L’aposta ‘fast food’ del Girona FC

Divendres, com sempre, seré a Montilivi animant al meu equip. Divendres, com sempre, cantaré eufòric els gols del meu equip. Divendres, però, la resta d’aficionats em trobaran molest, fins i tot abans que comenci a rodar la pilota, per culpa del meu equip.

Per què, es preguntarà molta gent que sap que soc un orgullós seguidor del Girona. Doncs perquè ahir l’equip de la nostra ciutat -el meu equip- va anunciar un acord de patrocini amb la multinacional de menjar escombraries McDonald’s. Però la cosa va més enllà, McDonald’s es convertirà en el patrocinador exclusiu del Futbol Formatiu del Girona! Segons el comunicat emès, l’aliança entre el club de futbol i la cadena de menjar ràpid es fonamenta en els valors comuns de “la companyonia, la perseverança i el treball en equip”.

Desenganyem-nos, “companyonia, perseverança i treball en equip” són paraules buides. Encara ho són més quan surten de la boca d’una empresa que fomenta hàbits alimentaris gens saludables i antagònics amb l’esport, que posa en perill el delicat equilibri mediambiental del món arrasant-ne el seu principal pulmó o que cronifica el treball més precari tot i els ingents beneficis. Com deia, paraules buides que no encaixen amb els valors que defensava, i que hauria de seguir defensant, el Girona FC.

Però això no és tot. Aprofito també que m’he animat a escriure aquestes línies per denunciar un altre comportament tòxic del club que tant m’estimo: el Girona FC envia publicitat de cases d’apostes als socis per correu electrònic. Però el que encara és més greu, entre aquests socis també hi ha aquells que són menors d’edat! Com tothom sap, al club el patrocina Marathon Bet, una empresa d’apostes. També és àmpliament conegut el perill que suposen aquest tipus d’activitats pel seu caràcter addictiu. Dia sí dia també coneixem històries de vides arruïnades per culpa del joc online.

Fragment d’un dels correus electrònics fomentant el joc online als socis del Girona FC

Que al meu club el patrocini una casa d’apostes em sembla execrable. Que aquest mateix club enviï publicitat a menors animant a adoptar un hàbit sabudament perillós com és el joc és intolerable.

Com a educador sempre he entès l’esport com una eina magnífica per introduir valors positius entre el nostre jovent. Valors que en un futur col·laboraran a fer una ciutat i un país millors. És per això que em preocupa que el Girona FC, el meu equip, hagi abdicat de fomentar-los i que per contra s’aliï amb empreses multimilionàries que representen tot allò diametralment contrari als valors de l’esport. Per uns patrocinis sucosos no s’hi val tot.

Divendres, com sempre, seré a Montilivi animant al meu equip. Divendres, com sempre, cantaré eufòric els gols del meu equip. Divendres, però, el meu equip em representarà una mica menys a mi i a la meva ciutat.

Un any de Guanyem: de la llavor a l’escorça

8.311 vots i 6 regidores i regidors amb només set mesos de vida

És curiós però gairebé tots els grans dies de Guanyem Girona coincideixen amb llevantades. En vam tenir a l’acte de presentació de la candidatura en un Teatre Municipal ple de gom a gom, en vam tenir l’últim acte de campanya a la Plaça Independència i, l’altre dia, que feia un any del naixement de Guanyem els carrers tornaven a ser plens de bassals i botes d’aigua. Potser una de les poques excepcions va ser precisament el 22 d’octubre de 2018, la data en què desenes de persones vinculades a espais socials, polítics, veïnals i culturals de la ciutat vam fer públic un manifest al Saló de Descans del Teatre Municipal on reclamàvem l’impuls d’una candidatura municipalista, aglutinadora, d’esquerres, republicana i transformadora. Reclamàvem guanyar Girona per a la seva gent.

L’aparició de Guanyem, com la d’una llevantada, no va deixar res exactament al mateix lloc. Amb tota l’empenta de desenes de persones que esperaven el projecte com l’aigua a la primavera, Guanyem es va posar a treballar en assemblees, comissions i coordinadora i va anar engreixant un projecte que avui compta ja amb prop de 250 persones adherides a la ciutat i d’un manifest fundacional amb més de 700 signatures. Guanyem va servir com a espai per crear una llista electoral que és qui lidera l’oposició després de quedar en segona posició als comicis amb un suport de més de 8.000 vots. Una fita que a la ciutat només havien aconseguit «convergents» i «socialistes» demostrant que és possible que una tercera mirada política, transformadora, participativa i ecologista alhora que arrelada al dret a l’autodeterminació de Catalunya, pugui arribar a liderar un govern a la ciutat.

Tanmateix, Guanyem Girona és moltes coses més. És un projecte d’organització que va més enllà del que passa al ple municipal. Són els somriures, la complicitat, les postreunions picant alguna cosa, el voluntariat per organitzar assemblees i dinars populars a les places i escoles dels barris de la ciutat, són les tonelades de propostes per fer una Girona de la gent, són els nervis, la passió i les ganes, la política en majúscula, aquella que es vincula a les persones i al territori, són les llàgrimes de saber que tenim veïnes i veïns a la presó i a l’exili per com pensen, és la indignació per unes Fires que exclouen tothom qui s’estima la Copa, és l’alegria d’una nit de maig al carrer Santa Eugènia quan toquen les dues de la matinada, és la ressaca de tot plegat i del que vindrà, és tota aquella gent amb qui encara ens hem de conèixer, les portes obertes amb el veïnat i les converses sobre detalls i polítiques de ciutat. Són manifestacions, suport mutu i abraçades, imprescindibles si ens volem cuidar. 

Guanyem és tot i pot ser més, tot allò que nosaltres vulguem. Com una llevantada, sabem que hi és, que vindrà i que ens portarà l’aigua que la terra necessita. Sense terrabastall, però amb convicció que el món que portem als nostres cors podrem fer-lo realitat. I no ho dubteu: ja hem començat a guanyar.

Per molts anys, Guanyem. 

Girona, una capitalitat en llista d’espera

Una capital de demarcació com Girona no ho és només perquè ho digui administrativament un Estat. Com l’autoritat, la capitalitat és un concepte que una ciutat ha de guanyar-se i saber mantenir. La capitalitat va lligada a conceptes com lideratge, respecte, influència, cooperació i generositat. En aquest sentit, en els últims vuit anys Girona ha excel·lit en la capitalitat “independentista”. Crec que és un reconeixement fet per molts, d’aquí i d’allà, que Girona ha tingut un lideratge nítid per assolir la República Catalana. I això és de destacar.

Ara bé, en el dia a dia de la ciutat el lideratge que es pressuposa a una alcaldia i a un govern hauria d’abraçar moltes coses més de les que hem viscut darrerament. Hi he pensat a partir de dos debats que s’han generat a les xarxes socials aquest cap de setmana però que venen de lluny: el futur hospital públic Josep Trueta i la precarietat de personal i de recursos amb què conviu el cos de Bombers a la zona de Girona els cap de setmana i festius. Són dos temes que afecten necessitats centrals en la vida de totes i tots, la salut i la seguretat, que són competència de la Generalitat i sobre els quals l’Ajuntament hi té a dir.  

Una capitalitat que creu en si mateixa es preocupa per temes com la sanitat pública i la salut del Parc dels Bombers. Com ho fa del cabal de l’aigua del Ter, que es troba en mínims històrics, o de les línies educatives que la Generalitat tanca any rere any amb arguments dubtosos a l’escola pública gironina. Els últims dos exemples d’aquest curs: l’Institut Narcís Xifra i l’escola Dalmau Carles, situats en barris amb més índexs de pobresa de la ciutat. Crec que tots aquests temes es mereixen una alcaldia que no basi el seu lideratge en ser diputada al Parlament de Catalunya, amb poca incidència i zero visibilitat, sinó en sortir públicament a reclamar millores en aquests serveis bàsics i públics a la nostra ciutat. Fer-ho inexcusablement alhora que es visiten polítics i tècnics del govern català de forma continuada per posar fil a l’agulla a solucionar els problemes que de ciutat.  Aquesta setmana, per exemple, Marta Madrenas haurà estat dilluns, dimecres i dijous (més de la meitat dels dies) al Parlament debatent temes de país, sí, però sense abordar les necessitats de la ciutat. 

L’exemple del Trueta fa feredat. L’acció del govern municipal ha sigut únicament justificar que Domeny és un bon emplaçament, amb bona part del sector professional i d’usuaris en contra, sense que s’hagi pogut aconseguir forçar un calendari que concreti el termini i el pressupost de les obres ni tampoc una taula de municipis que faci un seguiment del projecte. A Can Gibert moltes famílies han hagut d’enviar la mainada a altres escoles malgrat a l’hora de la veritat el Dalmau Carles hagués tingut infants suficient per mantenir les dues línies d’escolarització pública i, al Parc de Bombers, malgrat les promeses de la Conselleria de JxCAT, la situació continua precària. A hom li queda el dubte de si aquest desinterès és manca de lideratge o, el que seria pitjor, un interès relatiu en els serveis públics més bàsics com són l’educació, la sanitat o l’accés de l’aigua.  

Ens cal una  nova manera de governar i de liderar, una que pensi que a les institucions supramunicipals no només se la justifica sinó que se’ls demana respostes.  He posat exemples i això que no he esmentat fins ara la no finalització del Parc Central, la remodelació de la Plaça Espanya i els canvis pendents de la Plaça Poeta Marquina, on fa 18 anys que les llicències de bar van caducar.  La ciutat és plena de reptes, de necessitats i de reivindicacions. Malauradament, però, el govern de la ciutat milita en el silenci i en una gestió francament millorable. 

La Devesa, un repte que cal afrontar d’arrel

Una de les àrees de gestió municipals de les quals he assumit fer el seguiment és la de Sostenibilitat. La situació d’emergència climàtica fa que aquesta hagi de ser una àrea clau en el proper mandat. Avançar cap a la sobirania energètica, el repte de la municipalització de l’aigua o la gestió dels residus seran sens dubtes línies de treball claus en el mandat que hem començat. Entre les meves prioritats, però també m’he fixat la de treballar perquè la Devesa esdevingui realment allò que volem que sigui: un parc urbà per gaudir-ne des del respecte.

Pel que fa a la Devesa el govern ja ha mogut fitxa o, més ben dit, ha dit clarament que no vol que la fitxa es mogui. No vol tirar endavant definitivament un pla especial que ja està aprovat inicialment i no sembla que tingui cap interès en avançar per eliminar els usos que més impacte negatiu tenen sobre la Devesa. Per això, amb un govern en minoria entenc que és fent front des de l’oposició que avançarem. És per això que a l’estiu vam posar fil a l’agulla i vaig proposar a ERC i PSC treballar conjuntament una proposta per la Devesa.

Per començar tenim les eines de planificació i gestió que ens ajuden a dibuixar el parc que volem, planificar-ne el desenvolupament i organitzar-ne la gestió, garantint una coherència en tot plegat. El pla especial, malgrat els seus defectes i sense tenir clar si era o no la millor opció, pretenia ser aquest dibuix de futur i ens donava una guia per arribar-hi. El reglament d’usos (l’actual o el que calia vincular al pla especial), ens hauria de permetre regular què hi ha de passar i què no al parc tenint en compte què volem que sigui en el present i el futur. Les eines, doncs, poden ser aquestes o unes altres però està clar que necessitem saber què i com volem que sigui la Devesa en el futur i com l’hem de gestionar per aconseguir-ho. I en aquest punt, el debat dels usos és clau i ha estat i és el pal de paller de totes les reflexions, processos, debats i discussions a l’entorn del parc, malgrat que els governs sovint han volgut evitar-ho. Anem-hi, doncs.

Comencem per parlar del mercat que dimarts i dissabte té lloc a la Devesa. És un mercat defensat per uns i qüestionat per altres, un mercat que tal i com ja hem apuntat moltes vegades cal repensar. Una bona opció podria ser mantenir-lo a la Devesa només un dia a la setmana, reduint-ne el nombre de parades i essent més exigents amb l’impacte d’aquestes (neteja, presència de cotxes i camions…). Alhora es podria combinar amb altres mercats més reduïts a altres punts de la ciutat (Montilivi, Sant Narcís, Eixample?), seguint l’experiència exitosa del Mercat de Can Gibert.

Seguim per tot el que suposen les Fires de Girona a la Devesa. D’entrada hi ha el compromís adquirit pel govern -que ja ha incomplert una vegada-: l’allotjament dels firaires i acompanyants al parc durant tot el període de fires. La solució no és tan difícil com ens volen fer creure. A la majoria de fires del país els firaires no s’instal·len a viure en l’espai on es fan les fires. Només cal la valentia d’informar d’aquest fet als firaires i la persistència per fer-ho complir. Tanmateix, ens sembla bona idea oferir alternatives gratuïtes com l’aparcament de caravanes habilitat a Domeny i el seu entorn o de pagament amb acords amb els allotjaments de la ciutat o l’entorn. En segon lloc, cal plantejar alternatives a la ubicació de les Fires per reduir l’impacte negatiu que tenen sobre el parc: utilitzar els aparcaments a l’entorn del parc, reduir el nombre d’atraccions, mantenir dins el parc en determinats espais només les atraccions de menys volum, evitar la coincidència amb la Fira Comercial o tancar el trànsit en alguns carrers propers per disposar de més espai. Aquestes són algunes de les opcions que des de Guanyem Girona hem posat sobre la taula. 

Finalment, també cal abordar l’ús que Fira de Girona fa habitualment -i ocasionalment també l’Auditori- fan del parc, així com la resta d’activitats que s’hi realitzen de manera puntual. En aquest sentit, el que cal sobretot és planificar quina és aquesta ocupació, limitant tant el nombre d’esdeveniments i l’espai que utilitzen i establint una programació anual més o menys estable que en faciliti la gestió i doni seguretat i tranquil·litat al veïnat. Per això, cal tenir en compte l’impacte que tenen tant pel parc en sí com a nivell de sorolls, trànsit… Entenem que té sobretot sentit realitzar activitats que donin vida al parc respectant el que és i que, per tant, generen una interacció positiva amb l’entorn que dóna sentit al fet de fer-los a la Devesa i no a qualsevol altre lloc. Recordem a més la demanda que es portava a ple aquest estiu per part de les entitats veïnals de la ciutat, cal repartir les activitats culturals, esportives i de tot tipus per tota la ciutat. 

En tot cas, a més d’abordar i posar fil a l’agulla a tots aquests debats, el que cal a la Devesa són actuacions immediates, solucions temporals que no van a l’arrel del problema però que són igualment necessàries. Aquí és on sembla que el govern està disposat a treballar i per tant hem d’exigir concrecions i els recursos necessaris per tirar-les endavant. Una il·luminació adequada i la renovació i adequació de bancs i altre mobiliari són urgents, però també cal concretar la proposta d’un espai per gossos (i fer efectiu l’altre compromís incomplert en relació a l’Agility, encara instal·lat a la Devesa); una zona de pícnic ben adequada i estructures per l’oci infantil inclusives que donin joc al parc o que promoguin l’esport, juntament amb itineraris saludables que esdevinguin un bon complement al parc de salut que els veïns hi van fer instal·lar a través dels pressupostos participats. Són algunes de les actuacions que es poden fer de manera immediata i ajudaran a recuperar la Devesa com un espai de passeig, de lleure i esport, un espai agradable per gaudir-ne des del que és, un enorme parc urbà amb una llarga història que, potser també, caldria fer conèixer i recordar.

PD: Des de Guanyem creiem que els temes de ciutat han de comptar amb la cooperació, coordinació i consens de tots els agents polítics i socials per tal de trobar les solucions òptimes.

Porta a porta, cal seguir avançant

Al maig de 2017, després de molta insistència per part de moviments ecologistes i de la CUP-Crida per Girona, s’iniciava el que es va plantejar com un pla pilot de porta a porta a la Vall de Sant Daniel. No era el que alguns de nosaltres volíem. Les característiques quasi úniques de la Vall enteníem que feien que els resultats i l’experiència fossin poc extrapolables a la resta de la ciutat i a més el govern convergent ni tan sols es plantejava la possibilitat d’ampliar el porta porta en un futur més o menys llunyà a la resta de la ciutat (a excepció de Campdorà).

Després de demanar-ho en diverses ocasions als plens, el novembre de 2018 el govern feia públic una valoració de l’experiència, amb dades que avalaven l’èxit de la proposta, que havia permès augmentar fins al 81’32% la recollida selectiva i reduir fins a un 3,58% el nombre d’impropis (és a dir els residus que s’han barrejat i no corresponen amb la fracció pertinent) al barri. Finalment aquest estiu hem pogut consultar el detall dels resultats quan el govern ens n’ha fet arribar una presentació de conclusions. Les dades són realment positives, sobretot si les comparem amb la resta de la ciutat, que recull només un 38,75% de selectiva amb fins un 17,08% d’impropis. Molt lluny,  doncs, dels objectius que ha marcat la Unió Europea que obliga als països a assolir un mínim d’un 50% de selectiva l’any 2020 i fins i tot per sota de la mitjana de Catalunya que el 2018 va ser del 41,8%. Precisament, tot just fa uns dies el diari ARA dedicava un article a la gestió de residus on destacava aquestes dades i plantejava que fins a 200 municipis catalans han implantat el porta a porta i en aquests l’índex de recollida mitjà és del 61,23% en contrast amb el 35,68% dels que utilitzen altres sistemes.

Amb aquestes dades, sembla evident que una gestió dels residus més sostenible és un repte pendent i urgent a la nostra ciutat. Malgrat això, i tot i l’èxit del sistema porta a porta a Sant Daniel, el govern només ha contemplat ampliar-lo en alguns barris com Campdorà o la Pujada de la Torrassa (pendent des de fa temps), o altres amb cases unifamiliars com la part antiga de Sant Narcís, Palau i Puigvistós. En canvi, mentrestant, ha fet nous invents com els anomenats contenidors intel·ligents o les minideixalleries (instal·lats uns i altres a portes de les passades eleccions) amb resultats encara incerts.

Des de Guanyem estem convençudes que és hora de fer una aposta clara en la gestió de residus. Ens cal urgentment establir un pla ambiciós amb un desenvolupament gradual que abarqui tota la ciutat, que aspiri no només a complir amb els objectius europeus sinó anar més enllà, tal i com requereix l’emergència climàtica en què ens trobem i que cada vegada té més efectes també en el nostre territori. El Waste in Progress, el congrés sobre residus que ha tingut lloc a Girona els darrers anys, ens ha portat exemples a seguir com el cas de Parma, del qual ja parlava en aquest article, que, basant-se en el porta a porta, incorporava molts altres sistemes complementaris per donar resposta a les diferents realitats i necessitats dels barris, els habitants, els comerços i els grans productors (hotels, hospitals, restaurants…) de la ciutat.

El que és evident és que no podem conformar-nos amb les dades actuals a la nostra ciutat i que canviar-les exigeix molt més que anar fent proves aquí i allà. El 2020 finalitza l’actual contracte de neteja amb Girona + Neta (empresa mixta amb FCC de Florentino Pérez com a soci privat del 80%) i serà un moment clau. La feina ha d’estar feta abans per poder establir ja una nova gestió, passi per un contracte o per la gestió directa, que tingui en compte les característiques d’aquest nou sistema, que ens ha de permetre posar-nos el nivell de ciutats com Parma amb un 80% de recollida selectiva i continuar avançant en aspectes com la reducció i la reutitilització dels residus on encara tenim molt camí per córrer.  

Camins gironins que ara s’esvaeixen

A dia d’avui la connexió entre els barris de Girona es pot fer de manera prou flexible: hi accedim a peu, en bus, en cotxe, en bicicleta i ara cada cop més també en patinet. Però si rebobinem una mica més d’un segle ens n’adonarem que la gent abans feia servir majoritàriament circuits. Senders, camins o corriols que s’utilitzaven per agilitzar els desplaçaments perquè no hi havia una planificació de carrers a la ciutat pensada per anar d’un barri a l’altre.

Tot i el creixement urbà i la pavimentació conseqüent, aquests caminois s’han continuat utilitzant lliurement. Però aquesta naturalesa feréstega dels passos que els ha salvat del ciment també ha significat que sovint quedin fora dels plànols i a dia d’avui ens trobem que de cop i volta alguna persona ha decidit apropiar-se’n i privatitzar un camí utilitzat pels nostres pares, avis i besavis. Són camins que han adquirit un dret de pas històric però que estan desapareixent perquè hi ha propietats adjacents que en mouen les fites o es construeixen tanques per tallar-ne el pas.

Un ramat passa pel corriol que uneix Montjuïc, la Pujada de la Torrassa i La Vall de Sant Daniel. Actualment un particular n’ha barrat el pas a les veïnes i veïns. Foto: Josep Jou Parés, 1920-1936

Malauradament aquests fets provoquen que la connexió tradicional entre barri feta pas a pas, dia a dia, pels propis veïns i veïnes durant generacions queda interrompuda. A Girona  normalment es tracta de senders curts, però de gran importància per enllaçar més fàcilment algunes de les zones més abruptes de la ciutat com ara la Vall de Sant Daniel, La Pujada de la Torrassa, Montjuïc o Torre Gironella.

És important que des de la institució més propera a la ciutadania, l’Ajuntament, es confeccioni un catàleg de camins d’ús públic per garantir que es preservin i que els nostres fills i néts també els puguin trepitjar d’aquí dècades. L’immobilisme de la institució i la manca d’un document que deixi per escrit que aquests corriols ens pertanyen a totes i tots pot provocar que la política de fets consumats que representa un reixat o una tanca ens acabi portant a la pèrdua irremeiable d’un patrimoni cultural i històric de la nostra ciutat.

Al camí de la Font d’en Pericot, que connecta La Vall de Sant Daniel amb Torre Gironella també hi ha conflicte entre la construcció d’un particular i el lloc de pas històric.

La Llei municipal i de règim local preveu els inventaris municipals de corriols com a instrument fonamental per a la defensa dels camins públics. Per això des de Guanyem Girona vam reclamar al plenari municipal del passat 9 de setembre que l’Ajuntament actuï de manera decidida i urgent, confeccionant aquest catàleg. Preservar la connexió tradicional entre barris és preservar un bocinet de la nostra història en comú.

Una tornada a l’escola plena de reptes

Comença un nou curs. Sempre, abans d’iniciar-lo, cal reflexionar sobre els temes pendents de l’any anterior, marcar-se objectius pel següent i definir estratègies per aconseguir que es compleixin.

I aquest any, a Girona ens en queden molts, de temes educatius pendents. El curs anterior es va iniciar un treball sobre la segregació escolar en el marc del Consell Municipal d’Educació, esbossant estratègies de treball, però aquest any amb prou feines hem avançat per resoldre-ho. I aquest no és un problema que pugui esperar. És indispensable que aquest curs fem mans i mànigues per trobar mecanismes que permetin millorar la situació en algunes escoles amb una alta concentració d’alumnat nouvingut i necessitats educatives específiques.   

En els dos cursos anteriors vam assistir a la pèrdua de línies escolars de P3 en escoles públiques de la ciutat. No podem restar impassibles davant aquesta situació, que, a més, afecta escoles amb un alt índex de complexitat socioeducativa. Des del Consell Municipal d’Educació caldrà que es vetlli perquè aquesta situació no es pugui tornar a repetir, i instar a la regidoria d’educació que sigui especialment bel·ligerant en aquest punt amb les administracions superiors.

Els regidors de Guanyem Cristina Andreu i Pere Albertí han visitat les escoles de Girona en aquest inici de curs

Cal també que comencem a treballar els temes educatius en aquells espais no formals, als barris i als espais de lleure. Perquè el procés educatiu no s’acaba quan les criatures deixen el centre escolar. En aquest espais l’Ajuntament té plenes competències i per tant es pot crear i aplicar un programa per tal d’incentivar que totes les noies i nois de la nostra ciutat tinguin les mateixes oportunitats educatives i de lleure. A més, estem convençuts que la solució a molts dels temes que preocupen a la ciutadania actualment, cal que es treballin des d’un punt de vista educatiu quan encara som petits.

És per això que, una vegada més, des de Guanyem remarquem la importància cabdal de les escoles bressol en el procés educatiu. L’Ajuntament té plenes competències en l’etapa més esponjosa de la infantesa i per això reiterem que cal que hi fem una aposta ferma, augmentant els recursos personals i materials. L’etapa 0 a 3 anys és primordial en l’adquisició d’hàbits que ens definiran en el futur com a ciutadans i ciutadanes i és també on les diferències socials comencen a repercutir en el desenvolupament dels infants.

Finalment, creiem que cal donar una sacsejada als recursos educatius municipals per tal que esdevinguin una eina útil i assequible per a totes les escoles de Girona.

Girona: la revolució dels detalls

Hi ha una certa visió política que atorga a l’esquerra la capacitat per assenyalar i plantejar els canvis estructurals i a la dreta i/o al liberalisme la capacitat de gestionar el dia a dia i els detalls d’una ciutat. És una mena de teoria mai corroborada que algunes tribunes, del poder i amb poder, procuren fer anar per mitjans de comunicació. Tanmateix, si passem a la realitat i agafem d’exemple Girona veurem que la teoria queda invalidada i és que des que Convergència, primer, i els seus hereus Junts per Catalunya, tot seguit, han ocupat el govern municipal els drets més bàsics com ara l’accés a la llum, la gestió del dia a dia de carrers, jardineria, les escombraries i la seguretat ha empitjorat.  

I aquesta no és una visió apriorística, sinó que el naixement de col·lectius com Més Barri i menys pisos turístics al Barri Vell, el Sinidcat de Llogaters a la ciutat o la Plataforma per la Dignitat a Font de la Pòlvora, l’increment de queixes reiterades a les xarxes socials referents a l’estat de conservació de l’espai públic com demostra l’èxit de perfils com @gironajanomola o la bústia de queixes del mateix Ajuntament i la incapacitat per reduir els índexs de pobresa i desigualtat a la ciutat així ens ho ratifiquen.  Avui, malgrat el relat de “la ciutat dels 100.000″, la deixadesa de la ciutat va in crescendo. Així, per posar un exemple més, només un 30% de les inversions pressupostades pel 2018 es van acabar executant l’any passat.

Avui, malgrat el relat de “la ciutat dels 100.000″, la deixadesa de la ciutat va in crescendo

No diré res de nou si explico que alguns aspirem, amb els aprenentatges del gran sociòleg Immanuel Wallerstein, mort aquesta setmana, a canviar l’estructura dels sistemes que ens dominen. Tanmateix, aquest canvi ve des de molts fronts i, poc a poc, hem entès que ens cal també una revolució en els detalls. Als pobles i ciutats, al nostre dia a dia. Amb l’experiència de regidor que tinc estic convençut que les opcions republicanes i transformadores com ara Guanyem Girona són les que tenen més capacitat per excel·lir no només en els “grans canvis” sinó també en els detalls. Per la passió que hi posem però també per les idees que produïm.

Per exemple: ens cal explicar com farem de les places llocs més agradables davant la desatenció de l’actual equip de govern, com recuperarem una ciutat més neta, amb menys trànsit motoritzat i il·luminada que sigui, per tant, més segura. Una Girona que cregui realment en una nova gestió de residus que no deixi contenidors desbordats cada vespre a la majoria de barris o on la gent no pateixi per accedir a un dret com són la llum o l’habitatge. Tenim idees (mireu el programa) i referents d’on aprendre (Celrà, Viladamat, Badalona i Sabadell el passat mandat…). Ple rere ple i reunió rere reunió plantegem aquestes propostes. Ho fem convençuts que governi qui governi ens cal recuperar la política que no en deixa passar ni una. La política del dia a dia, que és capaç d’elaborar un Pla Estratègic a 10 anys vista però que no per això no s’aixeca excel·lint cada dia.

“Cal explicar com farem de les places llocs més agradables davant la desatenció de l’actual equip de govern, com recuperarem una ciutat més neta, amb menys trànsit motoritzat i il·luminada que sigui, per tant, més segura

La revolució que desitgem, la que posa la vida al centre, passa, doncs, per redistribuir la riquesa i polítiques de canvi estructural però també per fer una ciutat on la “deixadesa” deixi de ser el substantiu que més fa servir el veïnat quan t’allunyes de les tanques publicitàries i les rodes de premsa. Una ciutat a un sol ritme. Com una roca, com un cor que batega a ritme a constant, que mou el cos, que ens fa estar orgullosos de la nostra ciutat.  Si nosaltres no liderem els detalls, algú altre farà veure que ho fa, encara que a l’hora de veritat governi per a pocs i no per a molts

Vacances 3.0: aprenentatges per a Girona

Poc més de dues setmanes. Temps suficient per gaudir d’un dret que malauradament avui en dia no tots els treballadors i treballadores tenen: les vacances. El pare sempre deia que esperar les vacances com un element alliberador era pensament «petit burgès» però el cert és que les vacances són un dret fins i tot per Ada Colau. Clar que sí. Ara bé, un altre debat és el de què fem durant les vacances. En temps de canvi climàtic i impacte ambiental dels 30.000 viatges diaris en avió, d’Instagram i de model cultural atomitzat i individualitzant, alguns hem recuperat la bella (ciao) aposta de fer les vacances a partir de la xarxa més propera d’amics i familiars que porten inevitablement a tres escenaris: Empordà, la Vera Alta del Guadiana i el Gran Bilbo. Tres indrets diferents en tots els sentits i amb tots els sentits: ja sigui a nivell urbà, cultural, lingüístic, polític o ambiental, però que ens ajuden a aprendre també pel futur de les ciutats de la gent que guanyarem. Sense intenció de fotre gaire la murga, deixeu-me compartir un parell o tres d’aprenentatges que crec útils per a Girona. De més detallat i concret a més conceptual.

“Tres indrets diferents en tots els sentits i amb tots els sentits: ja sigui a nivell urbà, cultural, lingüístic, polític o ambiental, però que ens ajuden a aprendre també pel futur de les ciutats de la gent que guanyarem”

Parcs infantils: Deixant de banda el pop de Barcelona, si mai passegeu per Bilbao us encomano a fixar-vos en el disseny i l’aposta pels parcs infantils que ha fet aquesta ciutat i les que l’envolten. Sense pensar que són els millors del món, ja sabeu que ja ho diuen ells, la versatilitat, originalitat, dimensió i materials que trobareu en els parcs infantils de la capital biscaïna són clarament envejables. Una aposta a la qual cal sumar-hi l’adaptabilitat i, per tant, inclusió d’aquests espais de joc per a infants amb mobilitat reduïda. Un luxe que brilla enmig de l’antiga capital industrial que es terciaritza a marxes forçades. Transformació que fa, com una vegada més els seus pobles veïns també fan, amb una altra premissa que a Girona falla: cuidar el carrer com a espai públic: neteja, jardineria, material urbà… Perquè una aposta com aquesta no és només estètica sinó que també ajuda (i molt) en aquest debat tendenciós que tenim aquest estiu i que han titulat amb el substantiu seguretat. Un debat que no hauria de ser de mantes sinó de qualitat de vida.

El Parc infantil de Zorrotza, a Bilbao.

Cultura i festa major: Ja sigui a Viladamat o a Bilbao hi trobem festes majors enteses des de la perspectiva comunitària on el més important és entendre l’ocasió com una aposta cultural única que engreixa lligams entre la gent. La festa no va d’estrelles i més enllà de «tanganes» és bo de destacar com el feminisme ha penetrat aquests espais lúdics i com es fa ús de tots els carrers, tots, per diversificar les activitats i, si cal, incloure-hi reivindicacions socials elementals. La festa es fa recuperant tradicions i innovant en espais icònics com són les txosnes en el cas de Bilbo o la plaça del poble en el cas empordanès. Amb llibertat d’expressió i pels presos polítics malgrat les alteracions de l’Estat. Tot plegat atrau visitants, també, però aquests sempre queden inclosos dins una proposta que no està pensada en clau turística sinó en clau d’enfortir la perspectiva de poble, barri o ciutat. A Girona tenim base per fer un pas més i després d’anys de mantenir una mateixa aposta innovar per traçar una proposta que enxarxi més gent i cultura per Sant Narcís.

Comunitat: Viure les vacances mentre els governs europeus decideixen que rescatar persones al mar -si no es tracta d’un iot a la illa de Mallorca– és il·legal et produeix un regust agredolç. Per això potser es fa més necessari que mai reivindicar la idea de col·lectivitat i família que tenen encara avui en dia en societats com l’extremenya a l’alçada del Guadiana. Amb d’altres crítiques possibles en els rols existents en aquestes comunitats, la capacitat que tenen de teixir complicitats i suport mutu entre famílies i amistats són una lliçó més que interessant en època de deshumanització. Per això, la dèria d’hores de conducció ha sigut pensar també com des de les institucions podem ser força motriu d’aquest «modus vivendi». Si ens imaginem una ciutat que cuida, ens hem d’imaginar una ciutat on ningú es troba sol fent camí. Una comunitat enxarxada, uns barris vius i uns drets garantits. Allò públic, allò comunitari, allò que ha de moure l’acció de l’Ajuntament i tenim una legislatura per fer-ne via.

Si ens imaginem una ciutat que cuida, ens hem d’imaginar una ciutat on ningú es troba sol fent camí

De pensaments i reflexions les vacances sempre en van plenes. Ja ho veieu i ja ho sabeu. Exemples n’hi ha per parar un tren (digne com el que es mereix Extremadura). Motius pels quals el discurs errejonista té més futur que el d’Iglesias en zones rurals de l’Estat en la competència que vindrà amb l’extrema dreta, de la desinformació imperant sobre què passa i què ha passat els últims anys a Catalunya, l’estranyesa que provoca que parlem la nostra llengua materna, el català, o la dificultat existent al País Basc per qualsevol projecte emancipador observant la qualitat de vida existent. I això que, una vegada més, han liderat una lluita com era la presència del G7 al País Basc Nord. Titulars per debats de fons que es poden fer qualsevol nit d’estiu sense pressa i amb una taula, cadires, refrigeri i, perquè no, algun Cuba Libre. I que podem abordar, a partir d’ara, a qualsevol cantonada de la ciutat dels quatre rius. Bon inici de curs.

La precarietat també du motxilla

L’estiu enfila el darrer tram i d’aquí a no massa dies la ciutat recuperarà, d’una revolada, la vitalitat habitual. A hores d’ara, però, l’únic bullici és turístic i molt concentrat geogràficament; més enllà, calma i, a molt estirar, alguns preparatius de festa major en algun racó del mapa (amb Sant Daniel a la vista!). Poques novetats. O potser n’hi ha una: la presència de joves, veïnes i veïns, muntats en bicicleta i carregats amb una motxilla voluminosa que, de manera discreta però creixent, es desplacen amunt i avall repartint a domicili. Logotips impresos: Uber Eats, Glovo. 

Qui per gust o per necessitat passa temps a Barcelona o a qualsevol altra gran ciutat, s’haurà acostumat a la presència habitual d’aquests nous usuaris de la via pública, que en un inici hom va voler identificar amb la irrupció de “l’economia col·laborativa”. Però a Girona tot plegat és nou, té pocs mesos, i tot apunta que es consolidarà al llarg de 2020. Els veïns de la ciutat conviurem amb els “riders” i, malgrat que el marge per a les polítiques municipals pot ser reduït, un fenomen nou a casa nostra, que alhora és global, ens pot animar a rumiar-hi de cap i de nou, ara que els dies encara són lents. 

Perquè hi ha tendències que ens expliquen el present –i, en aquest cas, la crisi en el món del treball– millor que molts altres indicadors. La mal anomenada economia col·laborativa ens anima a posar el nostre “temps mort” a treballar. Podem fer de “riders” per a Uber Eats, de majordoms per a Glovo (encarregar-nos de la compra o bugada d’un client), o bé llogar una habitació a Airbnb per fer front a la pujada del lloguer (en part, probablement causada per Airbnb) o costejar-nos les compres nadalenques venent articles i andròmines a Wallapop. Tal com ens explica el sociòleg madrileny Jorge Moruno, alguna cosa semblant a un sistema de treball cel·lularitzat i fora d’horaris, on tot el nostre temps pot estar disponible per guanyar diners; diners que, alhora, haurien de permetre’ns guanyar temps. 

I és clar, els primers a fer el pas d’explotar-se a si mateixos (en termes de l’aclamat Byung-Chul Han), aquest cop amb pàtina de llibertat i d’autorrealització, no acostumen a ser aquells qui ho tenen tot fet: part del món del treball que ve, del tipus de feines que ja són aquí i veiem córrer per primer cop per Girona, animen aquells que van més justos a sotmetre tot el temps possible al temps de la competitivitat. Si comptes amb hores (lliures?), tens opció de fer diners i així completar els ingressos. 

Aquestes plataformes, de base digital, presenten els seus treballados com a freelances, com un model contractual nou i flexible, tot i que els fets i les primeres sentències judicials apunten, més aviat, a falsos autònoms amb jornades laborals llarguíssimes i una manca total de protecció. Servitud i inseguretat presentades com una aventura alliberadora, smartphone en mà. Els veureu Santa Clara amunt i avall, o Migdia avall i amunt, recollint comandes de restaurant o del súper. Són les nostres veïnes i veïns. I aquests darrers dies d’agost, quan  per a molts les hores poden prendre un altre ritme, les seves són posades a pedalar, a ser més rendibles. Per pensar-hi. Si teniu temps…

I un altre dia parlem d’economia col·laborativa (de debò). D’aquella que innova, que val la pena impulsar des de Girona Emprèn. D’aquella que neix a les aules de la UdG i creix a les oficines del Parc científic i tecnològic. Economia col·laborativa que, en definitiva, crea treball de qualitat i que millora vides.