones. Massa. Fos com fos, però, ell sempre volia ser al peu del canó de la lluita social pels drets de totes les persones. I es feia sentir. I més, en una època en què el règim del 78 encara gaudia de prestigi a la nostra ciutat. La ruptura no era “mainstream” i menys si eres un “singular”.

Vist en perspectiva aquests tres casos “singulars” comparteixen una situació clara de problema de salut mental i també d’exclusió social. L’home del telèfon, en José i en Cèlio són exemples perfectes per parlar de singularitat, salut mental i exclusió social. L’Íngrid Guardiola, en Julià Guillamon i l’Adrià Pujol ja ens ajudaran a reflexionar sobre el rerefons de la “singularitat”, però, a mi, ara que estem al mes dels desitjos, sí que m’agradaria apuntar que Girona té camí a fer per ser més inclusiva amb totes les persones que surten de la “normativitat” establerta. Hem avançat i molt com a societat en alguns aspectes. Ja no som, sempre, una ciutat grisa i tancada, que es mirar i remira a si mateixa, però situats allà on som, ens queda molt de camí per oferir un recorregut de vida digne a tothom qui viu a la nostra ciutat.

Ho hem vist aquests últims dies amb el retard de vint dies en l’obertura de l’espai de l’antiga UNED per acollir 35 persones sense llar en plena fred hivernal. El govern de Madrenas no ha estat a l’alçada de les necessitats de les persones sense llar.  Ho hem vist amb el pressupost municipal pensat per al 2022 la ciutat no creix en temes clau com ara els programes i projectes lligats a les cures, l’atenció, la salut mental i la inclusivitat. De fet, fins i tot, s’ha reduït el pressupost destinat a obres per adaptar la ciutat per a persones amb mobilitat reduïda. Ho hem vist en molts detalls. 

Ara, al 2022, no sé si la singularitat és entesa de la mateixa manera que fa trenta anys, quan els singulars eren també part del “nosaltres” i formaven part de la identitat compartida. El neoliberalisme, l’individiualisme i també la pandèmia ens ha fet perdre també bona part d’aquesta xarxa. Ara més que persones singulars, percebem les persones com a estranyes. Ja no formen part del “nosaltres”. Per això, quan penso en un desig per a la ciutat del 2022, inevitablement acabo sempre en fer tot el que estigui a les nostres mans per revertir-ho, perquè la comunitat sigui més comunitat i la nostra vida no depengui únicament de les herències privades rebudes. De la injustícia, vaja. Dels cognoms que tinguis. Perquè sols som més dèbils i, en canvi, junts, fent barri, fent ciutat, amb allò públic pivotant les nostres vides, som forts

Diuen que les alberedes tornaran a obrir camí.

Confiem-hi.

Bon any!

Vista Alegre, molta fressa i poca endreça

Fa anys que el govern Madrenas, ara amb el suport d’ERC, va agafant compromisos amb el barri del Carme-Vista Alegre. Compromisos, benvinguts tots, però que malauradament es queden al tinter. Fem una repassada ràpida a tots ells i, finalment, centrem-nos en la reconversió de l’església de Vista Alegre en un espai cívic i comunitari per al barri, promesa feta fa un any i mig. Una anàlisi factual de la situació que permet extrapol·lar una manera de governar, la dels últims anys, basada en molta comunicació i anuncis i poca concreció a final d’any. 

Comencem pel principi. A finals del 2018, mesos abans de les eleccions, el govern Madrenas presentava al barri la reforma del Pont de l’Areny. La reforma, altament reclamada al barri com inici d’un procés de pacificació del Carrer del Carme, ha quedat en això, en una proposta preelectoral per atraure vots i segueix sense concretar-se en res. Tant és així que de moment el pressupost del 2022 aprovat per Junts, Esquerra i Ciutadans, no inclou cap partida per aquesta reforma. No seria d’estranyar que d’aquí un any, mesos abans de les noves eleccions, visquéssim una nova operació de propaganda sobre la necessària reforma del Pont de l’Areny.

La reforma del pont de l’Areny que incloïa la pacificació del carrer del Carme, un projecte de 2018 que mai s’ha arribat a concretar.

Una situació similar viu el reclamat pont entre el carrer del Carme i Montilivi. Després d’una bona campanya de conscienciació ciutadana, Madrenas es va comprometre a tenir el projecte de pont fet per a finals del 2019. Un compromís que arribava just abans de les eleccions municipals. Altra vegada, la mateixa història. Tres anys després, el pont del Carme-Montilivi que ha de servir per reteixir barris de la nostra ciutat i facilitar l’accés a serveis del veïns de l’est del carrer del Carme, no té prevista cap partida d’execució al pressupost del 2022.

Si parlem dels ponts sobre l’Onyar, cal sumar-hi que, des de fa més d’un any, l’Ajuntament ha tancat per motius de seguretat la passera de la Font del Rei, ideada per a la circulació de vianants. No tenim calendari de quan es realitzaran les reparacions necessàries i per tant no sabem quan es recuperarà aquesta passera que uneix els barris de Vista Alegre i de l’Eixample. Mentrestant, el pas alternatiu pel Pont de la Font del Rei s’ha complicat i molt perquè vianants, ciclistes, patinets i persones amb mobilitat reduïda han de conviure en un espai de vorera molt i molt estret. Tercer pont al barri, doncs, que ni té calendari ni té proposta.

La passera per a vianants de la Font del Rei, tancada des de fa més d’un any. Foto: Marc Martí / Diari de Girona

A tot això, cal sumar-hi que a principis del tots els grups municipals vam votar a favor de la pacificació de la Plaça Catalunya, amb els seus conseqüents efectes pel Carme-Vista Alegre. Una iniciativa que tampoc ha tirat endavant malgrat hi ha un consens que seria un avenç per a la ciutat i segurament permetria idear un projecte de futur i suport per als comerciants del carrer del Carme que ara mateix viuen el carrer com una mena d’autovia dins la ciutat. Ni la Passera de del Font del Rei ni la reforma de Plaça Catalunya compten amb partides al pressupost 2022.

Arribats fins aquí, cal parlar finalment de l’afer de l’església de Vista Alegre. Al juny del 2020, en un acord de totes les forces municipals, vam decidir destinar 400.000 euros per l’adquisició a l’església de Vista Alegre, en desús. Aquesta adquisició havia de servir per solucionar un problema d’espai existent al barri per les activitats que realitzen l’Associació de Veïns del barri l’Agrupament Escolta. Una vegada més, un nou compromís fet pel govern Madrenas. En aquest cas sí amb una assignació per adquirir l’edifici que només necessitava d’una segona partida per adequar-lo. Un any i mig després, però, el que sabem és que tota l’operació està aturada. No hi ha previsió que l’adquisició i l’adequació d’aquesta finca es desencalli a curt termini. De fet, el govern parla ja que la conversió de l’església en un equipament pel barri es podria produir d’aquí a 10 anys i que cal buscar altres locals de lloguer per al mentrestant. Pilota endavant i un nou compromís que s’anuncia sense un calendari clar.

I en aquest cas la situació és encara més preocupant perquè tenim una partida de 400.000 euros aturada. És a dir, tenim uns diners previstos per una operació que a hores d’ara no sembla que s’hagi de fer per la incapacitat de trobar una fórmula d’entesa amb el Bisbat que estan guardats en un calaix. Els equipaments pel barri de Vista Alegre són necessaris. És una mancança de fa temps. Ara bé, si en aquest mentrestant l’Ajuntament és incapaç de tirar endavant l’operació caldrà exigir que aquests diners, els 400.000 euros, els puguem utilitzar per inversions ara i aquí, per ajudar en la sortida de la crisi, per posar els barris al centre, per dinamitzar una ciutat que fa massa que no té cap projecte. No podem permetre’ns el luxe de desaprofitar oportunitats. Ni a Vista Alegre ni a cap altre barri de la ciutat. I sobretot, el que ens cal, és un horitzó i un projecte per a la ciutat. Una estratègia d’on volem ser d’aquí a 10 anys. I dur-la a terme, complint els compromisos que s’adquireixin. Aquest és l’Ajuntament que volem. El futur que necessita la ciutat. 

Participació ciutadana a l’agost

Quan parlem de participació i vida associativa als nostres barris automàticament em venen al cap un munt d’activitats organitzades per les pròpies associacions: festivals, musicals, curses, concursos, activitats infantils, calçotades, festes de barri, etc.

Aquestes activitats són les que donen vida als barris i a la ciutat en general, són les que uneixen a les persones, cohesionant la ciutadania en el procés. En definitiva, aquesta participació veïnal ens fa millors. I tot això es fa gràcies a la dedicació desinteressada de molta gent.

Malauradament aquest brugit d’activitats veïnals ha quedat irremeiablement malmès per la pandèmia. Centenars d’activitats s’han vist cancel·lades i tota l’economia relacionada amb el teixit associatiu s’ha paralitzat. A conseqüència d’això correm el risc que moltes d’aquestes entitats es dissolguin perquè han perdut la seva font principal d’ingressos, en alguns casos davant de la poca flexibilitat del consistori.

Des del meu punt de vista, això és molt preocupant. Retornar la política a la ciutadania a través de la democràcia participativa ens permet avançar com a societat cohesionada, i en bona part aquesta implicació veïnal en el dia a dia de la política de les seves ciutats s’enforteix també gràcies al teixit associatiu present i actiu la resta de dies de l’any.

Una de les propostes que des de Guanyem Girona fem és en la cogestió d’equipaments públics i facilitar l’impuls d’Ateneus i altres centres socials i populars, en benefici de l’apoderament, l’autogestió i la dinamització del teixit associatiu. Facilitar els usos d’equipaments públics  com les escoles i dels espais comuns, en favor de la dinamització dels carrers i places , la participació ciutadana, la cohesió i la socialització. En definitiva, transformar la ciutat buscant el benefici col·lectiu i inclusiu.

A la ciutat de Girona podríem dir que lelement que simbolitza la màxima participació de la ciutadania són els pressupostos participats (excloent la presentació de mocions en els plens, tot i que a posteriori no hi hagi interès per exectuar-se). Malauradament, es tracta d’uns pressupostos amb una gran manca de voluntat política, recursos i problemes metodològics que no han permès desenvolupar-lo com un projecte ambiciós i de ciutat i per això, després de dos anys sense pressupostos participats, ara som en un procés de replantejament total.

“Només hi ha hagut una aportació per part d’un ciutadà en el procés participatiu”

I, tot i que això en un principi és ben necessari, el cert és que el govern de la ciutat ha organitzat unes sessions participatives per a la ciutadania per repensar i fer propostes sobre el nou sistema en ple mes d’agost. Quina ha estat el resultat? Doncs que només hi ha hagut una sola aportació per part d’un ciutadà en aquest procés participatiu.

Tot això són mals auguris per al futur dels pressupostos participats a Girona i per a la participació ciutadana en general a la ciutat. S’ha perdut l’oportunitat d’apoderar la ciutadania, els barris i el seu teixit associatiu i introduir realment una vessant comunitària a la gestió municipal.

No podem permetre posar en risc un valor com aquest a nivell de comunitat, perquè la ciutat la composen tots els barris i per tant el poder de decisió també s’ha de transformar i retornar als seus veïns i veïnes.

El fons invisible

Fa poc més d’un mes, el suplement dominical del diari Ara oferia un reportatge dedicat als vincles de Federico Garcia Lorca amb Catalunya. Al text, de Salvador Giné, s’hi reivindicava, de manera documentada i donant veu a experts en la màteria, la relació estreta que el poeta granadí va mantenir amb el nostre país, que coneixia gràcies a Salvador Dalí i que als seus ulls era sinònim d’avantguarda. L’article es tancava amb exemples de l’actual desmemòria catalana amb Lorca, i amb el següent apunt del periodista especialitzat Víctor Fernàndez: “Les autoritats gironines [referint-se al nostre ajuntament], per vergonya de tots, sembla que no tenen gaire interès a mostrar al públic una de les obres mestres del Lorca dibuixant”. Fernàndez feia referència a “El viento este”, homenatge de l’artista a la tramuntana i petita joia del fons Santos-Torroella que, com la resta de la col·lecció, continua sense exhibir-se al públic, malgrat els esforços que el Museu d’Història i l’Arxiu Municipal han fet per intentar difondre-la amb l’ajut de les noves tecnologies.

El viento ese, l’única obra de Federico García-Lorca en mans de l’Ajuntament de Girona



I és que som a l’estiu de 2021, i d’aquell projecte de Museu d’Art Modern i Contemporani i futura seu del fons adquirit per l’Ajuntament no se’n sap gairebé res, anys després de la controvertida compra. A hores d’ara, no ha arribat a compartir-se mai un projecte sobre el nou museu, ni tan sols ha arribat a veure la llum el pla d’ordenació dels museus de Girona, redactat el 2018 i des d’on, en teoria, explicàvem a la ciutadania el rol clau d’aquest nou equipament en el sistema cultural gironí. Nul·la informació que, per contra, ha anat acompanyada de l’anunci d’inversions majúscules per part de totes les administracions per tal que, sense un debat previ amb el sector i amb experts, sense cap projecte museístic o museològic conegut sobre la taula i sense haver determinat amb rigor si aquell era l’emplaçament adequat per a una iniciativa com aquesta, la Casa Pastors, davant de la Catedral, esdevingués la seu d’aquest futur museu. 2 milions d’euros de les arques municipals, més els 2 milions de la Diputació de Girona, més els 800.000 de la Generalitat, durant el que probablement haurà estat, en perspectiva, una de les èpoques més dures per a tot el sector cultural des de la recuperació de la democràcia.


Però, com dèiem, la garantia econòmica per sufragar l’operació de la Casa Pastors tampoc no ha ajudat les gironines i gironins a saber on són. D’entrada, no ha servit d’empenta per tal que el govern de la ciutat s’hagi decidit a explicar-nos què és allò que anem a fer, i per què ho volem fer allà. Després, l’operació ha acabat topant amb la interrupció de les extraordinàries excavacions arqueològiques en aquell espai, obligant a haver de fer, en el millor dels casos, plans a mig termini. I per acabar-ho d’adobar, el grup municipal socialista proposava fa pocs dies un nou emplaçament per al projecte, el garatge Forné (antiga SEAT), tot descartant definitivament la Casa Pastors i buscant, de ben segur amb la millor de les voluntats, fer-se seu el propòsit d’eixamplar el centre urbà i no continuar ubicant totes les propostes culturals en un sol barri.


En un ciutat que no té rumb, tot plegat succeeix d’una manera natural. Ni tan sols cal del soroll de l’oposició. Si qui dia passa, any empeny, un projecte d’aquesta magnitud evidentment té problemes per aixecar el vol. Les veïnes i veïns no comprenen l’operació, ni la justificació de la inversió en un moment com l’actual. No albiren amb claredat els guanys i els beneficiaris. I en conseqüència, no hi intueixen cap lideratge, indispensable per mantenir la confiança amb els moviments del consistori. I si aquesta pot ser la percepció de la ciutadania, imaginem-nos la del sector artístic i cultural, en especial els col·lectius més precaritzats, siguin de l’àmbit de la formació, de la creació o de l’exhibició en qualsevol disciplina. A Girona, a la demarcació i més enllà. 


I mentrestant, la col·lecció Santos Torroella resta invisible i el seu fons documental, inaccessible. Deia Sèneca que cap vent no és favorable a qui no sap on va. I és així com “el viento este” romandrà quiet i a l’ombra, amb ànsia de bufar un temps nou a la ciutat.