Sensellarisme: convivència o aïllament social?

Qui ens ho havia de dir que arribaria un dia que els carrers de la ciutat quedarien buits. Que les persianes de les botigues i comerços s’abaixarien i que la ciutat quedaria pràcticament aturada. La vida ens porta sorpreses que en moltes ocasions no sabem ben bé com gestionar i arriba el moment que es busquen complicitats amb persones del nostre entorn per poder tirar endavant. La nostra xarxa.

El Barri Vell , el barri més emblemàtic de Girona, acull el centre d’acollida La Sopa, un espai que aixopluga les persones sense sostre i els proporciona un plat a la taula tot acompanyant-les en un procés d’inserció social. És, doncs, l’habitatge habitual de moltes persones.

Segons La Federació Europea d’Organitzacions Nacionals que Treballen amb Persones Sense Llar (ETHOS) l’accés a l’habitatge té tres dimensions, que són:

  1. Des del punt de vista físic, consisteix a disposar d’un espai adequat que pertany exclusivament a una persona i a la seva família
  2. Des del punt de vista social, disposar d’un espai de privacitat per gaudir de les relacions socials.
  3. Des del punt de vista jurídic, consisteix a disposar d’un títol de propietat o d’un contracte d’arrendament.

En funció de la situació residencial de la persona i les condicions d’aquest espai, ETHOS classifica a les persones sense sostre en quatre categories:

  1. Persones sense sostre: són persones que viuen en un espai públic i no disposen d’un domicili, per això alguns acaben dormint en un alberg o bé passen la nit ocupant un espai públic.

 2. Persones sense habitatge: viuen en un allotjament temporal, en centres de serveis, institucions o refugis.

3. Allotjament insegur: són persones que viuen sota amenaça d’exclusió per desnonament, arrendament precari, habitatges sense títol legal o violència domèstica.

4. Allotjament inadequat: són persones que viuen en barraques d’assentaments  il·legals i en habitatges no aptes per a la seva habitabilitat segons la normativa.

Al voltant de la Sopa hi trobem unes quantes persones que passen el dia i/o pernocten al carrer, o bé perquè al centre no hi ha prou capacitat per tothom, o bé, perquè aquesta persona s’hi apropa només per menjar. Aquest fet ha provocat la queixa d’una part del veïnat pel fet de que hi ha més sorolls, més brutícia i, fins i tot, alguns actes incívics. Aquesta tendència s’ha agreujat des de la pandèmia.

Quines són les alternatives que s’hi poden donar? Doncs jo ho enfocaria cap a la vessant de la inserció social d’aquestes persones i per arribar en aquest punt és important que els sense sostre primer tinguin un sostre.

Podríem parlar de Housing First, que es va portar a terme a Nova York cap als anys 90. El primer servei Housing First a l’Estat Espanyol, HÀBITAT, va començar a operar al maig del 2014 a les ciutats de Madrid, Barcelona i Màlaga.

A Girona s’ha portat a terme amb un acord entre la UdG i l’Ajuntament amb l’inici de 6 pisos, dels quals a l’actualitat en queden 5.  Així, tot i els bons resultats obtinguts per l’estudi que es va fer a l’any 2019 el govern municipal no ha seguit l’aposta iniciada per aquest projecte sòlid, fet que ens sobta i ens preocupa.

El primer pas, doncs, seria oferir un sostre als sense sostre,  saber que tens un habitatge facilita el treball que poden fer professionals dels serveis socials cap a aquesta persona alhora que proporciona una estabilitat que permet a la persona estar més predisposada a seguir un programa d’ajuda: problemes de drogues, d’alcohol, etc. Cal pensar que hi ha persones que es neguen a ser institucionalitzades però que al carrer tampoc es troben segures perquè les apallissen o les roben i un programa com el Housing First els dóna la seguretat que tot ser humà reivindica. La gent de Som Sostre fa molt bona feina, però les administracions no poden carregar el pes del problema en un equip de persones voluntarioses.

Per això, pensem que cal una aposta valenta en aquest sentit, cal més inversió ara en pisos, perquè està demostrat que a la llarga totes i tots hi sortim guanyant. Està demostrat que el  Housing First té potencial per produir resultats significativament millors i generant un nivell de despesa menor: menys hospitalitzacions i empresonaments associats amb el sensellarisme crònic de persones amb llarga trajectòria de sense sostre.

La convivència s’ha de facilitar amb el treball professional des de les administracions. La ciutadania ha d’entendre i conscienciar-se de la realitat de les persones sense sostre, però alhora les administracions tenen el deure d’oferir una atenció adequada a aquestes persones,  evitant que la manca de solucions generi problemes de conflictivitat i degradació de l’entorn urbà. Unes polítiques que han de poder combinar-se amb d’altres com ara, el suport a les entitats del tercer sector, la presència d’educadors de carrer, de policies de barri o de fer nous equipaments comarcals, de demarcació o de país que facilitin la gestió de l’increment de persones sense llar que ha comportat la crisi sistèmica que vivim.  

Parcs infantils, un espai a recuperar

Girona té cap a 10.000 infants d’entre 0 a 12 anys.  Les dades surten de la suma entre les xifres d’infants escolaritzats del Consell Escolar Municipal i les de natalitat del 2018 i 2019. És a dir, una mica menys d’un 10 per cent de la població de la ciutat s’ha vist afectada pel tancament dels parcs infantils des de fa prop d’un mes en una decisió presa des del govern gironí, i no pas des del Departament de Salut. Diumenge mateix el secretari de Salut Pública de la Generalitat, Josep Maria Argimon, va anunciar mesures més estrictes per frenar la pandèmia però va excloure’n el tancament dels parcs infantils.

Els parcs infantils s’han de mantenir, però hi ha altres elements on es pot incidir, com llocs públics on fer esport, que demanarem que no s’utilitzin. Perquè s’hi congrega gent, es fan partidets, i s’ha d’evitar”
Josep Maria Argimon, secretari de Salut Pública  

Les criatures són un segment de la població que ni vota, ni paga ni té veu en les societats d’avui en dia. Tampoc a la ciutat de Girona on el Consell d’Infants, un projecte interessant per la mainada, ha quedat malauradament com un simple element simbòlic sense incidència en les polítiques públiques del govern Madrenas.  A Girona, avui en dia, fem i desfem sense tenir gaire en compte l’opinió dels més petits. I això que ens diguem a nosaltres mateixos, ciutat educadora

Per això, mentre ja ens estem plantejant reobrir les discoteques, una ciutat com Girona pot tenir tancats 30, 40 o 50 dies els parcs infantils, principal espai de joc dels infants després de l’escola, i ningú diu gaire res. L’únic espai, conjuntament amb les places i carrers, majoritàriament motoritzats per cert, que no hi entén de classes socials. Siguis d’on siguis i visquis en el context que visquis – amb la tasca pendent de l’adaptabilitat – als Parcs Infantils sempre hi trobaràs una porta oberta. En aquest sentit, cal recordar que com bé expliquen tots els experts, els parcs infantils tenen moltes menys probabilitats de ser node de transmissió de la Covid pel fet d’estar a l’aire lliure.

Els parcs infantils, tancats a Girona per ordre de l’Ajuntament

He estat revisant documents i investigacions fetes als últims mesos i no consta enlloc que els Parcs Infantils hagin generat brots, com si que han fet, per exemple, determinats entorns laborals que no compten amb inspeccions ni sancionar i se’ls permet continuar oberts per motius econòmics. De fet, els últims documents publicats per la Generalitat i pel BOE, en aquest cas derivat de l’acord de la setmana passada, no situen els parcs infantils en el focus de la lluita contra la propagació de la Covid. Fins i tot, en entorns on la pandèmia està desbocada com és el cas de la Comunitat de Madrid, els parcs infantils es mantenen oberts ja que són espais a l’aire lliure. Mentrestant, però, sí que sabem que els parcs infantils són, en canvi, una eina clau en el creixement amb salut de la mainada en entorns urbans com el nostre cas. I més per aquells que no es poden permetre activitats extraescolars de pagament que, en aquest cas, sí que es mantenen amb algunes limitacions.

Tothom sap que  és una responsabilitat col·lectiva fer front a aquesta pandèmia. Que hem tingut i tindrem limitacions durant molt de temps. I els que som responsables públics som els primers que hem de tenir cura de l’entorn i de la situació. Alhora, però, és feina nostra també que ningú quedi enrere en l’exercici dels seus drets. Especialment, aquells que tenen menys presència en el debat públic i que més han patit els efectes de la pandèmia com és el cas de la mainada. Per això, i precisament sabent que l’economia no depèn dels parcs però sí la salut i la qualitat de vida dels infants gironins, farem bé de no eternitzar la situació si, a més a més, les xifres milloren a nivell de ciutat. Fet que ha passat els últims dies.

El que havia de ser un tancament de quinze dies és avui un tancament sine die sense que haguem posat cap altra alternativa de joc infantil gratuït i de qualitat sobre la taula de la ciutat.  Enteneu aquest escrit com el que és: una reflexió per les decisions que s’hauran de prendre i un recordatori que tota prohibició sempre té conseqüències. Que el joc i la mainada són imprescindibles per la salut i qualitat de les ciutats. Valorem-ho i posem-ho tot en una balança empatitzant sempre amb qui està prenent les decisions. Entre tots i totes vam convenir que la cultura i les escoles eren un pilar massa important com per no deixar-les de banda. Potser, si la pandèmia ha de durar molts mesos, caldrà que ampliem, amb totes mesures de seguretat necessàries, aquesta llista amb els parcs infantils. 

Fires de Sant Narcís: de la resignació a l’oportunitat

Que l’Ajuntament de Girona hagi volgut mantenir les Fires en l’any de la Covid és una bona notícia. Cal aclarir, tanmateix, que la manca de planificació general del govern de Marta Madrenas ens durà una festa major sota mínims. Una proposta que es quedarà curta, comparativament parlant, amb les que han fet a altres poblacions del país també en plena pandèmia. A la Bisbal d’Empordà, on es va fer la Festa Major, la Fira del Llibre i la Fira del Circ en tres caps de setmana gairebé consecutius, hi trobem l’exemple més evident que cultura, fira, salut i excel·lència són perfectament compatibles aquest 2020. I que quan s’aposta per la cultura (avui, un sector en ‘alerta roja’), els resultats i els indicadors sempre acaben sent satisfactoris. Girona compta amb 5 vegades més recursos i població que la capital empordanesa, però tot fa pensar que malauradament ens quedarem a mig camí. 

Fixeu-vos en quatre punts clau que podem vincular a les Fires de Sant Narcís: els infants, les entitats, els barris i el comerç. En primer lloc, el govern ja ha anunciat que no hi haurà atraccions ni tan sols per als més petits, sense posar sobre la taula cap alternativa ni programació especial per un col·lectiu que pateix especialment les prohibicions Covid. I tot, malgrat que les activitats a l’aire lliure són sempre més segures la resta, segons apunten tots els experts. Una decisió que pot ser comparada amb la presa per l’Ajuntament de Molins de Rei, a poc més de cent quilòmetres d’aquí, on fa uns dies es feia amb èxit la primera prova de festa major amb atraccions infantils. De fet, durant tot l’estiu molts pobles turístics han mantingut aquestes instal·lacions de forma permanent sense cap problema ni cap constatació que fossin font de brots. Tant és així que no consta cap registre en aquest sentit. I Port Aventura, per exemple, és obert.

Igualment, la programació de la Mercè 2020, a Barcelona, ens ha mostrat com, amb temps i recursos, poden programar-se un bon nombre d’escenaris diferents als barris de la ciutat, amb una programació diversa i per a totes les edats. A Girona, sembla que tot quedarà en una programació ajustada a l’Auditori i el Parc del Migdia. Que enguany hagin hagut d’estudiar-se emplaçaments diferents és del tot raonable, però, com a Barcelona i respectant les diferències evidents, aquestes Fires eren una oportunitat per afiançar una programació més descentralitzada, que ja quedés establerta per a d’altres edicions, més enllà de les activitats que, amb qualitat i ganes, els Centres Cívics sempre programen.  

Les Fires de Girona sempre han sigut referent per la implicació de les entitats de la ciutat, especialment a la Copa i amb les Fires Populars (tot i que no només). Per segon any, aquest àmbit quedarà desatès i sense possibilitats de reeixir. És evident que enguany era complicat fer una proposta amb semblances a les activitats habituals promogudes en aquell espai. Tanmateix, no se n’ha arribat a discutir cap seriosament i, per tant, ja només ens queda reclamar que, com a mínim, les entitats no pateixin, amb tanta suspensió, un cop definitiu per al seu futur. Cal que garantim un suport institucional incondicional al nostre teixit associatiu, i que li oferim l’espai de diàleg per poder imaginar activitats adaptades a la situació.  Amb la Fal·lera s’ha fet i és d’agrair. 

Finalment, les Fires de Girona no es poden entendre, ni històricament ni avui en dia, sense la seva vessant comercial. La de Fires i firetes, per entendre’ns. Un sector que, precisament, està vivint amb cruesa els efectes de la pandèmia i al qual cal oferir també oportunitats, amb totes les mesures de seguretat necessàries. Després de suspendre la Botiga al Carrer (mentre les curses del Sea Otter o els mercats d’abastaments i de roba s’han mantingut), ens costa d’entendre que no hàgim pogut oferir cap alternativa als comerciants i artesans per parar un dia, en algun indret de la ciutat. Cap proposta. Seríem, un cop més, davant d’activitats a l’aire lliure, més segures que qualsevol activitat en espais tancats. Una idea, per exemple, podria haver estat tallar Jaume I el dissabte de Fires i omplir el carrer, amb la separació adient entre parades i mercats, com es fa setmanalment a la Devesa. Amb control d’accés, vigilància i mesures d’higiene. Amb recursos, és clar, que depenen sempre de la voluntat política que tingui el Govern. Però aquesta voluntat, en el cas del govern Madrenas, és de mínims. Malauradament, com la seva gestió.  

Cinquanta-dos locals buits

La setmana passada vaig voler fer un petit exercici: comptar quants locals comercials amb el cartell d’“Es lloga” hi ha des del Pont de Pedra fins a la plaça de Sant Pere. Una curta passejada pel Barri Vell i el seu eix comercial: la Rambla, Argenteria, Ballesteries, Calderers i la Barca. El resultat: cinquanta-dos locals amb la persiana abaixada. Cinquanta-dos locals buits en menys de 900 metres. Cinquanta-dos establiments que han tancat al cor del Barri Vell.

La transformació del comerç a peu de carrer ja havia començat, és prèvia a la Covid-19, i per factors diversos. Però les conseqüències de la pandèmia l’han dut al límit, i és per això que les darreres setmanes, des de Guanyem, vam estar treballant una moció que situés l’atenció en aquests establiments, en els seus promotors i els seus empleats. Un petit pas dels molts que caldran per donar empenta i ajudar a reflotar el teixit comercial. Dilluns passat, al ple de l’Ajuntament, aquesta moció es va aprovar. I tot i que va votar-hi en contra, ara el govern gironí té el compromís d’impulsar un servei de mediació per al lloguer de locals.

Abans de dur-la al ple, vam voler compartir el contingut de la moció amb cambres de comerç, col·legis professionals especialitzats amb mediacions i, és clar, amb els propis comerciants. Conversant a peu dret amb alguns dels botiguers de la Rambla que encara aguanten, s’insistia en la idea de desamparament. Ningú de l’Ajuntament els havia anat a veure en tots aquests mesos. Un “com us podem ajudar?”, que en temps de màxima incertesa com els que hem viscut i vivim, esdevé imperatiu, també i especialment quan les solucions no són fàcils, ni d’un dia per a l’altre.

La nostra moció entra en joc aquí. Es parla molt sobre els lloguers, i més que se’n parlarà. Que esdevinguin assequibles és un dels grans reptes que tenim com a país i com a ciutat, quan tots els estudis indiquen que cada vegada es mengen una porció més gran dels nostres ingressos. El servei que vam aprovar al plenari pot ser, doncs, una eina per salvar negocis, ajudar a preservar el teixit econòmic de la ciutat i llocs de feina. L’Ajuntament ha de poder fer de pont entre propietari i llogater. Us explico un cas per il·lustrar el paper que creiem que hauria de jugar el consistori.

L’Hugo és un noi de 29 anys, criat entre Santa Eugènia i Sant Narcís. Durant anys ha treballat com a cuiner fins que va decidir començar la seva pròpia aventura empresarial inaugurant l’Hakuk, un gastrobar a la pujada de Sant Domènech, a punt d’arribar a la plaça. No és un establiment per a turistes, els menús de migdia estan pensats per a professors i estudiants de la Universitat i als vespres s’omple de gent local. S’hi menja bé. L’Hugo va obrir la paradeta el setembre de 2019. Només cinc mesos després, i a causa de la pandèmia, va haver de tancar. Havia recuperat una ínfima part dels diners invertits. Va haver de fer un ERTO als tres treballadors.

Fa dues setmanes, l’Hakuk va poder reobrir. Preveu tenir molts menys ingressos perquè molts estudiants han marxat, les oficines fomenten el teletreball i les butxaques de molts gironins es ressenteixen de la crisi i no surten a sopar a fora. Tot i això, l’Hugo ens explicava que havia fet números i que si recuperava part de la clientela fidel podria subsistir uns mesos més, esperant temps millors. Dos dies després d’obrir, però, es va anunciar un nou imprevist: Girona endureix les mesures sanitàries i ara el seu aforament queda limitat al 50%. Els números ja no surten.

Aquest no va ser l’últim cop dur per a l’Hakuk. La setmana passada, després de tres mesos d’espera, li va arribar la resposta de l’Ajuntament a la sol·licitud de posar una petita terrassa davant del restaurant. Se li va denegar argumentant que impediria el pas dels vianants. La resposta del consistori sobta tenint en compte que el restaurant que antigament ocupava aquest local disposava de terrassa, que no es tracta d’un carrer massa transitat i és prou ample per al pas de diverses persones i que no massa lluny hi ha establiments als quals s’ha donat aquestes facilitats.

És aquí on l’Hugo ha de trobar un Ajuntament que li doni un cop de mà. “Com podem ajudar-te?”. El servei de mediació del lloguer és una oportunitat perquè algú com ell, que té empenta i s’ha arriscat a emprendre un negoci que dona activitat i també seguretat a una zona amb poc moviment nocturn, pugui sobreviure. L’Ajuntament ha d’implicar-se per un acord satisfactori entre l’Hugo i el propietari d’aquell local. Fins que la situació no millori i l’Hakuk torni a agafar el ritme, el lloguer s’hauria de reduir en concordança amb les circumstàncies que ens toca viure. Legalment, l’Hugo no hi pot fer res, però com ell molts comerciants i restauradors podrien beneficiar-se d’un govern més proactiu que demanés als propietaris un cop de mà.

Si l’Ajuntament no hi intercedeix, si l’Hugo ha de pagar la totalitat d’un lloguer quan no disposa d’ingressos, d’aquí a poques setmanes a la pujada de Sant Domènec hi haurà un cartell més de “Es lloga”, i amb ell dos cambrers i un cuiner hauran perdut la feina. Si l’Ajuntament no s’hi implica més, el Barri Vell de Girona comptarà amb un establiment menys. Hi haurà un aparador menys il·luminant el carrer. I aquesta haurà estat, probablement, la darrera aventura empresarial de l’Hugo a la seva ciutat. 

Girona, cafès d’estiu

Aquest estiu la política gironina ha estat en boca de tothom. La proposta de Guanyem Girona de reclamar una alcaldia dedicada al 100 per cent a la ciutat i, per tant, no centrada en el Parlament o la fundació d’un nou partit, va generar un debat necessari: ha de ser un govern dèbil sense model i mancat d’un lideratge dedicat a la ciutat qui impulsi la sortida a la crisi? Aquest era el rum-rum –expressió feta moda fa uns anys- que corria per Girona durant els mesos de juliol i agost. Precisament per això em vaig proposar conversar amb diverses persones reconegudes a la ciutat, amb trajectòria professional i associativa que coneixen bé el que hi passa i que tenen una opinió contrastada sobre la política i les necessitats gironines. Gent diversa, d’un ampli ventall ideològic i que saben del que parlen. Converses d’estiu amb un cafè. De calma i profunditat. Sense pressa ni embuts i amb les idees clares.

La conclusió era unànime: la ciutat viu una dinàmica de pèrdua de qualitat de vida, de deteriorament progressiu. Aquesta dinàmica, coincidíem, s’origina molt abans de la pandèmia, i és que aquest govern sense idees no sembla preparat per poder impulsar les polítiques que necessita Girona. Entre d’altres coses, perquè des de l’arribada de Madrenas, la ciutat ha anat a menys per a les gironines i gironins. Aquesta percepció, de deixadesa, de desgovern, arriba des dels punts més diversos de la ciutat. Mentre a l’Eixample maleeixen la reforma del carrer de la Creu, a Santa Eugènia lamenten el desgavell de la plaça del Barco. Mentre a Pla de Palau-Sant Pau reclamen més equipaments, a Girona est continuen a les fosques. Des de realitats diverses, un mateix diagnòstic: Girona no funciona.

Si volem una ciutat dinàmica i engrescadora, qui governi ha de tenir una estratègia, una proposta global i a mitjà termini a la ciutat, com tenien Nadal, Pagans o Puigdemont, agradessin més o menys. Condició que l’actual govern tampoc compleix. No he tornat a parlar amb totes aquestes persones ara que ERC ha pujat amb bona voluntat al vaixell del govern Madrenas sense incorporar ni una proposta de canvi en la dinàmica de govern. Tanmateix, escoltant-los durant aquells matins i tardes d’agost estic prou convençut que l’absorció d’ERC per part de l’alcaldessa no haurà canviat gaire la percepció que tenien del que necessita la ciutat.

Conversar amb gent dels barris i de la ciutat és una dels aspectes més agraïts que et dona la responsabilitat de ser regidor i, en el meu cas, de cap de l’oposició. I sap greu que l’aposta per una ciutat pensada per a totes i tots, que miri barris per igual i que posi l’equitat, l’economia de proximitat, l’ecologia, l’habitatge, l’educació i la al centre de les polítiques públiques hagi d’esperar. Guanyem segueix disposat a liderar una proposta que encari els reptes que tenim des d’un equip nou, que entén la política com una transformació constant i que no es mou a cop de tuits i titulars, sinó de projectes a mitjà i llarg termini. Seguirem treballant perquè així sigui.

De reptes acumulats, a Girona no n’hi falten. El que sí que es troba faltar és un govern implicat a fons perquè no s’arribin a tancar 19 establiments només entre la Rambla i Argenteria, com ja ha passat. Que si una moció ciutadana per la moratòria de pisos turístics s’aprova, aquesta tiri endavant. Que no es retalli en cultura, com s’ha fet, sense cap argumentació de fons sinó per simple tisorada automàtica. Que entengui que quan es municipalitza un servei com l’aigua s’ha de lligar a un procés de transparència. Que remodeli la plaça Pallach, la Central del Molí, la pista del CREC de Sant Daniel abans que s’acabi el mandat. Que alhora reconnecti el barri de Vista Alegre amb la resta de la ciutat. Que s’arrisqui en la nova proposta de gestió d’escombraries i neteja per canviar la dinàmica de brutícia i de reciclatge més aviat just que viu la ciutat de fa temps. Que faci una proposta integral de com ha de ser l’entrada Sud més enllà de les operacions privades de Clínica Girona i el Corte Inglés. Tot això, però, queda pendent.

Marquès Caldes de Montbui, un nom a reivindicar?

Ara fa un any, i aprofitant la calma de l’agost, vaig publicar un primer article sobre noms d’espais centrals dels carrers i places de Girona que semblen inqüestionables però que són d’un honor dubtós. Llavors em referia a la Plaça Marquès de Camps, també coneguda com l’Havana Petita, i aquest estiu m’he desplaçat més sud, al carrer Marquès Caldes de Montbui, un eix vital amb moltes necessitats de dinamització social i comercial al barri de Sant Pau i Pla de Palau on, entre d’altres, hi té el local l’Associació de Veïnes i Veïns. Marquès Caldes de Montbui és un carrer que pels que hem anat a l’institut Santiago Sobrequés i, per tant, hem tingut molta xarxa d’amistats al Sud de Girona, ha sigut sempre un espai on hi passen coses, hi viuen amics i coneguts, les voreres en molts punts són estretes i on, perquè no recordar-ho, cal vigilar amb el trànsit.

Aquest carrer, però, existeix des de fa dècades. Molt abans de l’institut, de les escoles Migdia i Cassià Costal i, evidentment, del Parc de les Casernes. De fet era l’Avinguada Generalísimo Franco del municipi històric de Palau, annexionat a Girona ara fa més de 50 anys. L’any 1965, com a resultat de l’annexió i tenint en compte que Girona ja comptava amb una Avinguda amb el nom del dictador (l’actual Rambla de la Llibertat), el ple de l’Ajuntament va aprovar canviar el nom del carrer pel de Marquès Caldes de Montbui. És a dir, la nomenclatura del carrer té arrels en el franquisme gironí: es líders de la dictadura a la ciutat són quin van decidir el nom del carrer. Ara bé, qui era aquest marquès? I, sobretot, d’on prové i què significa aquest marquesat que avui, com gairebé tot títol nobiliari, depèn de la monarquia espanyola? Repassem-ho per reflexionar sobre si té sentit que el nom segueixi marcant un carrer tan important a la ciutat.

El títol del marquesat de Caldes de Montbui el va crear el rei espanyol Alfons XIII, besavi de l’actual monarca, ara fa poc més d’un segle per atorgar-lo a Anna Girona Vidal, vídua de Domènec Sanllehy, qui havia sigut alcalde de Barcelona pels liberal-conservadors, la formació dels terratinents i grans burgesos  que tenia el catolicisme, la monarquia, el sufragi masculí i l’ordre social com a bases del programa. Sanllehy també va ser promotor de la Caixa de Pensions i president del Cercle del Liceu en aquell tombant de segle on les classes socials i els seus interessos eren evidents i imposats per tots els mitjans a les classes populars. Posteriorment, el títol nobiliari passà a mans del seu fill Carles Sanllehy, que va ser un dels dirigents de la Caixa de Pensions de Barcelona durant el Franquisme transformant l’entitat de la vessant més social cap a la inversió a l’estranger. En un exercici de matrimoni de classe (social), Carles Sanllehy es va casar amb la llavors comtessa de Solterra, Clotilde de Sarriera.

Paral·lelament, el seu germà Manuel Sanllehy era un dels escollits per formar part del primer govern municipal feixista a la ciutat de Barcelona comandat per Miquel Mateu i Pla, conegut a Peralada i ministre de Franco. Aquell primer ajuntament aprovà declaracions com la que tot seguit reprodueixo: «El Ayuntamiento actual, respondiendo al lema de la ‘España Una’, ha acabado con los problemas que creaba la dualidad de lenguas. En la Casa hoy no se habla ni se emplea más que el idioma español por antonomasia (…) la nueva España que se forja, la España Grande, precisamente por serlo, no podía continuar convertida oficialmente en sucursal de la Torre de Babel“.» (Sàpiens, març de 2010, reportatge de Jordi Finestres).

Nomenament de Manuel Sanllehy, comte de Caldes de Montbui i germà del marquès de Caldes de Montbui, al primer ajuntament franquista de Barcelona (La Vanguardia, 17 de febrer de 1939)

Aquests són els orígens i les “aportacions” del Marquesat de Caldes de Montbui al país. Com podem observar, la seva és una vinculació amb el poder de la dictadura franquista i l’oligarquia econòmica i els lligams amb la nostra ciutat brillen per la seva absència.

No és un cas únic, ho sabem, n’hi ha d’altres com, per exemple, el de Poeta Marquina, del qual se n’ha parlat més. Per això, ara que Girona ja té un protocol de com es poden canviar noms de carrers i places de la ciutat estaria bé plantejar-nos si aquest eix veïnal al Sud de la ciutat podria canviar de nom. O bé, des d’una posició més conservadora posant-li “Caldes de Montbui” a seques en honor a la bonica població vallesana o, apostant, perquè aquest sigui el primer gran carrer de la ciutat que porti un nom de dona.

Fa cosa d’un any vam reivindicar que la supervivent dels camps de concentració nazis Neus Català entrés al nomenclàtor gironí dedicant-li un carrer important i el plenari va aprovar una declaració institucional perquè fos així. Canviar el nom d’una avinguda gironina que honora un títol nobiliari anacrònic i lligat al franquisme pel d’una lluitadora antifeixista seria una lliçó de memòria històrica. Ara que tenim les eines ha arribat el moment de fer-les servir.  

Pisos buits i conflictivitat i polítiques d’habitatge

Hem llegit aquesta setmana que l’alcaldessa Marta Madrenas té un pla per combatre les ocupacións d’habitatge d’origen delinqüencial. En primer lloc, cal tenir molt clar a què ens referim quan utilitzem aquest terme perquè hi ha un risc de generalitzar una acció, la de les ocupacions, que té moltes arestes i casuístiques. I en això, Madrenas corre el risc de posar a tothom al mateix sac. Dit això, encara sobta més que la senyora alcaldessa faci un anunci d’aquesta envergadura – un pla – sense un suport de la fiscalia ni un acord amb la resta de forces de seguretat i, sobretot, sense totes les competències en matèria de seguretat que demana una acció en contra de les bandes o màfies de delinqüents. La intenció de Madrenas pot ser lloable, però l’anunci sembla més un titular d’estiu que una política real i concreta.  

No ho dic per dir. Des de Guanyem, entenem la seguretat com un eix fonamental en la vida dels gironins i gironines i per això ens preocupa. En aquest sentit, fa mesos que sentim les queixes veïnals en relació a la manca d’efectius de la policia municipal per poder atendre el que sí son competències municipals en matèria de seguretat a la ciutat, als barris. Aquesta és una realitat palpable si es passeja pels carrers gironins com ho és també la manca d’iniciativa política pels projectes comunitaris i de transformació econòmica que reduirien part de les causes que porten les persones a delinquir.   Tanmateix,  sembla que ara sí que disposem de dispositius i recursos per endegar un pla, del qual no puc entendre que se’n donin detalls a la premsa, però que no ha estat ni compartit ni consensuat amb l’oposició, per intervenir en un àmbit tant complex. Deixi’m doncs que mostri la meva perplexitat davant d’aquest anunci: amb quins dispositius? amb quins mitjans jurídics i/o administratius? amb quin pressupost? I més quan dies abans de les eleccions Marta Madrenas va anunciar un aplicatiu municipal, pagat per a totes i tots, sobre aquest tema que ha estat un fracàs i que ha quedat en l’oblit. 

Però és que a més a més, que existeixin pisos buits que s’ocupen per delinquir es deu no només a la manca de polítiques de seguretat, sinó sobretot a la manca de polítiques públiques d’habitatge que han sigut les grans absents de l’última dècada a la ciutat. Això ha portat a que hi hagi prop de 1000 habitatges buits a la ciutat, que l’increment del preu de lloguer sigui una constant inassumible per la majoria de gironines i gironins i que el parc públic d’habitatge no creixi i, per tant, impossibiliti fer front a les necessitats socials que existeixen en una ciutat com Girona.  

En aquest sentit, Guanyem Girona fa mesos que exigim que es desenvolupin plenament les competències en matèria d’habitatge, que aquestes sí ens són pròpies, per poder desenvolupar accions per a la intermediació.  En definitiva, el que hem proposat és  mediar amb els fons d’inversió propietaris de bona part d’aquests habitatges que són ocupats i que es troben immersos en un mercat immobiliari il.legal i, en alguns casos, delinqüencial. En altres municipis s’estan tancant convenis entre fons d’inversió  i ajuntaments, per poder posar habitatges buits o ocupats de forma anómala a disposició de les borses municipals de mediació per al lloguer social. A Girona, no. 

Des de l’Ajuntament també es poden iniciar procediments d’expropiació d’aquests habitatges buits donada la clara demanda acreditada d’habitatge de lloguer assequible a la zona. Tot i l’alta demanda, Girona només disposa d’un 3% d’habitatge de lloguer social. Aquestes dues mesures són de caràcter immediat, però ni ha d’altres a mig i llarg termini derivades dels acords  que vam assolir Guanyem Girona amb el govern de la ciutat per a l’aprovació del pressupost 2020. Aquests acords se centraven en l’adquisició d’habitatge i la promoció d’habitatge de lloguer social. Mesures, ambdues, que el que pretenen és reequilibrar l’escassa oferta d’habitatge de lloguer assequible que té la ciutat. Aquestes propostes poden permetre disposar d’uns 100 habitatges en els propers 3 anys.

D’altra banda, amb la notícia de la implantació del nou Hospital Josep Trueta a Salt i Can Gibert queda alliberada la suspensió de llicències dels terrenys de Domeny que s’havien reservat per a aquest equipament. Cal doncs que l’ajuntament acceleri i promogui el desenvolupament del sector a través de la cooperació amb iniciatives públiques, público-privades i privades,  ja que  representa la gran oportunitat per disposar d’habitatge de lloguer assequible per als veïns i veïnes de Girona. Una oportunitat perquè la gent de Girona no es vegi obligada a marxar de la ciutat en els propers anys com anticipava la diagnosi sobre habitatge elaborada pel propi ajuntament a través de la Unitat Municipal d’Anàlisi Territorial.

Finalment, espero també que l’actual redacció del nou pla d’habitatge de la ciutat permeti poder afinar i prioritzar en tots aquests objectius a mig i llarg termini, imprescindibles per poder assegurar el dret a un habitatge digne a qualsevol gironí i gironina. Un dret que és la millor de les polítiques públiques contra les usurpacions d’habitatges amb finalitats delictives. 

Municipalitzar l’aigua, per què?

Malgrat no era l’aposta del govern de CiU (ara Junts per Catalunya) en el seu moment fa temps que tenim coll avall que la municipalització del servei d’aigua a Girona es farà realitat més aviat que tard. La denúncia de la CUP al 2015 va donar la possibilitat als Ajuntaments de prendre el timó del servei al 2017, sota mandat judicial i això ens ha permès encaminar la municipalització amb unes facilitats que ja haurien volgut altres, com la gent de la Taula de l’Aigua de Terrassa que, en canvi, ara han esdevingut els nostres referents. 

Foto: Jordi Nadal (El Punt Avui)

Així doncs, amb la mà al timó i amb un contracte que s’acaba amb el 2020 el govern va apostar per iniciar un procés de rescissió del contracte. Malgrat això difícilment ens permetrà avançar gaire la data de posar fi a la nefasta gestió d’AGISSA amb Girona SA al capdavant, sí que ens està permetent visualitzar i deixar constància de tots els incompliments i irregularitats que ens han portat a dir prou en aquesta gestió. Un darrer exemple és l’informe de finals de mes elaborat per la Comissió Jurídica Assessora on es diu literalment: “En aquest cas, tant si es té en compte la importància de les obligacions incomplertes, com si es pren en consideració la reiteració de l’incompliment d’aquestes obligacions, cal considerar que els incompliments tenen el caràcter de culpable”, fent referència a la gestió de la part privada, Girona SA, avui imputada als jutjats de Girona.  

Malgrat això, l’escenari és d’incertesa ja que el govern municipal s’ha negat reiteradament a explicar públicament tot aquest procés amb tots els detalls necessaris i ha endarrerit fins tot just fa un mes la convocatòria d’una Taula de l’Aigua, un espai participat per entitats i persones expertes que hauria hagut de ser el motor i guia d’aquest procés de canvi. Tot just fa un mes, doncs, que vam conèixer el calendari i els “detalls” del futur d’aigua i vam poder veure les mancances dels mateixos. Perquè resulta que de tot allò que hauria de fer que el nou servei fos ben diferent de l’actual en els documents sobre el nou servei se’n parla poc. 

El cas és que si Guanyem Girona fa una aposta per una gestió de l’aigua pública ho fa, sobretot, perquè entén que és la via per avançar en quatre principis bàsics i compartits en l’anomenada nova cultura de l’aigua: el control ciutadà, l’aigua com a Dret Humà, la sostenibilitat i el servei públic. No es tracta, però, de quedar-se en el marc teòric sinó que cal aterrar aquests principis a la realitat del nou servei i aquí és on el govern actual no està fent la feina o, si més no, no la comparteix amb la resta d’actors polítics, socials i ciutadà.

Quan parlem de control ciutadà, per exemple, ens estem referint a donar garanties d’informació i transparència i per això no cal ni tan sols esperar el nou servei. Després de 2 anys de gestionar l’aigua des de l’Ajuntament ja hauríem de tenir una web accessible amb tota la informació i documentació relacionada amb el servei, el procés judicial (sempre que sigui possible, és clar) i els passos que es fan cap a la municipalització. Però no només cal una web exemplar en termes de transparència, en el futur del servei d’aigua caldrà també unes factures clares i sintètiques que ens mostrin demanera fàcil quina és la nostra despesa i quin el cost i com es relacionen l’una amb l’altra, on no s’hi barregin altres conceptes i amb informacions que incentivin un ús responsable de l’aigua. A més, és clar, d’eines de fiscalització i auditories que facilitin el control del servei. Control ciutadà també vol dir garantir espais i estratègies de participació ciutadana, ens cal un Observatori Ciutadà del Cicle de l’Aigua que incorpori l’expertesa científica i la visió de la ciutadania i que disposi de les eines necessàries per poder desenvolupar la seva feina propositiva i de seguiment i ens cal la veu de l’Observatori dins del mateix òrgan de govern del nou servei. També això hauria de ser ja una realitat i la Taula de l’Aigua hauria hagut de ser des de fa temps el precursor d’aquest observatori.

Parlem també de l’aigua com a Dret Humà. Volem una gestió pública per poder decidir públicament quina ha de ser la taxa pública del servei, per garantir que l’aigua tingui un preu just i progressiu i que alhora promogui l’estalvi. I també per evitar que es produeixin talls d’aigua per impagament, cal fer front a la morositat per altres vies, l’aigua és un Dret Humà i tothom hi ha de tenir accés. Tot un sistema de tarificació, doncs, que cal conèixer però que a menys de sis mesos de municipalitzar el servei ningú sap encara com es formularà.

Volem aigua pública per garantir que es gestiona amb criteris de sostenibilitat al llarg de tot el cicle integral de l’aigua, des de que l’agafem als rius fins quan l’hi tornem: estalvi, eficiència energètica, qualitat de l’aigua, cura dels rius i els recursos hídrics en general i els seus ecosistemes, reutilització d’aigües depurades i aigües pluvials, educació i sensibilització… la sostenibilitat ha de ser un eix transversal en tota la gestió. 

Finalment servei públic ha de ser sinònim de gestió sostenible, eficaç i eficient. Un bon servei que tingui en compte la ciutadania i amb una política de gestió dels recursos humans equitativa i justa, que incorpori el coneixement científic i tecnològic en la seva gestió i que sigui sostenible financerament i econòmica, assumint tots els costos de la gestió, també els ambientals. En aquest sentit, és important veure quines sinèrgies podem explorar amb la universitat i el món de la recerca perquè l’aigua, un dels nostres recursos més preuats, sigui també font de coneixement i de futur en el millor sentit dels termes.

Així doncs, volem municipalitzar l’aigua, sí, però volem fer-ho per transformar de dalt a baix el servei i fer-ne un model a seguir en base a tots aquests principis de l’anomenada nova cultura de l’aigua. Aquest és el repte de debò en la municipalització i és on a pocs mesos de fer el pas, queda massa per fer. 

Pacte contra la segregació escolar: passem a l’acció?

En el darrer plenari del Consell Municipal d’Educació (CEM) de Girona s’aprovava el Pacte de ciutat per combatre la segregació escolar. Aquest dilluns 27 de juliol finalment es va aprovar al ple.

Això és sense cap mena de dubte una bona notícia. Tot el que sigui lluitar contra aquesta xacra serà poc. Ja l’any 2008 el Síndic de Greuges feia públic el seu primer informes sobre la situació de la segregació escolar a Catalunya, on la situació a Girona era preocupant. En aquells moment la regidora d’educació, Núria Terés i dins el Consell Municipal d’Educació (CEM), va elaborar un document titulat “Mesures educatives per a la millora de l’èxit escolar i la cohesió social a la ciutat” perquè fos valorat i acordat per tots els sectors de la comunitat educativa de la ciutat. El plenari del CEM del 28 de gener de 2009 va aprovar el document de mesures a proposta de la Comissió de Planificació del mateix Consell. Aquell document pretenia reforçar la cohesió social i evitar la segregació escolar; afavorir la igualtat d’oportunitats i l’equitat educativa; assolir una educació de qualitat per a tot l’alumnat: facilitar l’elecció de centre, i reduir els desequilibris educatius.

A l’informe del Síndic de Greuges de l’any 2016 Girona era la vuitena ciutat amb més segregació escolar d’un llistat de 50

Però a partir del 2011 moltes d’aquelles mesures proposades restaren dins un calaix, i la situació, lluny de millorar, va empitjorar. Tan és així, que en el segon informe del Síndic de Greuges de l’any 2016, Girona tenia el dubtós mèrit d’estar entre les ciutats catalanes amb més segregació escolar.

Ara, amb aquesta proposta es pensa revertir la situació. Les intencions són bones, però cal recordar que el paper ho aguanta tot, que el que és realment important no és el document en sí, sinó desenvolupar degudament els diferents eixos i línies d’actuació que s’hi han previst. El document inclou mesures entorn a la planificació i la gestió de l’oferta de places escolars, propostes en relació al projectes de centre educatiu, d’altres sobre l’organització i els projectes dels centres educatius i també en relació a les oportunitats educatives i d’aprenentatge més enllà de l’horari lectiu. Tot plegat amb l’objectiu de “combatre la segregació escolar en els propers anys a través de la coresponsabilitat de centre, entitats, comunitat educativa, famílies i institucions”. Aquesta coresponsabilitat però, requereix d’un lideratge clar de la regidoria d’Educació que faci possible tirar endavant tot aquesta colla de reptes a còpia de treballar conjuntament amb tots aquests actors i especialment amb el Departament d’Educació exigint-li compromisos concrets. Cal que les administracions hi posin recursos, humans i econòmics, i la valentia de canviar dinàmiques i interesssos posant per davant l’equitat i la cohesió social per sobre d’altres lògiques individualistes. Això és el que farà possible avançar realment en aquest combat a la segregació escolar o seguir escalant en aquesta llista de les ciutats amb més segregació.  

Ho dic, perquè de propostes que han quedat en no res en tenim els calaixos plens. En aquest sentit voldria recordar que en els darrers anys, des de l’oposició s’han presentat moltes propostes en aquesta línia, algunes aprovades per unanimitat, i que lamentablement no s’han dut a terme com pertocaria. Per posar alguns exemples, la moció que demanava replantejar l’adjudicació de beques i subvencions als centres escolars pretenia que aquestes esdevinguéssin veritables eines de reequilibri de situacions de desigualtat existents entre escoles i alumnat i que, per tant, revertíssin sobretot en aquelles escoles amb més mancances. La petició per l’ampliació de les Unitats d’Escolarització Compartida (UEC) posava el focus en la necessitat de garantir una oferta suficient de places en aquestes vies alternatives d’escolarització. I la moció sobre l’educació a temps complert (360) feia evident la necessitat d’anar més enllà de les parets i horaris dels centres educatius i pensar l’estratègia educativa de ciutat des d’un marc més ampli entenent que les oportunitats educatives venen condicionades també per tot allò que passa fora de les escoles. 

Per tant celebrem l’aprovació del document, però estarem amatents que aquest cop no quedi en el bagul dels oblits i es comenci ja a treballar en mesures concretes. Tenim poc temps per revertir una situació dramàtica.

El Wellness: de gimnàs de pocs a un equipament de ciutat

El barri de Pla de Palau-Sant Pau de Girona compta amb un equipament esportiu de primer ordre, el gimnàs O2 Wellness. El que poca gent sap, més enllà que el web només és en llengua castellana, és que aquest gimnàs és una concessió pública. És a dir: es va cedir a una empresa la seva construcció i explotació però el terreny i el que hi ha, així com el projecte que s’hi desenvolupa, és o, millor dit, podria ser si qui governa s’ho cregués, de l’Ajuntament de Girona. De totes i tots. Per entendre’ns: el que avui és un gimnàs d’elit, amb unes tarifes de les més altes de la ciutat, podria arribar a ser un equipament per un barri i una zona, el Sud de la ciutat, mancada d’equipaments municipals i sense una proposta integral més enllà de la construcció de Clínica Girona i l’ampliació de l’Hipercor. Un projecte de ciutat.

Explico tot això perquè aquesta setmana s’han fet públics dos informes, del secretari i de l’interventor, on s’assenyalen moltes irregularitats en la concessió d’aquest gimnàs a l’empresa Metropolis i també en la gestió posterior. És a dir, en surten esquitxats tant el govern del PSC del moment, per no haver fet un seguit de passos que garantissin fixar un retorn per a la ciutat i un benefici clar del que es podia dur l’empresa en la gestió del gimnàs, com el de CiU i el seus hereus ja que durant 9 anys han permès que la situació fos de descontrol absolut pel que fa a una concessió pública tant important. De fet, l’any 2016 s’acabava l’únic document que havia presentat l’empresa com a pla de negoci i el govern de Madrenas ni tan sols en va demanar un de nou. I tot, malgrat que en el seu moment, l’any 2007, el grup de Convergència i Unió, els de Madrenas, van denunciar al jutjat la situació per improcedent i delictiva. És allò d’arribar al poder i oblidar el que havies predicat.

“L’empresa ha agafat diners d’una concessió pública que el govern no ha volgut i/o sabut controlar per salvar un holding de gimnasos deficitaris arreu de l’Estat”

Mentrestant, l’empresa gestionadora del gimnàs ha fet i desfet com ha volgut. Imagineu-vos fins on ha arribat el descontrol que l’empresa ha estat utilitzant els beneficis industrials de la gestió del gimnàs, segurament molt per sobre dels que li pertocarien, per finançar altres gimnasos que té a l’Estat i que van més curts de diners. Dit d’una altra manera, ha agafat diners d’una concessió pública que el govern no ha volgut i/o sabut controlar per salvar un holding de gimnasos deficitaris arreu de l’Estat. Tot això que explico surt en els informes que s’han anat comunicant als grups en els últims dies i que ha publicat aquest dimarts El Punt. Per això, des de Guanyem Girona, que no tenim compromisos ni herències amb aquest model de gestió del 78, proposem que l’Ajuntament recuperi el control de l’equipament amb una visió de ciutat i de barri.

El sud de Girona és una de les zones més poblades i que creix més però pateix un dèficit d’equipaments municipals

Amb fermesa i valentia. Per la ciutat de la gent i dels seus barris ens hem de posar les piles. I en aquest sentit urgeix que el ple de l’Ajuntament abordi la regularització de la situació, faci un control immediat de la concessió i organitzi un acte i un espai de transparència públic on es doni compte del que ha passat i s’expliqui el pla de treball pel futur de l’equipament. Una proposta que hauria de comportar la presentació d’un document abans de finalitzar l’any amb l’estat de l’equipament, els beneficis exactes que ha obtingut l’empresa i l’obligació immediata d’oferir programes socials i esportius que constaven en el plec de clàusules i que la concessionària no ha tirat endavant. 

Assemblea de Guanyem Girona al Centre Cívic Pla de Palau, un dels pocs equipaments municipals dels quals gaudeix el barri, annex al complex del Wellness

Tot plegat, ha de servir per plantejar si és possible a curt termini la reversió de l’actual concessió i, sobretot, per plantejar com més aviat millor que el gimnàs deixi de ser un projecte de pocs per a passar a ser un equipament de barri i de ciutat. Aquesta i només aquest, pot ser l’objectiu d’aquells que defensem el bé comú, allò públic, posar la vida al centre. I més, en un moment, en què sabem com d’important n’és la salut i el cuidar-se. A nivell personal i també a nivell col·lectiu.